Dues constatacions després d'un derbi que ha acabat no sent tan dolent com pensàvem:
1) Es fa palesa l'enorme ràbia que fa aquest jugador mediocre que es diu Gerard Piqué.
2) Queda clar que aquí ja tothom s'ha tret la careta. La Vanguardia titula "Angustioso final feliz". Ja sabíem de quin costat estaven, però ara ja ni ho dissimulen. Ho tindrem en compte.
21.1.09
Kiko Amat: declaració d'intencions
Kiko Amat és un dels meus articulistes preferits. Tot i que de vegades no combregui amb les seves idees. Ni entengui de què m’està parlant quan aprofundeix en el món dels seus enciclopèdics –i ben segur afinats- coneixements musicals. Però té una visió de la realitat a contracorrent que agraeixo en aquests temps que ens ha tocat viure. És crític i punxa amb la seva escriptura directa. És autor de textos emblemàtics i punyents que hauríem de tenir emmarcats, com ara Barcelona Land TM, i d’altres més frívols i profundament hilarants, com és el cas de Superpendones del rocanrol.
La setmana passada, en un article al suplement cultural de La Vanguardia dedicat a la revista britànica The Chap ens va obsequiar amb una autèntica declaració d’intencions a la qual m’afegeixo plenament. Enllaço l’article sencer, però no puc deixar de reproduir aquests dos paràgrafs que esdevenen gairebé un manifest. D’aquells que et fan preguntar: on s’ha de signar?
Lo antiguo es mejor. Echen un vistazo a su alrededor, si no me creen; eso que ven es el siglo XXI: ropa de gimnasio en las calles, música vacía sonando en cachivaches computerizados, no-pensamiento catódico, grotescos armatostes automóviles, ausencia de romanticismo vital, desaparición de los modales, neutralidad existencial, vulgaridad capitalista, insulso arte no figurativo, cultura desechable y glorificación del prestamista. ¿Esto es nuestro siglo? ¿Esto es lo mejor que puede dar la humanidad? Pues menuda porquería.
En esta tesitura, el revivalismo se torna lícito y la nostalgia inevitable. Ésta tiene muy mala reputación, pero no se la merece. Los que miramos hacia atrás de forma patológica solemos ser malinterpretados: no se trata de que apreciemos cosas del pasado porque son “antiguas”. Se trata de que son mejores. Como declaró el artista Billy Childish a la revista The Chap: “no escojo la opción anticuada por que sea la más vieja, sino que observo las dos (la nueva y la vieja) y tomo una decisión basada en cuál es de mejor calidad”. Tweed contra Zara, vinilo contra MP3, cha-cha-chá contra house, Ealing contra el Hollywood actual: gana lo primero, admítanlo. Quizás los inodoros eran peores, hacía más frío y la gente cascaba antes, pero ¿qué quieren que les diga? Seguro que merecía la pena.
La setmana passada, en un article al suplement cultural de La Vanguardia dedicat a la revista britànica The Chap ens va obsequiar amb una autèntica declaració d’intencions a la qual m’afegeixo plenament. Enllaço l’article sencer, però no puc deixar de reproduir aquests dos paràgrafs que esdevenen gairebé un manifest. D’aquells que et fan preguntar: on s’ha de signar?
Lo antiguo es mejor. Echen un vistazo a su alrededor, si no me creen; eso que ven es el siglo XXI: ropa de gimnasio en las calles, música vacía sonando en cachivaches computerizados, no-pensamiento catódico, grotescos armatostes automóviles, ausencia de romanticismo vital, desaparición de los modales, neutralidad existencial, vulgaridad capitalista, insulso arte no figurativo, cultura desechable y glorificación del prestamista. ¿Esto es nuestro siglo? ¿Esto es lo mejor que puede dar la humanidad? Pues menuda porquería.
En esta tesitura, el revivalismo se torna lícito y la nostalgia inevitable. Ésta tiene muy mala reputación, pero no se la merece. Los que miramos hacia atrás de forma patológica solemos ser malinterpretados: no se trata de que apreciemos cosas del pasado porque son “antiguas”. Se trata de que son mejores. Como declaró el artista Billy Childish a la revista The Chap: “no escojo la opción anticuada por que sea la más vieja, sino que observo las dos (la nueva y la vieja) y tomo una decisión basada en cuál es de mejor calidad”. Tweed contra Zara, vinilo contra MP3, cha-cha-chá contra house, Ealing contra el Hollywood actual: gana lo primero, admítanlo. Quizás los inodoros eran peores, hacía más frío y la gente cascaba antes, pero ¿qué quieren que les diga? Seguro que merecía la pena.
