17.10.14

Sarah



Recordo que quan vaig llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, em va interessar -i trasbalsar- més la tràgica història al voltant de la novel·la, que la novel·la en si. Vaig escriure llavors aquest post sobre la inexplicable i cruel diligència de les autoritats i la policia francesa a l'hora de fer seguidisme dels nazis en la persecució dels jueus de totes les edats.
Ahir, vaig enganxar a La 2 (cal remarcar l'encert d'aquest canal en la seva selecció cinematogràfica, un oasi en l'actual desert televisiu) la pel·lícula La llave de Sarah. Basada en una novel·la de Tatiana de Rosnay -autora per a mi del tot desconeguda-, narra l'angoixant història d'una nena jueva que deixa el seu germà tancat amb clau en un armari, mentre ella i els seus pares són confinats, com la resta de famílies jueves del Marais parisenc, en un velòdrom de la ciutat per ser deportats als camps de concentració. Aquest pla argumental s'alterna amb un altre de contemporani, en què una periodista americana -magnífica com sempre Kristin Scott-Thomas- investiga la història i vida d'aquesta nena, Sarah Starzynski. És una pel·lícula plena de moments commovedors, que indigna i emociona, i ens fa ser ben conscients d'un passat no tan llunyà. Crec que buscaré la novel·la de de Rosnay, ja que no em puc treure del cap la imatge cinematogràfica i simbòlica de Sarah Starzynski.

13.10.14

Desconfiança

La desconfiança sempre m'ha semblat un mal negoci. Ha de ser molt pesat passar-se la vida tement que l'engany pot amagar-se darrere cada cantonada. Ha de ser un clar impediment de la felicitat.
No obstant això, hi ha una tendència a considerar la desconfiança com un element quasi inherent a la intel·ligència, un aliat de la supervivència. Piensa mal y acertarás, diuen.
Per contra, jo, que ja començo a tenir una edat, penso que ser desconfiat no només és incòmode i cansat, sinó fins i tot ineficient. Crec que la ingenuïtat no només és més noble, sinó que dóna millors resultats.
(Disculpeu aquesta petita disquisició pròpia de filosofia de cafè).

9.10.14

Modiano, Nobel

Com poden imaginar els lectors fidels, Bloc de notes es congratula de la concessió del premi Nobel de literatura a l'escriptor francès Patrick Modiano.
N'haurem d'escriure alguna cosa, de moment els posts d'aquest bloc amb l'etiqueta Modiano.

