24.4.15

El meu Sant Jordi


Que Sant Jordi és una festa esplèndida s'ha repetit infinitat de vegades. Els llibres, els carrers, la primavera. No cal insistir-hi gaire. Que Sant Jordi té coses no tan bones també s'ha dit mil cops. Els llibres que es compren i no es llegeixen, les gentades, els pseudoescriptors. Tampoc cal perdre-hi gaire temps més.
Dit això, l'escenari és aquest i, com s'ha d'intentar fer sempre, cal aprofitar tot allò que el dia té de bo i mirar d'obviar el més negatiu. Com ara intentar passejar per la rambla Catalunya, per exemple. ¿I quines coses bones té Sant Jordi per a aquells que, amb un cert aire de suficiència, manifestem que nosaltres comprem llibres tot l'any? No poder ni entrar a La Central, per exemple?, preguntarà algun escèptic. ¿Constatar l'èxit de determinats escriptors molt mediocres, mentre autors amb ofici romanen asseguts als estands sentint el pas dels minuts?, dirà algú altre. Doncs bé, la realitat és innegable, però també és cert que hi ha pesos a l'altre plat de la balança. Com la selecció d'autors que fan algunes llibreries i que permeten conèixer i tractar -ni que sigui superficialment- autors novells i interessants. Especialment significativa m'ha semblat enguany la tria de La impossible, una llibreria a seguir del meu antic barri (em sembla recordar que fa anys en aquell local hi havia una adrogueria), amb escriptors que no he llegit -encara- però que em resulten interessants com Jordi Nopca, Jaume Benavente o Carles Pradas. O com les parades que -segons vaig veure- han començat a instal·lar algunes de les petites grans editorials que han anat sorgint al país i que permeten tenir una visió de conjunt de la seva activitat i línia editorial (Kiko Amat en cita algunes en el seu article d'avui a La Vanguardia). O com la presència d'algun autor estranger interessant, que sobreviu a la jornada com un edelweiss trasplantat a la sorra d'una platja.
El meu Sant Jordi es va configurar, doncs, al voltant d'aquestes premisses, mirant de no acostar-me als estands de signatures de les llibreries amb vocació de megastore i evitant trepitjar, en la mesura del possible, el passeig central de la rambla Catalunya. El resultat final va ser la compra dels tres llibres que veieu a la foto i les respectives -i breus- converses amb els seus autors. Conversa, si se li pot dir així, telegràfica amb David Foenkinos, autor de la guardonada i atractiva Charlotte, en un estand del passeig de Gràcia (jo m'hi adreçava en francès i ell em responia en anglès, cosa que em rebenta perquè palesa la meva inconsistència en la llengua de Molière). Conversa breu però molt agradable amb l'esmentat Jordi Nopca, que em va signar el seu Puja a casa que vaig regalar a la G. I conversa també ràpida amb Paula Bonet, autora i il·lustradora del llibre 813 sobre François Truffaut, però suficient per adonar-me de dues coses. Primer, com d'encantadora és Paula Bonet i, segon, que jo era una autèntica rara avis en aquell lloc on, entre flaixos, signava la Paula: la botiga de moda del passeig de Gràcia, Hoss intropia. Allà jo era també un edelweiss.
Començarem ara a llegir, perquè els llibres de Sant Jordi també s'han de llegir, però d'entrada guardaré un bon record d'aquest Sant Jordi de 2015.

PS: En arribar a casa m'espera una bona notícia per arrodonir el dia: la classe de l'N. han guanyat el segon premi del concurs de contes Pilarín Bayés de Cicle inicial amb L'àvia Nuri i el seu regal. Moltes felicitats!

23.4.15

Tristesa

L'altre dia vaig fer arribar a uns amics una llista ràpida de llibres recomanats. Algú em va fer notar la seva necessitat d'una lectura optimista. I repassant el llistat que havia fet, em vaig adonar que cap dels llibres responia a aquest qualificatiu. Vaig fer aleshores un nou repàs mental de lectures -recents i no tan recents- i vaig constatar que m'era molt difícil trobar-ne alguna amb aquests atributs. Curiós.
Avui, començant a llegir 813 Truffaut, de Paula Bonet, em trobo d'entrada amb aquesta cita del director francès: "Començo una pel.lícula pensant que serà divertida i, després, m'adono que només la podrà salvar la tristesa".

21.4.15

Autoregulació

Per molt que ens pesi a alguns, l'autoregulació i l'autocontrol esdevenen sovint una quimera davant la naturalesa humana.
Som a l'àrea de jocs d'un hipermercat. Un lloc d'aquells en què cal descalçar-se per entrar i és ple de pilotes de goma de colors, xarxes per enfilar-se i tobogans. Un cartell avisa que és per a ús de nens de 3 a 9 anys. L'À. s'espera, doncs, a fora mentre la seva germana juga una estona. Quan surt, l'N. comença aquest diàleg:
- A., no sé per què no has entrat.
- Tinc onze anys.
- Però si no hi havia cap guàrdia!

11.4.15

La senyora Arnoul

L'amic R. em posa sobre avís de la publicació de La senyora Arnoul, novel·la de Jean-Noël Pancrazi traduïda i recomanada per Joan-Daniel Bezsonoff. Tots dos compartim la predilecció per Bezsonoff, que em sembla, de llarg, l'escriptor català actual més interessant.
Així que, amb el pòsit recent de la lectura de Matar De Gaulle, l'última novel·la de l'escriptor rossellonès, i amb l'interès ben viu per la polièdrica història de la independència d'Algèria i les seves conseqüències per la colònia francesa que habitava aquell país, no dubto a submergir-me en la lectura d'aquest llibre, magníficament editat per Sidillà, que Bezsonoff diu haver traduït perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir.
He de dir que, tot i que La senyora Arnoul em sembla un punt irregular -modestament, crec que va clarament de menys a més-, el balanç final és absolutament positiu. Malgrat que el lirisme d'alguns passatges m'ha resultat exacerbat, crec que la novel·la fa un tomb en el moment en què s'inicia el drama. A partir d'aquell moment, tant l'atmosfera de terror -magistralment dibuixada- com la història que s'explica (i la que s'intueix) obren un resultat excel·lent. En aquesta segona part de la novel·la, Pancrazi, narrador d'un paradís que desapareix, esdevé un mestre, com aquells futbolistes que tant saben jugar amb pilota com sense pilota.
En definitiva, una recomanació sense pal·liatius i un reconeixement al traductor i a l'editorial, que segons he vist als taulells de les llibreries aposta ara també per la traducció d'un altre gran mestre francès, Jules Renard i el seu clàssic Poil de carotte, ara Pèl de panotxa.

9.4.15

A Lió


Escric aquestes notes al llit, amb llapis, en una petita llibreta. Només està encès el llum de la meva tauleta de nit. El silenci, aquí, en aquest racó del vell Lió, a la falda de la Fourvière, imposa. La calma és absoluta. Durant el dia es manté aquest silenci, trencat només pel soroll somort i periòdic del funicular que travessa la muntanya.

***

Lió, amb el seu barri antic tan oposat a la resta de la ciutat, els dos rius que acaben confluint i els barris, tan diferents entre ells, em resulta un punt estranya. Uuna ciutat, no sé per què, una mica ingènua.

***

L'església de la Fourvière, presidint la ciutat, no deixa de ser una mona de Pasqua. Però estranyament, resulta bella, dalt la muntanya, com un element protector. Uns quants metres més enllà, també dalt del turó, aquesta mena de Torre Eiffel en petit, acaba de donar un aire naïf, mig oníric.


***

L'aigua de la Saône, que baixa de la Borgonya, té un color beige, de merda d'oca. El riu és imponent, la força de l'aigua inquieta una mica. Un rètol prohibeix consumir els peixos que, eventualment, s'hi puguin pescar.


***

No tinc sort amb les llibreries. El dissabte es lleva amenaçant pluja i els bouquinistes de la Saône no obren. Als carrers de la ciutat, només la llibreria Passages em reconforta una mica. No obstant això, en una llibreria de vell del carrer Saint Jean, tinc a les mans els tres volums d'una edició del segle XVII dels Assaigs de Montaigne.


***

La vetlla pasqual a la catedral de Saint Jean: les espelmes que aguantem a la mà en la foscor de la nau gòtica, els cants, les lectures inacabables. La França eterna.

6.4.15

Art modern

Al Museu de Belles Arts de Lió arribem a les últimes sales, on s'exhibeix pintura d'avantguarda del segle XX: des del cubisme de Braque, passant per Léger o l'últim Picasso, ja a l'abstracció absoluta. Sortint, diu l'N.:
- Això és horrible. No li recomano a ningú.

15.3.15

Prolegòmens

Sóc de naturalesa impacient i poc partidari dels prolegòmens. Ni en l'escriptura ni en altres matèries. Ara, però, sembla que estan molt de moda. Com em deia l'altre dia un amic, això de les ombres de Grey (o Gray, no sé com s'escriu ni tinc cap intenció de saber-ho) farà molt mal. Ja l'ha fet, diria jo. A la literatura, segur, i a la intel·ligència potser també, si se'm permet ser políticament incorrecte. (Feia molt temps que no ho era i de tant en tant resulta inevitable).
Però parlem d'escriptura. Hi ha prolegòmens -pròlegs, prefacis- necessàriament llargs. Com hi ha també notes a peu de pàgina útils i inevitables. Però hi ha pròlegs narcicistes i plumbis, en què el prologuista sembla voler ser més protagonista que l'autor. I hi ha casos en què, després d'haver superat aquests exercicis d'onanisme prologuil extern, trobem després un prefaci de l'autor també de dimensions considerables. En alguns d'aquests casos, quan comença el cos del llibre el lector ja se n'ha cansat. Almenys jo, que sóc un curruixes. (Bonica paraula que només he sentit dir a la meva mare. Vol dir ansiós, impacient, apressat).
I si mantenim la serenitat i prosseguim la lectura, pot passar llavors -com em succeix a mi amb l'assaig que estic llegint ara- que ens trobem en un laberint de cites, recites, referències i contrareferències que no t'acaben explicant res d'original. Crec que tot assaig ha de tenir una història i no ser un mar d'informacions on el lector acaba navegant sense rumb. Quanta raó té Adam Zagajewski en allò que recordàvem no fa gaire dies dels historiadors-poetes.

12.3.15

Iaies

M'estic posant les sabates i sento que es desperta. Ens crida. Vaig a la seva habitació, treu el cap de sota la funda nòrdica i em diu que no vol dormir més perquè ha somiat unes coses que feien molta por.
- Què has somiat? -li pregunto
- Iaies dolentes.
- I què feien?
- Venien a casa a robar i ens volien matar.
Glups. Bandes de iaies assassines entrant a les cases a robar. Un concepte que se'm fa difícil d'imaginar.

2.3.15

Tabucchi


No sé per què vaig deixar de llegir-lo. Potser per cansament, encara que els bons autors difícilment cansen. Potser perquè algun dels seus últims llibres no em va convèncer. No ho recordo bé. El cert és que fa anys -disset, divuit- em vaig empassar els seus llibres l'un darrere  l'altre. Els comprava a la Central del carrer Mallorca, quan encara els embossaven en aquells sobres blancs, o a les llibreries de vell del carrer Aribau, on podies trobar els volums grocs d'Anagrama més bé de preu. I així em vaig anar llegint joies con Dama de Porto Pim, Réquiem, Sostiene Pereira o Pequeños equívocos sin importancia. I vaig començar a escriure llavors també contes que bevien notòriament, i segurament excessivament, de l'escriptor italo-portuguès. Aquelles atmosferes, aquells personatges... Amb alguna història d'aquelles fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi (recordo unes inesperades cent mil pessetones que em vaig embutxacar), i així el meu deute amb Tabucchi és quasi econòmic i tot.
Divendres em vaig trobar en una llibreria amb la novel·la publicada pòstumament Para Isabel, i tampoc sense saber ben bé per què, me la vaig endur a casa. Havia llegit que en realitat era la seva primera novel.la i que mai va arribar a publicar-la. Costa d'entendre, perquè Para Isabel em sembla també una obra esplèndida, molt propera a la joia que és Réquiem. Personatges perduts però propers, un fil que enllaça realitat i quasi somni, una Lisboa omniprsent... són ingredients comuns a les dues històries. I aquí ho deixo, perquè encara em queden unes quantes pàgines per llegir, és més de mitja nit i es fa tard.

Nota: fotografia que il.lustra prou bé la devoció tabucchiana de qui escriu aquestes línies.

11.2.15

De Zagajewski

Em recomanen (de nou l'amic R.) l'escriptor polonès Adam Zagajewski. I començo a llegir-lo per aquesta mena de dietari que és En la belleza ajena (Pre-textos). No és un llibre de lectura i digestió fàcil -més aviat és per prendre'l a petites dosis-, però de seguida apareixen algunes perles. Com quan contraposa la seva figura d'estudiant amb les de la seva dispesera i la servent que l'ajudava:

...esas dos mujeres le eran al mundo más necesarias que yo.¡Ellas eran una mejor inversión para el mundo!, ¡al mundo le compensaba más cuidar de ellas que de un joven estudiante, un cabeza loca! ¿Qué eran mis súbitas revelaciones, mi fascinación por el fuego de la antigua y nueva espiritualidad sino una mecha que ardía ya -débilmente- y que podía, si las circunstancias le fuesen propicias, serpentear hasta la bomba? Y es que yo potencialmente era uno de esos fanáticos que conciben peligrosas utopías, y si no logran ni siquiera iniciarlas, entonces al menos están dispuestos a firmar con los ojos cerrados el manifiesto que llama al mundo a la absoluta perfección, y a considerar que han hecho bien. Esas dos mujeres coléricas no querían ningún cambio radical, y en su modesta porfía, en su poca atractiva guerra por la supervivencia, para que hubiera carbón para el invierno y pastel de semillas de adormidera por Pascua Florida, triunfaba el indefectible instinto de conservación del mundo.

I unes pàgines més enllà, aquesta presa de posició que llegeixo amb un somriure als llavis, imaginant-me protestes severes:

No puedo ser historiador, pero quisiera que la literatura se ocupara consciente y seriamente de la función de escribir la historia, y que para ello se inspirara no en el ejemplo de los historiadores contemporáneos (a menudo tipos insensibles que se pasan la vida en archivos demasiado caldeados y que escriben en una lengua inhumana, fea, como de madera, burocrática, de la que se ha evaporado toda poesía, en una lengua chata como un ciempiés y trivial como el periódico diario), sino que tornara a los ejemplos tempranos, quizá incluso a los griegos, al historiador-poeta, un hombre que o bien vio y experimentó el mismo aquello de lo que escribe, o bien bebió de la viva tradición oral, familiar o tribal, sin avergonzarse del énfasis ni de la emoción, y cuidando al mismo tiempo de la veracidad de su relato.