24.1.20

Notes


Revisc, amb la lectura de La novela de la costa azul de Giuseppe Scaraffia, uns breus dies d'hivern de 2014 passats en aquest estrany territori. No em puc estar de mirar-me les fotografies d'aquells dies, que m'ajuden a rememorar algunes escenes que havia oblidat.
És interessant trobar en les pàgines d'aquest llibre, la memòria de tants escriptors i artistes, íntimament lligada als pobles i ciutats d'aquesta costa, on sembla que ni un pam de litoral estigui exempt de l'empremta d'aquests creadors. I no em puc estar de relacionar aquesta memòria amb la meva pròpia, breu però viscuda. La visió des de la carretera del blau turquesa de l'aigua de la platja de Villefranche-sur-mer, on es capbussava Paul Morand per evadir-se del món, o el bellíssim cementiri de Menton, a la part més alta de la vila, que fascinava a Flaubert. La lectura s'entrellaça amb el record, les fotografies m'ajuden a recórrer la resta del camí. Hi veig els meus fills, petits, i sento novament el vertigen del pas del temps. L'À. m'agafa per l'espatlla mentre posem asseguts a la seva corba preferida del circuit de Montecarlo. L'N. fa ganyotes davant del casino. Ambdós pugen a les atraccions infantils d'una plaça de Niça.

***
Això, i altres relectures d'aquests dies, em fan pensar en com de ràpid passa la infantesa -tot i que Ana María Matute afirmava que la infància era més llarga que la vida- i m'aterra pensar que als meus fills els hagi passat igual de ràpid que a mi i que no l'hagin viscut amb la intensitat amb què cal viure la part més viva i real de la vida.

***
La tarda d'ahir, amb lliurament d'un manuscrit i presentació -seguim insistint- de Davant dels camps i de la nit, acaba sent, no sé ben bé per què, agredolça. La felicitat d'estar acompanyat d'amics conforta, però la seva amabilitat m'acaba pesant massa, la sento immerescuda. Intento donar el millor de mi, però no sé si en sóc capaç.
Després, la nit del Born, ahir sorprenentment quiet i silenciós, i l'estranyesa dels moments en què et trobes finalment sol, després de converses que han recorregut camins inexplorats.

16.1.20

Un vespre

Mentre espero l'hora d'anar a la filmoteca, trec el cap a la Laie del CCCB i a la Central del Raval. Miro llibres sense gaire convicció i em vénen al cap algunes idees, que sento la necessitat irrefrenable d'escriure.

***
Entre les coses que vull escriure hi ha una sinopsi del llibret sobre Grècia que cal enviar a l'editorial. Em costa molt escriure sobre els meus propis textos: definir-los, explicar-los, emmarcar-los, qualificar-los. Però al mateix temps aquest és un repte (paraula odiosa) i una obligació que cal complir com abans millor.

***
Fullejo a la Central un llibre sobre l'estada de Juan Ramón Jiménez i Zenobia a Granada l'estiu de 1924, convidats per García Lorca. Hi ha fotografies d'aquella estada, de la parella, de la ciutat, de Lorca i la seva família, d'amics... En veig una d'Isabel García Lorca, somrient, dedicada a Juan Ramón i, no sé per què, em ve al cap l'amiga P. No és que s'hi assembli, és el que desprèn la imatge, la dedicatòria, l'ambient d'aquells dies: alegria, generositat, harmonia... Totes aquestes qualitats, i aquella ciutat, m'hi fan pensar, com una llambregada, que vull deixar per escrit, perquè no s'escapi.

***
Vaig al cotxe a buscar la llibreta i entro a El Colectivo, on sóc ara escrivint. Les taules són totes plenes, però veig una noia, amb un cotxet, que s'aixeca.
- Marxes?- li pregunto.
- Sí, marxem - em respon. I penso quanta raó té d'usar el plural i com de descortès ha estat el meu singular.

***
Mentre estic escrivint em truca l'À. i em demana si el puc ajudar a corregir un text que ha escrit i que ha d'entregar demà a l'escola. Me'l passa per whatsapp i li corregeixo amb el mòbil mateix. És una crònica futbolística molt ben escrita. Em fa feliç.

***
Això em fa pensar que fa dies que havia d'escriure sobre una anècdota, ja passada, però que no volia que se m'escapés.
A Aiguafreda hem anat sempre faltats de noies tennistes, així que a l'N. de ben petita ja li va tocar jugar algun partit del campionat comarcal amb l'equip sènior absolut. Encara recordem com, la primera vegada que li va tocar jugar, deia una mica aclaparada:
- Em tocarà jugar contra una adúltera.
I vam haver d'explicar-li com d'important era eliminar dues lletres de l'última paraula.

***
A la llibreria del CCCB, mentre ressegueixo cobertes de llibres, la meva atenció es fixa en una paraula: ferocidad. Ja no recordo a quin títol correspon, però sí que, ràpidament, em ve a la ment un joc de paraules, una composició entre felicitat i velocitat: felocitat. La felicitat com a objectiu i la velocitat com a obstacle per arribar-hi. Si tingués esperit de gurú -o de caradura- elaboraria una teoria al respecte d'això. Fins i tot en podria escriure un llibre: La felocitat: com la velocitat impedeix la felicitat en el món posmodern. No ho descarto.

***
Busco al google i veig que algú ja se m'ha avançat en aquesta idea. En la paraula, en el llibre encara no.

***
Anant des del Paral·lel a la filmoteca em faig un petit embolic i acabo passant per carrers tenebrosos i poc recomanables. Veig un home abaixant-se els pantalons en una plaçoleta, no sé si per punxar-se o per defecar. Potser per les dues coses. Accelero el pas. És la cara amagada de la ciutat, que no volem ni veure.

***
Les nits de Cabiria em deixa amb un nus a l'estómac. Fellini és un mestre trasbalsant l'espectador. Però en el seu drama, en la sordidesa i la pobresa sobre les quals es construeix la història, sempre deixa una porta oberta a l'esperança. L'escena final, amb Cabiria plorosa, després de ser robada, utilitzada, ultratjada, però ràpidament acomboiada per un grup de músics una mica oníric, no deixa de ser un bàlsam per a una història trista amb un final tristíssim. L'escena dels devots enduts pel fervor, demanant entre empentes favors a la Verge és magistralment corprenedora i ens fa fensar com han canviat els nostres països -no érem tan lluny d'aquella Itàlia- en unes dècades.
Encara tinc clavada la imatge de Giulietta Masina amb els ulls plorosos i una llàgrima tenyida de rímel, regalimant-li galta avall, com un Pierrot.

10.1.20

Apunts

No em sorprèn gens la vehemència de la gent jove, la inflexibilitat dels seus arguments, la fe cega en les seves creences. En canvi, em sobta molt trobar gent entrada en anys que continuï sent impermeable davant d'opinions i idees diverses. Sense dubtes, sense arestes, sense l'efecte -que en aquest cas jutjo positiu- de l'erosió del pas del temps.

***
De molt jove vaig començar a escriure una novel·la. Estava tocat per l'efecte de les meves primeres lectures importants i creia que jo també era capaç d'escriure alguna cosa sòlida. Ara veig que eren uns textos infantiloides, previsibles i mediocres. Recordo que una escena transcorria en un tren i el protagonista -una mena d'alter ego meu- jugava a endevinar a quina estació baixaria cada passatger. Es tractava d'una mena de joc d'identitats, en què s'assignava a cada persona un indret físic en funció d'unes característiques personals.
Ara, aquesta puerilitat no m'agrada i em fa pensar en el concepte d'identitat. I em preocupa veure com, en les societats modernes, sembla que cada vegada més l'autoafirmació està basada en la identitat, en la pertinença a uns determinats col·lectius. I penso que, com comença a passar amb la identitat religiosa, la resta d'identitats haurien de passar també a un pla gairebé íntim, sense necessitat d'afirmació pública.

