Sense embuts

Escriure de manera directa, sense embuts, no és fàcil. Dovlatov ho fa. Com a mostra, aquest paràgraf sobre Léger, de La maleta:

Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.

Dos mons

Dissabte al matí. M'he de desfer d'uns papers i uns aparells electrònics espatllats. Vaig a la deixalleria. Faig cua, em fan pesar tot el que porto, em demanen les dades, les registren.
Diumenge al matí. Després d'un partit de tennis nefast en el qual ni tan sols arribo a suar, decideixo anar a córrer una mica. Sóc al bell mig del Vallès, entre camps de cultius -bonics- i urbanitzacions -lletges-. Baixo per uns pendents sabent que després els hauré de pujar, un bona penitència per al meu joc desastrós. De cop, sento una veu, provinent d'un megàfon, que s'aproxima. El chatarrero, repeteix, recojo todo tipo de chatarra a domicilio. I el camió va recorrent els carrers de les urbanitzacions fins que la veu s'apaga.
Penso en el contrast entre els dos matins. Un món que es va imposant i un altre que es resisteix a morir.

La ciutat

Passo unes hores al centre, mirant de comprar alguns regals de Nadal. Camino per la part de la ciutat que menys m'agrada i que cada dia em resulta més llunyana a la Barcelona idealitzada del record. Aquests dies tot sembla envaït per la pressa. Els carrers són a vessar, em fixo en les cares de la gent i no hi sé veure expressions serenes. Entro a botigues de grans cadenes, pujo i baixo escales mecàniques sense trobar-hi res. Recordo la meva mare quan, en els seus últims anys, deia que, a Barcelona, ja no sabia on anar a comprar. Apple, Zara, Nike, H&M. En fi. En un d'aquests establiments un noi intenta col·locar-me una targeta de fidelització. No ho aconsegueix. S'ha de reconèixer, però, que és simpàtic i graciós. Almenys ric una estona. Al carrer hi ha molta gent que demana. A la porta del mastodòntic edifici de Zara, coronat pel luxós àtic que hi té -diuen- el propietari del grup Inditex, una dona emet uns udols esfereïdors, totalment impostats, per atreure l'atenció. El conjunt dibuixa una metàfora dels temps que vivim: impostura, ostentació, fractura social. A l'interior de les botigues de decoració -Zara Home, ai las- molt fals daurat. Bling, bling. Baixo encara més pel passeig de Gràcia, fins arribar a la plaça Catalunya. Topmanters i més gent demanant recolzats a la façana de El Corte Inglés. Un d'ells m'acosta un vas de cafè per què hi posi unes monedes. Hi posa Viena. Amb un punt de mala consciència, esquivo les noies que intenten captar donants per alguna ONG. Al portal de l'Àngel, davant de Can Jorba -perdó, El Corté Inglés- un pare Noel mal habillat fa sonar una campana. Em pregunto si està en plantilla de l'establiment. Si és així, tenen un problema. M'avancen una mare i dues filles, caminant molt de pressa. Per la conversa que tenen deuen anar al Decathlon. Parlen de tot el que han de comprar.
- I els esquís?- pregunta una de les nenes.
- Els llogarem allà - respon la mare.
Efectivament, torcen pel carrer Canuda.
I sobtadament apareix el veritable pare Noel, l'heroi de la història. Veig un noi jove, barbut, somrient, feliç, amb un pilot de caixes de pizza. S'acosta a un pobre assegut a terra i li pregunta si en vol una. L'altre assenteix i el noi li dóna una caixa. S'acosta a un altre mendicant i es repeteix l'escena. Somriuen tots dos. L'home assegut a terra mostra una dentadura despoblada. Desconec si es tracta d'una iniciativa pròpia del noi o respon a algun programa social públic o privat, però en tot cas, és el que salva la tarda.

We can't take Berlin

El número de desembre de la revista Clarín publica el meu text We can't take Berlin, dedicat a la ciutat alemanya. Podeu descarregar l'índex complet aquí.

C'est une chanson qui nous ressemble

No sé per què avui he tingut ganes d'escoltar aquesta cançó. I potser mai com avui havia percebut la bellesa simple d'aquesta lletra de Jacques Prévert musicada per Joseph Kosma. L'havia sentit cantada per Édith Piaf i per Yves Montand, però l'han interpretat també molts altres artistes. Les fulles mortes, l'amor perdut, el record agredolç... No sabía que Gil de Biedma la cités en un dels seus poemes, Elegía y recuerdo de la canción francesa, també molt bell. Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos, / aunque a veces nos guste una canción escriu Gil de Biedma en els últims versos, però jo tinc dubtes de si no som sempre els mateixos, de si l'enamorat que ens parla dels temps passats a Les feuilles mortes no és encara el mateix, de si no viu més en aquell record que en la seva realitat.

Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.

Impressió (i divagació) francesa

Les meravelles mai no acaben de ser-ho del tot. Les ombres poden amagar-se darrera les façanes vermelles dels bells edificis d’una plaça de Toulouse, entre les runes de l’extraordinària abadia romànica de La Sauve Majeure, en els carrerons costeruts de Saint-Emilion o entre les avingudes més majestuoses del triangle d’or de Bordeus. Ni el so atàvic dels corns de caça, acompanyat per la visió matinal d’uns elegants chateaux a l’altre costat de la vall, ni la felicitat compartida d’un viatge en família pot aïllar-se de la realitat. La bellesa és, en el fons, un escenari.

Aquest viatge a França m’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb la contradicció que vivia Marià Manent a Viladrau durant els anys de la Guerra Civil i que tan bé expressava al magnífic dietari El vel de Maia. D’una banda, el seu dia a dia a Viladrau, al Montseny, gairebé idíl·lic, i, de l’altra, l’ombra de la Guerra Civil que es cobrava morts i més morts uns centenars de quilòmetres enllà.

Afortunadament no tenim guerra ni tenim morts, però sí que tenim arreu una agitació social innegable. La relativa cohesió social i el benestar col·lectiu edificats durant la segona meitat del segle XX trontollen. L’afany d’un capitalisme desfermat després de la caiguda del mur i la incertesa fruit de la darrera crisi econòmica, especialment severa, han fet créixer les pors. Les pors fonamentades dels qui han perdut el que tenien i, ara especialment, les pors del qui temen perdre la bonança familiar que han consolidat durant les darreres generacions: la por de les classes mitjanes. La política tradicional, acomodatícia, inhàbil, nepòtica i en alguns casos corrupta, ha estat incapaç de respondre a aquesta realitat i ara el terreny és adobat per als populismes, que poques diferències tenen entre si porten el qualificatiu de dretans o el d’esquerrans. O fins i tot si, volgudament, no porten ni volen portar qualificatiu. I, paradoxalment, la societat actual, que aparentment compta amb més instruments que mai per informar-se de manera independent, resulta ser especialment permeable al populisme.

Doncs bé, aquests dies, mentre trepitjàvem una catifa tardoral de fulles daurades i sentíem el silenci entre camps ondulats de ceps nus, la protesta raonable, però no sé si gaire raonada, i una mica ingènua de les armilles grogues de bona fe convivia amb la violència professional als carrers de les grans ciutats de França per mirar de tombar un president i un govern escollits encara no fa dos anys. Els populismes d’un i altre extrem es donaven la mà i sucaven pa en unes revoltes que ningú sap cap on conduiran ni quin recorregut arribaran a tenir. El món actual és tan voluble que no sabem si el foc encès prendrà o per contra s’apagarà amb les aigües del consumisme nadalenc. Mentre el productor d’un Sauternes extraordinari i de preu gens popular ens expressi, ofegat pels impostos, la seva simpatia per les armilles grogues, tot és possible. Mentre algunes senyores facin senyals d’afecte als policies que, asseguts en les seves furgonetes, dinen de càtering en un carrer principal de Toulouse sumant-se així a les raonables felicitacions d’un president a les seves forces de seguretat, tot és possible. I mentre un dels països amb més benestar del món sigui ara mateix l’epicentre de la rebel·lió, amb queixes creuades i aparentment contradictòries per les taxes altes i per la reducció de cobertures socials, tot és possible. I, mentrestant, com sotmesa a un mirall de fira, la imatge a l’altre costat del Canal resulta encara més grotesca amb la incapacitat política i la propaganda inflamatòria i autodestructiva portades a les màximes conseqüències. El carreró estret i intransitable del Brexit. Tot això per no parlar del nostre panorama nacional.

Aquest era el nostre vel de Maia mentre la pluja fina queia sobre boscos i vinyes de la Gironda, el Garona baixava tèrbol i imponent, les agulles de les esglésies de cada poble apuntaven impertèrrites al cel i la nostra estufa cremava i ens escalfava les tardes curtes i volàtils d’aquests dies de desembre.