19.1.09
La ràbia i l'orgull
Feia temps que no escrivia de futbol, no per covardia sinó més aviat per fàstic. Fàstic davant la situació en què s’ha vist abocat un equip que no fa tant temps ens unia i il·lusionava. El cert és que sembla que un núvol tòxic plani sobre tots els àmbits d’un club contaminat a tots nivells.I ara ens toca el Barça, que viu un dels seus millors moments. La humiliació és més que possible. Els resultats els avalen i sembla que el joc també, tot i que les lloances que s’autoprodiguen fan enrojolar i embafen més que un tanc ple de llet condensada. (Encara sort que existeix Cristiano Ronaldo!).
Agafo prestat el títol d’un dels llibres més lúcids de l’enyorada Oriana Fallaci per esgrimir els valors que ens queden per afrontar aquest partit. Tenim un club en descomposició, una plantilla escapçada per la mala gestió, unes figures amb unes lesions que comencen a fer pensar en l’estil Ronaldinho, un porter amb el cap a Can Pistraus i una desmotivació generalitzada. D’entrenador, potser ja ni en tenim. Només ens queda la ràbia i l’orgull. Si milités en les files de l’ortodòxia progre diria que ells tenen tancs i nosaltres només pedres (us sona el discurs?), però no cauré en la demagògia. Ells han fet les coses bé i nosaltres no. Cadascú està on es mereix.
Ara només demano ràbia i orgull. Que ens en facin sis o set, però que puguem sortir amb el cap ben alt. Que hi posem el coll en cada jugada i que no ens tremolin les cames. Que jugui qui pugui seguir aquest guió: joves del filial, noies del femení o nens de l’aleví, però que no ens avergonyeixin. Braveheart. La ràbia i l’orgull. La força d’un sentiment.
17.1.09
A Centelles (I)
Aquesta tarda he anat a Centelles a tallar-me els cabells. Tinc molt bon record de Centelles, on vaig passar alguns dels millors anys de la meva vida, estudiant batxillerat. Una de les imatges que més recordo és la vista del Matagalls que es veia des de les classes del pis de dalt del casalot de poble que allotjava el col·legi, el vell i estimat Pere Barnils.
Doncs bé, avui sortint del barber, m’he trobat amb aquesta vista, amb el Matagalls recobert d’un esplendorós mantell de neu. Aquesta madalena proustiana ha accionat la màquina del temps i he decidit acostar-me a l’estació, on havíem passat tantes estones, esperant aquells vells trens de seients vermells que pudien a tabac consumit.
El cert és que l’estació ha canviat ben poc, amb les seves escales de pedra, l’arcaic pont creuant les vies i els descampats i alguna casa vella a l’altra banda. Com a teló de fons, les muntanyes amb la novetat de les maleïdes torres de la MAT i el Montseny cobert de neu.
Curiosament, aquest paisatge hivernal de l’estació de Centelles, com molts altres paisatges osonencs, em fan pensar en Castella. O en la imatge que jo m’he construït de la Castella de Machado, amb vells trens creuant camps de cereals, on discorren camins vorejats d’alguns oms nus. Per aquelles que estem una mica contaminats per la literatura del 98, un dels recorreguts més bonics que pot fer-se amb tren a la Catalunya superurbanitzada d’avui és el que va de Centelles a Vic, a l’hivern.
Sortint de l’estació, m’he ficat per un camí de terra que surt de la mateixa placeta de l’estació. Recordo que aquest camí vorejava els jardins d’unes cases sorprenentment senyorials, una mica desubicades. Fa vint-i-cinc anys, aquests jardins, amb una pista de tennis de terra, unes pèrgoles i uns bancs de ferro ja tenien un aire decadent. Amb un punt d’ingenuïtat i sota els efectes de la magnífica sèrie de televisió, recordo que anomenàvem aquest racó Retorn a Brideshead. Vint-i-cinc anys després, Retorn a Brideshead pràcticament no ha canviat. La pista de tennis gairebé ha desaparegut sota una capa de fulles, però conserva encara les línies i la cadira de l’àrbitre. M’agradaria poder jugar-hi un partit, amb pullover blanc, raqueta de fusta i un gran fair play. El jardí, extraordinàriament romàntic, evoca antigues partides de croquet, jocs infantils i tardes de lectura i indolència. Com en els nostres anys d’estudiant, no s’hi veia ningú i regnava un gran silenci. Tancant els ulls, hom podia tornar vint-i-cinc, o cent vint-i-cinc, anys enrera, sense que res hagués canviat. M'he sentit bé, en aquest racó amagat i desconegut.
Doncs bé, avui sortint del barber, m’he trobat amb aquesta vista, amb el Matagalls recobert d’un esplendorós mantell de neu. Aquesta madalena proustiana ha accionat la màquina del temps i he decidit acostar-me a l’estació, on havíem passat tantes estones, esperant aquells vells trens de seients vermells que pudien a tabac consumit.
El cert és que l’estació ha canviat ben poc, amb les seves escales de pedra, l’arcaic pont creuant les vies i els descampats i alguna casa vella a l’altra banda. Com a teló de fons, les muntanyes amb la novetat de les maleïdes torres de la MAT i el Montseny cobert de neu.
