En cotxe

Dissabte passat vaig haver de fer un viatge amb cotxe, sol. Zapejant a la ràdio vaig anar a parar a Radio Nacional de España. Parlava un senyor gran – desafortunadament no vaig reternir el nom- sobre paraules, expressions i refranys. Citava escriptors castellans del segle d’or, per mi desconeguts.
Després van entrevistar un organista francès que viu al bell poble sorià de Calatañazor. Van parlar de la seva infantesa, del que representava per ell la música, de viure en un poble aïllat, d’esglésis i catedrals, de Castella, de França... Mentrestant, les vinyes del Penedès, daurades per la tardor i el sol, anaven passant. Després van venir camps d’oliveres del Camp de Tarragona, turons plens de matolls, pobles de cases aplegades a un campanar. Planícies, ondulacions i més sol.
A la ràdio van seguir parlant. Ara de les terres altes de Soria i dels bolets que s’hi trobaven. Dels significat de paraules desconegudes. Vaig arribar feliç a Poblet. El monestir estava esplènd, envoltat per un paisatge idíl·lic de vinyes.
Ràdio i paisatge en harmonia. Ben allunyats del dia a dia d’embussos, camions, circumvalacions i polígons industrials amb el so de fons de millets, alakranes, pretòries i ibrahimovics.

Jo no vaig estudiar català a l'escola

Article publicat a El Punt:

Jo no vaig estudiar català a l'escola. Durant anys he sentit aquesta afirmació com a justificació de la incapacitat de moltes persones –catalanes i catalanoparlants– d'expressar-se per escrit en la llengua del país.
Durant anys, aquesta explicació ha estat acceptada i acceptable però penso que avui dia ja no serveix. Ja no cola. No almenys en bona part dels casos.
Hi ha, efectivament, persones educades durant el franquisme, pertanyents a determinats àmbits socioculturals i d'edat, que difícilment han tingut accés a la formació fora de les seves llunyanes etapes escolars. En aquests casos, l'argument és més que vàlid.
Però hi ha també molts casos –professionals ben formats en altres matèries i de sectors benestants– que continuen emparant-se en aquesta excusa. Això posa de manifest una realitat doblement trista.
D'una banda, es fa palès que, exceptuant determinades professions molt lligades a l'àmbit públic, es pot viure perfectament en aquest país sense necessitat d'escriure correctament la llengua pròpia. I convindria preguntar-se en quin altre país passaria això.
D'altra banda, queda clar que existeix un cert desinterès i desmotivació cap a l'aprenentatge de la llengua. Compte que m'estic referint no a persones vingudes de fora, sinó a gent nascuda aquí i majoritàriament catalanoparlant. No és lamentable no saber ni voler saber expressar-te en la teva llengua?
És una evidència que durant molts anys no s'ensenyava –o, si es feia, era de manera testimonial– el català a l'escola. Però no és menys evident que d'això ja fa més de trenta anys, gairebé quaranta, temps de sobres per poder capgirar la situació. Hi ha infinitat de matèries (llengües estrangeres, informàtica, ús d'equipaments electrònics, etc.) que tots hem après o hem hagut d'aprendre fora de l'escola, però com que ho hem necessitat ens hi hem esforçat. L'extraordinària i transversal motivació que existeix a l'hora d'aspirar a obtenir el títol de conducció de cotxes contrasta amb una certa deixadesa a l'hora de voler expressar-nos correctament en la nostra llengua. I crec que ja és hora de deixar d'acceptar argumentacions que comencen a ser arqueològiques

Excuses

Demano excuses als lectors habituals d’aquest bloc perquè darrerament el ritme de publicació s’ha alentit. Aquestes últimes setmanes estic dedicant el poc temps que tinc per escriure (i llegir) a un projecte que m’il·lusiona força i que espero que surti bé. Per tant, no penseu que hagi deixat d’escriure sinó que, ara per ara, estic treballant en una altra cosa.

Solidesa argumental

L’altre dia estava flanejant per la planta de dalt de la Central quan va aparèixer un conegut poeta. Anava acompanyat d’una senyora que semblava la seva dona.
En això, la senyora va agafar un llibre gran de la taula i li va dir: “Mira, te lo regalo”.
El poeta va respondre-li: “No, gracias, ya tengo el de xxxx (no ho vaig sentir bé) y el que he escribí yo”. Ho va dir sense donar-se cap importància però la justificació em va semblar del tot sòlida, absolutament irrebatible. Per què vols un llibre sobre un tema si ja n’has escrit tu un? Això no ho pot dir qualsevol.
La senyora va insistir: “¿Seguro que no lo quieres?” i ell “No, no, no, de verdad”. “Vamos, te lo regalo”- continuava ella. L’escena era una mica naïf, gariebé adolsecent. “Si un dia vamos, ya lo compraremos”- va concloure l’acadèmic.
El llibre era sobre el Museu Magritte de Brussel·les. Algú que corria per allí ho va anar a mirar.

Conversa

Al vespre, tornant cap a casa amb el cotxe, sento que hi ha una retenció de quinze quilòmetres a l’autopista. Després de desviar-me i perdre'm un parell de vegades, decideixo girar cua i tornar cap a Barcelona.
Quan hi arribo, truco a casa. Sóc al carrer Moià, davant de l’Institut Francès. La nit és agradable. Parlo amb l’À.
- Que no vens, papa?
Li explico això de l’accident del camió, que talla tres carrils.
- Han vingut els mossos d’esquadra?- pregunta.
- Segurament, però no ho he vist.
- I l’ambulància?
- No ho he arribat a veure.
- I els bombers?- segueix insistint- Han posat conos?
Aquest és un tema del seu màxim interès. Al final, però dóna un gir a la conversa.
- És de nit a Barcelona?
- Sí.
- Es veuen les estrelles?
- No. És una llàstima però a Barcelona hi ha tanta llum que no deixa veure les estrelles.
- Adéu, papa. Et passo l’N.
- Hola (diu hoia), papa.
De fons sento:
- N, diga-li que he fet una espasa làser.
L’N té vint mesos i, evidentment, no em diu res de l’espasa làser. Només diu:
- Papa, abéu.
En el nostre món de pragmatisme portat a l’extrem, aquestes converses insòlites eixamplen els pulmons. Aquesta em deixa un magnífic sabor de boca. Ha estat el més interessant del dia. Camino somrient cap a la Diagonal.

No m'agrada

Deixant de banda qualsevol altra consideració –que n’hi hauria moltes a fer- no m’agraden les imatges de certs detinguts emmanillats. Perquè és evident que ni són violents ni tenen cap opció ni idea d’escapar-se. Perquè estan pendents de declaració i judici. Perquè marquen de per vida. Perquè contribueixen al circ mediàtic.
Tampoc m’agraden les protestes veïnals davant de certs ajuntaments. Perquè em recorden els linxaments públics d’antany. Perquè potser molts dels que ara criden ahir els votaven. Perquè fan tuf de ressentiment i enveja.
I tampoc m’agrada l’escarni públic, portat al límit, a què es sotmet alguna persona, encara que sigui un delinqüent confés. Perquè amb el seu comportament ja s’ha omplert de vergonya. Perquè el càstig l’ha de posar la justícia. Perquè cal pensar en les famílies. I perquè, on eren tots aquests valents quan aquest senyor ostentava tot el seu poder?

Curiositat

He sentit per la ràdio que avui es posa a la venda l'última novel·la de l'autor de El codi da Vinci. Encara no he llegit cap diari i tinc una certa curiositat per veure si la notícia apareix a la secció de cultura o la d'economia.

Lodève: Bonnard a tres hores de casa

Aquest article el vaig escriure ja fa temps. Per la temàtica tractada vaig decidir enviar-lo a una determinada publicació cultural del país. De vegades faig aquestes coses. Em van dir que se’l llegirien i que ja em dirien alguna cosa.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.

