16.1.18

Tristesa

Al vespre, només pujar al cotxe, sento la notícia de la inesperada mort de Dolores O'Riordan, cantant del grup irlandès The Cranberries. Tenia una veu privilegiada i, pel que diuen les notícies, sembla que una vida difícil. La seva música ens acompanyà durant molts anys. En arribar a casa, com un modest homenatge, em passo una bona estona regirant capses amb vells cassettes per mirar de trobar una cinta gravada de The Cranberries que havia escoltat infinitat de vegades en els ja llunyans anys 90. No ho aconsegueixo i em sap greu. Sento tristesa per aquesta mort; una tristesa potser egoïsta perquè segurament no és possible sentir dolor per la pèrdua d'una persona llunyana i tal vegada el que experimentem realment és la mort d'alguna cosa que forma part de nosaltres mateixos, de la nostra vida i del nostre passat. En qualsevol cas: descansa en pau, Dolores O'Riordan.

(Aquí, Dolores O'Riordan interpretant la mítica There is a light that never goes out, de The Smiths).


13.1.18

Marías i la ressonància

He estat llegint aquests últims dies Las huellas dispersas, un volum que recull un conjunt de textos d'índole i procedència diversa relacionats (alguns molt indirectament) amb l'anomenat Cicle d'Oxford de Javier Marías. Alguns textos m'han servit per refrescar històries oblidades que havia gaudit fa anys durant la lectura d'aquestes novel·les (Todas las almas segueix sent un referent per a mi), d'altres m'han resultat de menys interès. Curiosament, el que a priori em semblava menys atractiu del volum, ha resultat, de llarg, el més enriquidor: les dues entrevistes que s'inclouen al final del llibre. La primera és la traducció de l'entrevista que Sarah Fay va fer a Marías l'any 2006 per a The Paris Review i la segona és de Juan Gabriel Vásquez per a Letras Libres, de l'any 2011.
D'especial interès em resulta la primera perquè ha de situar l'autor per a un públic no espanyol que, d'entrada, el coneix menys i obliga l'escriptor, d'alguna manera, a partir de més avall. També perquè entra amb més detall en qüestions com el seu mètode d'escriptura i, sobretot, en reflexions al voltant del paper de la literatura, i de la novel·la en particular, com a instruments que ens ajuden a veure el món d'una altra manera, a entendre'l més bé i, fins i tot, a comprendre'ns millor a nosaltres mateixos. Així, a propòsit de l'obra de Proust diu Marías:

Hay quien ha dicho que la escritura es una forma de conocimiento, pero lo que sí que es, es una forma única de reconocimiento. Esto ocurre muy a menudo en Proust, en particular. Lees algo y te dices: Sí, es verdad, esto es algo que yo he experimentado, que he visto, que he sentido, pero nunca hubiera sido capaz de expresarlo como él, y es ahora cuando lo entiendo de veras. Esto es lo que, en mi opinión, hace la novela mejor que ningún otro género literario, o que ningún otro arte.

Té valor aquesta reflexió sobre la novel·la, perquè alguna vegada s'ha arribat a considerar un gènere fins i tot lleuger (per exemple, aquella boutade de Pla sobre llegir novel·les amb més de quaranta anys). Però Marías -i coincideixo molt en aquesta apreciació- busca en la novel·la molt més que un bon argument. Una buena historia no me basta- diu, i afegeix: Prefiero los libros que son algo más que divertidos, o ingeniosos. Prefiero los que dejan una resonancia, un ambiente tras de si.
A vegades em passa que sóc incapaç de recordar els arguments de llibres que he llegit i m'han agradat, però, en canvi, em quedo amb les atmosferes, amb això que ell anomena ressonàncies i que és el que els confereix més valor. Afegeix Marías:

Eso es lo que yo siento al leer a Shakespeare y a Proust. Se producen iluminaciones, destellos de cosas, que transmiten una forma de pensar completamente distinta. Recurro a palabras que tienen que ver con la luz porque a veces, como dice Faulkner, me parece, encender una cerilla en plena noche no te permite ver nada con más claridad, pero sí ver claramente la oscuridad que te rodea. Eso es lo que la literatura, por encima de todo. No es que ilumine las cosas, pero al igual que la cerilla, permite ver cuánta oscuridad hay.