28.9.14

Coincidències / complicitats

Mentre ressegueixo amb la mirada, absort, els títols dels llibres que descansen sobre el tauler d'una de les casetes de la fira de llibres vells del passeig de Gràcia, sento una veu que pregunta si jo sóc jo. Em giro i veig a X. i Y. És una feliç coincidencia trobar-nos precisament allí, entre tants llibres. I allà mateix ens posem a parlar una bona estona, feliços de retrobar-nos després de força temps. Ens expliquem breument, a traç gruixut, allò que la vida ens ha posat entre mans -projectes, feines, imprevistos- i inevitablement sortim a parlar de Binissaida. Allí, enmig de la gran ciutat, la imatge de la casa gran, blanca, majestuosa i ara llunyana, se'ns apareix amb tota nitidesa, com un indret mític. I mentre en parlem, com una altra feliç coincidencia, X. m'explica que acaba de veure, en una de les parades, una colla de volums dels dietaris de Trapiello.
No sap donar-me'n gaire referències més, però ara el meu únic objectiu -no sé ben bé per què, ja tinc tots aquests llibres- és trobar aquests salones. I tot i que la tasca no és fácil, no em costa gaire trobar-los, com si em guiés una intuició. Són allí, sobre un altre tauler, en l'edició de Pre-textos: sis o set volums, gastats, llegits amb avidesa. Només un d'ells, Una caña que piensa, és en el format antic, més petit i reproduint a la portada un fragment d'una pintura de Carpaccio. Modestament, he de dir que m'agradava molt més aquest format -el tamany, el paper, el disseny- que no pas l'actual, així que, tot i que ja el tinc, no puc evitar comprar-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i el fullejo. Conté, a mode de punt, un tros de paper que porta escrita a mà una adreça en l'anvers, i imprès l'escut i l'anotació Ayuntamiento de Santander en el revers. Les pàgines contenen algunes anotacions a llapis que serveixen, com les equacions que fèiem a l'escola, per identificar les X. del llibre: Juan Goytisolo, María Zambrano, José Bergamín, Jiménez Lozano... Algunes d'elles van acompanyades d'interrogants, fet que demostra la inseguretat del resultat d'alguna equació. Però més enllà d'aquests apunts més superficials, hi ha alguna anotació més personal. Allí on l'autor escriu Oía tejer a las arañas, el lector escriu Oía el tejer de las arañas (versión mía). I en un altre punt, el lector sembla corroborar amb un ok, un dels episodis del diari, com si n'hagués estat partícip. Però sens dubte, l'apunt més personal és aquell on fa seva una de les entrades del dietari de Trapiello. Escriu aquest:
Ella no sabe que muchas mañanas, cuando me quedo en casa solo, reparo en las cosas de las que se ha ocupado en las pasadas horas o en los últimos instantes antes de irse... Hoy,esas flores que ayer puso en una jarra. O me levanto, y paso la palma de mi mano por la cama que ella acaba de hacer, como si quisiera quitarle a la colcha una arruga que no tiene. Y entonces siento un amor más violento aún del que siento cuando está aquí, como si pudiese morir en ese mismo instante. Me llevaría eso, digo. Y vuelve uno más tranquilo a la mesa y siente, en la nuca, la mirada de las flores, y en el perfil izquierdo la sonrisa y la complicidad de la colcha blanca.
Y así, entre esas cosa y yo mismo, pasamos la mañana, y nos hacemos compañía en nuestra orfandad, que a veces siento tan definitiva que estoy tentado de hacer conmigo mismo alguna caridad.
I el lector assenyala aquest fragment amb una clau com les que dibuixàvem, també, al col·legi i escriu Para mi M., fent palesa així una de les grans virtuds -segurament la gran virtud- d'aquests diaris: la universalitat de les situacions i els sentiments que trobem en les seves pàgines; el to dels apunts d'una vida que, si utilitzéssim la terminología de la física, podríem dir que oscil·la en la mateixa longitud d'ona que la nostra. I és aquesta complicitat la que fa que aquest lector desconegut s'apropiï, per a la seva M., d'un text que Trapiello va escriure per a una altra M. i que tots nosaltres sentim que pertany a cadascuna de les M., G., A... que ens acompanyen en el nostre tortuós camí. Perquè d'aquests diaris podria dir-se allò que Màrius Torres escrivia de la poesia de Rosselló-Porcel: Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!

26.8.14

Art

En una de les sales del museu de Caldes de Montbui on s'exposen els dibuixos de Manolo Hugué, hi ha una finestra de la mateixa mida que els quadres i ubicada a la seva alçada, que dóna a uns camps. L'À. l'assenyala i diu:
- A mi, el quadre que m'agrada més, és aquest.
Segurament, el mateix Manolo li hauria donat la raó.

***
Tot passejant per Blanes, ens acostem perillosament a una sala d'exposicions que acostuma a atreure la nostra atenció. L' N. ho veu a venir i exclama:
- No, si us plau, a la quadreria, no!

23.8.14

Keira again

És dolça i té pocs matisos, però també és fresca i fa passar la set. De vegades, la cocacola és la beguda que ve més de gust. Passa el mateix amb determinades pel.lícules: les seves limitacions són prou evidents, però obtenen bons resultats i aconsegueixen els seus objectius. Begin again n'és un exemple. Comercialitat vestida d'esperit indie, dosi notable de sucre i una colla de tòpics innegables. Però també moments aconseguits d'emoció, música convincent per als no iniciats i, sobre tot, una fórmula infal.lible com la de la cocacola, basada en aquest cas en un sol ingredient: Keira Knightley. Jugant en aquest film el paper d'una cantant i compositora independent, gelosa d'una autenticitat que de vegades fa una mica de ràbia, enfrontant-se al repte de cantar i forçant massa els seus somriures, però emergint sempre gràcies a la combinació de bellesa, encant i caràcter que la convertiren ja en l'heroïna perfecta de Jane Austen a Orgull i prejudici. No li costa gens, doncs, carregar-se aquí la pel.lícula sobre les espatlles, fent un tàndem perfecte amb la ciutat de Nova York. Per cert, qui tingui temptacions d'esmentar els tòpics de NY de Begin again que pensi abans en Midnight in Paris, possiblement la pel.lícula amb més tòpics per metre de cel.luloide de la història. Però ja se sap que a Woody Allen tot se li tolera.

16.8.14

Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel: el trist final de dos poetes


Al número 112 de la revista Clarín podeu trobar l'article sobre els últims dies de Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel als sanatoris del Brull i de Puigdolena.

8.7.14

Esportistes


Aquests dies han passat per les meves mans sengles llibres sobre dos esportistes fora de sèrie. L'un, més conegut (tant el llibre com l'esportista), al voltant de la figura de l'atleta txecoslovac Emil Zátopek. L'autor de Córrer, Jean Echenoz, fa un repàs a la trajectòria d'aquest atleta extraordinari en un petit volum, fàcil i ben escrit, que es llegeix d'una tirada. De seguida, el desmanegat i esforçat Zátopek ens resulta simpàtic en la seva aparent facilitat per aconseguir unes victòries indiscutibles que mai resulten ostentoses. Quasi sembla que demani perdó per destrossar tots els rècords de curses de fons i endur-se, en el zenit de la seva carrera, les medalles d'or dels 5.000 i 10.000 metres i de la marató en els Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952. Zàtopek, que acudeix de vegades a les competicions en tren, sense temps per preparar-se ni descansar, amb un equipament inadequat, ens resulta alhora un heroi i un antiheroi, l'antítesi d'alguns astres, quasi semidéus, que poblen l'esport d'elit actual. Al final, la figura de Zátopek, que va pujant a l'escalafó militar txec en paral·lel als seus èxits esportius, acaba d'emergir quan dóna suport al líder aperturista Dubcek durant la Primavera de Praga i acaba sent represaliat, degradat i confinat, primer a unes mines d'urani, i després destinat a fer d'escombriaire pels carrers de la capital, on és aclamat per la gent.
L'altre llibre és el conte Fuera de juego, de Fabrizio Silei, magníficament il·lustrat per Maurizio A.C, Quarello, que vaig regalar a l'À. i que fabula la història d'un nen fervent admirador del futbolista austríac Matthias Sindelar. El conte es centra en l'actuació de l'anomenat Mozart del futbol -que per a mi resultava totalment desconegut- durant un partit Àustria-Alemanya de l'any 1938, que havia de suposar el comiat de la selecció austríaca i el festeig de la fusió dels dos equips en una gran Alemanya després de l'anschluss. Però Sindelar esgarria la festa als jerarques nazis amb una actuació i un gol memorable que certifica la victòria austríaca i acaba desafiant les autoritats negant-se repetidament a saludar la llotja braç en alt. Ell i el seu company Sesta es mantenen ferms i seriosos mentre la resta de jugadors saluden a la romana. Sindelar emergeix, doncs, també amb la seva valentia que el condemna a l'ostracisme i, finalment a una mort tràgica.
Tot i que sempre he pensat que no s'ha de demanar als esportistes una actitud heroica més enllà de la que ja és inherent a la seva pròpia activitat, aquests dos personatges resulten avui en dia elements romàntics i quasi modèlics, potser per oposició a alguns representants del mal anomenat esport rei, que resulten el viu exemple de l'actitud mercenària i ens delecten sovint amb comportaments prepotents i conducta de nens malcriats.

Il·lustració: Matthias Sindelar, per Maurizio A.C. Quarello

6.7.14

Un altre Gordes

Baixant per carrerons empedrats fins al fons del penya-segat on s'apleguen les cases de Gordes, entrem en un món del tot diferent al centre del poble: desert, silenciós, ombrívol, fosc, quasi abandonat. Les herbes envaeixen el torrent que hi discorre i els murs de pedra seca construïts entre les roques estan aquí abandonats. Les fulles caigudes encatifen els camins i se sent rajar una font. A la sortida d'un revolt ens trobem aquesta imatge, també d'una altra época, que la vella Fed acaba d'entelar amb el seu vel de color decadent.

1.7.14

Escapada


No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.
He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.
Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.

Foto: carrer de Gordes