10.2.16

Informació

Des de fa uns mesos, de forma desordenada, vaig llegint Nueva York: Historias de dos ciudades, un interessant llibre que inclou tant relats de ficció com reportatges sobre la ciutat de Nova York. Vaig comprar-lo a Casa Usher, l'excel·lent libreria del carrer Santaló. En un dels capítols d'aquest llibre coral, que pretén donar una visió de la desigualtat social de la metròpoli, Colum McCann narra la història dels sensesostre que als anys 90 vivien als túnels de la ciutat, en concret al que creua Riverside Park. Tot i centrar-se en aquest túnel, McCann ofereix aquesta inquietant visió general: Un túnel de crack en la estación de Broadway-Lafayette. Un túnel de heroína no muy lejos, en la Segunda Avenida. Prostitución organizada en los subterráneos de Chinatown. Familias de inmigrantes en los pasadizos que recorren Riverside Park. Falsos rumores de la existencia de una comunidad organizada bajo la estación de Grand Central.  Explica també que anys més tard l'administració Gliluani va tancar la majoria d'accessos al subsòl, la qual cosa tractant-se d'una al·lusió a Giuliani, no descartaria que sigui dit en to de crítica.
Tot això em fa pensar en les històries que treuen avui tots els diaris sobre l'estació nonata de Bifurcació-Vilanova, on va originar-se el foc que ahir va omplir de fum els túnels de ferrocarril de Barcelona, i els indigents que, segons sembla, hi viuen. És una història que té interès, pels diversos vessants que abasta, i que fa pensar en el text de McCann (que s'introduïa en aquells túnels novaiorquesos per conèixer de primera mà el que allí succeïa). I precisament per l'interès que té, em sobta no haver pogut llegir-la abans, que ningú ens hagués explicat el que passava en aquest món subterrani de l'estació fantasma, tan propera a edificis emblemàtics de la ciutat com el TNC, l'auditori o els encants.
L'altre dia Enrique Vila-Matas, en una entrevista a El País, feia unes reflexions molt interessants sobre l'actualitat. El titular ja ho deia tot: "Ens té segrestats tota la murga mediàtica". Possiblement la clau de tot plegat estigui en aquesta saturació de determinada informació, capaç de desequilibrar qualsevol balança informativa.

6.2.16

Notes

Llegir un llibre dolent és un fet habitual, que visc amb una certa normalitat. Llegir un llibre dolent d'un bon escriptor em provoca decepció. I si l'escriptor en qüestió em resulta especialment admirat, em genera fins i tot tristesa.

***

Vull comprar-me els diaris de Pierre Bergounioux. A La central dubto una estona entre comprar-me l'edició original en francès o la traducció al castellà que acaba d'editar Días contados. Al final, opto pel Cahier de notes original, entre altres coses perquè m'ofereix tres.centes pàgines més.

***

Això de mesurar els llibres en funció de la ràtio pàgines/euro deu formar part del caràcter català. Igual que quan els meus fills es queixen quan deixo alguna -poc generosa- propina en un restaurant. L'N., que encara no té gaire clar el terme acostuma a dir:

-Papa! Per què deixes recompensa?

***

Fa unes setmanes vaig anar a veure l'exposició Picasso i els Reventós al Museu Picasso. És una exposició mínima però suficient per reafirmar-me amb la meva idea de que Picasso, excel·lent dibuixant i artista complet, va produir durant anys obres extraordinàriament mediocres. Amb el pas de les dècades crec que aquesta visió s'anirà fent evident.

***

Llegint Reyes de Alejandría de José Carlos Llop, em trobo amb l'escena on apareix una vella llibreria del carrer de l'Odéon. Això em transporta uns quinze anys enrere, a una escapada hivernal a París. Abrigats, recorríem aquells carrers del barri de Saint-Germain buscant els fantasmes de Joyce o Fitzgerald. No s'escapava cap llibreria de vell, i menys en aquell carrer de l'Odéon on el fetitxisme ens feia pensar que encara ens toparíem amb Sylvia Beach o Adrienne Monnier. Recordo especialment una llibreria fosca prop de la plaça Saint-Sulpice, on només cremava una bombeta que penjava nua del sostre, i aquella del carrer de l'Odéon, on vaig comprar-me un llibre de Camus -no recordo quin- de la blanche de Gallimard.
Vam ser molt feliços aquells dies a París. Caminàvem fins a l'extenuació, menjàvem poc i ens moríem de fred. No ens n'adonàvem llavors, però érem molt joves. De vegades em pregunto perquè no hem tornat a París. O perquè no hem tornat a Venècia. Les ciutats més belles i que hem viscut amb més intensitat. I potser l'explicació és simple: per la por a alterar uns determinats records. Potser els records tenen un valor més alt del que tots creiem.

