30.1.15

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Ordenant papers, em trobo amb aquest conte il.lustrat que va escriure l'N. ara fa uns mesos. Traslladat a l'ortografia fabriana, el conte seria aquest:

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Com sempre, els pares han d'anar a treballar i ara us explicaré un senyor que va anar a treballar amb tren, es va haver d'esperar mitja hora i va dir:
- Uf, quin avorriment- va exclamar.
Finalment, va arribar el tren i va entrar, va passar el revisor Joan i va dir:
- El bitllet.
- Ara li dono, Joan
- Perfecte, noi.
Finalment va arribar a treballar i va dir:
- Visca! Ja he arribat.
I conte contat, aquest conte s'ha acabat.

Si hagués de fer-ne un comentari de text (aquells enyorats comentaris de text de batxillerat), en destacaria bàsicament que l'autora expressa la inexorabilitat de dos fets: que els pares han d'anar a treballar i que els trens de la renfe sempre arriben tard.

28.1.15

Territori planià

Caminant l'altre dia pel carrer de Santa Anna de Barcelona, em va sorprendre trobar-me amb l'Hotel Nouvel. Bé, no sé si sorprendre seria el verb més encertat. Diguem que en unes altres circumstàncies m'hauria passat desaparcebut, però després d'haver llegit La vida lenta, va atreure la meva atenció. Són freqüents les referències en l'esmentat dietari a aquest hotel, on Pla feia nit en algunes de les seves estades a Barcelona. I fent una breu cerca, he pogut constatar que també apareix fugaçment a l'obra planiana de referència, El quadern gris. Começa Pla l'entrada de 1919 així:

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós.

És simplement un apunt escenogràfic, el text gira de seguida cap a d'altres qüestions, però permet constatar que es tracta d'un hotel amb solera i una història llarga. Aquesta anotació també prefigura aquest indret com un territori planià, encara que sigui de forma molt perifèrica. Què voleu que us digui, els fetitxistes literaris som així, traiem petroli d'on sigui, però la veritat és que aquest hotel me'l miro amb bons ulls, no només per les seves vinculacions planianes, sinó pel seu estil amb un toc art déco, que suposa un contrast amb tants hotels de nova fornada que apareixen arreu de la ciutat.

14.1.15

De "La vida lenta"

Dels dietaris que configuren aquest volum que han titulat La vida lenta, m'ha commogut aquest apunt que ajuda a entendre la personalitat polièdrica de Josep Pla i la seva necessitat : La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa.

Vigència

Hi ha amenaces que es repeteixen. Malauradament vigent:

7.1.15

La vida lenta

Els Reis de l'Orient m'han portat La vida lenta (no una vida lenta, llàstima). Tot i que aquestes notes no tenen ni una concepció ni una voluntat literària, l'esperit del gran Pla hi és molt present i apareix sovint. Resulta una lectura sedant pel vespre d'un accelerat dia de Reis i em convenç que, al capdavall, un acaba tenint un grapat ben curt d'autors de capçalera.

5.1.15

Tres places

Tres places, de nit, amb molt de fred.
27 de desembre, a Aix-en-Provence. Són poc més de les nou, però la temperatura ja deu haver baixat dels zero graus. Quasi ningú corre ja per la plaça de l'Ajuntament. No se sent piular ni un ocell als gegantins plataners nus. La font i la façada de l'ajuntament són il·luminades amb llums blanques, la torre del rellotge resta fosca. Menjo unes mandarines -el rètol deia que eren corses- acabades de comprar, mentre els nens corren i es fan fotografies. L'olor de les mandarines engalana l'aire. És bonic tenir tota la plaça per nosaltres, un magnífic regal de Nadal.
30 de desembre, Saint Maximin-la-Sainte Baume. Són les sis de la tarda i el termòmetre del cotxe ja marca zero graus. La foscor ha anat caient amb rotunditat. La plaça és només l'espai buit que deixa l'angle recte format per les façanes de l'ajuntament i la basílica de Santa Maria Magdalena, l'una neoclàssica i l'altra de simple pedra, inacabada. Acabem de sortir de l'enorme església romànica, fosca, alta, preciosa, amb un aire lúgubre que fa por a l'N. El fred regna pertot. A l'altra banda de la plaça, un bust de Mistral, l'omnipresent poeta laureat de l'idioma abandonat. El carrer comercial desemboca a la plaça. Comprem uns pains au chocolat i ens hi passegem. Les mercaderies de les botigues surten a l'exterior: vestits de lluentons de gust dubtós, insòlita roba interior femenina de colors impossibles, viandes i ampolles L'excitació prèvia a la nit de cap d'any resulta aquí encara més estranya. És, però, un poble bonic.
30 de desembre, Arles, les 10 de la nit tocades. Fa un aire fred, infernal, si es permet l'oxímoron. Ens tapem tant com podem amb caputxes, gorres i bufandes. Evidentment, no corre ningú a la plaça de la República. No gosem admirar la bellíssima portalada de Sainte-Trophime, ens hem de moure contínuament, córrer, saltar. Amb els nens fem curses al voltant de la font amb el vell obelisc romà. Les perdo totes. És una meravella ser ara aquí, acabar l'any en aquest lloc, gaudir-lo en solitud. El fred és un preu barat. Demà serem a casa.


Arles, plaça de la República, penúltima nit de l'any.

2.1.15

De llibreria a llibreria



Hi ha ocasions en què la G., l'À. i l'N. mereixen un premi a la paciència. Tot i que constato que han començat a buscar mecanismes d'autodefensa. Un d'ells -l'he calat de seguida, ja no serveix- consisteix en concentrar la meva atenció en un determinat punt de la ciutat.
-Mira, papa, quin carrer més bonic!- em diu l'À- Fixa't bé en els edificis que hi ha allà. I mentrestant em dóna la mà i em fa caminar de pressa.
Si l'N. se n'adona, ho rebla amb un to de veu impostada:
-Oh, sí, papa! Mira, mira!- i intenta fer girar el meu cos cap a un lloc on sóc incapaç de veure-hi res d'interès,
Aquest és un senyal inequívoc que just a l'altra banda del carrer hi ha una llibreria. Una altra llibreria!
I tal com sóc pesat per als meus fills, ho sóc també per als lectors de Bloc de notes, insistint novament en l'interès de les llibreries franceses. Aquests dies n'he enfilat unes quantes de bones, en ciutats diferents: Sauramps -novament-, a Montpeller, Librairie de Provence, a Aix, Masséna, a Niça i Actes Sud a Arles.
La primera, un clàssic, a dues passes de la place de la Comédie, ben sortida i extraordinàriament plena de gent sempre que l'he visitat. La segona, una meravella desconeguda a l'emplaçament privilegiat del Cours Mirabeau d'Aix, on feia un aire glaçat, la tercera em porta ecos dels llibres de Bezsonoff i la quarta, és un autèntic empori ben entès de la cultura -llibreria, editorial, sala d'exposicions, cinema, hammam- a tocar de la Roine, al vell Arles. A totes va caure alguna coseta, amb moderació, de les quals ja anirem parlant, si escau.

4.12.14

Migdia

Dia rúfol, d'ambient humid i fred. Aquests carrerons del Call i el Gòtic, molls, foscos i sense gent, són quasi com un decorat. Mentre camino, giro el cap i veig la plaça de Sant Felip Neri estranyament buida, sense turistes. Més enllà, la plaça del Pi és també poc poblada. S'hi troba a faltar la vella estamperia que hi havia a la cantonada.

*

Dino ràpid, en un local modern i agradable, de decoració simple a l'escandinava. Els grans finestrals deixen passar l'escassa llum exterior. Mentre fullejo el diari, m'arriba un fragment de la conversa de la parella de la taula del costat. La noia, amb accent de ponent, diu:
- Aquesta tarda m'aniré a comprar roba interior per deixar-la a casa teva.
És una noia joveneta, rossa, amb el cabell lleugerament ondulat, d'ulls blaus. Quan entrava m'he fixat que portava unes botes d'aigua Hunter de color verd.
El noi respon amb un monosíl·lab, sorprenentment lacònic:
-Val.

*

L'objectiu de la passejada i de la brevetat del dinar era perdre'm una estona a La Central. Segueixo les recomanacions d'R. i busco els llibres d'Adrià Pujol. Però com que no puc ser tan submís i fer-li cas en tot, compro primer Picadura de Barcelona, abans que Escafarlata d'Empordà, invertint l'ordre aconsellat.
L'ingent volum de nous títols i reedicions m'acaba atabalant. En fullejo algun. En un d'ells em sorprèn la fotografia d'un autor britànic, considerat no fa gaire -o almenys em sembla a mi que no fa gaire- una dels nous exponents de la literatura del país, la veu dels suburbis i la immigració. La mata de cabells enrinxolats ha desaparegut i s'ha esblanqueït notablement, els trets facials mostren un avenç imparable de l'edat. Penso que la gran utilitat de mirar-nos al mirall cada dia és estalviar-nos patir algun dia aquest impacte amb la nostra pròpia imatge.

24.11.14

Toulouse-Lautrec


El dibuix del dia del cercador Google -doodle crec que es diu- em sorprèn avui amb una imatge de Toulouse-Lautrec, commemorativa del cent-cinquantè aniversari del naixement del pintor.
Fa, doncs, un segle i mig que Henri de Toulouse-Lautrec naixia a l'Hotel du Bosc, residència de la noble família a la ciutat occitana d'Albi. Una mica més al nord, a la comarca de la Roerga, els Lautrec hi tenien el castell homònim, el Chateau du Bosc, sòlid edifici de pedra fosca i finestrals vermells, on el pintor va passar part de la infantesa i on jo recordo haver passat una bona estona tocant el timbre sota una intensa pluja de primavera, un diumenge de Pasqua de fa uns anys. Ningú em va obrir la porta, però això no em va descoratjar a continuar sentint una profunda admiració per aquest pintor polièdric i un gran interès pels escenaris de la seva vida. Ni la mullena del castell ni l'infranquejable mur de japonesos que barren a tothora l'accés als seus quadres al Museu d'Orsay, ni l'exageració carregosa del seu maleïtisme, ni tan sols l'esgotament reproductiu de què és objecte la seva obra em faran desistir d'apreciar aquest grandíssim dibuixant i pintor.
Precisament mentre espero l'arribada d'un exemplar de la revista Le Rire de 1896 comprada per ebay, que inclou una estampa de Lautrec, m'apareix la seva imatge a l'ominpresent Google i no puc deixar de recordar fugaçment aquest petit gran artista.

23.11.14

Vint-i-quatre hores

Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
 Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi. Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio, Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.

Fotos: Béziers