11.1.19

Somriure

Aquests dies posteriors a les festes, quan en la recollida selectiva d'escombraries que tenim al poble toca el paper i cartró, les portes de les cases s'omplen de bosses i restes de paper d'embolicar. Aquest any he detectat moltes caixes amb el logo del somriure d'Amazon. Quan les veig, la meva expressió facial fa el dibuix oposat.

28.12.18

Sense embuts

Escriure de manera directa, sense embuts, no és fàcil. Dovlatov ho fa. Com a mostra, aquest paràgraf sobre Léger, de La maleta:

Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.

24.12.18

Dos mons

Dissabte al matí. M'he de desfer d'uns papers i uns aparells electrònics espatllats. Vaig a la deixalleria. Faig cua, em fan pesar tot el que porto, em demanen les dades, les registren.
Diumenge al matí. Després d'un partit de tennis nefast en el qual ni tan sols arribo a suar, decideixo anar a córrer una mica. Sóc al bell mig del Vallès, entre camps de cultius -bonics- i urbanitzacions -lletges-. Baixo per uns pendents sabent que després els hauré de pujar, un bona penitència per al meu joc desastrós. De cop, sento una veu, provinent d'un megàfon, que s'aproxima. El chatarrero, repeteix, recojo todo tipo de chatarra a domicilio. I el camió va recorrent els carrers de les urbanitzacions fins que la veu s'apaga.
Penso en el contrast entre els dos matins. Un món que es va imposant i un altre que es resisteix a morir.

21.12.18

La ciutat

Passo unes hores al centre, mirant de comprar alguns regals de Nadal. Camino per la part de la ciutat que menys m'agrada i que cada dia em resulta més llunyana a la Barcelona idealitzada del record. Aquests dies tot sembla envaït per la pressa. Els carrers són a vessar, em fixo en les cares de la gent i no hi sé veure expressions serenes. Entro a botigues de grans cadenes, pujo i baixo escales mecàniques sense trobar-hi res. Recordo la meva mare quan, en els seus últims anys, deia que, a Barcelona, ja no sabia on anar a comprar. Apple, Zara, Nike, H&M. En fi. En un d'aquests establiments un noi intenta col·locar-me una targeta de fidelització. No ho aconsegueix. S'ha de reconèixer, però, que és simpàtic i graciós. Almenys ric una estona. Al carrer hi ha molta gent que demana. A la porta del mastodòntic edifici de Zara, coronat pel luxós àtic que hi té -diuen- el propietari del grup Inditex, una dona emet uns udols esfereïdors, totalment impostats, per atreure l'atenció. El conjunt dibuixa una metàfora dels temps que vivim: impostura, ostentació, fractura social. A l'interior de les botigues de decoració -Zara Home, ai las- molt fals daurat. Bling, bling. Baixo encara més pel passeig de Gràcia, fins arribar a la plaça Catalunya. Topmanters i més gent demanant recolzats a la façana de El Corte Inglés. Un d'ells m'acosta un vas de cafè per què hi posi unes monedes. Hi posa Viena. Amb un punt de mala consciència, esquivo les noies que intenten captar donants per alguna ONG. Al portal de l'Àngel, davant de Can Jorba -perdó, El Corté Inglés- un pare Noel mal habillat fa sonar una campana. Em pregunto si està en plantilla de l'establiment. Si és així, tenen un problema. M'avancen una mare i dues filles, caminant molt de pressa. Per la conversa que tenen deuen anar al Decathlon. Parlen de tot el que han de comprar.
- I els esquís?- pregunta una de les nenes.
- Els llogarem allà - respon la mare.
Efectivament, torcen pel carrer Canuda.
I sobtadament apareix el veritable pare Noel, l'heroi de la història. Veig un noi jove, barbut, somrient, feliç, amb un pilot de caixes de pizza. S'acosta a un pobre assegut a terra i li pregunta si en vol una. L'altre assenteix i el noi li dóna una caixa. S'acosta a un altre mendicant i es repeteix l'escena. Somriuen tots dos. L'home assegut a terra mostra una dentadura despoblada. Desconec si es tracta d'una iniciativa pròpia del noi o respon a algun programa social públic o privat, però en tot cas, és el que salva la tarda.

18.12.18

We can't take Berlin


El número de desembre de la revista Clarín publica el meu text We can't take Berlin, dedicat a la ciutat alemanya. Podeu descarregar l'índex complet aquí.

11.12.18

C'est une chanson qui nous ressemble

No sé per què avui he tingut ganes d'escoltar aquesta cançó. I potser mai com avui havia percebut la bellesa simple d'aquesta lletra de Jacques Prévert musicada per Joseph Kosma. L'havia sentit cantada per Édith Piaf i per Yves Montand, però l'han interpretat també molts altres artistes. Les fulles mortes, l'amor perdut, el record agredolç... No sabía que Gil de Biedma la cités en un dels seus poemes, Elegía y recuerdo de la canción francesa, també molt bell. Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos, / aunque a veces nos guste una canción escriu Gil de Biedma en els últims versos, però jo tinc dubtes de si no som sempre els mateixos, de si l'enamorat que ens parla dels temps passats a Les feuilles mortes no és encara el mateix, de si no viu més en aquell record que en la seva realitat.

Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.



10.12.18

Impressió (i divagació) francesa


Les meravelles mai no acaben de ser-ho del tot. Les ombres poden amagar-se darrera les façanes vermelles dels bells edificis d’una plaça de Toulouse, entre les runes de l’extraordinària abadia romànica de La Sauve Majeure, en els carrerons costeruts de Saint-Emilion o entre les avingudes més majestuoses del triangle d’or de Bordeus. Ni el so atàvic dels corns de caça, acompanyat per la visió matinal d’uns elegants chateaux a l’altre costat de la vall, ni la felicitat compartida d’un viatge en família pot aïllar-se de la realitat. La bellesa és, en el fons, un escenari.
Aquest viatge a França m’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb la contradicció que vivia Marià Manent a Viladrau durant els anys de la Guerra Civil i que tan bé expressava al magnífic dietari El vel de Maia. D’una banda, el seu dia a dia a Viladrau, al Montseny, gairebé idíl·lic, i, de l’altra, l’ombra de la Guerra Civil que es cobrava morts i més morts uns centenars de quilòmetres enllà.
Afortunadament no tenim guerra ni tenim morts, però sí que tenim arreu una agitació social innegable. La relativa cohesió social i el benestar col·lectiu edificats durant la segona meitat del segle XX trontollen. L’afany d’un capitalisme desfermat després de la caiguda del mur i la incertesa fruit de la darrera crisi econòmica, especialment severa, han fet créixer les pors. Les pors fonamentades dels qui han perdut el que tenien i, ara especialment, les pors del qui temen perdre la bonança familiar que han consolidat durant les darreres generacions: la por de les classes mitjanes. La política tradicional, acomodatícia, inhàbil, nepòtica i en alguns casos corrupta, ha estat incapaç de respondre a aquesta realitat i ara el terreny és adobat per als populismes, que poques diferències tenen entre si porten el qualificatiu de dretans o el d’esquerrans. O fins i tot si, volgudament, no porten ni volen portar qualificatiu. I, paradoxalment, la societat actual, que aparentment compta amb més instruments que mai per informar-se de manera independent, resulta ser especialment permeable al populisme.
Doncs bé, aquests dies, mentre trepitjàvem una catifa tardoral de fulles daurades i sentíem el silenci entre camps ondulats de ceps nus, la protesta raonable, però no sé si gaire raonada, i una mica ingènua de les armilles grogues de bona fe convivia amb la violència professional als carrers de les grans ciutats de França per mirar de tombar un president i un govern escollits encara no fa dos anys. Els populismes d’un i altre extrem es donaven la mà i sucaven pa en unes revoltes que ningú sap cap on conduiran ni quin recorregut arribaran a tenir. El món actual és tan voluble que no sabem si el foc encès prendrà o per contra s’apagarà amb les aigües del consumisme nadalenc. Mentre el productor d’un Sauternes extraordinari i de preu gens popular ens expressi, ofegat pels impostos, la seva simpatia per les armilles grogues, tot és possible. Mentre algunes senyores facin senyals d’afecte als policies que, asseguts en les seves furgonetes, dinen de càtering en un carrer principal de Toulouse sumant-se així a les raonables felicitacions d’un president a les seves forces de seguretat, tot és possible. I mentre un dels països amb més benestar del món sigui ara mateix l’epicentre de la rebel·lió, amb queixes creuades i aparentment contradictòries per les taxes altes i per la reducció de cobertures socials, tot és possible. I, mentrestant, com sotmesa a un mirall de fira, la imatge a l’altre costat del Canal resulta encara més grotesca amb la incapacitat política i la propaganda inflamatòria i autodestructiva portades a les màximes conseqüències. El carreró estret i intransitable del Brexit. Tot això per no parlar del nostre panorama nacional.
Aquest era el nostre vel de Maia mentre la pluja fina queia sobre boscos i vinyes de la Gironda, el Garona baixava tèrbol i imponent, les agulles de les esglésies de cada poble apuntaven impertèrrites al cel i la nostra estufa cremava i ens escalfava les tardes curtes i volàtils d’aquests dies de desembre.

23.11.18

Riquesa

L'À. m'envia l'enllaç a una pintura de Hammershoi que subhasta Sotheby's. És un d'aquells interiors seus, preciós. El preu estimat de venda se situa prop del mig milió de lliures. Jo mateix de vegades rebo, a través d'un d'aquests artefactes d'alertes d'internet, informació sobre escultures de Maillol que se subhasten en algun d'aquests temples, a preus una mica més modestos. Segurament ser ric seria interessant en situacions com aquestes.

5.11.18

Cine


Vivim en un temps de sèries i de Netflix, en una època de lectures superficials en pantalles lluminoses, en un món accelerat de modes i tendències. Aparentment tot són avantatges i comoditats en les noves formes de consum cultural. Però la realitat és molt tossuda.
Això pensava ahir en la foscor del mític cinema Alhambra de la Garriga, mentre en la gran pantalla d’aquesta sala es projectava la història d’unes vides plenes, com totes, de trasbalsos i emocions, d’il·lusions i desenganys. Mirava de front, projectades en la pantalla, les expressions dels rostres enormes dels protagonistes i veia de reüll la cara de la meva filla il·luminada per la claror de la pantalla, amb uns ulls vius que semblaven xuclar alhora la imatge i la història. Podia imaginar, en la penombra on flotaven minúscules partícules de pols, les cares embadalides dels espectadors, perquè la meva n’era una. I em preguntava quina plataforma digital, quin sofà ultracòmode, quin home cinema era capaç de vèncer allò.

El cuerpo de esa chica que empezó a temblar
cuando el protagonista la intentó besar
me hicieron sentir que estaba allí,
que era feliz.

Això ho escoltàvem l’any 1988 fa exactament trenta anys, escrit per José María Cano i en la veu d’Ana Torroja. I el sentiment que expressa aquesta cançó, El cine, reviu cada vegada que algú trepitja una sala de cinema. Un any després, s’estrenava Cinema paradiso, film emblemàtic sobre el que pot arribar a representar per a algú el món del cine. El vaig veure precisament en un lateral d’aquesta mateixa sala del cinema Alhambra. I l’escena final, com tantes altres que he vist i sentit al llarg de la meva vida, em va fer plorar.
A la nit, quan tothom dormia, embolcallat pel silenci i per la llum càlida d’una vella làmpada, em vaig posar a llegir les històries dels artistes enamorats de la Mediterrània escrites per María Belmonte i recollides amb el títol de Peregrinos de la belleza en un volum magníficament editat per Acantilado. Elements tangibles com tipografia, paper, disseny o enquadernació i d’altres de més intangibles com la cura en l’edició també formen part de l’obra i del que es coneix com a –l’expressió no m’agrada gaire- experiència lectora. La son em va vèncer amb el llibre a les mans.
Malgrat modes i tendències, una pel·lícula viscuda en un sala de cinema o la lectura d’un llibre ben editat –i escollit i comprat en una bona llibreria- són vivències invencibles. Com sentir el tacte d’un jersei de bona llana o trepitjar descalç un sòl de fusta. O com una carícia, que sempre valdrà més que mil missatges de whatsapp.

25.10.18

Moments


Cada dia té els seus moments. El d’avui ha estat quan no eren encara les vuit del matí. Conduïa en direcció sud, amb l’autopista neta. En sentit contrari tenia una corrua de cotxes parats: tres fileres de fars lluint en la foscor, que, quan mirava pel retrovisor, es transformaven en llums vermells. Jo, en canvi, avançava de pressa i veia com el dia naixia, com una franja de llum taronja, cada vegada més ampla, acompanyava l’horitzó. En aquest escenari, a la llunyania s’enlairava un avió. No hi ha millor imatge del desig de llibertat que un avió enlairant-se. I més si es veu amb tota la nitidesa que les primeres llums confereixen als objectes.  Jo mirava de mitigar aquesta ànsia d’escapar prement l’accelerador, mentre m’acompanyava la veu extraordinària de Laura Pergolizzi. Finalment, l’avió ha desaparegut, el dia s’ha aixecat del tot i s’ha apagat la ràdio amb la veu de LP, però el moment ha romàs deixant un pòsit.