14.7.15

Futur

Després de la marxa de Sergio García i Lucas Vázquez, li comunico a l'À. que segurament també se n'aniran Stuani i el porter Casilla. Quatre jugadors clau se'n en van el mateix any.
Ostres, papa, serem una merda, em diu, i li contesto que sí, que si seguim aquest camí, segurament té raó. I és indiscutible que l'economia i la tresoreria manen, però penso, i potser algú més ho hauria de pensar, que si els (pocs) nens fidels que ens queden no tenen il·lusió, no tenim cap mena de futur. La desil·lusió és més letal que el deute.

10.7.15

Dos esports: un altre interludi

Podem passar-nos l'any entretinguts amb el futbol i les seves misèries. Podem parlar de les grandeses innegables de l'atletisme, que cada vegada treuen menys el cap als mitjans. Però quan arriba el juliol constatem que hi ha Wimblendon i el Tour. I la resta es fa petita, per molts megàfons que ens hi posin. Xecs milionaris que canvien de mans pel caprici futbolístic de la temporada? Cotxes que donen voltes i més voltes a l'hora de la migdiada? Connais pas.
L'amic R. m'envia aquest article de Manuel Jabois a El País. Li agraeixo i constato que l'autor té raó. Mirem el Tour i hi veiem la vida. La caiguda d'Ocaña, l'escapada d'Indurain i Chiapucci. Perico perdut a Luxemburg i Pantani perdut a la vida. Les rampes d'Hautacam de què parlen els Manel. No miris el dit, mira la lluna. No miris la bicicleta, mira la carretera que passa. Com el temps.
I mira un revés de Federer i veuràs que la poesia existeix. O que lluitant es pot ser el millor (oi, Rafa?), encara que sigui un tòpic de pel·lícula americana. I recorda Leconte i tindràs una raó més per pensar que França és un gran país. La terra i l'herba: París i Londres. L'asfalt i les corbes: els Pirineus i els Alps.

(Per cert, molts ànims a Garbiñe Muguruza i encara més a les televisions. A veure si a banda de bombardejar-nos amb futbol i motor tot el sant dia són capaces d'oferir-nos aquesta final. Yes, you can!).

6.7.15

Esbossos de Copenhaguen (VI): Hammershøi


Fa uns anys es va fer al CCCB una exposició que encarava l'obra de dos artistes danesos: el pintor Wilhelm Hammershøi i el cineasta Carl Theodor Dreyer. No sé ben bé per què, me la vaig perdre i encara me'n penedeixo. Però em van quedar ben gravades les imatges vistes a la premsa dels bells i enigmàtics quadres de Hammershøi, un pintor que m'era -i de fer encara m'és- totalment desconegut.
Per això, una escapada a Dinamarca -encara que fugaç- era l'ocasió perfecta per treure's l'espina. I així fou com vam recórrer les sales corresponents del Statens Museum for Kunst i de l'Ordrupgaard Museum.
La primera visita va coincidir amb la tarda en què es jugava un perniciós partit de futbol. Res no presagiava els mals auguris futbolístics: el dia era clar, el sol lluïa i atemperava l'aire fresc -com l'enyoro aquests dies de canícula insuportable!-, la ciutat bullía al parc de Rosenborg -ple d'arbustos i noies en flor-, les sales del museu eren quasi buides... La felicitat s'hauria pogut estendre a alguna ciutat fabril del nord d'Itàlia. En fi, tornem a Hammershøi.
Potser una desena de quadres de Hammershøi exhibeix el SMK. Desiguals. Alguns et deixen indiferent, mentre d'altres et captiven. Igual passa a l'Ordrupgaard. Jo em quedo sens dubte amb els interiors i les figures femenines. L'À. m'apunta l'aire hopperià que tenen algunes escenes, potser per la solitud que desprenen i la capacitat d'aturar el temps, de fixar l'instant. A mi, la llum d'alguns interiors no em resulta allunyada de la del mestre Vermeer. Alguns retrats tenen un punt de Casas, encara que més freds, més hieràtics.
M'és difícil escriure sobre art -ja ho he dit alguna vegada-. Em resulta inabastable i intransmissible allò que em diuen els quadres. Què podríem dir del retrat d'una jove Anna Hammershøi -germana de l'artista- cosint? Què en destacaríem? La seva expressió, la mirada, el gest de la mà dreta, la lluentor dels cabells? I com emportar-nos-en alguna cosa d'aquesta obra extraordinària? Fixant molt l'atenció? Fent-ne una fotografía? Intentant captar tots els detalls? Penso en tot això, mentre repasso el petit llibre que vaig comprar a Ordrupgaard i que, al cap i a la fi, em serveix per recordar. Per recordar els interiors de les cases del pintor -les finestres, les portes, els mobles, les motllures-. Per endur-me les imatges de les figures -sovint donant l'esquena- de la germana o la dona de Hammershøi.
Al final ens fan fora del SMK. És l'hora de tancar. A fora, unes cadires metàl·liques circunden un petit estany, que reflecteix la llum del sol. Hi seiem una estona, amb els ulls mig tancats. Penso que aquesta llum tan intensa faria aclucar els ulls i córrer les cortines a les figures de Hammershøi.
 

