20.4.14

Foc

Haver de preocupar-se per allò que habitualment donem per fet, encara que només sigui mantenir un foc encès per escalfar la casa ens acosta a allò que som i tenim oblidat.


7.4.14

Quaranta nits (o força menys) amb Montaigne

Molt recomanable la lectura d'aquest petit volum, concebut per a un programa de ràdio, en què en quaranta capítols breus, Antoine Compagnon recull en forma de píndoles -per utilitzar un terme mèdic que segurament hauria desplagut Montaigne- reflexions, opinions, pensaments... procedents dels Assaigs sobre temes tan diversos com la mort, l'amistat, els llibres, la malaltia, les olors...
Tot i que l'autor, especialista en Montaigne, aconsella la lectura d'un capítol per dia -o nit- és difícil fer-li cas i no deixar-se endur per la lectura d'aquests textos construïts amb destresa al voltant de les cites del savi -malgré lui- francès. Per això, segurament les quaranta nits quedaran en menys.
Per obrir boca, aquest fragment sobre l'art de la conquesta i la impaciència inherent al sexe masculí: Qui només obté fruïció en la fruïció, qui només guanya quan assoleix la fita màxima, qui només s'ho passa bé caçant quan captura una presa, no té dret a barrejar-se en la nostra escola. Com més esglaons i nivells hi ha, més altura i honor hi ha al tron final. Ens hauríem de complaure a ser conduïts, com es fa als palaus magnífics, a través de pòrtics i passatges varis, galeries llargues i agradables, i diversos revolts [...] Sense esperança i sense desig no anem enlloc que pagui la pena.

27.3.14

Neologismes

El seu llenguatge es va enriquint poc a poc i utilitza recursos per embellir-lo, de vegades de forma curiosa i personal. Ens explica que l'altra dia a la classe estava tranquil·la com un pèsol i, no sap per què, la van castigar. O que a la nit ella dorm com un tronc. I és aquesta expressió, que utilitza sovint (Bona nit, papa, que dormis com un tronc!), que ha evolucionat fins crear un neologisme. Primer vaig pensar que es tractava d'una nova mostra d'argot infantil però no he sabut sentir-la ni trobar-la enlloc.  Ens explicava com li havien anat les colònies i, de cop, l'estava dormint com un tronc es va convertir en estava troncant. I així es va repetir un parell de vegades. Ara ja ho hem incorporat al llenguatge familiar i cada nit, quan les parpelles comencen a pesar, tanco el llibre que estic llegint i li dic a la G. que ha arribat l'hora d'anar-me'n a troncar.

24.3.14

Byung-Chul Han

Llegeixo al Babelia  un interessant reportatge-entrevista amb el filòsof alemany d'origen coreà Byung-Chul Han. Es pot trobar aquí sencera, però en reprodueixo el fragment que més m'ha interessat, les reflexions al voltant de la societat de l'espectacle, la transparència, l'aparença, la informació:

En realidad, el conjunto de la vida social se convierte en mercancía, en espectáculo. La existencia de cualquier cosa depende de que sea previamente “expuesta”, de “su valor de exposición” en el mercado. Y con ello “la sociedad expuesta se convierte también en pornográfica. La exposición hasta el exceso lo convierte todo en mercancía. Lo invisible no existe, de modo que todo es entregado desnudo, sin secreto, para ser devorado de inmediato, como decía Baudrillard”. Y lo más grave: “La pornografía aniquila al eros y al propio sexo”. La transparencia exigida a todo es enemiga directa del placer que exige un cierto ocultamiento, al menos un tenue velo. La mercantilización es un proceso inherente al capitalismo que solo conoce un uso de la sexualidad: su valor de exposición como mercancía.
Lo propio ocurre en la exigencia de transparencia en la política: “La transparencia que se exige hoy en día de los políticos es cualquier cosa menos una demanda política. No se pide la transparencia para los procesos de decisión que no interesan al consumidor. El imperativo de transparencia sirve para descubrir a los políticos, para desenmascararlos o para escandalizar. La demanda de transparencia presupone la posición de un espectador escandalizado. No es la demanda de un ciudadano comprometido, sino de un espectador pasivo. La participación se realiza en forma de reclamaciones y quejas. La sociedad de la transparencia, poblada de espectadores y consumidores, es la base de una democracia del espectador”.
La exigencia de transparencia, acompañada del hecho de que el mundo es un mercado, hace que los políticos no acaben siendo valorados por lo que hacen, sino por el lugar que ocupan en la escena. “La pérdida de la esfera pública genera un vacío que acaba siendo ocupado por la intimidad y los aspectos de la vida privada”, afirma. “Hoy se oye a menudo que es la transparencia la que pone las bases de la confianza. En esta afirmación se esconde una contradicción. La confianza solo es posible en un estado entre conocimiento y no conocimiento. Confianza significa, aun sin saber, construir una relación positiva con el otro. La confianza hace que la acción sea posible a pesar de no saber. Si lo sé todo, sobra la confianza. La transparencia es un estado en el que el no saber ha sido eliminado. Donde rige la transparencia, no hay lugar para la confianza. En lugar de decir que la transparencia funda la confianza, habría que decir que la transparencia suprime la confianza. Solo se pide transparencia insistentemente en una sociedad en la que la confianza ya no existe como valor”. Un ejemplo de esta contradicción es el Partido Pirata que se presenta a sí mismo como el de la transparencia, lo que en realidad equivale a una propuesta de despolitización. “Se trata, en realidad, de un antipartido”, afirma Han.

