27.4.16

Whatsapp

El whatsapp ha canviat la forma de comunicar-se. Això és una evidència. I també és evident que en determinades circumstàncies pot resultar una intromissió molesta. Però de vegades, la combinació d'aquests dos aspectes, aparició sobtada i nou llenguatge, resulta feliç.
Avui, inesperadament, he rebut dos missatges seguits de whatsapp que deien textualment el següent:
He tret un 8
Ueeeeee

26.4.16

Octubre

Mai he tingut gaire estima pel mes d'octubre. S'escurcen els dies, l'hivern amenaça, l'alegria de l'estiu és lluny. Per això no m'ha sorprès veure que he escrit ocutre per octubre.
Per sort, som a l'abril, el mes oposat a l'octubre.

8.4.16

La via Laietana

Sempre havia considerat la via Laietana, especialment la part més baixa, un dels carrers més lletjos de Barcelona; un tall fet a la ciutat vella; una avinguda administrativa i sense cap gràcia; una mena de passadís que només serveix per circular-hi i on ningú voldria quedar-s'hi. És efectivament un carrer sorollós, de voreres més aviat estretes, a hores fosc i ombrívol, on ve poc de gust passejar-hi. Però a mesura que hi vas convivint, li vas trobant certes virtuts.
Potser algú es posarà les mans al cap quan llegeixi això, però jo darrerament li trobo un cert aire novaiorquès. Si hi ha algun carrer de Barcelona que recorda mínimament Nova York, és la via Laietana. Per les característiques del carrer -una avinguda llarga i dreta que baixa fins al mar-, pels seus edificis alts -salvant totes les distàncies d'alçades- i un pèl vells i decadents, pel caràcter actiu que transmet -allí, tothom sembla tenir pressa. Em recorda, no sé per què, la Nova York més tronada dels carrers amb números baixos i gratacels una mica deixats, amb el pòsit del temps ben visible. A la cantonada triangular que forma amb el carrer doctor Joaquim Pou jo hi veig el Flatiron. I en els edificis una mica rònecs de sindicats, patronals i caixes d'estalvis hi trobo una empremta art-déco i un esperit proper a les novel·les de Dos Passos. M'agrada fixar-me en els detalls dels edificis que abans em semblaven lletjos: un fals arabesc aquí, una columnata allà, un fris mig esborrat més enllà... I així, on abans hi veia un territori inhòspit, hi busco ara certs detalls agraciats i m'imagino passejant per aquella gran ciutat que sempre penso que voldria revisitar.

6.4.16

El porter

He començat l'últim llibre de Modiano que ha publicat Anagrama, Tres desconocidas (després d'una sèrie de lectures fallides, s'ha d'anar als valors segurs). A l'inici de la novel·la, em trobo amb un passatge en què un dels protagonistes, el que porta el nom fals de Guy Vincent, visita la casa on havia viscut de nen i pregunta pel porter d'aquella època, que ja no viu allí.
Aquest episodi em fa rememorar un període, ja llunyà, de la meva joventut. Durant uns mesos, vaig viure sol al pis que els meus pares tenien al carrer d'Aribau. Al matí, anava a la Facultat i a les tardes estudiava -no gaire- i vagarejava -força- pels carrers de l'Eixample. D'aquella època ve la meva estima, i una certa nostàlgia, per aquell barri barceloní.
Hi havia llavors a la finca del carrer Aribau un porter aragonès, alt, amb els cabells blancs, elegant. Era de la província d'Osca. Devia tenir entre cinquanta i seixanta anys. No recordo si vivia sol o tenia família; jo el recordo sempre sol, dret, plantat al vestíbul. Segurament aquella solitud compartida va fer que comencéssim a tenir alguna conversa. Eren diàlegs superficials, no gaire llargs, però suficients per agafar una certa estima a aquell home, que es manifestava, com Machado, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Un dia, al vespre, quan sortia a comprar-me alguna cosa per sopar, em va cridar i em va explicar que deixava la porteria i se n'anava al seu poble. Em va dir que se l'acusava d'alguna irregularitat. Devia ser molt nímia, perquè ni la recordo. Sí que recordo, en canvi, que l'home se'm va posar a plorar, sentidament, sense escarafalls. I seguidament em va donar una targeta perquè el visités si mai anava a la seva terra. Tinc molt present aquella targeta i recordo encara perfectament el seu nom i cognoms, impresos a la cartolina rosada.
Amb el pas dels anys he lamentat no haver fet alguna cosa; ni que fos fer valer la meva posició, contrària a aquella expulsió, davant la comunitat de propietaris. Segurament això s'explica per la meva inexperiència i joventut -tenia jo llavors divuit anys i el cap perdut en altres coses-.
No sé què se'n devia fer, d'aquell home, ni si encara deu ser viu, allà en aquell poble d'Osca. Estic temptat de buscar el seu nom a google. O potser és millor deixar que el seu record desaparegui i el seu nom es vagi esvaint en les boires del passat, com els personatges de Modiano.

(No me n'he pogut estar i he fet la cerca a google. He trobat una notícia de l'any 2012 d'un diari comarcal que explica el resultat de les eleccions a la junta d'un casal d'avis. En una foto petita es veu un home alt, amb pocs cabells, però blancs, recolzat en un bastó. Va ser escollit vicepresident).

21.3.16

Apunts de diumenge

L'olor de la palma -fresca- de l'N. perfuma l'escala de casa i m'intoxica de nostàlgia.

***
El que m'ha agradat més de Domicilio conyugal de Truffaut són els personatges secundaris que es troben en el pati de veïns. Un món que ha passat avall, que diria Pla.

***
Una satisfacció que mai coneixeran els seguidors dels equips grans: derrotar un equip que gallardeja de la seva superioritat, i fer-ho quan ja tenien el partit coll avall.

***
Una altra satisfacció: acabar -per fi- un llibre dolent.

***
I encara una altra: veure que hi ha molts whatsapps i no llegir-los.

***
A la pocessó de Vic, la bellesa de les coses antigues: la llum de les espelmes, el so de fons -trist- de les campanes, el silenci de la gent, els cants...

17.3.16

El cercle

Avui he fet una escapada ràpida a una llibreria. En aquesta llibreria, alguns volums són recomanats mitjançant un cercle adhesiu enganxat a la coberta. Normalment, les recomanacions resulten força encertades. Avui, mentre mirava les novetats de les taules, m'he fixat com una de les llibreteres anava enganxant aquests cercles adhesius en determinats llibres. Així, certs volums quedaven ungits amb l'aura de la recomanació. M'ha fet gràcia la situació: el poder indiscutible de la noia sobre uns llibres que acceptaven disciplinats el seu judici inapel·lable.
De seguida m'he distret, però, amb les meves cerques particulars, fent camí entre els taulells i les prestatgeries. Fins que he arribat a la secció de poesia. I allí, mentre fullejava un volum de poemes d'Emily Dickinson, m'ha caigut a les mans (juro que ha estat així) un dels cercles màgics, provinent de la pila de llibres del darrere. Deuria estar mal enganxat i s'ha desprès. Com en els contes de nens, un dimoniet ha aparegut i m'ha parlat a cau d'orella. Diria que no he pogut amagar una lluentor als ulls i un somriure malèvol. I encara no sé ben bé com, el cercle en qüestió ha lliscat de la taula a la meva butxaca. I, una mica a l'estil Mr. Bean, jo he anat lliscant també cap a la secció de narrativa, fins que el cercle ha quedat dipositat, perfectament adherit, a un volum voluminós -valgui la redundància- que algun dels lectors d'aquest bloc segurament endevinarà. No crec que hagi estat cap mala acció, ans al contrari, llegir els dietaris on ha anat a parar el cercle adhesiu ha fet la meva vida més feliç. Així que espero que algú es beneficiï d'aquesta recomanació no oficial.

28.2.16

El dia que Buddy Holly murió...

Avui, dia de mercat, he anat a Centelles a fer un encàrrec. Casualment, m'he trobat X. Feia dies que no ens vèiem. Hem començat a parlar de les tan anunciades nevades -que en aquestes contrades han quedat en res, el zero més absolut- i ens hem queixat dels meteoròlegs i del fet que, des de fa una colla d'anys, sembla que aquí ja no sàpiga nevar. Després ens hem continuat queixant d'altres coses, bàsicament dels mòbils, de la intromissió permanent dels whatsapps i derivats, i de les xarxes socials i el món que estan configurant. M'he acomiadat preguntant-los l'hora, perquè precisament m'havia deixat el mòbil a casa i tenia el rellotge espatllat (aquest és l'encàrrec que anava a fet, portar a arreglar el rellotge).
De tornada, he posat un cedé al cotxe (se m'han esborrat totes les emissores de ràdio, coses de la tecnologia avançada, i encara no les he reprogramat) i ha sonat una cançó de Loquillo, que, casualment, s'adeia la mar de bé amb la conversa que havíem tingut amb X. i amb el que darrerament començo a pensar amb massa freqüència. Ho dic sobretot per algunes frases de la cançó:

y ahora que todo es más viejo, más frió y más gris
y sientes como el tiempo va por tí,
cuando la nostalgia daña mi corazón
una voz conocida hace su aparición:
la música al invierno voló
el día que Buddy Holly murió.
Estoy hablando de los viejos tiempos
esos que ya no volverán...

És un fragment de John Milner, magnifica cançó de Loquillo i Gabriel Sopeña, que trenca el tòpic que jo tenia plenament interioritzat, segons el qual les bones cançons de Loquillo van acabar-se amb la separació de Sabino Méndez. Doncs no. Aquí la teniu:

 

14.2.16

Maillol i Dina


Molt interessant el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée a Alain Jaubert que vaig comprar divendres al Museu Maillol de Banyuls (una vegada més, recomano a tothom aquest indret meravellós). Una resposta de Vierny i una cita de Gide expliquen amb claredat i simplicitat la concepció de l'art de Maillol. Una visió que fa que la puguem sentir tan propera davant tant d'artifici que impera en el món de l'art, especialment avui en dia. Diu Vierny:

Et lui, aboulit le thème, sa esculpture ne veut plus rien dire. C'est cela, sa grande trouvaille. Non, ça n'a pas été compris tout de suite. Il ne faut pas le croire! Maintenant on a oublié cela.

I després cita Gide, en relació amb la presentació de la seva escultura Mediterrània:

Elle est belle, elle ne signifie rien; c'est une oeuvre silencieuse. Je crois qu'il faut remonter loin en arrière pour trouver une aussi complète négligence de toute préoccupation étrangère à la simple manifestation de la beauté.

Imatge: Mediterrània, foto d'Àlex Pinós


10.2.16

Informació

Des de fa uns mesos, de forma desordenada, vaig llegint Nueva York: Historias de dos ciudades, un interessant llibre que inclou tant relats de ficció com reportatges sobre la ciutat de Nova York. Vaig comprar-lo a Casa Usher, l'excel·lent libreria del carrer Santaló. En un dels capítols d'aquest llibre coral, que pretén donar una visió de la desigualtat social de la metròpoli, Colum McCann narra la història dels sensesostre que als anys 90 vivien als túnels de la ciutat, en concret al que creua Riverside Park. Tot i centrar-se en aquest túnel, McCann ofereix aquesta inquietant visió general: Un túnel de crack en la estación de Broadway-Lafayette. Un túnel de heroína no muy lejos, en la Segunda Avenida. Prostitución organizada en los subterráneos de Chinatown. Familias de inmigrantes en los pasadizos que recorren Riverside Park. Falsos rumores de la existencia de una comunidad organizada bajo la estación de Grand Central.  Explica també que anys més tard l'administració Gliluani va tancar la majoria d'accessos al subsòl, la qual cosa tractant-se d'una al·lusió a Giuliani, no descartaria que sigui dit en to de crítica.
Tot això em fa pensar en les històries que treuen avui tots els diaris sobre l'estació nonata de Bifurcació-Vilanova, on va originar-se el foc que ahir va omplir de fum els túnels de ferrocarril de Barcelona, i els indigents que, segons sembla, hi viuen. És una història que té interès, pels diversos vessants que abasta, i que fa pensar en el text de McCann (que s'introduïa en aquells túnels novaiorquesos per conèixer de primera mà el que allí succeïa). I precisament per l'interès que té, em sobta no haver pogut llegir-la abans, que ningú ens hagués explicat el que passava en aquest món subterrani de l'estació fantasma, tan propera a edificis emblemàtics de la ciutat com el TNC, l'auditori o els encants.
L'altre dia Enrique Vila-Matas, en una entrevista a El País, feia unes reflexions molt interessants sobre l'actualitat. El titular ja ho deia tot: "Ens té segrestats tota la murga mediàtica". Possiblement la clau de tot plegat estigui en aquesta saturació de determinada informació, capaç de desequilibrar qualsevol balança informativa.

6.2.16

Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.