5.11.18

Cine


Vivim en un temps de sèries i de Netflix, en una època de lectures superficials en pantalles lluminoses, en un món accelerat de modes i tendències. Aparentment tot són avantatges i comoditats en les noves formes de consum cultural. Però la realitat és molt tossuda.
Això pensava ahir en la foscor del mític cinema Alhambra de la Garriga, mentre en la gran pantalla d’aquesta sala es projectava la història d’unes vides plenes, com totes, de trasbalsos i emocions, d’il·lusions i desenganys. Mirava de front, projectades en la pantalla, les expressions dels rostres enormes dels protagonistes i veia de reüll la cara de la meva filla il·luminada per la claror de la pantalla, amb uns ulls vius que semblaven xuclar alhora la imatge i la història. Podia imaginar, en la penombra on flotaven minúscules partícules de pols, les cares embadalides dels espectadors, perquè la meva n’era una. I em preguntava quina plataforma digital, quin sofà ultracòmode, quin home cinema era capaç de vèncer allò.

El cuerpo de esa chica que empezó a temblar
cuando el protagonista la intentó besar
me hicieron sentir que estaba allí,
que era feliz.

Això ho escoltàvem l’any 1988 fa exactament trenta anys, escrit per José María Cano i en la veu d’Ana Torroja. I el sentiment que expressa aquesta cançó, El cine, reviu cada vegada que algú trepitja una sala de cinema. Un any després, s’estrenava Cinema paradiso, film emblemàtic sobre el que pot arribar a representar per a algú el món del cine. El vaig veure precisament en un lateral d’aquesta mateixa sala del cinema Alhambra. I l’escena final, com tantes altres que he vist i sentit al llarg de la meva vida, em va fer plorar.
A la nit, quan tothom dormia, embolcallat pel silenci i per la llum càlida d’una vella làmpada, em vaig posar a llegir les històries dels artistes enamorats de la Mediterrània escrites per María Belmonte i recollides amb el títol de Peregrinos de la belleza en un volum magníficament editat per Acantilado. Elements tangibles com tipografia, paper, disseny o enquadernació i d’altres de més intangibles com la cura en l’edició també formen part de l’obra i del que es coneix com a –l’expressió no m’agrada gaire- experiència lectora. La son em va vèncer amb el llibre a les mans.
Malgrat modes i tendències, una pel·lícula viscuda en un sala de cinema o la lectura d’un llibre ben editat –i escollit i comprat en una bona llibreria- són vivències invencibles. Com sentir el tacte d’un jersei de bona llana o trepitjar descalç un sòl de fusta. O com una carícia, que sempre valdrà més que mil missatges de whatsapp.

25.10.18

Moments


Cada dia té els seus moments. El d’avui ha estat quan no eren encara les vuit del matí. Conduïa en direcció sud, amb l’autopista neta. En sentit contrari tenia una corrua de cotxes parats: tres fileres de fars lluint en la foscor, que, quan mirava pel retrovisor, es transformaven en llums vermells. Jo, en canvi, avançava de pressa i veia com el dia naixia, com una franja de llum taronja, cada vegada més ampla, acompanyava l’horitzó. En aquest escenari, a la llunyania s’enlairava un avió. No hi ha millor imatge del desig de llibertat que un avió enlairant-se. I més si es veu amb tota la nitidesa que les primeres llums confereixen als objectes.  Jo mirava de mitigar aquesta ànsia d’escapar prement l’accelerador, mentre m’acompanyava la veu extraordinària de Laura Pergolizzi. Finalment, l’avió ha desaparegut, el dia s’ha aixecat del tot i s’ha apagat la ràdio amb la veu de LP, però el moment ha romàs deixant un pòsit.

21.10.18

Leninisme

La mare i la filla arriben a casa discutint acaloradament. La mare reprèn amb vehemència a la filla i la filla, que comença a estar preadolescent, la replica irrespectuosament. La discussió puja de to, amb queixes, avisos i càstigs, i la mare acaba marxant a comprar enfadada. Quan tanca la porta, la filla llança una expressió d'alleujament i comiat mig política, mig cinematogràfica, que fa que el pare hagi de fer esforços per mantenir la cara de pòquer:
- Goodbye, Lenin!

10.10.18

Notes

Al taulell d'una llibreria, veig els següents títols entre les novetats de política: Fascismo, Ruptura, Populismo, La postveritat. Molt il·lustratiu del moment. I inquietant.

***

Inquietant també, però passant de la tragèdia a la comèdia, la imatge vista uns minuts després. Parat en un semàfor per creuar el carrer Balmes, aixeco el cap i veig una noia en una terrassa que fa unes operacions estranyes. M'adono que el que feia era aguantar el mòbil sobre una taula, recolzat en un test, quan veig que tot d'una, s'asseu a la barana, amb mig cos penjat al buit i aixeca els braços, fent-se un selfie (o no es considera selfie si no s'agafa la càmera amb la mà o amb un instrument a l'ús?). Molt il·lustratiu també del moment.

***

Molt interessant, per contra, la conversa entre Alícia Kopf i Hanif Kureishi de fa una setmana al CCCB. Molt situats ambdós en els papers respectius d'entrevistadora i entrevistat, fins al punt d'intentar evadir-se el segon d'algunes preguntes i d'insistir reiteradament la primera, fidel al rol encomanat. Del que va dir Kureishi, que va ser molt i valuós, la meva llibreta recull dues anotacions.
La primera és sobre el que significa ser artista. L'artista, l'escriptor, el creador -deia Kureishi- ho és en cadascun dels seus actes. Ho és en la manera de parlar, de vestir, de fer de jardiner... tot en ell és artístic i conforma l'eros de l'artista. Em va agradar aquesta visió.
I la segona reflexió anotada fa referència a la capacitat d'una persona de modelar-ne, canviar-ne una altra. Un amor, deia l'escriptor anglopaquistaní, és aquell que t'ha canviat com a persona.


3.10.18

Escena de carrer


Ahir a la tarda vaig ser testimoni d’un fet estrany, inesperat i intempestiu. En una de les zones més benestants de la ciutat, a la part alta de la rambla de Catalunya, una noia irromp en crits en ple carrer. És una noia d’uns trenta anys, ben vestida, morena, d’ulls bonics –jo estic parat en un semàfor i la veig de cara-, que crida en castellà amb accent argentí:
- ¡Ladrona, sois una ladrona! ¡Me robaste!
El semàfor es posa verd i jo camino cap a ella sense girar-me ni saber a qui es dirigeix, però la reiteració en els seus crits fa que miri d’assabentar-me a veure què passa, si s’ha produït un furt o un atracament. La resta de vianants fa el mateix, però no es veu ningú corrent ni amb aparença de lladre de carrer. L’acusació sembla dirigir-se a una noia rossa, amb rínxols, que veig de lluny caminant tranquil·lament a l’altra vorera. Tot passa molt ràpid, però sembla més aviat un ajustament d’algun compte pendent del passat. La noia morena té un rictus afectat, mira de contenir-se, però torna a cridar. És curiós comprovar com la ment és capaç d’aventurar-se a fer conjectures amb ben poca informació i en un breu espai de temps. Penso en una estafa, en un amor, en alguna cosa molt dolorosa. Però la formulació d’hipòtesis s’interromp de cop quan la noia morena surt corrent, creua el carrer quasi sense mirar i enfila cap a l’altra noia que marxa d’esquena. Malgrat tots els pudors, resulta impossible no girar-se, per curiositat o per si cal intervenir. Tot fa preveure el pitjor i, efectivament, la noia rossa –sense parar de córrer- aixeca la mà amb intencions inequívoques. Però l’enrinxolada, com si tingués un sisè sentit o ulls a l’esquena, ajup àgilment el cap en el moment just i el braç li passa per damunt sense tocar-la. I aquest acte violent fallit sembla desactivar l’agressivitat de la noia morena que es queda al costat de l’altra, aparentment parlant. En aquest punt, superat el moment més tràgic de l’escena, decideixo reprendre el camí –de fet no m’he acabat mai d’aturar del tot- amb un regust amarg per haver estat testimoni involuntari d’aquest episodi d’intimitat aliena.