Y se ha diluido también la “verdad”, porque en la sociedad de la transparencia lo que importa es la apariencia. Parte de su discurso recuerda el de los situacionistas franceses de los sesenta, que sostenía que la historia podía explicarse por el predominio de los verbos que explican las cosas. En la antigüedad, lo importante era el ser, pero el capitalismo impuso el tener. En la actual sociedad del espectáculo, sin embargo, domina la importancia del parecer, de la apariencia. Así lo resume Han: “Hoy el ser ya no tiene importancia alguna. Lo único que da valor al ser es el aparecer, el exhibirse. Ser ya no es importante si no eres capaz de exhibir lo que eres o lo que tienes. Ahí está el ejemplo de Facebook, para capturar la atención, para que se te reconozca un valor tienes que exhibirte, colocarte en un escaparate”. Y el mundo de la apariencia se nutre de las aportaciones de los medios de comunicación. Pero hay una gran diferencia entre el saber, que exige reflexión y hondura, y el conocer, que no aporta verdadero saber. “La acumulación de la información no es capaz de generar la verdad. Cuanta más información nos llega, más intrincado nos parece el mundo”.

11.3.14

Deliri

Avui, a l'andana del metro, deixant un rastre de llaunes buides de cervesa, un home expressa a crits el seu deliri. El seu monòleg no deixa de tenir, però, punts de lucidesa. Com quan repeteix: "Yo me caigo bien, tío. Mira que tengo problemas, eh, pero me caigo bien". O com quan alaba Oscar Wilde: "¿Sabéis quién es? Es un gran poeta". Es compara també amb Syd Barrett i diu que portarà el seu nom de pila fins la tomba, però abjura d'un cognom que només li porta problemes. A cada noia que passa li demana "¿Tú debes ser Valerie, no?" i em pregunto si potser aquest nom de dona té a veure amb la seva bogeria. I el metro que se m'emporta s'endú també aquesta història desconeguda.

28.2.14

Pinzellades

Al despatx d'X. un gran finestral dóna a la façana d'una església barroca. A escassos metres -el carreró és estret- tenim la imatge d'un sant de pedra mutilat pel temps i ple de cagades de colom que gairebé presideix la reunió. Imposa.

Unes hores més tard, caminant per aquest carrer, alço la vista per tornar a mirar-lo. D'una cantonada apareixen, però, una mare i dues filles -rosses, franceses, d'una elegància poc comú en aquest barri- que distreuen la meva mirada.

Circulo per la ciutat amb el braç enguixat penjat del coll amb una certa normalitat (ja gairebé m'hi he acostumat) i, com aquell individu de l'acudit que corria amb una enclusa per la sabana per poder llençar-lo a terra si el perseguia un lleó i així poder córrer més, penso que quan torni a tenir les dues mans les meves capacitats seran extraordinàries.

Passo per davant d'una botiga de roba femenina amb un nom que m'agrada: Passé composé. Me'n ve al cap un altre: Comptoir des cotonniers.

Uns operaris treuen el vell cartell de fusta de la llibreria Canuda. Se'ls trenca pel mig.

