15.5.17

Roma (I)


El meu últim record de Roma era el d'una ciutat hivernal, amb el cel fosc i un vent glaçat que tallava les mans. Tenia molt viva la imatge d'una Piazza Farnese rotundament buida i majestuosa i d'una Via Giulia que mostrava la seva bellesa indiscutible i silenciosa, enmig d'un temps inhòspit.
Tinc un record encara més llunyà, plenament adolescent, d'una Roma estival i gairebé irreal. M'hi veig, assegut en una terrassa de la Piazza di Santa Maria in Trastevere, dinant amb els meus pares vestit amb una samarreta blanca que llueix el logotip de la candidatura de Barcelona'92.
Han passat més de trenta anys d'aquest últim record i gairebé quinze del primer, i no sé quin quedarà d'aquest darrer cap de setmana viscut, amb totes les lletres, a Roma. Potser el que més m'ha impressionat aquesta vegada és el caràcter extraordinàriament cinematogràfic de la ciutat, un fet que m'havia passat desapercebut altres vegades i que només havia experimentat de forma tan poderosa en una altra gran ciutat, Nova York. Segurament deu ser una visió una mica esbiaixada i un punt tòpica de la ciutat: Roma, La dolce vita, Vacances romanes, El talent de Mr. Ripley, La grande bellezza... massa condicionants. Però el cert és que, passejant per Roma, costa no trobar potencials escenaris de pel·lícula, i encara més, resulta difícil no sentir-se part d'alguna escena cinematogràfica en gairebé cada racó de carrer, en cada placeta, davant de cada font. Els falsos gessamins florits cobrint una façana, les restes de la pintura d'una Marededéu en l'ocre ferruginós i ennegrit d'una paret, la música de l'aigua d'una fontana, l'americana i els cabells blancs impecables d'un senyor que camina impertorbable als tocs de clàxon d'un motorino, els crits excessius a tothora (porca putana! cridava un home a ple pulmó, imbatible, sota la nostra finestra a les sis del matí)... Tots aquests ingredients, emeblemàticament caricaturescos però alhora autènticament reals, configuren els elements d'aquest film que anem confegint mentalment sobre la base del nostre substrat de sentiments recents, que configura el grau de sensibilitat de la pel·lícula sobre la qual queden fixades cadascuna de les escenes que anem rodant. I entre tanta bellesa i tanta vida traiem una mica de mèrit a un Fellini, de qui pensem que allí, qualsevol. I alhora sentim que, si ens donen una vespa i ens treuen el color, ben bé podríem ser Gregory Peck. I, evidentment, qui no es ficaria vestit a la Fontana di Trevi per donar la mà a Anita Ekberg. Jo sí, per descomptat: fuig, Marcello! I així anem deixant córrer la ment, fent volar il·lusions improbables entre cantonades d'angle geomètricament impossible, racons d'higiene més que discutible, cartells de tipografies pretèrites i ingènues, gossos vells que ens miren -o així ho sembla- amb ulls velats per les cataractes, façanes convexes d'esglésies redundants i alhora imprescindibles, cadires aparentment abandonades sobre paviments de llambordes pleistocèniques, heures que regalimen com llàgrimes sobre murs vestits amb tons ataronjats, noies de llarga cabellera negra que ems miren amb ulls d'ametlla amarga... Realitat o decorat?


9.5.17

There is a light...

Vaig passar l'altre dia per davant d'una botiga de discos del carrer Tallers i, en l'estat d'eufòria que provoquen determinats dinars i que m'acompanyava en aquell moment, vaig decidir entrar-hi. Aparentment, era la meva una presència estranya en aquell indret, però, vista la música que allí s'oferia, ràpidament es va produir un encaix entre aquells discos i jo. Vaig buscar la S de The Smiths, el grup que més m'acompanya ara, i em vaig endur un parell de cedés. La veritat és que la vista se me n'anava cap als vinils, però el meu vessant pràctic es va acabar imposant al romanticisme de l'eufòria postdinar.
En la meva època de joventut, tot i compartir pràcticament de forma absoluta els gustos amb els amics, sempre hi havia qui tenia més tendència a comprar discs d'un grup que d'un altre. I era l'amic M. qui acabava comprant sempre els elapés dels Smiths i ens els gravava. Aquelles cintes, o bé s'han perdut o bé no troben aparell que les reprodueixi, així que amb The queen is dead i The world won't listen, comprats l'altre dia, recupero part de la música desapareguda d'aquella època.

***
Són aquests dos discos els que més escolto ara en els meus viatges en cotxe. Curiosament, la música dels Smiths necessita un temps per anar entrant, i ho fa de forma particular, diria que estranya. És com si hi hagués un moment per a cada cançó; temes que passen desapercebuts d'inici imposen després la seva sensibilitat amb una força absoluta. En aquesta cadència, ara és per a mi el moment de There is a light that never goes out. La poesia d'aquesta cançó i la veu de Morrissey gronxant-s'hi em resulten en aquests moments absolutament poderoses, properes i irresistibles.


Take me out tonight
Where there's music and there's people
Who are young and alive
Driving in your car
I never, never want to go home
Because I havent got one anymore
Take me out tonight
Because I want to see people
And I want to see light

24.4.17

Sant Jordi

Ahir, per primera vegada en molts anys en un dia de Sant Jordi, no vaig comprar cap llibre. Diguem que no vaig sentir cap necessitat ni estímul per a fer-ho. Però no vaig deixar de celebrar el dia del llibre de la millor manera possible: llegint.
El dia abans havia passat per la llibreria de l'amic Costa, d'on vaig endur-me la primera edició (diuen que censurada) d'El mar, de Blai Bonet, i havíem passejat i viscut intensament les hores amb uns amics, així que ahir era un dia perfecte per estar a casa. Gairebé no vaig ni sortir-ne: només al matí, per comprar el pa i un parell de roses i, a la tarda, per anar a córrer una estona. Deu quilòmetres per Avencó, al vespre, acompanyat pel càntic del riu i per una temperatura magnífica.
Abans, havent dinat, vaig seguir la meva lectura de la saga de Knausgård. Primer, a ple sol, que de seguida es va demostrar excessiu i incòmode, i després a l'ombra del lilà florit. I fou allí, on vaig viure un d'aquells moments -estranys i extraordinaris- de comunió perfecta amb una lectura. Hi ajudava el silenci, hi ajudava la solitud, hi ajudava l'entorn -l'aire movia les fulles i feia que el moviment de la seva ombra es projectés sobre les pàgines del llibre- i hi ajudava, sobretot, l'obra. No repetiré el perquè del meu gust per Knausgård, però sí que diré que, d'alguna manera i amb tota modèstia, la seva mirada sobre la vida conflueix en molts moments amb la meva, un fet difícil de trobar, que m'estimula i m'entusiasma. Per què sortir a comprar més llibres, doncs, si tenia aquell a la mà? Ja ho faré un altre dia.

20.4.17

Sant Sulpici

Justament dimarts parlàvem amb l'A. de l'OuLiPo, de Queneau, de Perec, de Bénabou, de construir gàbies de sons, paraules, paràgrafs, frases... i saber-ne escapar. De La disparition, que ara ha traduït Adrià Pujol, i de la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien. Al vespre, vaig voler rellegir algun fragment d'aquest llibre (el vaig trobar al seu lloc, estranyament!) i em va retornar a l'instant l'impacte de la primera lectura d'aquest experiment literari d'esgotament de tot allò que Perec, instal·lat a la plaça Saint Sulpice, veia. La novel·la d'allò que passa quan no passa res, que deia l'autor. I,curiosament, avui he sentit a la ràdio que era Sant Sulpici. Felicitats!

12.4.17

Nus de la Trinitat

L'À., que ja ha après a fer allò que els empordanesos anomenen collonar i que coneix la meva aversió cap a qualsevol forma de cua (automobilística o simplement humana), em pregunta de vegades amb un mig somriure burleta:
- T'agrada el nus de la Trinitat?
Doncs si m'ho hagués preguntat avui, li hauria respost que sí que m'agrada. Aquests dies de Setmana Santa el trànsit s'ha reduït molt notablement i avui he circulat amb fluïdesa per aquest nucli viari. Mentre el cotxe lliscava, he mirat d'una altra manera l'scalextric de carreteres que es creuen a diverses alçades i amb diferents graus de curvatura. El conjunt era quasi bell, com un poema futurista. Mentre avançava, el sol començava a aixecar-se en un cel enteranyinat de núvols lleus i esfilagarsats. Es veia, al fons, la silueta fosca, gairebé com un retallable infantil, de la metròpoli -Santa Coloma, Sant Adrià-, amb la punxa nítida i quasi londinenca d'un campanar, i les tres xemeneies, tan característiques, a la llunyania. La xemeneia d'una fàbrica, aquesta més propera, emetia un aire càlid que difuminava el paisatge, fent-lo ballar, com un miratge canicular. He pensat en algun poema de J.V. Foix. A la ràdio del cotxe, menys avantguardista, la veu de Cristina Lliso cantava una de les lletres més boniques d'Enrique Urquijo.

7.4.17

Notes



Ahir al migdia vaig fer una escapada a l'exposició de retrats de Picasso. Quan vam ser a Londres la feien a la National Portrait però vam optar per la col·lecció permanent del museu, que no havíem vist encara.
L'exposició és magnífica; comença amb els dibuixos de joventut de l'època barcelonina, que sempre val la pena tornar a veure, i acaba amb obres dels anys 50 i 60, que a mi m'agraden menys. Entremig, el millor de l'exposició, al meu parer. Algun quadre de l'època blava, una sèrie de dibuixos extraordinaris (recordo especialment el de Max Jacob), els retrats de Dora Maar i Fernande Olivier, i, per damunt de tot, l'extraordinari quadre, càlid i clàssic, que representa Olga Khokhlova asseguda, serena, mig de perfil.
Mentre el mirava, va arribar una nena amb un bloc i un llapis  i es va asseure a terra per fer-ne un apunt. El seu germà gran, dret, feia el mateix amb el dibuix de Fernande Olivier. Va ser un moment bonic. Mentre ells dibuixaven, jo em vaig haver d'acontentar amb unes fotografies fetes amb l'iphone amb què ara escric aquestes línies.
Va ser un migdia -de fet una hora- molt ben aprofitada, però encara m'han quedat ganes de tornar-hi.

***


Avui, he acompanyat l'N. a una festa de pijames. Abans de baixar del Montanyà, on era -és- la festa, he parat en un racò que freqüentàvem força fa uns anys, des d'on hi ha una vista magnífica d'Aiguafreda de Dalt.
El sol ja havia baixat i la llum era la millor del dia. Fins i tot el verd una mica esquerp dels boscos de pins s'endolcia. La visió era immillorable, la mateixa que mil anys enrere. Fresquejava i el vent feia moure les fulles dels arbres. Només aquesta fressa de les branques agitant-se i la remor de la riera de Martinet, a la fondalada, trencaven un silenci intens i valuós. L'església d'Aiguafreda de Dalt, tocada pel bronze del sol, presidia el paisatge, mentre la casa de l'Afrau, al fons de la vall, estava amagada ja entre les ombres. Els arbres riberencs tot just treien els primers brots, mentre pins i alzines imposaven la seva verdor. M'he estat una bona estona allà sol, sense fer res, només mirant. I potser també pensant.

1.4.17

Felicitat

En un passadís obscur i inhòspit del metro, a quarts de nou del matí, un músic de carrer -no especialment ben dotat- toca amb un acordió La vie en rose. I t'adones llavors com de simple, fàcil i barata pot ser la felicitat. I, efímera, afegeixes mentre vas avançant i les notes de la melodia s'apaguen.

26.3.17

De la primavera, Keats i la malenconia


Després de les intenses i persistents pluges d'aquests dies, coincidents amb el canvi d'horari, el dia d'avui s'ha mostrat rotundament llarg, lluminós i expansiu. Quan he sortit a córrer, els reguerols d'aigua apareixien d'arreu, la riera baixava amb una força inusual - i era com si ella mateixa se sorprengués del seu poder-, els brots dels arbres es mostraven incontinents, el verd omnipresent quasi enlluernava. La tarda, acompanyada d'una llum dolça i terapèutica, s'ha fet inacabable. Aquesta força irrefrenable de la vida m'ha fet anar a buscar aquests versos de Keats, de l'Oda a la malenconia, que, crec, cal citar en la versió original:

But when the melancholy fit shall fall
Sudden from heaven like a wheeping cloud,
That fosters the droop-headed flowers all,
And hides the green hill in an April
     shroud ;
Then glut thy sorrow on a morning rose,
Or on the rainbow of the salt sand-
    wave,
Or on the wealth of  globed peonies ;

I, malgrat aquests versos de Keats i el poder de la vida i la natura que s'expressen en dies com avui,  em queden dubtes sobre la seva capacitat real de vèncer la força de la gris i roent malenconia.

14.3.17

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.
Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).
I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare
Then I'll tell you the story of my life:
Sixteen, clumsy and shy
That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!


27.2.17

Notes

Després d'unes quantes lectures fallides, reconforta trobar-se amb un valor segur: la sinceritat i el sentiment directe, expressats de forma extraordinàriament efectiva per Karl Ove Knausgard.

***
I ja que parlem de sentiment directe, es constata la complexitat de la ment humana quan, davant d'una situació hipotètica però no per això imprevista, la reacció pròpia acaba resultant inesperada.