30.9.18

Capvespre

Ahir, mentre la G. i l'N. miraven una pel·lícula que no m'interessava gens -fins i tot em molestava- vaig sortir a fora a llegir. És el primer llibre que llegeixo de Truman Capote -Desayuno en Tiffany's- i certament li reconec el mèrit de l'escriptura precisa, enginyosa i acerada, i de saber explicar un món, el seu. Però l'enginy, tot i ser una una virtut molt actual, em sembla sobrevalorat. En qualsevol cas, van anar caient les pàgines mentre la llum i el dia s'anaven apagant. Assegut a l'hamaca, les lletres també es desdibuixaven en unes pàgines que anaven perdent la seva blancor, fins que distingir-les fou del tot impossible. Llavors em vaig treure les ulleres de llegir i tot el que m'envoltava es va fer nítid. Vaig sortir d'un món per entrar en un altre. En aquest nou, el cel gris pàl·lid del crepuscle es tornava quasi blanc en acostar-se al perfil netíssim del cingle. Les fulles dels arbres del jardí -el lilà, la morera, el freixe- es retallaven sobre aquest fons de cel clar. Passaven uns núvols foscos que semblaven fils de fum. Dos ànecs magnífics, negres, van creuar rabents el meu tros de cel. Un ratpenat va començar a donar voltes amb el seu vol anàrquic i inexplicable. Feia fresca; es feia estrany pensar que només tres hores abans m'havia banyat, cremat pel sol. El moment era bell; només el soroll dels cotxes de l'autovia, que portaven ja els fars encesos, discordaven. La foscor i el fred, com heralds, anunciaven una tardor que, com cada any, s'acabarà imposant, tot i les nostres recances.

28.9.18

Dreta i esquerra

Josep Pla, sempre magnífic. I el seu pare sembla que també. A l'entrada de El quadern gris datada fa cent anys, 29 de setembre de 1918, surt l'omnipresent qüestió de l'arròs de Pals, que portà a la ruïna al pare i marcà el fill. Pla transcriu la conversa amb el seu pare sobre aquest afer, molt condicionat per l'actuació dels polítics locals de l'època. D'aquest diàleg em quedo amb les respostes del progenitor en ser preguntat sobre la tradicional divisió entre els homes de la política:

—La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

—És clar —em respon—. Són els que tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.

—¿Vols dir?

—Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però ¿és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

—Però ¿és que hi ha alguna altra divisió?

—Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…

24.9.18

Escriure

- No és tan fàcil escriure sobre res.

Amb aquesta frase comença M Train, de Patti Smith. La pronuncia el personatge d'un dels seus somnis i he pensat que aquesta cita podria presidir algun dia un recull de textos d'aquest bloc.
Més d'una vegada m'he preguntat no només quin objecte té escriure tot això que aquí es publica, sinó també quin és el subjecte, la temàtica principal, sobre què escrivim. I la resposta no és fàcil. Potser aquest personatge del llibre de Patti Smith ens dóna la clau i realment escrivim sobre no res. Sobre tot allò que conforma el nostre dia a dia, els nostres pesars i les nostres il·lusions, que al capdavall no són res.

No sóc res
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món.

Sempre m'ha entusiasmat aquesta aparent contradicció, plena de sinceritat i realitat, amb què s'inicia Tabacaria, un dels poemes més bells d'Alvaro de Campos, de Fernando Pessoa. No voler ser res i alhora tenir en un mateix tots els somnis possibles. Escriure sobre res i voler abastar-ho tot. Contradiccions de la vida i la literatura.
Però més enllà d'aquestes paradoxes, crec que el tema de fons de tots aquests escrits no és altre que el pas del temps, la fugacitat del temps. Un tema gens original, per cert. Leopardi i Jorge Manrique. Els records, el vol de la joventut, el mirall on veiem els que ens han precedit i han passat avall.
L'amor i la mort, diuen, són els grans temes de la literatura i segurament de la vida. Però el fil conductor que els uneix és la implacabilitat del pas del temps, que condueix de l'un a l'altra a un ritme vertiginós i irrefrenable.