23.1.16

El botó

De vegades, escoltant la ràdio generalista, tinc la desgràcia de topar-me amb les columnes de determinats comentaristes esportius. Arran d'aquests darrers derbis, he sentit molts cometaris esbiaixats, propis d'un hooliganisme que pretén disfressar-se d'equanimitat i l'únic que denota és una autoassumida superioritat moral. Abans això m'emprenyava molt. Ara, simplement faiig un gest molt lleu: prémer un botó. L'habitacle del cotxe es vesteix amb un silenci preciós.
El botó com a símbol de la potestat d'escollir, en aquesta com en altres coses de la vida.

7.1.16

Pla i Manent

Els Reis de l'Orient, a petició de la G. i l'À., em porten Per acabar, el darrer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Em fa una gran il·lusió. S'hi recullen bàsicament un parell de dietaris i articles dispersos que no s'havien publicat en volums anteriors. Entre aquests, hi ha un paper -per utilitzar la terminologia planiana- sobre El vel de Maia de Manent. És un llibre que, com bé saben els que em coneixen, m'agrada enormement i acostumo a recomanar (sóc molt pesat i repetitiu en les meves recomanacions, ho sé). Doncs bé, em fa gràcia trobar aquest text de Pla sobre El vel de Maia i constatar que el meu modest judici coincideix amb el del mestre de Palafrugell. I m'agrada la claredat desinhibida amb què s'expressa Pla en aquest fragment que trobo extraordinari. Diu, sobre Manent:

Ha escrit poesies esveltes, elegants, clares, amb una constant vibració de sensibilitat, però sense caure mai en la vulgaritat ni en el tòpic suat del romanticisme esbojarrat. La seva fidelitat constant a Josep Carner i a Carles Riba, en un país de genialoides i inútils, sense el més petit sentit de la responsabilitat, lliurats a totes les porqueries de la inspiració, manejant un instrument lingüístic gairebé destruït i en constant trontoll -quan la literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d'exercici petmanent- és admirable.

(Després d'haver escrit això m'adono que El vel de Maia va guanyar precisament el premi Josep Pla.)

30.12.15

1977, 1982

Algú em diu que va ser l'any 1979, però jo hauria jurat que era abans. I busco a internet i resulta que tinc raó. La guerra de las galaxias -ara sembla que es deia Una nueva esperanza, però mai l'havíem ni l'hem anomenat així- es va estrenar l'any 1977. Recordo les cues per accedir al cinema Montecarlo: ho vam intentar un parell de vegades sense èxit, però finalment la vam poder veure. Als meus vuit anys allò era extraordinari, un món nou. Tot això ho penso, mentre anem a veure amb els meus fills la nova entrega de Star wars a l'Alhambra de la Garriga. Malauradament ja no existeix el Montecarlo (ni el Savoy, ni el Fèmina ni l'Astoria ni el Fantasio ni el Novedades ni l'Alexandra; encara no entenc perquè desapareixen els cinemes del centre de la ciutat per traslladar-se tots a la perifèria, és una cosa que el meu cervell no aconsegueix comprendre), però afortundament existeix l'Alhambra.
I avui apareix als diaris una notícia que em porta a l'any 1982. Demoliran el cinema Urgell. I això m'entristeix i em recorda unes llàgrimes meves -avui no m'arriben a caure- de l'any 82. Del Nadal del 82. Allà vaig veure ET, i vaig plorar amb ET. El cinema Urgell -dues mil localitats!- era el cinema de les grans estrenes per excel·lència. Tancat des de fa temps, ara desapareixerà per sempre. I deu ser cosa de l'edat, però tinc la impressió que d'uns anys ençà tot canvia massa de pressa, un món es difumina i se'n va dibuixant un de nou, que no tinc gens clar que sigui millor.

28.12.15

Reis

Dies de tràfecs, compres, àpats i enrenous. Curiosament, dies poc donats al recolliment i a la reflexió. I avui, de sobte, emergeix el pensament que potser aquest any ja sigui l'últim dels Reis comme il faut per a l'N.i, en conseqüència, per a tota la família. I així viurem aquest dia, com l'aigua que se'ns esmuny de les mans quan bevem d'una font.

30.11.15

Un bar de París

Acabo de veure una fotografia que m'ha recordat un bar de París, on vàrem prendre alguna cosa, deu fer uns quinze anys. Era en un carrer que dóna a la place des Vosges: un local fosc en un carrer fosc del Marais. Crec que havies de baixar unes escales, però no ho recordo amb certesa. L'estança era petita, les taules, de fusta vella, les cadires, Thonet. La llum era molt tènue. Devien ser les sis o les set de la tarda i a fora ja era fosc i hi feia molt fred. Vam prendre alguna beguda calenta, un te segurament. Vam estar-hi una estona, per descansar i agafar calor. Això és tot el que recordo d'aquell bar, però la seva imatge m'ha quedat gravada per sempre.
Quan els fantasmes apareixen, a París, al món i dins d'un, la imatge d'aquell bar resta com un refugi, un escalf llunyà.

11.11.15

Xarxes

Darrerament començo a tenir davant les xarxes socials una mirada semblant a la que tenen els peixos davant les xarxes a seques.

9.11.15

15 anys

L'amic R. m'informa que avui fa 15 anys de la presentació a la Central de Verde agua, traducció a l'espanyol de l'obra de Marisa Madieri, publicada per Minúscula. (Faig un parèntesi per dir que no sé com s'ho fa R. per estar sempre tan sorprenentment ben informat, deu ser cosa de les perverses xarxes socials, suposo).
Doncs bé, aquesta informació actua sobre la meva persona com una autèntica magdalena (o torrada, segons diuen ara) de Proust. I és que, tot i que només recordo vagament haver assistit a aquella presentació, que va comptar amb la presència de Claudio Magris, sí que em retornen un parell d'evocacions molt poderoses. L'una fa referència a la pròpia obra, que va resultar un descobriment extraordinari (doble descobriment: el del llibre i el de l'editorial, que ha esdevingut també un referent). I l'altra, la remembrança d'una època perduda -com tot passat- de la qual ja fa -ai- quinze anys.
Qui em coneix sap que tinc una gran estima per Verd aigua. L'he recomanat fins a la sacietat. L'he deixat també unes quantes vegades, fins al punt de perdre el llibre, cosa que em fa una ràbia enorme (m'he comprat una edició posterior, però ja no és el mateix que aquella primera). Força gent m'ha agraït la recomanació, cosa que em satisfà i reforça el meu ego. Madieri i Modiano són dos dels meus èxits en l'àmbit del consell literari i els seus reconeixements posteriors els sento també una mica propis.
Però, més enllà de l'obra en si, aquest record dels quinze anys va molt lligat a l'experiència personal. Tenia llavors poc més de trenta anys i no es pot dir que estigués a la primera volada, però sí que tenia un grau més d'ingenuïtat. Qualsevol descobriment literari era molt viscut. La Central era com una mena de paradís, on setmana rere setmana s'obrien portes al món. Tenia més temps i menys obligacions. Menys condicionants i més pardals al cap. Passejava pels carrers de l'Eixample com si allò fos Trieste. El carrer Mallorca em semblava la rue de l'Odéon. El bar Mauri em semblava el Cafè de Flore. Els octògons de l'Eixample eren els rectangles de la Baixa lisboeta. Així eren aquells temps, que potser no eren tan idíl·lics, però així els veig ara. Quinze tardors després.

(PS: De vegades em pregunto si aquests escrits tenen alguna utilitat. Doncs aquest sí que n'ha tingut. M'ha permès recuperar (bé, de moment localitzar) el meu exemplar original de Verde agua. El culpable ha confessat. La seva bona voluntat i penediment li reduiran la pena).


4.11.15

Escena matinal

Avui he estat testimoni d’una escena curiosa. Graciosa i alhora entendridora. En un carrer del Barri Gòtic una parella de nuvis es feia fer fotografies. Aquesta és una pràctica habitual en aquests carrerons, especialment en parelles orientals, però aquests d’avui eren del país. El nuvi era més aviat baix i anava amb l’habitual vestit fosc. La núvia, morena, portava el cabell recollit i un vestit blanc força escotat. No cal dir qui era l’estrella de la sessió fotogràfica. La gent, com ha estat el meu cas, passava pel seu costat i no podia deixar de mirar-los de reüll. En això, caminant amb dificultats s’ha anat acostant un senyor gran.  Cabells blancs, patilles llargues, americana gastada, una vuitantena d’anys, un cert toc castís. Malgrat l’edat, el seu posat era de no haver-se arrugat mai davant les dificultats de la vida. Li esqueia un passat de torero, per exemple. Quan encara no havia arribat a la seva alçada, li ha fet saber a la núvia, amb veu alta i clara, que la trobava molt guapa. Ella li ha agraït el comentari amb la mateixa naturalitat. L'home s'ha anat acostant a la parella i, ja amb veu més baixa, ha felicitat el noi. Després ha agafat la mà de la núvia i, sense deixar-la, li ha tornat a dir que era molt guapa. En veure que no la deixava anar, m’he temut que no s’arribés a una situació una mica incòmoda, però llavors simplement s’ha acostat la mà de la noia a la cara i ha recolzat molt lleument la galta al dors de la mà.  Ha estat un gest molt ràpid, gens impropi, més elegant que galant. Després s’ha acomiadat de la parella i ha anat seguint el seu camí, que segurament no duia enlloc.