4.12.14

Migdia

Dia rúfol, d'ambient humid i fred. Aquests carrerons del Call i el Gòtic, molls, foscos i sense gent, són quasi com un decorat. Mentre camino, giro el cap i veig la plaça de Sant Felip Neri estranyament buida, sense turistes. Més enllà, la plaça del Pi és també poc poblada. S'hi troba a faltar la vella estamperia que hi havia a la cantonada.

*

Dino ràpid, en un local modern i agradable, de decoració simple a l'escandinava. Els grans finestrals deixen passar l'escassa llum exterior. Mentre fullejo el diari, m'arriba un fragment de la conversa de la parella de la taula del costat. La noia, amb accent de ponent, diu:
- Aquesta tarda m'aniré a comprar roba interior per deixar-la a casa teva.
És una noia joveneta, rossa, amb el cabell lleugerament ondulat, d'ulls blaus. Quan entrava m'he fixat que portava unes botes d'aigua Hunter de color verd.
El noi respon amb un monosíl·lab, sorprenentment lacònic:
-Val.

*

L'objectiu de la passejada i de la brevetat del dinar era perdre'm una estona a La Central. Segueixo les recomanacions d'R. i busco els llibres d'Adrià Pujol. Però com que no puc ser tan submís i fer-li cas en tot, compro primer Picadura de Barcelona, abans que Escafarlata d'Empordà, invertint l'ordre aconsellat.
L'ingent volum de nous títols i reedicions m'acaba atabalant. En fullejo algun. En un d'ells em sorprèn la fotografia d'un autor britànic, considerat no fa gaire -o almenys em sembla a mi que no fa gaire- una dels nous exponents de la literatura del país, la veu dels suburbis i la immigració. La mata de cabells enrinxolats ha desaparegut i s'ha esblanqueït notablement, els trets facials mostren un avenç imparable de l'edat. Penso que la gran utilitat de mirar-nos al mirall cada dia és estalviar-nos patir algun dia aquest impacte amb la nostra pròpia imatge.

24.11.14

Toulouse-Lautrec


El dibuix del dia del cercador Google -doodle crec que es diu- em sorprèn avui amb una imatge de Toulouse-Lautrec, commemorativa del cent-cinquantè aniversari del naixement del pintor.
Fa, doncs, un segle i mig que Henri de Toulouse-Lautrec naixia a l'Hotel du Bosc, residència de la noble família a la ciutat occitana d'Albi. Una mica més al nord, a la comarca de la Roerga, els Lautrec hi tenien el castell homònim, el Chateau du Bosc, sòlid edifici de pedra fosca i finestrals vermells, on el pintor va passar part de la infantesa i on jo recordo haver passat una bona estona tocant el timbre sota una intensa pluja de primavera, un diumenge de Pasqua de fa uns anys. Ningú em va obrir la porta, però això no em va descoratjar a continuar sentint una profunda admiració per aquest pintor polièdric i un gran interès pels escenaris de la seva vida. Ni la mullena del castell ni l'infranquejable mur de japonesos que barren a tothora l'accés als seus quadres al Museu d'Orsay, ni l'exageració carregosa del seu maleïtisme, ni tan sols l'esgotament reproductiu de què és objecte la seva obra em faran desistir d'apreciar aquest grandíssim dibuixant i pintor.
Precisament mentre espero l'arribada d'un exemplar de la revista Le Rire de 1896 comprada per ebay, que inclou una estampa de Lautrec, m'apareix la seva imatge a l'ominpresent Google i no puc deixar de recordar fugaçment aquest petit gran artista.

23.11.14

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers

12.11.14

La magdalena de Madonna

Érem molt joves i uns autèntics fonamentalistes musicals. No acceptàvem res que s'escapés de la nostra ortodòxia, ni la més mínima escletxa d'eclecticisme. Era una postura ridículament adolescent, però llavors ens semblava molt seriosa. Així doncs, menyspreàvem i ens fotíem de moviments com els anomenats new romantics, que consideràvem tous i inconsistents.
Ara, en canvi, quan sento alguna cançó de Spandau Ballet, hi reconec força i esperit. Fins i tot diria que m'agrada. No em demaneu, però, que pensi el mateix de Duran Duran. Seria massa.



Aquest mur d'ortodòxia musical es veia torpedinat, però, per la realitat mainstream dels mitjans de masses, especialment la televisió que s'obria pas amb un nou gènere, absolutament trencador, els videoclips. I en aquest nou món apareixien productes que si bé no resultaven musicalment interessants -els devíem considerar quasi un atemptat- eren inapel·lablement atractius per altres factors. D'aquest, he sentit avui que en fa trenta anys (uf, en teníem quinze). En l'oceà de la intransigència, s'obrien uns canals venecians plens de sensualitat:

3.11.14

Ciutat

De vegades tinc desig de ciutat. Sento una necessitat irrefrenable de caminar i viure pels carrers de l'Eixample. Ha de ser fosc, ara que la tardor disfressa de nit les hores de tarda. Enyoro passejar sol per determinats carrers del barri, en la lliure solitud de l'anonimat. Treure el cap a les llibreries de sempre i comprovar si encara existeix aquella merceria que fa cantonada. Constatar com la ciutat viu i muta de manera imparable. I faig llavors, abans de tornar cap a casa, una escapada ràpida, fulgurant, que no deixa de ser un sucedani però que calma aquesta autèntica set de carrer de ciutat.

Escolta!

De vegades, quan el seu germà gran li llança algun improperi poca-solta propi de l'edat o la fa objecte d'alguna burla salvatge, és capaç, malgrat els seus pocs anys, de mantenir la serenitat i contestar molt dignament, amb posat ofès:
- Escolta! Un respecte!

17.10.14

Sarah



Recordo que quan vaig llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, em va interessar -i trasbalsar- més la tràgica història al voltant de la novel·la, que la novel·la en si. Vaig escriure llavors aquest post sobre la inexplicable i cruel diligència de les autoritats i la policia francesa a l'hora de fer seguidisme dels nazis en la persecució dels jueus de totes les edats.
Ahir, vaig enganxar a La 2 (cal remarcar l'encert d'aquest canal en la seva selecció cinematogràfica, un oasi en l'actual desert televisiu) la pel·lícula La llave de Sarah. Basada en una novel·la de Tatiana de Rosnay -autora per a mi del tot desconeguda-, narra l'angoixant història d'una nena jueva que deixa el seu germà tancat amb clau en un armari, mentre ella i els seus pares són confinats, com la resta de famílies jueves del Marais parisenc, en un velòdrom de la ciutat per ser deportats als camps de concentració. Aquest pla argumental s'alterna amb un altre de contemporani, en què una periodista americana -magnífica com sempre Kristin Scott-Thomas- investiga la història i vida d'aquesta nena, Sarah Starzynski. És una pel·lícula plena de moments commovedors, que indigna i emociona, i ens fa ser ben conscients d'un passat no tan llunyà. Crec que buscaré la novel·la de de Rosnay, ja que no em puc treure del cap la imatge cinematogràfica i simbòlica de Sarah Starzynski.

13.10.14

Desconfiança

La desconfiança sempre m'ha semblat un mal negoci. Ha de ser molt pesat passar-se la vida tement que l'engany pot amagar-se darrere cada cantonada. Ha de ser un clar impediment de la felicitat.
No obstant això, hi ha una tendència a considerar la desconfiança com un element quasi inherent a la intel·ligència, un aliat de la supervivència. Piensa mal y acertarás, diuen.
Per contra, jo, que ja començo a tenir una edat, penso que ser desconfiat no només és incòmode i cansat, sinó fins i tot ineficient. Crec que la ingenuïtat no només és més noble, sinó que dóna millors resultats.
(Disculpeu aquesta petita disquisició pròpia de filosofia de cafè).

9.10.14

Modiano, Nobel

Com poden imaginar els lectors fidels, Bloc de notes es congratula de la concessió del premi Nobel de literatura a l'escriptor francès Patrick Modiano.
N'haurem d'escriure alguna cosa, de moment els posts d'aquest bloc amb l'etiqueta Modiano.

28.9.14

Coincidències / complicitats

Mentre ressegueixo amb la mirada, absort, els títols dels llibres que descansen sobre el tauler d'una de les casetes de la fira de llibres vells del passeig de Gràcia, sento una veu que pregunta si jo sóc jo. Em giro i veig a X. i Y. És una feliç coincidencia trobar-nos precisament allí, entre tants llibres. I allà mateix ens posem a parlar una bona estona, feliços de retrobar-nos després de força temps. Ens expliquem breument, a traç gruixut, allò que la vida ens ha posat entre mans -projectes, feines, imprevistos- i inevitablement sortim a parlar de Binissaida. Allí, enmig de la gran ciutat, la imatge de la casa gran, blanca, majestuosa i ara llunyana, se'ns apareix amb tota nitidesa, com un indret mític. I mentre en parlem, com una altra feliç coincidencia, X. m'explica que acaba de veure, en una de les parades, una colla de volums dels dietaris de Trapiello.
No sap donar-me'n gaire referències més, però ara el meu únic objectiu -no sé ben bé per què, ja tinc tots aquests llibres- és trobar aquests salones. I tot i que la tasca no és fácil, no em costa gaire trobar-los, com si em guiés una intuició. Són allí, sobre un altre tauler, en l'edició de Pre-textos: sis o set volums, gastats, llegits amb avidesa. Només un d'ells, Una caña que piensa, és en el format antic, més petit i reproduint a la portada un fragment d'una pintura de Carpaccio. Modestament, he de dir que m'agradava molt més aquest format -el tamany, el paper, el disseny- que no pas l'actual, així que, tot i que ja el tinc, no puc evitar comprar-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i el fullejo. Conté, a mode de punt, un tros de paper que porta escrita a mà una adreça en l'anvers, i imprès l'escut i l'anotació Ayuntamiento de Santander en el revers. Les pàgines contenen algunes anotacions a llapis que serveixen, com les equacions que fèiem a l'escola, per identificar les X. del llibre: Juan Goytisolo, María Zambrano, José Bergamín, Jiménez Lozano... Algunes d'elles van acompanyades d'interrogants, fet que demostra la inseguretat del resultat d'alguna equació. Però més enllà d'aquests apunts més superficials, hi ha alguna anotació més personal. Allí on l'autor escriu Oía tejer a las arañas, el lector escriu Oía el tejer de las arañas (versión mía). I en un altre punt, el lector sembla corroborar amb un ok, un dels episodis del diari, com si n'hagués estat partícip. Però sens dubte, l'apunt més personal és aquell on fa seva una de les entrades del dietari de Trapiello. Escriu aquest:
Ella no sabe que muchas mañanas, cuando me quedo en casa solo, reparo en las cosas de las que se ha ocupado en las pasadas horas o en los últimos instantes antes de irse... Hoy,esas flores que ayer puso en una jarra. O me levanto, y paso la palma de mi mano por la cama que ella acaba de hacer, como si quisiera quitarle a la colcha una arruga que no tiene. Y entonces siento un amor más violento aún del que siento cuando está aquí, como si pudiese morir en ese mismo instante. Me llevaría eso, digo. Y vuelve uno más tranquilo a la mesa y siente, en la nuca, la mirada de las flores, y en el perfil izquierdo la sonrisa y la complicidad de la colcha blanca.
Y así, entre esas cosa y yo mismo, pasamos la mañana, y nos hacemos compañía en nuestra orfandad, que a veces siento tan definitiva que estoy tentado de hacer conmigo mismo alguna caridad.
I el lector assenyala aquest fragment amb una clau com les que dibuixàvem, també, al col·legi i escriu Para mi M., fent palesa així una de les grans virtuds -segurament la gran virtud- d'aquests diaris: la universalitat de les situacions i els sentiments que trobem en les seves pàgines; el to dels apunts d'una vida que, si utilitzéssim la terminología de la física, podríem dir que oscil·la en la mateixa longitud d'ona que la nostra. I és aquesta complicitat la que fa que aquest lector desconegut s'apropiï, per a la seva M., d'un text que Trapiello va escriure per a una altra M. i que tots nosaltres sentim que pertany a cadascuna de les M., G., A... que ens acompanyen en el nostre tortuós camí. Perquè d'aquests diaris podria dir-se allò que Màrius Torres escrivia de la poesia de Rosselló-Porcel: Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!