25.9.17

Mascotes

Anem al camp de l'Espanyol amb l'N. A la mitja part, amb desplegment de música i fums, es presenten les noves mascotes de l'equip, el Perico i la Perica, moderns, acolorits i flamants, contrastant amb el vell perico una mica descolorit i rònec que ens acompanyava fins ara. Lluny de deixar-se endur per la bellesa i la modernitat, el primer que diu l'N. és:
- Em fa pena l'altre perico.
I com m'agrada que sigui així!

12.9.17

Migdia

Al migdia, faig una escapada als estands de la Setmana del llibre en català que hi ha davant de la catedral per fugir d'humors negres. Estic a punt de comprar-me tres o quatre llibres, però faig un exercici de contenció (l'altre dia m'explicaven que en japonès existeix una paraula per expressar l'acció, tan practicada, de comprar llibres i no arribar a llegir-los). Finalment, el més valuós que m'enduc és l'escena que m'acompanya quan ja me'n vaig: mentre el sol m'enlluerna entrant pel carrer de la Palla, un guitarrista inicia els acords de Space oddity. Tanco els ulls al sol i deixo que la música m'acompanyi i es vagi apagant mica en mica, mentre m'allunyo lentament.


***
L'altre dia parlàvem amb l'A. de Montaigne i de la Boétie, perigordins ambdós; dels escenaris de la seva vida i de la seva amistat, tan intensa. També de l'assaig que el segon va començar a escriure als setze anys sobre la servitud voluntària, que sembla encara vigent. Per això, em fa il·lusió la coincidència de trobar a Sur les chemins noirs, una referència a l'obra d'Étienne de la Boétie, en concret al fet que Sylvain Tesson contraposa el seu desig de perdre's en la geografia -un dels eixos del llibre- amb la servitud voluntària. La desaparició  desitjada, antídot de la servitud voluntària, diu.

11.9.17

Els camins negres


Ull clínic de la G. en dir-me, a la llibreria Chemins d'encre de Conques, que em fixés en Sur les chemins noirs, de Sylvain Tesson, en edició de la blanche de Gallimard.
No tinc per costum subratllar els llibres, però en aquest cas estic temptat de fer-ho contínuament. El llibre, una mena de dietari d'un viatge a peu per creuar França a través de camins perduts (els camins negres), és un autèntic festival de reflexions intel·ligents i sumament crítiques sobre el nostre món, la tecnologia, el progrés (Tesson cita Cocteau per dir que podria tractar-se del desenvolupament d'un error)...
Ompliria aquest text de cites de Sur les chemins noirs si volgués ser exhaustiu a l'hora de recollir aquelles que m'han fet pensar o amb què he concidit amb major o menor grau. Molt propera em resulta la seva visió sobre les noves tecnologies o sobre el lloc que volem ocupar en el món: alguns homes volen entrar a la història mentre que d'altres volem desaparèixer en la geografia, diu per justificar la seva ruta pels camins negres, com una metàfora del seu pas per la vida al marge dels camins oficials. O, respecte al paper de les noves tecnologies, es pregunta retòricament si realment milloren l'espècie i ens fan més lliures i amables. En aquest sentit, cita el filòsof italià Giorgio Agamben, per assenyalar que respecte a la desorbitada proliferació de les tecnologies som el cos social més dòcil i més submís que mai ha aparegut en la història de la humanitat.
No he arribat ni a l'equador de Sur les chemins noirs, però tot i les dificultats lèxiques que em planteja en alguns moments (el registre no és simple), em resulta una lectura d'un interès extraordinari des de perspectives diverses i variades. Un d'aquells llibres que deixen petja.

3.9.17

Literatura portàtil

D'aquí uns minuts tinc previst acabar Dies de pluja, el volum cinquè de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgard. Llegits, doncs, 5 de 6 i a l'espera que L'Altra editorial publiqui el sisè. Aquest cinquè volum té exactament set-centes divuit pàgines. I ja sé que aquest criteri té poc de literari, però ara tinc una certa necessitat de -citant Vila-Matas- alguna cosa que pertanyi al món de la literatura portàtil.
Dic això perquè precisament ahir vaig trobar-me a la Central amb les últimes novel·les d'Auster i Marías, que per a mi són sempre cites ineludibles i que en aquesta ocasió em van semblar especialment atractives, però l'extensió dels volums és més que respectable i la seva lectura ha quedat de moment posposada.
Igual que hi ha moments en què ens atreuen les sales d'un museu que contenen pintures d'escenes intimistes davant de les grans composicions, o preferim escoltar un quartet decambra abans que una orquestra simfònica, ara és moment per a mi de lectures més breus, que no tenen perquè ser menys ambicioses ni exigents.

