20.4.17

Sant Sulpici

Justament dimarts parlàvem amb l'A. de l'OuLiPo, de Queneau, de Perec, de Bénabou, de construir gàbies de sons, paraules, paràgrafs, frases... i saber-ne escapar. De La disparition, que ara ha traduït Adrià Pujol, i de la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien. Al vespre, vaig voler rellegir algun fragment d'aquest llibre (el vaig trobar al seu lloc, estranyament!) i em va retornar a l'instant l'impacte de la primera lectura d'aquest experiment literari d'esgotament de tot allò que Perec, instal·lat a la plaça Saint Sulpice, veia. La novel·la d'allò que passa quan no passa res, que deia l'autor. I,curiosament, avui he sentit a la ràdio que era Sant Sulpici. Felicitats!

12.4.17

Nus de la Trinitat

L'À., que ja ha après a fer allò que els empordanesos anomenen collonar i que coneix la meva aversió cap a qualsevol forma de cua (automobilística o simplement humana), em pregunta de vegades amb un mig somriure burleta:
- T'agrada el nus de la Trinitat?
Doncs si m'ho hagués preguntat avui, li hauria respost que sí que m'agrada. Aquests dies de Setmana Santa el trànsit s'ha reduït molt notablement i avui he circulat amb fluïdesa per aquest nucli viari. Mentre el cotxe lliscava, he mirat d'una altra manera l'scalextric de carreteres que es creuen a diverses alçades i amb diferents graus de curvatura. El conjunt era quasi bell, com un poema futurista. Mentre avançava, el sol començava a aixecar-se en un cel enteranyinat de núvols lleus i esfilagarsats. Es veia, al fons, la silueta fosca, gairebé com un retallable infantil, de la metròpoli -Santa Coloma, Sant Adrià-, amb la punxa nítida i quasi londinenca d'un campanar, i les tres xemeneies, tan característiques, a la llunyania. La xemeneia d'una fàbrica, aquesta més propera, emetia un aire càlid que difuminava el paisatge, fent-lo ballar, com un miratge canicular. He pensat en algun poema de J.V. Foix. A la ràdio del cotxe, menys avantguardista, la veu de Cristina Lliso cantava una de les lletres més boniques d'Enrique Urquijo.

7.4.17

Notes



Ahir al migdia vaig fer una escapada a l'exposició de retrats de Picasso. Quan vam ser a Londres la feien a la National Portrait però vam optar per la col·lecció permanent del museu, que no havíem vist encara.
L'exposició és magnífica; comença amb els dibuixos de joventut de l'època barcelonina, que sempre val la pena tornar a veure, i acaba amb obres dels anys 50 i 60, que a mi m'agraden menys. Entremig, el millor de l'exposició, al meu parer. Algun quadre de l'època blava, una sèrie de dibuixos extraordinaris (recordo especialment el de Max Jacob), els retrats de Dora Maar i Fernande Olivier, i, per damunt de tot, l'extraordinari quadre, càlid i clàssic, que representa Olga Khokhlova asseguda, serena, mig de perfil.
Mentre el mirava, va arribar una nena amb un bloc i un llapis  i es va asseure a terra per fer-ne un apunt. El seu germà gran, dret, feia el mateix amb el dibuix de Fernande Olivier. Va ser un moment bonic. Mentre ells dibuixaven, jo em vaig haver d'acontentar amb unes fotografies fetes amb l'iphone amb què ara escric aquestes línies.
Va ser un migdia -de fet una hora- molt ben aprofitada, però encara m'han quedat ganes de tornar-hi.

***


Avui, he acompanyat l'N. a una festa de pijames. Abans de baixar del Montanyà, on era -és- la festa, he parat en un racò que freqüentàvem força fa uns anys, des d'on hi ha una vista magnífica d'Aiguafreda de Dalt.
El sol ja havia baixat i la llum era la millor del dia. Fins i tot el verd una mica esquerp dels boscos de pins s'endolcia. La visió era immillorable, la mateixa que mil anys enrere. Fresquejava i el vent feia moure les fulles dels arbres. Només aquesta fressa de les branques agitant-se i la remor de la riera de Martinet, a la fondalada, trencaven un silenci intens i valuós. L'església d'Aiguafreda de Dalt, tocada pel bronze del sol, presidia el paisatge, mentre la casa de l'Afrau, al fons de la vall, estava amagada ja entre les ombres. Els arbres riberencs tot just treien els primers brots, mentre pins i alzines imposaven la seva verdor. M'he estat una bona estona allà sol, sense fer res, només mirant. I potser també pensant.

1.4.17

Felicitat

En un passadís obscur i inhòspit del metro, a quarts de nou del matí, un músic de carrer -no especialment ben dotat- toca amb un acordió La vie en rose. I t'adones llavors com de simple, fàcil i barata pot ser la felicitat. I, efímera, afegeixes mentre vas avançant i les notes de la melodia s'apaguen.

26.3.17

De la primavera, Keats i la malenconia


Després de les intenses i persistents pluges d'aquests dies, coincidents amb el canvi d'horari, el dia d'avui s'ha mostrat rotundament llarg, lluminós i expansiu. Quan he sortit a córrer, els reguerols d'aigua apareixien d'arreu, la riera baixava amb una força inusual - i era com si ella mateixa se sorprengués del seu poder-, els brots dels arbres es mostraven incontinents, el verd omnipresent quasi enlluernava. La tarda, acompanyada d'una llum dolça i terapèutica, s'ha fet inacabable. Aquesta força irrefrenable de la vida m'ha fet anar a buscar aquests versos de Keats, de l'Oda a la malenconia, que, crec, cal citar en la versió original:

But when the melancholy fit shall fall
Sudden from heaven like a wheeping cloud,
That fosters the droop-headed flowers all,
And hides the green hill in an April
     shroud ;
Then glut thy sorrow on a morning rose,
Or on the rainbow of the salt sand-
    wave,
Or on the wealth of  globed peonies ;

I, malgrat aquests versos de Keats i el poder de la vida i la natura que s'expressen en dies com avui,  em queden dubtes sobre la seva capacitat real de vèncer la força de la gris i roent malenconia.

14.3.17

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.
Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).
I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare
Then I'll tell you the story of my life:
Sixteen, clumsy and shy
That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!


27.2.17

Notes

Després d'unes quantes lectures fallides, reconforta trobar-se amb un valor segur: la sinceritat i el sentiment directe, expressats de forma extraordinàriament efectiva per Karl Ove Knausgard.

***
I ja que parlem de sentiment directe, es constata la complexitat de la ment humana quan, davant d'una situació hipotètica però no per això imprevista, la reacció pròpia acaba resultant inesperada.

18.2.17

Distraccions


Deixo l'A. a casa d'un amic, i la G. i l'N. al cinema. M'assec en una terrassa, a recer d'aquest sol, estranyament càlid, de febrer. L'objectiu és treballar en la revisió dels textos que han d'acabar de donar forma al volum Bloc de notes. Però és curiós com qualsevol excusa em serveix per escapar-me dels treballs rutinaris. Així que començo a escoltar les converses de les taules veïnes, intento esbrinar en què treballen les noies silencioses que, a la taula del davant, teclegen en sengles ordinadors portàtils, em distrec amb les formes dels núvols o el skyline de la ciutat de Vic...I al final, faig  una fotografia del moment i no puc evitar venir aquí a escriure aquestes línies amb el mòbil.

***

Mentre m'evadia amb una altra distracció  -llegir els missatges del whatsapp- ha bufat un cop sec de vent i se m'ha endut un parell de fulls. M'he aixecat de cop, però una de les noies dels portàtils, que també devia estar badant- ha estat més ràpida i ha sortit disparada a perseguir els fulls. El vent ha parat i els ha atrapat de seguida. Me'ls ha donat tot rient. 

13.2.17

Croquis de Montpellier (i III)


El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.

12.2.17

Croquis de Montpellier (II)


A mig matí, entrem al Museu Fabre. Hi ha alguns quadres holandesos remarcables -Steen, Dou, Ter Borch i algun altre-, un parell de zurbarans molt bonics i després els courbets, que són la principal atracció del museu. D'aquests, m'agrada especialment un quadre petit, força reproduït i d'una gran càrrega romàntica, que mostra una figura humana (crec que és el mateix pintor) saludant la immensitat del mar. Le bord du mer à Palavas, es diu. Em sento proper a aquest home -Courbet- que, dret damunt d'una roca, aixeca el braç davant d'un mar immens, inabastable i ple de matisos.

***


Entre les sales dedicades a la pintura holandesa, em crida especialment l'atenció un quadre petit, de Jan van der Heyden, que representa una plaça davant d'un convent. És un motiu típic holandès, bonic i ben resolt: algunes figures, els edificis, el cel... Però el que m'agrada especialment és el bassal d'aigua que reflecteix part del convent. Em fa pensar -altra vegada!- en el poema de Jarmusch que llegeix la nena de Paterson i parla dels bassals com a miralls bruts: Water falls making pools in the asphalt, dirty mirrors with clouds and buildings inside. És una imatge preciosa aquesta dels bassals vistos com a miralls bruts amb núvols i edificis a dins.

***


A dalt de tot del museu hi ha les sales dedicades a Soulages. I, magré moi, he de reconèixer que el conjunt és bonic, decoratiu, comfortable. Les grans sales de parets blanquíssimes, amb les obres enormes, fosques, negres. M'agrada l'amplitud de l'entorn, el conjunt que formen l'obra i l'espai.