Diari de Londres (i VIII): Impressionistes

Un passeig matinal per Kensington Gardens i Hyde Park és agradable. Ha marxat la pluja insistent i avorrida del dia anterior i al cel hi ha clarianes. Al parc hi ha gent que camina, corre, passeja els gossos... Això ja ho havíem explicat. També hi ha escoles de futbol que munten partidets i entrenaments per a nens, aprofitant l'extensió dels prats. Els pares es miren bocabadats com els nens s’amunteguen sense ordre darrera la pilota, malgrat les ordres contràries i benintencionades dels entrenadors. Però per a un nen no hi ha cap esquema tàctic que pugui vèncer l’atracció magnètica d’una pilota.

Arribem al Serpentine. Jo recordo que el protagonista d'Una música constant, una de les meves novel·les de referència, de l’autor angloindi Vikram Seth, és una serp d’aigua, és a dir, membre d’un grup de persones que neden, en qualsevol època de l’any, per aquell llac allargat del Hyde Park. Ja sé que no hauria de fer-ho, però jo m'acostumo a creure tot el que em diuen els escriptors. Tanmateix, en alguns moments havia arribat a pensar que aquestes serps d’aigua podrien ser una llicència literària. Totes les circumstàncies –el fred, el color de l’aigua, la presència de cignes i ànecs que hi viuen i hi defequen...- apuntarien en aquesta direcció. Per tant, ja n’estava quasi convençut del tot, quan vaig veure una senyora traient-se la roba en un racó del parc. Estàvem a tres o quatre graus. Lògicament, ens vam quedar a veure què passava. La senyora devia tenir uns seixanta anys. Amb vestit de bany, va baixar per unes escales de piscina d'un dels laterals del llac i, dins d’un espai habilitat, va fer unes quantes braçades. El que més em va sorprendre de tot plegat és que, després de tota la parafernàlia incomoditat –canvi de roba, fred, aigua bruta, mullena...- el bany durés només uns trenta segons. Com si es tractés únicament de ficar-se a l’aigua. Després es va dutxar allí mateix –dubto que l’aigua fos calenta- i es deuria tornar a canviar. Una serp d’aigua.

***

Passport to Pimlico és el nom d’una comèdia britànica que no he vist i que em ve al cap a l’hora d’agafar el metro fins aquest barri. Sé poques coses de Pimlico, més enllà de la seva situació -al sud de Belgravia i tocant el riu-, del record llunyà d’uns carrers de cases blanques i del fet d’acollir la Tate Gallery, l’original Tate, ara anomenada Tate Britain per diferenciar-la de la puixant Tate Modern.

Anem a la Tate per veure l’exposició sobre els pintors impressionistes francesos  fugits a Londres a causa de la guerra francoprussiana  (una de les múltiples guerres francoalemanyes que tan mal han fet al continent europeu i al món sencer). L’exposició porta per títol The EY exhibition: impressionists in London. Pregunto què vol dir aquest EY, que no aconsegueixo relacionar amb el nom de cap museu, cap col·lecció ni cap moviment pictòric, i resulta que és l’acrònim d’Ernst & Young, que, entenc, deu finançar la mostra. Sembla, doncs, que no n’hi ha prou amb les divuit lliures que es paguen per cap a l’entrada.

En qualsevol cas, i més enllà de l’EY, aquest impressionists del nom de la mostra és un petit engany. Perquè a l’exposició hi ha impressionistes però també hi ha algun pompier i, al final, Derain. Això no treu que l’exposició sigui magnífica, que ho és, però el títol no acaba de ser exacte. Sense entrar en molts detalls, jo em quedo amb un parell de paisatges de Pissarro i Sisley, amb dues vistes boiroses del Tàmesis de Whistler (tan aconseguida la manera de captar l’atmosfera que Oscar Wilde la va qualificar d’invenció de boires) i amb la sala dedicada a les diferents versions del riu i de les cases del Parlament pintades per Monet. En va arribar a exposar trenta-set. Tot i que aquí n’hi ha menys, passar una estona en aquesta sala, mirant d’endur-se en el record la imatge d’aquestes s vistes que el geni de Giverny pintava des de la terrassa del Saint Thomas’ Hospital és una bona manera de tancar una escapada a Londres.