15.3.15

Prolegòmens

Sóc de naturalesa impacient i poc partidari dels prolegòmens. Ni en l'escriptura ni en altres matèries. Ara, però, sembla que estan molt de moda. Com em deia l'altre dia un amic, això de les ombres de Grey (o Gray, no sé com s'escriu ni tinc cap intenció de saber-ho) farà molt mal. Ja l'ha fet, diria jo. A la literatura, segur, i a la intel·ligència potser també, si se'm permet ser políticament incorrecte. (Feia molt temps que no ho era i de tant en tant resulta inevitable).
Però parlem d'escriptura. Hi ha prolegòmens -pròlegs, prefacis- necessàriament llargs. Com hi ha també notes a peu de pàgina útils i inevitables. Però hi ha pròlegs narcicistes i plumbis, en què el prologuista sembla voler ser més protagonista que l'autor. I hi ha casos en què, després d'haver superat aquests exercicis d'onanisme prologuil extern, trobem després un prefaci de l'autor també de dimensions considerables. En alguns d'aquests casos, quan comença el cos del llibre el lector ja se n'ha cansat. Almenys jo, que sóc un curruixes. (Bonica paraula que només he sentit dir a la meva mare. Vol dir ansiós, impacient, apressat).
I si mantenim la serenitat i prosseguim la lectura, pot passar llavors -com em succeix a mi amb l'assaig que estic llegint ara- que ens trobem en un laberint de cites, recites, referències i contrareferències que no t'acaben explicant res d'original. Crec que tot assaig ha de tenir una història i no ser un mar d'informacions on el lector acaba navegant sense rumb. Quanta raó té Adam Zagajewski en allò que recordàvem no fa gaire dies dels historiadors-poetes.

12.3.15

Iaies

M'estic posant les sabates i sento que es desperta. Ens crida. Vaig a la seva habitació, treu el cap de sota la funda nòrdica i em diu que no vol dormir més perquè ha somiat unes coses que feien molta por.
- Què has somiat? -li pregunto
- Iaies dolentes.
- I què feien?
- Venien a casa a robar i ens volien matar.
Glups. Bandes de iaies assassines entrant a les cases a robar. Un concepte que se'm fa difícil d'imaginar.

2.3.15

Tabucchi


No sé per què vaig deixar de llegir-lo. Potser per cansament, encara que els bons autors difícilment cansen. Potser perquè algun dels seus últims llibres no em va convèncer. No ho recordo bé. El cert és que fa anys -disset, divuit- em vaig empassar els seus llibres l'un darrere  l'altre. Els comprava a la Central del carrer Mallorca, quan encara els embossaven en aquells sobres blancs, o a les llibreries de vell del carrer Aribau, on podies trobar els volums grocs d'Anagrama més bé de preu. I així em vaig anar llegint joies con Dama de Porto Pim, Réquiem, Sostiene Pereira o Pequeños equívocos sin importancia. I vaig començar a escriure llavors també contes que bevien notòriament, i segurament excessivament, de l'escriptor italo-portuguès. Aquelles atmosferes, aquells personatges... Amb alguna història d'aquelles fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi (recordo unes inesperades cent mil pessetones que em vaig embutxacar), i així el meu deute amb Tabucchi és quasi econòmic i tot.
Divendres em vaig trobar en una llibreria amb la novel·la publicada pòstumament Para Isabel, i tampoc sense saber ben bé per què, me la vaig endur a casa. Havia llegit que en realitat era la seva primera novel.la i que mai va arribar a publicar-la. Costa d'entendre, perquè Para Isabel em sembla també una obra esplèndida, molt propera a la joia que és Réquiem. Personatges perduts però propers, un fil que enllaça realitat i quasi somni, una Lisboa omniprsent... són ingredients comuns a les dues històries. I aquí ho deixo, perquè encara em queden unes quantes pàgines per llegir, és més de mitja nit i es fa tard.

