18.5.18

Notes

No m'agrada demanar favors. No em refereixo ara als favors que es demanen als amics, familiars o persones estimades... Aquests favors es demanen, i es fan, amb molt de gust i sense contrapartides. Parlo d'aquells altres favors que saps que, en un o altre moment, te'ls cobraran d'alguna manera i mai saps en quines condicions o circumstàncies es pot produir aquest retorn. No tenir aquest tipus de deutes és una forma de ser més lliure.

***
S'ha escrit molt sobre la tendència a l'alça, en el món de la literatura, d'un gènere (no n'estic segur que es tracti ben bé d'un gènere, però no trobo ara cap altre terme per definir-ho) que parteix d'una història real o d'uns elements reals per acabar fent ficció. S'ha teoritzat a bastament sobre aquest tipus de literatura.
Darrerament, sembla com si aquesta tendència s'hagués traslladat també al món de la política. Allò que s'anomena el relat, i que sovint ve trufat d'elements de pura ficció, sembla més important que la realitat en si. La comunicació política passa per davant de la política real.
A diferència del que passava fa unes dècades, quan el marcatge comunicatiu era més lax, avui en dia la dictadura de la comunicació entorpeix moltes vegades la presa de decisions impopulars però necessàries o les concessions que els acords sempre requereixen. El relat, de vegades més inconsistent que el guió d'una pel·lícula de la sèrie B, ho acaba condicionant tot.

17.5.18

Pedres de Venècia (III)


Mentre visitem el Palazzo Fortuny i la col·lecció d’obres d’aquest interessant escenògraf, dissenyador, pintor..., li faig notar a l’E. els paral·lelismes que hi percebo amb William Morris. Segurament molt allunyats en qüestions relatives a la dimensió social del seu art, hi veig unes certes coincidències tant a nivell estètic com pel que fa al caràcter polièdric de la seva creació. També, en la influència del genius loci o de l’espai en la seva obra. Tant Kelmscott Manor, la casa de camp de Morris als Costswolds, com el Palazzo Fortuny i, per extensió, la ciutat de Venècia, són llocs molt especials, que poden arribar a inspirar, condicionar, esperonar o modular una obra.  Després, descobreixo que l’escriptora guanyadora del Booker A.S. Byatt ha escrit un assaig, Peacock & vine, sobre l’analogia entre els dos artistes i m’inflo una mica. Llegeixo també alguna ressenya del llibre que considera, des d’un punt de vista acadèmic, que aquest paral·lelisme està una mica agafat pels pèls. La inflor baixa però decideixo igualment comprar-me aquest llibre. Morris i Fortuny em resulten dos personatges fascinants.

***

Tornant al que escrivia l’altre dia sobre Vittorio Cini, crec que és interessant també aquest gest d’allunyar-se voluntàriament d’una causa i d’unes idees quan aquestes li comencen a resultar llunyanes, alienes, equivocades.

13.5.18

Pedres de Venècia (II)


A l'entrada de la magnífica exposició sobre William Morris i el moviment Arts and Crafts que programa el MNAC hi trobem una obra de Jeremy Deller que representa a un Morris de dimensions gegantines llançant el iot -que també és gegantí, però a la realitat- del magnat Roman Abramovich. És una imatge simbòlica: l'art, el gust i la consciència social de Morris derrotant i foragitant l'ostentació, la vacuïtat i el nourriquisme individualista dels nous temps representat per Abramovich.
Lamentablement, crec que aquesta imatge respon ben poc a la nova realitat que es configura en el nostre món. No només en els nivells de fortuna que representa Abramovich, però especialment en aquests, sembla que la superficialitat, la vacuïtat i, amb perdó de l'expressió, l'horterada s'imposen.
És per això que resulta balsàmic trobar-se, per atzar, amb obres com les que porta a terme la Fundació Cini a Venècia.
Vittorio Cini fou un empresari i polític italià del segle passat. Emprenedor, va aconseguir formar una fortuna amb l'èxit dels seus negocis. Al mateix temps, va arribar a ser Ministre de Comunicació amb Mussolini. Desencantat i desenganyat, va acabar sent un dissident del règim feixista, col·laborador econòmic de la Resistència i intern al camp de Dachau. La mort del seu fill Giovanni en accident aeri, l'any 1949, va donar un tomb a la seva vida i va marcar l'inici de les seves activitats filantròpiques.

