4.12.16

Anotacions

Seguint amb la lectura de Sólo hechos em trobo amb aquesta cita de Juan Ramón Jiménez: Escribir no es hacer frases, amigo. Es copiarse el alma. I de vegades l'ànima és irreproduïble.

***
No podia dormir més i m'he aixecat d'hora a llegir. Feia fred i m'he assegut al sofà, tapat amb una manta. Al cap d'una estona ha baixat l'N. amb un llibre i s'ha assegut a llegir al meu costat, sota la manta. Hem estat una bona estona així, llegint en silenci, mentre el dia, plujós, s'anava aixecant.

27.11.16

Just like a dream

Diuen que quan t'estàs morint, el que ha estat la teva vida se't projecta com una pel·lícula. No sé sí és així ni tinc cap interès immediat en saber-ho. En canvi, sé que en determinades situacions pots viure sensacions més o menys equiparables. En un concert de The Cure, per exemple.
L'altre dia confessava alguns gustos musicals (més o menys inconfessables) de fa molts anys (The Clash, Sex Pistols...) i, com si em llegissin la ment, em preguntaven: I The Cure?
Sí, sobre tot The Cure, perquè mentre alguns grups de l'època morien o envellien malament i ràpida, els Cure es mantenien, evolucionaven, emergien novament amb nous ritmes i grans cançons durant més d'una dècada i mitja. I és així com es construïa la banda sonora de mitja vida.
Escoltant-los ahir, tants anys després, era impossible no deixar-se endur pel poder evocador de la música. Esclatava el Palau Sant Jordi amb els grans hits -que eren més que això- Play for today, Just like heaven, Close to me, Boys don't cry, In between days... I esclatava alhora el compte enrere d'una projecció de retalls fílmics al més pur estil Cinema paradiso.  Apareixien així les imatges d'aquells cassettes gravats que passaven de mà en mà, les escapades a la fira del disc del Born (quan aquest barri era encara obscur i tenebrós), les nits en establiments infumables de Platja d'Aro on després d'insistir i insistir ens acabaven posant, com una almoina, Boys don't cry o Why can't I be you (i sempre passaven coses, aquestes sí, inconfessables), els diumenges a la tarda d'hivern a Aiguafreda (propis dels discs més foscos dels Cure, Pornography, per exemple)... Era feliç ahir veient la gent movent-se acompasadament al ritme d'aquelles cançons mítiques i pensant que cadascú es deixava moure i emportar per la seva pròpia història.

Show me how you do it
And I promise you, I promise that
I'll run away with you
I'll run away with you...

You
Soft and only
You
Lost and lonely
You
Strange as angels
Dancing in the deepest oceans
Twisting in the water, you're just like a dream
Just like a dream


22.11.16

Escalfant

Escalfant motors per dissabte:

19.11.16

Naturalitat

En l'últim volum dels seus diaris, escriu Andrés Trapiello a propòsit de la lectura de l'autobiografia de Chesterton: El ingenio en dosis inadecuadas, quien lo diría, aburre más que el aburrimiento, porque además de aburrir, impacienta. I afegeix: La originalidad que se sustenta en el ingenio caduca antes que la naturalidad y sencillez, que no se pasa nunca de moda.
I aquestes reflexions em fan recordar allò que escrivia Màrius Torres sobre la poesia de Rosselló-Pòrcel i que sempre m'ha semblat absolutament cert: Els versos d'en Rosselló, pel foc que contenen, es redimeixen de la gran falla de bona part de la poesia moderna -la buidor, la romanceria retòrica, l'obsessió d'originalitat fins a l'absurd. Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud.

12.11.16

Leonard (II)

No, ahir no va venir el músic que toca habitualment Take this waltz, però algú va escoltar el meu prec i en va venir un altre que va cantar un parell de vegades Hallellujah. Fou un autèntic regal. Els carrers eren menys poblats de turistes del que és habitual i la música ressonava entre les pedres antigues, mentre la foscor envaïa ja aquell racó de la Barcelona vella. Un humil homenatge al poeta perdut.

11.11.16

Leonard

Avui, no sé ben bé per què, tenia al cap escriure alguna cosa sobre Keira Knightley, però a la ràdio m'ha sorprès la notícia de la mort de Leonard Cohen. Ha estat casual perquè venia escoltant les cançons d'un altre gran, Enrique Urquijo, i només l'he posada un moment, però la notícia m'ha caigut a sobre amb tota la força. Avui plora Hidra, plora Manhattan, plora Mont-real i plorem també aquí, en contrast amb aquest dia de sol intens i aire límpid que prefigura l'hivern. He de confessar que una part de la poesia de Cohen em resulta llunyana i un punt artificiosa, especialment tot allò que té a veure amb el zen, però és indubtable que la seva obra té cims enormes com Suzanne, Chelsea Hotel, Hallellujah..., tot i que la meva generació el va descobrir amb First we take Manhattan...
Just a sota la finestra del despatx on treballo hi ha un lloc on es col·loquen músics de carrer, que em delecten diàriament amb el seu repertori repetitiu a més no poder. N'hi ha pocs que se salvin: un és el que toca sovint Take this waltz. Seria oportú que avui vingués ell.
Per acomiadar Cohen recorro a dos versos de qui fou segurament un dels seus poetes més estimats, Federico García Lorca. Servien per tancar el seu Llanto por Ignacio Sánchez Mejías i probablement valen també per a ell: Yo canto su elegancia con palabras que gimen  / y recuerdo una brisa triste por los olivos.
I també aquesta gran versió de Jabier Muguruza de Chelsea Hotel, que em recomana l'A.:


2.11.16

Conversa

Asseguts a la taula d'un restaurant més que amagat en un bell indret del migdia francès, sota les arcades del vell edifici i el sol extemporàniament càlid de finals d'octubre, sentim aquesta conversa, provinent d'una parella entre la cinquantena i la seixantena, amb aspecte de recent:

Ella: Me encanta este lugar; siempre me ha gustado lo decadente.
Ell: Claro. Por eso te gusto yo.

25.10.16

Lúcida

Mira, papa, m'he inventat la lletra d'una cançó, em diu l'N. ahir, abans de ficar-se al llit. I comença a cantar: "estic sola, en aquest món que no té ni cap ni peus". D'entrada, m'espanta una mica aquesta lucidesa a tan curta edat, però el seu to sempre festiu em distreu de qualsevol preocupació. Després me'n canta una altra en què vola pel cel i l'arc de Sant Martí és el seu tobogan.

19.10.16

Finezza infantil

Veiem a la tele una informació sobre les eleccions nord-americanes. Trump i Hillary. Hillary i Trump.
Diu l'N.:
- I no podria seguir sent president l'Obama?

18.10.16

En família, rere els passos de Josep Pla


La revista de literatura Clarín publica en el seu darrer número el meu text En familia, tras los pasos de Josep Pla en L'Empordanet. Es tracta d'un petit viatge per la geografia més planiana a través dels seus textos i de la meva pròpia experiència personal i familiar.
Aquí hi trobareu el sumari.