Música

Vaig a recollir l'À. al col·legi. Posem música a través del meu mòbil, youtube music. L'aplicació tria cançons en funció del que has escoltat. En un moment donat sona Kortatu. Todo este sábado me lo vay a pasar / privando en mi casa hasta reventar / estoy harto no quiero salir más / siempre lo mismo / mierda de ciudad.  La veritat és que no resulta gaire educatiu.
- T'agrada? - pregunta l'À.
- M'agradava - responc. I hauria de confessar que, en certa manera, encara m'agrada, més per nostàlgia del que significa -joventut, rebel·lia- que no per altra cosa.
- Sembla una mica trap - diu l'À. I això em fa pensar que, en el fons, les coses tampoc canvien tant.
Al cap d'una estona sona Bruce Springsteen, Thunder road. Malgrat ser avui en dia un exponent de mainstream i mesianisme  -qualitats que em generen una certa al·lèrgia- hi ha algunes cançons de Bruce Springsteen que m'emocionen. Com aquesta Thunder road o com The river. Potser perquè són històries on la música conviu clarament amb la literatura. Potser perquè you're scared and you're thinking that maybe we ain't that young anymore.