22.9.16

Complicitats

Potser ho he repetit massa vegades, però per a mi és un fet indiscutible: en la literatura és fonamental la complicitat entre autor i lector. Per això hi ha gustos tan diversos. I per això, quan en una novel·la em trobo amb la lectura és la meva activitat subversiva preferida, que no identifico amb les casposes classes de literatura impartides per senyores que semblen haver nascut amb cinquanta anys. Fortunata y Jacinta, Benito Pérez Galdós, Generació del 98. Becs. crec que el millor que puc fer és aprofitar el meu escàs temps amb una altra lectura.

14.9.16

De Vigan i Lendl


Vaig endur-me de vacances D'après une histoire vraie, l'última novel·la de l'autora francesa Delphine de Vigan. Quan sóc de viatge, concentrat en tasques organitzatives i en el repàs de guies, revistes de viatge i fullets turístics, llegeixo poc i malament, així que vaig encallar-me en les pàgines inicials de la novel·la. També he de dir que, al meu parer, a la història li costa una mica d'arrencar, amb un excés de reiteracions preliminars.
Tanmateix, un cop superats aquests fonaments potser excessius, l'edificació de l'obra creix de forma extraordinària, teixint-se a un ritme imparable. L'argument de la novel·la es va construint, a més, sobre l'etern debat al voltant del paper de la realitat i la ficció -i l'autoficció- en l'obra literària, fet que aporta, als malalts de la literatura, un valor afegit. (A desgrat meu, he de dir que en aquesta qüestió les meves opinions coincideixen força amb les que, al llarg de la novel·la, dóna l'inquietant personatge d'L).
No pretenc fer cap anàlisi de D'après une histoire vraie, però per contextualitzar el que explicaré tot seguit (i sense ànim de fer cap espòiler), cal esmentar la importància que en la novel·la tenen els referents externs (cinematogràfics, literaris, estètics, fins i tot esportius), sobre els quals es construeix l'afinitat, la complicitat i la relació entre les dues protagonistes: l'autora-narradora i L. I és entre aquests referents comuns, que em va sorprendre trobar-me (i identificar-me així jo mateix també amb les protagonistes) amb la figura del tennista txec Ivan Lendl. Transcric literalment una part del fragment:

J'avais raconté à L. les deux années durant lesquelles, vers l'âge de seize ans, j'avais contracté puis developpé une cristallisation spectaculaire sur la personne d'Ivan Lendl, un joueur de tennis tchécoslovaque au physique ingrat dont je percevais la beauté obscure et saisissante, au point que je m'étais abonnée à Tennis Magazine (moi que je n'avais jamais touché une raquette de ma vie) et avais passé des heures devant les retransmissions televisées du tournoi de Roland Garros et Wimbledon au lieu de réviser mon bac. L. étais sidérée. Elle aussi l'avait adoré! C'était bien la première fois que je rencontrais quelqu'un qui avait aimé Ivan Lendl, l'un des joueurs les plus detestés de l'histoire du tennis, sans doute à cause de son visage austère que rien ne pouvait dérider, et de son jeu de fond de court, méthodique et rébarbatif. Selon toute vraisemblance, c'est d'ailleurs pour ces raisons, parce qu'il était si grand, maigre et incompris, que je l'ai tant aimé. À la même époque, oui, exactement, L. avait suivi tous les matchs d'Ivan Lendl, elle s'en souvenait parfaitement, notamment de cette fameuse finale de Roland Garros jouée contre John McEnroe, que Lendl avait gagné à l'issue d'un combat d'une rare intensité dramatique. Les images l'avaient alors montré victorieux, défiguré pour l'épuisement, et pour la première fois le monde entier avait découvert son sourire. L. était incollable, se souvenait de tous les détails de la vie et de la carrière d'Ivan Lendl que j'avais pour ma part oubliés. C'était incroyable, plus de vingt ans après, de nous imaginer toutes les deux hypnotisées devant nos postes de télevision, elle en banlieue parisienne et mois dans un village de Normandie, souhaitant l'une et l'autre avec la même ardeur le sacre de l'homme de l'Est.

No sé que hi ha de realitat o ficció en aquesta fascinació de la narradora-autora pel tennista txecoslovac (jo apostaria que la devoció és real), però em sorprèn trobar-me'l en aquesta novel·la perquè, a diferència d'altres referents de l'època (vegi's John McEnroe), la figura d'Ivan Lendl, almenys des del punt de vista del mainstream, ha caigut gairebé en l'oblit. I això dóna més valor encara a aquesta presència i a aquesta coincidència. Perquè jo vaig ser també acèrrim seguidor de Lendl. Em recordo encara als tretze anys insistint perquè em regalessin per l'aniversari el polo de rombes (i més endavant un altre amb una mena de composició de quadrats) adidas que vestia el tennista txec, etern número dos, fins que va aconseguir -a base de solidesa física i mental- enderrocar la figura de McEnroe. Aquell partit de Roland Garros que cita De Vigan va esdevenir una fita molt important en aquell sorpasso: encara recordo on el vaig veure (a casa l'amic X.) i com em va agradar refregar-li aquella victòria a la cara d'Y. que exhibia amb prepotència la seva preferència pel cavall guanyador McEnroe. I, com diu també De Vigan, costa trobar una explicació a la fascinació que teníem per Ivan Lendl, un jugador hermètic, poc vistós, gens expansiu.... Potser era precisament per això, com apunta De Vigan, perquè tenia aquest punt incomprès i introspectiu que connectava amb determinats caràcters adolescents. En qualsevol cas, benvingut sigui aquest record d'Ivan Lendl.



13.9.16

Llenguatge

Pregunta l'N. només llevar-se:
- Papa, el segon dia de col·le també és així com amistós o ja es comença a trepitjar fort?

7.9.16

Revisió

Després d'uns mesos de dubtes, reinicio (sense gaire fe) la feina d'anar revisant els textos d'aquest bloc per veure si en podem treure alguna cosa aprofitable. Tinc alguns amics -bons amics, potser massa- que asseguren que sí.
I en reprendre aquesta feina constato dos fets. El primer és que, amb el pas dels anys, aquest bloc ha anat deixant el seu caràcter miscel·lani (recull d'articles, comentaris sobre l'actualitat, notes políticoescportives...) per aproximar-se més al que acostuma a ser un diari o quadern de notes a l'ús. Diguem que hem anat traient capes de vernís.
La segona realitat absoluta i sòlida és la meva incapacitat -o mandra o no sé ben bé què- per les tasques d'endreça i revisió. Tot i que tinc una certa fama d'home ordenat i metòdic, no ho sóc en absolut (almenys per a aquestes coses) i em costa enormement concentrar-me en aquestes labors. Darrera la porta de la merceria hi ha un món que em crida.

6.9.16

El cavall de Mendoza

Llegint el blog d'Enrique García-Máiquez em trobo amb aquesta entrada (cal llegir-la abans de continuar) que em recorda situacions familiars viscudes també aquest estiu.
L'N. se sorprèn molt  quan se m'escapa alguna llàgrima veient una pel·lícula infantil (Inside out, Del revés, en concret en aquells passatges en què desapareixen o deixen de tenir valor els records infantils de la protagonista; la mort del fictici elefant Bing-bong, per exemple, tot un símbol de l'arraconament de la infantesa). I després informa l'À. en veu baixa, quasi clandestinament, d'aquest fet, que considera inexplicable: -Saps que avui el papa ha plorat?
I això es repeteix, quan a Arromanches, davant d'una de les platges del Desembarcament de Normandia, veiem en una gran pantalla unes imatges que relaten molt bé aquell esdeveniment històric i el que va representar. Ara és l'À. qui em descobreix i tampoc acaba d'entendre que qui fa permanent apologia de la resistència davant les llàgrimes fàcils de cops i caigudes i posa com a exemple els punts que li van cosir in vivo al llavi, acabi plorant per no res. Així que m'he sentit molt acompanyat llegint aquest episodi que explica García-Máiquez i, avui mateix, transmetré als meus fills el que diu aquesta copla argentina, que desconeixia i que m'ha entusiasmat:

Mi caballo es andaluz
de los que trajo Mendoza,
que no tiene miedo al tigre
pero tiembla ante la rosa.

