Després d'unes quantes lectures fallides, reconforta trobar-se amb un valor segur: la sinceritat i el sentiment directe, expressats de forma extraordinàriament efectiva per Karl Ove Knausgard.
***
I ja que parlem de sentiment directe, es constata la complexitat de la ment humana quan, davant d'una situació hipotètica però no per això imprevista, la reacció pròpia acaba resultant inesperada.
27.2.17
18.2.17
Distraccions
Deixo l'A. a casa d'un amic, i la G. i l'N. al cinema. M'assec en una terrassa, a recer d'aquest sol, estranyament càlid, de febrer. L'objectiu és treballar en la revisió dels textos que han d'acabar de donar forma al volum Bloc de notes. Però és curiós com qualsevol excusa em serveix per escapar-me dels treballs rutinaris. Així que començo a escoltar les converses de les taules veïnes, intento esbrinar en què treballen les noies silencioses que, a la taula del davant, teclegen en sengles ordinadors portàtils, em distrec amb les formes dels núvols o el skyline de la ciutat de Vic...I al final, faig una fotografia del moment i no puc evitar venir aquí a escriure aquestes línies amb el mòbil.
***
Mentre m'evadia amb una altra distracció -llegir els missatges del whatsapp- ha bufat un cop sec de vent i se m'ha endut un parell de fulls. M'he aixecat de cop, però una de les noies dels portàtils, que també devia estar badant- ha estat més ràpida i ha sortit disparada a perseguir els fulls. El vent ha parat i els ha atrapat de seguida. Me'ls ha donat tot rient.
13.2.17
Croquis de Montpellier (i III)
El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.
***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.
***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.
***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.
***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.
12.2.17
Croquis de Montpellier (II)
A mig matí, entrem al Museu Fabre. Hi ha alguns quadres holandesos remarcables -Steen, Dou, Ter Borch i algun altre-, un parell de zurbarans molt bonics i després els courbets, que són la principal atracció del museu. D'aquests, m'agrada especialment un quadre petit, força reproduït i d'una gran càrrega romàntica, que mostra una figura humana (crec que és el mateix pintor) saludant la immensitat del mar. Le bord du mer à Palavas, es diu. Em sento proper a aquest home -Courbet- que, dret damunt d'una roca, aixeca el braç davant d'un mar immens, inabastable i ple de matisos.
***
Entre les sales dedicades a la pintura holandesa, em crida especialment l'atenció un quadre petit, de Jan van der Heyden, que representa una plaça davant d'un convent. És un motiu típic holandès, bonic i ben resolt: algunes figures, els edificis, el cel... Però el que m'agrada especialment és el bassal d'aigua que reflecteix part del convent. Em fa pensar -altra vegada!- en el poema de Jarmusch que llegeix la nena de Paterson i parla dels bassals com a miralls bruts: Water falls making pools in the asphalt, dirty mirrors with clouds and buildings inside. És una imatge preciosa aquesta dels bassals vistos com a miralls bruts amb núvols i edificis a dins.
***
A dalt de tot del museu hi ha les sales dedicades a Soulages. I, magré moi, he de reconèixer que el conjunt és bonic, decoratiu, comfortable. Les grans sales de parets blanquíssimes, amb les obres enormes, fosques, negres. M'agrada l'amplitud de l'entorn, el conjunt que formen l'obra i l'espai.
Croquis de Montpellier (I)
***
Surto al carrer i enfilo cap a la plaça de la Canourgue, deserta i elegant. El cel d'hivern apaga i tenyeix de gris les façanes del hôtels renaixentistes que l'envolten. Un cambrer comença a posar les cadires de la terrassa d'una brasserie. Algú ha posat una ampolla de plàstic a la banya de l'unicorn de l'estàtua que presideix la plaça. M'acosto al mirador que dóna a la catedral. Un home gran arrossega amb esforç una bicicleta pels pendents, una mica montmartrians, del barri. Faig unes quantes fotos amb l'iphone, que no aconsegeuix capturar la bellesa del moment. Mentrestant, a l'interior del cafè, quatre o cinc homes, asseguts en paral·lel, llegeixen en silenci sengles diaris.
***
Caminant per un dels carrers estrets que surten de la plaça, veig venir un noia. S'acosta a pas lleuger i decidit. És molt bonica. Té uns ulls profunds i clars, no sabria dir exactament de quin color. Em quedo mirant-los mentre s'apropa. Se n'adona i, just en el moment de creuar-nos, em somriu i em diu bonjour. Li responc el bonjour, sorprès i torbat, i no goso girar-me un cop m'ha sobrepassat. Després, sóc jo qui somric, tot sol, però ni aquesta escena fugaç i rohmeriana és capaç d'esvair els humors i enyors que m'acompayen aquests dies.
***
Esmorzem al cafè de la plaça. És elegant i silenciós. Cadires de fusta escandinava i grans finestrals. Els homes asseguts en paral·lel segueixen abstrets en els seus diaris. Bé, un d'ells llegeix un llibre. Entra també una dona de mitjana edat, amb unes aparatoses ulleres de pasta i aspecte de professora de filosofia, que treu també un llibre i el llegeix mentre beu te. Nosaltres prenem un cafè amb llet i fullegem Le Figaro. En aquest cafè són tan pulcres i civilitzats que no tenen tovallons.
10.2.17
6.2.17
William Carlos Williams
Seguint l'estela de Paterson, era inevitable no deixar-se portar fins William Carlos Williams, aquest poeta americà amagat a l'ombra de Pound, Eliot i altres grans noms de la seva generació. Dissabte passat ja vaig preguntar a l'amic Josep Costa, però, curiosament, només tenia una parell de traduccions a l'italià. A saber com van anar a parar a la seva llibreria. Així que avui he fet una incursió a la Central i m'he endut una Antología bilingüe, amb versions al castellà de Juan Miguel López Merino i edició d'Alianza. L'he començat a llegir aquest mateix vespre a l'atzar, com m'agrada llegir la poesia i m'ha cridat especialment aquest poema, Offering. Tot i que un dels personatges de Paterson afirma (amb força raó) que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb impermeable, aquest poema m'ha resultat difícil en anglès, així que optaré per la versió traduïda de López Merino:
Ofrenda
Así como los setos, podados y uniformes,
Que flanquean el camino común...
A un lado los setos
Y al otro árboles desnudos...
Así como estos setos soportan las hojas secas
Caídas de ramas agotadas...
Habiéndolas capturado al vuelo...
Y las sostienen aún algun tiempo
Para que no sean, tan pronto,
Zarandeadas y pisadas...
Las rojas y amarillas, las purpúreas: azules...
Así también mis palabras capturan y soportan
Tanto hojas como flores caídas...
Por todas partes, antes de que los pies
De los numerosos transeúntes... las sostienen
Aún algún tiempo antes de que sean pisoteadas.
Crec que aquesta és precisament la funció del poeta: que les seves paraules siguin capaces de capturar i sostenir les imatges i sensacions quotidianes abans no se les emporti el vent o la voràgine inherent a les nostres vides.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)