28.3.07

De tot fa molt temps


Després que l’Espanyol guanyés el seu partit contra el Maccabi Haifa, el locutor que retransmetia el matx, va anunciar que, dinou anys després, l’Espanyol s’havia tornat a classificar per uns quarts de final de la UEFA. Em vaig quedar d’una peça. Recordo molt vivament aquella temporada històrica, amb final infeliç a Leverkusen, i em sembla mentida que ja hagin passat dinou anys.
No gaire dies després, vaig sentir per la ràdio que la cançó d’U2 Where the streets have no name, que és també un referent de la meva joventut, complia vint anys. Em ve a la ment la imatge de la meva colla d’amics mirant l’esplèndid vídeo d’U2 (http://www.youtube.com/watch?v=GpVbLm4TN3g) a la tele Philips de casa els meus pares i no la sento tan llunyana.
Avui mateix, en una crònica periodística, he llegit que ja fa 15 anys que Javier Marías va publicar Corazón tan blanco. Recordo també aquella època de la meva vida en què, un cop acabada amb cert avorriment una carrera de ciències, em vaig començar a sentir atret pel món de les lletres.
L’altre dia, com ja vaig anotar en aquest bloc, es van complir els 110 anys del naixement de Josep Pla, quan encara sembla que ressoni l’eco dels fastos del centenari.
El temps passa vertiginosament. D’això no hi ha cap dubte. No sé qui era que deia que els dies costen de passar però que els anys cauen a gran velocitat. És ben cert. Quan arribi l’any 2000, pensava quan era un nen, tindré trenta anys. I veia aquesta fita extraordinàriament llunyana. L’any 2000 ha passat i ara ja estic més a prop dels quaranta que dels trenta, dels cinquanta que dels vint. La vida canvia inexorablement, el temps corre, de tot fa molt temps. Aquesta no és una mirada pessimista, té només un punt de nostàlgia. No em canviaria pel que era jo fa vint anys, ni canviaria les certeses d’ara per la indefinició de llavors, però els esdeveniments que he esmentat m’han fet sentir el vertigen del pas del temps. I el que sí que és cert és que, quan em trobo amb gent jove com ara els meus nebots, em sento molt més a prop d’ells o del meu jo de fa quinze anys, que no pas d’un senyor de cinquanta anys amb totes les seves conseqüències.

19.3.07

Crònica de Toulouse




A la manera de Joan de Sagarra i salvant totes les distàncies:

