28.9.14

Coincidències / complicitats

Mentre ressegueixo amb la mirada, absort, els títols dels llibres que descansen sobre el tauler d'una de les casetes de la fira de llibres vells del passeig de Gràcia, sento una veu que pregunta si jo sóc jo. Em giro i veig a X. i Y. És una feliç coincidencia trobar-nos precisament allí, entre tants llibres. I allà mateix ens posem a parlar una bona estona, feliços de retrobar-nos després de força temps. Ens expliquem breument, a traç gruixut, allò que la vida ens ha posat entre mans -projectes, feines, imprevistos- i inevitablement sortim a parlar de Binissaida. Allí, enmig de la gran ciutat, la imatge de la casa gran, blanca, majestuosa i ara llunyana, se'ns apareix amb tota nitidesa, com un indret mític. I mentre en parlem, com una altra feliç coincidencia, X. m'explica que acaba de veure, en una de les parades, una colla de volums dels dietaris de Trapiello.
No sap donar-me'n gaire referències més, però ara el meu únic objectiu -no sé ben bé per què, ja tinc tots aquests llibres- és trobar aquests salones. I tot i que la tasca no és fácil, no em costa gaire trobar-los, com si em guiés una intuició. Són allí, sobre un altre tauler, en l'edició de Pre-textos: sis o set volums, gastats, llegits amb avidesa. Només un d'ells, Una caña que piensa, és en el format antic, més petit i reproduint a la portada un fragment d'una pintura de Carpaccio. Modestament, he de dir que m'agradava molt més aquest format -el tamany, el paper, el disseny- que no pas l'actual, així que, tot i que ja el tinc, no puc evitar comprar-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i el fullejo. Conté, a mode de punt, un tros de paper que porta escrita a mà una adreça en l'anvers, i imprès l'escut i l'anotació Ayuntamiento de Santander en el revers. Les pàgines contenen algunes anotacions a llapis que serveixen, com les equacions que fèiem a l'escola, per identificar les X. del llibre: Juan Goytisolo, María Zambrano, José Bergamín, Jiménez Lozano... Algunes d'elles van acompanyades d'interrogants, fet que demostra la inseguretat del resultat d'alguna equació. Però més enllà d'aquests apunts més superficials, hi ha alguna anotació més personal. Allí on l'autor escriu Oía tejer a las arañas, el lector escriu Oía el tejer de las arañas (versión mía). I en un altre punt, el lector sembla corroborar amb un ok, un dels episodis del diari, com si n'hagués estat partícip. Però sens dubte, l'apunt més personal és aquell on fa seva una de les entrades del dietari de Trapiello. Escriu aquest:
Ella no sabe que muchas mañanas, cuando me quedo en casa solo, reparo en las cosas de las que se ha ocupado en las pasadas horas o en los últimos instantes antes de irse... Hoy,esas flores que ayer puso en una jarra. O me levanto, y paso la palma de mi mano por la cama que ella acaba de hacer, como si quisiera quitarle a la colcha una arruga que no tiene. Y entonces siento un amor más violento aún del que siento cuando está aquí, como si pudiese morir en ese mismo instante. Me llevaría eso, digo. Y vuelve uno más tranquilo a la mesa y siente, en la nuca, la mirada de las flores, y en el perfil izquierdo la sonrisa y la complicidad de la colcha blanca.
Y así, entre esas cosa y yo mismo, pasamos la mañana, y nos hacemos compañía en nuestra orfandad, que a veces siento tan definitiva que estoy tentado de hacer conmigo mismo alguna caridad.
I el lector assenyala aquest fragment amb una clau com les que dibuixàvem, també, al col·legi i escriu Para mi M., fent palesa així una de les grans virtuds -segurament la gran virtud- d'aquests diaris: la universalitat de les situacions i els sentiments que trobem en les seves pàgines; el to dels apunts d'una vida que, si utilitzéssim la terminología de la física, podríem dir que oscil·la en la mateixa longitud d'ona que la nostra. I és aquesta complicitat la que fa que aquest lector desconegut s'apropiï, per a la seva M., d'un text que Trapiello va escriure per a una altra M. i que tots nosaltres sentim que pertany a cadascuna de les M., G., A... que ens acompanyen en el nostre tortuós camí. Perquè d'aquests diaris podria dir-se allò que Màrius Torres escrivia de la poesia de Rosselló-Porcel: Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!

26.8.14

Art

En una de les sales del museu de Caldes de Montbui on s'exposen els dibuixos de Manolo Hugué, hi ha una finestra de la mateixa mida que els quadres i ubicada a la seva alçada, que dóna a uns camps. L'À. l'assenyala i diu:
- A mi, el quadre que m'agrada més, és aquest.
Segurament, el mateix Manolo li hauria donat la raó.

***
Tot passejant per Blanes, ens acostem perillosament a una sala d'exposicions que acostuma a atreure la nostra atenció. L' N. ho veu a venir i exclama:
- No, si us plau, a la quadreria, no!

23.8.14

Keira again

És dolça i té pocs matisos, però també és fresca i fa passar la set. De vegades, la cocacola és la beguda que ve més de gust. Passa el mateix amb determinades pel.lícules: les seves limitacions són prou evidents, però obtenen bons resultats i aconsegueixen els seus objectius. Begin again n'és un exemple. Comercialitat vestida d'esperit indie, dosi notable de sucre i una colla de tòpics innegables. Però també moments aconseguits d'emoció, música convincent per als no iniciats i, sobre tot, una fórmula infal.lible com la de la cocacola, basada en aquest cas en un sol ingredient: Keira Knightley. Jugant en aquest film el paper d'una cantant i compositora independent, gelosa d'una autenticitat que de vegades fa una mica de ràbia, enfrontant-se al repte de cantar i forçant massa els seus somriures, però emergint sempre gràcies a la combinació de bellesa, encant i caràcter que la convertiren ja en l'heroïna perfecta de Jane Austen a Orgull i prejudici. No li costa gens, doncs, carregar-se aquí la pel.lícula sobre les espatlles, fent un tàndem perfecte amb la ciutat de Nova York. Per cert, qui tingui temptacions d'esmentar els tòpics de NY de Begin again que pensi abans en Midnight in Paris, possiblement la pel.lícula amb més tòpics per metre de cel.luloide de la història. Però ja se sap que a Woody Allen tot se li tolera.

16.8.14

Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel: el trist final de dos poetes


Al número 112 de la revista Clarín podeu trobar l'article sobre els últims dies de Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel als sanatoris del Brull i de Puigdolena.

8.7.14

Esportistes


Aquests dies han passat per les meves mans sengles llibres sobre dos esportistes fora de sèrie. L'un, més conegut (tant el llibre com l'esportista), al voltant de la figura de l'atleta txecoslovac Emil Zátopek. L'autor de Córrer, Jean Echenoz, fa un repàs a la trajectòria d'aquest atleta extraordinari en un petit volum, fàcil i ben escrit, que es llegeix d'una tirada. De seguida, el desmanegat i esforçat Zátopek ens resulta simpàtic en la seva aparent facilitat per aconseguir unes victòries indiscutibles que mai resulten ostentoses. Quasi sembla que demani perdó per destrossar tots els rècords de curses de fons i endur-se, en el zenit de la seva carrera, les medalles d'or dels 5.000 i 10.000 metres i de la marató en els Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952. Zàtopek, que acudeix de vegades a les competicions en tren, sense temps per preparar-se ni descansar, amb un equipament inadequat, ens resulta alhora un heroi i un antiheroi, l'antítesi d'alguns astres, quasi semidéus, que poblen l'esport d'elit actual. Al final, la figura de Zátopek, que va pujant a l'escalafó militar txec en paral·lel als seus èxits esportius, acaba d'emergir quan dóna suport al líder aperturista Dubcek durant la Primavera de Praga i acaba sent represaliat, degradat i confinat, primer a unes mines d'urani, i després destinat a fer d'escombriaire pels carrers de la capital, on és aclamat per la gent.
L'altre llibre és el conte Fuera de juego, de Fabrizio Silei, magníficament il·lustrat per Maurizio A.C, Quarello, que vaig regalar a l'À. i que fabula la història d'un nen fervent admirador del futbolista austríac Matthias Sindelar. El conte es centra en l'actuació de l'anomenat Mozart del futbol -que per a mi resultava totalment desconegut- durant un partit Àustria-Alemanya de l'any 1938, que havia de suposar el comiat de la selecció austríaca i el festeig de la fusió dels dos equips en una gran Alemanya després de l'anschluss. Però Sindelar esgarria la festa als jerarques nazis amb una actuació i un gol memorable que certifica la victòria austríaca i acaba desafiant les autoritats negant-se repetidament a saludar la llotja braç en alt. Ell i el seu company Sesta es mantenen ferms i seriosos mentre la resta de jugadors saluden a la romana. Sindelar emergeix, doncs, també amb la seva valentia que el condemna a l'ostracisme i, finalment a una mort tràgica.
Tot i que sempre he pensat que no s'ha de demanar als esportistes una actitud heroica més enllà de la que ja és inherent a la seva pròpia activitat, aquests dos personatges resulten avui en dia elements romàntics i quasi modèlics, potser per oposició a alguns representants del mal anomenat esport rei, que resulten el viu exemple de l'actitud mercenària i ens delecten sovint amb comportaments prepotents i conducta de nens malcriats.

Il·lustració: Matthias Sindelar, per Maurizio A.C. Quarello

6.7.14

Un altre Gordes

Baixant per carrerons empedrats fins al fons del penya-segat on s'apleguen les cases de Gordes, entrem en un món del tot diferent al centre del poble: desert, silenciós, ombrívol, fosc, quasi abandonat. Les herbes envaeixen el torrent que hi discorre i els murs de pedra seca construïts entre les roques estan aquí abandonats. Les fulles caigudes encatifen els camins i se sent rajar una font. A la sortida d'un revolt ens trobem aquesta imatge, també d'una altra época, que la vella Fed acaba d'entelar amb el seu vel de color decadent.

