25.8.16

Nota


En una de les tres úniques llibreries de vell de La Charité-sur-Loire que vaig trobar obertes (resulta estrany que una població es promocioni com a village du livre si després les llibreries estan tancades) vaig comprar-me un dels volums dels diaris de Julien Green, Le Grand Large du soir (Journal 1997-1998).
El cert és que em costa trobar complicitats amb el to d'aquest diari: l'autor sembla estar de tornada de tot i considerar-se protagonista essencial d'una època i de la literatura amb majúscules. Tanmateix, de tant en tant, em complau trobar-me amb alguna reflexió punyent que comparteixo. Com aquesta:

Un gros acteur déclare qu'il a depoussérié Hamlet. Comme il est aussi un méteur en scène à la mode, on le loue. Pauvre et triste métier où il faut à tout prix moderniser, c'est à dire en ce cas vieillir le toujours jeune Shakespeare.

O aquesta altra, que resulta força actual:

L'Église sociale. Quoi, elle ne l'était donc pas dans ses oeuvres? Ou bien est-ce à dire qu'elle n'est plus que cela dans sa foi? L'ancienne Église engrangeait les biens terrestres, la moderne les dilapide.

Respecte a l'ús i abús del qualificatiu social, hi hauria molt a escriure. En això, potser cal parlar menys i actuar més (i tenir en compte que la recepta bàsica és el treball digne i la igualtat d'oportunitats). La política d'aparador (els comptadors de refugiats morts, per posar l'exemple més emblemàtic) té uns resultats més aviat minsos.
Això em fa pensar en una història que hem conegut també aquests dies. A la petita aldea de Gluges, a la vall del riu Dordonya hi havia una petita església, força malmesa. Un dia, una dama d'aspecte mundà es va presentar davant del capellà del poble i li va dir que li agradaria donar uns diners per ajudar a reconstruir-la. Només va posar una condició: que ningú sabés que feia la donació fins que ella fos morta. Durant anys, la gent d'aquell poble humil es preguntava d'on treia el vell mossèn l'argent per pagar aquella restauració. Quan els diaris de tot França ploraven la seva mort, el capellà de Gluges va anunciar als seus feligresos que ara la gran Édith Piaf qui havia volgut ajudar a recuperar la petita esglesiola d'aquell racó perdut de l'hexàgon. Que contradictori amb els temps que vivim, aquest exemple d'Édith Piaf sobre allò que diu l'Evangeli de la mà dreta i la mà esquerra!

4.8.16

El record

Jo comprenc aquests joves que pengen cadenats al pont de les Arts de París o en altres indrets significatius de les ciutats. Lamento i condemno el seu adotzenament, que els porta a seguir la moda d'unes novel·letes de gust dubtós, però entenc que vulguin deixar alguna mena de petja del seu pas pel món, algun testimoni d'allò que han viscut amb més intensitat, alguna prova d'allò que han estat i han sentit. Res és més trist que sentir que la teva vida ha estat inert, que quan passin tres o quatre generacions ningú et recordarà ni sabrà res de tu.
Comprenc també aquells pares que enregistren fins l'extenuació totes les proeses dels seus fills: exhibicions gimnàstiques, actuacions musicals, obres teatrals... Jo també ho faig, però en una mesura menor. Entenc la voluntat de preservar fins al més mínim record d'una infantesa fugaç, de fixar uns instants que s'escolen com l'aigua a les mans, de protegir un present que esdevindrà passat d'una forma vertiginosa. Però he arribat a la conclusió, potser errònia, que prefereixo viure amb intensitat els moments i intentar fixar-los en el meu record -un record que sé insegur, deleble i moldejable- abans que veure passar la vida permanentment darrera de l'objectiu d'una càmera o la pantalla d'un mòbil.
Abans els enamorats gravaven amb un ganivet el tronc d'un arbre, ara pengen un cadenat en algun indret emblemàtic. Tots conservem en ordinadors o dispositius tecnològics milers d'imatges que quasi mai mirem. A casa els meus pares es guarden encara unes caixes de llauna amb fotografies amb blanc i negre de persones que els meus fills ja no coneixen. Alguns escrivim textos en blocs com aquest que tampoc sabem gaire bé què pretenen ni on ens porten. Deixar testimoni d'allò que som i sentir que no és en va és segurament l'objectiu de tot plegat. Però el record, per definició, es dilueix i s'esborra; potser, com en tot, l'explicació està en el camí i no en la meta.  

15.7.16

Vespre d'estiu

La G. no hi és, així que sopem els nens i jo. Per postres, els proposo sortir a comprar un gelat i fer un passeig pel poble. Tinc el record dels juliols de la meva infantesa i joventut, molt més vacacionals que els d'ara i amb actes tan simples com aquest, intento recuperar-los. Fa una fresca que és un autèntic luxe. Donem un volt curt i acabem asseguts al camp d'esports, mirant una estona un intrascendent partit de tennis, mentre ens acabem els gelats. L'N. té fred i s'arrauleix amb mi, al banc. Arribats a casa, els nens se'n van a dormir i jo obro de bat a bat les finestres perquè entri bé l'aire fresc i alliberi les estances de la calor d'aquests dies. Mentrestant, llegeixo una bona estona i acabo L'illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgard. La part final, que correspon als episodis de la preadolescència de l'escriptor, on es mostra més lliure sense la presència amenaçant i omnipotent del pare, és la que més m'ha agradat. Quan acabo de llegir és tard i, a fora, no se sent res. Regna un silenci meravellós. I amb aquesta sensació m'adormo, absolutament aliè i inconscient de la tragèdia que s'ha viscut, en paral·lel a aquest vespre de calma, a Niça. I avui, en despertar-me amb la notícia, em sento desarmat, incapaç de comprendre aquesta barbàrie, i alhora rabiós cap aquells que són capaços d'exercir-la i promoure-la.

5.7.16

Good luck!

L'altre dia vaig trucar per fer una reserva a una casa d'hostes de Bonnieux, a la Provença, on hem passat, al llarg dels anys, alguns caps de setmana d'estiu. Em va respondre una senyora, que es va identificar com la nova propietària. Així doncs, l'anterior mestressa, holandesa, de qui no recordo ni el nom, però sí la seva amabilitat, ja no hi és. Em va saber greu, perquè per regla general no m'agraden els canvis, i, sobretot, perquè vaig pensar que no la veuríem més.
Des de petit em provoca una certa tristor pensar que no veuré mai més a una persona amb qui he tingut algun tracte. No em refereixo a la tristesa lògica que ocasiona la mort d'algú més o menys proper. No. Es tracta d'una recança motivada pel fet de pensar que algú, amb qui he tingut un contacte, encara que hagi estat breu i puntual, de cop i volta emprengui un camí que sé, amb tota certesa, que no es tornarà a creuar amb el meu. Es com una mena de vertigen relacionat amb la vida i els seus camins.
Fa una colla d'anys vaig fer un curs d'anglès a Londres. Va ser un període curt -dues setmanes- però d'una certa intensitat. Compartia classe amb companys espanyols, italians, polonesos, brasilers, algun asiàtic. Recordo que en acabar el curs ens vam acomiadar i algú em va dir dues paraules que defineixen i descriuen la sensació que explicava: good luck! Bona sort, Dues paraules que es traduirien en alguna cosa com ara no ens tornarem a veure mai més i, per tant, et desitjo que tinguis bona sort en la vida. I encara ara, passats vint anys, recordo aquell good luck i no puc deixar de pensar quins camins hauran recorregut aquells joves estudiants d'anglès i tantes altres persones amb qui ens hem creuat i que mai més tornarem a trobar-nos.

24.6.16

Un altre matí


Ahir va arribar el catàleg de Hammershøi. He sortit a fora a mirar-me'l. Fa un parell de dies em va arribar també el llibre de Delerm sobre el pintor danès i vaig començar a llegir-lo. A mesura que vaig descobrint la seva obra, més em captiva. I em fa una ràbia immensa haver-me perdut aquella exposició que van fer al CCCB. I em sap greu igualment haver passat tan a prop de la casa de Standgade, 30,  a Christianshavn, i no haver anat a treure-hi el cap.
Avui, aquests interiors magnífics, de colors freds, de Hammershøi ajuden a contrarestar la calor del dia, que envaeix sense pietat fins i tot l'ombra on sec. És agradable, però, entretenir-se a mirar les reproduccions dels quadres, amb infinits matisos de gris, sota aquest cel increïblement blau. Llàstima només de la remor permanent i inevitable de l'autovia, que no para mai, com el rellotge del temps.

22.6.16

Matí

Els cedres de les cases -les torres- de l'Oller s'enfilen cap a un cel d'una blavor extrema, com si el volguessin assolir. No hi ha ni un núvol i tots els colors són molt vius. També el verd dels cedres i de la resta d'arbres -algunes acàcies al costat de l'andana, les moreres i mèlies d'un jardí, els pins i alzines llunyanes- i arbustos. Són només quarts de vuit i ningú ho diria. El sol és ja prou alt i escalfa; començo a buscar l'ombra, que resulta agradable. A migdia, la calor serà rigorosa.
Tanamteix, són aquests dies, els més llargs de l'any, els que més m'agraden. Llum, llum i més llum; a la nit encara fa fresca. De tant en tant, sona un petard i, sempre, uns lladrucs li responen. Vénen al cap records de finals de curs, d'alliberaments estivals, de joventuts més que perdudes.
Penso això, mentre espero el tren assegut en un banc de metall, de frescor agradable. Sento els ocells i, de fons, l'omnipresent remor de l'autovia, indel·leble. A l'andana, quatre persones més -tres noies i un noi-, totes mirant el mòbil, alienes a tot el que els envolta. I em pregunto qui està realment en un món irreal.

16.6.16

Coincidències

Vaig llegir ahir una entrevista a l'escriptor Philippe Delerm en què parlava d'un llibre sobre racons de Normandia que havia escrit fa uns anys. El títol del llibre, el vaig oblidar a l'instant, i aquest migdia he fet una cerca per internet per trobar-lo i encomanar-lo a Amazon. Es diu Les chemins nous inventent, el text va acompanyat de fotografies de Martine Delerm, la seva dona, i ja està encarregat. Delerm és un escriptor gens negligible, autor d'un volum que fa ver forat fa una colla d'anys El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, però no és un autor d'un sol llibre, ni molt menys. L'he seguit molt puntualment, però recordo haver disfrutat amb la lectura de Quelque chose en lui de Bartleby, per exemple.
Però el curiós de tot plegat és que mentre feia aquesta cerca, he descobert que Delerm havia escrit un llibre precisament sobre Hammershoi. Feliç coincidència, després del que vam escriure aquí i als Esbossos de Copenhaguen. No cal dir que el llibre també està demanat.

***
Tot dinant, he començat el tercer volum de l'hexalogia de Karl Ove Knausgard, el que porta per títol L'illa de la infantesa. Seia en una terrassa i la conversa de la taula del costat em distreia una mica (la discussió -bastant absurda- versava sobre si les aplicacions per lligar per internet servien només per trobar parella sexual o podien emprar-se també per establir una relació més seriosa). Les distraccions visuals m'afectaven menys: des que he de portar ulleres per llegir, la distància mitjana se m'ha fet borrosa. Però no ens distraguem ara, novament. La qüestió és que he llegit poques pàgines, però l'inici del lllibre, els primers paràgrafs (això era abans que comencés la conversa de la taula veïna), m'han resultat extremadament atractius i poètics. No puc deixar de copiar-ne un fragment:

Un dia suau i ennovulat de l'agost de 1969, serpentejant al llarg d'una carretera estreta a l'extrem d'una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com en un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avançava un autobús. (...) Les portes es van obrir, en va baixar una petita família. El pare, un home alt i prim vestit amb camisa blanca i pantalons clars de tergal, portava dues maletes. La mare amb un abric beix i un mocador blau cel cobrint-li els cabells rossos, aguantava un cotxet amb una mà i donava l'altra a un nen. El fum greixós i gris del tub d'escapament es va quedar suspès un moment damunt l'asfalt després que l'autobús hagués marxat.

Doncs bé, així comença la història que anirem llegint aquests dies, però la nova coincidència, que no se'm podia escapar, era aquesta de l'agost de 1969 i el cotxet. Algunes fotografies testimonien que un servidor, just acabat de néixer, passejava també en cotxet, molt més al sud d'aquesta illa del sud, aquell llunyà mes d'agost.

15.6.16

Atípics

Efectivament, la raó se'ns fa petita...

13.6.16

Heteròtrofs

Repassàvem l'altre dia, amb l'À., conceptes bàsics per l'examen de ciències naturals. Ara comencen a tractar qüestions amb un principi de complexitat i, entre altres coses, havia de saber diferenciar els organismes autòtrofs dels heteròtrofs. Jo li explicava que els primers obtenen per ells sols la matèria orgànica que necessiten per nodrir-se, mentre que els segons l'han d'obtenir d'altres organismes.
- Molt bé- diu- així que la mama és autòtrofa i nosaltres som heteròtrofs.


2.6.16

Look


L'altre dia, remenant en una llibreria d'ocasió, em va caure a les mans una de les poques novel·les d'Ishiguro que tenia pendent de llegir, Pálida luz en las colinas, editada per Anagrama l'any 1994 (és la segona edició, la primera és de 1988). L'he anat llegint aquests dies, sense gaire entusiasme.
En una ocasió, mentre deixava el llibre, em vaig adonar que en l'interior de la coberta tenia adherida l'etiqueta d'una llibreria de Barcelona, la llibreria Look.
És una llibreria que tenia absolutament oblidada -no només jo, mai apareix a la llista de llibreries desaparegudes-, però, curiosament durant uns anys (a principis dels noranta), la vaig freqüentar força. Estava als baixos d'un edifici modern del grup Planeta (de fet, la llibreria pertanyia al grup), una mica enretirat de la línia de la resta d'edificis del carrer. Crec que, fins i tot, per accedir-hi s'havia de baixar uns graons. Era una llibreria interessant; jo hi vaig passar força estones, mirant llibres més que no pas comprant-los. Sortia a passejar a les tardes i, sovint, m'escapava al carrer Balmes a treure el cap a Look i a Abacus. Allà mateix hi havia també el Velvet, on també fèiem escapades, encara que en un altre horari.
Ara, en trobar-me amb aquesta etiqueta, amb el logo una mica naïf de Look, recordo amb nostàlgia aquella llibreria i, sobretot, aquella època, quan Barcelona encara era preolímpica i nosaltres, preadults.

(Googlejant, he trobat poca informació de la llibreria Look. Aquest enllaç, que fa cinc cèntims de la seva història, i aquesta referència al seu interiorisme, on se'n poden veure unes quantes fotografies).