A la Central m'estic una estona a la secció de llibres en llengües estrangeres i em crida l'atenció -és molt evident- el contrast en el disseny de les portades dels llibres francesos i anglosaxons. Fotografies, il·lustracions a tot color, tipografies estridents a les portades dels llibres en anglès i sobrietat, tons crema i blancs, discreció tipogràfica als llibres francesos. No m'aventuro a treure cap conclusió.

Pels carrers i pels aparadors de les botigues els primers indicis del Carnaval. Buscarem refugi.

27.2.14

A i B

A no parla mai obertament a C de B, però els seus silencis i els sobreentesos diuen molt. B, en canvi, expressa clarament el seus recels sobre A a C, en un crescendo que ha tingut la seva apoteosi quan li ha etzibat, directament, que A era dolent. C és bon amic d'A i de B i, davant d'aquesta situació i de la initutilitat d'una eventual mediació, només pot arronsar les espatlles i obrir els horitzons de les converses, perquè corri l'aire.

14.2.14

No ets encara el millor temps...

Després d'uns dies de fred i vent intens, durant els quals he hagut d'estar reclòs a casa, he aprofitat la bonança d'avui per sortir una estona al jardí. Fa uns dies va passar el jardiner a eliminar els rastres més evidents de la incúria hivernal -fulles mortes, branques sobreres, herbes invasores- i ara el jardí té una aparença més serena i ordenada, com de malalt encara convalescent però que ja ha deixat enrere la fase aguda de la malaltia.
L'altre dia ens enviava l'amiga R. una fotografia del cementiri de Sant Gervasi, on, com cada segon diumenge de febrer, un grup de gent s'aplegava a recitar versos de Joan Maragall davant la tomba del poeta. I indefectiblement, per les dates, ens venia al cap L'ametller:

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!


Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.


D'aquesta manera, com en la darrera estrofa, es començava a albirar avui aquest millor temps, encara llunyà: el sol escalfava, el freixe començava a brotar i l'aire que bufava no era tan inhòspit. També el lilà i la morera apuntaven les noves gemes, mentre el petit roure nascut accidentalment prop del riu mostrava que ja s'ha fet un homenet. El seu tronc comença a fer goig i l'escorça denota maduresa. Hi he passat la mà per sobre: el tacte rugós però alhora càlid m'ha recordat la mà o el rostre d'un vell home de camp. Mentre m'hi recolzava, la vista se me n'ha anat cap a ca l'avi: les arcades, belles i proporcionades, la paret irregular del jardí on un gat prenia el sol, la vella porta rovellada, la caseta del gos en un racó de l'hort... I he pensat que diria a l'R. que aprofités que tenen els paletes per fer arreglar una mica aquesta oblidada caseta de gos, on potser n'hi veurem córrer algun aviat. I així, a poc a poc, va arribant també el millor temps en aquesta casa on la xemeneia comença a fumejar de nou.  

11.2.14

Foscor, vida

Ve l'À. al meu llit i em diu que l'N. és al bany i té por de sortir-ne. Hi vaig i li dic a l'N. que no ha de tenir por de res. Em diu que té por del monstre pelut. Encenc el llum del corredor i li ensenyo que no hi ha ningú. Clar!-diu, com si parlés amb algú curt de gambals- quan obres el llum desapareix.

***
Juguen a construir una petita ciutat, mesclant joguines diverses: hi ha una piscina, un aeroport, una estació... L'N. pregunta per què el tren no corre sol i s'ha de fer moure amb la mà. Respon l'À. amb volguda indignació:
-Què et penses tu, que a la vida tot és automàtic!

5.2.14

Londres NW


Absort, aquests dies, en la lectura de Londres NW, de Zadie Smith. Crec que a la història li costa una mica d'arrencar -o potser va ser una qüestió personal- però en la segona part (en té quatre, la novel·la), apareix amb tota plenitud l'escriptura -i l'escriptora- de raça. Resulta impressionant la capacitat de Smith d'arrodonir els personatges amb petits detalls de la seva quotidianitat, amb aparents nimietats que no són tals. Creix l'admiració -i l'enveja- a mesura que passen les pàgines d'aquesta novel·la d'ambients i de personatges que es retroalimenten. Tinc un record vague, encara que bon record, de Dents blanques, la novel·la que l'any 2000 va consagrar l'aleshores joveníssima Zadie Smith. Aquesta N-W (aquest és el títol original) resulta més experimental, menys evident en la narració, però alhora crec que més rodona. Si em disculpeu, deixo d'escriure per continuar la lectura.