Crònica de Toulouse

El divendres 16 de març a les deu del vespre, amb el meu nebot Àlex, vam agafar el cotxe en direcció nord fins arribar a Portbou. La nit era negra i en els últims revolts de la carretera s’endevinava la companyia inquietant del mar nocturn. Vam arribar a Portbou a mitjanit. Tot era mort: els carrers, les places, els bars, la platja. Només alguns trens trencaven el silenci amb el seu respirar asmàtic i els seus batecs metàl·lics. Vam dormir poc, per poder sortir d’hora cap a Toulouse. El dissabte a les set del matí, el poble continuava desert. Els trens, altra vegada, i una parella de la Guàrdia Civil eren l’única forma de vida visible. Costava trobar en aquest Portbou la població fronterera plena d’activitat que fou en altres temps. Costava imaginar-se a Walter Benjamin perdut allí.
La carretera que porta a l’altre costat de la frontera ofereix vistes de gran bellesa. Llàstima que havia de conduir i no podia gaudir-ne. Vam travessar els pobles de la Marenda: Cervera, Banyuls, Port-Vendres. Em venien al cap les històries de contraban i de navegació de Josep Pla. Aviat la carretera serpentejant va deixar pas a una autovia fins a Perpinyà i, posteriorment, a l’autopista. Vam esmorzar en una àrea de servei. Cafè amb llet, te, dos panets, dos croissants i un petit plat de formatge: 11,50 €. La decoració, tremendament kitsch, amb un piano de color rosa coronat per partitures de fals pergamí com a element més destacat.
A dos quarts d’onze arribàvem a Toulouse. Vam creuar la Garona fins arribar a l’Hôtel-Dieu, l’antic hospital on tenia lloc la fira de llibres vells que era l’excusa de l’escapada. Vam intentar aparcar sense pagar però va ser impossible. També existeix la globalització de la zona blava. Vam passar el matí a la fira. Preus molt alts i poca possibilitat de comprar. Però només per veure els llibres que s’ofereixen i per tot l’espectacle val la pena anar-hi. Al final vaig arreplegar alguns gravats antics de plantes, que tant m’agraden, un petit volum de poesia de Prévert, un llibre sobre cases antigues del Périgord, una minúscula guia il·lustrada de la Gascunya de finals del segle XIX i una modesta litografia de principis del segle XX d’un il·lustrador, Poulbot, que desconeixia totalment i que segons he descobert després fou un personatge de Montmartre conegut sobretot pels seus dibuixos dels nens que jugaven pels carrers d’aquest barri. Després de veure com els llibreters s’entaulaven a la mateixa fira i treien els seus dinars amb les corresponents ampolles de vi (res d’entrepans ràpids ni de menjar drets de qualsevol manera), vam anar-nos-en nosaltres també cap a dinar. De fet, aquest era un altre dels grans objectius del viatge.
A aquella hora, els carrers i les places de Toulouse estaven plens de gent. La ciutat lluïa i bullia sota el sol de primavera. Després d’algunes petites infraccions del trànsit que es perdonen als estrangers (circulació pel carril bus, girs prohibits), vam trobar un aparcament al centre.
Dinar a la braseria Le Capoul, place Wilson. Decoració de principis de segle XX. Mostrador de zinc, sofàs de cuir, miralls a les parets i les taules molt juntes. L’Àlex es va menjar unes ostres i una bavette de vedella, jo una amanida gascona (amb tot tipus de vísceres d’ànec) i un filet. Postres contundents i un Côtes de Provence rosat, fresquet i suau. Tot plegat, 75 €. Un bon dinar. No vàrem beure res més ni ens vam fumar cap cigar, perdona’ns Joan de Sagarra.
El cafè vam anar a prendre’l en una terrasseta de la bella Place Saint Georges. Sota el sol, vèiem com la vida girava igual que el carroussel estil art nouveau que hi ha al bell mig de la plaça. Les noies franceses, amb el seu jenesaisquoi, atreien, perquè negar-ho, les nostres mirades. S’hi estava bé. Llàstima que havíem de marxar. Abans, però, vam donar un passeig final per la ciutat vermella, passant per la majestuosa Place du Capitole, flanejant pels carrerons del centre i aturant-nos finalment a la llibreria Privat, on vaig comprar Chaleur du sang, d’Irène Némirovsky (Éditions Denoël, 15 €) que tot just acabo de començar. La llibreria tenia una secció especial dedicada a la literatura espanyola, potser per la tradició de la ciutat com a centre d’acollida dels exiliats ibèrics, però entre els llibres top de literatura estrangera els autors espanyol escollits eren Pérez Reverte i Ruiz Zafón. No faré cap comentari, només constato el fet. El viatge de tornada (quatre hores de cotxe, amb paradeta de migdiada inclosa) és poc ressenyable. Apart de l’agradable conversa, només els paisatges de vinyes prop de les Corberes van atreure un cop més la meva atenció i vaig somniar, com sempre, en una casa de pedra i finestrals blaus, enmig del verd de les vinyes i de l’ombra d'uns plataners centenaris. No sé per què però França té sempre uns certs efectes estupefaents.



