17.9.18

Instint golejador

Sempre s'ha dit que hi ha jugadors de futbol que tenen una relació especial amb el gol. No es tracta de jugadors de qualitat excepcional, que també marquen gols perquè ho fan gairebé tot bé. Ni futbolistes especialment hàbils, talentosos o ràpids que acaben tenint també capacitat golejadora. No. Em refereixo a aquells davanters de raça que semblen atreure magnèticament la pilota, que són capaços de fer gols impensables caient, ensopegant o utilitzant qualsevol part del seu cos; davanters centre que s'arrosseguen vuitanta-nou minuts pel camp sense ni olorar la pilota i que, en un segon, foraden la xarxa sense que ningú sàpiga com. Són jugadors per a qui el gol suposa un paroxisme quasi sexual, que encomanen a la seva afició. Jugadors que, després d'haver marcat, corren cap al córner, es treuen la samarreta, criden a la càmera i, abans, pujaven a les tanques. Jugadors que no fan balls estúpids ni porten tupés. Doncs bé, es diu que aquests jugadors incapaços de respirar fora de l'àrea, que viuen i depenen del gol, experimenten una mena de bloqueig quan porten uns quants partits sense marcar; un col·lapse que els posa en tensió i els obsessiona; una necessitat de marcar que els fa fallar més del compte i crea un cercle viciós, que només es trenca si finalment arriba el gol alliberador i orgàsmic.
Salvant totes les distàncies, els lectors podem arribar a experimentar un bloqueig semblant quan encadenem unes quantes lectures fallides. Sentim la necessitat d'encertar-la d'una vegada, l'obligació d'escollir bé, de no encadenar més fracassos.
Això és el que he experimentat avui. Malgrat alguna recomanació que he llegit recentement, El placer del viajero d'Ian McEwan no ha respost a les expectatives esperades ni, al meu parer, assoleix el nivell de El inocente, del mateix autor, que vaig llegir fa unes setmanes. Curiosament, M Train, de Patti Smith, té una sensibilitat que sento llunyana, a diferència del recent Devoción, de la mateixa autora. Actos obscenos en lugares privados, de Marco Missaroli, m'ha semblat una novel·la facileta i plena de tòpics, malgrat el una novela de una absoluta belleza, que ha derribado los cánones de la literatura italiana contemporánea, que recull la contracoberta. Rendez-vous à Positano, de Goliarda Sapienza, es fa llegir lentament. I Berlin Alexanderplatz també demana dosis curtes i paciència. Aquests dos últims segueixen a la meva tauleta de nit, com The book, d'Amaranth Borsuk, del qual m'han encarregat una ressenya.
Però ara, el 9 que sóc, no pot fer jugades de llarg recorregut, necessita marcar, rebentar la porteria, perforar la xarxa. I, sobre tot, no fallar. Per això, avui a la Documenta, he sentit la pressió del davanter centre. Han passat molts llibres per les meves mans que en circumstàncies normals hauria rematat -comprat- sense contemplacions. Podria fer-ne la llista, però seria molt llarga. M'hi he passat una bona estona. Al final, m'ha vençut el dubte, la indecisió, la indefinició, la por a una nova errada i el conseqüent desterrament a la banqueta.
Bé, al final no ha estat del tot així. He buscat llibres de Graham Swift. Segurament aquest escriptor anglès de l'excel·lent generació dels Ishiguro, Amis, Barnes o el ja esmentat McEwan s'ha vist situat en un segon pla, més discret, almenys al nostre país. Jo no l'he llegit mai i en tinc ganes. Buscava els seus Last orders o Wonderland però m'he trobat amb El domingo de las madres, en edició d'Anagrama, rematat amb la il·lustració a coberta d'un nu de Modigliani. I de sobte, he recordat que aquest llibre ja el tenia. Tinc l'original en anglès, Mothering sunday, signat per l'autor (en aquests llarguíssim tiratges signats, sense cap valor, que fan les editorials anglosaxones) i comprat una fosca tarda de desembre al Waterstones de Chelsea; un dia que el meu cap estava mig perdut en altres qüestions. Així que aquesta ha estat la meva elecció d'avui: en arribar a casa l'he recuperat i ara m'espera. Estic convençut de que entrarà per l'escaire.

13.9.18

Intimitat (I)


En l’entrada de El quadern gris de 5 de setembre de 1918, Josep Pla reflexiona sobre la sinceritat del seu dietari i, en general, sobre la de qualsevol escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments i sentiments més íntims. És un tema que m’interessa i en el qual penso sovint, especialment a l’hora de posar-me a escriure. Del text de Pla, que val molt la pena llegiríntegrament, jo en destacaria dos aspectes. L’un seria l’aparent incapacitat del llenguatge escrit i els seus convencionalismes a l’hora de reflectir el pensament i el sentiment humà a raig, d’una forma directa. Dic aparent, perquè hi ha molts autors que –a priori- han superat aquestes barreres. Penso en Joyce, Döblin, Woolf... els narradors més innovadors de les primeres dècades del segle XX que van utilitzar el monòleg interior i l’escriptura directa com a eina literària habitual. I dic també a priori perquè, malgrat tots els pedestals, personalment continuo tenint dubtes sobre l’eficàcia en els resultats pràctics de l’ús d’aquests instruments. Demano disculpes per la iconoclàstia.
El que conclou Pla sobre aquesta qüestió és: Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaços per representar aquesta segregació [es refereix al que ell anomena segregació visceral i inconnexa de la intimitat], no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?
Atès que El quadern gris és un dietari que neix a partir de les anotacions d’uns quaderns de joventut dels anys en què està datat (1918-1919), reescrit però en la maduresa dels anys 60, seria interessant conèixer si aquesta reflexió és pròpia de la primera època –i prèvia per tant a la publicació de les obres de referència dels esmentats autors- o correspon ja a una època en què, aparentment, aquesta incapacitat del llenguatge per reflectir la intimitat més directa hauria estat superada en la creació literària. En una cerca ràpida als quaderns originals publicats fa uns anys per Destino a cura de Xavier Pla sóc incapaç de trobar qualsevol antecedent d’aquesta entrada. Per tant, tot i que Pla utilitzava també escrits d’altres orígens en la confecció de El quadern gris, sembla que es tractaria d’un text de maduresa en el qual Pla pensaria que, tot i que la intimitat fos expressable, difícilment seria comprensible.
L’altre aspecte especialment remarcable del text de Pla és el pes que tenen els condicionants  humans a l’hora de disfressar, amagar o traduir la intimitat real; és a dir, els límits de la sinceritat: l’engany manifest o l’autocensura de l’escriptor de diaris per tal de mostrar-se tal com ell vol que el vegem. Pla parla de els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència…, és dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Elements que sens dubte condicionen l’escriptura, especialment l’escriptura diarística. Pla ho exemplifica en el seu cas personal i escriu que jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. Més clar, l’aigua. I la seva conclusió no deixa lloc a dubtes: L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb si mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
A aquesta dualitat entre el que som en públic i el que som en privat, caldria afegir un altre element que Pla –individu independent i escriptor de raça- obvia: la implicació de terceres persones en l’exercici estricte de la sinceritat i la intimitat. És a dir, fins a quin punt l’exposició del jo més íntim que semblem exigir a un escriptor memorialístic afecta els altres. Com que el jo estricte no existeix, crec que aquest –el de la discreció, el respecte a la intimitat dels altres- és un aspecte més que condiciona i limita l’expressió sincera de la intimitat. Una barrera més que se suma a les que al·ludia Pla.
Seguirem escrivint sobre aquesta qüestió.

27.8.18

Pantel·leria

Amb la G. mirem una pel·lícula, A Bigger Splash, que té per escenari l’illa italiana de Pantel·leria. És un film estrany, inclassificable, que al final no és fàcil dir si ha agradat o no, però que resulta atractiu pels personatges, per la feina dels actors com Ralph Fiennes i Tilda Swinton i, sobre tot, per l’atmosfera d’aquesta illa bella, estranya i dura. Recordo que fa uns anys vaig estar-me mirant com arribar a Pantel·leria i ara em resulta un lloc encara més magnètic. Pedra, aigua, vent, sorra i, ara també, els caràcters dels personatges tràgics i excessius de la pel·lícula, la vil·la on viuen, el Mehari que condueixen o la seva forma de vestir-se i moure’s-hi, me la defineixen. També les seves construccions de pedra volcànica –els dammusi- que es confonen amb el paisatge de roca d'aquesta illa quasi africana. Tot això, i el contrast entre l’arribada d’immigrants des del sud, fugint d’Àfrica i de la pobresa, i el flux de turisme benestant i glamurós que arriba del nord configura la seva imatge més immediata. Un indret peculiar on, a poc més de vuit d’hores d’acabar les vacances, fugiria ara mateix.

25.8.18

Leiter, Boudin, Monet al jardí


Assegut al jardí, és el primer dia que llegeixo el diari en totes les vacances. Hi ha tot un reportatge sobre les novetats de la rentrée literària que em resulta d’escàs interès. En canvi, el suplement cultural va ben carregat. Inclou una peça sobre el fotògraf nord-americà Saul Leiter, que em va descobrir la P. i de qui Foto Colectania exposa a Barcelona una extraordinària mostra. L’encerta Juan Bufill quan diu que Leiter era un pintor que va fer les seves millors pintures mitjançant la fotografia. El seu ús del color i la seva composició en diferents plans són la clau d’una obra que sembla aturar el temps. El magnífic espai de la Colectania complementa a la perfecció les fotografies en color de Leiter, com també ho fa l’encertada edició del llibre All about Saul Leiter, editar per RM.
I de dos altres pintors, Boudin i Monet, ens parla també Cultura/s. En concret de l’exposició que els dedica el Thyssen de Madrid –mai ens lamentarem prou d’haver perdut aquest equipament- i de la relació, entre aquests dos artistes –mestre i deixeble- que sembla que no va ser mai del tot fàcil. Veure reproduïdes aquestes obres em trasllada a l’estiu que vam passar fa un parell d'anys a Normandia i a l’obra que vam veure als museus d’Honfleur i le Havre. I mentre llegeixo aquest article, un núvol tapa el sol i el cel agafa un aire de Boudin, a qui qualificaven precisament de rei del cel. Passen llavors volant dos bernats pescaires i un d’ells crida i es posa sobre un xiprer, on es queda parat. Escultural, sobre un arbre igualment esvelt, dibuixa una imatge bella i efímera. De seguida s’aixeca volant i se’n va, com una al·legoria d’aquest estiu que s’acaba.

21.8.18

Populisme

Excepcionalment, miro l’informatiu de la televisió i rebo amb horror la notícia de l’esfondrament d’un pont de l’autopista de Gènova. I recordo que fa una colla d’anys vam passar per algun d’aquests viaductes que sobrevolen la ciutat italiana i ja no ens van fer ni mica de gràcia. A la tele fa declaracions el ministre de l’Interior italià i la seva retòrica populista fa engúnia. Tristesa de veure com la política és, arreu, un terreny cada dia més adobat pel populisme més burd.

Calor

Afortunadament, ja ha passat la calor de les últimes setmanes. No se m’acut pitjor enemic per la reflexió serena, el pensament i la contemplació, que la calor. La calor enerva, tensiona, irrita. La calor impedeix pensar, passejar, badar; la calor tanca literalment els ulls de l’escriptor. Davant la calor, només sóc capaç de sobreviure, buscar maneres de pal·liar-la, esquivar-la, enganyar-la. Res més que això.

31.7.18

Luxe, civisme


Calor insuportable, la d’aquests dies. Especialment desagradable als carrers de la ciutat. Una calor que, allí, no té treva ni a la nit ni mai. Així que, a les vuit del vespre, caminant pel passeig de Gràcia, la calor és intensa, no ha minvat ni una mica: xafogor, humitat, incomoditat. I, de sobte, en un xamfrà s’obre una porta i surt una massa d’aire fresc. No, no és fresc, és fred, glacial. És un aire que et reconcilia amb la vida. Miro d’on ve i veig una noia que aguanta una porta oberta per deixar sortir unes persones, uns clients. La porta és de la botiga Louis Vuitton i m’adono que el luxe és precisament això, aquest aire fred, polar, que venç l’aire càlid i el desplaça cap al mig del carrer, per on caminem les masses. El luxe, la riquesa, és tenir a mà sempre un recurs per lluitar contra les adversitats.

***

I la calor ens obliga, fins i tot a Aiguafreda, a dormir amb les finestres ben obertes. I a sentir, cada nit, els crits, la música, les derrapades i accelerades de cotxe dels desconeguts que tenen per costum passar les matinades a l’altre costat del riu, fent soroll sense que les autoritats competents facin res per evitar-ho. I sentim també els lladrucs d’un gos que no descansa mai. Tot això després de no haver pogut aparcar al garatge perquè un cotxe envaeix una part del gual. I si el luxe  era un recurs a l’abast de pocs, sembla que l’educació i el civisme –aparentment més assequibles- també són elements restringits en una societat que es vanta de ser molt avançada.

25.7.18

Matí


Un dels avantatges de viure a Aiguafreda són aquestes nits –i matins- d’estiu. Al matí, a quarts de set, esmorzo el meu iogurt desnatat –habitualment de préssec- davant la finestra, oberta de bat a bat, de la cuina i sento com m’envolta un aire fresc meravellós. Són només dos minuts, mirant els cingles i sentint la fresca, però és un dels millors moments del dia.

22.7.18

Empat

De vegades, a la vida és millor patir una derrota sorollosa i indiscutible que conformar-se amb un abúlic i especulatiu empat a zero.

18.7.18

Escriure


Potser és la diabòlica mania d’escriure, que deia Pla, o tal vegada això seria massa presumptuós. La qüestió és que portava un parell de dies volent escriure sobre Camus, em sentia interpel·lat per la lectura de la seva biografia i pel que representa la complexitat del personatge i les projeccions que se’n poden fer, i em sentia inquiet, intranquil, per no haver escrit res i per no saber si seria capaç de fer-ho. El que vaig escriure ahir em sembla ara una pinzellada superficial, que em deixa insatisfet, però almenys sento una certa calma, com de feina complerta, simplement per haver-me posat a escriure.

***

Escric aquest text ahir, però com faig a vegades no el publico encara. Curiosament, mentrestant, m’escriu un missatge l’amic P. i em diu que va agradar-li molt l’entrada sobre Camus. Em reconforta.