11.1.17

Un any i un dia

No sé si és el millor homenatge al gran David Bowie, però en tot cas és la versió que més escoltàvem en la nostra època punk. Amb la veu del malaguanyat Eduardo Benavente, Héroes:


8.1.17

A la Portrait

A la National Portrait Gallery, que no havia visitat mai encara, hi ha algunes sales una mica intimidatòries, plenes de retrats de personatges victorians il·lustres -nobles, almiralls, científics- i de bustos de marbre amb rostres seriosos i transcendents. Però, de cop, topes amb retrats extraordinaris que fan emergir l'ànima dels personatges de forma extremadament senzilla i natural o entres en sales on conciedeix una generació de personatges que et genera una emoció real. Així, tinc ben marcada la impressió de trobar-me amb el rètol The Romantics acompanyant els retrats -no especialment remarcables pictòricament- de Shelley, Keats, Byron, Wordsworth... I el petit dibuix, tantes vegades reproduït, de Jane Austen fet per la seva germana. Vaig passar-me una bona estona en aquell racó, amb aquells quadres -petits en la seva majoria-, en un acte de fetitxisme quasi reverencial.

Afanys

Els Reis m'han portat El libro más peligroso, un assaig de Kevin Birmingham sobre les dificultats que van envoltar la creació, edició i distribució de l'Ulisses de Joyce. Tot i que són prou conegudes, el que més em crida l'atenció de la lectura del llibre de Birmingham, més enllà de totes les qüestions relacionades amb la censura i les traves a l'hora de publicar els seus textos, són les enormes dificultats que va haver de superar Joyce per ser escriptor. Problemes econòmics, càrregues familiars inesperades, rebuig social al seu país, greus malalties... tot configurava un entorn propici per a la renúncia o la cerca d'alternatives professionals. Resseguint la seva trajectòria vital, hi ha moments en què resulta pràcticament inimaginable que la seva obra pogués anar endavant, i, tanmateix, va aconseguir sobresortir, no només per una qüestió de geni sinó també per convicció, afany, treball i, possiblement, per una certa tossuderia. Una bona lliçó.

***
I del mateix llibre, em resulta estimulant -i em genera una certa enveja envers l'època- el que escrivia Margaret C. Anderson, l'editora de The Little Review, revista que va publicar els primers lliuraments de l'Ulisses, en el primer número de la publicació, l'any 1914. Tradueixo:

Si alguna vegada ha llegit poesia amb la sensació que era la seva religió; si alguna vegada ha topat sobtadament amb la blancor d'una Venus en una estança apartada i poc il·luminada; si, a primera hora del matí, ha observat el vol d'un ocell de grans ales blanques alçant-se com una fletxa cap al sol rosat... Si aquestes coses li han passat i li continuen passant fins deixar-lo pràcticament mut davant de tanta meravella, podrà entendre el nostre afany en acostar-les a l'experiència comú de les persones que ens llegeixen.

3.1.17

Chelsea (II)

El vespre de cap d'any sortim a caminar pels carrers de Chelsea, fins arribar al riu. Fa fred i ningú s'hi passeja. Moltes cases són fosques i tancades; d'altres mostren els seus interiors elegants, amb sostres de motllura, prestatgeries de fusta carregades de llibres i làmpades de llàgrimes. Ens parem davant les plaques blaves que assenyalen les cases on van viure Mark Twain, Bram Stoker i Oscar Wilde. Una estranya combinació. El pis de Wilde, a Tite Street, es pot llogar per airbnb i ho hauríem fet, per pur fetitxisme, si ens hi haguéssim pogut encabir tots quatre. Recordem com, en una habitació d'un pis del mateix carrer Tite, hi vam passar una setmana d'estiu, fa més de quinze anys, quan érem pobres i feliços que diria Hemingway (i no és que ara siguem rics i infeliços, és que la cita se m'ha fet ineludible). Davant d'un pub, un noi amb corbata i vestit impecable, ens saluda amb educació. Més enllà un cotxe negre amb xofer descarrega davant d'un restaurant de luxe una noia d'aspecte dubtós. Arribem a la vora del Tàmesis, per on els cotxes circulen apressats, amb ganes d'acabar l'any. L'Albert Bridge és bonic, blanc i il·luminat. Per la resta, l'indret resulta inhòspit: fred, fosc i desert. Retornem sobre els nostres passos. Algú ha perdut un guant just al costat d'un pas zebra. En la foscor de la nit, les portes blaves, verdes, vermelles s'uniformitzen. Passem per davant d'un altre pub i comprovem com aquí, fins i tot la gent que surt al carrer per fumar i beure, ho fa gairebé en silenci. Segurament tanta perfecció i contenció deu conduir a perversions ocultes, però d'entrada resulta confortable. I entre aquest silenci omnipresent arribem a Smith Street, el nostre carrer, i a la porta verda del número 17-18. L'empenyem i ens acompanya l'escalfor interior que ja no ens deixarà en tota la nit.

