8.7.14

Esportistes


Aquests dies han passat per les meves mans sengles llibres sobre dos esportistes fora de sèrie. L'un, més conegut (tant el llibre com l'esportista), al voltant de la figura de l'atleta txecoslovac Emil Zátopek. L'autor de Córrer, Jean Echenoz, fa un repàs a la trajectòria d'aquest atleta extraordinari en un petit volum, fàcil i ben escrit, que es llegeix d'una tirada. De seguida, el desmanegat i esforçat Zátopek ens resulta simpàtic en la seva aparent facilitat per aconseguir unes victòries indiscutibles que mai resulten ostentoses. Quasi sembla que demani perdó per destrossar tots els rècords de curses de fons i endur-se, en el zenit de la seva carrera, les medalles d'or dels 5.000 i 10.000 metres i de la marató en els Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952. Zàtopek, que acudeix de vegades a les competicions en tren, sense temps per preparar-se ni descansar, amb un equipament inadequat, ens resulta alhora un heroi i un antiheroi, l'antítesi d'alguns astres, quasi semidéus, que poblen l'esport d'elit actual. Al final, la figura de Zátopek, que va pujant a l'escalafó militar txec en paral·lel als seus èxits esportius, acaba d'emergir quan dóna suport al líder aperturista Dubcek durant la Primavera de Praga i acaba sent represaliat, degradat i confinat, primer a unes mines d'urani, i després destinat a fer d'escombriaire pels carrers de la capital, on és aclamat per la gent.
L'altre llibre és el conte Fuera de juego, de Fabrizio Silei, magníficament il·lustrat per Maurizio A.C, Quarello, que vaig regalar a l'À. i que fabula la història d'un nen fervent admirador del futbolista austríac Matthias Sindelar. El conte es centra en l'actuació de l'anomenat Mozart del futbol -que per a mi resultava totalment desconegut- durant un partit Àustria-Alemanya de l'any 1938, que havia de suposar el comiat de la selecció austríaca i el festeig de la fusió dels dos equips en una gran Alemanya després de l'anschluss. Però Sindelar esgarria la festa als jerarques nazis amb una actuació i un gol memorable que certifica la victòria austríaca i acaba desafiant les autoritats negant-se repetidament a saludar la llotja braç en alt. Ell i el seu company Sesta es mantenen ferms i seriosos mentre la resta de jugadors saluden a la romana. Sindelar emergeix, doncs, també amb la seva valentia que el condemna a l'ostracisme i, finalment a una mort tràgica.
Tot i que sempre he pensat que no s'ha de demanar als esportistes una actitud heroica més enllà de la que ja és inherent a la seva pròpia activitat, aquests dos personatges resulten avui en dia elements romàntics i quasi modèlics, potser per oposició a alguns representants del mal anomenat esport rei, que resulten el viu exemple de l'actitud mercenària i ens delecten sovint amb comportaments prepotents i conducta de nens malcriats.

Il·lustració: Matthias Sindelar, per Maurizio A.C. Quarello

6.7.14

Un altre Gordes

Baixant per carrerons empedrats fins al fons del penya-segat on s'apleguen les cases de Gordes, entrem en un món del tot diferent al centre del poble: desert, silenciós, ombrívol, fosc, quasi abandonat. Les herbes envaeixen el torrent que hi discorre i els murs de pedra seca construïts entre les roques estan aquí abandonats. Les fulles caigudes encatifen els camins i se sent rajar una font. A la sortida d'un revolt ens trobem aquesta imatge, també d'una altra época, que la vella Fed acaba d'entelar amb el seu vel de color decadent.

1.7.14

Escapada


No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.
He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.
Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.

Foto: carrer de Gordes

20.6.14

The gray notebook


Llegeixo al Quadern de El País l'article de Valentí Puig sobre la publicació de la traducció a l'anglès de El quadern gris i la ressenya de Carles Geli sobre la feina del traductor Peter Bush.
De l'article de Puig, que reprodueix una part del pròleg escrit per ell mateix a aquesta edició americana, en destacaria la voluntat de situar Pla com un dels grans escriptors europeus de l'època. Dit en les seves pròpies paraules: Però la meva idea del pròleg a l’edició americana d’El quadern gris va ser presentar un Pla a l’altura d’un escriptor europeu de pes. Era tot el contrari del Pla casolà de tantes anècdotes falses, l’espia, el xerraire, el cul de cafè. ¿Com ens agrada que ens presentin un autor de primera —potser d’un país petit— que fins ara ens era desconegut? No va ser altre l’ànim del pròleg per a El quadern gris.
Precisament, quan, en la meva primera joventut, vaig començar a llegir Pla -justament amb El quadern gris- el que més em va sorprendre d'aquesta lectura fascinant fou com l'obra desmentia l'estereotip que tenia jo de l'autor, configurat a través del que esmenta Puig: anècdotes -autèntiques o falses-, converses de cafè i, fins i tot, de la pròpia disfressa que el mateix Pla s'havia anat creant amb el pas dels anys. Resultaria reconfortant que aquesta traducció permetés al lector anglosaxó, verge de prejudicis, descobrir l'autor de primeríssim nivell que El quadern gris evidencia.
I del testimoni del traductor, Peter Bush, jo em quedo amb els dos símils que fa entre l'autor empordanès i dos corrents pictòrics que -segurament no és estrany- coincideixen amb els que més aprecio. És una mena d’impressionisme literari, gens barroc; a mi em recordava Proust perquè no hi ha un escriptor com Pla a tot el món anglosaxó, diu primer, per reblar després: Sembla influït per la pintura holandesa: aparenten retrats senzills, però el joc de perspectiva és complicat.

17.6.14

Retorn a Killybegs

Avui mateix, al tren, m'acabo Retour à Killibegs, de Sorj Chalandon. És la història de la traïció d'un membre de l'IRA als seus companys, a la seva causa i al seu país. I és també la història d'un país i d'una gent colpejada per tots costats per la violència, la divisió, l'odi, el resentiment, la pobresa.
Recordo encara que quan cursàvem sisè o setè d'EGB teníem cada setmana l'encàrrec d'elaborar, per grups, una mena de mural on enganxàvem notícies dels diaris i un resum personal sobre un tema d'actualitat. Una setmana vam escollir la mort de Bobby Sands, que va venir seguida de la d'altres membres de l'IRA, a causa de la vaga de fam  en protesta per l'estatus de presos comuns que els havien imposat, en un dels episodis més obscurs del mandat de Margaret Thatcher.
A Retorn a Killibegs he retrobat aquest episodi i molts altres d'aquesta trista història de la Irlanda dividida per tots costats: el nord i el sud, els catòlics i els protestants, els republicans i els unionistes, els violents i els pacifistes... Una història que acaba amb la sutura d'aquestes divisions gràcies a un procés de pau que, en rememorar la llarga llista de ferides històriques des de 1916, sembla gairebé un miratge.

3.6.14

Novel·les: experiència i invenció

És difícil descriure la sensació que hom experimenta quan troba escrit per un altre allò que sempre ha pensat o sentit. Aquesta mena de satisfacció íntima l'he viscut de vegades durant la lectura d'alguns dietaris, en què m'he trobat acompanyat en una determinada mirada -que el dia a dia em demostra minoritària- davant del món. Això succeix també algun cop davant d'algun article periodístic en què l'autor sembla haver-se avançat als nostres pensaments.
Això és precisament el que vaig pensar dissabte en llegir a El País l'article de Vicente Verdú titulat Novelas de verdad, en el qual l'autor defensa, en la novel·la, l'experiència davant la imaginació, la vivència davant la ficció. Són arguments contundents i discutibles, que el mateix autor arriba a posar en dubte (no estoy seguro de tener toda la razón, escriu), però que comparteixo quasi totalment i que moltes vegades m'he trobat defensant en minoria. Segurament en el matís trobaríem l'acord però així, d'entrada, no puc deixar d'enllaçar aquest article, recomanar-lo i, fins i tot, reproduir-ne algun fragment: "La novela ha ido despojándose de pensamiento y eligiendo, como el cine, la acción por la acción. En ese camino, los novelistas más celebrados como bestsellers son quizás los que poseen mayor capacidad de mentir vertiginosamente y convertir la historia en un agitado juego de niños, ideal para pasar el rato; o para matar el tiempo. Aunque bien pensado es siempre el tiempo quien a nosotros nos mata y es el rato el que como roedor nos menoscaba."