Nota: fotografia que il.lustra prou bé la devoció tabucchiana de qui escriu aquestes línies.

11.2.15

De Zagajewski

Em recomanen (de nou l'amic R.) l'escriptor polonès Adam Zagajewski. I començo a llegir-lo per aquesta mena de dietari que és En la belleza ajena (Pre-textos). No és un llibre de lectura i digestió fàcil -més aviat és per prendre'l a petites dosis-, però de seguida apareixen algunes perles. Com quan contraposa la seva figura d'estudiant amb les de la seva dispesera i la servent que l'ajudava:

...esas dos mujeres le eran al mundo más necesarias que yo.¡Ellas eran una mejor inversión para el mundo!, ¡al mundo le compensaba más cuidar de ellas que de un joven estudiante, un cabeza loca! ¿Qué eran mis súbitas revelaciones, mi fascinación por el fuego de la antigua y nueva espiritualidad sino una mecha que ardía ya -débilmente- y que podía, si las circunstancias le fuesen propicias, serpentear hasta la bomba? Y es que yo potencialmente era uno de esos fanáticos que conciben peligrosas utopías, y si no logran ni siquiera iniciarlas, entonces al menos están dispuestos a firmar con los ojos cerrados el manifiesto que llama al mundo a la absoluta perfección, y a considerar que han hecho bien. Esas dos mujeres coléricas no querían ningún cambio radical, y en su modesta porfía, en su poca atractiva guerra por la supervivencia, para que hubiera carbón para el invierno y pastel de semillas de adormidera por Pascua Florida, triunfaba el indefectible instinto de conservación del mundo.

I unes pàgines més enllà, aquesta presa de posició que llegeixo amb un somriure als llavis, imaginant-me protestes severes:

No puedo ser historiador, pero quisiera que la literatura se ocupara consciente y seriamente de la función de escribir la historia, y que para ello se inspirara no en el ejemplo de los historiadores contemporáneos (a menudo tipos insensibles que se pasan la vida en archivos demasiado caldeados y que escriben en una lengua inhumana, fea, como de madera, burocrática, de la que se ha evaporado toda poesía, en una lengua chata como un ciempiés y trivial como el periódico diario), sino que tornara a los ejemplos tempranos, quizá incluso a los griegos, al historiador-poeta, un hombre que o bien vio y experimentó el mismo aquello de lo que escribe, o bien bebió de la viva tradición oral, familiar o tribal, sin avergonzarse del énfasis ni de la emoción, y cuidando al mismo tiempo de la veracidad de su relato.






6.2.15

Atletisme


Tinc la sensació que ara donen molt poc atletisme per la tele. Potser és una visió esbiaixada derivada del desequilibri entre l'ingent volum d'hores passades davant la televisió durant la meva adolescència i la mínima quantitat de temps que hi dedico ara. Però crec que no m'equivoco i així com ara el futbol -o millor dit, el metafutbol, els comentaris i debats inacabables al voltant del futbol- o els anomenats esports de motor acaparen les graelles televisives, quasi mai veig atletisme a la pantalla.
Tot i que mai he estat ni un fidel seguidor ni un bon coneixedor d'aquest esport, sí que tinc records memorables dels grans atletes del anys 80 del segle passat. Malauradament, no he vist córrer el gran mite de l'atletisme Emil Zàtopek, però sí que em vénen al cap noms i episodis que han marcat la història d'aquest esport. Com els enfrontaments entre els dos migfondistes britànics Sebastian Coe i Steve Owett. O el polèmic duel entre la nord-americana Mary Decker i la britànica Zola Budd en la final dels 3.000 metres dels Jocs Olímpics de Los Angeles. O el persistent rècord de Calvin Smith als 100 metres llisos (un 9:93 que no aconseguia batre Carl Lewis, fet que em produïa gran satisfacció, ja que les meves simpaties estaven del costat del primer, molt menys mainstream i gens hipermusculat a diferència dels seus competidors). O alguns enfrontaments històrics en les finals de salt d'alçada femení: em vénen al cap els noms d'Ulrike Meyfarth, alemanya, Tamara Bykova, russa, Stefka Kostadinova, búlgara, i Sara Simeoni, italiana. I uns altres noms que se m'apareixen associats a les seves samarretes grogues i a la seva capacitat competitiva en mig fons: les romaneses Doina Melinte i Maricica Puica. Eren competicions que, a més a més, tenien un rerefons de rivalitat política, fonamentalment entre els Estats Units i el bloc de l'est, amb equips extraordinàriament competitius com els de la Unió Soviètica, la RDA o Romania.
Segurament el pas del temps actua, com sempre, de filtre que idealitza i embelleix el passat, però el cert és que mentre escric aquestes línies, no puc deixar de sentir enyorança per aquest atletisme vintage amb mitjons de ratlles i olor de Reflex.