***

San Giorgio Maggiore és una de les illes de la llacuna de Venècia. Just enfront de la piazzeta, l'església dissenyada per Palladio constitueix una de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. Creuar la llacuna des de Sant Marc per arribar-hi constitueix segurament un dels trajectes més bells del món. Un cop a l'illa, la vista se'n va cap al perfil inoblidable i inigualable de la ciutat. L'interior de l'església de Palladio és gran, majestuós, proporcionat. A les ribes de la petita illa ancoren uns quants velers que oscil·len amb el moviment de les aigües i el vent. Aquestes brises suavitzen la força del sol venecià.

***

És a San Giogio Maggiore on té la seu la Fundació Giorgio Cini, que porta el nom del malaguanyat fill de Vittorio. Llegeixo a la viquipèdia que va ser ell qui va alliberar el pare de Dachau, venent les joies de la mare i subornant així uns guardians de les SS. Després el pare va dedicar la seva vida a la memòria del fill perdut.
La principal obra de la Fundació ha estat la recuperació de l'illa de San Giorgio i de tot el seu patrimoni, molt malmès per la desamortització napoleònica. Val la pena conèixer-ne les instal·lacions alhora que es visita l'estraordinari claustre de Palladio, la bella escala de Longhena, l'antiga biblioteca... L'activitat de la Fundació ha permès recuperar-ne els usos, al mateix temps que l'ha ampliat amb una sala moderna però igualment proporcionada. Aquest espai per al coneixement de l'art italià es complementa amb un laberint vegetal dedicat a la figura de Borges. Entre els diferents instituts per a l'estudi de les arts, l'art més contemporani hi és també present a través del Centre internacional de recerca sobre el vidre i les arts plàstiques, que constitueix una meravella més de San Giorgio, transcendint la tradició veneciana de la indústria del vidre.



***
San Giorgio Maggiore és més que una bella vista des de San Marco; és gairebé un univers de les arts, inherent a l'esperit de la ciutat que l'acull. En marxem feliços d'haver descobert un món valuós que desconeixíem i de saber que encara hi ha riqueses que s'inverteixen en fins nobles.



9.5.18

Pedres de Venècia

Aquest bloc es nodreix, en bona part, d’anotacions breus, apunts, notes... Així, gairebé hem esgotat el vocabulari a l’hora de trobar títols per a les entrades. Hem escrit esbossos, notes, croquis, quaderns, estampes... Ara, tenim la sort de poder tirar de préstec –o de còpia, directament- i parlarem, amb permís i respecte per Ruskin, de pedres de Venècia. Pedres enteses com a fragments humils, irregulars, fins i tot impurs, que van construint i dibuixant una imatge subjectiva  de la ciutat. Una imatge igualment modesta, irregular, i fins i tot borrosa, com tants edificis o racons d'aquesta Venècia, que, entre aigües, boirines i pòsits de segles, navega entre la realitat i el somni.

***
La Scuola de San Giorgio degli Schiavoni és un edifici modest que potser en un altre lloc destacaria però que aquí passa gairebé desapercebut. És al barri de Castello, al costat d’un canal, en un racó. Quan arribem, la porta està ajustada i la primera estança està protegida només per una cortina negra. Quan l’enretirem, una senyora ens cobra l’entrada i, per a la nostra sorpresa, allí mateix, en aquella nau, trobem ja les pintures de Carpaccio. Sense públic, sense turistes, sense empentes, gairebé sense protecció, trobem un dels conjunts més importants i imponents de Vittore Carpaccio. Les pintures són excepcionals i la senzillesa amb què s'exposen, sense estridències, en el seu emplaçament original, també Fets com aquest conformen el caràcter de la ciutat.

25.4.18

Godó

Vaig al Godó, sense gaire fe. Sé que els tennistes d'ara són els més complets, una generació insuperable. L'esperit de lluita, la solidesa, la fe de Nadal. L'elegància de Federer. L'electricitat de Djokovic. El fair play de tots plegats, i la qualitat tècnica i física d'aquests i de tants altres. Però, com en tants altres àmbits, els meus referents tennístics són ja d'un altre temps. Lendl, McEnroe, Leconte. Aquests tres per sobre dels altres, però n'hi havia molts més: l'educat Forget, el meteòric Pernfors, l'inestable Mecir, l'irregular Aguilera. Hi havia les aparicions sorprenents dels indis a la Copa Davis, les pistes de terra del Paraguay de Chapacú que esdevenien un infern per als Estats Units, també a la Davis, els especialistes que només aconseguien bons resultats en la seva superfície -l'antiestètic Carlsson en terra o l'agressiu Cash en herba-. Hi havia joc de fons i joc de sacar i volejar. Hi havia jugadors estranys, baixos de forma, amb sobrepès... Hi havia Jimbo Connors guanyant partits amb quaranta anys i Boris Becker gunyant Wimbledon amb setze. Hi havia els argentins Vilas i Clerc lligant amb les princeses Carolina i Estefania a les pistes de Montecarlo. Hi havia italians -això no ho he vist, m'ho han explicat- que regalaven el partit abans de començar perquè  fa molto caldo. Hi havia el ferrari de Leconte. Hi havia Chris Evert, bella, sòbria i distant, i Steffi Graf, tocada pels déus. Ara tot és molt professional i perfecte. I hi ha, esclar, la nostàlgia que sempre passa un filtre subjectiu per la realitat.
Així que m'assec a la pista central del Tennis Barcelona, sota un sol de justícia, una mica escèptic. El joc de Feliciano López no m'ajuda gaire. És tècnicament perfecte, estèticament impecable, d'una gran elegància. Però sempre m'ha semblat un jugador fred, incapaç de fer-me vibrar. Juga contra un serbi que em resulta encara més llunyà. Feliciano guanya el primer set i el serbi comença guanyant el segon. M'avorreixo i me'n vaig. Dono una volta pel club. A l'estand de Lacoste uns famosets es fan fotos. M'agrada observar la gent, que es mou d'un costat a l'altre, es mira amb interès els quadres i els ordres de joc, comenta les jugades, gaudeix d'aquest esport. Si se'm permet, diria que és un sentiment més profund i sòlid que l'afició futbolística, més intensa i passional, però també més irracional i superficial.
Me'n vaig a la pista 1, on juguen dos jugadors per a mi desconeguts: el portuguès Sousa, seixanta-set del rànquing, i el mallorquí Munar, número cent setanta-quatre. Munar ha guanyat el primer set i el segon comença molt igualat. M'assec en un dels fons, a la segona fila, i m'adono que just al davant.tinc els amics del jugador mallorquí. Són uns nanos que em cauen bé de seguida: tres nois i una noia. Quan s'acosta, l'animen educadament, quasi en veu baixa. Vamos, Jaume, li diuen. També l'anomenen Jaumet, Jimbo, Muni. Jaume Munar té vint anys i viu les seves primeres incursions en tornejos ATP. Es veu de seguida que el portuguès té més ofici i més solidesa física, però el mallorquí ho compensa amb uns cops magnífics. El partit comença a agafar dimensió. Sousa guanya un segon set molt igualat i anem al tercer. Netegen i reguen la pista, que queda flonja i impecable: la bellesa del color i la textura de la terra. El públic comença a enxufar-se. Munar porta un break d'avantatge, el perd però el torna a recuperar. Amb 5-3, serveix per guanyar el partit i té un 30 iguals, però acaba perdent el joc. Ens acostem a les dues hores i mitja de partit. Munar és físicament robust però se'l veu fràgil i cansat, sembla encara més jove del que és. El seu joc desmenteix, però, les aparents debilitats. Anem a un 5 a 5. Els joves mallorquins bufen i pateixen. Jo també. Ara ja criden obertament: Jaume! L'animen quan s'atansa al fons. Definitivament, m'agraden aquests nois, que no deixen de donar força al seu amic. Cada punt es viu amb intensitat i és fàcil empatitzar amb els jugadors. La dificultat d'haver d'executar cada cop a la perfecció: deixar qualsevol bola a mitja pista o massa centrada és una perdició. No hi ha espai per a l'errada ni per al dubte. Totes les boles han de ser profundes o angulades; tots els cops han de fer mal. Aquí no hi ha perdó. Tots dos jugadors ens delecten amb un joc d'atac i una amplíssima gamma de cops, com només la terra batuda ho fa possible: serveis, volees, deixades, globus, revesos picats i tallats, passings i fins i tot un parell de willis. Fa calor, però aquí no es mou ningú. Feliciano guanya el seu partit a la central i el públic d'allí s'aboca a les baranes per veure els jocs finals. Munar frega la perfecció en els dos últims jocs i s'emporta el partit, no sense patir. Quan guanya el darrer punt, ens aixequem per celebrar-ho. Els amics s'abracen i ell es llença al terra com si hagués guanyat Roland Garros. Penso que potser és la seva primera victòria en el circut ATP. Aplaudim molt. En acabat, l'entrevista la televisió i l'esperen molts nens perquè els signi autògrafs. Ja és quasi un ídol. Ara l'espera Thiem.

17.4.18

Quadern de Londres


En l'últim número de la revista Clarín s'acaba de publicar el text Londres, fragmentos de un diario, una selecció versionada al castellà del Quadern de Londres. Una nova vida per a aquest petit dietari.


13.4.18

Segle XX, again

Rellegint el sempre interessant Librerías, de Jorge Carrión, em trobo amb aquesta cita d'Alessandro Baricco que enumera algunes de les transformacions que hem viscut en els últims temps i que coincideix plenament amb les meves temences sobre el món que es configura:

La superficie en vez de la profundidad, la velocidad en vez de la reflexión, las secuencias en vez del análisis, el surf en vez de la profundización, la comunicación en vez de la expresión, el multitasking en vez de la especialización, el placer en vez del esfuerzo.

Carrión ho qualifica de desarticulación exhaustiva de la maquinaria del pensamiento burgués decimonónico. I mira, després de sentir-me dir sovint a casa que sóc molt del segle XX, ara resultarà que fins i tot sóc un burgès del XIX. Potser això seria excessiu.


12.4.18

Ordre

Rellegint digitalment El quadern gris -gràcies a la iniciativa de Xarxa de mots- em trobo avui, en l'entrada datada just fa cent anys, amb un text on l'escriptor explica com és convidat pel seu pare a pujar a les golfes per poder disposar de la tranquil·litat necessària que requereix l'estudi. Allí hi percep l'omnipresència del caràcter pràctic de la seva mare, una constant en la primera part del dietari.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments.

És extraordinària aquesta última frase, que conté en quatre paraules tota la ironia, tenyida alhora d'una certa amargor, pròpia de l'escriptor empordanès. Més endavant, rebla la crítica -jugant fins i tot en camp contrari, el de l'ordre pràctic- amb un parell més de sentències més, perfectament afinades, que, no cal dir-ho, comparteixo absolutament:

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

D'això ara se'n diu procrastinació, oi?

10.4.18

En la ciudad líquida

Començo a llegir, amb les expectatives molt altes, En la ciudad líquida de Marta Rebón, del qual he llegit i sentit moltes recomanacions. D'entrada, la faixa de l'exemplar que compro a Foster & Wallace -una també molt recomanable llibreria de la ciutat de Vic- indica que el llibre ja ha arribat a la segona edició. Per cert, obro parèntesi, la faixa inclou una sèrie de recomanacions de llibreters, cosa que em sembla molt bé, però indicant-ne només el nom de pila, cosa que em sembla força estranya. No m'imagino que pogués passar el mateix en el cas de críics literaris. No sé, per exemple: Julià (La Vanguardia) o Ignacio (El País). Tanco parèntesi.
Tot just he començat el llibre, però només encetar el text em trobo ja amb la primera complicitat amb l'autora. Escriu Rebón d'entrada:

Ahora que lo pienso, llevo más de una década traduciendo un libro tras otro, aunque no elegí ser traductora, o al menos no a perpetuidad. Sin pronunciar un sí categórico, se decidió mi rumbo. A menudo las cosas suceden así. Parece que todo conspira para empujarte en una dirección. Decides y sueltas amarras sin ser consciente de que has quemado las naves, de que no hay vuelta atrás.

De vegades he envejat la gent que té molt clar el camí i que porta les regnes del seu destí. Però després he pensat que aquest suposat control té tota la pinta de ser una simple façana, una disfressa més. I hi trobo una relació tangencial amb allò que escrivia Anna Murià: L'odi neix en el qui té raó, l'amor en el qui dubta. Una frase que hauríem de portar impresa i apresa en els temps que ens ha tocat viure.




19.3.18

Ciutats

Vaig buscant, aquests dies, informacions i referents bàsics d'una ciutat que no conec, Berlín. Recuperar les històries fascinants d'Isherwood, perdre'm en els laberints del Berlin Alexanderplatz de Döblin, buscar alguns textos d'aquell Pla llunyà de Relacions... I començar a recórrer mapes, interioritzar geografies.
Mentrestant, em pregunto què busquem realment d'una ciutat. En el cas de Berlín, i en molts altres, crec que voldríem fugir del nostre temps, perdre'ns en altres moments i èpoques, per dures, difícils i sagnants que hagin estat. És, segur, un exercici pueril i alhora hipòcritament trampós. Oh, que interessant, el mur de Berlín! Quina llibertat es respirava en els anys de la República de Weimar! Però és el que busquem. No en tenim prou amb la física de l'espai, amb la simple geografía, necessitem transcendir-la, amb la literatura i la història. Viure altres moments, fins i tot altres vides. Això és el que busquem en ciutats com aquesta.

***
Recordo ara també una nit a Londres, que no surt al Quadern. És posterior. Sortíem, amb la G., de sopar del Gauthier, al Soho. Sortíem amb la felicitat que dóna haver sopat bé, haver pagat en excés per una ampolla de Gewürztraminer. Compensar les lliures amb riallades. Els carrers també bullien. La llibertat de la República de Weimar, però a l'anglesa, amb la seguretat que dóna un règim secularment arrelat. Caminàvem feliços, mentre la gent feia cua per entrar en clubs i locals diversos. No se m'acut millor imatge de la vida que aquella efervescència. Caminava tothom pel mig del carrer, indemnes a la falsa superioritat dels cotxes, Vam estar a punt d'entrar a fer una copa a The vault, més que res pel romanticisme de travessar la porta en forma de prestatgeria, però teníem ganes d'arribar a l'hotel. A Soho square ens vam perdre per un carreró que duia a un cul de sac, extraordinàriament fosc i aterrador. Darreres de locals dubtosos, bosses d'escombraries, bassals d'aigua negra... Era l'escenari ideal per a crims terribles, el més lleu dels quals hauria estat el robatori amb arma blanca. Però vam riure de la situació. Dues parelles més ens van seguir i van haver de fer la mateixa mitja volta. Vam sortir a la llum dels neons d'Oxford street. Al passadís del metro de Tottenham court road tocava una banda. Swing o alguna cosa així. Un noi va treure a ballar una desconeguda que venia en direcció contrària. Li va fer donar unes quantes giragonses. Vam riure, again. La República de Weimar. la Riviera de Suau és la nit. O potser el Swinging London. És això el que busquem.