Foto: Sala de l'Ordrupgaard Museum amb la Fed.

30.6.15

Interludi provençal

- Una altra vegada a la Provença?
- Sí,
- I no t'agrada més la costa bretona: els penya-segats sobre les aigües braves, els fars solitaris, les veles empeses pel vent?
- Són bonics, sí, però...
- I els paisatges del Pirineu: els prats verds, els rierols d'aigües límpides, el romanticisme dels cims rocallosos?
- Són indiscutiblement bells, sí...
- I les platges de sorra blanca, desertes, l'aigua verda i transparent?
- No seré jo qui posi en dubte la seva bellesa innegable...
Però la conversa s'esvaeix quan la ment recorda aquella plana del Luberon, amb vinyes d'un verd que fa mal als ulls, conreus de cereals d'un daurat intens i camps de lavanda d'un blau quasi ofensiu, solcats per camins de terra i tocats aquí i allà per antics masos de pedra clara i finestrals de fusta. I on la plana comença a enfilar-se cap a les muntanyes fosques, els poblets penjats de cases de pedra immaculada: Bonnieux, Lacoste, Ménerbes... brillant sota la llum d'un sol descendent i oblicu. Tanco els ulls i, per molts paisatges que m'imagini, no en sento cap altre tant com aquest.

23.6.15

Esbossos de Copenhaguen (V): un matí

Es fa de dia molt d'hora. Em desperta un raig de llum que entra per la finestra de la cuina. No és una llum incipient, tímida; és intensa i càlida, pura llum de dia. Somnolent, miro el rellotge: són les cinc i trenta-set minuts. Dormo un parell d'hores més, però aviat em llevo, pensant en aprofitar el dia. Em dutxo i surto a passejar una estona pel barri. M'enduc la càmera per fer alguna foto. Malauradament, aquella llum de primera hora s'ha esvaït; el cel s'ha ennuvolat una mica. Malauradament també, les botigues són encara tancades. Ho penso especialment per una botiga de vinils i objectes de disseny que promet molt: una bossa a l'aparador reivindica un God bless David Bowie.
Passejo una estona per aquests carrers, quasi deserts, amb edificis mig nòrdics, mig centreuropeus i amb un toc, fins i tot, rus. Potser em deixo endur per l'aparició de l'església ortodoxa, però jo hi veig un punt cromàtic i estilístic eslau en alguns edificis.



Després m'adono que és el sol qui juga amb els colors i amb els estils, donant a les cases més o menys escalfor, matisant el seu caràcter nòrdic. Apareix i desapareix, daura l'aire i el refreda; la ciutat és una joguina a les seves mans. (Més enllà d'aquests jocs de color, els països d'aquestes latituds estan sotmesos a les dictadures de la llum, amb llargues temporades de nits inacabables i dies anecdòtics, que se'ns farien insuportables). Intento aprofitar les estones de sol per fotografiar les façanes més acolorides. Mentrestant, la ciutat es va llevant: circulen les bicicletes i algun cotxe, a la plaça d'Amalienborg comencen a aparèixer els turistes, la jaqueta ja fa nosa. És dissabte.


Esbossos de Copenhaguen (IV): Copenhaguen by Fed

Sense text, només algunes imatges del Nyhavn preses amb la vella Fed.




