6.4.16

El porter

He començat l'últim llibre de Modiano que ha publicat Anagrama, Tres desconocidas (després d'una sèrie de lectures fallides, s'ha d'anar als valors segurs). A l'inici de la novel·la, em trobo amb un passatge en què un dels protagonistes, el que porta el nom fals de Guy Vincent, visita la casa on havia viscut de nen i pregunta pel porter d'aquella època, que ja no viu allí.
Aquest episodi em fa rememorar un període, ja llunyà, de la meva joventut. Durant uns mesos, vaig viure sol al pis que els meus pares tenien al carrer d'Aribau. Al matí, anava a la Facultat i a les tardes estudiava -no gaire- i vagarejava -força- pels carrers de l'Eixample. D'aquella època ve la meva estima, i una certa nostàlgia, per aquell barri barceloní.
Hi havia llavors a la finca del carrer Aribau un porter aragonès, alt, amb els cabells blancs, elegant. Era de la província d'Osca. Devia tenir entre cinquanta i seixanta anys. No recordo si vivia sol o tenia família; jo el recordo sempre sol, dret, plantat al vestíbul. Segurament aquella solitud compartida va fer que comencéssim a tenir alguna conversa. Eren diàlegs superficials, no gaire llargs, però suficients per agafar una certa estima a aquell home, que es manifestava, com Machado, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Un dia, al vespre, quan sortia a comprar-me alguna cosa per sopar, em va cridar i em va explicar que deixava la porteria i se n'anava al seu poble. Em va dir que se l'acusava d'alguna irregularitat. Devia ser molt nímia, perquè ni la recordo. Sí que recordo, en canvi, que l'home se'm va posar a plorar, sentidament, sense escarafalls. I seguidament em va donar una targeta perquè el visités si mai anava a la seva terra. Tinc molt present aquella targeta i recordo encara perfectament el seu nom i cognoms, impresos a la cartolina rosada.
Amb el pas dels anys he lamentat no haver fet alguna cosa; ni que fos fer valer la meva posició, contrària a aquella expulsió, davant la comunitat de propietaris. Segurament això s'explica per la meva inexperiència i joventut -tenia jo llavors divuit anys i el cap perdut en altres coses-.
No sé què se'n devia fer, d'aquell home, ni si encara deu ser viu, allà en aquell poble d'Osca. Estic temptat de buscar el seu nom a google. O potser és millor deixar que el seu record desaparegui i el seu nom es vagi esvaint en les boires del passat, com els personatges de Modiano.

(No me n'he pogut estar i he fet la cerca a google. He trobat una notícia de l'any 2012 d'un diari comarcal que explica el resultat de les eleccions a la junta d'un casal d'avis. En una foto petita es veu un home alt, amb pocs cabells, però blancs, recolzat en un bastó. Va ser escollit vicepresident).

Cap comentari: