Kiko Amat és un dels meus articulistes preferits. Tot i que de vegades no combregui amb les seves idees. Ni entengui de què m’està parlant quan aprofundeix en el món dels seus enciclopèdics –i ben segur afinats- coneixements musicals. Però té una visió de la realitat a contracorrent que agraeixo en aquests temps que ens ha tocat viure. És crític i punxa amb la seva escriptura directa. És autor de textos emblemàtics i punyents que hauríem de tenir emmarcats, com ara Barcelona Land TM, i d’altres més frívols i profundament hilarants, com és el cas de Superpendones del rocanrol.
La setmana passada, en un article al suplement cultural de La Vanguardia dedicat a la revista britànica The Chap ens va obsequiar amb una autèntica declaració d’intencions a la qual m’afegeixo plenament. Enllaço l’article sencer, però no puc deixar de reproduir aquests dos paràgrafs que esdevenen gairebé un manifest. D’aquells que et fan preguntar: on s’ha de signar?
Lo antiguo es mejor. Echen un vistazo a su alrededor, si no me creen; eso que ven es el siglo XXI: ropa de gimnasio en las calles, música vacía sonando en cachivaches computerizados, no-pensamiento catódico, grotescos armatostes automóviles, ausencia de romanticismo vital, desaparición de los modales, neutralidad existencial, vulgaridad capitalista, insulso arte no figurativo, cultura desechable y glorificación del prestamista. ¿Esto es nuestro siglo? ¿Esto es lo mejor que puede dar la humanidad? Pues menuda porquería.
En esta tesitura, el revivalismo se torna lícito y la nostalgia inevitable. Ésta tiene muy mala reputación, pero no se la merece. Los que miramos hacia atrás de forma patológica solemos ser malinterpretados: no se trata de que apreciemos cosas del pasado porque son “antiguas”. Se trata de que son mejores. Como declaró el artista Billy Childish a la revista The Chap: “no escojo la opción anticuada por que sea la más vieja, sino que observo las dos (la nueva y la vieja) y tomo una decisión basada en cuál es de mejor calidad”. Tweed contra Zara, vinilo contra MP3, cha-cha-chá contra house, Ealing contra el Hollywood actual: gana lo primero, admítanlo. Quizás los inodoros eran peores, hacía más frío y la gente cascaba antes, pero ¿qué quieren que les diga? Seguro que merecía la pena.
5 comentaris:
M'hi sumo! Estil directe, sense complexes, bon sentit de l'humor i esperit crític i rebel. The Chap ja no és per nosaltres només una gasosa (si entreu a la web hi podreu comprar bombins de color lila i ¡subjectadors de mitjons!)
Hola,
no estaria d´acord amb tota la declaració d´intencions, però bon article de Kiko Amat, del qual m´han recomanat no sé quin llibre.
Bon post el teu.
Espanyol 0 - Barça 0
tothom content, o no.
Imma
Efectivament, Àlex, Chap és una gran "grassiosa" (aquest és el terme que he utilitzat sempre). Pel que fa a The Chap, puc combregar amb molts dels seus principis, però t'asseguro que no seguiré el seu estil de moda.
Imma, és difícil estar d'acord al 100% amb la declaració de principis, però considero que en moltes coses la clava.
Vaig llegir la primera novel·la d'en Kiko Amat ("El día que me vaya no se lo diré a nadie") i té alguns moments memorables, però jo em quedo amb l'articulista. L'altra novel·la "Cosas que hacen BUM", no l'he llegida.
Sí, a nosaltres l'empat a zero ens deixa contents. Sembla que ens conformem amb poc, però pel que podia ser...
Primera visita! D'acord amb en Kiko Amat, i amb la teva reflexió.
Et seguiré, m'agrada el que dius!
Gràcies, Josep. Sigues benvingut.
Publica un comentari a l'entrada