22.6.15

Esbossos de Copenhaguen (III): Ordrupgaard


No és senzill arribar a Ordrupgaard. Especialment si l'autobús que has agafat (després del tren corresponent) anuncia les parades de forma incorrecta. Però res no venç als tossuts, i si cal caminar un parell de quilòmetres pels vorals d'una carretera, a causa dels enganys d'un autobús, s'hi camina.
I potser, al capdavall, aquest itinerari complicat acaba resultant una benedicció, perquè així ben poca gent arriba a Ordrupgaard. (Ells s'ho perden).
No cal dir que nosaltres sí que hi vam arribar. I potser hi hauríem passat més estona, si no hagués estat per la dictadura dels horaris dels avions. Però n'hi va haver prou per poder repassar la magnífica col.lecció d'impressionistes francesos i per aprofundir una mica en l'obra d'aquest meravellós pintor danès que és Hammershøi. A Hammershøi, les seves figures i els seus interiors -a mig camí de Vermeer, Whistler, Casas i Hopper-, ja li dedicarem un d'aquests esbossos, ara destacarem la sorpresa de trobar-nos en aquest indret amb paisatges de Sisley, Pissarro i Monet, amb figures de Degas, amb retrats de Manet i Renoir... També amb uns quants Corot, magnífics. I poder veure'ls en l'entorn d'aquesta vil.la del col.leccionista Wilhelm Hansen, envoltada per un parc de prats verds i arbres centenaris.
Les fulles d'aquests arbres majestuosos tremolen a causa d'un vent implacable, sota un cel de núvols grisos que corren veloços. I aquest paisatge exterior sembla voler trobar la connexió amb les fileres de pollancres, els camps coberts de neu i els cels igualment ennuvolats que pengen a les parets de la casa amb la signatura dels citats Sisley, Pissarro o Monet. Com també les pintures dels romàntics i impressionistes danesos, que hi ha unes sales més enllà, combreguen amb el mobiliari i la decoració decimonònica de la vil.la.
Uns metres més ennlà, la casa del dissenyador Finn Juhl, tan allunyada estèticament de la dels Hansen, o l'ampliació del museu obra de Zaha Hadid, acaben de quadrar aquesta mena de cercle artístic eclèctic i estrany que és Ordrupgaard. I és una llàstima no poder estar-hi més temps, per poder revisitar alguna de les sales, per seure una estona en una de les cadires del parc veient passar els núvols, o per llegir amb calma algun dels llibres sobre Hammershøi que hi ha a l'elegant cafè de l'edifici de Hadid. Però el temps corre al ritme d'aquests núvols, i nosaltres també, per no perdre el bus que ens portarà a Lingby i el tren que ens acostarà a la vella estació d'Østerport. Aviat Copenhaguen serà un record.

12.6.15

Esbossos de Copenhaguen (II): Christianshavn


A peu -sempre a peu- creuem el pont que separa el centre de la ciutat del barri de Christianshavn. És l'horabaixa i el sol llueix ja amb aquella llum tènue que embelleix tot el que es posa al seu abast. Passem pel costat d'uns murs plens de graffitis que delimiten l'accés a Christiania, tot i que no hi entrem. Francament, això de les comunes, els fums dubtosos i la laxitud legislativa i dels costums mai m'ha fet el pes. Per contra, la resta del barri -d'orígens obrers- resulta còmode i agradable, especialment l'àrea que envolta el canal principal. Aquí, els copenhaguesos tenen per costum asseure's a la vora del canal per gaudir d'aquest sol que no crema i de la indolència que provoca. Els uns beuen cervesa -millor dit cerveses, porten uns packs considerables que apunten a unes ràtios per càpita força elevades-, els altres obren una ampolla de vi que acompanya unes peces de sushi. Fins i tot n'hi ha algun que encén una barbacoa portàtil, que ens fa molta enveja. Ens deixem endur pels costums locals i seiem a beure'ns una cervesa de llauna, no gaire bona, per cert. Mentrestant el sol va baixant a poc a poc, les barques llisquen per les aigües del canal i el temps passa molt a poc a poc (quasi com si estiguéssim a Sildàvia i no a Dinamarca). La torre de l'església del Nostre Salvador, que hem pujat prèviament per la seva extravagant escala de cargol exterior, ens protegeix les espatlles i el cor, que aquí té una certa tendència a deixar-se endur per aquestes aigües oscil·lants i hipnòtiques.
Quan aquest estat contemplatiu s'esgota, emprenem el camí cap a la part de la riba que ens separa del centre de la ciutat. És aquesta una àrea d'antics magatzems que evoquen el comerç marítim d'antany. Són construccions de maó amb finestrals de fusta de colors que alberguen ara habitatges, oficines, galeries d'art, fins i tot un restaurant hiperestrellat. Té les finestres obertes i veiem com els clients hi sopen, amb cara de felicitat i hiperexcitació. Ben a prop hi ha una llibreria especialitzada en arquitectura i disseny, malauradament tancada. Nosaltres seguim el nostre camí i ens creuem amb un grup de nois del país que van de festa i se'n foten de la nostra apariència estrangera. Éccolo!, diuen quan ens creuem, regalant-nos així la condició d'italians. I italians o no, seguim el nostre camí, fotografiant aquí i allà -això em fa recordar que encara no he comprovat si el rodet de la Fed ha corregut- i caminant, sempre caminant, fem via cap al nostre barri quiet i burgès.

