29.1.10
Pregunta el meu fill
Mentre passem en cotxe pel costat de la fàbrica de ciment de Montcada, pregunta l'À: amb quin ciment van construir la primera fàbrica de ciment?
28.1.10
Sobre el llibre electrònic
Un magnífic article-reflexió de Sergio Vila-Sanjuán al voltant del llibre electrònic ahir al Cultura/S. És una llàstima que no sigui accessible a la xarxa més que l’inici.
Davant la irrupció, esperem que fallida (el desideràtum és meu), del llibre electrònic, Vila-Sanjuán, ens parla del que han representat i representen els llibres –tal com avui els entenem- i les llibreries en la nostra cultura. En cito una part:
Históricamente un editor (término noble y hermoso) ha sido un señor, o señora, que ha hecho libros, es decir, unos "contenidos" inseparables de un determinado formato, al igual que el teatro o el cine han tenido los suyos. El concepto "libro" está vinculado a sus plasmaciones materiales y formales, que han constituído en sí mismas creaciones culturales, en subdisciplinas como la tipografía o el arte de encuadernar. El libro también ha propiciado formas de sociabilidad cultural como son las redes de librerías. El acceso a la cultura que conlleva una visita a una librería, con el repaso a los ejemplares expuestos y la charla con el librero prescriptor, de forma que el visitante acaba llevándose dos o tres libros con los que ni siquiera había pensado al entrar en ella, caracteriza a la civilización europea más que los cafés de que habla George Steiner en su célebre ensayo. Y la posesión material de un libro hace de él un objeto único.
I encertadíssima també la frase final:
Davant la irrupció, esperem que fallida (el desideràtum és meu), del llibre electrònic, Vila-Sanjuán, ens parla del que han representat i representen els llibres –tal com avui els entenem- i les llibreries en la nostra cultura. En cito una part:
Históricamente un editor (término noble y hermoso) ha sido un señor, o señora, que ha hecho libros, es decir, unos "contenidos" inseparables de un determinado formato, al igual que el teatro o el cine han tenido los suyos. El concepto "libro" está vinculado a sus plasmaciones materiales y formales, que han constituído en sí mismas creaciones culturales, en subdisciplinas como la tipografía o el arte de encuadernar. El libro también ha propiciado formas de sociabilidad cultural como son las redes de librerías. El acceso a la cultura que conlleva una visita a una librería, con el repaso a los ejemplares expuestos y la charla con el librero prescriptor, de forma que el visitante acaba llevándose dos o tres libros con los que ni siquiera había pensado al entrar en ella, caracteriza a la civilización europea más que los cafés de que habla George Steiner en su célebre ensayo. Y la posesión material de un libro hace de él un objeto único.
I encertadíssima també la frase final:
El futuro es aquello hacia donde nos vemos encaminados, pero también el lugar a donde decidimos encaminarnos.
No puc estar-hi més d’acord. Enmig d’aquest frenesí tecnològic en què ens trobem, em pregunto si algú s’ha parat a pensar cap on volem anar.
No puc estar-hi més d’acord. Enmig d’aquest frenesí tecnològic en què ens trobem, em pregunto si algú s’ha parat a pensar cap on volem anar.
24.1.10
Dissabte a la nit
Dissabte a la nit: la família dorm i jo m’assec al sofà. Engego la tele i m’enganxo a una pel·lícula de 8TV, Charlotte Gray. Recordo haver-la vist al mític cinema Alhambra de la Garriga, que resisteix numantinament l’hòrrida marea de multisales clònics i perifèrics.
Veig la pel·lícula intermitentment, a causa dels odiosos talls publicitaris, però prou per reconèixer els carrers i les cases de Saint-Antonin Noble Val, gaudir dels ulls violetes de Cate Blanchett, patir davant l'escena on Blanchett pedala estèrilment per arribar abans que els nazis a la casa on s'amguen dos nens jueus o celebrar després l’assassinat de l’empalagós i vomitiu col·laboracionista que ha denunciat els nens.
Sóc gairebé especialista en veure pel·lícules fragmentàriament, però ni estic al cas de la programació de la tele ni tinc la capacitat de concentrar-me davant la pantalla de casa com en una sala de cine -menys encara si les pel·lícules estan mutilades per llarguíssims interludis publicitaris. De vegades, he hagut de deixar escapar finals de pel·lícules apassionants (en recordo ara una d’argument inquietant amb Daniel Auteuil i Juliette Binoche) per la incapacitat física de resistir a mitjanit una enèsima tanda d’anuncis.
En aquest cas, però, vaig arribar al final i vaig tenir la meva recompensa: un cop acabada la guerra, Cate Blanchett deixa plantat a l’excessivament planxat nòvio anglès que donava per mort i se’n torna a les valls de l’Aveyron amb el jove francès de la Resistència.
Acabo aquest escrit fent professió de fe envers les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, especialment si transcorren a França, expliquen històries de la Resistència, compten amb espies anglesos infiltrats i s’hi circula amb bicicleta. Demanaria als lectors del bloc que, si coneixen algun film o sèrie amb aquests ingredients, no dubtin a prescriure-me’l (si us plau, absteniu-vos però de recomanar Alló, alló).
(M'agradaria recuperar una sèrie que va emetre TV3 cap a l’any 1985 d’espies anglesos a la França ocupada. La seguíem quan fèiem segon de BUP i ens apassionava. Si algú me’n pogués donar notícia li estaria molt agraït. Recordo que els espies utilitzaven noms d’ocells en francès –hi havia una hirondelle- per identificar-se).
Veig la pel·lícula intermitentment, a causa dels odiosos talls publicitaris, però prou per reconèixer els carrers i les cases de Saint-Antonin Noble Val, gaudir dels ulls violetes de Cate Blanchett, patir davant l'escena on Blanchett pedala estèrilment per arribar abans que els nazis a la casa on s'amguen dos nens jueus o celebrar després l’assassinat de l’empalagós i vomitiu col·laboracionista que ha denunciat els nens.
Sóc gairebé especialista en veure pel·lícules fragmentàriament, però ni estic al cas de la programació de la tele ni tinc la capacitat de concentrar-me davant la pantalla de casa com en una sala de cine -menys encara si les pel·lícules estan mutilades per llarguíssims interludis publicitaris. De vegades, he hagut de deixar escapar finals de pel·lícules apassionants (en recordo ara una d’argument inquietant amb Daniel Auteuil i Juliette Binoche) per la incapacitat física de resistir a mitjanit una enèsima tanda d’anuncis.
En aquest cas, però, vaig arribar al final i vaig tenir la meva recompensa: un cop acabada la guerra, Cate Blanchett deixa plantat a l’excessivament planxat nòvio anglès que donava per mort i se’n torna a les valls de l’Aveyron amb el jove francès de la Resistència.
Acabo aquest escrit fent professió de fe envers les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, especialment si transcorren a França, expliquen històries de la Resistència, compten amb espies anglesos infiltrats i s’hi circula amb bicicleta. Demanaria als lectors del bloc que, si coneixen algun film o sèrie amb aquests ingredients, no dubtin a prescriure-me’l (si us plau, absteniu-vos però de recomanar Alló, alló).
(M'agradaria recuperar una sèrie que va emetre TV3 cap a l’any 1985 d’espies anglesos a la França ocupada. La seguíem quan fèiem segon de BUP i ens apassionava. Si algú me’n pogués donar notícia li estaria molt agraït. Recordo que els espies utilitzaven noms d’ocells en francès –hi havia una hirondelle- per identificar-se).
15.1.10
Escultura a Barcelona
Per romàntics o classicistes, i pels eclèctics que ens agraden tots dos, l'Eixample de Barcelona és un festival de l'escultura. Fa goig poder veure Maillol a la Pedrera i Rodin en plena Rambla Catalunya.
Una cosa real i sòlida
Moltes vegades, davant la complexitat de les nostres feines, he sentit la necessitat de fer realment alguna cosa tangible. No podria expressar-ho millor de com ho fa en Marcel Campà en aquest text.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)