Foto Àlex Pinós: Fira de llibres vells a l'Hôtel Dieu de Toulouse

15.3.07

Un diari israelià explica la catalanitat de l'Espanyol

Amb el rerafons del partit de la UEFA d'avui, en què l'Espanyol s'enfronta a l'equip israelià del Maccabi Haifa, principal club de futbol del país amic del pròxim orient, el diari hebreu Haaretz, explica què és l'Espanyol i reivindica la seva catalanitat.

Aquest és l'article:


What's in a name? Espanyol is all Catalonian
By Marie Carmen Xuares

BARCELONA - Espanyol supporters say that being an Espanyol supporter is something you are born with and is not a matter of choice. Indeed, if choice were to come into it, one could hardly imagine anyone prefering to root for a team that for the past 107 years has been under Barcelona's giant shadow. The purple and blue of Barca have dominated the Catalan capital economically, politically and sportingly. Even though Barca was founded by a Swiss citizen, Joan Gamper, the club was chosen by the Catalan establishment as Catalonia's unofficial representative against the oppressive regime of Generalissimo Franco. But it seems that not many remember that while Barca owes its establishment to a foreigner, Espanyol, Maccabi Haifa's UEFA Cup round of 16 second leg opponent tomorrow, was founded by a Catalan, Angel Rodriguez. Rodriguez and his fellow students at the Universitat de Barcelona chose blue and white as the colors to adorn its jersey and shield, the colors that appeared on the shield of the great Catalan Admiral of the Middle Ages, Roger de Lluria.
But despite its pure Catalan roots, many feel it is the club's name, Espanyol, that has worked against it. In Catalonia in the post-Franco era, everything Spanish was vilified. A few years ago, the club decided to change the way its name was written, from the Spanish Espanol to the Catalan Espanyol and changed its anthem from Spanish to Catalan. Since Daniel Sanchez Libre took over as president, he has given Espanyol a more Catalan image, improving the status of its fans. However, Espanyol still has only 25,000 registered supporters, compared to over 100,000 for Barcelona. If anyone needs further proof of Espanyol's Catalan credentials, they need look no further than Libre himself. The Libre family is one of the city's aristocratic families and the Esanyol president's brother Joseph is one of the province's prominent politicians, a member of the Democratic Union of Catalonia and one of the authors of the Catalonian constitution of 2006. Political and economic constraints forced Espanyol out of its ground in the Sarria district and to wander to the Estadi Olimpic de Montjuic on the Mount of Jews. High-rises went up in place of the old stadium, helping the club extract itself from a major financial crisis and Espanyol now rents the main stadium of the 1992 Olympic Games for a paltry 600,000 euros a year. Espanyol's supporters claim the stadium has a weather system all of its own. Sometimes, one a sunny day on the slopes of the Montjuic, the stadium, located atop of the hill, has a wintry chill, with strong winds and even a drop of rain. The supporters feel that the Olympic Stadium has never really become a home ground for the club and in many home games, most of the stands in the 55,000 seat stadium are left half empty. The empty feeling is not helped by the track which runs around the pitch and distances the fans even more from the team. Espanyol's supporters would rather move to their own ground and Libre, who was the one to sell off the club's original Sarria ground, has taken the mission of providing them with one upon himself. In 2003, he reached an agreement with the Barcelona Municipality to purchase a lot in the Cornella neighborhood. The 35,000-seat stadium is scheduled for completion in 2008. Until then, Espanyol and its supporters will continue to look for a home where they can feel comfortable. A warm corner in this big city.

9.3.07

Sempre ens quedarà França


Article publicat avui a El 9 Nou:

Sempre he preferit el model polític liberal anglosaxó per sobre del sistema jacobí i estatalista francès. Sóc plenament conscient de la política uniformitzadora que ha dut a terme durant segles l’Estat francès, que ha reduït a la categoria d’anècdota les cultures minoritàries del país i al nivell de patois les altres llengües de l’estat. Sé també que un bon nombre de les guerres que hi ha al món, especialment al continent africà, són degudes en part als interessos francesos i a la intervenció dels seus temibles serveis secrets, encara que al nostre país només s’aixequin veus pacifistes de protesta quan es tracta d’anar contra els Estats Units. És innegable també el galdós paper de França durant la Segona Guerra Mundial i la ocupació alemanya. Considero que els darrers presidents que ha tingut la República Francesa (Giscard d’Estaing, Miterrand, Chirac) han estat personatges, com a mínim, inquietants i que entronquen directament amb les maneres del pèrfid cardenal Richelieu caricaturitzat per Alexandre Dumas. És evident també que el model rural francès difícilment podria existir sense les subvencions agràries comunitàries ni la política proteccionista europea. Però malgrat tot això, confesso que sóc francòfil. L’atracció que exerceix el nostre veí del nord és per a mi (i no sóc l’únic) irresistible. De vegades, l’aire del nostre petit país es torna irrespirable: sempre els mateixos temes als diaris, idèntiques cares a la televisió, les veus de sempre a les ràdios, els noms habituals a les portades dels llibres, l’omnipresència dels colors de l’equip futbolístic oficial. És llavors quan França esdevé un refugi. Passejar sota el cel gris pels carrers de Montpellier omple els pulmons d’aire fresc. Esmorzar sota les arcades de la Place du Capitole de Toulouse assoleix un caràcter simbòlic. Rondar pel mercat d’Apt, a la Provença, és com un bany de llum i de vida. Contemplar la vall del riu Dordogne des del castell de Beynac, al Perigord, és molt més que gaudir d’un bell paisatge. Dormir entre els murs d’un vell casalot, sentint l’olor de les brases mortes a la llar de foc, dóna més vida als somnis. I tot això per no parlar de perdre’s per qualsevol dels barris de París habitats per il·lustres fantasmes.
Tot això pot semblar d’un esnobisme insuportable o d’una ingenuïtat tremenda. Potser sí. Però el cert és que França per a molta gent és més que un país; és gairebé com un estat d’ànim. França és el símbol d’un món que està desapareixent. Davant la globalització cultural de baix nivell, la cultura francesa té un paper gairebé residual. Els grans noms de la música francesa -Piaf, Gréco, Brassens, Brel- pertanyen ja al passat. La Costa Blava té un punt decadent i aquell seu món de la dolce vita il·lustrada francoitaliana ja no existeix. Aquella forma de vida, tan francesa, en què l’educació, la cultura i la formació humanística tenien un paper central, se n’ha anat en orris. A les nostres escoles el francès fa temps que ha deixat el seu lloc a un anglès força macarrònic. Brigitte Bardot ha envellit malament.
El retrocés és indubtable però França, no ho hem d’oblidar, és el país d’Astèrix i sap resistir. França, i especialment la França rural, té uns valors innegables que defensa aferrissadament: la seva tradició, la seva manera de viure, els seus productes. És un país molt menys sotmès a les modes i els capricis de la societat actual. Els francesos no es deixen enganyar tan fàcilment pels cants de sirena del fals progrés. I això és un actiu molt important.
França és, doncs, encara un referent per a moltes persones; un país on ens trobem bé i on ens agradaria viure. Jo gaudeixo amb els seus paisatges suaus, els pobles de cases de pedra, els camins vorejats de plataners centenaris, els domaines i chateaux vinícoles, la cuina tradicional inigualable,... Fins i tot m’agraden els seus tennistes (el genial Leconte, l’acrobàtic Noah, l’elegant Forget) i el millor equip de futbol que mai he vist jugar és la selecció francesa del 82 (amb Platini, Giresse, Tigana, Genghini)... No acabaríem mai d’esmentar els referents culturals francesos sobre diverses generacions, per això voldria acabar citant-ne només un, molt representatiu i emotiu: el cant de La Marsellesa com a símbol de llibertat davant dels nazis a la pel·lícula Casablanca. Fa posar la pell de gallina.
Fotografia de Robert Doisneau