11.6.15

Esbossos de Copenhaguen (I)


M'agrada viure, ni que sigui només durant tres dies, com un habitant més d'aquesta mena d'eixample que hi ha a la part nord del centre de la ciutat, prop del Kastellet i del palau reial d'Amalienborg, just al costat de les cases del Nyboder.
Vivim a les golfes d'un edifici blanc i elegant, de cinc plantes, des d'on veiem la immensa cúpula de la Marmorkirken, que emergeix darrera les cases de l'altre costat de l'illa. L'interior d'aquesta illa de cases és un gran espai verd on deu ser extraordinari asseure's a llegir. Els grans finestrals del pis deixen passar la llum des de les cinc del matí fins quasi les onze de la nit, i aquesta claror és un estímul indiscutible per sortir el carrer a tothora i perdre's sense un rumb clar per aquesta ciutat viva i amable.
Esmorzem al cafè de la cantonada, de disseny clarament escandinau, un cafè amb llet llarguíssim que costa sis euros i unes galetes príncipe -bé, l'equivalent danès- que portem a la motxilla. Ho fem asseguts en una taula a la vorera, prenent un sol suavíssim que estimula la desídia. El cafè porta el nom d'un entrenador antipàtic, però això ens és igual. Des de la terrassa veiem passar unes mares joves i belles que empenyen els cotxets amb una elegància innata. El trànsit de vehicles és quasi inexistent i l'aire té una frescor impagable per als qui venim del sud. Només aquesta estona val el viatge.

31.5.15

Un llibre


Fa molts anys -uns vint-i-cinc- vaig començar a freqüentar les llibreries de vell de Barcelona. La majoria ja no existeixen. Eren fonamentalment les de la part baixa del carrer Aribau -on encara en queda alguna- i les del barri vell. Coneixia llavors ben poca cosa d'aquest món tan complicat del llibre vell i, majoritàriament, els preus estaven fora del meu abast. Tanmateix, de tant en tant podia comprar alguna cosa a preu raonable, fonamentalment primeres edicions de Josep Pla que era el que més buscava llavors. Recordo, per exemple, una llibreria que regentaven dues senyores grans al carrer Boters on vaig anar adquirint, de mica en mica, els petits volums de la Selecta dels anys cinquanta. Recordo que els venien a sis-centes pessetes i que mai vaig coincidir amb cap altre client en aquella llibreria, que no va trigar a desaparèixer.
Però el que recordava fins fa ben poc com una autèntica espina clavada és que en una llibreria del carrer Canuda -al mateix local on ara hi ha la llibreria Farré- em van oferir el llibret de Pla sobre l'escultor Enric Casanovas. El venien per dues mil dues-centes pessetes i, tot i que me'l vaig anar a mirar un parell de vegades, no el vaig arribar a comprar. Es tracta de fet, del primer llibre publicat per Josep Pla, l'any 1920, més o menys contemporani a les rareses de Las alimañas i El gran amor de Tosca. A banda de ser el primer llibre de Pla, és la primera mostra del gènere biogràfic que tant va conrear al llarg de la seva vida i està dedicat a un dels més grans i elegants escultors catalans.
Té, doncs, aquest llibre un gran valor per a mi, tant des del punt de vista objectiu com subjectiu -el record de tenir-lo a les mans- i, malauradament, mai més m'hi havia tornat a creuar. Fins fa uns mesos, quan, casualment, vaig ensopegar-me amb un exemplar a l'ebay. Va ser una autèntica jugada de la fortuna i tot semblava indicar que la sort em somreia. Vaig fer un seguiment diari de la subhasta i quan tot semblava dat i beneït, algú va fer una oferta excessiva i l'Enric Casanovas es va tornar a escapar. Com una maledicció.
He de dir que, periòdicament, mentre busco algun llibre que m'interessa a abebooks, faig la cerca d'aquest llibre, sense gaire fe. Ho he anat fent durant anys sense cap èxit. Fins que l'altre dia... bingo!, que dirien a les pel.lícules de la sèrie B. Allà era, a un preu més que raonable. I ara ja és aquí a les meves mans. La sobrecoberta lila està descolorida i una mica estripada, però no m'importa. És normal, aviat farà un segle que es va editar. I així s'acaba aquesta història: en aquest estrany diumenge a la nit, vigília de festa, després d'escriure això, me'n vaig al llit a llegir-lo, amb respecte.