29.8.17

Influencer

Respecte a l'anècdota que explicàvem l'altre dia sobre la recomanació de ¿Dónde vamos a bailar esta noche? m'escriu l'amic P. i m'explica que va ser ell qui va comprar el llibre aquell dia a la Documenta. Poques hores abans havíem pres un cafè junts i n'hi havia parlat. Així que al final resultarà que sí que sóc un influencer.

24.8.17

Pinzellades del dia

A la llibreria Documenta, que cada dia m'agrada més, demano per ¿Dónde vamos a bailar esta noche?, de Javier Aznar, que no veig sobre les taules. La llibretera que m'atén em mira amb cara de sorpresa i em pregunta a quin lloc ha sortit avui la recomanació d'aquest llibre. Responc amb una cara de sorpresa encara més intensa que no ho sé, que jo ja l'he llegit aquest llibre, que m'ha entusiasmat, el recomano a tothom i ara el volia comprar per regalar. Llavors m'explica que just fa una estona li han preguntat per aquest llibre i acaba de vendre l'exemplar que tenia. Li dic que deu ser casualitat, ja que no crec que la meva capacitat d'actuar com a influencer analògic vagi tant lluny. M'ofereix mirar, i això l'honora, si el tenen a una llibreria propera, però declino l'oferiment. Finalment, m'enduc un microassaig sobre els pintors holandesos del segle XVII.

***
Vaig a una perruqueria moderna del Born a rapar-me (dir que vaig a tallar-me els cabells resultaria presumptuós, ateses les circumstàncies). Sona a la ràdio una cançó de moda i la noia que em passa la màquina es posa a cantar-la sense complexos. Veig llavors al mirall una escena curiosa: la meva pròpia imatge, aparentment formal i circumspecta però amb un somriure d'irònica felicitat que se m'escapa, i la noia, lluint una exhibició de tatuatges, pírcings i un pentinat binari (rínxols a la zona frontal, cabells rapats als laterals) cantant a ple pulmó. Tot amb un fons de miralls que multipliquen l'escena des de diferents perspectives. Em vénen ganes de fer un insagram story.

***
Mentre pujo en cotxe, enganxo un programa de ràdio on expliquen, en una interessant complementarietat dialèctica entre el conductor i la col·laboradora, els orígens del hip-hop a la Nova York dels anys 70-80. He de reconèixer que m'hi enganxo perquè comencen parlant dels Ramones, però la història em resulta francament interessant. Em pregunto per què programes com aquest queden relegats al mes d'agost i la resta de l'any ens hem d'acontentar amb escoltar fins la milionèsima vegada l'actualitat política o la pseudoinformació futbolística.

***
Quan s'acaba aquest espai i entra la publicitat, canvio d'emissora i a la radiofórmula que connecto posen just en aquell moment Chica de ayer. Una cançó que m'agrada molt però em posa sempre doblement trist: per la pròpia història que explica i per la trista història d'Antonio Vega.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.

Llibreries


No és cap secret la meva admiració cap a les llibreries franceses. Llibreries de vell -amb horaris molt peculiars, això sí- llibreries de nou; llibreries grans, llibreries petites; llibreries de tota condició i a tot arreu. A diferència del nostre país, on les llibreries només s'omplen un dia l'any, més d'una vegada he sentit enveja davant la densitat humana trobada un dissabte a la tarda qualsevol en llibreries de ciutats franceses. Per exemple, a Mollat, a Bordeus, o a Sauramps, a Montpeller. A Barcelona això només passa al Zara o a l'Apple Store.
En aquesta darrera escapada, aquesta admiració no ha fet més que créixer, amb tres exemples concrets. A Domme, preciosa població del Périgord situada sobre una cinglera expecialment al vespre quan el sol baixa i la vila comença a despoblar-se, on vam trobar una llibreria de vell amb una amplíssima secció de còmics, oberta fins hores intempestives (especialment intempestives segons el criteri francès). A Figeac, on la preciosa Le Livre en Fête encanta amb la seva ubicació -en una casa amb bigues de fusta a la façana i portalada gòtica- i amb la bellesa cromàtica -blancs i blaus- del seu aparador amb una selecció de llibres per a l'estiu. I, especialment, a Conques, on sorprèn enormement torbar-se amb una llibreria com Chemins d'encre, títol poètic que defineix aquesta petita joia situada a escassos metres de la gran joia romànica de l'abadia de Santa Fe de Conques. Una finestra oberta a un carreró i unes escales donen entrada a aquesta modesta -en les formes- i ambiciosa -en el fons- llibreria, on trobem, a banda d'una excel·lent selecció de llibres, una magnífica exposició de dibuixos que commemora els deu anys de la llibreria. Arbres, es diu aquesta mostra, que recull pintures de Michel Cure i dibuixos de Jean-Michel Bacquet Són aquests dibuixos els que ens embadaleixen per la seva factura destra i precisa i, sobretot, per la particular atmosfera, nítida i elegant, que envolta les escenes, fins al punt de lamentar -coses de l'economia- no poder-nos-en emportar cap a casa. I mentre parlem d'aquests dibuixos amb la llibretera, ens crida l'atenció una escultura -un nu- que veiem de reüll dalt d'una prestatgeria. No ens estem de preguntar i ens diuen que és d'Henry Parayre, escultor que desconeixíem, i del qual ens ensenyen un llibre magníficament editat per la mateixa llibreria. Són aquests detalls -la llibreria, l'exposició, l'edició d'aquest llibre- i no d'altres els que fan gran una cultura i un país.

31.7.17

Instants

De Cesare Pavese: No es recorden els dies, es recorden els instants.

Doncs això.

19.7.17

U2

Mirant avui l'instagram he pensat que costaria trobar en aquest país algú més, apart de mi, que no hagués anat al concert d'ahir dels U2.
Deixant de banda les bromes, el mercantilisme, la meva aversió per les unanimitats i el mainstream, i la meva opinió sobre l'evolució musical dels U2, rememorar els 30 anys de The Joshua Tree em posa en situació d'alerta sentimental. Em veig fa trenta anys, juntament amb els meus amics, davant d'un televisor Philips a la saleta de casa, bocabadat, veient i escoltant el videoclip de Where the streets have no name. O un parell d'anys abans -sense The Joshua Tree encara- estirat fumant (quin homenet!) amb el sac de dormir com a coixí en el prat de davant d'una casa de colònies, mentre un radiocaset emet els sons de New year's day. L'escena ja va ser descrita.
El poder evocador de la música és enorme i, si s'accepta el topicàs, U2 forma part de la banda sonora de la meva vida. No puc de reviure moment viscuts mentre sona, per exmple, With or without you.

23.6.17

Un llibre que segur que em compraré (i llegiré)

Llegeixo a Núvol que han concedit el Premi Creixells a Joan Buades per la novel·la Crui. Els portadors de la torxa. La ressenya que el mitjà fa d'aquest llibre, autofinançat per Verkami després de reiterades negatives d'editorials, em sembla prou interessant i la comparteixo amb l'R.
L'R., sempre perfectament informat de tot, em posa al cas de la polèmica que ha generat la concessió d'aquest premi pel fet que el llibre no hagi estat editat de forma convencional. Em fa arribar alguns tuits de figuretes de la literatura local que, continuant amb els diminutius, fan una mica de vergonyeta. Algú els contesta que posar en dubte la concessió d'un premi per raons tècniques (i de retruc qüestionar així la vàlua d'una obra) no seria la millor manera de donar la benvinguda a un outsider al milieu literari. Molt modestament, m'afegeixo a aquest corrent amb aquest humil text, amb la compra (i lectura) segura d'aquest llibre i amb la voluntat de fer-ne taca d'oli. Demano disculpes per si ofenc algú. Mai m'hauria pensat que em tocaria fer aquest paper davant de tants alternatius defensors de l'establishment,