Cotxe, tren, vida

Un dia, parlant amb X., em deia que se sentia especialment còmode i protegit al seu cotxe. Allí, escoltant la seva emissora de ràdio preferida, se sentia en pau i invulnerable. No li falta raó. El cotxe és un hábitat especial i pot arribar a ser com una bombolla que t'aïlla del món. Tanmateix, jo només m'hi sento del tot invulnerable els dies que condueixo sol ja entrada la nit. Sé, llavors, que la G. i els nens ja fa estona que són a casa, sans i estalvis, i que a aquelles hores el telèfon ja no m'importunarà més. M'allunyo de les notícies del món real -o més aviat irreal- amb què ens bombardeja la ràdio i poso música. Dins d'aquella caixa metàl·lica que roda, o quasi llisca, per l'asfalt, bressolat per la música, em sento protegit i fora del món.
La vida, però, és fora dels cotxes. Quan el deixo a casa i em desplaço amb tren, metro o caminant, m'adono que el pols de la vida es pren al carrer. No cal estar gaire expectant per copsar escenes, sketchs, d'aquest petit món nostre:

Avui, en un parc de Barcelona, noto un moviment darrere meu, com unes petjades estranyes. Em giro i em trobo amb una imatge quasi de conte. Un ànec -o potser una oca- adult, seguit de tres cries i, tancant la comitiva, un altre individu adult. Caminaven així en fila tota la familia, amb aire seriós, encara que en desplaçar-se movien tots el cos còmicament. M'he aturat una estona a mirar-los com es desplaçaven d'un estany a un altre. Tot i estar capficat pel matí difícil que m'esperava, se m'ha escapat un somriure inevitable i beatífic.

Tornant a casa, al tren, escolto la conversa de dues senyores grans. Em crida l'atenció el seu català, puríssim. Només veig els seus caps blancs, també immaculats, que sobresurten dels seients. N'hi ha una que porta la veu cantant:
- D'això ara en diuen Montcada-Ripollet. Abans es deia Mas Rampinyo. Tota la vida. Te'n recordes?
I sense esperar la resposta, segueix:
- I de la Florida ara no sé pas com en diuen. (Pausa). Ja me'n recordaré, ja.
El tren anuncia l'estació.
- Això, Santa Perpètua de la Mogoda! Però si Santa Perpètua és lluny d'aquí. Aquí hi ha les torres i sempre se n'havia dit la Florida. Santa Perpètua és més enllà. Aquí a prop hi tenia la torre la Bella Dorita. Te'n recordes de la Bella Dorita? Sí, de la revista, del Paralelo- I deia anar un sospir.
Baixen a la següent estació, la més jove ajudant la més gran i les veig caminar, dificultosament, per l'andana, xerrant. Penso què en quedarà d'aquest món passat, que potser és més nostre que l'actual, quan vagin desapareixent els últims testimonis.

Al matí, com cada dia que agafo al tren -que són ben pocs- em trobo la noia dels ulls verds. Seiem sempre al mateix vagó però, casualment, no he tornat a seure més davant seu. No cada dia és propici per la poesia. Amb l'arribada de la primavera ha deixat a casa la jaqueta -lletja- que duia l'hivern. Avui s'ha protegit dels raigs baixos del sol matiner amb unes ulleres de sol que han apagat els seus ulls verd aigua. El sol seguía envaint el vagó però la llum ha perdut un punt d'ambre i de calidesa.

És curiós com una noia guapa fa perdre els papers i genera fàcilment situacions ridícules. I no ho dic pel que acabo d'escriure -que potser també. Entro a la fruiteria, on fa temps que no anava. Veig que hi ha una noia nova, mallorquina. Despatxa un home de la meva edat, de posat més aviat seriós, però que es va mostrant deliqüescent a la bellesa de la noia. Vol fer durar artificialment la conversa intranscendent pròpia de la compra de préssecs i albergínies amb preguntes encara més insulses que el preu de les pomes o la qualitat de les síndries.
- I a Mallorca, què es parla més mallorquí o castellà?
- Ara potser castellà- contesta ella educadament.
- És bonic el mallorquí, més que el valencià, oi?
- Home, jo què vol que li digui...
I així va seguint la cosa, mentre es va formant una cua de gent amb bosses plenes de fruites i verdures diverses, tot i que cap dels homes protestem, potser pensant en demanar, quan arribi el nostre torn, la recepta de les ensaïmades. 

Segur que és bo

Parlàvem -i sense voler creàvem polèmica- fa un temps al voltant de Pollock. No sé per què l'última vinyeta de Jordi Labanda al Magazine m'hi ha fet pensar.

Som nens

És dissabte però el pare ha anat a treballar. Quan arriba a casa, al vespre, la mare li explica que a la tarda han trucat preguntant pel seu fill. Quan ha demanat de part de qui era, una veu prima li ha contestat que d'una nena de la seva classe. La conversa ha durat molt poc. Preguntat pel motiu de la trucada, el fill ha explicat que la nena l'havia convidat a casa seva a saltar en un llit elàstic que li havien regalat. El fill, ocupat en aquell moment mirant una pel·lícula a la tele, havia refusat la invitació. El pare, considerant que una resposta tan sincerament abrupta pecava d'una certa descortesia i pensant també que un futur proper (quatre, cinc anys?) una invitació com aquesta seria francament benvinguda pel fill, li ha volgut explicar que en aquests casos calia actuar d'una forma més educada: donar algun argument per la negativa, explicar que el seu pare no hi era i la seva mare no podia acompanyar-lo en aquell moment, manifestar que estaria encantat d'anar-hi en una altra ocasió, proposar una data alternativa... Li suggereix que quan vegi la nena el dilluns la convidi ell a jugar a casa. Però el fill desarma el pare i tots els seus arguments propis de la conducta adulta amb una simple frase:
- Tranquil, papa. No passa res. Que som nens.

Dos poetes, Finzi-Contini

A vegades hi ha textos aliens que et sorprenen per la proximitat amb la sensibilitat pròpia. És el que m'ha passat en llegir aquest post d'Enrique García-Máiquez en què compara dos poemes: un de seu i un de Miguel d'Ors. Són uns magnífics poemes; això no em va sorprendre perquè són uns magnífics poetes. Però sí que em vaig sentir frapat en llegir una cosa tan propera en infinitat d'aspectes: el record dels pares, la mirada dels fills, la bellesa de determinades accions esportives (i sobre tot l'elegància vintage de les escenes esportives), el tennis en el cas del poema de d'Ors... Fins i tot la referència a l'obra de Bassani El jardí dels Finzi-Contini.
No voldria comparar-me en absolut amb aquests grans poetes i sé que quedaré molt malament a la foto, però, després de llegir Salto i Revés, no puc deixar de reproduir aquí un inèdit meu, que puc assegurar que va ser escrit abans de llegir-los i comparteix una certa atmosfera amb els anteriors:

Campo de deportes
               a Alvaro de Campos
Raquetas de madera
-Maxpli, Slazenger-
dibujan en el aire
arcos imposibles.
Golpean con sus cuerdas
-de tripa de cerdo-
bolas blancas Dunlop Fort.

Su cloc tendría un eco
de ese jardín de Ferrara
de los Finzi-Contini,
si ello fuera posible
en este pequeño pueblo.
Mientras, las banderas ondean,
-rojo, amarillo, negro-
impasibles al tiempo,
en sus firmes mástiles.
Está cerrado el gimnasio,
con sus cuerdas, potros y plíntons,
tan odiosos,
tan odiados.

Se desconchan las paredes
de la piscina celeste,
vacía y muerta
en invierno
como una ballena varada.
Jugamos al fútbol
sobre la pista de cemento,
corriendo tras el balón
como si nos fuera en ello la vida.

Y no hay nada más cierto:
nos iba la vida en ello.

Nunca habremos vivido
con tanta realidad.
Nunca habremos luchado
con tanta razón.
Nunca habremos sentido
con tanta verdad.

Como aquella niña
que el solitario poeta portugués
veía desde su ventana
comiendo chocolate,
ahí estamos nosotros
desenvolviendo el papel de plata
de cada contraataque,
rematando los córners
con nuestra frente
inerme aún al engaño.

¡Corre! ¡Chuta fuerte!
Te va la vida en ello.

***
I, per cert, de Revés de Miguel d'Ors m'han agradat especialment aquests versos:

[...] Tú tienes —hoy lo sé—

cuarenta y tres, y estás en el momento
dorado de tu vida. Un halo heroico
circunda tu figura.

43 anys, moment daurat de la vida. Potser sí...

La falç

Per a qui s’ha de guanyar el pa, dia sí dia també, amb un treball físic, ha de resultar certament molest sentir les conegudes lloances cap aquest tipus de feines per part dels esquenafreds que només les practiquem puntualment, quan ens ve de gust o no tenim altre remei. I la veritat és que no els falta raó.
- La terra hauria d’estar a alçada d’escriptori- deia al meu pare un pagès savi que feia tot el possible per apostatar de l’ofici familiar. I tampoc li faltava raó.
No seré jo, doncs, qui canti les falses excel·lències d’aquests treballs durs, duríssims. Però sí que lloaré les bondats que tenen per als qui estem fatigats de treballar, amb totes les conseqüències, a alçada d’escriptori.
He agafat avui una falç vella –molt vella- que feia servir el meu pare. Té el mànec de fusta pollat i lluent de tant agafar-lo; el tall rogallós necessita una esmolada. És una eina arcaica, extemporània a l’època dels desbrossadors motoritzats i dels bufadors per recollir fulles. En canvi, encara veig, trenta anys enrere, el meu pare fent servir aquesta falç per segar les males herbes abans de començar a cavar l’hort. Sense camisa, suat, moreno, valent, orgullós d'aquell treball. És una imatge que recordo amb gran vivesa.
Avui he volgut emular-lo. Les males herbes de l’hort veí començaven a ficar-se al jardí de casa: gramínies d’espiga erma, fonolls olorosos, pixallits gegantins, alguna ortiga pèrfida... He agafat la falç i he començat a segar amb fúria, lluitant contra aquests enemics vegetals. L’eina poc esmolada obligava a un esforç addicional,  a treure una punta de mala llet a l'hora de colpejar cada revés a dues mans. El sol s’ha amagat i ha començat a caure alguna gota fresca recomfortant que temperava  la calor. Això em permetia segar encara amb més força. Amb més o menys resistència les tiges acabaven cedint, cap no es salvava. He entès llavors perquè aquestes eines s’associen a les revoltes: la falç i el martell, els segadors... Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes, diu un dels versos de l’himne. I el cert és que per uns moments he comprès que qui té una eina com aquesta a les mans pugui sentir-se posseïdor d’un poder omnímode, capaç de segar grillons i cadenes. Amb una simple falç vella i rovellada.

Parc anglès

Avui, en un dels dies més foscos que una primavera mediterrània pot admetre, el parc de la Ciutadella tenia un aire anglès. L'hivernacle feia pensar en Holland Park o en algun jardí de Kensington. Després, la pluja ha començat a caure amb una força desproporcionada i fins i tot l'aire britànic s'ha perdut amb aquest excés de rauxa.

Némirovsky

Tot i que alguna de les seves novel•les m’ha avorrit, Irène Némirovsky em sembla una novel•lista excel•lent. Més que pels arguments que, com ja he escrit alguna vegada, és el que m’acaba interessant menys d’una novel•la, per la seva capacitat de transmetre a la perfecció determinades escenes, atmosferes, sensacions.

Una de les meves compres del dia de Sant Jordi va ser El malentendido, la seva primera novel•la, que comença ja amb una escena magníficament resolta. És simplement el despertar d’un jove a l’habitació d’un hotel de la costa basca. Némirovsky ens dibuixa el moment amb traços mestres: el sol que entra pels finestrals, la sensació de pau vacacional, els sons de l’estiu, la promesa d’un nou dia, el cambrer que arriba amb la safata de l’esmorzar... N’hi ha prou amb aquests elements per situar-nos en l’ambient i en l’estat d’ànim del personatge. I per fer sentir al lector ganes de protagonitzar aquesta escena, de poder traslladar-se a un hotel belle époque d’Hendaia i, per què no, de poder conèixer després la bella Denise, partenaire del protagonista de la història.

Resistència

Fa uns anys vaig escriure que no m'agradava veure com a les escoles s'obligava els nens a cantar l'himne del Barça, com en altres temps s'obligava a cantar el Cara el sol. En aquestes èpoques de comparacions desafortunades, reconec que la meva també ho era. Però, sent la comparació exagerada, el fet no deixa de ser un acte de totalitarisme i falta de respecte al pluralisme. I no es tracta d'un fet puntual. En tenim proves diverses.
Ahir, l'N. -cinc anys- em diu:
- Papa, l'altre dia al menjador de l'escola ens van fer cantar la cançó del Barça. I jo no volia...
A la meva indignació per aquest ens van fer cantar, va seguir la meva satisfacció pel i jo no volia.
Cinc anyets només, però ja apunta fermesa i voluntat de resistència. Orgull de pare.

Foto: Nens de l'Espanyol, 2012

Cargol

Aquest matí he sortit d'hora al jardí. Encara feia fred, però el sol ja lluïa. M'he estat una estona palplantat al sol, sense fer res. S'hi estava bé allí, mirant les farigoles acabades de plantar, escoltant els ocells. I allí, sobre una vella travessa de fusta, hi havia un cargol arrossegant-se. M'ha semblat extraordinari aquell cargol. Il·luminat pel sol, amb el cos ben estès i les banyes dretes, carregant una gran closca, m'ha semblat un animal bellíssim. Ningú es fixa en els cargols, però aquest valia la pena. Ha estat una llàstima que no portés el telèfon a sobre perquè m'hauria agradat fotografiar-lo.
I llavors he pensat també en el contrast entre el ritme pausat d'aquell cargol i la vida frenètica que portem a vegades; entre la closca que té sempre al seu abast per protegir-se i com trobem a faltar de vegades un racó on amagar-nos, i he recordat un poema de Miquel Martí i Pol, que defineix molt bé els nostres temps:

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l'hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l'ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l'amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d'aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

(Miquel Martí i Pol, de Llibre de les solituds)

Roxanne

Parlàvem l'altre dia d'aniversaris, cada cop més llunyans. Avui sento per la ràdio que una de les cançons que més hem escoltat -i que també més ens ha emocionat- compleix ja 35 anys.
Dels bons Police -els dels inicis, els d'Outlandos d'amour- Roxanne: