23.11.17

Diari de Londres (IV): les galeries


Els divendres, la National Gallery i la National Portrait Gallery tanquen tard, a les nou del vespre. A la Portrait fan un concert de música francesa de l’època de Cézanne, en el marc de l’exposició de retrats de l’artista. Quan hi anem, la sala és plena de gent i amb prou feines es veu res, així que desistim. Donem, però una ullada, per algunes sales de la galeria. Les meves preferides són la dels romàntics -perquè allí hi ha Keats, Byron, Shelley, Wordsworth... i l’únic retrat que es coneix de Jane Austen-, la dels Tudor –amb obres de Holbein i la resta de pintors de l’època- i la dels personatges de la primera meitat del segle XX –amb Joyce, Woolf i companyia. Però el que sorprèn d’aquesta visita és l’activitat que s’hi fa. Les dues sales són plenes de gent, gent jove bàsicament, asseguda al terra, dibuixant i copiant les obres. Si no portes el teu material, fins i tot t’ofereixen un paper de qualitat i uns llapissos. Enorme enveja per l’estima a les arts que hi ha en aquest país i que es constata en situacions com aquesta.
L’exposició de retrats de Cézanne està també força concorreguda, malgrat les divuit lliures (que si fas donació voluntària pugen a vint) de l’entrada. La tesi de l’exposició és que Cézanne es limitava a retratar el que veia i no pretenia fer emergir la personalitat o l’estat d’ànim dels personatges retratats. Malgrat tot, a mi, curiosament, el retrat que més m’agrada és un dels de la seva dona en què, a diferència de la gran majoria, porta els cabells desfets i denota, volgudament o no, una estat de malenconia.

Sortits de la Portrait, fem una visita ràpida a algunes sales seleccionades de la National Gallery. No deixaria mai de visitar aquest museu, absolutament brutal. Diria que tenen el millor de cada època, tot i que, per l’hora que és, ens hem d’acontentar amb els impressionistes, postimpressionistes –enamorat un cop més del Banyistes a Asnières de Seurat- i els holandesos del segle XVII: Vermeer, De Hooch i companyia. I ens hem de conformar també amb descartar les exposicions dedicades a la pintura monocroma –negre, blanc i grisos-, a la influència de Van Eyck en els prerafaelites, als quadres, dibuixos i pastels de Degas de la col·lecció Burrell i al pintor finlandès Gallen-Kallela , que sembla força interessant. I resulta que a la Tate Britain exposen ara els impressionistes francesos que van fugir a Anglaterra per la guerra francorprussiana. I resulta també que a la Tate Modern comença la setmana que ve una retrospectiva de Modigliani... Mare meva, quina ciutat!


22.11.17

Diari de Londres (III): Bloomsbury


Possiblement Bloomsbury sigui el barri literari londinenc per excel·lència. De fet, per als foranis, Bloomsbury és més un referent literari que no pas geogràfic. La plaça més bonica de Bloomsbury és sens dubte Bedford Square, trufada de plaques blaves a les façanes de les cases. De fet, tot el barri és ple de plaques que assenyalen que en tal o tal altra casa va viure algun personatge important en la història de la ciutat. Bedford Square és, però, de llarg, el meu indret preferit del barri. Hi passo una bona estona, caminant amunt i avall, mirant aquí i allà, fent fotografies. És primera hora de la tarda, però els fanals comencen a encendre’s i emeten una llum d'un altre temps, com tota l'atmosfera del barri. Georgiana? Victoriana? No sabria dir-ho amb certesa, en tot cas, una llum de sodi, de color ambre, com la que  projecta el sol a aquesta hora. El jardí central del square és tancat. Hi veig un esquirol, que aquí també és un tòpic, corrent per l’herba. Els arbres majestuosos es despullen ja per l’hivern. Els seus grisos contrasten amb els colors de les portes de les cases, vermelles, blaves, verdes. Quan m’he impregnat de l’esperit de Bedford Square i de les seves cases –em fixo especialment en una que acull una llibreria antiquària d’aparença infranquejable- creuo el barri fins Lamb’s Conduit Street, on es troba Persephone Books.


Persephone Books no és una llibreria a l’ús. De fet, és més un segell editorial i punt de venda dels llibres que edita. Però el lloc és bonic i especialment cuidat, com les seves edicions. Persephone Books està especialitzada en publicar llibres d’escriptores del segle passat, moltes d’elles oblidades. Desconec gran part, per no dir el conjunt, de les autores dels llibres que allí s'exposen, però en compraria molts, encara que fos per simple tsundoku. Cada exemplar porta un punt de llibre a joc amb el paper de les guardes. Aquest és només un detall dels múltiples que configuren aquesta iniciativa i aquest espai: pòsters, flors, ceràmiques, robes, una antiga màquina de cosir... M’emporto un exemplar –gratuït- de la revista de l'editorial i una selecció dels diaris de Virginia Woolf, que espero no em resultin molt difícils de llegir.



