L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’anar caminant pel passeig de Colom, des del pla de Palau fins les Drassanes. Dibuixa, aquesta façana marítima, una Barcelona peculiar. Una Barcelona una mica colonial i portuguesa, un punt decadent i potser anacrònica. Ajuden a configurar aquest caràcter edificis mastodòntics i, m’atreviria a dir, fantasmagòrics i una mica polsosos, com Capitania General o Correus. D’altres, de planta noble però envellits, foren més propis d’una metròpoli amb imperi perdut –per això el meu qualificatiu de portuguès- que d’una ciutat burgesa i habitualment poc donada a l'ostentació. Fan pensar, algunes d’aquestes construccions, en la plaça del Comerç de Lisboa, canviant les aigües de l’estuari del Tajo per les d’un port Mediterrani. I semblen més territori de virreis, governadors, naviliers o militars que no pas de comerciants o menestrals, com els que habitaven el proper barri de la Ribera. Fins i tot els personatges a qui es dediquen algunes places i monuments resulten, si més no, curiosos: Antonio López, marquès de Comillas, o el Duc de Medinaceli.
Recórrer aquesta Barcelona -on diuen que va viure Cervantes- després d’un matí especialment intens, sota un sol suau de febrer i amb la ment mig perduda resultà agradable. Només faltava parar el mòbil. O llençar-lo al mar.
24.2.11
23.2.11
Fa 30 anys
No s’acostuma a oblidar el que fèiem en el moment de produir-se esdeveniments importants. L’11 de setembre de 2001, per exemple, estava a casa, llegint plàcidament i prenent el sol, quan va trucar-me la meva mare per dir-me que engegués el televisor. De vegades, el record és viu perquè coincideixen fets curiosos: el dia que es va cremar el Liceu sortia de classe d’anglès quan vaig trobar-me el meu antic entrenador de tennis i junts vam fer cap a la Rambla, unint-nos a l’habitual grup de tafaners que es forma en aquests casos. Recordo també haver viscut l’inici de l’operació Tormenta del Desert –amb aquelles imatges nocturnes plenes de llums verds- mirant la televisió en un hotel de València (o potser era de Castelló). L’intent de tomb polític a Rússia que va acabar erigint Boris Ieltsin en heroi em va agafar tornant d’unes vacances familiars a l’Estartit. En canvi, em sap greu no recordar què feia quan va caure el mur de Berlín.
Ara fa 30 anys, el 23 de febrer de 1981, vaig anar al col·legi com d’habitud. Sortint, vam anar cap a casa amb uns companys. La meva mare no hi era perquè tot just feia dos dies que acabava de néixer el meu nebot. El meu germà havia d’acompanyar-nos a conferència, una mena de classes particulars que es feien al poble, a casa del professor o la rectoria, en acabar la jornada reglada. Tinc un record absolutament nítid del que va passar. Estàvem jugant al jardí de casa quan va sortir el meu germà –que havia posat la ràdio o la tele- i, lívid (estava en edat de servei militar) va anunciar-nos que hi havia hagut un cop d’estat. No sé si ho vam entendre o si li vam fer gaire cas. Aquí la memòria ja es perd, però l’escena aquesta té per a mi encara una vivesa inesborrable.
Ara fa 30 anys, el 23 de febrer de 1981, vaig anar al col·legi com d’habitud. Sortint, vam anar cap a casa amb uns companys. La meva mare no hi era perquè tot just feia dos dies que acabava de néixer el meu nebot. El meu germà havia d’acompanyar-nos a conferència, una mena de classes particulars que es feien al poble, a casa del professor o la rectoria, en acabar la jornada reglada. Tinc un record absolutament nítid del que va passar. Estàvem jugant al jardí de casa quan va sortir el meu germà –que havia posat la ràdio o la tele- i, lívid (estava en edat de servei militar) va anunciar-nos que hi havia hagut un cop d’estat. No sé si ho vam entendre o si li vam fer gaire cas. Aquí la memòria ja es perd, però l’escena aquesta té per a mi encara una vivesa inesborrable.
16.2.11
Píndoles
Passejant per Barcelona m'adono que els passos de vianants es delimiten ara per dues bandes paral·leles de quadrats blancs. Exactament igual que en la meva primera infantesa. Després van ser substituïts pels passos de zebra que han imperat durant anys. Ara tornem als quadrats blancs. Em pregunto a què responen aquests canvis i revivals.
...
Sento per la ràdio que a França ha generat certa polèmica la versió en italià que ha fet Carla Bruni del clàssic de Charles Trenet Douce France. No entenc gaire el motiu de la reacció. Sóc un gran admirador del país veí però veig que allí hi ha també molta gent amb temps i ganes de pentinar el gat.
...
Mentre passejo pel parc de la Maternitat veig uns coloms picant unes molles de pa. Hi ha un tros més gran que, amb cada cop de bec -excessiu i mancat d'habilitat-, surt disparat i es desplaça uns quants decímetres. Sobtadament, baixa del cel una cotorra i s'emporta el tros de pa amb una facilitat absoluta. Els coloms ni se n'adonen en la seva proverbial estupidesa. És Darwin en estat pur.
...
Sento per la ràdio que a França ha generat certa polèmica la versió en italià que ha fet Carla Bruni del clàssic de Charles Trenet Douce France. No entenc gaire el motiu de la reacció. Sóc un gran admirador del país veí però veig que allí hi ha també molta gent amb temps i ganes de pentinar el gat.
...
