7.8.19

Avenços


Vèiem les pel·lícules en grans pantalles en cinemes com Déu mana (l’Urgell, per exemple). Després les vam veure en pantalles petites de multisales i a les teles de casa. Ara, en ipads i mòbils minúsculs.
Trucàvem per telèfon, dialogàvem amb el nostre interlocutor i resolíem les qüestions al moment. Ara esquarterem les converses en ridículs monòlegs en forma de notes de veu que escoltem incòmodament, fent que s’eternitzin les comunicacions.
Però, sobretot, recordeu que els avenços són espectaculars.

6.8.19

Cinquanta


Dissabte vaig fer cinquanta anys. Hi ha tota la frivolitat al voltant de l’edat i l’envelliment, i hi ha també l’eterna consideració sobre el pas del temps i de la vida, tan present en aquestes pàgines. Segurament aquest és el gran tema d’aquests escrits. I hi ha també una tercera reflexió, més generacional. Crec que per a les generacions que ens precedien, els cinquanta anys, i potser també els quaranta o fins i tot els trenta, representaven la maduresa absoluta. La vida era més difícil de guanyar, existien penúries, guerres, indefensió davant la malaltia... Poca broma. Això no vol dir que la vida ara no sigui difícil -segurament fins i tot és més complexa- i persisteixen els problemes econòmics, els estralls de determinades malalties, la lluita per la vida... però tot ha agafat un to més festiu i rosat. I, en conseqüència, crec que es viu amb més lleugeresa. Almenys aquesta és la meva impressió.
I era en aquesta lleugeresa festiva d’un sopar estival de celebració, la d’aquests cinquanta anys, que em va arribar la notícia de la mort d’X. La veritat és que el coneixia molt superficialment, havíem coincidit per feina i ara feia molts anys que no en sabia res. I potser per això, perquè l’última vegada que l’havia vist era un home ple de vida, que em va sorprendre aquella mort, com en el fons, i paradoxalment, ens sorprenen totes les morts. I així en aquell context festiu la tràgica realitat resultava gairebé irreal. I aquella trista coincidència em va fer pensar que, possiblement, la lleugeresa de què parlàvem i una certa irreflexió siguin precisament de les poques armes que tenim al nostre abast per encarar la vida.

12.7.19

Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

1.7.19

Escriptura


Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.
Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.

24.6.19

Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.

14.6.19

Espòilers


L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit: text incòmode. He fet un espòiler.
Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves, els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis (o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics. Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124 insuperables.
Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em sembla molt indicatiu.
La consagració dels espòilers com a element maligne va absolutament lligat a la irrupció i èxit de les sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap, contesto jo amb gran plaer. No miro sèries, dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més que mai.
Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la necessitat d’expressar-se del propi autor.
I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris: Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument, per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...

12.6.19

Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record. 

2.6.19

Futbol modern

Ahir es va jugar la final de la Copa d'Europa, altrament dita Champions League, nom que no és ni verídic, atès que la juguen molts equips que no són campions. Va ser una final sense gaire joc, però una final amable, propera, que vaig viure amb gran confort. Una final tranquil·la per un dia tranquil.
L'À. es mirava els programes previs amb tots els prolegomens del partit. De tant en tant, jo hi donava un cop d'ull. Ens van ensenyar els vestidors, amb un logo enorme de la competició estampat al sostre per a l'ocasió, i amb l'equipament de cada jugador exposat com si es tractés d'un museu. Feia una mica de vergonyeta aliena. Abans del partit va haver-hi una actuació musical, amb gran exhibició d'atrezzos varis. Com si es tractés d'una super bowl qualsevol. I jo em pregunto, estem parlant d'aquell esport anomenat futbol? A mi no m'ho sembla.

31.5.19

Presentació

- Si t'hagueres mort, jo hauria vingut i a ningú li hauria semblat estrany, no? - em diu l'amic X. després d'haver comès la barbaritat de fer cinc-cents quilòmetres per venir a la presentació del meu llibre. I ho rebla dient:
- I a tu tant t'hauria fet. En canvi, ara estàs content!
Sucumbeixo davant d'aquesta lògica una mica bèstia, que cau implacable com una llosa, i he de reconèixer que té raó.
L'amic X. s'ha presentat per sorpresa a la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Pati Blau de Cornellà després d'haver agafat un avió des d'Alacant. L'endemà al matí se'n torna a anar. Aquest deute no es pot pagar.
L'amic X. s'amaga sovint darrera d'una cuirassa d'ironia i d'una mirada crítica del món, però tothom sap que darrera hi ha un gran sentimental. Fets com aquest viatge llampec ho demostren. La seva armadura està feta de cartró. No sé si li agradarà llegir-ho, però això li passa per fer-se amic d'algú que escriu diaris.
Quan sortim de la presentació i som a punt de pujar al cotxe amb l'X. i l'R., l'I. veu una senyora en un balcó que cuida unes plantes. Li pregunta, amb el seu to de veu tan delicat, què són. La senyora li diu que hierbabuena para cocinar. I així entaulen un diàleg a mig camí entre les pel·lícules d'Almodóvar i la poesia de García Lorca. És un moment màgic per un capvespre llarg de maig, que ens transporta de Cornellà a Córdoba o Granada, i un colofó magnífic per una trobada en què hem parlat de com s'enllacen la literatura i la vida. L'escena s'acaba amb el llançament des del balcó d'unes branquetes de menta, que perfumen d'estiu i d'infantesa el nostre viatge de tornada.
Com fa dues setmanes a la Documenta, han vingut grans amics i també persones a qui no coneixíem i no sé si he estat prou capaç de transmetre'ls allò que escric i per què ho escric. Les parets blaves del Pati Blau s'han vestit dels verds i grisos de la coberta del llibre, creant un escenari immillorable (gràcies S., C. i S.). Algú ha dit a l'I. que després de les seves introduccions, referències i lectures, quasi no calia llegir el llibre, i això és prova de la seva profunda immersió en aquests diaris. Gràcies. I. no acabaríem mai amb els agraïments que provoquen aquests dies tan estranys que estem vivint.
Curiosament, en aquests dies (días felices y extraños, que cantava El último de la fila), ha anat a parar a les meves mans una edició francesa de les Cartes a un jove poeta de Rilke, on he trobat aquesta visió de l'escriptura que no em pot ser més propera:

Fuyez des grans sujets pour ceux que votre quotidien vous offre. Dites vos tristesses et vos désirs, les pensées qui vous viennent, votre foi en une beauté. Dites tout cela avec une sincerité intime, tranquille et humble. Utilisez pour vous exprimer les choses qui vous entourent, les images de vos songes, les objets de vos souvenirs. Si votre quotidien vous paraît pauvre, ne l'accusez pas. Accusez-vous vous-même de ne pas être assez poète  pour appeller à vous ses richesses. Pour la création rien n'est pauvre, il n'est pas de lieux pauvres, indifférents.

25.5.19

Ishiguro



Em cau a les mans un número de la revista L'Avenç de fa més d'un any. És realment interessant. Conté, entre d'altres articles, el discurs de recepció del Nobel de Kazuo Ishiguro. Contràriament al que havia succeït tradicionalment, en els últims anys he vist com rebien el premi dos dels meus autors més estimats: Ishiguro i Modiano. He fullejat en alguna ocasió -i he estat temptat de comprar-lo- l'edició del discurs de Modiano, però no havia vist enlloc publicat el d'Ishiguro. L'he llegit aquest matí, mentre tothom encara dormia, amb la llum natural d'un dia gris que entrava pels finestrals oberts, assegut al sofà on ara mateix escric també aquest text. (Em pregunto ara perquè sempre acabo introduint elements personals en els textos, quan potser no caldria. Vaig pensar també en això fa uns dies llegint Teju Cole, que, salvant totes les distàncies, fa el mateix. Podria semblar un acte de vanitat, de donar-se massa importància a un mateix, però no crec que sigui així. Més aviat diria que forma part d'una manera d'entendre l'escriptura que va sempre lligada al dia a dia de la vida, als referents personals i al fet de com les circumstàncies quotidianes alteren i modulen cada fet, cada lectura, cada experiència. Prafrasejant Juan Ramón Jiménez, podríem dir que els mateixos fets, en circumstàncies diferents, donen resultats diferents).
Seguim. El discurs d'Ishiguro m'ha semblat d'un interès extraordinari, un exemple de capacitat d'incloure i sintetitzar en un breu espai aspectes tan diversos com l'origen i la concepció de la seva escriptura o les preocupacions i esperances que li genera el món que s'albira.  Hi he trobat moltes complicitats. M'ha il·luminat, com deia Marías que fan els grans escriptors, no per veure la llum on no n'hi ha, sinó per percebre millor l'obscuritat. Descriu Ishiguro com es va configurant la seva manera d'escriure en paral·lel a la seva vida i m'ha fet gràcia trobar-hi un referent a la febre com un estat d'especial atenció o predisposició a l'hora de llegir, en el seu cas a Proust. És una cosa que he sentit a vegades. M'ha resultat amable i confortant la seva descripció, breu però certera, de la societat britànica dels anys cinquanta i seixanta. He après tècnica narrativa d'una qüestió que ell qualifica com a un punt d'inflexió en la seva obra: el descobriment que un bon personatge de novel·la s'acaba configurant mitjançant la relació que estableix amb altres personatges. I sobretot he combregat amb l'essència i la finalitat de la seva escriptura, que defineix així:
Una persona que escriu en una habitació silenciosa, tractant de connectar amb una altra persona que llegeix en una alta habitació silenciosa -o potser no tan silenciosa. Les històries poden entretenir, de vegades ensenyar o sostenir un argument. Però, per a mi, l'essencial és que comuniquin sentiments, que apel·lin al que compartim com a éssers humans per damunt de les nostres fronteres o els nostres desacords.
Ishiguro parla del nostre món. Tem el racisme i el totalitarisme, la crisi d'un món sostingut ens els valors liberal-humanistes, els avenços en intel·ligència artificial que poden tenir molts beneficis però poden crear atur massiu i el que ell qualifica de meritocràcies salvatges que s'assemblen a l'apartheid i que, afegeixo jo, semblen començar a dibuixar-se. Conclou, però, parlant de literatura i expressant una esperança en que sapiguem obrir l'univers literari del primer món cap a altres països i cultures, i en què obrim els ulls a noves formes i gèneres que naixeran i crearan noves formes d'explicar històries. Magnífic, Ishiguro!