27.8.15

Comercialitat

Sóc conscient que últimament m'està sortint la vena més hardcore, però què hi farem.

***
Truco a un taller d'arts gràfiques -he mirat el seu web i m'ha causat molt bona impressió, mai més ben dit- i explico el que m'agradaria fer. La impressió que em causa la senyora que m'atén és, però, inversament proporcional a la del web. Té unes ganes immenses de treure-se'm de sobre i passar-me a la comercial. Però la comercial no hi és i em dóna el seu mòbil perquè la truqui més tard.
I mira, jo sóc així de reconsagrat. No m'hauria importat -és més, ho hauria volgut- que em passés a un impressor i parlar de papers, tintes i tipografia, però entre la senyora, el seu escàs interès, la comercial absent i tot plegat, he decidit buscar una altra impremta. Reconsagrat, sí.

***
Mentre dino fullejo La Vanguardia i em trobo amb una entrevista a David Lagercrantz, autor de la continuació de l'afamada saga Millenium de l'escriptor suec Stieg Larsson. No tinc cap interès per Larsson i encara menys per Lagercrantz, així que ni llegeixo l'entrevista ni penso llegir el llibre, però em sorprèn la claredat del titular: "He fet meus el món i els personatges de Larsson". Així de clar, sense embuts. Es tractava, doncs, simplement, de trobar un nou autor que es fes seu aquest món i, sobretot, de que l'editorial pugui vendre moooooolts llibres.

Per a nens

Aviso que aquest és un d'aquells posts poc amables, una mica antipàtics. Però em ve de gust escriure'l.
Estic cansat de llegir amb els meus fills llibres infantils infumables. Déu em guardi de generalitzar i segurament és culpa de la meva imperícia a l'hora de triar -o potser és simplement qüestió de mala sort- però estic cansat d'encadenar llibres que no tenen ni cap ni peus, que confonen la fantasia amb el sensesentit, que resulten pretenciosament imaginatius, fruit de deixar volar la imaginació... sense paracaigudes. Ja dic que segurament deu ser culpa meva i de la meva incapacitat a l'hora d'elegir, però també és cert que porto una sèrie de fracassos estrepitosos. I el problema no és meu, que ja estic acostumat a empassar-me també xurros indiscutibles de literatura adulta, sinó dels nens, que fins i tot amb la cara ja paguen. No diuen res, però la seva mirada m'ho diu clarament:
- Així que llegir -aquesta costa que, segons tu, és tan fantàstica- és això? Ah...

***
I mentre, al llit, penso això que he escrit ara (em costa adormir-me perquè he fet una becaina mirant El gran hotel Budapest), decideixo que posaré negre sobre blanc una simple història que vaig concebre l'altre dia per entretenir els nens mentre esperàvem que ens portessin el sopar (per a mi uns extraordinaris pappardelle al sugo di cinghiale) en un restaurant de Volpaia. I li demanaré al meu amic X. si li fa gràcia il·lustrar-la. I no vull resultar pretenciós; és un repte.

22.8.15

Felicitat

Em fa feliç trobar a El pábilo vacilante, de Enrique García-Máiquez, aquesta afirmació amb la qual coincideixo: La felicidad es el deseo y, luego, si acaso, la nostalgia; raras veces la posesión. Amb els anys -i m'ha costat- m'he anat adonant de la certitud d'aquest pensament. Tot i així, resulta difícil conformar-s'hi (encara que EG-M ho rebla dient que la buena suerte es saberlo) i l'ànima adolescent ens segueix empenyent cap a la possessió.

21.8.15

Profètic

- Si no plou, sopem a fora? - em pregunta la G. tot mirant un cel gris, quasi negre.
- No plourà - responc amb fermesa, sense aixecar la vista del llibre que llegeixo.
Uns segons després cau una gota -cloc- sobre les pàgines del llibre.
El millor de tot és que ja no plou més, només aquesta maleïda gota, com un càstig còmic a la meva arrogància.

17.8.15

Lyon, la ciutat ingènua


Ja ha sortit el número de juliol-agost de Clarín, amb l'article Lyon, la ciudad ingenua. Aquí teniu el sumari.

12.8.15

A Siena, una llibreria airejada

- Oh, mireu- dic, assenyalant una llibreria en un carrer de Siena.
- No, papa, és tancada - diu l'N, amb cara de por.
- Bé veig que la porta és ben oberta...
- No, home, ho fan perquè passi l'aire!

3.8.15

Sobredosi de magdalenes

Vaig esmorzar magdalenes. Però sense gaire pedigree, de bossa, La bella Easo. Així que no em refereixo a aquestes magdalenes.
Vam sortir en bicicleta, a banyar-nos al riu. Papa, tinc les rodes desinflades, me les infles? Papa, m’apuges el seient? Papa, on és el casc? Papa, els guants d’anar en bici em van petits, en demanaré uns als Reis. Papa, omplo la cantimplora? Així són els prolegòmens, però valen la pena. I, al cap de poca estona, no queda cap dubte que las bicicletas son para el verano.
Anem tirant cap a Avencó amb alguna dificultat (Papa, quin rotllo, l’N. va molt lenta!). Hi ha pujadetes que es fan difícils, algun problema amb el canvi de marxes, però per fortuna no se’ns surt la cadena. I les magdalenes  comencen a fer efecte. Proust en estat pur. Qui hagi vist Inside out que pensi en boles de vidre amb records que circulen d’aquí cap allà. Amb aquestes imatges:
Competicions a veure qui aguantava més estona el peu dis l’aigua gelada per impressionar X.
Contrarellotges de juliol, en aquell mateix camí, després d’haver vist l’etapa del dia del Tour.
Jornades d’estudi de catorze hores, el mes de juny, que interrompia només per fer una escapada ciclista fulgurant a la font d’en Vinyes i cremar així tota l’energia acumulada (en una d’aquelles pedalades a ritme trepidant recordo –la bola o la magdalena porten una imatge nitidíssima- uns nanos del poble espiant entre les bardisses unes noies que es banyaven nues. Jo les vaig veure de refiló, passant amb la bici, però inicialment vaig creure que era una al·lucinació pròpia de l’esforç ciclístic o de l’excés d’hores d’estudi).
Tardes de pesca –primer amb el pare i després amb els amics- amb arts molt rudimentàries.
Navegació adolescent al pantà (posin-se en cursiva els termes pantà i navegació) amb una barca inflable de nom Xaloc, comprada per ser utilitzada, amb més coherència, a la platja de l’Estartit.
Diferents models de bicicletes, però especialment unes Rabassa-derbi dels anys 80 amb uns respatllers alts, que eren la sensació del moment però que ara podríem qualificar clarament d’horteres.

I mentre aquests records anaven projectant-se entre pedalada i pedalada, aturada i aturada (papa, tinc molta set), arribem al petit gorg que teníem com a objectiu. I allí es repeteix, com per màgia, el cicle de la vida. L’aigua està molt freda, les fulles del fons fan molt fàstic (no hi haurà cap serp, oi?), les pedres segueixen relliscant, les bambes estan a punt de caure al riu, els mitjons queden bruts de terra, les bicicletes esperen tombades al voral del camí, la font del Ferro raja només gota a gota... I quan miro l’A. I l’N. ficant els peus a l’aigua o ressolant pel baixador de terra ja no sé gaire bé si són ells o sóc jo mateix. I penso que aquest vertigen propi de les magdalenes és molt més important del que sembla i, a mesura que passen els anys i van apareixent les arrugues, és el que acaba donant sentit a la vida.

30.7.15

Esbossos de Copenhaguen (i VII): el Nyboder


Des de la finestra del nostre pis veiem les rengleres de cases baixes, de color groc, d’aspecte decimonònic. Googlejant, descobrim fàcilment que es tracta de cases construïdes per a les famílies dels mariners de l’armada danesa i que el seu origen és més llunyà, es remunta al segle XVII. Aquestes fileres de cases tenen un nom: el Nyboder. I sembla que el seu color groc característic –fosc, tirant una mica a ocre- es coneix també entre els entesos com a groc Nyboder.
Són cases baixes, de teulada aguda, amb finestrals verds i vermells. Semblen una mica cases de conte, d’Andersen, per descomptat. Ara han perdut la vinculació amb la marina i jo me les imagino habitades per famílies modèliques: pares que llegeixen el diari amb ulleres rodones i que no aixequen mai la veu, mares dolces neohippies amb el cabell ros i llis, vestides amb un davantal de flors, nens amb ulls d’un blau cristal·lí, obedients i estudiosos. En fi.
Però no aconsegueixo veure-hi ningú, mentre camino, xafardejant al voltant de les. Val la pena passejar-s’hi a l’horabaixa, amb la llum més bonica d’aquests dies, que aquí són quasi inacabables. Faig fotos, per endur-me algun record d’aquest indret i d’aquestes vides que m’imagino idíl·liques. Capto detalls: un finestral, una bicicleta recolzada a la paret, una regadora de zinc a l’ampit d’una finestra...
Finalment m’assec en un dels bancs que envolten l’església del barri, Sant Pau. El silenci aquí és ostentós. Mentre el món està pendent d’un esdeveniment esportiu, jo passo els minuts aquí, enmig d’aquesta llum dolça i càlida i d’aquest silenci tan valuós. El groc Nyboder es va tornant cada cop més daurat, passa una bicicleta que retruny sobre les llambordes, sona la campana de l’església, escric quatre ratlles en aquest bloc.
Saber preservar llocs com aquest forma part de la civilització. La fresca i el silenci, també.


14.7.15

Futur

Després de la marxa de Sergio García i Lucas Vázquez, li comunico a l'À. que segurament també se n'aniran Stuani i el porter Casilla. Quatre jugadors clau se'n en van el mateix any.
Ostres, papa, serem una merda, em diu, i li contesto que sí, que si seguim aquest camí, segurament té raó. I és indiscutible que l'economia i la tresoreria manen, però penso, i potser algú més ho hauria de pensar, que si els (pocs) nens fidels que ens queden no tenen il·lusió, no tenim cap mena de futur. La desil·lusió és més letal que el deute.

10.7.15

Dos esports: un altre interludi

Podem passar-nos l'any entretinguts amb el futbol i les seves misèries. Podem parlar de les grandeses innegables de l'atletisme, que cada vegada treuen menys el cap als mitjans. Però quan arriba el juliol constatem que hi ha Wimblendon i el Tour. I la resta es fa petita, per molts megàfons que ens hi posin. Xecs milionaris que canvien de mans pel caprici futbolístic de la temporada? Cotxes que donen voltes i més voltes a l'hora de la migdiada? Connais pas.
L'amic R. m'envia aquest article de Manuel Jabois a El País. Li agraeixo i constato que l'autor té raó. Mirem el Tour i hi veiem la vida. La caiguda d'Ocaña, l'escapada d'Indurain i Chiapucci. Perico perdut a Luxemburg i Pantani perdut a la vida. Les rampes d'Hautacam de què parlen els Manel. No miris el dit, mira la lluna. No miris la bicicleta, mira la carretera que passa. Com el temps.
I mira un revés de Federer i veuràs que la poesia existeix. O que lluitant es pot ser el millor (oi, Rafa?), encara que sigui un tòpic de pel·lícula americana. I recorda Leconte i tindràs una raó més per pensar que França és un gran país. La terra i l'herba: París i Londres. L'asfalt i les corbes: els Pirineus i els Alps.

(Per cert, molts ànims a Garbiñe Muguruza i encara més a les televisions. A veure si a banda de bombardejar-nos amb futbol i motor tot el sant dia són capaces d'oferir-nos aquesta final. Yes, you can!).