Moltes vegades ens preguntem per què llegim a un determinat autor o per què combreguem més amb un tipus de literatura que amb un altre. Crec que té a veure precisament amb això: amb aquestes ressonàncies i amb la capacitat d'obrir-nos formes de pensar diferents o, potser millor encara, amb la capacitat d'aprofundir en les nostres pròpies formes de pensar. Entrant en el camp de la física podríem dir que hi ha autors que vibren ressonen en la mateixa longitud d'una que la nostra. I això ens ajuda a viure.

9.1.18

Notes d'un matí

Quan entro a l'estació veig una noia que reparteix diaris. M'hi acosto, pensant-me que es tracta de La Vanguardia i, quan gairebé en tinc un exemplar a les mans, veig que és El mundo deportivo. L'agafo per no fer-li un lleig a la noia, però dura ben poc temps a les meves mans. El suficient, tanmateix, per adonar-me que el caràcter panfletari i esbiaixat d'aquesta publicació no ha parat de créixer en els últims anys.

***
Al tren, aixeco un moment la vista de les Cartes a Mahalta, el recull de la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueras que van portar-me els Reis, i veig un senyor, dret just davant meu, que llegeix Incerta glòria. Curiosament això passa en plena lectura d'un passatge on es fa referència a la correspondència que ambdós mantenen amb Joan Sales. Una bonica coincidència.

***
Una imatge que forma part ara dels meus matins és la dels avions enlairant-se, mentre apunten les primeres llums del dia, de l'aeroport del Prat. Avui, el cel exposava tota la gamma possible de roses, malves i violetes i els avions es dibuixaven a la llunyania amb una nitidesa especial, gairebé com ombres xineses retallant-se sobre un fons teatral. No sé si és gaire comú sentir aquesta fascinació pels avions que s'aixequen i se'n van, aquest desig pel viatge, l'evasió, la fugida.

7.1.18

Unes històries de Viena

Feia temps que no ho feia: llegir un llibre en menys de vint-i-quatre hores. Ho he fet ara amb aquesta història senzilla, blanca, nadalenca, romàntica, sense pretensions: Invierno en Viena, de Petra Hartlieb. No sabria dir què m'ha enganxat d'aquesta novel·la curta, una història que dista força dels arguments que m'atreuen, però la veritat és que aquesta lectura m'ha deixat una sensació propera al benestar. Vaig comprar-la, això sí, enganyat per l'explicació de la contracoberta, que situa la novel·la en el món de les llibreries i la compara amb 84, Charing Cross Road, i la veritat és que aquesta relació és molt tangencial, però no em penedeixo d'haver-me deixat enganxar per aquest esquer.
L'altra reclam era l'autora: Petra Hartlieb. Aquesta és una història absolutament allunyada de la magnífica Mi maravillosa librería, de la mateixa Hartlieb, que em va seduir amb la crua i alhora càlida descripció de les dificultats i recompenses de l'experiència personal i familiar d'adquirir i dirigir una llibreria a Viena, però és igualment reeixida i captivadora. Dues històries ben diferents que no semblen sortides de les mateixes mans, però que són igualment recomanables.

5.1.18

Dubte

No tinc per costum subratllar els llibres, però sí que ho he fet amb aquest fragment de l'interessant Corónicas de Ingalaterra, d'Eduardo Moga. Una bona reflexió, especialment en aquests temps que ens toca viure, i una perspectiva que conforta als qui, sovint, convivim amb el dubte.

La gente más temerosa es, a mis ojos, la que parece, en sus opiniones, la más arrojada, la más taxativa. El terror a que se derrumben las certidumbres, fatigosamente elaboradas, con las que apuntalan su vida, les lleva a una afirmación imperiosa de sus creencias. El miedo a descubrir que el mundo puede ser de otra manera, acaso mejor, y que ello supondría su desorientación existencial, la pérdida de sus seguridades terrenas y hasta metafísicas, los paraliza y el resultado de esa paralización es, paradójicamente, la agitació feroz de sus prejuicios. El miedo es libre, universal y muy humano.

3.1.18

Segle XX (II)

Avui, mentre buscava algun DVD per deixar a l'À., que sembla començar a tenir interès pel cine, m'ha caigut a les mans un CD amb el títol OMD, the singles. No tinc ni idea de com ha anat a parar a casa, però me l'he endut i l'he posat al cotxe mentre anava cap a la feina. La veritat és que al cap d'un quart d'hora ja estava cansat de tants sintetitzadors, però també és cert que la música en qüestió m'ha portat records: OMD era una cosa que escoltàvem de molt joves, amb dotze o tretze anys, a la nostra època tecnopop.
En la mateixa línia, ahir, navegant per aquest mar estrany que per a mi és Movistar TV (ara, pobre de mi, a casa ja em demanen Netflix!), vaig posar una sèrie (potser per deixar de ser un no-ningú que no mira sèries) sobre uns espies de l'RDA a l'Alemanya Occidental. No em va desagradar. L'acció transcorria durant l'any 1983 i en una festa de joves de la mal anomenada Alemanya Democràtica sonava Nena, el grup alemany que tant ens agradava -especialment la seva cantant- aleshores. A les pantalles dels televisors que miraven els protagonistes hi apareixien els líders polítics de l'època i, sí, també vaig experimentar nostàlgia. Potser fins i tot més que nostàlgia.

1.1.18

Tarda de vent

Francisco Sánchez Bellón, a qui crec poder considerar ja un amic tot i no haver-nos vist mai, m'envia el seu darrer poemari Cosecha parva, magníficament editat, com sempre, per Los papeles del sitio.
Al contrari del que podria semblar -i del que hauria de ser- aquests dies de Nadal no són els més propicis per al recolliment que requereix la lectura de poesia; tot i així, trobo alguns moments, nocturns, per gaudir-lo en silenci a l'empara d'una llum càlida. Sento especialment proper el poema que porta per títol Tarde de viento. Segur que no li importarà que el reprodueixi aquí:

Tarde de viento

Te refugias en casa,
pero el viento puede más.

Y agita y desordena
la pálida certeza
que creíste alcanzar

y que guardabas
como guarda el niño
entre sus manos la luciérnaga.

27.12.17

Segle XX

Darrerament l'À., amb una intenció crítica pròpia de l'adolescència, em diu que sóc del segle XX. El to és el mateix amb què tradicionalment s'ha utilitzat l'adjectiu decimonònic, que curiosament és incorrecte en català i no té en la nostra llengua un equivalent exacte. És a dir, ser del segle XX per a ell -per a ells- és sinònim d'antic, passat, teconògicament obsolet...
Potser té raó, però modestament, vist el panorama actual -social, polític, econòmic, comunicatiu, cultural, musical...- per a mi aquest qualificatiu resulta gairebé un elogi. Sí que hi ha elements que m'agraden més del món d'ara que del de fa vint o trenta anys, però n'hi ha molts d'altres que no. Així que potser sí que sóc del segle XX. Bé, matisem: del darrer terç del segle XX, perquè de les primeres dècades no hi ha gaire coses que m'agradin i començo a trobar-hi alguns paral·lelismes amb el món actual.

14.12.17

Pla i Stendhal

El que més m'ha interessat del discutible Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, de Josep Pla, és aquesta cita de Stendhal: L'homme d'esprit doit s'appliquer à acquerir ce que lui est strictement nécessaire pour ne dépendre de personne, mais, si cette sûreté obtenue, il perd son temps à augmenter sa fortune, c'est un misérable.

6.12.17

Wasting time

Avui fa cinquanta anys que Otis Redding enregistrava una de les cançons més captivadores de la música popular moderna. Malauradament, Redding moriria tot just quatre dies després en un accident d'avió, sense recollir l'èxit d'aquesta meravellosa cançó, però la fortuna va fer que, per poques hores, ens quedés el llegat d'aquesta música que ens balanceja i ens fa còmplices del plaer de deixar passar el temps asseguts en el moll d'una badia, o allà on sigui, wasting time.