Lodève: Bonnard a tres hores de casa

No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.

L'ofici de creador

Recomano aquest article de Víctor Alexandre a Benzina. D'ell m'interessa especialment el plantejament que fa l'autor sobre la dedicació exclusiva que requereix un creador. Comparteixo plenament el seu punt de vista.

Rectificar és de savis

L'altra dia, trist i fastiguejat per l'anomenat Cas Tamudo, vaig escriure aquest text visceral i poc reflexiu. Deixats passar uns dies, segueixo pensant el mateix.

Rectificar és de savis

Diuen que el cor dels pericos és molt resistent. Potser sí, però qui sap si a mesura d’anar-lo posant a prova algun dia deixarà de bategar. O potser el que explotarà algun dia és una altra parell d’òrgans del cos, de tant anar-nos-los inflant.
El cas és que tot l’enrenou derivat de l’enfrontament entre Tamudo i el club (o més ben dit amb els dirigents actuals del club; el club és molt més que aquests senyors) ha estat per a molts pericos com una punxada al nostre malmès cor. Una agulla llarga i prima que es clava profundament i dolorosa en el nostre cor. Una espina més, però no una espina qualsevol.
És evident que no disposem de tota la informació necessària per emetre un judici fonamentat, però sí que podem expressar una opinió sobre allò que en cap cas és acceptable.
Raúl Tamudo Montero és una institució a l’Espanyol. Ha aportat a l’equip el plus necessari per guanyar dos cops en sis anys el que no guanyàvem en seixanta, per salvar-nos de no caure, altra vegada, en el fangar de la segona, per fer-nos volar ben alt a Europa. No ha estat només per ell, però sense ell no hauria estat. Segur que ha comès errors, potser sí que manava massa al vestidor i s’ha enfrontat a bons entrenadors. Segur que no ha sabut comunicar-se fora del camp amb l’habilitat amb què s’expressava en les àrees contràries, però la història no pot acabar així. De cap manera. No se li pot dir el jugador aquest. No se’l pot apartar de l’equip com un empestat. Això és indigne.
Raúl Tamudo és un dels grans jugadors catalans dels últims temps, potser el que més rendiment ha donat, però no se l’ha reconegut mai com a tal. No dóna la imatge que el país oficial desitjaria. No és ni alt ni guapo ni arrogant, ni vesteix la samarreta amb els colors de Zurich. Ha nascut a Santa Coloma i no s’expressa en la llengua de Verdaguer, tot i que, amb bon joc, coratge i humilitat, ha enaltit sempre la senyera que lluïa al seu braç esquerre. Va marcar un parell de gols que van fer perdre una lliga al veí totpoderós, tot i que el seu heroi argentí en va marcar un amb la mà. Això no es perdona i ja se sap que és més català el Río de la Plata que no pas el Besòs.
Tot això, juntament amb alguns errors propis –bàsicament de comunicació o d’incomunicació- ha fet que alguns donessin d’ell una imatge esbiaixada. La inacceptable imitació que en fan en un paupèrrim programa humorístic de la televisió nacional n’és un exemple. Ara, a tots aquests els arriba l’hora de recollir els fruits de la rancúnia.
Però deixant de banda el que diguin i facin els nostres amics, el que no pot fer el club és marcar un camí de no retorn. No és just per al jugador però tampoc és just per als seguidors. Per als nens i no tan nens que n’hem fet un heroi (Glòria als herois, us sona?). El futbol és sentiment i la força d’aquest sentiment (us torna a sonar?) la donen els jugadors al camp i no els directius als despatxos. Ara s’estan ferint molts sentiments. La història no pot acabar així. Això no és trencar un rotllet de discoteca, és com renyir amb la nòvia de tota la vida. No pot ser. Reflexioneu i rectifiqueu, si us plau.