Curiosament, aquest paisatge hivernal de l’estació de Centelles, com molts altres paisatges osonencs, em fan pensar en Castella. O en la imatge que jo m’he construït de la Castella de Machado, amb vells trens creuant camps de cereals, on discorren camins vorejats d’alguns oms nus. Per aquelles que estem una mica contaminats per la literatura del 98, un dels recorreguts més bonics que pot fer-se amb tren a la Catalunya superurbanitzada d’avui és el que va de Centelles a Vic, a l’hivern.
Sortint de l’estació, m’he ficat per un camí de terra que surt de la mateixa placeta de l’estació. Recordo que aquest camí vorejava els jardins d’unes cases sorprenentment senyorials, una mica desubicades. Fa vint-i-cinc anys, aquests jardins, amb una pista de tennis de terra, unes pèrgoles i uns bancs de ferro ja tenien un aire decadent. Amb un punt d’ingenuïtat i sota els efectes de la magnífica sèrie de televisió, recordo que anomenàvem aquest racó Retorn a Brideshead. Vint-i-cinc anys després, Retorn a Brideshead pràcticament no ha canviat. La pista de tennis gairebé ha desaparegut sota una capa de fulles, però conserva encara les línies i la cadira de l’àrbitre. M’agradaria poder jugar-hi un partit, amb pullover blanc, raqueta de fusta i un gran fair play. El jardí, extraordinàriament romàntic, evoca antigues partides de croquet, jocs infantils i tardes de lectura i indolència. Com en els nostres anys d’estudiant, no s’hi veia ningú i regnava un gran silenci. Tancant els ulls, hom podia tornar vint-i-cinc, o cent vint-i-cinc, anys enrera, sense que res hagués canviat. M'he sentit bé, en aquest racó amagat i desconegut.
16.1.09
Chesley B. Sullenberger
Chesley B. Sullenberger és el nom del pilot que va fer "aterrar" ahir l'avió d'US Airways al riu Hudson de Nova York, salvant la vida a cent cinquanta-cinc persones. Va fer una feina excel·lent.
Sullenberger té cinquanta-nou anys i quaranta anys d'experiència pilotant avions. Voldria fer notar aquest fet, en uns moments en què les ments preclares que mouen els fils del mercat laboral tendeixen a deixar de banda qualsevol persona d'edat mínimament avançada, com si no tinguessin res a aportar.
Segurament moltes famílies nordamericanes han agraït la beneïda experiència del Sr. Sullenberger.
Sullenberger té cinquanta-nou anys i quaranta anys d'experiència pilotant avions. Voldria fer notar aquest fet, en uns moments en què les ments preclares que mouen els fils del mercat laboral tendeixen a deixar de banda qualsevol persona d'edat mínimament avançada, com si no tinguessin res a aportar.
Segurament moltes famílies nordamericanes han agraït la beneïda experiència del Sr. Sullenberger.
14.1.09
Fabrice Moireau
Aquest any, les festes de Nadal no ens han portat gaire coses bones. Aquest és un dels motius pels quals aquest bloc no s’ha actualitzat amb la freqüència desitjable. Però bé, sempre hi ha alguna excepció, i aquest any Nadal ens ha deixat com a regal un llibre d’aquarel·les sobre la Vall del Loira de Fabrice Moireau. És l’edició espanyola, a càrrec d’Anaya Touring, d’una col·lecció de llibres francesos d’aquarel·les de diferents ciutats i regions publicats per Les Éditions du Pacifique.Mai he estat especialment amant de la pintura en aquarel·la, que té una certa tendència al paisatgisme de postal una mica arnat i aigualit. Però les aquarel·les de Fabrice Moireau que retraten paisatges del Loira són d’una gran bellesa. Potser sóc una mica simplista en alinear-me amb Joaquim Mir que deia “jo pinto i prou”, però en l’art busco bàsicament bellesa i capacitat de transmetre, sense grans escarafalls, una atmosfera, una realitat, un caràcter, una personalitat. I això és el que aconsegueix Moireau amb aquestes aquarel·les austeres, senzilles i arrelades a la realitat, que casen perfectament amb l’esperit d’un país (el genius loci) pausat, obert, tranquil, amb grans espais. Un país on el temps discorre lentament com els núvols dels seus cels enormes o com les aigües dels seus rius omnipresents: el gran Loira i els seus fills, l’Indre, el Cher, el Loir, el Vienne...
Fabrice Moireau ha il·lustrat també d’altres llibres de la col·lecció: els de París, Venècia, Nova York, Provença (aquest es pot fullejar clicant l'enllaç i crec que la pintura de Moireau no conjuga tan bé amb els ocres provençals com amb els grisos del nord)... Caldrà veure’ls amb detall.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)