***
Llegeixo Distante de Marie Modiano, editat per Cabaret Voltaire. I he de reconèixer que ho faig per ser l'autora filla de Patrick Modiano. En un altre cas, dubto que m'hagués fixat en aquest llibre. Però no m'agradaria que el meu judici estigués marcat por ser vos quien sois. Ni en un sentit ni en un altre. Penso en l'autora com en una mena de Jordi Cruyff de la literatura. Algú a qui deu pesar el cognom, no sé ben bé si per bé o per mal. Possiblement tingui més portes obertes, però també el llistó més alt.
El llibre em captiva. És estrany, una mica distant, com el seu títol; amb atmosferes molt marcades però ben diferents de les que dibuixa el seu pare. No hi sé veure cap influència paterna. Allà on en un hi ha boirines, en l'altra hi ha cristalls. Se'm fa difícil emetre un judici -encara no he acabat la novel·la- però d'entrada em sembla un llibre gens menyspreable, una autora a tenir en compte.
Jordi Cruyff va fer una bona temporada amb l'Espanyol.

***
Caminant pel carrer Provença em trobo el meu germà I. Xerrem una estona al carrer. De cop, se'ns acosta un pobre i ens demana diners. Quan li diem que no, ens engega a fer punyetes. Veiem que repeteix el patró amb altres persones. Una estratègia disruptiva.

***
Una altre imatge de la posmodernitat. Un percussionista tocant amb un ritme frenètic amb llaunes i altres elements poc convencionals a la porta del Zara de Gran Via. Molta gent -bàsicament turistes- creuant pel semàfor de vianants. Un noi que també travessa l'àmplia calçada fent esses i ballant al ritme sincopat de la percussió. Gent que grava l'escena.
L'imperi Inditex i la música alternativa. L'omnipresència de mòbils i l'existència digital. Les llengües diverses. La duresa de l'asfalt i de les llums. Les multituds que quasi es toquen però que viuen existències en paral·lel, realitats distants, sense cap contacte. Quina realitat tan estranya!

***
Vaig a Sarrià en tren. Fa molts anys que no hi anava. Impossible no pensar en quan feia cada dia aquest trajecte per anar a l'escola. COU: disset anys. Sento el pas del temps, no com la música de Powell, sinó gairebé com un huracà. El viatge se'm fa molt curt, a diferència de llavors. Segurament, la percepció ha canviat també en això. Quan arribo a l'estació, que no ha canviat gaire, tiro cap al centre de l'antiga vila, a diferència de quan anava a l'escola, que enfilava cap a la Bonanova. Els carrers del vell Sarrià em semblen massa foscos, la suavitat de l'hivern barceloní no em sembla obstacle per sentir una certa melangia pròpia de la foscor d'aquesta època de l'any. Els meus passos ressonen en els carrers deserts. La plaça de Sant Vicenç -també fosca- és gairebé com una aparició. No tinc un dia propici als cants de la nit. Hi tornaré de dia. I caminaré fins la font del meu vell col·legi, on només vaig passar un any, que ara em sembla desaprofitat.

3.1.20

Dansant amb la música del temps


Aquests dies viscuts entre excessos -de consum, d'alimentació, de socialització- han tingut també el seu contrapès amb les corresponents hores de recolliment -refredat, silenci, lectura-. Segurament el més profitós d'aquesta cara B hagi estat la recuperació, potser també amb un cert excés, de la lectura de la meravellosa A dance to the music of time, d'Anthony Powell, en l'edició espanyola d'Anagrama, interrompuda no sé ben bé per què fa uns anys, a la meitat del tercer moviment. Han caigut en poques setmanes quatre de les dotze novel·les que, dividides en quatre volums corresponents a les estacions de l'any, configuren aquesta gran obra de l'escriptor anglès, a qui s'ha qualificat sovint com el Proust anglès.
Però com escriu Charles McGrath en un interessant article al New Yorker, més enllà d'incloure la paraula temps en el seu llarg cicle de novel·les i de la configuració d'un gran fresc de personatges d'una època, no hi ha gaire semblances més entre els dos grans escriptors. De fet, el referent francès de Powell seria més aviat Poussin, el seu pintor de referència, d'una obra del qual, exposada a la londinenca Wallace Collection, pren títol la seva creació literària.
No és segurament una lectura fàcil -tampoc difícil- ni trepidant, però costa escapar-se del balanceig suau de les històries entreteixides d'aquests personatges d'una societat i una època que s'allunya vertiginosament amb les actuals maneres de fer, tan alienes a les d'aquestes novel·les. I, efectivament, les històries de Powell configuren com una dansa amb el temps, una dansa que, com aquelles músiques celtes, va accelerant el seu ritme i esdevenen també vertiginoses, conduint indefectiblement cap a aquells moment de la vida en què la nostàlgia comença a pesar massa.
L'últim capítol que he llegit, el cinquè de l'onzena novel·la, m'ha semblat especialment brillant, potser per la proximitat amb què visc la reflexió amb què s'inicia, d'una certitud excelsa i punyent:

Cada década recriminatoria plantea nuevos enigmas: cómo vivir mejor, cómo escribir mejor. La de los cincuenta, en principio menos aceptable para uno que la de los cuarenta, tiene, como mínimo, la ventaja de confirmarle sus peores sospechas acerca de la vida, liberándolo así de un considerable trecho de expectativas vanas y de típicas fantasías que son tan obstructivas para la creación literaria como para la vida. Puede que el quincuagenario ya no sea dueño de sí, pero con todo, lo es de una pasable experiencia miscelánea de la que echar mano a la hora de formar opiniones, distorsionadas o no, que por lo menos hasta cierto punto puede llamar propias. Pasado el medio siglo, una conclusión inevitable es la de que muchas cosas que al principio nos parecías increíbles no deben situarse ni mucho menos en una zona más allá de toda credibilidad.

És el mateix capítol on la nostàlgia fa una sobtada aparició en forma d'hilaritat en el personatge de Moreland, un dels que apareix i desapareix del fil argumental i de la vida del narrador, Nick Jenkins, quasi de forma fantasmagòrica. La mirada de Nick, i el seu paper a priori discret i secundari, però al mateix temps rotundament serè i viu, és una de les claus, al meu parer, de la validesa i del valor d'aquesta història. Resulta gairebé impossible no identificar-se amb aquest Nick, omnipresent i balsàmic, que és el centre d'un món -el seu- però que alhora ens ajuda a veure -quasi com un mirall- com nosaltres mirem el nostre. I com la nostra vida no deixa de ser també un fresc i una dansa amb la música del temps, perdut o no.


17.12.19

Bellesa

Instagram té sorpreses inesperades. Per exemple, trobar-se sobtadament, entre les fotografies de gent desconeguda que segueixes sense saber ben bé per què, les d'una noia d'una bellesa tan extraordinàriament punyent que resulta aclaparadora, no per la seva perfecció, sinó per la seva força, gairebé duresa. Un rostre marmori, pàl·lid, amb uns ulls blaus absolutament profunds i lluminosos, i un cabell d'una negritud brillant i insuperable. Segurament hi havia també el mèrit de la fotògrafa, que és a qui jo seguia. Aquelles imatges em van fer pensar en la incapacitat de les paraules -almenys les meves- per descriure tota aquella bellesa i per expressar tot el seu poder.
Curiosament, hores després, llegint la biografia de Virginia Woolf escrita pel seu nebot Quentin Bell, vaig topar-me amb una de les seves avantpassades, Sarah Prinsep, que acollia a la seva granja de Little Holland House a artistes i escriptors com Burne-Jones o Ruskin. Precisament, Ruskin parlava d'ella i de la seva germana com ciertamente dos de las mujeres más bellas en el sentido elevado de la palabra -los mármoles de Elgin con ojos oscuros- que uno puede encontrar en la vida moderna. Bellesa en un sentit elevat i marbres d'Elgin: segurament serien elements vàlids per descriure aquella bellesa d'instagram.

12.12.19

Notes

Tornant de Barcelona, assegut al vagó d'un tren de dos pisos -que em resulten profundament incòmodes- veig una imatge que em reconforta. Així com a l'anada m'he trobat individus mal educats fent sonar altaveus amb música reggaeton (un oxímoron) a tot drap, deixant una bicicleta obturant el pas a les portes o ocupant tres seients amb la cama estirada (no sé si això és manspreading o simplement badly behaving), ara veig una noia jove d'esquena amb uns auriculars posats, seguint amb gran atenció una partitura de música, en la qual pren anotacions. Als profans, les partitures musicals -i aquesta sembla especialment complexa- se'ns mostren com un món ignot, un oceà profund i inabastable, en el qual seríem incapaços de navegar. Per això, ens genera -almenys a mi- profunda admiració el coneixement d'aquest art, i m'agrada ser testimoni d'aquesta escena, en la qual hi percebo coneixement, constància i voluntat de superació.
A igual edat i escenari, la partitura i el reggaeton.

***
Una imatge magistral al final del tercer volum -Otoño- de Una danza para la música del tiempo d'Anthony Powell, que algun dia haurem de publicar en català. S'acaba la Segona Guerra Mundial, que ha ocupat durant sis anys, amb sorts ben diverses, la vida dels protagonistes. És el final d'una etapa intensa i l'alegria per la supervivència i la fi d'un infern -amb diferents graus de duresa, però infern a la fi- no és incompatible amb una certa buidor i alhora vertigen davant l'abisme d'una vida civil que cal reprendre amb tota les incògnites. Powell sap dibuixar aquesta estranya amargor situant el protagonista, Nicholas Jenkins, en una mena de botiga on els oficials llicenciats poden escollir un conjunt de vestimenta civil.
Colgador tras colgador, hasta donde alcanzaba la vista, exhibían pantalones de franela y chaquetas de tweed, deslustradas gabardinas y trajes grises con rayita blanca. Si aquello no era una tienda..., ¿qué podía ser? Tal vez la última escena que habías estado representando discurría en una tienda de ropa, donde te tocaba hacer el papel de comprador: elegías, te la probabas, la pagabas...y después salías del teatro dejando para siempre la escena y buscando cualquier cosa por hacer.
I aquesta escena on els personatges, com el mateix protagonita dábamos vueltas por el local como hombres sonámbulos, tanca el volum amb l'encontre amb un personatge secundari d'una altra època, un home una mica gris i ridícul -el recambio par excellence a disposición de cualquier anfitriona que lo necesitara en balls i festes ja anacrònics- que ajudar a marcar el final d'una època, el teló que cau com una llosa.

***
Sí, hi ha èpoques en la vida que acaben -més o menys bé- i n'obren de noves, que no deixen de ser, d'entrada, un abisme com el del final d'una guerra i acaben sent un oceà difícilment navegable, com el de les composicions musicals. T'adones llavors que la successió de mons no és només una qüestió temporal -la guerra que s'acaba dibuixada al·legòricament per Powell com una estranya botiga de roba i una etapa de pau que comença-, sinó que moltes vegades es tracta d'àmbits que conviuen els uns amb els altres sense gairebé solució de continuïtat. Territoris que transites i habites amb la màxima intensitat i, sobtadament, et resulten llunyans i inaccessibles.
 

6.12.19

Cercles

S'atribueixen moltes sentències divertides al genial, excèntric i poc pragmàtic futbolista britànic George Best. Una de les més celebrades és aquella que, sembla, va pronunciar amb la perspectiva dels anys viscuts: He gastat la meitat de la meva fortuna en dones i alcohol, la resta, l'he malgastada.
Jo no vull fer com Best, així que sempre que puc gasto els meus ingressos -poc comparables als seus- en llibres i viatges. És la millor manera de no malgastar-los.
Faig tants viatges -o escapades o sortides- com puc, i de vegades fins i tot n'organitzo que mai s'arriben a efectuar. L'altre dia em va arribar una facècia d'aquestes que corren per whatsapp que deia alguna cosa com ara: Quines ganes tinc de passar tot el mes de desembre a Nova York com l'any passat.. (que també en tenia ganes però tampoc hi vaig anar). Doncs això.
Recordo que fa anys vaig estar mirant de fer una escapada a un petit poble de Picardia, Gerberoy, via l'aeroport de Paris Beauvais on vola -o volava- Ryanair des de Girona. No sé com vaig descobrir aquest indret, però em va semblar un lloc fascinant, quasi encantat. Les fotografies el mostren com allunyat del temps, ple de roses i heures. Poètic i boirós. Passejant-hi virtualment, vaig trobar que alberga la casa-taller-jardí del qui fou pintor post-impressionista Henri le Sidaner. L'indret recorda una mica el Giverny de Monet. No coneixia le Sidaner, però vaig veure que la seva obra tenia també un aire boirinós, els seus plein air incloïen una capa més d'humitat -o de foscor- que els dels impressionistes tradicionals. No per això van deixar d'agradar-me.
Aquella escapada a Gerberoy mai es va arribar a fer, i crec que no havia vist mai tampoc al natural cap le Sidaner. Fins dilluns passat, quan a l'exposició d'obres al pastel de la Fundació Mapfre de Barcelona, vaig topar-me a una de les seves obres, una imatge hivernal d'una casa de poble, amb les finestres il·luminades que em va transportar a l'ocult Gerberoy. Hi ha moments en què els cercles semblen tancar-se.

1.12.19

A contravent

L'altre dia vaig assistir a una sessió sobre escriptura de continguts (concepte de per si odiós) a internet. S'explicava allí, segurament amb tota càrrega de raó, que a internet, d'entrada, no es llegeix, sinó que es fa una mena de scanning dels textos per veure si allò que es té al davant ens resulta d'algun tipus d'interès. Si els resultat és afirmatiu, després es llegirà, més o menys, el conjunt del text.
En conseqüència, l'escriptura d'aquests continguts acostuma a buscar una construcció simple, amb paràgrafs curts, escasses o nul·les subordinades, estructura esquemàtica, paraules destacades en negreta i no massa llargària. Em temo que aquest tipus de text es va estenent també en altres àmbits.
En l'últim número de l'edició espanyola de Vanity Fair, que, em sembla a mi darrerament ha baixat una mica la qualitat dels seus articles, llegeixo un reportatge sobre Mary-Kay Wilmers, editora des de 1992 de la prestigiosa London Review of Books. En l'article s'explica que la publicació ven de mitjana 75.000 exemplars cada quinzena en més de 140 països malgrat tractar-se de artículos muy largos sobre temas no precisamente ligeros y que no usan fotografías ni en la portada. Un logro en la era de la inmediatez y en plena crisis de la prensa y del papel.
M'agrada llegir això i pensar que cal seguir presentant combat. Tot i que hi ha moments en què la lògica empeny cap a la lleugeresa i la superficialitat, cal seguir remant en aigües profundes com fa la LRB. Sostenella y no enmendalla. Bàsicament perquè no hi ha res a esmenar.

***
En un prestatge de la llibreria trobo un petit volum d'Anagrama: Hammerklavier, de Yasmina Reza. Recordo haver-lo comprat de segona mà. Sempre que trobo llibres que no he llegit d'Anagrama d'autors que m'interessen, els compro. Així que, en aquest dissabte plàcid de tardor, li arriba el moment. És un llibret breu, inclassificable, construït amb textos molts diversos. Alguns m'interessen més que altres. El llegeixo entre el sofà, quan es fa fosc, i una hamaca d'estiu exposada al sol d'hivern, quan aquest encara no s'ha amagat darrera el cingle. És precisament en aquesta fase que llegeixo el text que porta per nom Treinta segundos de silencio. Explica una conversa entre l'autora i un tal José María F. (Flotats, I presume) en una vieja calle de Barcelona, un domingo de diciembre. Explica F. un episodi ocorregut al festival de cinema d'Avinyó, cuando él tenía dieciséis años i era un joven catalán enamorado del teatro. L'episodi consisteix en què al final d'una representació memorable trancorren treinta segundos, por lo menos treinta segundos, sin que nadie diga una sola palabra ni se mueva, un silencio absoluto en todo el Palacio de los Papas. Després el públic s'aixeca i comença a aplaudir. Això dóna lloc a la següent reflexió de Reza: ¡Qué suerte!, me digo, ¡qué suerte!, no por haber visto ese espectáculo (...) ¡qué suerte haber conocido a ese público! ¡Qué dicha haber conocido esa época bendita de la no participación! Una época en la que sólo se trataba de recibir, simpe y honestamente -quizás la actitud más noble-, una época en la que no se trataba de explicarse, de demostrar, de ser un ego ruidoso y aparente. I continua contraposant aquell silenci amb l'actitud de: Rápido, aplausos. Rápido, manifestarse, rápido participar, opinar algo, proclamar su tan importante veredicto. Llegeixo amb sorpresa que el llibre de Reza es va publicar a França el 1997 i em pregunto què escriuria ara!
A contravent, novament.

28.11.19

Notes

Passo per la plaça Sant Agustí Vell de Barcelona i sento una conversa entre una parella. Ella es prepara per asseure's en una taula de la terrassa d'un bar i ell se'n va a demanar. El noi parla en castellà amb accent anglès. A la distància interroga la noia sobre si demanar vi blanc o negre, copes o una ampolla. Al final, ell li pregunta com li agrada el vi blanc i ella acaba responent:
- Mira, te confieso que no tengo ni idea de vinos.
Quan torno a creuar la plaça, passada una horeta, continuen asseguts.

***
Més enllà, al carrer de les Basses de Sant Pere, una noia en fotografia una altra, després d'una intensa preparació, davant d'una font. L'era d'instagram.

***
Escolto a la ràdio una mena de reportatge-debat sobre aquells establiments que a les ciutats, o on sigui, han desaparegut per deixar pas a noves realitats comercials. Les llibreries que s'han convertit en McDonalds, els cafès que han deixat pas a franquícies de roba. Citen la cançó de Sabina que diu y en lugar de tu bar me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano i es pregunten si fa més mal la desaparició del lloc en si mateixa o veure allò que l'ha substituït. Si ens fereix més la pèrdua de la llibreria, o que l'hagi substituït el McDonalds. Penso que passa el mateix amb les parelles que es trenquen: dol més el trencament o l'aparició del substitut?
En tot cas, en el programa en qüestió, el filòsof Manuel Delgado assenyala que cadascú de nosaltres -i cada generació- té uns referents i que a algú pot semblar-li nefasta la instal·lació d'un carrefour on hi havia el bar de la seva joventut, però que en aquell nou carrefour seguiran passant coses per altres persones. I afegeix que el veritable desastre el trobem quan els llocs són substituïts pel no-res. I penso que això és el que pot passar amb l'actual canvi de model comercial, en què tot ho volem a casa: comprar per internet i que ens ho portin a casa, demanar menjar i que ens el portin a casa. Potser el veritable canvi serà que els establiments físics, els llocs reals deixaran pas a la virtualitat.

***
Sento a la ràdio, novament la ràdio, que un grup de música mainstream ha decidit no efectuar una gira mundial per estalviar els efectes nocius que tindria sobre el planeta. Penso que és una molt bona decisió. Tots hi guanyem. Hi guanya el planeta -aparentment-, hi guanya el grup que pot seguir dibuixant-se una imatge friendly tant d'acord amb la seva naturalesa i hi guanyem nosaltres, que no els haurem de sentir.

***
A la ràdio -again- sento que un productor local de ratafia ha decidit doblar aquest divendres el preu dels seus productes i donar els beneficis d'aquest increment a alguna iniciativa solidària. Anomena a la iniciativa Fuck friday i és una protesta a la hipertròfia del Black friday, que considera una iniciativa aliena i una promoció de la compra compulsiva i irracional.
M'agrada, aquesta iniciativa, perquè, a diferència de l'anterior que deixa portar-se per les aigües plàcides de la correcció, neda a contracorrent.

***
Assisteixo a una mena de vernissage. La persona amb qui havia d'anar-hi ha tingut un problema d'última hora, així que hi vaig sol. Només conec l'amfitriona, amb qui parlo una estona. De seguida, però, em quedo sol. El lloc és molt agradable, toca un trio de jazz, que m'agrada, serveixen un cava excel·lent. La gent sembla amable, interessant. És un entorn cinematogràfic: l'escena d'un film. No se m'acudiria un lloc millor per ser, a la ciutat, en aquell precís moment. Observo, bado. Però al cap de poca estona, m'acomiado i me'n vaig. La pressió social de la solitud.

***
Va caure'm el mòbil a terra i se'm va trencar la pantalla. Durant vint-i-quatre hores vaig portar a la butxaca de l'abric un telèfon esquerdat, que anava deixant caure petites estelles de vidre. Se me'n va clavar una al dit, fent-me un petit tall, quasi inapreciable, però que encara percebo. Penso que Rilke, avui, potser moriria d'això, en comptes de la punxada amb una espina de rosa.

***
Llegeixo La javanesa, aquesta història inèdita de desamor que Joan-Daniel Bezsonoff publica en el recull Les set vides d'un gat rus. Malgrat algun episodi dibuixat, amb la distància del temps, amb una certa comicitat, la història em resulta commovedora. S'hi percep encara el dolor, l'impacte causat. Hi ha la gran veritat de l'experiència viscuda amb intensitat, sense cap fre.
Annie Ernaux explica a Passion simple- també tot just acabat de llegir- un altre tipus de passió amorosa. En aquest cas, una passió consumada, però també amb fortes limitacions: el caràcter inevitablement temporal de la relació i el desequilibri entre el nivell d'entrega de les parts.
Veig ara una sèrie de televisió -el títol de la qual em nego a confessar- que versa també sobre una gran passió amorosa, una passió estranya. És una història simple i superficial, un entreteniment. Però se suma a aquestes altres històries llegides que porten els protagonistes a conduir-se per la vida d'una  forma irracional, que podria resultar inexplicable, però que generen una absoluta complicitat en el lector.

17.11.19

Guanyar

En un fragment de l'irregular Tardor, d'Ali Smith (no m'ha convencut malgrat les lloances generalitzades i l'excel·lent treball editorial de Raig Verd), es fa esment a una mena de tertúlia radiofònica política, en què un dels participants diu a l'altre en relació al resultat del referèndum del Brexit (som a Anglaterra): Doncs molt bé. Supereu-ho. Creixeu. El vostre temps ha acabat. És la democràcia. Heu perdut.
És una evidència que en política sempre es vol guanyar: eleccions, referèndums, debats i ara, sobretot, relats. Però una cosa és guanyar per governar, aplicar el programa propi, donar expressió real a uns principis i uns ideals, i l'altra és la idea partidista, frontista, gairebé bèl·lica, de guanyar. I cada vegada s'utilitza més aquest terme des d'aquest vessant, fins i tot, en formacions polítiques que porten el nom de Guanyem. Aquests guanyar, guanyem o guanyarem com a símbol aparentment innocu de cohesió grupal, voluntat col·lectiva, lluita per uns ideals, em resulta una mica inquietant perquè porta sempre implícit un rival, que acostuma a ser una altra fracció social a qui cal derrotar. Guanyem, però guanyem a qui? En democràcia, realment, cal guanyar a algú?
Després de l'esmentada cita radiofònica, Ali Smith escriu: És com si la democràcia fos una ampolla que algú pot amenaçar de trencar per fer uns quants danys. Som en uns temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. Per molt que es parli de diàleg, afegiria jo.
Em sento lluny dels postulats de guanyar, de ser més fort que l'altre, de ser un mes que l'altre. Més que en bàndols, crec en la societat com un sistema de vectors, amb diferents direccions i diferent força en funció del seu suport,en base als quals cal trobar un vector resultant que no serà mai del gust de tots però que serà el que millor ens representarà a tots.