20.10.11

Escenes de La Livinière (I)

Divendres al vespre. Travessem amb el cotxe diferents pobles del Minervois per arribar a La Livinière. Resulta curiós trobar totes aquestes poblacions absolutament desertes, amb els carrers buits i els finestrals de les cases tancats. Contrasta aquest recolliment –quasi despoblament- amb les dimensions notables de les esglésies, ajuntaments i casalots, que semblen establir una competició de poder entre el catolicisme rural, l’estat republicà omnipresent i la burgesia local més sòlida. A aquesta hora, però, hi ha una treva letàrgica evident. Anem recorrent carreteres secundàries, cada cop més estretes, enmig de negres camps de vinya i passant diferents pobles –Olonzac, Pepieux, Siran- fins arribar finalment al nostre destí: el petit i desconegut poble de La Livinière. Intuïm que no trobarem ningú a qui preguntar com trobar la casa, però, finalment, al centre de la petita vila veiem que se celebra algun tipus de festa en una mena de local social. Parem el cotxe al davant, mentre veiem com, darrera els vidres, desenes d’ulls es fixen en nosaltres. Surt una noia i ens dóna amablement les indicacions per arribar mentre els ulls segueixen fixes, preguntant què se’ns hi ha perdut allí.

***

Intentem que els nens no cridin gaire mentre passegem, dissabte al matí, pels silenciosos carrers del centre del poble, que hom diria mort. Mentre els demanem calma i respecte, s’obre una porta i surten esperitats un nen i una nena -rossos, vermells de cara, mig vestits i despentinats- cridant, corrent i, finalment, pegant-se l’un a l’altre. Tan ràpid com han aparegut, tornen a casa i la seva presència s’esborra ràpidament, igual que el seu enrenou. Queda només el pòsit de la seva imatge, d’un altre temps, que recorda algunes fotografies de Cartier-Bresson o els dibuixos de Poulbot. I l’À. i l’N. se’ns queden mirant com recriminant-nos les nostres manies educatives.

***

Entro a la farmàcia, un dels pocs establiments del poble que romanen oberts. Mentre espero el meu torn, atenen una dona gran, vestida amb bata i un mocador al cap. L’escena resulta entendridora. La farmacèutica, una noia jove, prima, rossa, de veu melosa, li explica a la senyora com prendre els medicaments; li diu que en el full té les instruccions precises i li demana si algun dels seus fills podrà llegir-li. Finalment, li diu que pot trucar-la per telèfon si té qualsevol dubte. Aquest interès, aquesta atenció extrema en les petites coses em fa pensar en la França de Millet, de Francis Jammes.

***

Dissabte a la tarda. Des de la casa on ens estem, salto la paret que la separa del terreny veí on hi ha, al costat d’ una antiga nau de pedra, un remolc vell de ferro rovellat amb els vidres trencats i alguns estris antics per treballar la vinya i el camp, igualment oxidats. En faig unes quantes fotografies; també de les caixes de fusta plenes d’ampolles de vi buides, que, sota la llum del sol tardoral, resulten per a mi d’una bellesa estranya i exòtica.
Mentre acabo de fer les fotos sento el motor d’una furgoneta que es para a la carretera. Surto del camp i l’home que la condueix em crida. Em pregunta si m’interessa comprar la propietat, que és seva i està en venda. Mentre em diu això, puc veure la seva dentadura absolutament desolada. Li dic que no, que simplement estava fent unes fotografies. Em diu que no hi ha cap problema però veig en la seva cara un rictus d’estranyesa. Alguns avantpassats seus de la Gàl·lia ja deien una cosa semblant al que expressa el seu rostre: estan bojos aquests romans.

Cap comentari: