12.5.16

Notes

Aquest migdia, mentre espero que un semàfor es posi verd, em pregunta un senyor, amb accent argentí:

- ¿Cómo ser dice verde en catalán?

***

Vaig a la Central i miro els llibres amb el ferm propòsit -complert- de no comprar-ne cap. Tot i que l'autor no m'ha acabat d'atreure mai, em miro amb interès un llibre de David Foster Wallace sobre el tennis.

***

Quan surto fa un bon sol, però veig que cauen gotes. A mesura que vaig caminant, la pluja s'intensifica però el sol segueix lluint. És curiós. La gent mira enlaire i no s'acaba de creure que s'estigui mullant.

***

Al bell mig de la Rambla un home extraordinàriament vermell parla sol. Em pregunto si les dues circumstànces tenen relació.

***

Ahir assisteixo a una mena de festival solidari del curs de l'À. Els nens fan diversos tipus d'actuacions: els uns canten, els altres ballen, algun recita poemes. El programa s'acaba amb una breu intervenció de l'orquestra de l'escola. Quan han acabat, els alumnes es retiren amb els seus instruments -flauta, violins, clarinet, trompa... L'últim en sortir d'escena, per raons òbvies, és el noi que toca el contrabaix. Em quedo amb la imatge de l'adolescent sortint sol de l'escenari amb l'instrument, que resulta immens al seu costat. Camina mig corbat enrere per mantenir l'equilibri mentre transporta la baluerna, però ho fa amb elegància. Transmet una sensació de serenitat, confiança i il·lusió.
No sé per quina mena de sinestèsia estranya aquesta imatge em trasllada quinze anys enrere i em fa reviure la sensació experimentada en comprar un capvespre -i posteriorment llegir a la nit- un llibre de Robert Walser editat per Siruela, El paseo. No té absolutament res a veure una cosa amb l'altra i no sé si preocupar-me per aquests estranys i inexplicables ressorts de la ment.

11.5.16

Frase

Avui he somiat amb tota claredat i nitidesa la frase inicial d'una novel·la. Deia així: Mentre s'anava despertant, els raigs de sol entraven oblics a través del gran finestral del pis del barri de Lavapiés.
No em pregunteu d'on surt ni el perquè; no en tinc ni idea.

27.4.16

Whatsapp

El whatsapp ha canviat la forma de comunicar-se. Això és una evidència. I també és evident que en determinades circumstàncies pot resultar una intromissió molesta. Però de vegades, la combinació d'aquests dos aspectes, aparició sobtada i nou llenguatge, resulta feliç.
Avui, inesperadament, he rebut dos missatges seguits de whatsapp que deien textualment el següent:
He tret un 8
Ueeeeee

26.4.16

Octubre

Mai he tingut gaire estima pel mes d'octubre. S'escurcen els dies, l'hivern amenaça, l'alegria de l'estiu és lluny. Per això no m'ha sorprès veure que he escrit ocutre per octubre.
Per sort, som a l'abril, el mes oposat a l'octubre.

8.4.16

La via Laietana

Sempre havia considerat la via Laietana, especialment la part més baixa, un dels carrers més lletjos de Barcelona; un tall fet a la ciutat vella; una avinguda administrativa i sense cap gràcia; una mena de passadís que només serveix per circular-hi i on ningú voldria quedar-s'hi. És efectivament un carrer sorollós, de voreres més aviat estretes, a hores fosc i ombrívol, on ve poc de gust passejar-hi. Però a mesura que hi vas convivint, li vas trobant certes virtuts.
Potser algú es posarà les mans al cap quan llegeixi això, però jo darrerament li trobo un cert aire novaiorquès. Si hi ha algun carrer de Barcelona que recorda mínimament Nova York, és la via Laietana. Per les característiques del carrer -una avinguda llarga i dreta que baixa fins al mar-, pels seus edificis alts -salvant totes les distàncies d'alçades- i un pèl vells i decadents, pel caràcter actiu que transmet -allí, tothom sembla tenir pressa. Em recorda, no sé per què, la Nova York més tronada dels carrers amb números baixos i gratacels una mica deixats, amb el pòsit del temps ben visible. A la cantonada triangular que forma amb el carrer doctor Joaquim Pou jo hi veig el Flatiron. I en els edificis una mica rònecs de sindicats, patronals i caixes d'estalvis hi trobo una empremta art-déco i un esperit proper a les novel·les de Dos Passos. M'agrada fixar-me en els detalls dels edificis que abans em semblaven lletjos: un fals arabesc aquí, una columnata allà, un fris mig esborrat més enllà... I així, on abans hi veia un territori inhòspit, hi busco ara certs detalls agraciats i m'imagino passejant per aquella gran ciutat que sempre penso que voldria revisitar.

6.4.16

El porter

He començat l'últim llibre de Modiano que ha publicat Anagrama, Tres desconocidas (després d'una sèrie de lectures fallides, s'ha d'anar als valors segurs). A l'inici de la novel·la, em trobo amb un passatge en què un dels protagonistes, el que porta el nom fals de Guy Vincent, visita la casa on havia viscut de nen i pregunta pel porter d'aquella època, que ja no viu allí.
Aquest episodi em fa rememorar un període, ja llunyà, de la meva joventut. Durant uns mesos, vaig viure sol al pis que els meus pares tenien al carrer d'Aribau. Al matí, anava a la Facultat i a les tardes estudiava -no gaire- i vagarejava -força- pels carrers de l'Eixample. D'aquella època ve la meva estima, i una certa nostàlgia, per aquell barri barceloní.
Hi havia llavors a la finca del carrer Aribau un porter aragonès, alt, amb els cabells blancs, elegant. Era de la província d'Osca. Devia tenir entre cinquanta i seixanta anys. No recordo si vivia sol o tenia família; jo el recordo sempre sol, dret, plantat al vestíbul. Segurament aquella solitud compartida va fer que comencéssim a tenir alguna conversa. Eren diàlegs superficials, no gaire llargs, però suficients per agafar una certa estima a aquell home, que es manifestava, com Machado, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Un dia, al vespre, quan sortia a comprar-me alguna cosa per sopar, em va cridar i em va explicar que deixava la porteria i se n'anava al seu poble. Em va dir que se l'acusava d'alguna irregularitat. Devia ser molt nímia, perquè ni la recordo. Sí que recordo, en canvi, que l'home se'm va posar a plorar, sentidament, sense escarafalls. I seguidament em va donar una targeta perquè el visités si mai anava a la seva terra. Tinc molt present aquella targeta i recordo encara perfectament el seu nom i cognoms, impresos a la cartolina rosada.
Amb el pas dels anys he lamentat no haver fet alguna cosa; ni que fos fer valer la meva posició, contrària a aquella expulsió, davant la comunitat de propietaris. Segurament això s'explica per la meva inexperiència i joventut -tenia jo llavors divuit anys i el cap perdut en altres coses-.
No sé què se'n devia fer, d'aquell home, ni si encara deu ser viu, allà en aquell poble d'Osca. Estic temptat de buscar el seu nom a google. O potser és millor deixar que el seu record desaparegui i el seu nom es vagi esvaint en les boires del passat, com els personatges de Modiano.

(No me n'he pogut estar i he fet la cerca a google. He trobat una notícia de l'any 2012 d'un diari comarcal que explica el resultat de les eleccions a la junta d'un casal d'avis. En una foto petita es veu un home alt, amb pocs cabells, però blancs, recolzat en un bastó. Va ser escollit vicepresident).

21.3.16

Apunts de diumenge

L'olor de la palma -fresca- de l'N. perfuma l'escala de casa i m'intoxica de nostàlgia.

***
El que m'ha agradat més de Domicilio conyugal de Truffaut són els personatges secundaris que es troben en el pati de veïns. Un món que ha passat avall, que diria Pla.

***
Una satisfacció que mai coneixeran els seguidors dels equips grans: derrotar un equip que gallardeja de la seva superioritat, i fer-ho quan ja tenien el partit coll avall.

***
Una altra satisfacció: acabar -per fi- un llibre dolent.

***
I encara una altra: veure que hi ha molts whatsapps i no llegir-los.

***
A la pocessó de Vic, la bellesa de les coses antigues: la llum de les espelmes, el so de fons -trist- de les campanes, el silenci de la gent, els cants...

17.3.16

El cercle

Avui he fet una escapada ràpida a una llibreria. En aquesta llibreria, alguns volums són recomanats mitjançant un cercle adhesiu enganxat a la coberta. Normalment, les recomanacions resulten força encertades. Avui, mentre mirava les novetats de les taules, m'he fixat com una de les llibreteres anava enganxant aquests cercles adhesius en determinats llibres. Així, certs volums quedaven ungits amb l'aura de la recomanació. M'ha fet gràcia la situació: el poder indiscutible de la noia sobre uns llibres que acceptaven disciplinats el seu judici inapel·lable.
De seguida m'he distret, però, amb les meves cerques particulars, fent camí entre els taulells i les prestatgeries. Fins que he arribat a la secció de poesia. I allí, mentre fullejava un volum de poemes d'Emily Dickinson, m'ha caigut a les mans (juro que ha estat així) un dels cercles màgics, provinent de la pila de llibres del darrere. Deuria estar mal enganxat i s'ha desprès. Com en els contes de nens, un dimoniet ha aparegut i m'ha parlat a cau d'orella. Diria que no he pogut amagar una lluentor als ulls i un somriure malèvol. I encara no sé ben bé com, el cercle en qüestió ha lliscat de la taula a la meva butxaca. I, una mica a l'estil Mr. Bean, jo he anat lliscant també cap a la secció de narrativa, fins que el cercle ha quedat dipositat, perfectament adherit, a un volum voluminós -valgui la redundància- que algun dels lectors d'aquest bloc segurament endevinarà. No crec que hagi estat cap mala acció, ans al contrari, llegir els dietaris on ha anat a parar el cercle adhesiu ha fet la meva vida més feliç. Així que espero que algú es beneficiï d'aquesta recomanació no oficial.

28.2.16

El dia que Buddy Holly murió...

Avui, dia de mercat, he anat a Centelles a fer un encàrrec. Casualment, m'he trobat X. Feia dies que no ens vèiem. Hem començat a parlar de les tan anunciades nevades -que en aquestes contrades han quedat en res, el zero més absolut- i ens hem queixat dels meteoròlegs i del fet que, des de fa una colla d'anys, sembla que aquí ja no sàpiga nevar. Després ens hem continuat queixant d'altres coses, bàsicament dels mòbils, de la intromissió permanent dels whatsapps i derivats, i de les xarxes socials i el món que estan configurant. M'he acomiadat preguntant-los l'hora, perquè precisament m'havia deixat el mòbil a casa i tenia el rellotge espatllat (aquest és l'encàrrec que anava a fet, portar a arreglar el rellotge).
De tornada, he posat un cedé al cotxe (se m'han esborrat totes les emissores de ràdio, coses de la tecnologia avançada, i encara no les he reprogramat) i ha sonat una cançó de Loquillo, que, casualment, s'adeia la mar de bé amb la conversa que havíem tingut amb X. i amb el que darrerament començo a pensar amb massa freqüència. Ho dic sobretot per algunes frases de la cançó:

y ahora que todo es más viejo, más frió y más gris
y sientes como el tiempo va por tí,
cuando la nostalgia daña mi corazón
una voz conocida hace su aparición:
la música al invierno voló
el día que Buddy Holly murió.
Estoy hablando de los viejos tiempos
esos que ya no volverán...

És un fragment de John Milner, magnifica cançó de Loquillo i Gabriel Sopeña, que trenca el tòpic que jo tenia plenament interioritzat, segons el qual les bones cançons de Loquillo van acabar-se amb la separació de Sabino Méndez. Doncs no. Aquí la teniu:

 

14.2.16

Maillol i Dina


Molt interessant el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée a Alain Jaubert que vaig comprar divendres al Museu Maillol de Banyuls (una vegada més, recomano a tothom aquest indret meravellós). Una resposta de Vierny i una cita de Gide expliquen amb claredat i simplicitat la concepció de l'art de Maillol. Una visió que fa que la puguem sentir tan propera davant tant d'artifici que impera en el món de l'art, especialment avui en dia. Diu Vierny:

Et lui, aboulit le thème, sa esculpture ne veut plus rien dire. C'est cela, sa grande trouvaille. Non, ça n'a pas été compris tout de suite. Il ne faut pas le croire! Maintenant on a oublié cela.

I després cita Gide, en relació amb la presentació de la seva escultura Mediterrània:

Elle est belle, elle ne signifie rien; c'est une oeuvre silencieuse. Je crois qu'il faut remonter loin en arrière pour trouver une aussi complète négligence de toute préoccupation étrangère à la simple manifestation de la beauté.

Imatge: Mediterrània, foto d'Àlex Pinós