No he estat gaire estona a Persephone, però quan surto ja gairebé és fosc. M’encamino cap a la London Review Bookshop, uns carrers més enllà. A tocar de la llibreria hi ha una botiga de càmeres fotogràfiques clàssiques. L’endemà, quan hi tornem per comprar un rodet, el propietari fa una brometa amb el preu: twenty million pounds, please, diu. I el que em fa gràcia és pensar que quasi m’ho arribo a creure, vist el que es paga aquí per qualsevol cosa, excepte pels llibres, curiosament.
La London Review Bookshop és una llibreria més convencional, si no fos perquè té adjacent una cafeteria, permanentment plena, on fan uns pastissos esplèndids, a jutjar per l’aspecte. La llibreria stricto sensu és més que correcta, amb l’afegitó de ser també el referent d’una de les revistes literàries més prestigioses del país. Aquí s’hi fan presentacions i xerrades d’alt nivell –the best book events in the city, segons el seu web-, moltes d’elles de pagament. L’espai és gran, diàfan, potser el més ampli dels que  he visitat fins ara. Al pis de baix hi ha una bona secció de poesia i un espai de literatura infantil. En sortir, m’agrada veure-hi un aparador dedicat al merescudíssim premi Nobel Ishiguro.


21.11.17

Diari de Londres (II): Notting HIll


Surto de l’hotel per anar caminant fins al meu següent destí, la llibreria i agència literària Lutyens & Rubinstein, al cinematogràfic barri de Notting Hill. La passejada entre Bayswater i Notting Hill és més que agradable; transcorre entre carrers tranquils, de cases blanques, l’homogeneïtat de les quals es trenca de tant en tant per alguna façana acolorida sense complexos: rosa, blau fosc, groc pàl·lid...Tot i que és migdia, acompanya ja una llum que té un punt de crepuscular. Les fulles caigudes dels arbres, que tapissen les voreres, tampoc s’avergonyeixen del seu cromatisme desacomplexat: grocs, vermells, ocres, daurats... Això em fa tornar de nou al Londres tardoral de Connolly:

Ocre y Dorado. Cortinas y sillas ocres en Yeoman’s Row, baldosas doradas en el fuego, las hojas verdes a través de las ventanas con celosías, después las hojas amarillentas y finalmente las ramas negruzcas de los árboles (… )Cuando de pronto digo Otoño, al principio no veo otra cosa que ocres y dorados, después me vienen tres imágenes entrelazadas: el tapete de cuero ocre sobre mi sofá, los dos almohadones dorados, el vestido ocre de R. encima, su rostro y sus cabellos dorados (…) Un anochecer ventoso en Fulham Road, el ruido de los autobuses, el crepúsculo de noviembre mientras me alejo de los jardines de Elm Park entre remolinos de hojas caídas de los plátanos y los olmos que crecen muy juntos sobre el pavimento resbaladizo a causa de la lluvia; el remolino del cuarteto de Debussy  aunando la amplia curva de la calle y la depresión de mi corazón; caminando en este ventoso anochecer, cuando las farolas acaban de encenderse, calado por la lluvia, solo en la amplia calle, una calle ocre con luces doradas.

Jo camino de dia, sense pluja ni vent, sota la llum també daurada del sol i, en el meu camí, i a mesura que m’aproximo a Portobello Road, vaig trobant més botigues i cafès. Alguns d’aquest cafès tenen taules a fora, on la gent s’asseu a prendre alguna cosa, buscant el sol. Em fan enveja, m’asseuria jo també en una taula a dinar qualsevol cosa, en horari europeu, però vull entrar primer a L&R. La llibreria es troba a Kensington Park Road, carrer paral·lel a la concorreguda Portobello Road. A les parades del mercat d’aquest carrer en trobo un parell de llibres vells, que m’entretenen una mica. En una d’elles ofereixen una primera edició anglesa de 84, Charing Cross Road, la joia de Helene Hanff, però les 60 lliures del preu i, ja posats a filar prim, el fet que existeixi una edició americana anterior, em dissuadeixen. Llibres vells, vinils i andròmines diverses m’aparten temporalment del meu objectiu, però arribo finalment a Lutyens (no sense haver tret el cap abans a Books for cooks i a The Notting Hill Bookshop, on se suposa que treballava el personatge de Hugh Grant en la pel·lícula que porta el nom del barri, o potser ara ja és al revés).
Lutyens & Rubinstein és una llibreria petita -aquest serà el comú denominador, sense saber-ho prèviament, de totes les llibreries que aniré visitant-. La ubicació, el local, la façana, l'aparador, la decoració... la fan especialment bonica. A banda de llibres, ofereixen una selecció de papers elegants, targetes, bosses de roba i demés gadgets. Bado una mica pel local, abans de posar-me a mirar llibres. Agafo un full de paper, curosament dissenyat i imprès, que explica el servei de subscripcions d’L&R. Aquest és un altre punt en comú amb moltes d’aquestes llibreries londinenques: l’enviament periòdic (normalment mensual o bimensual) a una sèrie de clients de llibres seleccionats, i a voltes personalitzats, en funció dels gustos de lector. Em pregunto si aquest servei seria extrapolable al nostre país. No ho tinc clar del tot.
A la taula de novetats hi trobo un altre llibre que m’interessa: la correspondència de Proust amb la seva veïna del pis superior. Entre d’altres coses, en aquestes cartes Proust mira de persuadir la veïna perquè eviti fer sorolls molestos per a la concentració que requereix l’escriptura d’una obra monumental com la seva. Resisteixo novament la temptació.
On ja no la resisteixo és al pis inferior, on, enmig d’una taula em trobo amb The diary of a Bookseller, que resulta ser, com el seu nom indica, el conjunt d’anotacions diàries de Shaun Bythell, un esquerp llibreter de vell d’un poble d’Escòcia. No només el títol i el contingut són un reclam, també ho és la bella il·lustració de la coberta. Mentre m’estic al pis de baix, sento veus darrera les prestatgeries. No, no són imaginacions meves: en un moment donat, una d’elles corre com si fos una porta i en surt una senyora. Crec que al darrera s’hi fa algun tipus d’activitat. Quan pujo a pagar el llibre, la noia de la llibreria es congratula de la meva elecció i jo del seu tracte amable. M’acomiado i me’n vaig, no sense deixar de fer unes quantes fotografies del bonic exterior.


Diari de Londres (I): l'arribada


Escric aquestes primeres notes assegut al seient de l'avió. La pesadesa dels avions i dels aeroports resulta un tòpic d'una certitud absoluta, més després de llevar-se, com ha estat el meu cas, a les quatre del matí. S'asseu al meu costat una noia jove anglesa, emblemàticament rossa, d'una bellesa excessivament estandarditzada i de rostre lluent, quasi diria oliós, per excés de cosmètics. Es passa el viatge dormint. Jo me'l passo, com sempre, intentant encabir les cames en l'irrisori espai entre files, recolzant el cap a la carcassa de l'avió per mirar, també, d'agafar el son, sense acabar d'aconseguir-ho.
Llegeixo, amb l'afany d'aclimatar-me, uns fragments del dietari londinenc de Cyril Connolly, el mític crític literari impulsor de la també mítica revista Horizon. N'extracto ara uns fragments, que m'agraden especialment. Sobre l'estudi que lloga un jove Connolly a Knightsbridge:

Una hora soñolienta en la casa vacía, sentado en mi futura butaca, leyendo ociosamente mientras alguien desliza los dedos sobre el piano y los niños del barrio juegan en la calle; la tarde plomiza anuncia lluvia. Disfruto de las voces de los niños y del triste ruido sordo de su pelota cuando golpea contra los muros. Exploro la casa y me enamoro de ella. Una extraña intimidad, una sensación de posesión en la casa vacía, me siento como Childe Roland y creo que aquí podré escribir bien.

Tot i que després, el confort el fa canviar d'opinió sobre això d'escriure:

Soy cada vez más y más feliz, el otoño me embriaga, al igual que Londres, y Yeoman's Row y los niños del barrio y las tardes pasadas à l'ombre des jeunes filles en fleur. Cada vez se me hace más y más difícil leer o escribir.

Hi ha coincidència temporal en aquest apunt i el viatge que  he emprès: la tardor. Londres i la tardor: magnífica combinació. Després segueix Connolly reflexionant sobre la còmoda felicitat i cita una conversa amb l'historiador de l'art Bernard Berenson:

Yo me quejé de mi felicidad material, de que en estos momentos disfrutaba tanto de la vida que no se me ocurría ninguna idea más allá de una vaga meditación sobre las cosas materiales. Me dijo que no me preocupase. Las ideas ya te vendrán -dijo- pero la juventud se marchará.

Ja tenim aquí, doncs, aquesta joventut que fuig, leopardianament, que passa més temps fugint - o havent fugit-, que sent en si mateixa. Un dels temes eterns de la literatura... i de la vida.

***

Just abans d'aterrar, mentre l'avió va descendint, impressiona veure la plana eterna d'Anglaterra, un puzzle de camps verds separats irregularment per murs d'arbres de color de bronze. Els camps més protegits del sol matinal conserven encara una fràgil pàtina blanca de gebre, un efímer vestit hivernal.

***

A l'aeroport i fins agafar el tren, es repeteixen els episodis de gran pesadesa -cues, controls, multituds- vençuts gràcies a una certa letargia mecànica, més que no pas a l'estoïcisme o a la disciplina.
Al tren, observo per la finestra els suburbis de la ciutat: rengles i rengles de cases de maó brut, coronades per xemeneies marypoppinsianes. A la llunyania comencen a aparèixer els gratacels de la City i, de cop, ens trobem amb la mola de la central elèctrica reconvertida de Battersea, protegida per un immens mur de vidre. Creuem el riu entre un mar ferrós de rails i entrem a la vella estació de Victoria. Alegria immensa de ser, per fi, a Londres.

***

Agafo el metro a la mateixa estació de Victoria, fins a Sloane Square, on tinc el meu primer destí: John Sandoe Books. M'hi arribo caminant per King's Road, una mica avergonyit per rac-rac excessiu de la maleta que arrossego. Però sembla que l'elegància de Chelsea ho suavitza tot una mica.
En el meu darrer viatge a Londres, instal·lat precisament a Chelsea, vaig passar unes quantes vegades per davant de John Sandoe, sempre a primera hora del matí o al vespre, en horari de tancament. Aquesta vegada la llibreria és oberta. Abans d'entrar, miro l'elegant aparador, de fusta negra, coronat per la bella tipografia del rètol. Entro i deixo la maleta en un racó. Veig copes brutes en caixes i restes d'ampolles de vi, d'alguna celebració de la vigília. Regna una certa atmosfera de ressaca i em sap greu haver-me perdut la festa. Em sorprèn la limitació de l'espai, l'acumulació de llibres i un cert desordre. Em costa una mica orientar-me, però ràpidament trobo alguns llibres que compraria: una biografia d'Anthony Powell, una edició molt bonica de Tales of the Jazz Age, de Fitzgerald, amb daurats art déco a la sobrecoberta, i un llibre sobre el Londres ocult, amb testimonis de personatges que viuen en els límits -en tots sentits- de la ciutat. Aconsegueixo controlar-me i, de moment, no compro res: és absurd acumular molts llibre en un idioma que em costa esforç llegir. Pujo, això sí, al pis de dalt, on hi ha els llibres de butxaca i els de viatges. Em fixo en les fotografies d'escriptors que hi ha a l'escala i em sobta trobar-hi entre els grans mites de la literatura anglesa, Karl Ove Knausgard, tot i que també és un mite. John Sandoe Books em sembla una llibreria sòlida però potser n'esperava més.




(La traducció al castellà del dietari de Cyril Connolly és de Mauricio Bach. Pertany a Uno de mis Londres. Cyril Connolly, Obra selecta, Debolsillo).

14.11.17

Tsundoku

L'amic R., com aquell qui no fa la cosa, em passa això.
I, sí, de vegades no és possible llegir-los tots, però no puc estar més d'acord en què la seva mera presència emana confort.

29.10.17

Aix

Confort de trobar escrit per un altre allò que hem pensat o sentit tantes vegades. Avui, precisament, en un moment d'especial calma, havent dinat, amb el sol ja baix que imposa el nou horari d'hivern. Llegeixo al dietari de Juan Manuel Bonet, La ronda de los días:

Invierno y Aix. Sentado todo el día, viendo la fuente de los nueve cañones, sueño una vida aquí, lejos del mundo y sus suplicios. Caminan siluetas por el Cours, se afanan sin prisas. En el museo duermen los cuadros. Los libros en sus cuevas, las lámparas en el interior de las viviendas, las persianas filtrando el rumor callejero tras los altos ventanales. Sentado aquí, en esta ciudad de músicas, a la sombra tutelar de la montaña, sueño una provincia blanca, no aquella de la que tanto hablamos, no aquella negra. Sueño, y mis sueños se los lleva el rumor del agua.

I és curiós que aquests somnis ens vinguin sempre a la Provença, aquesta província blanca.

25.9.17

Mascotes

Anem al camp de l'Espanyol amb l'N. A la mitja part, amb desplegment de música i fums, es presenten les noves mascotes de l'equip, el Perico i la Perica, moderns, acolorits i flamants, contrastant amb el vell perico una mica descolorit i rònec que ens acompanyava fins ara. Lluny de deixar-se endur per la bellesa i la modernitat, el primer que diu l'N. és:
- Em fa pena l'altre perico.
I com m'agrada que sigui així!

12.9.17

Migdia

Al migdia, faig una escapada als estands de la Setmana del llibre en català que hi ha davant de la catedral per fugir d'humors negres. Estic a punt de comprar-me tres o quatre llibres, però faig un exercici de contenció (l'altre dia m'explicaven que en japonès existeix una paraula per expressar l'acció, tan practicada, de comprar llibres i no arribar a llegir-los). Finalment, el més valuós que m'enduc és l'escena que m'acompanya quan ja me'n vaig: mentre el sol m'enlluerna entrant pel carrer de la Palla, un guitarrista inicia els acords de Space oddity. Tanco els ulls al sol i deixo que la música m'acompanyi i es vagi apagant mica en mica, mentre m'allunyo lentament.


***
L'altre dia parlàvem amb l'A. de Montaigne i de la Boétie, perigordins ambdós; dels escenaris de la seva vida i de la seva amistat, tan intensa. També de l'assaig que el segon va començar a escriure als setze anys sobre la servitud voluntària, que sembla encara vigent. Per això, em fa il·lusió la coincidència de trobar a Sur les chemins noirs, una referència a l'obra d'Étienne de la Boétie, en concret al fet que Sylvain Tesson contraposa el seu desig de perdre's en la geografia -un dels eixos del llibre- amb la servitud voluntària. La desaparició  desitjada, antídot de la servitud voluntària, diu.

11.9.17

Els camins negres


Ull clínic de la G. en dir-me, a la llibreria Chemins d'encre de Conques, que em fixés en Sur les chemins noirs, de Sylvain Tesson, en edició de la blanche de Gallimard.
No tinc per costum subratllar els llibres, però en aquest cas estic temptat de fer-ho contínuament. El llibre, una mena de dietari d'un viatge a peu per creuar França a través de camins perduts (els camins negres), és un autèntic festival de reflexions intel·ligents i sumament crítiques sobre el nostre món, la tecnologia, el progrés (Tesson cita Cocteau per dir que podria tractar-se del desenvolupament d'un error)...
Ompliria aquest text de cites de Sur les chemins noirs si volgués ser exhaustiu a l'hora de recollir aquelles que m'han fet pensar o amb què he concidit amb major o menor grau. Molt propera em resulta la seva visió sobre les noves tecnologies o sobre el lloc que volem ocupar en el món: alguns homes volen entrar a la història mentre que d'altres volem desaparèixer en la geografia, diu per justificar la seva ruta pels camins negres, com una metàfora del seu pas per la vida al marge dels camins oficials. O, respecte al paper de les noves tecnologies, es pregunta retòricament si realment milloren l'espècie i ens fan més lliures i amables. En aquest sentit, cita el filòsof italià Giorgio Agamben, per assenyalar que respecte a la desorbitada proliferació de les tecnologies som el cos social més dòcil i més submís que mai ha aparegut en la història de la humanitat.
No he arribat ni a l'equador de Sur les chemins noirs, però tot i les dificultats lèxiques que em planteja en alguns moments (el registre no és simple), em resulta una lectura d'un interès extraordinari des de perspectives diverses i variades. Un d'aquells llibres que deixen petja.

3.9.17

Literatura portàtil

D'aquí uns minuts tinc previst acabar Dies de pluja, el volum cinquè de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgard. Llegits, doncs, 5 de 6 i a l'espera que L'Altra editorial publiqui el sisè. Aquest cinquè volum té exactament set-centes divuit pàgines. I ja sé que aquest criteri té poc de literari, però ara tinc una certa necessitat de -citant Vila-Matas- alguna cosa que pertanyi al món de la literatura portàtil.
Dic això perquè precisament ahir vaig trobar-me a la Central amb les últimes novel·les d'Auster i Marías, que per a mi són sempre cites ineludibles i que en aquesta ocasió em van semblar especialment atractives, però l'extensió dels volums és més que respectable i la seva lectura ha quedat de moment posposada.
Igual que hi ha moments en què ens atreuen les sales d'un museu que contenen pintures d'escenes intimistes davant de les grans composicions, o preferim escoltar un quartet decambra abans que una orquestra simfònica, ara és moment per a mi de lectures més breus, que no tenen perquè ser menys ambicioses ni exigents.