1.7.14

Escapada


No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.
He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.
Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.

Foto: carrer de Gordes

20.6.14

The gray notebook


Llegeixo al Quadern de El País l'article de Valentí Puig sobre la publicació de la traducció a l'anglès de El quadern gris i la ressenya de Carles Geli sobre la feina del traductor Peter Bush.
De l'article de Puig, que reprodueix una part del pròleg escrit per ell mateix a aquesta edició americana, en destacaria la voluntat de situar Pla com un dels grans escriptors europeus de l'època. Dit en les seves pròpies paraules: Però la meva idea del pròleg a l’edició americana d’El quadern gris va ser presentar un Pla a l’altura d’un escriptor europeu de pes. Era tot el contrari del Pla casolà de tantes anècdotes falses, l’espia, el xerraire, el cul de cafè. ¿Com ens agrada que ens presentin un autor de primera —potser d’un país petit— que fins ara ens era desconegut? No va ser altre l’ànim del pròleg per a El quadern gris.
Precisament, quan, en la meva primera joventut, vaig començar a llegir Pla -justament amb El quadern gris- el que més em va sorprendre d'aquesta lectura fascinant fou com l'obra desmentia l'estereotip que tenia jo de l'autor, configurat a través del que esmenta Puig: anècdotes -autèntiques o falses-, converses de cafè i, fins i tot, de la pròpia disfressa que el mateix Pla s'havia anat creant amb el pas dels anys. Resultaria reconfortant que aquesta traducció permetés al lector anglosaxó, verge de prejudicis, descobrir l'autor de primeríssim nivell que El quadern gris evidencia.
I del testimoni del traductor, Peter Bush, jo em quedo amb els dos símils que fa entre l'autor empordanès i dos corrents pictòrics que -segurament no és estrany- coincideixen amb els que més aprecio. És una mena d’impressionisme literari, gens barroc; a mi em recordava Proust perquè no hi ha un escriptor com Pla a tot el món anglosaxó, diu primer, per reblar després: Sembla influït per la pintura holandesa: aparenten retrats senzills, però el joc de perspectiva és complicat.

17.6.14

Retorn a Killybegs

Avui mateix, al tren, m'acabo Retour à Killibegs, de Sorj Chalandon. És la història de la traïció d'un membre de l'IRA als seus companys, a la seva causa i al seu país. I és també la història d'un país i d'una gent colpejada per tots costats per la violència, la divisió, l'odi, el resentiment, la pobresa.
Recordo encara que quan cursàvem sisè o setè d'EGB teníem cada setmana l'encàrrec d'elaborar, per grups, una mena de mural on enganxàvem notícies dels diaris i un resum personal sobre un tema d'actualitat. Una setmana vam escollir la mort de Bobby Sands, que va venir seguida de la d'altres membres de l'IRA, a causa de la vaga de fam  en protesta per l'estatus de presos comuns que els havien imposat, en un dels episodis més obscurs del mandat de Margaret Thatcher.
A Retorn a Killibegs he retrobat aquest episodi i molts altres d'aquesta trista història de la Irlanda dividida per tots costats: el nord i el sud, els catòlics i els protestants, els republicans i els unionistes, els violents i els pacifistes... Una història que acaba amb la sutura d'aquestes divisions gràcies a un procés de pau que, en rememorar la llarga llista de ferides històriques des de 1916, sembla gairebé un miratge.

3.6.14

Novel·les: experiència i invenció

És difícil descriure la sensació que hom experimenta quan troba escrit per un altre allò que sempre ha pensat o sentit. Aquesta mena de satisfacció íntima l'he viscut de vegades durant la lectura d'alguns dietaris, en què m'he trobat acompanyat en una determinada mirada -que el dia a dia em demostra minoritària- davant del món. Això succeix també algun cop davant d'algun article periodístic en què l'autor sembla haver-se avançat als nostres pensaments.
Això és precisament el que vaig pensar dissabte en llegir a El País l'article de Vicente Verdú titulat Novelas de verdad, en el qual l'autor defensa, en la novel·la, l'experiència davant la imaginació, la vivència davant la ficció. Són arguments contundents i discutibles, que el mateix autor arriba a posar en dubte (no estoy seguro de tener toda la razón, escriu), però que comparteixo quasi totalment i que moltes vegades m'he trobat defensant en minoria. Segurament en el matís trobaríem l'acord però així, d'entrada, no puc deixar d'enllaçar aquest article, recomanar-lo i, fins i tot, reproduir-ne algun fragment: "La novela ha ido despojándose de pensamiento y eligiendo, como el cine, la acción por la acción. En ese camino, los novelistas más celebrados como bestsellers son quizás los que poseen mayor capacidad de mentir vertiginosamente y convertir la historia en un agitado juego de niños, ideal para pasar el rato; o para matar el tiempo. Aunque bien pensado es siempre el tiempo quien a nosotros nos mata y es el rato el que como roedor nos menoscaba."