19.5.14

Egoïsme infantil

Segurament el títol sigui una redundància. Una de les característiques definitòries dels nens és aquest egoïsme ingenu, evident, quasi còmic. A missa, quan passen la safata i vaig a dipositar unes monedes, sento que em diuen:
- No, papa! Ja posarà algú altre, guarda-les.
No cal dir que em costa aguantar-me el riure.
I a la nit, quan la seva germana es desperta i crida, es queixa malhumorat:
- N.! Somiava que estava a la piscina i em despertes just quan m'anava a tirar a l'aigua, que era lo més guai.

29.4.14

Contrast

Qui em coneix sap del meu escàs gust per les multituds, siguin organitzades o desorganitzades. I no puc evitar que condicionin la meva percepció de determinats indrets. És més, crec que poden arribar a modular o, fins i tot, alterar la realitat. Així, considero que no és exagerat afirmar que la Mona Lisa, per citar un exemple paradigmàtic, ha deixat de ser, des de fa molts anys, el que era quan va ser creada. La Mona Lisa ja no existeix. Encara que requi als apòstols de l'avantguardisme, han fet molt més per alterar-la les multituds de japonesos que l'assetgen diàriament amb les seves Nikkon que Duchamp i els seus bigotis.
Em vénen el cap aquestes reflexions després de passejar-me -és un dir- un dilluns de Pasqua pels carrerons de la cité de Carcassona. M'explicava un dia T. que, després d'un involuntari dia de compres, va escriure un sms als seus fills que deia el següent: Fills meus, l'infern existeix: es diu La Roca Village. Jo podria subscriure una afirmació similar després d'haver recorregut, amb milers de persones més, aquells carrers estrets pseudomedievals plens de restaurants, gelateries i botigues de souvenirs. I és una llàstima, perquè la cité de Carcassona és un bell decorat. Només cal sortir fora de la ciutat emmurallada, encerclar aquelles parets i, des d'una altra perspectiva -acompanyada d'una relativa solitud-, gaudir de la indiscutible bellesa de la creació romàntica que va fer Viollet-le-Duc.

Potser, per contrast, em ve al cap el record d'un poble de la Gascunya que vam recórrer el dia abans: Terraube. Plovia. Pels carrers -o potser hauríem de dir només carrer- no hi corria ni una ànima. Els colors de les flors -rosers, lilàs- ressaltaven encara més en la grisor del dia plujós. Els finestrals de fusta composaven una harmonia de tonalitats de gris i blau. La pedra molla, elegant, era omnipresent. En un dels extrems del poble, una imatge d'una Mare de Déu presidia el jardí verge d'un antic convent. A l'altra punta, l'imponent castell, amb la noblesa dels seus cedres centenaris i els inacabables pendents verds de gespa immaculada, eren els silents testimonis de vells llinatges que han perdurat fins avui. La França eterna. Bellesa simple, indiscutible. Harmonia en la calma i la solitud.





 
Fotos: Diumenge de Pasqua plujós a Terraube.

20.4.14

Foc

Haver de preocupar-se per allò que habitualment donem per fet, encara que només sigui mantenir un foc encès per escalfar la casa ens acosta a allò que som i tenim oblidat.


7.4.14

Quaranta nits (o força menys) amb Montaigne

Molt recomanable la lectura d'aquest petit volum, concebut per a un programa de ràdio, en què en quaranta capítols breus, Antoine Compagnon recull en forma de píndoles -per utilitzar un terme mèdic que segurament hauria desplagut Montaigne- reflexions, opinions, pensaments... procedents dels Assaigs sobre temes tan diversos com la mort, l'amistat, els llibres, la malaltia, les olors...
Tot i que l'autor, especialista en Montaigne, aconsella la lectura d'un capítol per dia -o nit- és difícil fer-li cas i no deixar-se endur per la lectura d'aquests textos construïts amb destresa al voltant de les cites del savi -malgré lui- francès. Per això, segurament les quaranta nits quedaran en menys.
Per obrir boca, aquest fragment sobre l'art de la conquesta i la impaciència inherent al sexe masculí: Qui només obté fruïció en la fruïció, qui només guanya quan assoleix la fita màxima, qui només s'ho passa bé caçant quan captura una presa, no té dret a barrejar-se en la nostra escola. Com més esglaons i nivells hi ha, més altura i honor hi ha al tron final. Ens hauríem de complaure a ser conduïts, com es fa als palaus magnífics, a través de pòrtics i passatges varis, galeries llargues i agradables, i diversos revolts [...] Sense esperança i sense desig no anem enlloc que pagui la pena.