Incloc enllaç per veure el fragment de Casablanca esmentat a l'article:

http://www.youtube.com/watch?v=jHXQvNqSnYQ&mode=related&search=

8.3.07

Josep Pla, 110 anys


Avui, dia 8 de març de 2007, fa 110 anys del naixement de Josep Pla a Palafrugell. Poques coses tinc a afegir a tot el que s'ha escrit sobre el mestre empordanès. Només vull recordar amb respecte i reverència al més gran escriptor modern en la nostra llengua i fer el propòsit de trobar temps per continuar llegint-lo i rellegint-lo.
També m'agradaria recomanar una magnífica pàgina web sobre l'obra de Pla:
i adreçar-vos al petit homenatge que li fan avui els col·laboradors del blog d'en Sostres, destacant especialment el text d'en Miquel Colomer:

6.3.07

Crònica de Perpinyà de Joan de Sagarra

Reprodueixo l'article de Joan de Sagarra publicat el diumenge 4 de març a La Vanguardia. És un article rodó. És l'article que m'agradaria escriure algun dia.

Crónica de Perpiñán

El jueves me fui a Perpiñán a ver La môme, la película de Olivier Dahan sobre la Piaf (les hablaré de ella en el suplemento Cultura/s, el próximo día 28). Cogí el talgo de las 8.45 y llegué a la estación de Perpiñán a las 11.42. Un recorrido de tres horas que se hace pesado, sobre todo al regreso. Dicen que con el AVE no llegará a la hora. Me fui al Hôtel de France, un hotel de tres estrellas que hay en el Quai Sadi Carnot, a un paso del Castillet. No había reservado habitación pero, tal y como había previsto, no tuve ninguna dificultad en encontrar una libre, la 107, 66 euros por una noche, más un euro de taxe du sejour.
El Hôtel de France se cae a pedazos, pero sigue siendo mi hotel. Es, con la terraza del Grand Café de la Bourse, frente a la Lonja, mi principal referencia perpiñanesa. En ese hotel solía encontrarme con el presidente Tarradellas durante los últimos años del franquismo (y con una novia perpiñanesa que tuve cuando era jovencito). La última vez que estuve en el Hôtel de France las fotografías de los presidentes Macià y Tarradellas estaban colgadas en un lugar preferente, frente a la recepción; ahora han sido relegadas al primer piso, en un rincón oscuro, junto al ascensor. En mi última visita todavía vivía la señora Antonia Macià, mi querida Antonieta, y recuerdo que el conserje, un chico muy simpático, me dijo: "La señora marquesa (la marquesa viuda de Tarradellas) todavía nos visita de tarde en tarde".
La habitación 107 es una habitación correcta. Han cambiado el baño, tiene televisión (cuando llego la enchufo y veo a Cuní hablando del etarra De Juana Chaos), pero ha desaparecido el mueble bar. La última vez que estuve en ese hotel era un primero de julio, la temperatura era de 38 grados y en la neverita sólo había un par de botellitas de agua y media docena de esas infectas bebidas enlatadas de la familia de las colas.
Ni una gota de alcohol. Me doy una ducha y bajo a la recepción. La señora me pregunta si me ha gustado la habitación. Cortésmente, le respondo que sí, y la señora me dice que es la misma habitación que había ocupado el aviador y escritor Antoine de St.-Exupéry en uno de sus últimos vuelos a Perpiñán, poco antes de su desaparición en las aguas del Mediterráneo. Compro L'Indepéndent en un quiosco y me voy a tomar una copa en la terraza del Gran Café de la Poste, junto al Castillet, a la salud de Saint-Exupéry.
Jamás formé parte de aquella parroquia que, los fines de semana del franquismo, subía a Perpiñán a comprar queso y libros de El Ruedo Ibérico, a ver cine marxista y algún que otro filme porno, y fotografiarse bajo la senyera del Castellet con toda la parentela embelesada, tanto si quieres como si no. Mientras me tomo mi whisky veo pasar un montón de cochecitos con bebés y de chicas embarazadas. Perpiñán está cambiando, me digo para mí. Me tomo una segunda copa y me voy a Le Vauban, una brasserie situada en el Quai del mismo nombre, donde la señora del hotel me ha dicho que se come muy decentemente. El plato del día es una lubina salvaje al horno con un arroz con chorizo (26 euros). El pescado está riquísimo, pero el arroz está demasiado hecho, parece una pasteta, aunque de sabor no está mal. Me lo sirven con una botella de Chablis. Mientras me tomo el café con un marc de Banyuls y enciendo mi primer habano (en el talgo no se fuma), rodeado de funcionarios de la Prefectura y de los juzgados, me siento extraño. ¿Qué demonios haces en Perpiñán, me digo, yendo a ver una película de la Piaf? Luego me entero de que la Piaf también durmió en el Hôtel de France. En la habitación vecina a la mía.
Siempre me he sentido un poco incómodo en Perpiñán. Aparte de mi novia perpiñanesa, del presidente Tarradellas y de algún amigo, como el filósofo Joan Borrell (Tuïr 1938, París 1992), con el que solía encontrarme más en París que en Perpiñán, apenas tengo memoria de la ciudad. Nada me ata a ella. Pero eso no explicaría mi incomodidad. Mi incomodidad me viene, creo, de un antepasado, un tal François de Sagarra "second president mortier du Conseil Souverain du Roussillon, gouverneur des comtes de Cerdagne et de Roussillon, sous le règne de Louis XIV", el llamado Scarpia catalán, el gran traidor. És un Sagarràs! es un insulto que, por suerte, ya no se oye en las calles de Perpiñán. "Sagarra -escribe un historiador- n'existe plus qu'à létat de fantôme, errant, la nuit, dans les alées désertes de l'ancien palais de la Diputation, siège de la Royale Audience et de la cour du Conseil Souverain".
Yo creía que la película la pasaban en el Castillet, junto a mi hotel, pero resulta que aquel cine en el que los barceloneses iban a ver El último tango en París, actualmente está en obras, y La môme, la película sobre la vida de la Piaf, sólo la pasan en dos megacines, en el Méga Castillet, en la carretera de Argelès, a unos siete kilómetros de Perpiñán, y en el Méga CGR, en Rivesaltes, un poquitín más lejos. Cojo un taxi y me voy al Méga Castillet. El trayecto me cuesta el doble de lo que me costará la entrada al cine. Le pregunto al taxista si hay algún autobús para regresar a la ciudad. El taxista me dice que cuando termine la película (que dura dos largas horas, a las 21.30), ya no hay servicio de autobús. Así que quedo con el taxista para que me recoja a esa hora, en la puerta del cine. A la hora convenida, el taxi no aparece. Aguardo una media hora y decido ir a cenar algo y luego llamar a un taxi para que me devuelva a Perpiñán. Puedo escoger entre una pizzería,un tex-mex, una crepería, una marisquería, un bar de tapas y un restaurante en el que sirven carnes a la brasa. Escojo este último. La Boucherie, donde me regalan con un buen filete de buey con una botella de Château Valmy, un tinto de Argelès, y pido un taxi que llega justo cuando termino el café. El trayecto de regreso me cuesta casi el doble que el de la ida, pues se aplica la tarifa nocturna. Con el taxista comentamos que es una vergüenza que para ver una película en Perpiñán uno tenga que hacer siete kilómetros en coche (en la ciudad sólo funciona un cine, de arte y ensayo, el Rive Gauche, del mismo propietario que el Castillet y el Méga Castillet). El taxi me deja en la plaza Arago. Es cerca de medianoche y todas las terrazas están cerradas. Recorro el Quai Sadi Carnot como si fuese el fantasma de François de Sagarra, subo por la calle Louis Blanc y me instalo en la terraza del Gran Café de la Bourse, que por suerte permanece abierta. Estoy solo, pido un Ballantines con hielo (9.80 euros, un robo), y me lo bebo tranquilamente -la temperatura es ideal- mientras le guiño el ojo a la Venus de bronce de Maillol. Ya en el hotel, me acuesto y sueño con una Piaf con el rostro del pequeño Príncipe, una Piaf drogada, deshecha, cantando el Non, je ne regrette rien antes de caer desplomada en el escenario del Olympia. A la mañana siguiente me doy un garbeo por las paradas de frutas y verduras de la plaza de la República. En una tienda, una viejecita con un bulldog francés, casi tan diminuto como ella, compra medio kilo de caracoles. "Ils sont pour la petitte", dice la viejecita señalando al animalito, "elle les aime bien". En otra tienda me compro un tarro de Couilles du Pape, confitura de higos de la Provenza, y me siento a tomar una copa en el Gran Café (aquí todos los cafés son grandes) de la Paix, frente a una mesa donde unos chicos con camisetas de los Dragons Catalans hablan de rugby. Escucho su conversación con interés, con simpatía y, por un momento dudo en acercarme a ellos y sumarme a la misma. Soy injusto con Perpiñán. Sí que tengo una memoria perpiñanesa, amén de mi antigua novia, del presidente Tarradellas, de mi amigo Joan Borrell y del fantasma del traidor de mi antepasado. Porque si bien no fui jamás a ver una película marxista o una película porno, he pasado alguna que otra espléndida tarde en el campo del USAP. A mí me gusta el rugby, sí señor (y he de agradecerle a Rafael Ramos su crónica del domingo pasado sobre "la gran venganza irlandesa" frente a Inglaterra, en Croke Park. Es de agradecer que en La Vanguardia escriban y escriban bien sobre rugby).
Por la tarde, antes de coger el tren de regreso a Barcelona, fui a dar una ojeada al Fnac, en el viejo edificio de Aux Dames de France. Me compré el último disco del joven Aznavour, Colore ma vie , una grabación realizada en Cuba con Chucho Valdés, y, cómo no, una reedición de Le temps des Boni , de Denis Lalanne (la primera edición la perdí), donde el gran periodista de L' Équipe narra la vida y hazañas de los hermanos Guy y André Boniface, los célebres Boni, una leyenda del rugby francés de los años cincuenta y sesenta. Del rugby-cassoulet, como decíamos entonces, cuando yo iba a Perpiñán a ver jugar al USAP y era feliz.

Joan de Sagarra

1.3.07

Una història massa real

Posem que hi ha un país on els trens funcionen molt malament, amb avaries diàries. Posem que en aquest país molta gent ha d’agafar el cotxe perquè el deficient servei ferroviari no dóna resposta a les seves necessitats. Posem que l’administració que ha de solucionar aquests problemes es dedica a fer acte públic de contricció però no soluciona res. Posem que l’administració més propera als ciutadans d’aquest país en lloc d’exigir responsabilitats i respostes immediates a l’administració responsable del servei ferroviari amaga el cap sota l’ala com un estruç. Posem que, a sobre, totes aquestes administracions es dediquen a posar traves a l’ús del cotxe particular que resulta que és l’única solució que tenen els ciutadans per arribar a la seva feina, complir amb les seves obligacions laborals i fer avançar el país. Posem que alguns d’aquests ciutadans comencen a estar-ne una mica tips i convoquen un tímid acte de protesta: no pagar el bitllet de tren un dia concret; no fins que se solucionin els problemes, com han fet en altres països i com s’hauria d’haver fet aquí, un únic i esquifit dia. Doncs bé, posem que el seguiment d’aquesta protesta és pràcticament nul: tothom calla i paga. Posem que aquest país és Catalunya i aquest és el caràcter dels catalans.