El senyor que va anar a treballar amb el tren

Ordenant papers, em trobo amb aquest conte il.lustrat que va escriure l'N. ara fa uns mesos. Traslladat a l'ortografia fabriana, el conte seria aquest:

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Com sempre, els pares han d'anar a treballar i ara us explicaré un senyor que va anar a treballar amb tren, es va haver d'esperar mitja hora i va dir:

- Uf, quin avorriment- va exclamar.

Finalment, va arribar el tren i va entrar, va passar el revisor Joan i va dir:

- El bitllet.

- Ara li dono, Joan

- Perfecte, noi.

Finalment va arribar a treballar i va dir:

- Visca! Ja he arribat.

I conte contat, aquest conte s'ha acabat.

Si hagués de fer-ne un comentari de text (aquells enyorats comentaris de text de batxillerat), en destacaria bàsicament que l'autora expressa la inexorabilitat de dos fets: que els pares han d'anar a treballar i que els trens de la renfe sempre arriben tard.

Territori planià

Caminant l'altre dia pel carrer de Santa Anna de Barcelona, em va sorprendre trobar-me amb l'Hotel Nouvel. Bé, no sé si sorprendre seria el verb més encertat. Diguem que en unes altres circumstàncies m'hauria passat desaparcebut, però després d'haver llegit La vida lenta, va atreure la meva atenció. Són freqüents les referències en l'esmentat dietari a aquest hotel, on Pla feia nit en algunes de les seves estades a Barcelona. I fent una breu cerca, he pogut constatar que també apareix fugaçment a l'obra planiana de referència, El quadern gris. Começa Pla l'entrada de 1919 així:

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós.

És simplement un apunt escenogràfic, el text gira de seguida cap a d'altres qüestions, però permet constatar que es tracta d'un hotel amb solera i una història llarga. Aquesta anotació també prefigura aquest indret com un territori planià, encara que sigui de forma molt perifèrica. Què voleu que us digui, els fetitxistes literaris som així, traiem petroli d'on sigui, però la veritat és que aquest hotel me'l miro amb bons ulls, no només per les seves vinculacions planianes, sinó pel seu estil amb un toc art déco, que suposa un contrast amb tants hotels de nova fornada que apareixen arreu de la ciutat.

De "La vida lenta"

Dels dietaris que configuren aquest volum que han titulat La vida lenta, m'ha commogut aquest apunt que ajuda a entendre la personalitat polièdrica de Josep Pla i la seva necessitat : La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa.

Vigència

Hi ha amenaces que es repeteixen. Malauradament vigent:

La vida lenta

Els Reis de l'Orient m'han portat La vida lenta (no una vida lenta, llàstima). Tot i que aquestes notes no tenen ni una concepció ni una voluntat literària, l'esperit del gran Pla hi és molt present i apareix sovint. Resulta una lectura sedant pel vespre d'un accelerat dia de Reis i em convenç que, al capdavall, un acaba tenint un grapat ben curt d'autors de capçalera.

Tres places

Tres places, de nit, amb molt de fred.
27 de desembre, a Aix-en-Provence. Són poc més de les nou, però la temperatura ja deu haver baixat dels zero graus. Quasi ningú corre ja per la plaça de l'Ajuntament. No se sent piular ni un ocell als gegantins plataners nus. La font i la façada de l'ajuntament són il·luminades amb llums blanques, la torre del rellotge resta fosca. Menjo unes mandarines -el rètol deia que eren corses- acabades de comprar, mentre els nens corren i es fan fotografies. L'olor de les mandarines engalana l'aire. És bonic tenir tota la plaça per nosaltres, un magnífic regal de Nadal.
30 de desembre, Saint Maximin-la-Sainte Baume. Són les sis de la tarda i el termòmetre del cotxe ja marca zero graus. La foscor ha anat caient amb rotunditat. La plaça és només l'espai buit que deixa l'angle recte format per les façanes de l'ajuntament i la basílica de Santa Maria Magdalena, l'una neoclàssica i l'altra de simple pedra, inacabada. Acabem de sortir de l'enorme església romànica, fosca, alta, preciosa, amb un aire lúgubre que fa por a l'N. El fred regna pertot. A l'altra banda de la plaça, un bust de Mistral, l'omnipresent poeta laureat de l'idioma abandonat. El carrer comercial desemboca a la plaça. Comprem uns pains au chocolat i ens hi passegem. Les mercaderies de les botigues surten a l'exterior: vestits de lluentons de gust dubtós, insòlita roba interior femenina de colors impossibles, viandes i ampolles L'excitació prèvia a la nit de cap d'any resulta aquí encara més estranya. És, però, un poble bonic.
30 de desembre, Arles, les 10 de la nit tocades. Fa un aire fred, infernal, si es permet l'oxímoron. Ens tapem tant com podem amb caputxes, gorres i bufandes. Evidentment, no corre ningú a la plaça de la República. No gosem admirar la bellíssima portalada de Sainte-Trophime, ens hem de moure contínuament, córrer, saltar. Amb els nens fem curses al voltant de la font amb el vell obelisc romà. Les perdo totes. És una meravella ser ara aquí, acabar l'any en aquest lloc, gaudir-lo en solitud. El fred és un preu barat. Demà serem a casa.

Arles, plaça de la República, penúltima nit de l'any.

De llibreria a llibreria

Hi ha ocasions en què la G., l'À. i l'N. mereixen un premi a la paciència. Tot i que constato que han començat a buscar mecanismes d'autodefensa. Un d'ells -l'he calat de seguida, ja no serveix- consisteix en concentrar la meva atenció en un determinat punt de la ciutat.
-Mira, papa, quin carrer més bonic!- em diu l'À- Fixa't bé en els edificis que hi ha allà. I mentrestant em dóna la mà i em fa caminar de pressa.
Si l'N. se n'adona, ho rebla amb un to de veu impostada:
-Oh, sí, papa! Mira, mira!- i intenta fer girar el meu cos cap a un lloc on sóc incapaç de veure-hi res d'interès,
Aquest és un senyal inequívoc que just a l'altra banda del carrer hi ha una llibreria. Una altra llibreria!
I tal com sóc pesat per als meus fills, ho sóc també per als lectors de Bloc de notes, insistint novament en l'interès de les llibreries franceses. Aquests dies n'he enfilat unes quantes de bones, en ciutats diferents: Sauramps -novament-, a Montpeller, Librairie de Provence, a Aix, Masséna, a Niça i Actes Sud a Arles.
La primera, un clàssic, a dues passes de la place de la Comédie, ben sortida i extraordinàriament plena de gent sempre que l'he visitat. La segona, una meravella desconeguda a l'emplaçament privilegiat del Cours Mirabeau d'Aix, on feia un aire glaçat, la tercera em porta ecos dels llibres de Bezsonoff i la quarta, és un autèntic empori ben entès de la cultura -llibreria, editorial, sala d'exposicions, cinema, hammam- a tocar de la Roine, al vell Arles. A totes va caure alguna coseta, amb moderació, de les quals ja anirem parlant, si escau.