Mentre passejo pel parc de la Maternitat veig uns coloms picant unes molles de pa. Hi ha un tros més gran que, amb cada cop de bec -excessiu i mancat d'habilitat-, surt disparat i es desplaça uns quants decímetres. Sobtadament, baixa del cel una cotorra i s'emporta el tros de pa amb una facilitat absoluta. Els coloms ni se n'adonen en la seva proverbial estupidesa. És Darwin en estat pur.
10.2.11
6.2.11
Al carrer d'Aiguafreda (II)
Algunes fotos, maldestres, preses per l'autor amb la seva Fed. Després en vindran d'altres, fetes per un fotògraf millor.
5.2.11
Al carrer d'Aiguafreda
Article publicat avui a El Punt:
Al carrer d'Aiguafreda
Àlex Figueras
Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen! Tots hem sentit aquesta dita en alguna de les seves múltiples variants. Sembla ser que el seu origen està en les queixes de les bugaderes que, des del segle XVIII fins entrat el XX, treballaven rentant la roba de les famílies benestants de Barcelona, un ofici que estava especialment arrelat entre les dones d'Horta. L'abundància d'aigua a la zona és l'explicació del desenvolupament que va arribar a tenir aquesta indústria. Devia ser especialment bonic veure com onejaven els llençols quan es posaven a assecar les bugades, com un mar encegador de banderes blanques lluint al sol.
Avui en dia queden vestigis d'aquest món desaparegut a l'excepcional carrer d'Aiguafreda. I dic excepcional perquè sembla gairebé un miracle que aquest carreró de casetes amb hort, safareig i pou hagi sobreviscut a l'afany renovador –eufemisme de destructor– que ha estat norma en diferents dècades de la nostra història recent.
El carrer d'Aiguafreda, a banda de tenir un nom preciós –el del meu poble–, és un dels més bonics de Barcelona. Té més aspecte de passatge que de carrer pròpiament, amb el seu terra de rajoles argiloses, irregulars i gastades pel pas del temps. Sona a tòpic però, en passejar-s'hi, hom se sent fora de Barcelona. No només per l'aire rural de l'indret, sinó també per l'atmosfera, més granadina o lisboeta que no pas barcelonina.
Un gat que s'esmuny per una porta, uns nens que juguen en un hort reconvertit en jardí, el vermell intens d'unes buguenvíl·lees, la fortor que surt de la cuina d'una iaia o la curiosa conversa d'una noia, que dicta pel mòbil el missatge d'una corona mortuòria, són alguns esqueixos que recullo durant un breu passeig pel carrer d'Aiguafreda. Són esbossos d'unes vides que se'm dibuixen idíl·liques i amb un punt d'extemporània i envejable marginalitat. La meva pròpia presència se'm fa incòmoda, pel que té d'invasiu. I no parlem de les fotografies que prenc, en el pitjor sentit del verb, amb un cert remordiment, com si fos un viatger en destí exòtic. En marxar, em sento alleujat de deixar en la seva pau horaciana el carrer d'Aiguafreda amb els seus horts, safareigs, pous i algun llimoner, talment un oasi asterixià enmig del cafarnaüm urbà.
Al carrer d'Aiguafreda
Àlex Figueras
Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen! Tots hem sentit aquesta dita en alguna de les seves múltiples variants. Sembla ser que el seu origen està en les queixes de les bugaderes que, des del segle XVIII fins entrat el XX, treballaven rentant la roba de les famílies benestants de Barcelona, un ofici que estava especialment arrelat entre les dones d'Horta. L'abundància d'aigua a la zona és l'explicació del desenvolupament que va arribar a tenir aquesta indústria. Devia ser especialment bonic veure com onejaven els llençols quan es posaven a assecar les bugades, com un mar encegador de banderes blanques lluint al sol.
Avui en dia queden vestigis d'aquest món desaparegut a l'excepcional carrer d'Aiguafreda. I dic excepcional perquè sembla gairebé un miracle que aquest carreró de casetes amb hort, safareig i pou hagi sobreviscut a l'afany renovador –eufemisme de destructor– que ha estat norma en diferents dècades de la nostra història recent.
El carrer d'Aiguafreda, a banda de tenir un nom preciós –el del meu poble–, és un dels més bonics de Barcelona. Té més aspecte de passatge que de carrer pròpiament, amb el seu terra de rajoles argiloses, irregulars i gastades pel pas del temps. Sona a tòpic però, en passejar-s'hi, hom se sent fora de Barcelona. No només per l'aire rural de l'indret, sinó també per l'atmosfera, més granadina o lisboeta que no pas barcelonina.
Un gat que s'esmuny per una porta, uns nens que juguen en un hort reconvertit en jardí, el vermell intens d'unes buguenvíl·lees, la fortor que surt de la cuina d'una iaia o la curiosa conversa d'una noia, que dicta pel mòbil el missatge d'una corona mortuòria, són alguns esqueixos que recullo durant un breu passeig pel carrer d'Aiguafreda. Són esbossos d'unes vides que se'm dibuixen idíl·liques i amb un punt d'extemporània i envejable marginalitat. La meva pròpia presència se'm fa incòmoda, pel que té d'invasiu. I no parlem de les fotografies que prenc, en el pitjor sentit del verb, amb un cert remordiment, com si fos un viatger en destí exòtic. En marxar, em sento alleujat de deixar en la seva pau horaciana el carrer d'Aiguafreda amb els seus horts, safareigs, pous i algun llimoner, talment un oasi asterixià enmig del cafarnaüm urbà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)