Estampes franceses: Lauzerte

Tinc un grandíssim record de Lauzerte. Hi vam ser de pas, un dia feiner, i els carrers eren pràcticament deserts. Recorríem aquests carrers en silenci, sota el sol suau de primavera. Les pedres rosses de les cases lluïen. Cases amb belles portalades, bigues de fusta a les façanes, finestrals ornamentats: bellesa simple i austera. Ni tan sols a la gran plaça adoquinada s'hi veia gent. La vida, però, hi era molt present en les veus i els crits dels nens al pati de l'escola. El sol i la joia infantil ho omplien tot. Vaig pensar que la vida era feliç a Lauzerte.

30 anys

De tot fa molts temps. Quan es compleixen vint, vint-i-cinc, trenta anys de determinats esdeveniments que inicialment veies no massa llunyans, resulta evident que ens fem grans. No hi ha volta de full.
Per atzar, descobreixo que fa 30 anys de la publicació d'un dels àlbums que va marcar la nostra primera joventut: El ritmo del garage. Per raons d'edat el vam descobrir un parell d'anys més tard d'aquell llunyà 1983, però l'efecte fou igual d'impactant. Busco a casa l'elapé en qüestió i el trobo del tot rebregat, amb el vinil ratllat de tant escoltar-lo i amb un dels solcs especialment marcat. Possiblement ja n'hagi escrit alguna cosa aquí, i segur que em repeteixo, però sí hi ha una cançó que té la capacitat d'emocionar-me cada vegada que l'escolto, aquesta és Cadillac solitario. Els motius són molt diversos i tenen a veure amb la nostàlgia, les experiències, els records... És un gran exemple de la capacitat d'emoció i creativitat artística del desamor.

Aire nou

Camina pels senders del parc amb un aire nou, més lleuger. L'atmosfera conserva la frescor però es comença a endevinar la primavera. Les branques de l'arbre més bonic del món, l'arbre de l'amor, treuen ja les seves flors liles, que comencen a encatifar el terra. Camina amb passos decidits, empès per un sentiment d'alegria que sap molt fràgil. Però fins i tot xiularia. El cel és molt blau, la gespa tendra i humida, el verd de les fulles de les grans magnòlies és més intens que mai. Sent el batec d'un món nou.

Vergonya

No acostumo a escriure d'aquestes coses, però avui faré una excepció. I és que ens hem llevat aquests dies amb una notícia nefasta: el robatori d'una part dels estalvis a uns ciutadans de la Unió Europea. Ni l'excusa del paradís fiscal o de la irresponsable política bancària d'aquest petit país -Xipre- serveix d'atenuant a aquesta perversa decisió imposada, una vegada més, pel govern alemany; un govern que han triat els alemanys, no la resta d'europeus. I el cert és que, davant d'aquesta situació, no puc sentir sinó vergonya d'aquesta Unió Europea.

Leopardianament

Vull escriure sobre aquell matí. Era un divendres magnífic, blau, lluminós, pur, amb un desig de primavera que començava a manifestar-se. La llum del sol naixent escombrava, quasi paral·lela al pla de la terra, el paisatge. Des de la carretera, el poble de la Garriga quedava encara a recer del sol, gris, a l'esquerra. En canvi, les pedres vermelloses de l'església de la Doma ja lluïen, a mà dreta. Aquí i allà floria algun ametller, amb les seves flors fràgils d'ala de papallona, com un miracle de vida. No valia la pena trencar aquell encís amb les notícies de la ràdio i vaig acompanyar el moment amb alguna música que no recordo. El cotxe lliscava rabent sobre l'asfalt i sentia el desig d'arribar i trobar el moment de venir aquí a esciure sobre aquell instant.
Però el moment no va arribar i ara, mentre escric aquestes línies, sento ja molt llunyana aquella escena. M'és difícil retrobar, entre les foscors d'aquestes quatre parets envellutades, aquella llum matinal i lliure de divendres. I em ve un cert regust leopardià de remembrances de moments perduts, mentre penso que ni el passat ni el futur no existeixen i que la nostra vida es construeix només de presents successius. I que no deixa de ser una il·lusió -i per tant és un il·lús qui així es condueix- invertir-ho tot en un futur que no és ni tenim la seguretat que arribi a ser. I que ser esclaus d'aquest futur és clarament un mal negoci. Dit això, com deia Alvaro de Campos, tinc en mi tots els somnis del món, però sense perdre el referent del present on estem permanentment ancorats.

Baudelaire

De vegades tinc necessitat d'agafar un llibre, el primer que em caigui a les mans, i llegir alguna cosa. L'altre dia el que estava més a mà era una vella edició francesa de Les flors del mal i la casualitat va fer que s'obrís per les pàgines 340 i 341, que em van oferir aquests dos poemes -Noves flors del mal-, extraordinaris.

L'avertisseur

Tout homme digne de son nom
A dans le coeur un Serpent Jaune,
Installé comme sur un trône,
Qui s'il dit: " Je veux ! " répond: " Non ! "

Plonge ses yeux dans les yeux fixes
Des Satyresses ou des Nixes,
La Dent dit: " Pense à ton devoir ! "

Fais des enfants, plante des arbres,
Polis des vers, sculpte des marbres,
La Dent dit : " Vivras-tu ce soir ? "

Quoi qu'il ébauche ou qu'il espère,
L'homme ne vit pas un moment
Sans subir l'avertissement
De l'insupportable Vipère.


Hymne

A la très-chère, à la très-belle
Qui remplit mon coeur de clarté,
A l'ange, à l'idole immortelle,
Salut en immortalité !

Elle se répand dans ma vie
Comme un air impregné de sel,
Et dans mon âme inassouvie
Verse le goût de l'eternel.

Sachet toujours frais qui parfume
L'atmosphère d'un cher réduit,
Encensoir oublié qui fume
En secret à travers la nuit,

Comment, amour incorruptible,
T'exprimer avec verité ?
Grain de musc qui gris, invisible,
Au fond de mon éternité !

Populisme

Molt bon article de Salvador Cardús avui a La Vanguardia: Propagandistes de la indignació.