National Gallery

Feia temps que no passava una estona tan ben aprofitada davant d'una pantalla. Va ser ahir a la nit, quan vam posar-nos el documental de Frederick Wiseman National Gallery, una interessant i captivadora mirada al voltant d'un dels museus més extraordinaris del món. Sense massa innovacions innecessàries en la construcció del relat, i amb una intervenció mínima per part del director, el film es centra en la valuosa col·lecció del museu i recull les visions d'experts sobre les obres, les explicacions dels conservadors i restauradors sobre la seva feina, el punt de vista dels comissaris a l'hora de concebre una exposició, les activitats divulgatives que es porten a terme a diferents nivells, fins i tot alguna incursió en les reunions i controvèrsies existents en el comitè de direcció.  Tot i ser potser excessivament llarg, el documental manté en tot moment l'interès -cosa que no és fàcil en una obra d'aquest tipus- gràcies, al meu parer, a un fet determinant: l'altíssim nivell dels professionals que hi apareixen. El seu grau de coneixement i la seva capacitat de transmetre'l fan que les seves explicacions i interpretacions no resultin en cap moment inerts ni sobreres i arriben a provocar en algun cas -almenys així fou en el meu- l'embadaliment de l'espectador i el reconeixement i respecte envers la institució i tots els que en formen part.
Per entendre què és i què representa un museu en un país on sembla que només s'hi posa el focus per la polèmica per la titularitat territorial de les obres, aquest documental hauria de ser de visionat obligatori.

Més notes (disperses)

Abans de marxar de vacances, vaig a veure l'exposició sobre Vivian Maier a la Fundació Foto Colectània. N'he vist un reportatge a la televisió i m'ha semblat interessant. I certament, el conjunt de fotografies té el seu interès. El propi personatge de Maier -fotògrafa quasi aficionada-, la història de la troballa dels seus negatius, la bellesa intrínseca i tècnicament impecable de les imatges, el valor de la seva obra com a reflex de la quotidianitat d'una època... tot plegat dóna a la mostra un valor innegable. Tot i això, no aconsegueixo que aquestes fotografies m'arribin. L'escenari, aquesta Amèrica dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, em resulta molt llunyà en tots els aspectes. Així com em sento captivat per les atmosferes parisenques de les pel·lícules de la nouvelle vague (quasi més que pels seus arguments), aquesta Amèrica de postguerra no m'ha fet mai ni fred ni calor. Qüestió de sensibilitats.

***

I seguint amb això de les sensibilitats. Sempre he dit que els paisatges que més m'agraden són aquells tocats per la mà de l'home. Una plana reposada esquitxada de masies. Una arbreda que condueix a un casalot. Un poble de cases de pedra dalt d'un turó. Quatre cases blanques a redós d'una cala.
Aquesta preferència per la intervenció -mínima, justa i assenyada- de la mà de l'home davant la natura pura i desbocada, se'n va en orris a Étretat. La visió de les formes capricioses dels penya-segats imponents davant d'un mar rotund i magnífic resulta quasi insuperable. Podria passar-me hores assegut davant d'aquest paisatge.

***
- Així, què voldràs ser quan siguis gran?- li pregunta l'À. a l'N.
- Mestra, ja ho saps - li respon l'N.
- Però mestra de què? - li insisteix ell.
- Mestra! De les clàssiques - respon ella amb un cert to de cansament.

Nota

En una de les tres úniques llibreries de vell de La Charité-sur-Loire que vaig trobar obertes (resulta estrany que una població es promocioni com a village du livre si després les llibreries estan tancades) vaig comprar-me un dels volums dels diaris de Julien Green, Le Grand Large du soir (Journal 1997-1998).
El cert és que em costa trobar complicitats amb el to d'aquest diari: l'autor sembla estar de tornada de tot i considerar-se protagonista essencial d'una època i de la literatura amb majúscules. Tanmateix, de tant en tant, em complau trobar-me amb alguna reflexió punyent que comparteixo. Com aquesta:

Un gros acteur déclare qu'il a depoussérié Hamlet. Comme il est aussi un méteur en scène à la mode, on le loue. Pauvre et triste métier où il faut à tout prix moderniser, c'est à dire en ce cas vieillir le toujours jeune Shakespeare.

O aquesta altra, que resulta força actual:

L'Église sociale. Quoi, elle ne l'était donc pas dans ses oeuvres? Ou bien est-ce à dire qu'elle n'est plus que cela dans sa foi? L'ancienne Église engrangeait les biens terrestres, la moderne les dilapide.

Respecte a l'ús i abús del qualificatiu social, hi hauria molt a escriure. En això, potser cal parlar menys i actuar més (i tenir en compte que la recepta bàsica és el treball digne i la igualtat d'oportunitats). La política d'aparador (els comptadors de refugiats morts, per posar l'exemple més emblemàtic) té uns resultats més aviat minsos.
Això em fa pensar en una història que hem conegut també aquests dies. A la petita aldea de Gluges, a la vall del riu Dordonya hi havia una petita església, força malmesa. Un dia, una dama d'aspecte mundà es va presentar davant del capellà del poble i li va dir que li agradaria donar uns diners per ajudar a reconstruir-la. Només va posar una condició: que ningú sabés que feia la donació fins que ella fos morta. Durant anys, la gent d'aquell poble humil es preguntava d'on treia el vell mossèn l'argent per pagar aquella restauració. Quan els diaris de tot França ploraven la seva mort, el capellà de Gluges va anunciar als seus feligresos que ara la gran Édith Piaf qui havia volgut ajudar a recuperar la petita esglesiola d'aquell racó perdut de l'hexàgon. Que contradictori amb els temps que vivim, aquest exemple d'Édith Piaf sobre allò que diu l'Evangeli de la mà dreta i la mà esquerra!

El record

Jo comprenc aquests joves que pengen cadenats al pont de les Arts de París o en altres indrets significatius de les ciutats. Lamento i condemno el seu adotzenament, que els porta a seguir la moda d'unes novel·letes de gust dubtós, però entenc que vulguin deixar alguna mena de petja del seu pas pel món, algun testimoni d'allò que han viscut amb més intensitat, alguna prova d'allò que han estat i han sentit. Res és més trist que sentir que la teva vida ha estat inert, que quan passin tres o quatre generacions ningú et recordarà ni sabrà res de tu.
Comprenc també aquells pares que enregistren fins l'extenuació totes les proeses dels seus fills: exhibicions gimnàstiques, actuacions musicals, obres teatrals... Jo també ho faig, però en una mesura menor. Entenc la voluntat de preservar fins al més mínim record d'una infantesa fugaç, de fixar uns instants que s'escolen com l'aigua a les mans, de protegir un present que esdevindrà passat d'una forma vertiginosa. Però he arribat a la conclusió, potser errònia, que prefereixo viure amb intensitat els moments i intentar fixar-los en el meu record -un record que sé insegur, deleble i moldejable- abans que veure passar la vida permanentment darrera de l'objectiu d'una càmera o la pantalla d'un mòbil.
Abans els enamorats gravaven amb un ganivet el tronc d'un arbre, ara pengen un cadenat en algun indret emblemàtic. Tots conservem en ordinadors o dispositius tecnològics milers d'imatges que quasi mai mirem. A casa els meus pares es guarden encara unes caixes de llauna amb fotografies amb blanc i negre de persones que els meus fills ja no coneixen. Alguns escrivim textos en blocs com aquest que tampoc sabem gaire bé què pretenen ni on ens porten. Deixar testimoni d'allò que som i sentir que no és en va és segurament l'objectiu de tot plegat. Però el record, per definició, es dilueix i s'esborra; potser, com en tot, l'explicació està en el camí i no en la meta.