26.3.17

De la primavera, Keats i la malenconia


Després de les intenses i persistents pluges d'aquests dies, coincidents amb el canvi d'horari, el dia d'avui s'ha mostrat rotundament llarg, lluminós i expansiu. Quan he sortit a córrer, els reguerols d'aigua apareixien d'arreu, la riera baixava amb una força inusual - i era com si ella mateixa se sorprengués del seu poder-, els brots dels arbres es mostraven incontinents, el verd omnipresent quasi enlluernava. La tarda, acompanyada d'una llum dolça i terapèutica, s'ha fet inacabable. Aquesta força irrefrenable de la vida m'ha fet anar a buscar aquests versos de Keats, de l'Oda a la malenconia, que, crec, cal citar en la versió original:

But when the melancholy fit shall fall
Sudden from heaven like a wheeping cloud,
That fosters the droop-headed flowers all,
And hides the green hill in an April
     shroud ;
Then glut thy sorrow on a morning rose,
Or on the rainbow of the salt sand-
    wave,
Or on the wealth of  globed peonies ;

I, malgrat aquests versos de Keats i el poder de la vida i la natura que s'expressen en dies com avui,  em queden dubtes sobre la seva capacitat real de vèncer la força de la gris i roent malenconia.

14.3.17

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.
Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).
I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare
Then I'll tell you the story of my life:
Sixteen, clumsy and shy
That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!


27.2.17

Notes

Després d'unes quantes lectures fallides, reconforta trobar-se amb un valor segur: la sinceritat i el sentiment directe, expressats de forma extraordinàriament efectiva per Karl Ove Knausgard.

***
I ja que parlem de sentiment directe, es constata la complexitat de la ment humana quan, davant d'una situació hipotètica però no per això imprevista, la reacció pròpia acaba resultant inesperada.

18.2.17

Distraccions


Deixo l'A. a casa d'un amic, i la G. i l'N. al cinema. M'assec en una terrassa, a recer d'aquest sol, estranyament càlid, de febrer. L'objectiu és treballar en la revisió dels textos que han d'acabar de donar forma al volum Bloc de notes. Però és curiós com qualsevol excusa em serveix per escapar-me dels treballs rutinaris. Així que començo a escoltar les converses de les taules veïnes, intento esbrinar en què treballen les noies silencioses que, a la taula del davant, teclegen en sengles ordinadors portàtils, em distrec amb les formes dels núvols o el skyline de la ciutat de Vic...I al final, faig  una fotografia del moment i no puc evitar venir aquí a escriure aquestes línies amb el mòbil.

***

Mentre m'evadia amb una altra distracció  -llegir els missatges del whatsapp- ha bufat un cop sec de vent i se m'ha endut un parell de fulls. M'he aixecat de cop, però una de les noies dels portàtils, que també devia estar badant- ha estat més ràpida i ha sortit disparada a perseguir els fulls. El vent ha parat i els ha atrapat de seguida. Me'ls ha donat tot rient. 

13.2.17

Croquis de Montpellier (i III)


El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.

12.2.17

Croquis de Montpellier (II)


A mig matí, entrem al Museu Fabre. Hi ha alguns quadres holandesos remarcables -Steen, Dou, Ter Borch i algun altre-, un parell de zurbarans molt bonics i després els courbets, que són la principal atracció del museu. D'aquests, m'agrada especialment un quadre petit, força reproduït i d'una gran càrrega romàntica, que mostra una figura humana (crec que és el mateix pintor) saludant la immensitat del mar. Le bord du mer à Palavas, es diu. Em sento proper a aquest home -Courbet- que, dret damunt d'una roca, aixeca el braç davant d'un mar immens, inabastable i ple de matisos.