4.9.16

Boudin


Era un pintor que havíem vist poc i que, des de la perspectiva del coneixedor superficial de l'impressionisme, és considerat poc més que un precursor.
Als museus d'Honfleur i de Le Havre, on hi ha ara mateix una retrospectiva, hi és a bastament representat, amb alguns quadres de platges -la seva especialitat- que són una autèntica meravella. Així doncs, a aquest pintor -inspirador en gran part de Monet (j'avais saisi ce que pouvait être la peinture, diria Monet després de treballar amb ell)- si l'hem de seguir considerant un precursor ho farem amb plena justícia amb una P ben majúscula.
Les romantiques ont fait leur temps. Il faut désormais chercher les beautés de la nature. (Del seu diari, 1856).
Essayer aussi les superbes effets de ciel avec un petit rien sur la mer ou sur la plage (Del seu diari, 1864).

31.8.16

National Gallery

Feia temps que no passava una estona tan ben aprofitada davant d'una pantalla. Va ser ahir a la nit, quan vam posar-nos el documental de Frederick Wiseman National Gallery, una interessant i captivadora mirada al voltant d'un dels museus més extraordinaris del món. Sense massa innovacions innecessàries en la construcció del relat, i amb una intervenció mínima per part del director, el film es centra en la valuosa col·lecció del museu i recull les visions d'experts sobre les obres, les explicacions dels conservadors i restauradors sobre la seva feina, el punt de vista dels comissaris a l'hora de concebre una exposició, les activitats divulgatives que es porten a terme a diferents nivells, fins i tot alguna incursió en les reunions i controvèrsies existents en el comitè de direcció.  Tot i ser potser excessivament llarg, el documental manté en tot moment l'interès -cosa que no és fàcil en una obra d'aquest tipus- gràcies, al meu parer, a un fet determinant: l'altíssim nivell dels professionals que hi apareixen. El seu grau de coneixement i la seva capacitat de transmetre'l fan que les seves explicacions i interpretacions no resultin en cap moment inerts ni sobreres i arriben a provocar en algun cas -almenys així fou en el meu- l'embadaliment de l'espectador i el reconeixement i respecte envers la institució i tots els que en formen part.
Per entendre què és i què representa un museu en un país on sembla que només s'hi posa el focus per la polèmica per la titularitat territorial de les obres, aquest documental hauria de ser de visionat obligatori.

30.8.16

Més notes (disperses)


Abans de marxar de vacances, vaig a veure l'exposició sobre Vivian Maier a la Fundació Foto Colectània. N'he vist un reportatge a la televisió i m'ha semblat interessant. I certament, el conjunt de fotografies té el seu interès. El propi personatge de Maier -fotògrafa quasi aficionada-, la història de la troballa dels seus negatius, la bellesa intrínseca i tècnicament impecable de les imatges, el valor de la seva obra com a reflex de la quotidianitat d'una època... tot plegat dóna a la mostra un valor innegable. Tot i això, no aconsegueixo que aquestes fotografies m'arribin. L'escenari, aquesta Amèrica dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, em resulta molt llunyà en tots els aspectes. Així com em sento captivat per les atmosferes parisenques de les pel·lícules de la nouvelle vague (quasi més que pels seus arguments), aquesta Amèrica de postguerra no m'ha fet mai ni fred ni calor. Qüestió de sensibilitats.

***

I seguint amb això de les sensibilitats. Sempre he dit que els paisatges que més m'agraden són aquells tocats per la mà de l'home. Una plana reposada esquitxada de masies. Una arbreda que condueix a un casalot. Un poble de cases de pedra dalt d'un turó. Quatre cases blanques a redós d'una cala.
Aquesta preferència per la intervenció -mínima, justa i assenyada- de la mà de l'home davant la natura pura i desbocada, se'n va en orris a Étretat. La visió de les formes capricioses dels penya-segats imponents davant d'un mar rotund i magnífic resulta quasi insuperable. Podria passar-me hores assegut davant d'aquest paisatge.

***
- Així, què voldràs ser quan siguis gran?- li pregunta l'À. a l'N.
- Mestra, ja ho saps - li respon l'N.
- Però mestra de què? - li insisteix ell.
- Mestra! De les clàssiques - respon ella amb un cert to de cansament.

25.8.16

Nota


En una de les tres úniques llibreries de vell de La Charité-sur-Loire que vaig trobar obertes (resulta estrany que una població es promocioni com a village du livre si després les llibreries estan tancades) vaig comprar-me un dels volums dels diaris de Julien Green, Le Grand Large du soir (Journal 1997-1998).
El cert és que em costa trobar complicitats amb el to d'aquest diari: l'autor sembla estar de tornada de tot i considerar-se protagonista essencial d'una època i de la literatura amb majúscules. Tanmateix, de tant en tant, em complau trobar-me amb alguna reflexió punyent que comparteixo. Com aquesta:

Un gros acteur déclare qu'il a depoussérié Hamlet. Comme il est aussi un méteur en scène à la mode, on le loue. Pauvre et triste métier où il faut à tout prix moderniser, c'est à dire en ce cas vieillir le toujours jeune Shakespeare.

O aquesta altra, que resulta força actual:

L'Église sociale. Quoi, elle ne l'était donc pas dans ses oeuvres? Ou bien est-ce à dire qu'elle n'est plus que cela dans sa foi? L'ancienne Église engrangeait les biens terrestres, la moderne les dilapide.

Respecte a l'ús i abús del qualificatiu social, hi hauria molt a escriure. En això, potser cal parlar menys i actuar més (i tenir en compte que la recepta bàsica és el treball digne i la igualtat d'oportunitats). La política d'aparador (els comptadors de refugiats morts, per posar l'exemple més emblemàtic) té uns resultats més aviat minsos.
Això em fa pensar en una història que hem conegut també aquests dies. A la petita aldea de Gluges, a la vall del riu Dordonya hi havia una petita església, força malmesa. Un dia, una dama d'aspecte mundà es va presentar davant del capellà del poble i li va dir que li agradaria donar uns diners per ajudar a reconstruir-la. Només va posar una condició: que ningú sabés que feia la donació fins que ella fos morta. Durant anys, la gent d'aquell poble humil es preguntava d'on treia el vell mossèn l'argent per pagar aquella restauració. Quan els diaris de tot França ploraven la seva mort, el capellà de Gluges va anunciar als seus feligresos que ara la gran Édith Piaf qui havia volgut ajudar a recuperar la petita esglesiola d'aquell racó perdut de l'hexàgon. Que contradictori amb els temps que vivim, aquest exemple d'Édith Piaf sobre allò que diu l'Evangeli de la mà dreta i la mà esquerra!

4.8.16

El record

Jo comprenc aquests joves que pengen cadenats al pont de les Arts de París o en altres indrets significatius de les ciutats. Lamento i condemno el seu adotzenament, que els porta a seguir la moda d'unes novel·letes de gust dubtós, però entenc que vulguin deixar alguna mena de petja del seu pas pel món, algun testimoni d'allò que han viscut amb més intensitat, alguna prova d'allò que han estat i han sentit. Res és més trist que sentir que la teva vida ha estat inert, que quan passin tres o quatre generacions ningú et recordarà ni sabrà res de tu.
Comprenc també aquells pares que enregistren fins l'extenuació totes les proeses dels seus fills: exhibicions gimnàstiques, actuacions musicals, obres teatrals... Jo també ho faig, però en una mesura menor. Entenc la voluntat de preservar fins al més mínim record d'una infantesa fugaç, de fixar uns instants que s'escolen com l'aigua a les mans, de protegir un present que esdevindrà passat d'una forma vertiginosa. Però he arribat a la conclusió, potser errònia, que prefereixo viure amb intensitat els moments i intentar fixar-los en el meu record -un record que sé insegur, deleble i moldejable- abans que veure passar la vida permanentment darrera de l'objectiu d'una càmera o la pantalla d'un mòbil.
Abans els enamorats gravaven amb un ganivet el tronc d'un arbre, ara pengen un cadenat en algun indret emblemàtic. Tots conservem en ordinadors o dispositius tecnològics milers d'imatges que quasi mai mirem. A casa els meus pares es guarden encara unes caixes de llauna amb fotografies amb blanc i negre de persones que els meus fills ja no coneixen. Alguns escrivim textos en blocs com aquest que tampoc sabem gaire bé què pretenen ni on ens porten. Deixar testimoni d'allò que som i sentir que no és en va és segurament l'objectiu de tot plegat. Però el record, per definició, es dilueix i s'esborra; potser, com en tot, l'explicació està en el camí i no en la meta.