16.12.12

Al tren

Alguna vegada m'han preguntat per què hi ha dies que vaig a treballar en tren, tenint en compte que puc anar-hi còmodament amb cotxe sense haver de sotmetre'm a la inseguretat d'una línia decimonònica. La resposta és simple. Perquè observo que hi ha molta més vida dins d'un vagó de ferrocarril i darrera els seus vidres que no en l'habitacle d'un cotxe dominat per les emissions repetitives de la ràdio. El pintor -també decimonònic- Modest Urgell, especialista en crepuscles morats i murs de cementiris, respongué a les acusacions que rebia per l'escassa varietat dels seus temes titulant alguns dels seus quadres El mateix de sempre. Doncs això passa també amb els noticiaris radiofònics.
En canvi, m'agrada trobar als trens persones diferents, escoltar converses intranscendents però il·lustratives, veure passar els paisatges, estudiar la gent que puja i baixa a les estacions... Segurament resulta pressumptuós, però crec que als trens es pot, en certa manera, prendre el pols a la vida.
Avui m'imagino el món vist amb els ulls de la noia que seu al meu davant i que mira per la finestra ressaltant així el perfil de les seves llargues pestanyes. Uns ulls preciosos, d'un verd d'aigua marina, aclarit pel sol baix de l'alba. Corro el risc de ser insolent fixant-me amb aquests ulls, emmarcats per uns cabells molt negres i llisos, retallats en serrell. I sento com si, amb el seu mig somriure, m'envaís una onada de joventut. Mentre, van passant els decorats de camps d'oliveres quasi toscans, polígons industrials una mica desballestats, suburbis desordenats i algunes vies oxidades que es perden sense destí. És fàcil deixar córrer la ment amb tots aquests elements que resulten quasi irreals.
Però sobtadament els ulls verds es tanquen i tot el misteri mor darrera el teló de les perpelles, com quan en un cinema s'encenen les llums en acabar la pel·lícula. Torno llavors a les meves lectures sense adonar-me que un túnel fosc ens engoleix cap a les entranyes de la ciutat.

Cap comentari: