El Cabanyal i la façana marítima de Sitges

Bloc de notes dóna suport a dues iniciatives conservacionistes que, tot i no tenir res a veure entre sí, coincideixen en l’amenaça a un patrimoni arquitectònic que podríem qualificar de popular.
D’una banda, em sembla absolutament antiestètic i fora de lloc el projecte de reforma d’una de les parts més emblemàtiques de la façana marítima de Sitges. Malgrat tenir una informació gairebé nul·la de la motivació del projecte, conceptualment i estètica el trobo absolutament fora de lloc. Segurament, hi deu haver una plataforma oficial de rebuig però jo us adreço a aquest bloc, on trobareu informació i imatges que parlen per si soles.
D’altra banda, existeix des de fa anys una contesa a tots nivells –polític, judicial, mediàtic- per tractar de salvar el barri del Cabanyal, a València. Segurament és molt senzill defensar el pintoresquisme i el caràcter popular d’aquest barri des de fora, lluny del dia a dia de la degradació que pateix, però estic convençut que hi ha maneres de rehabilitar-lo que no passin per la demolició. Us adreço també a un altre bloc personal sobre urbanisme, que recull informació i fotografies que testimonien el valor de moltes edificacions.

Pregunta el meu fill

Mentre passem en cotxe pel costat de la fàbrica de ciment de Montcada, pregunta l'À: amb quin ciment van construir la primera fàbrica de ciment?

Sobre el llibre electrònic

Un magnífic article-reflexió de Sergio Vila-Sanjuán al voltant del llibre electrònic ahir al Cultura/S. És una llàstima que no sigui accessible a la xarxa més que l’inici.
Davant la irrupció, esperem que fallida (el desideràtum és meu), del llibre electrònic, Vila-Sanjuán, ens parla del que han representat i representen els llibres –tal com avui els entenem- i les llibreries en la nostra cultura. En cito una part:

Históricamente un editor (término noble y hermoso) ha sido un señor, o señora, que ha hecho libros, es decir, unos "contenidos" inseparables de un determinado formato, al igual que el teatro o el cine han tenido los suyos. El concepto "libro" está vinculado a sus plasmaciones materiales y formales, que han constituído en sí mismas creaciones culturales, en subdisciplinas como la tipografía o el arte de encuadernar. El libro también ha propiciado formas de sociabilidad cultural como son las redes de librerías. El acceso a la cultura que conlleva una visita a una librería, con el repaso a los ejemplares expuestos y la charla con el librero prescriptor, de forma que el visitante acaba llevándose dos o tres libros con los que ni siquiera había pensado al entrar en ella, caracteriza a la civilización europea más que los cafés de que habla George Steiner en su célebre ensayo. Y la posesión material de un libro hace de él un objeto único.

I encertadíssima també la frase final:

El futuro es aquello hacia donde nos vemos encaminados, pero también el lugar a donde decidimos encaminarnos.

No puc estar-hi més d’acord. Enmig d’aquest frenesí tecnològic en què ens trobem, em pregunto si algú s’ha parat a pensar cap on volem anar.

Dissabte a la nit

Dissabte a la nit: la família dorm i jo m’assec al sofà. Engego la tele i m’enganxo a una pel·lícula de 8TV, Charlotte Gray. Recordo haver-la vist al mític cinema Alhambra de la Garriga, que resisteix numantinament l’hòrrida marea de multisales clònics i perifèrics.
Veig la pel·lícula intermitentment, a causa dels odiosos talls publicitaris, però prou per reconèixer els carrers i les cases de Saint-Antonin Noble Val, gaudir dels ulls violetes de Cate Blanchett, patir davant l'escena on Blanchett pedala estèrilment per arribar abans que els nazis a la casa on s'amguen dos nens jueus o celebrar després l’assassinat de l’empalagós i vomitiu col·laboracionista que ha denunciat els nens.
Sóc gairebé especialista en veure pel·lícules fragmentàriament, però ni estic al cas de la programació de la tele ni tinc la capacitat de concentrar-me davant la pantalla de casa com en una sala de cine -menys encara si les pel·lícules estan mutilades per llarguíssims interludis publicitaris. De vegades, he hagut de deixar escapar finals de pel·lícules apassionants (en recordo ara una d’argument inquietant amb Daniel Auteuil i Juliette Binoche) per la incapacitat física de resistir a mitjanit una enèsima tanda d’anuncis.
En aquest cas, però, vaig arribar al final i vaig tenir la meva recompensa: un cop acabada la guerra, Cate Blanchett deixa plantat a l’excessivament planxat nòvio anglès que donava per mort i se’n torna a les valls de l’Aveyron amb el jove francès de la Resistència.
Acabo aquest escrit fent professió de fe envers les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, especialment si transcorren a França, expliquen històries de la Resistència, compten amb espies anglesos infiltrats i s’hi circula amb bicicleta. Demanaria als lectors del bloc que, si coneixen algun film o sèrie amb aquests ingredients, no dubtin a prescriure-me’l (si us plau, absteniu-vos però de recomanar Alló, alló).
(M'agradaria recuperar una sèrie que va emetre TV3 cap a l’any 1985 d’espies anglesos a la França ocupada. La seguíem quan fèiem segon de BUP i ens apassionava. Si algú me’n pogués donar notícia li estaria molt agraït. Recordo que els espies utilitzaven noms d’ocells en francès –hi havia una hirondelle- per identificar-se).

Escultura a Barcelona

Per romàntics o classicistes, i pels eclèctics que ens agraden tots dos, l'Eixample de Barcelona és un festival de l'escultura. Fa goig poder veure Maillol a la Pedrera i Rodin en plena Rambla Catalunya.

Una cosa real i sòlida

Moltes vegades, davant la complexitat de les nostres feines, he sentit la necessitat de fer realment alguna cosa tangible. No podria expressar-ho millor de com ho fa en Marcel Campà en aquest text.

El món avança?

Quan jo era un nen, la gràcia d'obrir les finestretes dels calendaris d'advent era els dibuixos que hi anaves trobant: arbres de Nadal, àngels, estels i, finalment, el Naixement del dia 24. Normalment aquests dibuixos acolorits estaven impresos sobre un paper blau translúcid, de forma que si els miraves a contrallum els colors es feien més vius i les imatges tenien una certa màgia.
Ara, el valor d'obrir les finestres dels calendaris d'advent (d'en Mickey Mouse, de l'Spiderman i segurament també de la Kitty) és la xocolatina que els nens hi troben a dintre.

Venècia

De vegades, anem i tornem a anar a llocs que no ens agraden particularment ni ens resulten especials. En canvi, de forma inexplicable, no repetim les visites a indrets que ens han marcat o ens han resultat extraordinaris. Potser estic generalitzant erròniament i això només em passa a mi, però no ho crec pas.
L’unica explicació que puc trobar a aquest fet és freudiana. Un inconscient que ens reté per conservar intactes uns records, per mantenir immaculats uns moments ja viscuts i irrepetibles, perquè una repetició no resulti decebedora.
Venècia, 1998. Han passat gairebé dotze anys i no hem tornat a la ciutat més bella del món. Una mena d’indolència s’imposa davant de cada oportunitat de repetir el viatge. Bé, no es tracta de repetir. Ni ens tornarem a banyar mai en el mateix riu ni veurem Venècia amb els mateixos ulls: el que veien els meus ulls fa dotze anys és ben diferent del que veuen ara. El pas de la vida va corrent una mena de teló translúcid inalçable.
Ara es presenta una nova possibilitat de tornar-hi. Una opció de trobar-nos amb una Venècia gèlida, ben oposada a la d’aquell juliol, d’una xafogor insalubre que ens feia pensar en la novel·la de Mann. Poques coses poden resultar més atractives que la promesa d’una Venècia hivernal, deserta, boirosa, fins i tot amb el somni de la neu. Però tot i l’atracció d’aquest tresor, les argumentades diferències amb el record idealitzat i el temps transcorregut, apareix una desídia que magnifica qualsevol entrebanc del viatge. Com si una incapacitat gairebé física l’impossibilités.
I així van passant els dies, amb converses de caire organitzatiu i logístic i consultes per veure l’evolució creixent i preocupant dels preus dels bitllets. Amb l’agredolç sentiment que Venècia tornarà a escapar-se.

Bon Nadal

Dia blau, pur, amb la dolçor nadalenca. Hi ha un oceà de boira que colga la Plana i fins Viladrau i tot: una boira densa, blanca i cotonosa. A primer terme emergeixen, com illes verdes, els cims dels turons coberts d’alzines; al fons, el continent blau i blanc dels Pirineus, nets, precisos -com una mena de Valhalla sobre la boira lletosa. La nit és tranquil·la, estrellada. Una autèntica stille Nacht.

Marià Manent, El vel de Maia (fragment de l'entrada del 24 de desembre de 1937)

Com la magdalena de Proust

En la història de la literatura, si hi ha un exemple emblemàtic d’elaboració literària de l’evocació d’una sensació mental complexa és el de l’arxiconeguda magdalena de Proust. Qui més qui menys n’ha sentit parlar o en recorda el passatge.
Aprofitant la feliç aparició d’una nova traducció al català del primer llibre de la Recherche, Combray, a càrrec d’Edicions Viena, aprofito per recomanar el bloc del traductor, Josep Maria Pinto, que porta precisament el mateix títol d’aquest primer volum.
En una de les entrades hi reprodueix el famós fragment de la magdalena, que val la pena llegir o rellegir, del qual en cito ara el clímax:

Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop hi volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.

És un art saber traduir en paraules aquestes sensacions, que de fet no deixen de ser químiques: una descàrrega de neurotransmissors i d’altres substàncies que dibuixen la complexitat de les nostres sensacions, percepcions i sentiments.
Qui pogués tenir la capacitat i el geni d’un Proust per poder descriure algunes d’aquestes sensacions! Com la que es produeix, per exemple, quan enmig de la realització d’un cúmul de tasques feixugues o sense interès, se’ns apareix com una punxada, una espurna o un estel fugaç, el record d’alguna cosa a fer que ens motiva: una trucada, la resposta a un correu, la consulta d’alguna dada, la lectura pendent d’un article o d’un bloc. És com la llum d’un flash que ens enlluerna súbitament i desapareix de cop, però que deixa una empremta molt subtil. Una sensació no molt llunyana a la d’una olor o un sabor. De vegades, oblidem de què es tractava, però ens queda aquesta sensació viva i present. Recordem que entre la rutina hem de fer alguna cosa agradable o interessant encara que no sapiguem què. Se’ns en va el fons però ens queda la forma, com una llumeta encesa, com la imatge nítida que s’ha revelat en una pel·lícula. Com el regust d’una dolçor intensa.