27.9.20

Diumenge

Un home savi, especialista en comunicació, davant les peticions d'entrevistes a polítics en programes de ràdio i televisió de cap de setmana, deia que els dissabtes i diumenges el que tocava era westerns a la tele i sardanes a la ràdio. No li faltava la raó, però com en tantes altres coses, la realitat ha girat l'esquena al sentit comú.
Així que avui, a la ràdio, a banda de música enllaunada de baixa qualitat, només m'he trobat tertúlies d'entesos pontificant sobre el coronavirus, i he anat canviant d'emissora fins que me n'ha sortit una que transmetia una missa dominical. M'ha acompanyat durant el viatge.

***

Igual que es considera superada l'aparent contradicció entre les idees dels intel·lectuals de la gauche divine -i de les seves evolucions- i els seus gustos refinats, cars i elitistes, també es deu passar per alt el xoc entre el pensament i l'ostentació de conductes poc ordenades per part d'alguns escriptors de la dreta catòlica, però a mi, pobre il·lús cartesià, determinades incongruències encara se'm fan estranyes.

***

I ja que parlem de la gauche, més o menys divine, de vegades enyoro aquells anys en què El País marcava tendència cultural i definia cànons. Se'ls veia una mica, o molt, el llautó del negoci -Alfaguara, Canal+...- però el cert és que exercien de guia amb un cert criteri i gust. Ara, això s'ha perdut, s'ha difuminat. Potser és que, en el fons, la cultura ha deixat de tenir valor.

***

Diumenge al matí a la plaça d'un poble. Potser avui tinc l'esperit crític exacerbat, però l'actitud de la gent, la manera de vestir, les converses que escolto de refiló denoten decadència.

***

Si alguna cosa de bo tenen les mascaretes és que han donat valor als ulls. Ara, tots ens mirem als ulls, que han guanyat en expressivitat. O potser és que abans ens hi fixàvem menys, en els ulls. Crec que ara ens mirem menys veladament i crec, també, que som més guapos. I no és un acudit, és simplement que només amb els ulls, amb els ulls vius, les nostres cares, en general, hi surten guanyant.

***

Festival de fotografia. Les arts que coneixes poc o gens, com en el meu cas, la fotografia, provoquen, com a espectador, una sensació ambivalent i contradictòria. D'una banda, un cert sentiment d'inferioritat i inseguretat, per no tenir-ne uns coneixements elementals, però, de l'altra, també una llibertat absoluta a l'hora de valorar el que tens al davant. No està sotmès a clixés ni a condicionants permet un judici més nèt i ingenu.

***

És curiós com cada món té el seu grup de coneixedors, aficionats, incondicionals... Aquest festival de fotografia analògica congrega, en un poble petit, una munió prou notable de gent. En broma, li dic a l'À. que la fotografia analògica em sembla molt mainstream. El cert és que aquest interès, aquesta pulsió, per les càmeres antigues, pels rodets caducats, pel gra de la imatge, com la que es dóna en tantes altres matèries -de les primeres edicions de Carner a l'observació d'ocells palmípeds- em reconcilia amb la humanitat.

24.9.20

Breus

L'editora E., amb tota la seva estima i diplomàcia, em ve a dir, veladament, que la meva escriptura li falta un salt al buit de sinceritat. El pitjor de tot és que té raó.

***

Escriure, escriure i escriure, aquest és el camí, tanmateix.

***

De fet, fa molts anys que sóc un professional de l'escriptura. El curiós del cas és que no em paguin per allò que neix de la pulsió personal i, en canvi, se'm recompensi per textos escrits amb professionalitat, sí, però sense ànima.

***

Esmorzo avui, semifestiu de la Mercè, amb M. Li parlo de quan teníem setze anys i m'adono que no té ganes de recordar.

***

Jo, en canvi, viuria del record. És un dels meus aliments principals.

***

El jardí dels Finzi-Contini, que rellegeixo a mitges, es nodreix també del valor del record.

***

La maduresa s'assoleix en el moment en què t'adones que lamentar-se d'allò que hauria pogut ser no serveix de res.

***

Peyró, a la seva manera, trapielleja i això el fa bo.