***


Entre les sales dedicades a la pintura holandesa, em crida especialment l'atenció un quadre petit, de Jan van der Heyden, que representa una plaça davant d'un convent. És un motiu típic holandès, bonic i ben resolt: algunes figures, els edificis, el cel... Però el que m'agrada especialment és el bassal d'aigua que reflecteix part del convent. Em fa pensar -altra vegada!- en el poema de Jarmusch que llegeix la nena de Paterson i parla dels bassals com a miralls bruts: Water falls making pools in the asphalt, dirty mirrors with clouds and buildings inside. És una imatge preciosa aquesta dels bassals vistos com a miralls bruts amb núvols i edificis a dins.

***


A dalt de tot del museu hi ha les sales dedicades a Soulages. I, magré moi, he de reconèixer que el conjunt és bonic, decoratiu, comfortable. Les grans sales de parets blanquíssimes, amb les obres enormes, fosques, negres. M'agrada l'amplitud de l'entorn, el conjunt que formen l'obra i l'espai.

Croquis de Montpellier (I)



La finestra de l'habitació de l'hotel s'obre a uns jardins hivernals, decadents, descuidats, sobre els quals s'eleven les torres de la catedral de Saint-Pierre. Les campanes toquen suaument els quarts de les nou, alguns ocells volen i canten, desordenadament, i un gat negre, inflat, s'enfila a una vella pèrgola. Un cel gris, fred, parisenc, completa l'escena.

***
Surto al carrer i enfilo cap a la plaça de la Canourgue, deserta i elegant. El cel d'hivern apaga i tenyeix de gris les façanes del hôtels renaixentistes que l'envolten. Un cambrer comença a posar les cadires de la terrassa d'una brasserie. Algú ha posat una ampolla de plàstic a la banya de l'unicorn de l'estàtua que presideix la plaça. M'acosto al mirador que dóna a la catedral. Un home gran arrossega amb esforç una bicicleta pels pendents, una mica montmartrians, del barri. Faig unes quantes fotos amb l'iphone, que no aconsegeuix capturar la bellesa del moment. Mentrestant, a l'interior del cafè, quatre o cinc homes, asseguts en paral·lel, llegeixen en silenci sengles diaris.

***
Caminant per un dels carrers estrets que surten de la plaça, veig venir un noia. S'acosta a pas lleuger i decidit. És molt bonica. Té uns ulls profunds i clars, no sabria dir exactament de quin color. Em quedo mirant-los mentre s'apropa. Se n'adona i, just en el moment de creuar-nos, em somriu i em diu bonjour. Li responc el bonjour, sorprès i torbat, i no goso girar-me un cop m'ha sobrepassat. Després, sóc jo qui somric, tot sol, però ni aquesta escena fugaç i rohmeriana és capaç d'esvair els humors i enyors que m'acompayen aquests dies.

***
Esmorzem al cafè de la plaça. És elegant i silenciós. Cadires de fusta escandinava i grans finestrals. Els homes asseguts en paral·lel segueixen abstrets en els seus diaris. Bé, un d'ells llegeix un llibre. Entra també una dona de mitjana edat, amb unes aparatoses ulleres de pasta i aspecte de professora de filosofia, que treu també un llibre i el llegeix mentre beu te. Nosaltres prenem un cafè amb llet  i fullegem Le Figaro. En aquest cafè són tan pulcres i civilitzats que no tenen tovallons.

10.2.17

Pèrdues

Tants negocis (llibreries, per exemple) que, lamentablement, tanquen quan entren en pèrdues i aquests no...

6.2.17

William Carlos Williams

Seguint l'estela de Paterson, era inevitable no deixar-se portar fins William Carlos Williams, aquest poeta americà amagat a l'ombra de Pound, Eliot i altres grans noms de la seva generació. Dissabte passat ja vaig preguntar a l'amic Josep Costa, però, curiosament, només tenia una parell de traduccions a l'italià. A saber com van anar a parar a la seva llibreria. Així que avui he fet una incursió a la Central i m'he endut una Antología bilingüe, amb versions al castellà de Juan Miguel López Merino i edició d'Alianza. L'he començat a llegir aquest mateix vespre  a l'atzar, com m'agrada llegir la poesia i m'ha cridat especialment aquest poema, Offering. Tot i que un dels personatges de Paterson afirma (amb força raó) que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb impermeable, aquest poema m'ha resultat difícil en anglès, així que optaré per la versió traduïda de López Merino:

Ofrenda

Así como los setos, podados y uniformes,
Que flanquean el camino común...
A un lado los setos
Y al otro árboles desnudos...
Así como estos setos soportan las hojas secas
Caídas de ramas agotadas...
Habiéndolas capturado al vuelo...
Y las sostienen aún algun tiempo
Para que no sean, tan pronto,
Zarandeadas y pisadas...

Las rojas y amarillas, las purpúreas: azules...
Así también mis palabras capturan y soportan
Tanto hojas como flores caídas...
Por todas partes, antes de que los pies
De los numerosos transeúntes... las sostienen
Aún algún tiempo antes de que sean pisoteadas.

Crec que aquesta és precisament la funció del poeta: que les seves paraules siguin capaces de capturar i sostenir les imatges i sensacions quotidianes abans no se les emporti el vent o la voràgine inherent a les nostres vides.

28.1.17

Paterson

Desafortunadament, vaig poc al cinema i quan hi vaig, a banda de veure pel·lícules infantils, no acostumo a tenir gaire sort. Potser sóc massa exigent. No sé, el cert és que estic força desconnectat d'aquest món.
Però no sé ben bé per què, aquesta pel·lícula em va cridar des del principi. No recordo com: si va ser en veure el cartell, o vaig sentit-ne o llegir-ne algun comentari al vol; el fet és que no volia deixar-la passar de cap manera. L'À. em va confirmar les meves intuïcions. I fou així que en una tarda plujosa i trista, estranyament, vaig decidir posar-me tot sol a la cua del Renoir Floridablanca.
Paterson és una petita meravella. És poesia feta pel·lícula, si aquesta translació és possible; reflecteix la poesia de la quotidianitat, si se'm perdona el tòpic; il·lumina la bellesa de la trivialitat, que de vegades no sabem veure; desequilibra la balança de la vida cap aquella part que tots vivim de positiu.
La veu d'Adam Driver, en la versió original, és un element essencial del film, com ho són els poemes que el seu personatge -Paterson- va escrivint i recitant mentalment al llarg de les seves jornades, aparentment monòtones, de conductor d'autobús. El meu preferit és aquell dels Ohio Blue Tip matches; Love poem, es diu:

Love Poem
We have plenty of matches in our house.
We keep them on hand always.
Currently our favorite brand is Ohio Blue Tip,
though we used to prefer Diamond brand.
That was before we discovered Ohio Blue Tip matches.
They are excellently packaged, sturdy
little boxes with dark and light blue and white labels
with words lettered on the shape of a megaphone,
as if to say even louder to the world,
“Here is the most beautiful match in the world,
its one and a half inch soft pine stem capped
by a grainy dark purple head, so sober and furious
and stubbornly ready to burst into flame,
lighting, perhaps, the cigarette of the woman you love,
for the first time, and it was never really the same
after that. All this will we give you.”
That is what you gave me, I
became the cigarette and you the match, or I
the match and you the cigarette, blazing
with kisses that smolder toward heaven.

Ha de ser meravellós encendre una cigarreta a la dona que estimes amb un misto Ohio Blue Tip i que ja res sigui el mateix a partir de llavors. L'autor d'aquests poemes de Paterson és, segons he trobat a la xarxa, Ron Padgett. Magnífic poeta, doncs. Com magnífica és també l'escena de la nena que recita la poesia de l'aigua que cau i que declara la seva admiració per Emily Dickinson. Dickinson! Com si no tinguéssim ja prou motius per estimar Paterson.