14.5.15

Sentit i pensat

Sentit en un carrer del Gòtic. Un home, que s'espera a la porta d'una botiga, li diu a la seva dona, que és a l'interior:

- Marie, on n'est pas venu à faire les magasins.

I pensat, tot seguit, mentre segueixo el meu camí:

- Això és el que tu et pensaves.

13.5.15

Maillol a Barcelona

No descobrirem ara Maillol. N'hem parlat i n'hem escrit aquí mateix alguna vegada. Però sí que descobrim l'exposició que el Museu Marés dedica al seu viatge a Grècia. Personalment, crec que el tema de l'exposició -aquest viatge- és accessori, allò que importa és poder veure una trentena d'escultures de Maillol a Barcelona. I és que, lamentablement, per a l'obra d'aquest grandíssim escultor català, els Pirineus són una autèntica frontera. Una frontera que cal creuar per  admirar la seva obra. Mirant-ho pel costat bo, és l'excusa perfecta per escapar-se a Banyuls.
Sóc un escultor que fa nus al costat del Mediterrani, deia Maillol, i possiblement no trobaríem cap definició millor, cap altra definició possible. Al pati del Museu Marés ens dona la benvinguda, precisament Mediterrània, potser l'obra més representativa del mestre rossellonès. I a l'interior, en una sala no gaire gran, vint-i-cinc o trenta escultures més, de dimensions més reduïdes, però potser més abastables en el seu conjunt, amb una bellesa més fàcil de copsar. Bronzes, terracotes, algun marbre. Sempre nus. M'és quasi impossible seguir un recorregut: avanço, torno enrere, miro per un costat, em fixo en un detall de l'altra banda... Llàstima que no em sobra el temps. Tot i això, m'assec a veure el documental sobre l'escultor que projecten a la sala adjacent. Estic sol. A la pantalla hi va sortint Maillol, amb la seva llarga blanca i aquella mena de boina que portava, passejant entre les vinyes, al costat d'un rierol. Rebutja les teories artístiques. Parla en català amb uns pastors. Què feu?, els hi pregunta. El paisatge -les vinyes a la falda de les Alberes- és preciós. Quasi no ha canviat. Les imatges del poble -Banyuls als anys 30 o 40-, que sí que ha canviat, no són menys belles.
Només una paret separa aquestes sales del carrer, on circulen riuades de turistes i sona el repertori reiteratiu de músics no gaire ben dotats. La temperatura deu superar ja els trenta graus. Aquí dins sóc en un món diferent, quasi oposat. No hi ha ningú. I m'adono que tampoc són necessaris tants ingredients perquè la vida sigui més agradable: bellesa, silenci, harmonia, frescor, remembrança d'un paisatge. O potser és Maillol que fa miracles.

Touché

O quan una nena de set anys et fa callar amb un argument.

- Papa, jo vull que guanyi el Barça.
- Ah, sí? Ara ets del Barça? (Amb un to de sorpresa-ironia-duresa).
- No. I tu, ara ets del Bayern?

8.5.15

Corriol


Sembla mentida que després de tant admirar Josep Pla, de tant gaudir amb Un senyor de Barcelona, de tantes converses sobre aquest llibre i sobre els Puget, fins i tot després d'escriure sobre les becades del Collsacabra, encara no coneguéssim Corriol.
Així que hem aprofitat una escapada familiar a Rupit -no hi aneu mai l'1 de maig, si us plau!-, per fer un passeig pels camins que porten a aquesta finca del Collsacabra. Tot i que no ens hem apropat a la casa més que el propi camí que l'envolta, ni hi hem trobat cap reminiscència de la família Puget, n'hi ha hagut prou per copsar la bellesa d'aquest indret, vestit amb la plenitud de la primavera. Potser per oposició al cafarnaüm dels carrers de Rupit (¡Jonathan, no saltes sobre el puente!; Aniol, vigila amb l'espasa!) que esborraven tot el caràcter i atractiu d'aquesta població, caminar entre els boscos i els camps de Corriol, tant sols uns quilòmetres més enllà del maremàgnum, ha estat una benedicció. Els camps d'una verdor encegadora, els lilàs florits que feien de contrapunt a la blancor de la casa, la dualitat del silenci i el cant dels ocells, la fiblada del pas d'una sargantana entre les herbes, la música d'un rierol, les fulles que començaven a apuntar en les branques dels arbres... Tot un inventari de meravelles gratuïtes i alhora impagables, a l'abast d'un simple passeig. I en acabar, la coca de forn de llenya que han endrapat per berenar l'À. i l'N., amb una fam també primaveral i quasi salvatge.

6.5.15

Encara més Pla

De vegades, l'amic R., amb esperit provocador, em fa arribar textos indigeribles, escrits per personatges dubtosos. Ho compensa, però, enviant-me sovint escrits que resulten reconfortants enmig de jornades d'activitat intensa. És el que ha fet avui, amb l'entrada de El quadern gris de 6 de maig 1919, just fa noranta-sis anys. Val molt la pena clicar aquest enllaç per rellegir-la, o llegir-la.
És un text que expressa, amb la destresa inigualable del mestre Pla, la contradicció i lluita interna que es dóna en determinats individus criats en els valors de la burgesia: l'oposició entre la responsabilitat exacerbada i, diguem-ne, l'esperit creatiu i dissipat. El senyor Esteve i el seu fill, tot en un.
D'entrada, contraposa Pla la carnalitat de la Rambla amb l'espiritualitat dels temples que l'envolten -la Catedral, el Pi, Santa Maria del Mar- i és aquesta temptació de la Rambla la que planteja el dubte entre el sentit del deure, és a dir l'estudi, i el que ell anomena tenir les penques d'anar-se'n a passejar.
Però tot i concloure que mantenir-se en una situació correcta proporciona un autèntic plaer, Pla situa el problema en la importància dels diners i la seva incapacitat -això diu- per guanyar-ne. Això l'obsessiona fins al punt de constatar que tindrà sempre por davant la vida.
Quedo meravellat com un episodi aparentment intranscendent explicat amb quatre paràgrafs resumeix una contradicció vital que pot acompanyar i marcar una vida. La grandesa de la gran literatura. 

4.5.15

El pi de les Landes

El meu germà R. em regala una antologia de poetes romàntics francesos: Vigny, Musset, Lamartine, Hugo... L'edició d'Austral i la traducció de Carlos Pujol és una garantia. Llegint el volum a l'atzar, sense cap ordre, m'agrada Le pin des Landes de Théophile Gautier, pur romanticisme:

Sólo veo al pasar por las Landas desiertas,
un Sahara francés, mar de arena muy blanca,
entre hierbas resecas y verdosos charcales,
estos pinos que llevan una herida en su flanco,

pues, queriendo sus lágrimas de resina robarle,
ese avaro verdugo de las cosas, el hombre,
que no sabe vivir más que a costa del crimen,
en su tronco doliente abre un surco profundo.

Sin llorar por su sangre gota a gota vertida,
da su bálsamo el pino con la savia que hierve,
y le vemos erguido cual si fuera un soldado
que aunque herido quisiera ver la muerte de pie.

El poeta es lo mismo en las landas del mundo;
si no tiene una herida su tesoro conserva.
Necesita llevar en el pecho una muesca
para darnos sus versos como lágrimas de oro.

3.5.15

Dia de la mare

Avui, camí del camp de l'Espanyol, mentre feia cua (a algú se li ha acudit tallar la ronda de Dalt per asfaltar-la just abans del partit), sentíem les recomanacions d'un programa de ràdio de llibres per al dia de la mare. Una d'aquestes recomanacions -en llegien algun fragment- m'ha semblat especialment interessant: Mi madre, de Richard Ford. I he pensat que, tot i que no celebrem aquesta festivitat artificiosa, hauria estat un bon dia per fer-li a la G. aquest regal inesperat. Però era diumenge i les llibreries, tancades. Potser en aquest debat sobre l'obertura dels comerços en festius, hauríem de pensar també en les llibreries. La llibreria de guàrdia.

24.4.15

El meu Sant Jordi


Que Sant Jordi és una festa esplèndida s'ha repetit infinitat de vegades. Els llibres, els carrers, la primavera. No cal insistir-hi gaire. Que Sant Jordi té coses no tan bones també s'ha dit mil cops. Els llibres que es compren i no es llegeixen, les gentades, els pseudoescriptors. Tampoc cal perdre-hi gaire temps més.
Dit això, l'escenari és aquest i, com s'ha d'intentar fer sempre, cal aprofitar tot allò que el dia té de bo i mirar d'obviar el més negatiu. Com ara intentar passejar per la rambla Catalunya, per exemple. ¿I quines coses bones té Sant Jordi per a aquells que, amb un cert aire de suficiència, manifestem que nosaltres comprem llibres tot l'any? No poder ni entrar a La Central, per exemple?, preguntarà algun escèptic. ¿Constatar l'èxit de determinats escriptors molt mediocres, mentre autors amb ofici romanen asseguts als estands sentint el pas dels minuts?, dirà algú altre. Doncs bé, la realitat és innegable, però també és cert que hi ha pesos a l'altre plat de la balança. Com la selecció d'autors que fan algunes llibreries i que permeten conèixer i tractar -ni que sigui superficialment- autors novells i interessants. Especialment significativa m'ha semblat enguany la tria de La impossible, una llibreria a seguir del meu antic barri (em sembla recordar que fa anys en aquell local hi havia una adrogueria), amb escriptors que no he llegit -encara- però que em resulten interessants com Jordi Nopca, Jaume Benavente o Carles Pradas. O com les parades que -segons vaig veure- han començat a instal·lar algunes de les petites grans editorials que han anat sorgint al país i que permeten tenir una visió de conjunt de la seva activitat i línia editorial (Kiko Amat en cita algunes en el seu article d'avui a La Vanguardia). O com la presència d'algun autor estranger interessant, que sobreviu a la jornada com un edelweiss trasplantat a la sorra d'una platja.
El meu Sant Jordi es va configurar, doncs, al voltant d'aquestes premisses, mirant de no acostar-me als estands de signatures de les llibreries amb vocació de megastore i evitant trepitjar, en la mesura del possible, el passeig central de la rambla Catalunya. El resultat final va ser la compra dels tres llibres que veieu a la foto i les respectives -i breus- converses amb els seus autors. Conversa, si se li pot dir així, telegràfica amb David Foenkinos, autor de la guardonada i atractiva Charlotte, en un estand del passeig de Gràcia (jo m'hi adreçava en francès i ell em responia en anglès, cosa que em rebenta perquè palesa la meva inconsistència en la llengua de Molière). Conversa breu però molt agradable amb l'esmentat Jordi Nopca, que em va signar el seu Puja a casa que vaig regalar a la G. I conversa també ràpida amb Paula Bonet, autora i il·lustradora del llibre 813 sobre François Truffaut, però suficient per adonar-me de dues coses. Primer, com d'encantadora és Paula Bonet i, segon, que jo era una autèntica rara avis en aquell lloc on, entre flaixos, signava la Paula: la botiga de moda del passeig de Gràcia, Hoss intropia. Allà jo era també un edelweiss.
Començarem ara a llegir, perquè els llibres de Sant Jordi també s'han de llegir, però d'entrada guardaré un bon record d'aquest Sant Jordi de 2015.

PS: En arribar a casa m'espera una bona notícia per arrodonir el dia: la classe de l'N. han guanyat el segon premi del concurs de contes Pilarín Bayés de Cicle inicial amb L'àvia Nuri i el seu regal. Moltes felicitats!

23.4.15

Tristesa

L'altre dia vaig fer arribar a uns amics una llista ràpida de llibres recomanats. Algú em va fer notar la seva necessitat d'una lectura optimista. I repassant el llistat que havia fet, em vaig adonar que cap dels llibres responia a aquest qualificatiu. Vaig fer aleshores un nou repàs mental de lectures -recents i no tan recents- i vaig constatar que m'era molt difícil trobar-ne alguna amb aquests atributs. Curiós.
Avui, començant a llegir 813 Truffaut, de Paula Bonet, em trobo d'entrada amb aquesta cita del director francès: "Començo una pel.lícula pensant que serà divertida i, després, m'adono que només la podrà salvar la tristesa".

21.4.15

Autoregulació

Per molt que ens pesi a alguns, l'autoregulació i l'autocontrol esdevenen sovint una quimera davant la naturalesa humana.
Som a l'àrea de jocs d'un hipermercat. Un lloc d'aquells en què cal descalçar-se per entrar i és ple de pilotes de goma de colors, xarxes per enfilar-se i tobogans. Un cartell avisa que és per a ús de nens de 3 a 9 anys. L'À. s'espera, doncs, a fora mentre la seva germana juga una estona. Quan surt, l'N. comença aquest diàleg:
- A., no sé per què no has entrat.
- Tinc onze anys.
- Però si no hi havia cap guàrdia!