***

Tinc dubtes sobre si escriure un missatge a X. Al final, em penedeixo de no escriure'l i si l'escrigués, també me'n penediria,

***

Sobresalt de rebre un missatge i resulta ser un telegram del Ministerio de Sanidad.

***

Abans tot era millor. El decalatge de temps entre el moment d'escriure i el moment de publicar afavoria la sinceritat en l'escriptura. El temps permetia marcar distàncies i suavitzar veritats. La immediatesa de la xarxa i de les xarxes impedeix l'erosió que el temps aplica a les arestes de la vida.

***

Peyró:

Todo aquel que quiera escribir hará bien en tener una renta, heredar unas plazas de garaje, casarse con una rica o -en caso contrario- resignarse a la intemperie y a la sombra. Adiós a la figura del viejo escritor burgués -gran creación civilizatoria- que roía pipas bien calefactado. En un mundo en que Julia Otero es una voz moral, la nocilla ha sustituido a la novela y la cultura se ha pasado en bloque a la sección "ocio y tendencias", cuesta pensar en ningún éxito mundano accesible al letraherido que no sea una transigencia directa con el envilecimiento. No conozco apenas ningún escritor mayor y respetable cuyo destino -amargado, con malos editores, sin lectores- no sea aciago. Ya ni siquiera quedan groupies, fascinadas ahora -ay- con cualquier patán que finge grabar cortos.
La alternativa es mantener un remanente de dignidad en el fracaso. En realidad, así volvemos al paradigma clásico que coloca a los escritores en su humilísimo lugar: 'tis the common fortune of most scholars to be servile and poor, leemos en la Anatomía de la melancolía. Burton sabía de lo que hablaba.

***

"Tendències

23.9.20

Renúncies i exigències

Ignacio Peyró a Ya sentarás cabeza, d'Asteroide, acabat de sortir del forn:

Lamentablemente, en la vida todo son elecciones -y si todo son elecciones, casi todo, en consecuencia, son renuncias. Si quieres leer, no puedes cazar. Si quieres escribir, no puedes pasear en moto. Si quieres estar con Thomas Mann, no puedes andar tras esa pelirroja. Toda la tontería moderna de "si quieres, puedes" o "solo tú te pones límites" no es de una gran inocencia -es de una maldad profunda por ser de una ignorancia culpable.

Un dia d'aquests reprendré La muntanya màgica.

***

No som perfectes, però mirem d'escriure bé, si més no, amb pulcritud. No parlo de l'escriptura amb intenció més o menys literària, parlo de tot allò que escrivim: informes, correus electrònics, missatges... Em sorprèn enormement -i negativa- quan veig a persones ben formades escrivint amb descura. L'ortografia, o almenys la cura en l'expressió escrita, és com la dutxa matinal o el valor del soldat, un fet descomptat.
Vaig llegir fa poc algú que deia que l'ortografia era gairebé totalitària i que calia una certa relaxació i tolerància. Tolerants ho serem sempre, en general, i en especial amb qui no ha pogut tenir accés a la formació ni a la cultura. Però, programàticament, creiem que l'exigència és precisament un mecanisme de foment del creixement social i la igualtat.







22.9.20

Le-Tan

Entre les meves últimes lectures, el millor descobriment ha estat aquesta petita joia que es diu Paris de ma jeneusse, llibre de records de l'il·lustrador Pierre Le-Tan. El vaig comprar a la Privat de Toulouse, una mica per intuïció, deixant-me portar per la lectura prèvia de Memory Lane, que Le-Tan va il·lustrar per a Patrick Modiano. Però si a aquestes alçades Modiano ja no resulta una sorpresa, l'escriptura de Le-Tan, acompanyada de les seves extraordinàries il·lustracions, provoca admiració en el profà. I absolutament profà en l'obra de Le-Tan, literària i plàstica, en sóc jo. O n'era.
N'era perquè ara he anat llegint algun article que m'ha posat en situació i m'ha aportat informacions interessants. Com ara que la primera exposició que va dedicar-li un museu fou al MNCARS, impulsada per Juan Manuel Bonet i comissariada per José Carlos Llop. En parla Daniel Capó a The Objective, amb motiu de la seva mort, succeïda l'any passat. És curiós perquè hi ha moments en què l'existència humana, tan entròpica, sembla quadrar com un puzle.
L'escriptura de Le-Tan modianeja. L'eco de l'escriptor hi és molt present, no tant en l'estil (el millor estil, al capdavall, és aquell que no es percep) com en les atmosferes i els personatges. Els personatges de Le-Tan, molts d'ells amics del seu pare, pertanyen a un món ja totalment inexistent, no tan llunyà en el temps com en els costums i maneres de viure. Han quedat esborrats per les boirines que tan bé dibuixa amb l'escriptura. Són personatges reals, però podrien ser perfectament els protagonistes de les novel·les de Modiano; el mateix spleen, el mateix desencant. També podrien ser escenaris d'aquestes novel·les els carrers, locals, places, apartaments que van apareixent al llarg del llibre. Valdria la pena anar a París només per veure què n'ha quedat d'aquell París. Segurament res, ni tan sols existeix aquell talgo nocturn que sortia de l'estació de França per arribar a Austerlitz i que seria l'únic mitjà compatible amb la recerca d'aquell París de Modiano i de Le-Tan.
El meu capítol preferit del llibre és aquell on apareix precisament Modiano. Bé, surt només com el seu amic Patrick, amb qui dina al restaurant San Francisco i amb qui acaben parlant de projectes comuns, com l'esmentat Memory Lane. I acaba sortint al final aquest punt comú de tot el llibre que és aquesta mena de desarrelament que dóna el pas del temps, aquest desencís per la fluïdesa de la vida i per l'emergència d'un món que ja no és el nostre. Al final, asseguts al banc d'un parc, Modiano acaba llegint-li els textos del seu llibre comú i Le-Tan escriu:

Michel Droit se repeignant, dans la glace, les fers forgés du San Francisco, la voix de Patrick lisant son text dans le parc de l'avenue de Versailles, ce sont des moments auxquels on aime à penser et qui rendent plus doux les moments de désarroi qui, avec le temps, peuvent parfois envahir notre quotidien.

I acaba dient:

Qui pouvait penser alors que l'un des jeunes hommes que nous étions serait honoré de toutes les récompenses sans jamais avoir les recherchées?

Aquest jove honorat és Modiano i això em fa preguntar-me si l'honor i la glòria, al capdavall, arriben a contrarestar aquest tedi, aquest sentiment de pèrdua i de désarroi o, per contra, aquest capteniment davant la vida és més fort que res.

17.9.20

Apunts

Al jardí de casa, just davant de la façana, hi tenim uns testos de color blau. A l'hivern vàrem plantar-hi uns brucs petits que fan una flor d'un color granat. Amb l'arribada de la calor, aquests brucs es panseixen i es van assecant, per la qual cosa els vam trasplantar a un lloc menys visible i, en el seu lloc, hi vàrem plantar unes vinques, de fulla verda brillant i flor blanca o lila. Ara, amb la tardor, les vinques es van tornant grogues fins morir-se i les haurem de substituir novament per brucs o per alguna altra planta més vivaç.
Veure morir, mica en mica, aquestes vinques, que ja són grogues i esmorteïdes, em recorda com d'efímera és la il·lusió pels dies llargs, pel temps de les cireres i dels somriures. Fa dos dies les plantàvem amb la fe de qui creu que aquests dies d'estiu no s'acabaran i ara la seva aparença trista ens parla de la inelectibilitat i fugacitat del pas del temps.

***

Houellebecq és un bon escriptor, ho demostren sobretot els seus primers llibres, però la seva permanent intenció d'épater arriba a cansar. Fins i tot a mi, que no sóc gaire amic del políticament correcte.

11.9.20

Notes de Madrid i del món

Em pregunto fins a quin punt un autor ha de projectar-se en els seus personatges. Llegint Sérotonine, de Houellebecq, em sorprèn, d'entrada, la simplicitat, topicitat, de les opinions del protagonista, que allunyen aquesta novel·la d'altres lectures prèvies de l'autor francès. Però segurament la profunditat d'un autor no ha de traslladar-se a tots els seus personatges, precisament el territori de la ficció va d'això.

***

Assisteixo ahir, de forma no planificada, a una presentació de Jorge Carrión a la llibreria Foster&Wallace de Vic. Segurament és un dels autors que té, en aquests moments, un discurs més interessant i polièdric, per la seva capacitat de -no sabria ben bé com expressar-ho- entendre els nous temps que es dibuixen. Les seves reflexions em resulten d'un gran interès, alhora que em generen temors pel món que s'hi albira. Alhora, també hi discrepo, com quan diu que la literatura i la creació actual té un excés de jo, que hauria d'anar abandonant per una visió més global. Crec que no hi ha res més valuós que el jo de cadascú per crear i per crear complicitat.

***

Respecte al món que estem creant -tots en som resopnsables d'una o altra manera- i tornant a Houellebecq, aquest comentari del protagonista sobre la manca d'operaris en un aeroport espanyol: Com tots els països de l'Europa Occidental, Espanya, immersa en un procés mortal d'augment de la productivitat, havia suprimit poc a poc tots els treballs no qualificats que contribuïen a fer la vida una mica més agradable, condemnant així la major part de la població a un atur de massa. Ben cert.

***

I sortint de la llibreria, aquesta pintada, força sorprenent a la Ciutat dels Sants: El punk salió de mi coño.

***

El diumenge a la tarda, als voltants de l'estació de Sants, tinc la sensació de transitar per una ciutat de l'est d'Europa, una ciutat desballestada i trista, d'una modernitat grisa i antiquada. Veig gent que viu al carrer i que ja no té esma de demanar-te res. Cares cansades, mascaretes distòpiques, ampolles abandonades. Potser és la tristesa inherent al diumenge a la tarda i la manca d'activitat laboral, que sempre enriqueix, el que em donen una falsa imatge desoladora.

***

Arribo a Madrid i hi veig més llum, més vida, més gent que transita amb un objectiu, encara que també sigui diumenge. Les aparences sobtades acostumen a enganyar, ho sé. La calor de la ciutat central, ja entrat setembre, és hòrrida i anacrònica. Pujo a la terrassa de l'hotel quan el dia s'apaga. El bar és tancat, com tants altres establiments, el que dóna també a Madrid un cert clima agònic. A diferència de Barcelona, la planitud de la ciutat permet veure'n els límits, llunyans. Quan s'acaba la gran massa d'edificis i homes, el no res, la meseta pura.
Es va fent fosc i el cel es tenyeix de liles, simbòlicament castellans. Les punxes, tan característiques d'esglésies i edificis civils madrilenys, es tornen més nítides, el termòmetre no vol baixar. Experimento una estranya sensació de solitud.

***

Aquesta solitud, aquest silenci de les teulades es trenca quan baixem a les places. Madrid, sólo hay un secreto que me lleva hasta aquí, que ha muerto el silencio en las calles de Madrid, cantava Loquillo, en un tema d'un disc de títol inequívocament punk ¿Dónde estabas tú en el 77?. I és cert que hi ha poc silenci en els carrers i les places de Madrid. I pensant en aquell Loquillo recordo haver llegit que algú deia d'ell que ara massa punk per als rockers i massa rocker per als punks. I potser això és el que feia valuosa la seva música. Allò de Montaigne i els güelfs i els gibelins.

***

I a Madrid potser és on es veuen més nítidament els güelfs i gibelins. Els carrers del barri de Salamanca són un món aliè i oposat al de Lavapiés o la Latina. Gairebé com ecosistemes que no intersecten. O això és el que sembla. Dos madrids i dues espanyes.

***

En aquests carrers del barri de Salamanca on passo més estones -tot i que majoritàriament estic tancat entre quatre parets- em resulta agradable la cura amb què vesteix la gent que hi passeja. Potser hi ha aquest cert excés madrileny, però aquesta atenció en la imatge, en el vestir, la veig com un acte de fe en la vida, com un senyal de que, malgrat les dificultats del moment, no tot estar perdut. Potser no em vull adonar de que aquests senyors amb vestit de fil i botons de puny a la camisa, aquestes noies vestides de color blau cel, són l'orquestra del Titanic.

***

Al carrer de Claudio Coelho, entre antiquaris i botigues de roba infranquejable, una galeria d'art exposa a l'aparador un bonic retrat de David Bowie, confeccionat com una mena de collage. Quan m'hi acosto per fer-hi una foto amb el mòbil, amb una certa vergonya, un noi que es recolza a la paret, s'aparta i em diu que és una meravella, com tot el que exposen allí. Un senyor que ve caminant i em veu fent la foto em comenta éste es uno de los grandes. I aquesta familiaritat esborra la meva timidesa de retratista i em fa pensar com de diferents són les dues ciutats, aquesta i la nostra, on aquesta familiaritat entre desconeguts és impensable.

***

Els taxistes de Madrid. Agafem uns quants taxis i tenim sort. La majoria callen, però dos són homes savis. Un ens explica els problemes que li comporta la crisi actual, que, segons diu, després de disset anys, el faran deixar el taxi, ja que només pot aguantar així dos o tres mesos més. Ens parla dels conductors d'Uber, que baixen escales amb cotxe i donen cops a tothom, de les franquícies de moda on ningú t'atén, de la manca de treballadors qualificats als serveis, dels bars de tota la vida tancats, de les dificultats dels autònoms i petits empresaris. Al final trabajaremos todos para cuatro o cinco personas, diu.
Un migdia, tinc una estona lliure entre reunió i reunió i m'escapo al museu Sorolla. El taxista que m'hi porta és un home il·lustrat. Després d'ensenyar-me els grans hotels tancats que hi ha a la Castellana, em parla de Chamberí, de com abans era un barri de casetes senyorials com la de Sorolla. Quan li dic que percebo més activitat a Madrid que a Barcelona, em fa números amb els habitants de cada ciutat i cada comunitat. L'home en sap, i quan em deixa em diu; Ya verá como disfrutará, tendrá el museo para usted solo y para esa chica.

***

La chica és una noia morena que entra per la porta en aquell moment. Però la veritat és que, als jardins, hi ha més gent. Hi ha uns quants pintors, imagino que estudiants d'alguna acadèmia, pintant els racons d'aquests patis inspirats en Granada i Sevilla, les fonts, les escultures, els bancs, les ceràmiques...
Dins les sales de la casa, en canvi, quasi no hi ha ningú. Les veig sol, amb la motxilla que he de portar agafada perquè les consignes són tancades i impera aquest criteri absurd de tants museus de no poder dur-la a l'esquena. Tot i la incomoditat, el museu és preciós. A les cases museu hi viu encara l'esperit de l'artista i això les omple de valor i caràcter. A banda de quadres, hi ha els mobles, els llibres, les col·leccions artístiques, els pinzells... Sorolla, com Casas, formava part d'aquest grup d'artistes benestants, en el seu cas no sé si per qüestions familiars o d'èxit professional. Quina pena que la Casa de Ramon Casas al passeig de Gràcia no conservi res de la seva empremta. Almenys abans hi havia el Vinçon, ara hi ha un Massimo Dutti. Al final trabajaremos todos para cuatro o cinco.

***

La chica del museu només la veig al final, quan ja surt. La mascareta m'impedeix veure-li la cara. És el que té això de les mascaretes, aquesta realitat distòpica i islamitzant de les cares cobertes. Al carrer Atocha, al costat de l'hotel, hi ha una botiga que ven unes mascarets amb la inscripció Puta mascarilla. Llàstima que sempre la trobo tancada, si no, en compraria una. Em sorprèn veure gent que sembla sentir-s'hi còmoda i feliç -s'hi fan fotos- o que hi té una fe quasi mística. Les mascaretes serveixen en circumstàncies concretes, i encara. Em sorprèn encara més trobar-me persones en camins recòndits de muntanya d'Aiguafreda caminant amb mascareta, és gairebé un element màgic, com les imatges dels sants que havien de portar la pluja.

***

Si l'epidèmia no s'aturava per si mateixa, era segur que no seria vençuda per les mesures que l'administració havia imaginat. Albert Camus, La pesta.



2.9.20

Montaigne, Kafka i l'adaptació als temps

Despertar-se a mitja nit, enmig d'un somni estrany on apareixen gossos, joieries i la plaça de Vic, per acabar ben desvetllat, trobant lligams entre lectures recents i punts en comú entre Montaigne i Kafka, no deu ser corrent ni desitjable, però en tot cas serveix per poder escriure textos com aquest que ve a continuació. Un text que he escrit mentalment al llit i que ara, ja de matí, vinc aquí, a mirar de recuperar, amb la temença de que se m'escapin idees i matisos apareguts en la lucidesa de l'insomni. Em pregunto si no hauria valgut més la pena llevar-me llavors, al cap i a la fi ja no he dormit més, però la gran pregunta és realment a què treu cap tot això, aquesta absurda i diabòlica mania d'escriure, que deia Pla. Per a qui i per a què?

***

De vegades trobem estanys punt en comú entre lectures successives i aparentment diferents. Segurament aquests coincidències són nascudes del substrat propi, de la pròpia vivència o de les idees personals, que catalitzen una idea com una reacció química o fan germinar una llavor determinada. Segurament res del que escriuré ara no hauria nascut si no fos per aquests temps convulsos que vivim, i que potser no són tan convulsos, però que jo visc com a tals.
Una de les tesis del magnífic La muerte de Montaigne, de Jorge Edwards, que he rellegit amb plaer després de visitar, com fa l'autor, la torre circular on vivia i escrivia el mestre francès, és que Montaigne fou un home que va avançar-se als temps i que va intentar -i d'alguna manera aconseguir- que el seu país també s'hi avancés. Montaigne, segons Edwards, va exercir prou influència en dos sobirans francesos, Enric III i sobretot Enric IV, per propiciar una solució -transitòria- a la foscor d'uns temps marcats per les guerres de religió entre catòlics i hugonots, que van devastar i empobrir el país durant dècades. Les idees moderades, centrades, plausibles, allunyades de dogmatismes, que Montaigne va difondre i va intentar transmetre als reis i als seus cercles d'influència, van fer possible la fi d'aquelles guerres a través de l'assumpció d'un catolicisme sobri, allunyat d'extremismes i segurament d'interès (el famós París bé val una missa) del protestant Enric IV. Però els regicidis dels dos monarques, organitzats precisament per cercles religiosos extremistes, van posar de manifest, segons Edwards, que el país no estava preparat encara per les idees que expressava i simbolitzava Montaigne i que caldria esperar gairebé dos segles, a la il·lustració i a la generació dels Montesquieu, Rousseau o Diderot, per a poder implantar-les. Montaigne fou, per tant, d'alguna manera, un home amb dificultats per encaixar en la seva època. Un home massa equilibrat i humanista per a uns temps d'excessos.
A Duelo de álfiles, de l'eivissenc Vicente Valero, que ha vingut després en torn de lectura i que tot just he començat, l'autor ens explica una curiosa visita, des de Suècia, a la localitat danesa on Walter Benjamin va visitar i va viure temporalment amb Bertold Brecht. Ens explica Valero, a través d'una sèrie de fotografies, la diferent forma d'afrontar una partida d'escacs, jugada al jardí de la casa, sota una perera, que tenien els dos homes de lletres. I acaba sortint la història d'un assaig sobre Kafka que va escriure Benjamin i va donar a revisar a Brecht. Sembla ser que Brecht, que trigava més del compte a respondre a Benjamin i d'aquesta manera el turmentava, va acabar retraient al filòsof una visió massa simplista de l'obra de Kafka, que no arribava a tenir en compte el context social de l'escriptor i de l'obra. Precisament aquesta visió de l'obra de Kafka sobre la qual, segons sembla, discrepaven el filòsof i el dramaturg és la que m'ha interessat especialment, tot i ser jo un pèssim lector de l'escriptor txec (sempre m'he acabat perdent en els laberint de El procés i El castell). Escriu Valero que, segons Brecht, Kafka habría construido una obra literaria fundamentada en las dificultades y en el "asombro" de los individuos (para Brecht sólo una clase de individuos: el pequeño burgués) para orientarse y sobrevivir a un mundo cambiante que buscaba deseseperadamente nuevas formas de organización política, económica y social. Kafka era, doncs, segons Brecht, un petitburgès inadaptat als nous temps i era aquest temor i aquesta inadaptació al nou món, que sense equivocar-se preconitzava inhòspit i atroç, el que dibuixaven les estructures funcionarials de El procés o El castell.
Hi hauria, per tant, una coincidència entre Montaigne i Kafka: la dificultat d'encaixar en uns temps. En un cas per avançar-se i amb una clara voluntat de modular-los (Montaigne), i en l'altre, amb dificultats per adaptar-s'hi i amb una certa visió premonitòria del que vindria (Kafka). I sobre aquesta inadaptació i dolor kafkians portats al límit em ve al cap ara la figura de Zweig. Però ara m'adono que és molt aventurat reduir, com estic fent, aquest tema a quatre línies. Però no hi ha dubte que la dificultat de l'escriptor -o de la persona en general- per encaixar en la seva època és un tema d'especial interès en aquest temps que corren i s'albiren.

30.8.20

Apunts

Ja ho he descobert: un bon llibre és aquell que et fa venir ganes d'escriure. Així de simple.

***

Avui, el temps és tardoral, propi de la rentrée, sobre la qual escrivíem ahir. I llegint aquestes pàgines de Jorge Edwards sobre Montaigne, sobre la seva torre i sobre aquells paisatges francesos de bosquets de roure i vinyes ondulades, ens venen ganes de tardor. Havent dinat el termòmetre amb prou feines supera els vint graus, i aquest luxe, juntament amb el de la lectura d'aquest llibre, ens fa venir ganes de que aquestes vinyes gascones es tornin ja de color groc, roig i daurat, de que les fulles dels roures s'enrosseixin i les dels plataners volin, de servir-nos una copa d'Armagnac. Avui fins i tot es pot fer la migdiada al sol, amb la tassa de cafè buida al costat i deixant caure el llibre de tapes negres, pensant i desitjant la tardor. Però voldríem una tardor amable, d'abraçades amb amics i caps de setmana desitjats i fugissers. I sabem que no la tindrem.

***

Recorda Edwards una frase de Montaigne: en el tron més alt, seiem sobre el nostre cul. I aquesta frase em fa pensar en una dita de l'Hermós escrita per Pla. Després d'un sopar magnífic però senzill, d'unes sardines a la brasa acabades de pescar i regades amb un vi fresquet de la terra, d'un suquet de dèntol amb quatre patates o d'un guisat de conill de bosc acabat de caçar, deixava caure l'Hermós: i qui tingui més, que sopi dues vegades.

***

I reconforta també trobar, en aquestes pàgines magnífiques d'Edwards i Montaigne, un altre mestre: Azorín, que no és distant, en maneres i en aproximació a la vida, tal com constata Edwards, al savi bordelès.

***

Llegeixo una reflexió interessant de Marta Rebón al seu perfil d'instagram (avui en dia es poden trobar materials interessants en llocs impensats) sobre l'odi que sembla envair, i a vegades impulsar, la nostra societat i, curiosament, trobo que enllaça amb un fragment de Montaigne que acabo de llegir:

Odio els esperits malcarats i tristos que rellisquen pels plaers de la vida i s'aferren i s'alimenten de les desgràcies; com les mosques que no poden sostenir-se contra un cos ben polit i llis i s'enganxen als llocs escabrosos i aspres per a descansar-hi; i com les ventoses que només aspiren i absorbeixen mala sang.  

29.8.20

Notes

El País d'avui ve amb un suplement sobre tecnologia. El fullejo i experimento un cert malestar en adonar-me que res del que conté aquest suplement m'interessa gens ni mica. I després de pensar-hi una mica m'adono que aquest malestar és únicament fruit de la dependència econòmica. Sé que per sobreviure, tard o d'hora hauré d'usar alguna d'aquestes tecnologies, que em resulten bàsicament molestes. Si tingués absoluta independència econòmica, simplement se me'n fotrien.

***

Com el seu nom apunta, la rentrée és un fenomen editorial nascut a França. Les novetats de la tardor són saludades al país veí a finals de l'estiu amb gran fervor publicitari. Són l'anunci de la temporada que comença, del retorn a la vida quotidiana natural, de la potència creativa de la indústria literària... Algú -no recordo qui- va explicar-me que entre les elits franceses conèixer i comentar les novetats de la rentrée era signe de distinció i nivell. Fins fa poc. Ara sembla ser que també parlen de sèries.

***

El compte d'instagram de Gallimard segueix, però, a tota màquina amb la rentrée. I fa uns dies les taules de novetats de Mollat, a Bordeus, i Privat, a Toulouse, eren del tot plenes de novetats. Un editor va explicar-me que aquí, a Catalunya i a Espanya, per molts anuncis que en fes la premsa, la rentrée no acabava de funcionar. Tanmateix, quan s'acaba l'oci vacacional i s'albiren les foscors tardorals, la rentrée literària actuar de ferro roent on agafar-se.

***

I ja voldríem que aquest any la tardor es caracteritzés només per dies que s'escurcen, rutines que tornen, fulles que el vent s'endu i aigües que cauen del cel. Aquest any la tardor es dibuixa com l'abisme del final de l'oceà dels navegants precolombins, com un escenari incert i boirós, com el pendent de l'Alpe d'Huez. Al costat d'això, la rentrée literària sembla una pura ingenuïtat.

***

Crec que la covid ha posat de manifest un dèficit que fa anys que existeix en aquest país. Un dèficit que, paradoxalment, consisteix en un superàvit. Superàvit d'informació, d'opinió, de lupa, de mirar-se les coses del dret i del revés, d'estar massa pendents de tot: del temps, de la política, ara de la covid... Com en les obres que es fan a peu de carretera, on sempre hi ha un operari que treballa i quatre o cinc que s'ho miren, aquí calen també més mans i menys ulls. Deixem treballar a qui ha de treballar (els professionals, els científics), donem-los més recursos i allunyem una mica el focus. I això vol dir també reorientar els pressupostos públics.

25.8.20

Lectures

En una França enfrontada per les guerres de religió, Montaigne es definia com a güelf per als gibelins i gibelí per als güelfs. M'agrada.

***

La saviesa de Montaigne passada per la saviesa de Jorge Edwards en el magnífic La muerte de Montaigne, que rellegeixo. Seguint amb la mateixa idea d'abans, escriu el xilè sobre el paper de Montaigne en aquesta guerra:

En lugar de una Europa con un norte protestante, un sur católico y un centro despedazado, ingobernable, caótico, surgió de las cenizas un centro moderado, reconciliado, culto, que actuó como fuerza pedagógica, apaciguadora, como ejemplo para los extremos.

Quina enveja.

***

D'un mestre francès antic a un altre de contemporani. Modiano, el mestre del record, que l'evoca contínuament a Memory Lane. Potser aquesta escena en un local del Cap d'Antibes és la que millor el dibuixa:

Il appelait ceux qui servaient le vin de Champaigne : "changeurs" et voulait indiquer par là que les bouteilles devaient être constantment renouvelées. Je l'entends ecore dire : "changeurs, s'il vous plaît..." et baissant l'index en direction de nos verres pour indiquer qu'il fallait verser le vin de Champagne, il ajoutait: "Faites tomber...". J'aurais juré que depuis trente ans il était resté sur la même chaise, devant la même table tandis qu'au rythme des bouteilles les décors et les orchestres changeaient ainsi que les enseignes lumineuses au-dehors, les gouvernements et les robes des femmes. Et les enfants grandissaient. Seuls demeuraient le buste droit de Paul Contour, son index et la petite phrase prononcée à intervalles réguliers depuis trente ans par la même voix bruissante : "Changeurs, s'il vous plaît... Faites tomber..."

I mentrestant aquest estiu nostre s'acaba. I tot i ser un estiu estrany i, en general, desafortunat, no puc deixar de sentir aquesta nostàlgia inherent a tots els estius que s'acaben, com a símbol d'un benestar que fineix, com aquell champagne que deixa de caure sobre els vasos de Paul Contour.