Boicot a Pequín 2008

Els lectors del bloc s’han posicionat clarament a favor d’un boicot als Jocs Olímpics de Pequín. L’autor, també.
L’altre dia Quim Monzó parlava de la tolerància internacional davant les contínues violacions dels drets humans a la Xina. L’esquerra tradicional, majoritàriament, continua sense poder assumir (o perefereix passar-hi de puntetes) les atrocitats dels règims comunistes, siguin caribenys, de l’est d’Europa o de l’extrem orient. La dreta oficial, de la seva banda, amb els governs occidentals al capdavant, sempre ha tancat als ulls davant la sagnant tirania del gegant asiàtic. Allò que en altres països es denunciava, es callava respecte a la Xina. A falta de petróleo no hubo amigos en el mar, cantaven Mecano en una cançó sobre el Tibet. Els interessos comercials, per davant de tot. Ulls de dòlar davant d’un mercat potencial de mil cinc-cents milions de persones. Només Sarkozy es desmarca timídament d’aquesta línia. Recordem també que quan el Dalai Lama va visitar Catalunya, el president Montilla no va tenir la valentia de rebre’l. L’ombra de la Xina és molt allargada.
Ara, la repressió al Tíbet i els assassinats comesos en aquest país ja estan a la vista del món i no poden amagar-se més. Segurament si això passés en algun país de l’òrbita, més o menys àmplia, dels Estats Units, tindríem grans manifestacions als carrers. Tant per als uns, com per als altres, el Tibet no és Irak i, per això, no tenim ni intervencions militars ni bloquejos comercials, d’un costat, ni grans protestes al carrer ni pancartes als balcons, de l’altre. Els poders econòmics mundials i el bonisme antiamericà, esquerranós i ranci es donen la mà i tanquen la boqueta.
Crec que hem de denunciar aquesta situació i els Jocs Olímpics són una oportunitat magnífica. El foc d’Olímpia no pot purificar un règim cobert de sang. Boicot a Pequín 2008!

Destruint llibres

Acabo de llegir un passatge del darrer volum dels diaris d’Andrés Trapiello, La manía, en què l’autor explica com la postura petulant d’un arquitecte-dissenyador expressada en les pàgines d’un llibre li acaba resultant tant insuportable que, cansat, llença l’esmentat llibre a la llar de foc, deixant bocabadats a tots els presents.
Això m’ha fet pensar en un familiar proper que, quan un llibre no li agrada –o, millor dit, el molesta- el llença a les escombraries. És un fet que, quan el comentem amb els seus fills, ens diverteix força. No deixa de ser sorprenent trobar-te amb un llibre quan vas a llençar un paper o un pinyol d’oliva a la brossa. Em sembla fins i tot més despectiu que tirar-lo a les flames.
Tradicionalment, els llibres s’han considerat com un objecte venerable, pràcticament sagrat, per això actituds com aquestes –compartides també per algun personatge de ficció com ara el detectiu Pepe Carvalho- ens resulten extravagants. Cremar o destruir llibres ens sembla cosa de savonaroles, maos o goebbels. En el meu cas, fins i tot em costa desfer-me de llibres que ja no m’interessen. Ja no parlo de tirar o cremar, només de donar. Crec que hauria de ser el primer en desacomplexar-me i començar a cremar o llençar algun llibre. El problema és que, veient els títols que poblen les nostres llibreries, no sabria per on començar.

Sobre trasvassaments d'aigua

Tots recordem el que passava l'any 2003 quan es parlava de la necessitat de realitzar un trasvassament d'aigua de l'Ebre:

Ara, el 2008, la manca d'aigua a Catalunya és un problema alarmant i això ha passat aquesta mateixa setmana a Prats i Sansor, sense permisos de l'ajuntament ni del propietari dels terrenys:

Inici dels treballs topogràfics per al trasvassament d'aigua del Segre (conca de l'Ebre) cap a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Les conclusions, novament, són lliures.

Discurs de Sarkozy

En el llibre L’alba, la tarda o la nit, en què Yasmina Reza (autora, entre d’altres obres, de l’exitosa Art) es converteix en l’ombra de Nicolas Sarkozy durant la seva precampanya electoral i dóna la seva visió d’aquest personatge tan complex, hi trobo un fragment de discurs de Sarkozy que m’agrada especialment. Parla del sentiment de pertinença a un país, en aquest cas França, i està absolutament alineat amb el discurs integrador que, a diferència d’algun altre nacionalisme peninsular, ha seguit majoritàriament el catalanisme polític, amb Jordi Pujol com a exponent més clar. Diu així:

Sí, sóc fill d’un immigrant. Sí, soc fill d’un hongarès i nét d’un grec nascut a Salònica... Sí, sóc un francès de sang mesclada que pensa que hom és francès en proporció amb l’amor que sent per França, amb l’estima que sent pels seus valors universals... França no és una raça, no és una ètnia. Hom no és francès només pels seus orígens, pels seus avantpassats...Hom és francès perquè vol ser-ho, perquè s’enorgulleix de França. Perquè sent que té deures cap a ella, perquè sent cap a ella gratitud, agraïment.

Bé, és un discurs una mica naïf i parla d’una situació ideal. Aquesta gratitud i agraïment difícilment es poden sentir si veus que el teu país té defectes i no acaba de rutllar. Però seria bo arribar a aquest ideal.

De totes formes, jo, que no sóc gaire d’himnes ni banderes, em quedo amb això dels valors universals del país. Poder estimar un país pels valors que representa. Crec que nosaltres hi estem bastant lluny.