30.1.15

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Ordenant papers, em trobo amb aquest conte il.lustrat que va escriure l'N. ara fa uns mesos. Traslladat a l'ortografia fabriana, el conte seria aquest:

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Com sempre, els pares han d'anar a treballar i ara us explicaré un senyor que va anar a treballar amb tren, es va haver d'esperar mitja hora i va dir:
- Uf, quin avorriment- va exclamar.
Finalment, va arribar el tren i va entrar, va passar el revisor Joan i va dir:
- El bitllet.
- Ara li dono, Joan
- Perfecte, noi.
Finalment va arribar a treballar i va dir:
- Visca! Ja he arribat.
I conte contat, aquest conte s'ha acabat.

Si hagués de fer-ne un comentari de text (aquells enyorats comentaris de text de batxillerat), en destacaria bàsicament que l'autora expressa la inexorabilitat de dos fets: que els pares han d'anar a treballar i que els trens de la renfe sempre arriben tard.

28.1.15

Territori planià

Caminant l'altre dia pel carrer de Santa Anna de Barcelona, em va sorprendre trobar-me amb l'Hotel Nouvel. Bé, no sé si sorprendre seria el verb més encertat. Diguem que en unes altres circumstàncies m'hauria passat desaparcebut, però després d'haver llegit La vida lenta, va atreure la meva atenció. Són freqüents les referències en l'esmentat dietari a aquest hotel, on Pla feia nit en algunes de les seves estades a Barcelona. I fent una breu cerca, he pogut constatar que també apareix fugaçment a l'obra planiana de referència, El quadern gris. Começa Pla l'entrada de 1919 així:

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós.

És simplement un apunt escenogràfic, el text gira de seguida cap a d'altres qüestions, però permet constatar que es tracta d'un hotel amb solera i una història llarga. Aquesta anotació també prefigura aquest indret com un territori planià, encara que sigui de forma molt perifèrica. Què voleu que us digui, els fetitxistes literaris som així, traiem petroli d'on sigui, però la veritat és que aquest hotel me'l miro amb bons ulls, no només per les seves vinculacions planianes, sinó pel seu estil amb un toc art déco, que suposa un contrast amb tants hotels de nova fornada que apareixen arreu de la ciutat.

14.1.15

De "La vida lenta"

Dels dietaris que configuren aquest volum que han titulat La vida lenta, m'ha commogut aquest apunt que ajuda a entendre la personalitat polièdrica de Josep Pla i la seva necessitat : La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa.

Vigència

Hi ha amenaces que es repeteixen. Malauradament vigent:

7.1.15

La vida lenta

Els Reis de l'Orient m'han portat La vida lenta (no una vida lenta, llàstima). Tot i que aquestes notes no tenen ni una concepció ni una voluntat literària, l'esperit del gran Pla hi és molt present i apareix sovint. Resulta una lectura sedant pel vespre d'un accelerat dia de Reis i em convenç que, al capdavall, un acaba tenint un grapat ben curt d'autors de capçalera.