28.7.20

Notes

Sobre els nous usos de la informació. Cada vegada més, tenim sectoritzades les fonts d'informació (mitjans, opinadors, tuitaires...) i anem a buscar allò que volem llegir i allò que ens interessa llegir. Allò que ens interessa temàticament i també des del punt de vista d'opinió i posicionament; és a dir, allò que ens dóna la raó, la nostra pròpia raó. Portat a l'extrem, aquest rastreig informatiu personalitzat ens porta a buscar notícies i informacions d'allò que voldríem que passés i encara no ha passat. I que ens sembla mentida que no hagi passat.

***

Trobo a faltar aquests dies el bonrotllisme una mica naïf de l'època del confinament, aquella mena de cohesió en front de l'enemic exterior invisible. Vivim ara en una mena de salvi's qui pugui, en el qual l'enemic exterior -tot i estar, a priori, més dèbil- sembla més invisible que mai, i tots ens esforcem en salvaguardar els nostres interessos a la desesperada, sense un horitzó clar ni una autoritas -científica, moral, política o institucional- prou convincent com per actuar de referent.

***

Hi ha dies en què començo a veure les xarxes socials com una mena d'espoleta per a la destrucció de la civilització.

***

Sobre aquesta qüestió, un dia una persona em feia un símil benèvol. Em deia que, igual que les autopistes no són dolentes pel fet que hi hagi qui hi circula a 180 quilòmetres per hora, twitter tampoc és dolent pel fet que hi hagi qui s'hi comporti com un energumen. Vaig pensar que potser tenia raó. Els anys passats -i els fets-, em porten a pensar, però, que les xarxes, amb tots els seus avantatges, permeten també treure a la llum aspectes i realitats de la naturalesa humana que fins ara romanien ocults per la pròpia naturalesa humana o pels mitjans en què fins ara es basaven les nostres relacions. Aquesta transparència absoluta i aquesta capacitat d'interaccionar de forma permanent i sense límits -sense treva ni sense l'atàvic repòs nocturn- és quelcom inexperimentat que no sabem on ens durà.

***

Em pregunto què serà de la política el dia que es retiri Angela Merkel.

***

Hi ha moments en què, sense saber per què, tot sembla tòrcer-se. Ets feliç, passeges pel carrer d'una petita ciutat francesa on, pel comportament dels ciutadans, sembla com si la covid no existís, i de cop, una ventada s'emporta el teu barret carrer enllà. El persegueixes sense èxit i el vent el diposita just enmig de la calçada. Passa un cotxe i no s'atura; te'l xafa amb les rodes del davant i del darrere. El reculls amb pena. Quel connard!, deixa anar un vianant referint-se al conductor, però això no et treu la tristesa simbòlica de veure el teu barret malmès. Algú t'envia un missatge amb la notícia d'un eventual tancament de fronteres, gairebé com si fóssim uns empestats, i encara que saps que això no és imminent, no pots deixar de pensar en els teus fills, allà a l'altre costat de la ratlla. Com si visquéssim temps medievals. I la calor, aquesta calor provençal també medieval, t'envaeix, i comences a sentir-te malament, la gent omnipresent et fa nosa, les seves riallades resulten molestes. La seva felicitat vacacional se't fa aliena i la teva, provisional i transitòria com el cap de setmana, fuig de cop.

***

Altre cop sobre les polèmiques de twitter -que realment no sé per què m'haurien de preocupar- em pregunto si el seu grau d'exacerbació i freqüència és inversament proporcional a les dimensions del cercle on es produeixen. 

10.7.20

L'Espanyol i jo

(Molts lectors podríeu pensar que aquest text no va amb vosaltres però crec, modestament, que us equivocaríeu).  

Quan jo vaig néixer, l'Espanyol acabava de baixar a segona divisió. Ningú va tenir la delicadesa d'informar-me'n en aquell moment -potser per no provocar-me un disgust massa prematur- i me n'he hagut d'assabentar molts anys més tard. Era el segon descens del club en 69 anys d'història. Dues temporades a la segona categoria, que, en la meva infantesa, eren allí, com una màcula en les classificacions de permanència, però que no havia viscut, ni sentit ni patit.
Amb els anys, les coses es van posar a lloc. El meu primer record de la lliga de futbol, de quan tenia quatre o cinc anys, donava la següent classificació quant als quatre primers classificats: Madrid, Barça, Atlètic de Madrid i Espanyol. Un ordre de les coses que, en la meva concepció mental de llavors, em semblava prou lògic i raonable. De fet, m'ho segueix semblant, no entenc gaire què hi fan per aquí els getafes, villarreals, eibars... Durant aquells anys, les coses van anar més o menys així, segurament gràcies a un president, Manuel Meler, que responia a un perfil d'home cabal i seriós, molt allunyat de la majoria de dirigents que porten pel pedregar l'actual món del futbol. Recordo, però, amb un rictus de disgust, un any en què vam acabar catorzens a la lliga, una classificació impròpia, com si en les meves notes d'EGB hi hagués aparegut un suficient (fora de plàstica i gimnàstica, esclar, que, com és lògic, no comptaven).
Amb l'adolescència i la joventut, però, les coses acostumen a torçar-se. És un fet gairebé científic. I encara no entenc com vam passar del millor Espanyol de la història -de la meva història-, el de Xabier Azkargorta, i dels èxits de Clemente -ser tercers a la lliga era una cosa descomunal- al desastre de Novoa i de l'equip dels russos -i d'altres no tan russos que no esmentaré- que ens van portar novament a segona. Van ser dos descensos gairebé consecutius, al voltant de l'any 90, viscuts amb la despreocupació pròpia de l'edat -qui pensa en Korneiev quan tens totes les nits per a tu?- però que van generar un punt d'inflexió en un club que va acostumar-se des de llavors a transitar pel costat salvatge de la vida. Vam passar dels puros de don Manuel Meler a ser una mena de fumadors de marihuana, capaços de ser molt feliços, brillants i enginyosos de manera puntual, però irresponsables a llarg termini. Algú de qui no et pots refiar.
No m'oblido de Leverkusen. Qui vulgui viure-ho com un desastre, allà ell. Per perdre una final, s'ha de jugar, i per jugar-la s'hi ha d'arribar, li dic a l'N. quan perd una final tennística. Leverkusen fou un èxit mal acabat, un final propi d'un club amb esperit atormentat de tragèdia shakespeariana. Però que aixequi la mà el guapo que hagi eliminat el Milan d'Arrigo Sacchi.
La primera maduresa és una època de la vida bastant detestable. Tens trenta anys i et creus un ésser racional i acomodat al món. Tens fills i preocupacions i deixes de banda els sentiments romàntics. L'Espanyol gairebé es va esborrar de la meva vida. Recordo vagament el gol de Coro -no vaig ni seguir aquell partit, confesso que dormia- i lamento no haver viscut ni celebrat amb prou intensitat els dos campionats de copa que ens va donar una generació gloriosa de jugadors tocats per un geni irracional i irregular. L'esperit del gran Tamudo.
Però els fills creixen i cal transmetre'ls allò que és realment important. Cal ser exigent amb un mateix i tolerant amb els altres, va dir-me un dia la meva mare, i crec que és una màxima a seguir, prou sàvia. Del meu pare en vaig extreure altres aprenentatges, gairebé per òsmosi, no li agradava fer discursos. M'agradaria ser capaç de fer el mateix amb els meus fills. I penso que, si tens la sort de ser de l'Espanyol, és un patrimoni que has de ser capaç de transmetre amb perseverança, com qui lliura un salconduit per afrontar la vida des d'una perspectiva crítica, poc acomodatícia, amb un punt d'això que ara s'anomena resiliència. Fuck the winners. També és un carnet per viure una mica al marge. Altre cop take a walk on the wild side.
Curiosament, a la família, no havíem estat socis de l'Espanyol d'una forma regular. Jo he estat el primer. Potser perquè, en el fons, el futbol ens ha interessat poc. Com a espectador, sóc home de tennis, de Tour i d'atletisme. Quan explico que, a mi, el futbol en realitat no m'agrada, es produeixen dos tipus de resposta. La primera és de manual, d'escassa originalitat: esclar, per això ets de l'Espanyol. Hahahà. La segona no s'expressa en paraules sinó en una mirada de desconfiança que ho diu tot: estic davant d'un individu estrany i perillós. Efectivament, entenc poc de futbol i en gaudeixo poc. Podria dir que, en realitat, de bon futbol només n'he fruït en dues ocasions. Amb un futbolista, Diego Armando Maradona, al mundial de Mèxic'86, i amb un equip, la selecció de França de 1982, amb Platini, Tigana, Giresse et allii, apartats del títol per una salvatjada alemanya que, en altres temps, hauria pogut provocar una declaració de guerra.
I, així, el 2009 amb el nou estadi i la mort de Jarque, ens vam fer socis, gairebé per una obligació moral. I hem patit aquesta decadència horrorosa i paral·lela a la decadència global del futbol. Sentir una música atronadora i repugnant a les mitges parts, aparcar el cotxe en llocs inversemblants, suportar actituds xulesques d'àrbitres prims amb clara vocació provocadora, veure com any rere any marxaven els jugadors de referència mentre els intermediaris anaven fent caixa, experimentar la disminució progressiva de públic a les grades (perquè això de la gran afició de l'Espanyol és també un tòpic), perdre pràcticament tots els derbis (segurament no hi ha cap ciutat al món on hi hagi un derbi tan desequilibrat) i aguantar estoicament la uniformització que posa en dubte, d'una manera mendeliana, la nostra existència.
I ara hem baixat a segona. I igual que no sé què pot passar a partir d'ara amb el club i l'equip, perquè les circumstàncies socials són més difícils del que aparentment sembla des d'un punt de vista esportiu, tampoc sé què faré jo. Honestament, no ho sé.

3.7.20

Barcelona

Amb només una setmana de diferència, avui la ciutat m'ha resultat amable i còmoda. El termòmetre marcava vint-i-tres graus, gairebé deu menys que fa vuit dies, i això ha estat un factor determinant. Els núvols cobrien el sol, l'aire era fresc, el passeig resultava agradable. Amb l'americana posada, es podia caminar a bon ritme, pel centre de la ciutat, sense sentir la incomoditat de la transpiració. La Rambla presentava una densitat raonable, el carrer Petritxol era del tot desert. He entrat a la Sala Parés -feia anys que no ho feia- i, després, he badat a la Central. Només algun turista despistat -i valent- recorria els carrers del centre. Fins i tot semblaven més elegants que de costum: dues noies rosses i belles es fotografiaven -incomprensiblement- davant d'una botiga de souvenirs, una parella nòrdica de mitjana edat -ell amb pantalons blancs- passejava, com acabada de sortir d'un telefilm de sobretaula. Uns ionquis, que es barallaven a crits al mig de la Rambla, hi posaven un avís de realitat.
Després, al cotxe, la ràdio advertia de l'empitjorament de la situació sanitària i aquest altre avís de realitat semblava xocar amb aquestes escenes -gairebé decorats- d'una ciutat confortable i aparentment invulnerable. M'he fixat avui en les cares de la gent. La mascareta em donava una falsa sensació d'ocultació, i m'he entretingut a mirar les persones amb més franquesa, menys veladament, com si els volgués llegir els ulls i el pensament. I confesso que no n'he tret cap conclusió: no sé si la gent que passejava, entrava a les botigues o seia a les terrasses, se sentia segura o temorosa, còmoda o tensa, fràgil o dura. Però mirar les cares amb profunditat sí que m'ha servit per veure la ciutat d'una manera diferent. Normalment mirem i ens fixem en els edificis, els carrers, els racons, els arbres, les finestres, els efectes de la llum sobre determinats detalls, el tros de cel que es retalla damunt nostre... També mirem a les persones en el seu conjunt, però gairebé mai els seus rostres, les expressions, els detalls de les mirades, la gestualitat, la postura... Tot això, que tan bé saben mirar els fotògrafs, conforma la realitat de Barcelona. Avui he sentit com si a la ciutat li haguessin tret tot allò que ens distreu i és sobrer, i quedés la seva essència, la seva ànima, la seva vida. És segur una imatge falsa, un autoengany, fruit de l'al·lucinació dels vint-i-tres graus d'un migdia de juliol. Gairebé com beure una copa de xampany glaçat en l'ombratge frescal d'un jardí modernista.

2.7.20

Breus

La impossibilitat de trobar una lectura adient al moment és una font de profund malestar. Aquests dies, recorro a Pla.

***

Parlant de Pla, corre per les xarxes un fragment d'una entrevista a un vell i murri Pla, de l'any 80. Hi trobo afirmacions d'una profunda vigència. La gent ha de poder viure, diu.

***

Sí que m'ha agradat, entre tanta lectura fallida, Enfermos antiguos, de Vicente Valero. Un llibre còmode, acollidor, d'un autor a seguir.

***

L'estiu, aquest any, tot i no ser tan calorós, és més hostil.

***

Dino amb l'À. a una terrassa de Sant Gervasi. La calor transforma la ciutat, la fa boirosa, difumina els seus contorns. També alenteix els moviments de la gent, inhibeix l'enginy, impossibilita vestir adequadament.

*** 

Gregorio Luri publica una imatge d'una estàtua de Voltaire vandalitzada a París i l'acompanya d'aquesta cita del pensador francès: En la meva vida només he adreçat una pregària a Déu, una de molt curta: Oh, Senyor, fes ridículs els meus enemics. I Déu m'ho ha concedit.
No deixa de ser, però, una victòria pírrica, que provoca un mig somriure amarg.

***
Llegeixo el següent fragment en un article d'un suplement de moda -que, evidentment, no hauria de llegir, d'un gran diari. Sembla ser que acompanyava una imatge icònica d'un prestigiós activista progressista milenial (no sé quina d'aquestes quatre paraules posar en cursiva, així que opto per posar-les totes):

Claro, por supuesto, la generación milenial ha tenido que vivir la gran recesión de 2008, la guerra de Irak, el incremento de las deportaciones, la emergencia climática, la Administración Trump y la pandemia del coronavirus antes de cumplir los 35.

I no puc deixar de pensar, ¡oh Déu meu, quina vida tan dura!, més tenint en compte que les recessions són periòdiques i totes les generacions les han viscut (majoritàriament sense sistemes de protecció social com els actuals), la guerra d'Irak va afectar bàsicament els iraquians, no veig gaire milenials occidentals deportats i els grans afectats de l'epidèmia del coronavirus han estat persones grans que sí que havien viscut en primera persona guerres i penúries, i ara han mort sols, en molts casos.
Recordo que fa uns anys va sortir a la televisió una dona francesa que havia assolit un rècord de longevitat. Havia viscut la Gran Guerra, on havia perdut el seu marit (portava vuitanta anys vídua), la crisi del 29 i totes les successives, la Segona Guerra Mundial i l'ocupació, la postguerra, la mort dels fills...
Així que, milenials...

21.6.20

Pinyols d'aubercoc

No sé per què no l'he llegit abans. Vaig estar a punt de fer-ho quan va sortir-ne la primera edició, però finalment no ho vaig fer, per la incapacitat d'abastar-ho tot. Però també em sorprèn que no tingués més ressò en el seu moment, que no hi haguessin més crítiques, més pressió que m'obligués a llegir-lo. Bé, menteixo, no em sorprèn, el que sí que em segueixen sorprenent són els criteris que dirigeixen la selecció de l'aparador literari local.
Emili Manzano crea, amb Pinyols d'aubercoc, una petita joia. Una joia confegida amb els materials que més aprecio: infantesa, nostàlgia, puresa, solitud, personatges d'un món en desaparició... Són materials que no llueixen especialment ni criden l'atenció en la nostra societat fascinada pel brilli-brilli, però que tenen el valor indiscutible d'una autenticitat rústica. Materials nobles treballats amb ofici per una mà que imagino callosa i alhora amigable, com el territori on transcorren aquestes històries travades per un nexe invisible però ben present. Històries que, al meu parer, van creixent a mesura que avança el text i ens transporten al nostre propi passat, a allò comú que tenen totes les infanteses i joventuts.
L'acabo de nit, una nit plujosa que m'impedeix passar-la al ras, llegint, com feia l'autor en la seva joventut. Nits en blanc de lectura sota les estrelles. En canvi, aprofito l'inesperat insomni per venir a escriure aquestes línies -i d'altres- amb ganes de que arribi l'alba i el matí, per esmorzar una ensaïmada sucada en cafè amb llet, com feia n'A, en un cafè, mentre l'autor l'observava, incapaç d'anunciar-li la seva partida cap a Barcelona.
Són aquests episodis del despertar de l'amor -un cap que es recolza sobre una esquena en un trajecte en motocicleta, una aturada per mirar el mar, uns silencis compartits que ho diuen tot- o d'altres desamors que fereixen l'autor entre perfum de tomaqueres i nedades en un safereig, el que m'ha resultat més viu i proper d'una lectura que embolcalla amb la veu dialectal del narrador. Una veu que arrossega amb el seu llenguatge viu, a voltes desconegut i lèxicament difícil, i que s'emporta el lector del seu estàndard fins fer-lo sentir interiorment en el mateix registre.
Una lectura ineludible d'un autor que, malauradament, ja no veiem en una pantalla de televisió cada cop més plana i buida.

19.6.20

Els plàstics

Rellegeixo el fantàstic Aigua de mar, segon volum de l'Obra Completa de Josep Pla i m'adono que porta una dedicatòria de la G. de Sant Jordi de 1992. Recordo quan comprava -o em regalaven- aquells primers volums, que llegia i guardava com un tresor. M'agradava, i segueix agradant-me, el seu color vermell, la seva mida manejable, l'enquadernació en pell, el disseny que volia assemblar-se al de la Pléiade... No m'agradava gens, en canvi, i segueix sense agradar-me, el plàstic transparent que els protegeix. Volia llavors llençar-los de seguida i deixar la noble pell al descobert, però pensava que així quedarien més protegits i que ja arribaria el moment de desfer-se d'aquestes sobrecobertes. Però han passat gairebé trenta anys i els plàstics segueixen cobrint les enquadernacions de pell, protegint-les del pas d'un temps que ja ha passat, preservant els llibres per a un futur que ja ha arribat o, fins i tot, ha passat. I ara ja no em pregunto si cal o no conservar els plàstics, sinó més aviat per què preservem aquests llibres, per què els guardem, per què els tenim, a què respon aquesta dèria conservacionista. I l'única explicació que hi trobo és que hi ha possessions que ens ajuden, d'alguna manera, a enriquir la vida, a fer-la més plena i plausible.
Mirava l'altre dia una sèrie de revistes franceses de decoració que també guardem. Passaven per aquelles pàgines unes cases magnífiques, d'una bellesa rotunda, que combina antiguitat amb bon gust, caràcter amb entorn. Masos provençals i manoirs atlàntics, jardins, piscines, biblioteques... I em preguntava si seríem més feliços en una d'aquelles cases. I la resposta és que probablement no. Avui, a l'hora de dinar, hem recordat amb l'À. i l'N. alguns episodis de la seva infantesa, jocs i tonteries d'uns quants anys enrere. Rememorant l'escenari d'algun d'aquells jocs, l'N. ha acabat dient que l'altra casa era més guai, quan ara vivim indiscutiblement en una casa millor, més gran, més espaiosa, més acollidora, més bonica; en l'altra ella ni tan sols tenia un espai on escriure. Però l'altra casa era més guai, potser perquè s'adona que ja no tornarà a ser aquella nena que hi vivia ni a gaudir amb aquells jocs ingenus que hi tenien lloc. Tot just ahir cantaven a l'escola L'hora dels adéus, separats, sense ni tan sols poder abraçar-se, en el seu últim dia d'educació primària, agafats per uns mocadors de colors.
Les sobrecobertes de plàstic romanen, però el temps no s'atura. 

13.6.20

Grisos

Una autopista amb molts carrils, on tothom pot circular per on vulgui. Però resulta que els carrils centrals estan permanentment plens d'obstacles que, interessadament, es col·loquen per dificultar el pas i només els dels extrems estan lliures per transitar-hi amb comoditat. Aquesta és la imatge de la política actual, a Catalunya, a Espanya i al món.
Però no us preocupeu, aturarem el cotxe sempre que calgui, a retirar els obstacles, amb dignitat, per seguir circulant pels carrils centrals, encara que des dels extrems ens passin els cotxes rabent, tocant el clàxon, amb la música a tot drap.

***

I els matisos desapareixen també ens els judicis històrics. Tot ha de ser immaculat, sense cap taca. I de sants, n'hi ha ben pocs, abans i ara. Potser ara menys que mai, malgrat les contínues lliçons que ens dóna el neopuritanisme.
Com vaig llegir no recordo on, si Churchill no us agrada, espereu que us presenti el seu enemic. De qui ell, per cert, ens va salvar.
O, ja que eliminem els matisos, anem al saber popular: de desagraïts l'infern n'és ple.

***

La Bíblia, i la seva interpretació més ortodoxa, situava el diluvi universal com un càstig al pecat dels homes. És l'exponent més clar d'una visió de l'home -i la dona- com a pecadors, en permanent situació de culpa i necessitat de demanar perdó.
La visió, que, des d'alguns angles, es dóna d'aquesta pandèmia, també com un càstig a uns suposats pecats o mals comportaments de la civilització humana, no deixa de ser una altra perspectiva del mateix tipus de pensament religiós i no científic. L'única dada que ens ha aportat la ciència respecte a la influència del comportament humà en l'origen de la pandèmia és l'ús de certs animals salvatges per a l'alimentació humana.

7.6.20

Notes

Moc cel i terra per trobar un llibre que m'interessa. Em fa una mandra enorme moure l'ordinador d'habitació i connectar-lo a la tele per veure una sèrie de televisió.

***

Records de la catequesi: benaventurats els pobres perquè per a ells serà el regne dels cels. I així era amb tot (la puresa, la bondat...): la vida eterna compensava de totes les mancances de la vida terrenal. Espero que això valgui també per les ideologies: que viure en el dubte, en el qüestionament de les pròpies maneres de pensar, en la consciència de que no existeix la veritat absoluta, en la no imposició, sigui compensat en l'altra vida respecte a la possessió de la raó absoluta, l'alliçonament permanent i la superioritat ideològica.

***

Giri cap on em giri, aquest segle té visos de convertir-se en inhòspit i manicomial. Nova anormalitat.

***

Escena nocturna de pluja en una parada d'autobús. Quan l'autobús arriba, Stevens tapa amb el paraigua a Miss Kenton i l'acompanya fins que puja a la plataforma del darrere. Intercanvien unes paraules de comiat. Segueix caient l'aigua. Miss Kenton té els ulls negats. Mentre l'autobús s'allunya, Stevens li diu adéu aixecant el barret. Tota una vida llançada per la borda, servint, i servint la persona equivocada. Les restes del dia: Ishiguro, Ivory, Thompson, Hopkins.

***

Quien roba a un ladrón, mil años de perdón, diu la dita popular. Una dita que no sé si és aplicable a qui, amb cinisme, enganya a un cínic fent veure que s'empassa el seu discurs ple de cinisme.  

4.6.20

Felicitat

Rellegir Pla és probablement una de les més grans meravelles que ofereix la lectura.
Un viatge frustrat. 1918 (aquest any epidèmic sembla omnipresent), Pla i l'Hermós naveguen en un gussi per la Costa Brava direcció França. S'aturen a diferents indrets, arreu hi tenen coneguts amb qui comparteixen estovalles, xerrera i beguda. A Sa Riera els rep la família de Florià Pi, un d'aquests amics. El dinar que fan és monumental: llobarros, conills de bosc, allioli... Deixem que Pla ho narri:

El dinar i la sobretaula han durat de les tres de la tarda a quarts de deu de la nit. Tot ha estat abundant i suculent. L'allioli ha estat famós, sòlid, d'una absoluta consistència: s'hi aguantava dreta la mà de morter. Com a postres, hem menjat raïm. Hem passat la tarda fent rosquills. Res no hi ha per a provocar l'apetència d'aquest líquid com la pastositat que l'allioli deixa a la llengua. Les cançons han estat abundants i directes: no era pas el moment de gaires compliments. Hem esgotat la provisió de conyac nostra i la de la casa. La gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, fuma, s'asseu i s'alça de la taula, sense parar. Hermós, que aquests ambients fascinen, ha tingut moments de remolí dionisíac.

Però el que m'interessa més de la narració és la reflexió que ve tot seguit i que coincideix amb el que em faig sovint, especialment en dies difícils com els que hem viscut darrerament:

¿Quant segles fa -penso- que la gent d'aquest país fa aquesta vida? ¿És que tot això pot durar sempre? ¿Tota aquesta delirant follia primitiva i decadent, no tindrà un fi? De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria, que indefectiblement està cridada a perdre's.

Els signes de l'anomenada -i francament detestable, tant el terme en sí com en ella mateixa- posmodernitat poden fer pensar que aquesta follia primitiva i decadent ha mort. Però en realitat no és així. Ha agafat altres formes, algunes vegades més sofisticades, d'altres en forma d'un puritanisme alliçonador que és pura façana, però continua sent ben present. Veig ara les terrasses més plenes que mai, malgrat l'aparent risc i, com escriu Pla, la gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, s'asseu i s'alça de la taula sense parar. I aquest desfici, aquesta felicitat que diu Pla, també em sembla que indefectiblement està cridada a perdre's.

2.6.20

Apunts

Acabo de llegir-me L'estrangera, de Claudia Durastanti, llibre inclassificable i diria que també difícil de ponderar, en el qual hi he trobat algun impacte precís enmig de moltes divagacions que, personalment, m'han resultat nebuloses (potser per incapacitat pròpia, ho reconec). N'havia llegit ressenyes que definien l'obra com una reflexió sobre la identitat, en abstracte, i a mi m'ha semblat més aviat una anàlisi de la complexa identitat individual de l'autora, que, personalment, he sentit llunyana i en algun moment inaccessible, malgrat la indubtable sinceritat de la seva escriptura.
Curiosament, el que més m'ha agradat del llibre és un fragment on, tornada dels Estats Units amb la seva família, explica que qui va ensenyar-li l'italià estàndard fou el seu germà adolescent. Entre tant barroquisme i inestabilitat familiar, com un mar en permanent tempesta, em va agradar trobar la llengua precisa del germà jovenet com una boia, un flotador fet de classicisme:

Quan em pregunten qui em va ensenyar a expressar-me, entre avis immigrant que parlaven una llengua tota trencada i uns pares que no sabien corregir els meus errors de pronúncia, m'adono que la primera llengua que vaig parlar va ser la de la primera persona que vaig estimar: l'italià d'un noiet sis anys més gran que jo, melòdic i lliure d'entrebancs, defensat amb obstinació quan ningú al nostre voltant el parlava sense un accent marcat, en una regió on l'ús del parlar local coincidia amb la ciutadania. La llengua d'un adolescent, apresa dels telefilms doblats a l'italià, encara fresca, ingènua i dolça, la veu del meu germà que a estones encara és la meva. Me'n va ensenyar ell, d'evitar la humiliació que ve després de cada acte comunicatiu fallit: com més vulgar i volgudament molesta era la manera com parlaven els pares, més precisos érem nosaltres, convençuts que ser correctes en el lèxic implicaria ser correctes també en la vida, i alliberar-nos per fi de les seves estranyeses.

***

Periòdicament cal tornar a lectures -i autors- de referència, que actuen també com una boia on aturar-nos a descansar, per poder seguir després travessies en mars oberts desconeguts, on no sabem què hi trobarem. Lectures i autors confortables, com la calor d'una llar de foc a l'hivern, que ens porten per ondulacions suaus i paisatges coneguts. Una confortabilitat no exempta, però, de descobriments -o redescobriments-, de belleses que ens semblen noves -o que ens ofereixen nous angles de visió- i de perspectives -no m'agrada parlar de reptes- que se'ns mostren diferents en cada lectura.
He començat una altra vegada aquest grandíssim volum de l'obra planiana que és Aigua de mar, potser el més rodó dels que inclouen textos i llibres diversos. I d'entrada, en el Bodegó amb peixos inicial, m'he trobat una reflexió purament pascaliana d'una saviesa indiscutible i diàfana. És una reflexió que enllaça amb el que escrivia fa uns dies en relació a la inquietud -incapacitat d'estar-se quiet- de l'home i a aquella afirmació de Pascal tan aplicable al moment actual: allò que les desgràcies de l'home vénen de no saber estar-se quiet entre les seves quatre parets. Doncs bé, Pla escriu sobre la seva estada a Fornells -una de les cales de Begur- on va viure una temporada després de la guerra i sobre el tedi que regnava en aquell paratge:

A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la nostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es feia impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen -sense cap raó- que ensopir-se és morir una mica. 

I així anem entrant en la sàvia escriptura planiana, en aquesta navegació que ens porta de les reflexions sobre el tedi al coneixement de la qualitat de cada peix, i de cadascun dels seus subtipus, i dels hàbitats on cal pescar-los i com cal menjar-los. Per acabar aprenent fets incontestables com ara aquest:

Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre's, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumat, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posin un claret blanc, sec, un vi de macabeus de l'Escala amb les sardines i un vi negre d'una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies...