Ascensor

Es parla sovint de la superficialitat de les converses d’ascensor. Ahir, però, vaig ser protagonista involuntari d’un diàleg d’ascensor que s’emmirallava més aviat en l’absurd:
-¿Sube?
-No, baja.
-Ya, ¿pero después subirá?
(Pausa)
-Supongo...
S’acostuma a dir que tot el que puja, acabarà baixant i sembla prou evident que, per la seva pròpia naturalesa, després de baixar un ascensor sempre tornarà a pujar. Però tal com està el món, poques certituds ens queden i potser hauria estat aventurat donar-n’hi una a qui es trobava davant d’un dubte tan evident.

Quinze minuts o dos anys?

He escrit alguna vegada sobre la contraposició entre els escriptors que pareixen la seva obra amb esforç i gairebé amb fòrceps, lluitant per esculpir cada frase, per trobar l’adjectiu més adequat, i aquells que s’encomanen al seu do i deixen brollar l’escriptura com un cabal de talent. Pla versus Sagarra, per citar exemples concrets.
Em fa gràcia, doncs, llegir en els diaris d’Ignacio Vidal-Folch, Lo que cuenta es la ilusión, aquesta anècdota entre Bob Dylan i Leonard Cohen:

Bob Dylan le dice a Leonard Cohen:“Esta canción tuya, Aleluya, está muy bien”. Cohen le explica que le llevó casi dos años componerla. Dylan se queda muy sorprendido. Luego hablan de otras canciones y se menciona I and I. Cohen: “Está muy bien esa canción, ¿cuánto tiempo te llevó escribirla?”. Dylan: “Quince minutos”.
Los dos rieron.

L’anècdota és graciosa, diu Vidal-Folch, pero en realidad poco nos dice sobre el misterio de la composición artística y sobre el talento, que apenas dependen de la inversión de esfuerzo y tiempo.

Entremaliadura

Un entremaliat error tipogràfic em fa escriure que les hagan más llevadera la visa, en comptes de que les hagan más llevadera la vida. Una sinècdoque involuntària.

Calma

Em recordava l’altre dia l’amic X. aquella màxima de Pascal: Tout le malheur des hommes vient du fait qu’ils ne savent pas rester au calme dans une chambre. Sempre he pensat que aquesta veritat és aplicable a molts àmbits de la vida i que la humanitat hi guanyaria si fóssim capaços d’estar una mica més quiets.
Fa temps vaig escriure alguna cosa sobre això, però ara, veient el rebombori que genera qualsevol d'aquests tuits i derivats, el pensament de Pascal resulta d’una validesa indiscutible. El drama és que d’això no ens en podem lliberar ni forçant la quietut a les cambres.

Democràcia

- Papa, jo vull votar.
- Fins que no tinguis divuit anys.
- Diré que sóc molt baixet...

Gran Guerra

Mentre miràvem War horse, pel·lícula de Spielberg que narra la història d’uns cavalls durant la Primera Guerra Mundial, l’À. va preguntar-me pels motius d’aquella guerra. Segurament si m’hagués preguntat per les causes de la Segona Guerra Mundial, hauria estat més senzill donar-li una explicació, però en aquest cas no vaig saber què dir-li.
Casualment, llegint les memòries de Stefan Zweig em trobo amb aquesta frase: Si avui, reflexionant amb calma, ens preguntem per què Europa va anar a la guerra el 1914, no hi trobarem ni un sol fonament raonable, ni un sol motiu.
Recordo que quan estudiava COU, un temut professor de química, mentre ens explicava determinades fórmules orgàniques, va dir-nos que la causa de la Gran Guerra havia estat la lluita comercial per una d’aquelles substàncies, l’anilina.
Però entre aquell professor malcarat i il·luminat i Zweig, em quedo amb l’escriptor austríac que, en el mateix fragment, acaba per raonar els desencadenants de la catàstrofe. Després de descriure el progrés aconseguit en els primers anys del segle XX ens diu:  Magnífica fou aquella onada de força tonificant que batia contra els nostres cors de totes les costes d’Europa. Però allò que ens omplia de joia era a la vegada, sense que ho sospitéssim, un perill. La tempesta d’orgull i de confiança que bramulava sobre Europa arrossegava també nuvolades. Potser el progrés havia arribat massa de pressa, potser els Estats i les ciutats s’havien fet forts massa precipitadament i la sensació de força indueix sempre homes i Estats a fer-ne ús o abús. França desbordava de riquesa. Però encara en volia més, volia una altra colònia, tot i que no tenia prou gent per poblar l’antiga; va estar a punt d’esclatar una guerra a causa del Marroc. Itàlia volia la Cirenaica, Àustria s’annexionà Bòsnia. Serbis i búlgars, al seu torn, atacaren Turquia, i Alemanya, exclosa de moment, ja estirava les grapes per assestar el cop rabiós. A tot arreu la sang pujava al cap dels estats i els el congestionava. De la fecunda voluntat de consolidació interior començà a propagar-se alhora i arreu, com si fos una infecció vírica, un afany d’expansió. Els industrials francesos, que es feien la barba d’or, anaven contra els alemanys, que també nedaven en l’abundància, perquè uns i altres volien més subministrament de canons: Krupp i Schneider-Creusot. La navegació hamburguesa, amb els seus colossals dividends, treballava contra la de Southampton, els agricultors hongaresos contra els serbis, uns trusts contra uns altres: la conjuntura els havia embogit a tots, aquí i allà, amb un afany disbauxat de tenir cada vegada més.
La cobdícia, en definitiva, era el motiu.

El llibreter de S.

Aquesta nit, sense saber ben bé per què (potser per la febre), he recordat un episodi molt concret de la meva joventut. Amb uns quants amics, venia llavors també la G., vam anar a parar un dia a una ciutat mitjana de l'entorn de Barcelona. No sé què hi fèiem allí, però passejant pels carrerons del centre ens vam topar amb una modesta llibreria de vell. Era un espai petit, ple de llibres i alguns objectes d'art. El llibreter feia tertúlia amb un amic seu, que seia en una vella cadira de barber. Jo vaig començar a resseguir les prestatgeries mentre els meus amics s'afegien a la conversa, que jo seguia sense perdre el fil de les meves recerques. El fons de la llibreria, sense ser extraordinari, era interessant, els preus assequibles i el llibreter enraonador i afable. Recordo, però, que quan vam sortir de la llibreria, un dels meus amics va explicar-me a mitja veu els problemes de salut que tenia un altre i això va deixar per sempre a aquell dia un regust més agre que no pas dolç.
Vam tornar unes quantes vegades a aquella llibreria: a buscar llibres, a xerrar i a distreure'ns. Al cap d'un temps la llibreria va canviar de local però no d'atrezzo. El silló de barber, amb el seient de reixeta, era sempre allí. Al final, vaig acabar anant-hi jo sol unes quantes vegades i l'última vaig trobar-me la llibreria tancada, amb un munt de publicitat i cartes acumulades en algun racó de la porta. Vaig pensar que el negoci havia anat malament, cosa que no em va sorprendre gens. Al cap d'uns anys, però, vaig saber casualment que el llibreter havia mort de forma fulminant a causa d'una ràpida malaltia.
No he tornat més per aquells indrets. He pensat avui en el llibreter i també en el meu amic. No el veig gaire, el saludo algun cop passant amb el cotxe. Em sembla feliç, circulant al marge de les carreteres més transitades de la vida. I he pensat avui també que en la vida ja quasi no existeixen els trens de rodalies. Sembla que cada vegada més les úniques opcions són pujar a un tren d'alta velocitat o quedar-nos parats a l'andana.