48 hores després

Dos dies després de les eleccions i de l'expressió inequívoca de les urnes a Catalunya, noves incidències i retards en quatre línies de rodalies.
Les reflexions i conclusions són lliures.

Trapiello / OuLiPo

Andrés Trapiello ha rebut el premi de periodisme Julio Camba amb aquest article publicat al Magazine de La Vanguardia. Mentrestant, esperem amb ànsia la publicació del proper volum dels seus diaris, que ha d'estar al caure.

D'altra banda, la Llibreria Central organitza un curs d'interès sobre l'OuLiPo.

Ja fa 30 anys

L’any 1978 es va gravar a Londres el mític àlbum Three imaginary boys. Seguint l’estela de l’esclat del punk, i abans d’endinsar-se en les tenebres de Seventeen seconds, Faith o Pornography, aquest fou el disc més fresc de The Cure.

Sembla mentida, però d’això ja fa trenta anys.

Amb tots vostès Smith, Tolhurst i Dempsey interpretant la meva cançó preferida de l’àlbum (tot i que és difícil triar-ne una):

Petits detalls

De vegades els petits detalls diuen molt de les persones.

Perquè sapiguem amb qui ens juguem "els quartos":

http://www.e-noticies.com/actualitat/carme-chac%F3n-va-inflar-el-curr%EDculum-amb-un-doctorat-34801.html

http://blogs.elmundo.es/elmundo/2008/03/01/elmundopordentro/1204369700.html

http://blogs.elmundo.es/elmundo/2008/03/04/elmundopordentro/1204633203.html

Sarkozy i Obama: governar més enllà de la il·lusió

Article publicat al butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Darrerament, en dos països tan diferents com França i els Estats Units, i en processos electorals ben diversos, hem pogut constatar la irrupció de líders carismàtics, capaços d’engrescar els ciutadans amb missatges que, més enllà de la ideologia, transmeten també il·lusió, aire fresc i voluntat de canvi.
En tots dos països, el discurs reformista d’aquests polítics, Sarkozy i Obama, s’ha vist afavorit per l’herència dels seus antecessors. Als Estats Units, a banda del biaix informatiu que s’acostuma a donar a Europa i que magnifica sempre el vessant negatiu, els vuit anys de govern de Bush no han donat els millors resultats ni en matèria econòmica ni de política exterior. A França, més que la gestió governamental, el que està en dubte és el model de país i els experts apunten a l’escassa competitivitat i a una burocratització excessiva com a principals problemes. Potser és un fet anecdòtic, però a Londres està creixent una important colònia d’emprenedors francesos atrets pel dinamisme i la flexibilitat de l’economia britànica, en contraposició amb la rigidesa existent al seu país d’origen. A més, des d’una perspectiva aliena i llunyana, la imatge dels tres darrers expresidents de la República Francesa -Giscard d’Estaing, Mitterrand i Chirac-, una combinació de formes gairebé monàrquiques i de maquiavelisme richelieulià, no sembla la més adequada per connectar amb la societat actual.
En aquest context, l’aparició de líders polítics amb ganes de canviar la situació, amb una gran capacitat comunicativa, amb un carisma innegable i amb un cert perfil d’outsider, han aconseguit fer arribar el seu missatge a un electorat cansat i avorrit amb la política tradicional. Això s’observa amb interès, i fins i tot amb enveja, en països com el nostre, on la motivació i la confiança dels ciutadans envers la política decreix dia a dia, l’abstenció assoleix percentatges preocupants i el perfil de les noves generacions (és un dir) de governants respon més al de gestors que al de líders carismàtics.
Però no hem d’oblidar que els problemes complexos no tenen solucions senzilles i que les fórmules màgiques no existeixen. Encara que sigui una obvietat, cal recordar que la governació d’un país no és una tasca còmoda i que els dirigents polítics han d’encarar problemes de difícil solució que no es resolen amb campanyes mediàtiques ni amb magnetisme personal. Generar confiança i il·lusió entre la ciutadania, tenir coratge i voluntat d’introduir reformes o fer gala d’un gran dinamisme i capacitat d’acció poden ajudar a afrontar aquests reptes, però amb això no n’hi ha prou. Sarkozy s’està trobant ja amb els problemes reals de la governabilitat i la seva popularitat està caient (encara que això pugui ser degut també a unes formes certament estranyes d’exhibir la seva vida privada). Val a dir que aquestes dificultats de Sarkozy són magnificades i celebrades per determinats sectors de l’opinió pública i del pensament únic del nostre país, on fins i tot un periodista de la televisió pública va declarar sense cap complex que esperava poder anunciar la victòria de Segolène Royal en les eleccions franceses. Però això seria objecte d’una altra anàlisi.Obama, de la seva banda, encara no ha estat escollit però, si és el cas, veurem com és capaç d’assumir la presidència de la primera potència mundial, més enllà de la seva gran capacitat comunicativa i de la il·lusió que pugui generar el “Yes, we can”, que ha esdevingut ja una icona de la comunicació política 2.0. No es tracta de prejutjar a ningú, però tal vegada algun dia haurem de preguntar: Can you, Mr. Obama? Espero que la resposta a aquesta pregunta sigui afirmativa, com positiu sigui també el resultat de la gestió de Sarkozy perquè tots els que ens sentim engrescats amb ells i amb aquestes noves formes “més emotives” de fer política no resultem defraudats i perquè tan els Estats Units com Europa necessiten lideratges sòlids, en la forma i sobretot en el fons.