17.9.18

Instint golejador

Sempre s'ha dit que hi ha jugadors de futbol que tenen una relació especial amb el gol. No es tracta de jugadors de qualitat excepcional, que també marquen gols perquè ho fan gairebé tot bé. Ni futbolistes especialment hàbils, talentosos o ràpids que acaben tenint també capacitat golejadora. No. Em refereixo a aquells davanters de raça que semblen atreure magnèticament la pilota, que són capaços de fer gols impensables caient, ensopegant o utilitzant qualsevol part del seu cos; davanters centre que s'arrosseguen vuitanta-nou minuts pel camp sense ni olorar la pilota i que, en un segon, foraden la xarxa sense que ningú sàpiga com. Són jugadors per a qui el gol suposa un paroxisme quasi sexual, que encomanen a la seva afició. Jugadors que, després d'haver marcat, corren cap al córner, es treuen la samarreta, criden a la càmera i, abans, pujaven a les tanques. Jugadors que no fan balls estúpids ni porten tupés. Doncs bé, es diu que aquests jugadors incapaços de respirar fora de l'àrea, que viuen i depenen del gol, experimenten una mena de bloqueig quan porten uns quants partits sense marcar; un col·lapse que els posa en tensió i els obsessiona; una necessitat de marcar que els fa fallar més del compte i crea un cercle viciós, que només es trenca si finalment arriba el gol alliberador i orgàsmic.
Salvant totes les distàncies, els lectors podem arribar a experimentar un bloqueig semblant quan encadenem unes quantes lectures fallides. Sentim la necessitat d'encertar-la d'una vegada, l'obligació d'escollir bé, de no encadenar més fracassos.
Això és el que he experimentat avui. Malgrat alguna recomanació que he llegit recentement, El placer del viajero d'Ian McEwan no ha respost a les expectatives esperades ni, al meu parer, assoleix el nivell de El inocente, del mateix autor, que vaig llegir fa unes setmanes. Curiosament, M Train, de Patti Smith, té una sensibilitat que sento llunyana, a diferència del recent Devoción, de la mateixa autora. Actos obscenos en lugares privados, de Marco Missaroli, m'ha semblat una novel·la facileta i plena de tòpics, malgrat el una novela de una absoluta belleza, que ha derribado los cánones de la literatura italiana contemporánea, que recull la contracoberta. Rendez-vous à Positano, de Goliarda Sapienza, es fa llegir lentament. I Berlin Alexanderplatz també demana dosis curtes i paciència. Aquests dos últims segueixen a la meva tauleta de nit, com The book, d'Amaranth Borsuk, del qual m'han encarregat una ressenya.
Però ara, el 9 que sóc, no pot fer jugades de llarg recorregut, necessita marcar, rebentar la porteria, perforar la xarxa. I, sobre tot, no fallar. Per això, avui a la Documenta, he sentit la pressió del davanter centre. Han passat molts llibres per les meves mans que en circumstàncies normals hauria rematat -comprat- sense contemplacions. Podria fer-ne la llista, però seria molt llarga. M'hi he passat una bona estona. Al final, m'ha vençut el dubte, la indecisió, la indefinició, la por a una nova errada i el conseqüent desterrament a la banqueta.
Bé, al final no ha estat del tot així. He buscat llibres de Graham Swift. Segurament aquest escriptor anglès de l'excel·lent generació dels Ishiguro, Amis, Barnes o el ja esmentat McEwan s'ha vist situat en un segon pla, més discret, almenys al nostre país. Jo no l'he llegit mai i en tinc ganes. Buscava els seus Last orders o Wonderland però m'he trobat amb El domingo de las madres, en edició d'Anagrama, rematat amb la il·lustració a coberta d'un nu de Modigliani. I de sobte, he recordat que aquest llibre ja el tenia. Tinc l'original en anglès, Mothering sunday, signat per l'autor (en aquests llarguíssim tiratges signats, sense cap valor, que fan les editorials anglosaxones) i comprat una fosca tarda de desembre al Waterstones de Chelsea; un dia que el meu cap estava mig perdut en altres qüestions. Així que aquesta ha estat la meva elecció d'avui: en arribar a casa l'he recuperat i ara m'espera. Estic convençut de que entrarà per l'escaire.

13.9.18

Intimitat (I)


En l’entrada de El quadern gris de 5 de setembre de 1918, Josep Pla reflexiona sobre la sinceritat del seu dietari i, en general, sobre la de qualsevol escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments i sentiments més íntims. És un tema que m’interessa i en el qual penso sovint, especialment a l’hora de posar-me a escriure. Del text de Pla, que val molt la pena llegiríntegrament, jo en destacaria dos aspectes. L’un seria l’aparent incapacitat del llenguatge escrit i els seus convencionalismes a l’hora de reflectir el pensament i el sentiment humà a raig, d’una forma directa. Dic aparent, perquè hi ha molts autors que –a priori- han superat aquestes barreres. Penso en Joyce, Döblin, Woolf... els narradors més innovadors de les primeres dècades del segle XX que van utilitzar el monòleg interior i l’escriptura directa com a eina literària habitual. I dic també a priori perquè, malgrat tots els pedestals, personalment continuo tenint dubtes sobre l’eficàcia en els resultats pràctics de l’ús d’aquests instruments. Demano disculpes per la iconoclàstia.
El que conclou Pla sobre aquesta qüestió és: Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaços per representar aquesta segregació [es refereix al que ell anomena segregació visceral i inconnexa de la intimitat], no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?
Atès que El quadern gris és un dietari que neix a partir de les anotacions d’uns quaderns de joventut dels anys en què està datat (1918-1919), reescrit però en la maduresa dels anys 60, seria interessant conèixer si aquesta reflexió és pròpia de la primera època –i prèvia per tant a la publicació de les obres de referència dels esmentats autors- o correspon ja a una època en què, aparentment, aquesta incapacitat del llenguatge per reflectir la intimitat més directa hauria estat superada en la creació literària. En una cerca ràpida als quaderns originals publicats fa uns anys per Destino a cura de Xavier Pla sóc incapaç de trobar qualsevol antecedent d’aquesta entrada. Per tant, tot i que Pla utilitzava també escrits d’altres orígens en la confecció de El quadern gris, sembla que es tractaria d’un text de maduresa en el qual Pla pensaria que, tot i que la intimitat fos expressable, difícilment seria comprensible.
L’altre aspecte especialment remarcable del text de Pla és el pes que tenen els condicionants  humans a l’hora de disfressar, amagar o traduir la intimitat real; és a dir, els límits de la sinceritat: l’engany manifest o l’autocensura de l’escriptor de diaris per tal de mostrar-se tal com ell vol que el vegem. Pla parla de els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència…, és dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Elements que sens dubte condicionen l’escriptura, especialment l’escriptura diarística. Pla ho exemplifica en el seu cas personal i escriu que jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. Més clar, l’aigua. I la seva conclusió no deixa lloc a dubtes: L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb si mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
A aquesta dualitat entre el que som en públic i el que som en privat, caldria afegir un altre element que Pla –individu independent i escriptor de raça- obvia: la implicació de terceres persones en l’exercici estricte de la sinceritat i la intimitat. És a dir, fins a quin punt l’exposició del jo més íntim que semblem exigir a un escriptor memorialístic afecta els altres. Com que el jo estricte no existeix, crec que aquest –el de la discreció, el respecte a la intimitat dels altres- és un aspecte més que condiciona i limita l’expressió sincera de la intimitat. Una barrera més que se suma a les que al·ludia Pla.
Seguirem escrivint sobre aquesta qüestió.