27.3.19

Arrogància


En rellegir alguns textos que vaig escriure fa anys hi detecto un punt d’arrogància que no m’agrada. Però tots som una mica arrogants quan som joves i l’avantatge de l’arrogància és que es cura amb la mort de la joventut.  Excepte en els imbècils, esclar. Doblement imbècils, diria. Primer, pel simple fet de ser arrogants a una determinada edat. I, segon, per ser incapaços d’adonar-se que no tenen cap motiu per ser-ho.

23.3.19

Música

Vaig a recollir l'À. al col·legi. Posem música a través del meu mòbil, youtube music. L'aplicació tria cançons en funció del que has escoltat. En un moment donat sona Kortatu. Todo este sábado me lo vay a pasar / privando en mi casa hasta reventar / estoy harto no quiero salir más / siempre lo mismo / mierda de ciudad.  La veritat és que no resulta gaire educatiu.
- T'agrada? - pregunta l'À.
- M'agradava - responc. I hauria de confessar que, en certa manera, encara m'agrada, més per nostàlgia del que significa -joventut, rebel·lia- que no per altra cosa.
- Sembla una mica trap - diu l'À. I això em fa pensar que, en el fons, les coses tampoc canvien tant.
Al cap d'una estona sona Bruce Springsteen, Thunder road. Malgrat ser avui en dia un exponent de mainstream i mesianisme  -qualitats que em generen una certa al·lèrgia- hi ha algunes cançons de Bruce Springsteen que m'emocionen. Com aquesta Thunder road o com The river. Potser perquè són històries on la música conviu clarament amb la literatura. Potser perquè you're scared and you're thinking that maybe we ain't that young anymore.

22.3.19

Setmana

Setmana densa, estranya i interessant, amb contrastos. Divendres vaig a la inauguració del Pati Blau, a Cornellà. La llibreria és plena a vessar. L'S. i la C. es veuen felices, amb el seu somni complert. Parlem llarga estona amb la C. sobre com es configuren els trajectes que acaben dibuixant la vida. Diumenge torno a anar a Cornellà, amb l'À., a veure el partit. Crido massa. Dilluns al vespre fem una cervesa amb l'E. i li demano opinió sobre el llançament del llibre i sobre alguna altra idea que em ronda pel cap. Conjuga una amabilitat innata amb la perspectiva que li dóna ser una de les editores amb més projecció del país. Dimarts esmorzo amb el T. per parlar precisament del llibre, que ja és quasi un fet. Només el coneixia de parlar-hi per telèfon i em resulta extraordinàriament proper i afable. De seguida seríem amics. És llàstima que visqui lluny. Acabem parlant d'altres llibres. Em recomana els diaris de Blai Bonet i els de Julio Ramón Ribeyro. També la novel·la que han editat de Gesualdo Bufalino, Argos el cec. Parlem també de Tabucchi i de la nostra predilecció per la joia que és Dama de Porto Pim. Segurament són aquestes petites complicitats les que el van fer decidir a publicar els diaris. La vida té aquests feliços encontres fortuits.
Passo després tres dies navegant en mars estranys, gairebé onírics, fins que aquest vespre, el cotxe em porta fins al centre de la ciutat, que resulta com un port on ancorar després d'una llarga travessia. Vaig al CCCB a escoltar Julian Barnes. Hi ha una llarga cua per entrar i em diuen que les entrades es van exhaurir fa quinze dies. Em sorprèn: l'any passat vaig entrar sense problemes a escoltar Kureishi; no sabia que Barnes fos tan popular. Entro una estona a la llibreria del centre, on estic a punt de comprar-me el llibre d'Eric Sadin La silicolonización del mundo. Ho faré més endavant, quan hagi resolt les lectures que tinc pendents. Després vaig a la Central, on fullejo els dietaris de Guillem Simó que em va recomanar l'E. Els fragments que llegeixo m'agraden. També els llegiré properament. Em miro també els diaris de Ribeyro. Surto sense comprar res i decideixo treure el cap altra vegada al CCCB. Hi ha hagut algunes baixes i em deixen entrar a sentir Barnes. La conferència fa mitja hora que ha començat. Barnes parla de com la memòria modula els fets amb el pas del temps i de com pot diferir una mateixa realitat vista des de les perspectives de persones diferents. El seu anglès és pausat, intel·ligible. Explica com la ficció de la novel·la ajuda a entendre més la realitat de la vida que l'exercici no ficcional del periodisme. Parla de la impressió que li ha causat l'art romànic català i, preguntat, per Anna Guitart fa una pinzellada sobre com comença la novel·la que està escrivint. Diu que hi surten tres personatges del segle XIX francès, un dels quals és un communard de cognom italià, que qualifica de personatge interessantíssim i que -explica- Sargent va pintar amb una mena de túnica vermella. Quan arribo a casa busco el llibre de Sargent i trobo un retrat d'un Doctor Pozzi amb bata vermella. No sé si és ell.
A la sortida em trobo la P., que ja sabia que hi era, i, casualment, també l'L. Xerrem una  estona, no tant com voldria, perquè he de marxar. De camí trobo un individu que obre un recipient de plàstic amb menjar i llença ostensiblement la tapa al terra, amb un punt de xuleria. Em fa mandra amonestar-lo, tot i que ho hauria de fer. Però estic cansat. Camino fins al pàrquing pels carrers, tan estimats, d'aquesta part del Raval. L'En ville és ple de gent -estrangers- que hi sopa. Parafrasejant Pessoa podríem dir que els sopars aliens sempre són alegres. Els llums dels pisos són encesos. En un d'ells hi veig un sostre amb motllures, pintat de blanc, que em recorda el de la casa del Passeig. En un altre edifici, la porta de vidre deixa veure una escala ampla i solemne, que s'enfila camí de pisos amb amples finestrals. Als carrers, l'agitació de la nit comença. Me'n vaig cap a casa.

8.3.19

Títols

De vegades es dedica temps i esforços a trobar un bon títol per un llibre sense arribar a aconseguir-ho, mentre en altres ocasions, sobtadament, pot apareix per atzar una expressió rodona, sorprenent, inesperada, que penses que seria un títol magnífic per una novel·la, que valdria la pena escriure-la només per aprofitar-lo.
Ahir, mentre caminava pel carrer Enric Granados, em va arribar d'una terrassa aquest fragment d'una frase: boira sobre Sant Boi. Vaig pensar que si fos un novel·lista de gènere negre -o tan sols gris fosc- em posaria a escriure una història que portés aquest títol, Boira sobre Sant Boi.

***
Això em fa pensar que no he estat mai a Sant Boi. Sant Boi de Llobregat. Hi passo gairebé cada dia en cotxe, però no hi he entrat mai. Això que m'agrada, quan creuo el Llobregat pel pont on conflueixen riuades de cotxes, veure la silueta de la vila arrecerada en un turó, amb l'església, algunes masies i cases senyorials i un conjunt d'edificis de construcció més recent i menys afortunada. Al davant els horts i canyissars que van de la llera del riu fins al mateix poble. Per allí hi passa també una via del tren. Quan hi passo jo, el dia tot just neix, i la llum arriba de la banda del mar, amb un sol que amb prou feines comença a il·luminar.

***
Mai he vist boira sobre Sant Boi.


7.3.19

Documenta, un valor segur

El meu darrer escrit al Blog de l'Escola de Llibreria: Documenta, un valor segur.

26.2.19

La ciutat

Hi ha qui és molt partidari dels retirs en entorns rurals i allunyats. Jo també. Sempre i quan ningú t'emprenyi, esclar. Si has de seguir connectat a les servituds del món, quasi val més submergir-se de ple en la ruleta de la vida. Penso tot això, mentre camino, aquesta tarda de dimarts pels carrers de la ciutat. La fosca de febrer ja s'ha imposat a una molt incipient primavera i la ciutat nocturna bull. Bull com poques vegades he vist bullir Barcelona. Són coses del congrés de telefonia. Passo per davant d'una botiga de cosmètics i una noia intenta atreure'm cap a l'interior:
- Do you speak English?- em pregunta.
Fa poc, en el bar d'un magnífic hotel, s'ha acostat la cambrera i ens ha demanat:
- Is everything ok?
Estrangers a la pròpia ciutat, així són les coses. Però avui estic de bon humor: el ritme de la ciutat m'hi posa. Passo per davant de bars i restaurants i els veig plens de gent. Gent que gasta, que riu, que viu. Barcelona em recorda el Londres de les nits de dissabte. L'Eixample fa de Soho. No estic ben segur del preu que paguem per aquesta vida importada i impostada. Però gairebé m'és igual. Com escrivia Pessoa, avui estic lúcid com si anés cap a la mort. Però no desitjo anar cap a la mort, sinó ser partícip d'aquesta vida que emergeix arreu.

5.2.19

Notes

Probablement una de les coses més insuportables per a l'espècie humana sigui la humiliació. L'oprimit resisteix millor la pobresa i la injustícia que la humiliació. L'amant desenganyat suporta més el desamor que la humiliació. La humiliació pot ser causa de guerres, revenges, crims. Cal evitar sempre la humiliació, ni que sigui en interès propi.

***

Una de futbol. Entre totes les desgràcies que acompanyen el nostre equip les darreres setmanes, curiosament, la que més m'ha afectat ha estat la marxa d'un jugador. No era un jugador especialment arrelat ni estimat, però sí que era un jugador honest. Corria, lluitava i defensava l'equip. Potser em va commoure veure'l plorant a la banqueta quan el van substituir i l'afició el va xiular pel seu poc encert en els últims partits. Sóc dels que penso que mai s'ha de xiular els jugadors propis, si tenen una actitud lleial. Sé que el futbol és un esport de mercenaris però de tant en tant, la poesia hi treu el nas, amb l'èpica de les grans batalles o amb l'elegia d'unes llàgrimes.
Que tinguis molta sort, Leo Baptistao.

31.1.19

Campions i herois

L'altre dia, durant la sobretaula d'un sopar, va sonar la cançó Under pressure i vam coincidir en què ens agradava. Jo vaig manifestar que el meu gust per aquesta cançó venia, evidentment, per la banda de David Bowie, cosa que em va deixar una vegada més en minoria: el gust majoritari s'inclinava del costat de Freddy Mercury. Tenia molts arguments per defensar la meva posició, però com que la nit ja era entrada, ho vaig voler concloure amb el pes simbòlic d'un sol vers, d'una sola cançó:
- We can be heroes, just for one day, vaig dir, mentre apurava una copa de vi, com una conclusió inapel·lable.
Però L., amb enginy, va contraatacar ràpidament:
- We are the champions, my friend.
Era una expressió que no sé si amagava alguna indirecta futbolística, però que, en qualsevol cas, em portava a la derrota dialèctica.
He reflexionat sobre el valor simbòlic d'aquests dos versos, que potser també podrien definir els dos personatges que interpretaven cadascuna de les cançons i, al mateix temps, dues actituds davant la vida, dues maneres d'entendre les aspiracions.
Els llorers i les trompetes de la victòria, dels campions, em resulten estridents i estranys. En canvi, aprecio la glòria efímera i intangible dels herois. Uns es vesteixen d'or davant la història, els altres viuen un instant de glòria que els treu momentàniament de la boira. Just for one day, diu la cançó, però podria ser només per un minut, per un segon. Herois volàtils perquè nothing will keep us together, we can beat them forever and ever.

26.1.19

La lliberia Mollat, un "premier cru" de Bordeus

Enllaço l'article que he escrit pel Blog de l'Escola de Llibreria de la Universitat de Barcelona. Inicio així una sèrie de cròniques sobre llibreries que es publicaran sense periodicitat fixa.