2.1.17

Nou any a Chelsea



Només el pas dels avions trenca el silenci de les nits de Chelsea. Nits fredes d'hivern, darrere les quadrícules de vidre i fusta blanca de les finestres. Nits càlides d'interiors emmoquetats i calefaccions desenfrenades. Els passos d'uns peus descalços, els meus, ressonen en la foscor. Descorro les cortines i veig els focs de llum que s'encenen sobre el riu, a Westminster. Arbres volàtils -blancs, vermells, verds- que creixen i desapareixen en un instant, ressonant a la llunyania. A l'edifici del davant, una nena -cabell ros, cues, faldilla de plecs, pullover de llana verd- obre el llum de l'habitació -paper pintat de flors, llit de fusta blanca, lleixes de llibres- i desapareix. Torna la foscor. Continuen enllà els focs d'artifici, com una festa aliena i estranya. Sobtadament, apareixen en el nostre cel més proper un, dos, tres globus de paper, amb la seva petita flama encesa, màgica i extemporània. S'enlairen a poc a poc i desapareixen en aquest cel negre de Chelsea, sempre una mica difuminat per la persistent boira blanca. Miro embadalit com es balancegen en l'aire gèlid de la nit, d'una nit que, sense ser-ho, vol ser diferent de les altres. Però res no canvia en aquest cel tacat ara de fugaces espurnes de llum. Ni en aquests carrers eterns d'elegants cases blanques amb portes de fusta de colors. Ni en els ulls de qui mira per la finestra i segueix pensant sempre més enllà, excessivament més enllà, d'aquesta nit i de les festives llums que s'encenen sobre el Tàmesis.

10.12.16

Cut here

Arribo de la feina amb el cotxe i veig que del forn de pa en surt J. L'havia intentat localitzar durant dies, per si anava a veure els Cure. M'aturo a la zona de càrrega i descàrrega i parlem una estona. No hi va poder anar, però m'explica fil per randa el concert de 2008. És impressionant la seva capacitat de recordar dates, anècdotes... I de rememorar coneixements que jo tenia ben oblidats sobre els Cure i grups adjacents (Easy Cure, The glove, Creatures...). El seu humor tampoc ha canviat gens des dels temps de l'adolescència. Riem i mirem vídeos al mòbil, mentre saludem gent que va passant per la carretera. Me'n vaig amb una colla de deures per fer (revisar si tinc tal vinil, localitzar una cinta que em va gravar, veure una sèrie de vídeos) i amb la recança de perdre'm massa coses en el dia a dia que portem.
Una de les recomanacions de J. és aquest vídeo d'estètica poc curiana. Cut here, anagrama de The Cure:

4.12.16

Anotacions

Seguint amb la lectura de Sólo hechos em trobo amb aquesta cita de Juan Ramón Jiménez: Escribir no es hacer frases, amigo. Es copiarse el alma. I de vegades l'ànima és irreproduïble.

***
No podia dormir més i m'he aixecat d'hora a llegir. Feia fred i m'he assegut al sofà, tapat amb una manta. Al cap d'una estona ha baixat l'N. amb un llibre i s'ha assegut a llegir al meu costat, sota la manta. Hem estat una bona estona així, llegint en silenci, mentre el dia, plujós, s'anava aixecant.

27.11.16

Just like a dream

Diuen que quan t'estàs morint, el que ha estat la teva vida se't projecta com una pel·lícula. No sé sí és així ni tinc cap interès immediat en saber-ho. En canvi, sé que en determinades situacions pots viure sensacions més o menys equiparables. En un concert de The Cure, per exemple.
L'altre dia confessava alguns gustos musicals (més o menys inconfessables) de fa molts anys (The Clash, Sex Pistols...) i, com si em llegissin la ment, em preguntaven: I The Cure?
Sí, sobre tot The Cure, perquè mentre alguns grups de l'època morien o envellien malament i ràpida, els Cure es mantenien, evolucionaven, emergien novament amb nous ritmes i grans cançons durant més d'una dècada i mitja. I és així com es construïa la banda sonora de mitja vida.
Escoltant-los ahir, tants anys després, era impossible no deixar-se endur pel poder evocador de la música. Esclatava el Palau Sant Jordi amb els grans hits -que eren més que això- Play for today, Just like heaven, Close to me, Boys don't cry, In between days... I esclatava alhora el compte enrere d'una projecció de retalls fílmics al més pur estil Cinema paradiso.  Apareixien així les imatges d'aquells cassettes gravats que passaven de mà en mà, les escapades a la fira del disc del Born (quan aquest barri era encara obscur i tenebrós), les nits en establiments infumables de Platja d'Aro on després d'insistir i insistir ens acabaven posant, com una almoina, Boys don't cry o Why can't I be you (i sempre passaven coses, aquestes sí, inconfessables), els diumenges a la tarda d'hivern a Aiguafreda (propis dels discs més foscos dels Cure, Pornography, per exemple)... Era feliç ahir veient la gent movent-se acompasadament al ritme d'aquelles cançons mítiques i pensant que cadascú es deixava moure i emportar per la seva pròpia història.

Show me how you do it
And I promise you, I promise that
I'll run away with you
I'll run away with you...

You
Soft and only
You
Lost and lonely
You
Strange as angels
Dancing in the deepest oceans
Twisting in the water, you're just like a dream
Just like a dream


22.11.16

Escalfant

Escalfant motors per dissabte:

19.11.16

Naturalitat

En l'últim volum dels seus diaris, escriu Andrés Trapiello a propòsit de la lectura de l'autobiografia de Chesterton: El ingenio en dosis inadecuadas, quien lo diría, aburre más que el aburrimiento, porque además de aburrir, impacienta. I afegeix: La originalidad que se sustenta en el ingenio caduca antes que la naturalidad y sencillez, que no se pasa nunca de moda.
I aquestes reflexions em fan recordar allò que escrivia Màrius Torres sobre la poesia de Rosselló-Pòrcel i que sempre m'ha semblat absolutament cert: Els versos d'en Rosselló, pel foc que contenen, es redimeixen de la gran falla de bona part de la poesia moderna -la buidor, la romanceria retòrica, l'obsessió d'originalitat fins a l'absurd. Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud.