Paris IV. Bateau Mouche

Algú podria pensar el contrari, però no em desagrada fer un passeig en bateau Mouche. Sobretot després d'haver esmorzat un croissant parisenc de mantega, acompanyat d'un capuccino, en un diumenge en què, per fi, veiem lluir el sol. Estómac agradablement ple i un aire fresc de primavera que tempera l'escalfor d'un sol primigeni fan una combinació gairebé perfecta. Així que accedim fàcilment a la petició que ens fa l'N.. És agradable veure passar els edificis de la riba del Sena, ben asseguts, sense altre preocupació que sentir passar el temps, al ritme del corrent del riu. Sittin' on the dock of the bay. Mentre ens esperem, faig unes fotografies a una parella de japonesos que m'ho demanen i miro córrer els núvols, que dibuixen uns fils grisos i alhora rosats, com un cotó de sucre de fira. El riu porta un bon cabal d'aigua terrosa, color de cafè amb llet, que fa camí cap a Normandia, travessant territori impressionista. Quan arrenca, corrent amunt, la barcassa ha de posar el motor a treballar amb força. Seiem a babord, a mitja embarcació. De seguida, passem sota la mona de Pasqua del pont d'Alexandre, ple de daurats que fan les delícies dels passatgers orientals; després, arribem als jardins de les Tuileries, que amb prou feines veiem, i al Louvre. A la riba esquerra, la vella estació d'Orsay, ara museu, farcida de visitants. Des de la riba ens saluda efusivament una noia que porta un cotxet. Ningú no s'immuta ni es digna a tornar-li la salutació, així que ho he d'acabar fent jo, per cortesia. Quan veu que, per fi, algú li fa cas, es posa a saltar i mou els braços encara amb més alegria. Al final, algú més li respon, del vaixell estant.La crescuda del riu fa que haguem de virar aviat, perquè la barcassa no pot passar pels ulls dels ponts més baixos. Ens quedem amb les ganes d'arribar a les illes. Riu avall, la gavarra es deia anar. Corre gairebé sola, sense necessitat d'impuls artificial.

Durant tot el viatge, a les fileres de davant hi tenim una família: parella de mitjana edat, dos nens petits i uns avis. Tenen aparença d'algun país de l'est d'Europa, del sud-est més aviat. La meva aposta és que són búlgars. El pare dels nens, alt i forçut vesteix una americana de quadres, texans blau cel i bambes blanques. La mare, morena amb el cabell arrissat, és més jove del que sembla. Somriu a les fotos que li fa contínuament el seu marit. És bonica però amb un posat contingut, tímid, potser fins i tot trist. Els nens han après a dir bonjour i ho diuen a tothom amb qui es creua el barco. Es mouen, però els seus tràfecs no resulten mai molestos. L'avi és un home d'un altre temps, té un cabell gris una mica untat i un rostre colrat per hores de sol, que s'endevinen més de treball que no pas d'oci. Al final, accedeix a fer-se una foto amb la dona, tots dos drets, amb la Torre Eiffel de fons.

Sento simpatia per aquesta família i, per extensió, pel que representa aquest bateau Mouche, de turisme naïf, demodé, una mica encartronat. Dins del que és, en conjunt, el turisme de masses és la contraposició a la suposada sofisticació i exclusivitat dels influencers i els seus sucedanis. Al museu d'Orsay una parella d'orientals, noi i noia joves, que no paren de fer-se selfies i fotografies en posturetes absurdes davant dels quadres (pobres Monet, Degas o Van Gogh!) desperten els meus instints més primaris de violència, que haig de contenir. Les figuretes impecables -com una escultura llepada de Lladró- de les noies que es fan retratar davant de qualsevol atracció o racó instagramable són la contraposició del senyor búlgar que experimenta una certa vergonya en posar, amb la seva dona, davant la Torre Eiffel. Potser aquesta família compraran una torre en miniatura en qualsevol parada de souvenirs però no faran una cua absurda per entrar a fer-se una foto a Shakespeare and company (si Sylvia Beach aixequés el cap!) o per seure a menjar un croque-monsieur en una taula de vint centímetres de diàmetre a les Deux Magots.

París (III). El metro

Fem molts viatges en metro. De fet, sempre viatjo més en metro en ciutats estranyes que no en la pròpia (sí és que en tinc una de pròpia, que potser no). A Barcelona, el metro és un simple utensili, per no dir un peatge, un mal necessari, per poder complir els tràmits de la vida quotidiana. En ciutats que no són la nostra, el metro -i el seu hàbitat- forma part de l'exploració de territoris desconeguts. L'ull del viatger -o del turista, no ens enganyem- està atent, també al metro, a la novetat. La mirada estava viva, la percepció, alerta.

A París, ens movem en metro per diferents línies, estacions, barris i intercanviadors. Ens creuem amb mil cares i ocupem desenes de vagons, buits i plens, nous i vells. Viatgem drets i asseguts, il·lusionats a primera hora del matí i fatigats al vespre. Ens asseiem junts sempre que podem i separats quan l'únic objectiu és descansar les cames com sigui. A vegades, encaixonats amb altres viatgers en seients minúsculs. De fet, la línia que m'agrada més és la que s'identifica amb el número sis i el color Junts per Catalunya, de trens estrets -i seients igualment estrets- i rodes amb pneumàtics. Fa una bona part del recorregut elevat, com ara el pas pel pont metàl·lic, d'aires una mica novaiorquesos, de Bir-Hakeim, amb vistes a la torre Eiffel. Les portes s'obren amb una maneta metàl·lica i, creuat el pont, s'endinsa cap a Montparnasse i corre cap al sud fins deixar-nos, després de creuar una filera d'edificis alts, quasi de Banlieue, al racó isolat de Butte-aux-Cailles, un petit poble dins del mateix París.

Al metro, m'agrada mirar les cares de la gent. De vegades, potser sense adonar-me'n, ho faig amb massa insistència, amb una mirada mig perduda, mig activada. També em miro a mi mateix, aprofitant l'efecte mirall que fan les finestres dins dels túnels, per veure si encaixo amb l'entorn. Potser és un reflex narcisista.

-No facis cara de guapo!-em diu l'N. quan, seient davant meu, em veu.

Anoto mentalment cares, individus, personatges, situacions, que després acabo oblidant per la meva indisciplina de no anotar mai en paper. Me'n recordo d'un senyor gran, estrafalari, que s'aixeca expressament del seu seient per anar renyar una noia, vestida amb roba d'esport, que li ha donat un petit cop involuntari amb la bossa. Això era prop de Pigalle i l'individu em resulta profundament antipàtic. Recordo també una noia, de rostre obstinat, gairebé perfecte, i mirada altiva (amb el nas apuntant el nord, com l'estrella polar) acompanyada d'una maleta negra brillant. Recordo els missatges repetitius, expressats en un babel de llengües, advertint dels carteristes. El londinenc mind the gap en alguna estació. La parella de senyors grans, ell impecablement vestit i amb un ram de flors, ella amb un cistell d'anar a comprar, que ens pregunten d'on som i ens donen conversa, precisament a la línia número sis. L'estació majestuosa de tren -el RER que enllaça amb el metro- de l'avinguda Foch, acabada de restaurar, de color de sorra daurada i dolça, on, en baixar a la andana immensa, estem sols, absolutament sols, com en un film distòpic. Em fa gràcia la pronunciació a la francesa que emeten els altaveus del nom de l'estació de Franklin D. Roosevelt (alguna cosa com ara prochaine station: fganclàn gusavèlt). M'agrada fins i tot haver agafat afecte a la nostra estació, la de Victor Hugo, que a primera hora del matí escup viatgers apressats, que gairebé se'ns emporten per davant quan nosaltres anem a esmorzar a la boulangerie de la plaça. Ells seguiran avui i demà el seu camí diari, que jutjaran monòton, cap a les seves obligacions, mentre nosaltres en guardarem el record d'uns dies viscuts amb la intensitat pròpia de l'excepció.

Paris (II)

En aquells temps, les vacances de Setmana Santa duraven deu dies, les de Nadal més de vint i les d'estiu, noranta. Durant els anys d'universitat, la feina es concentrava en els mesos de febrer i juny, en duríssimes jornades d'estudi de més de catorze hores; eren dies i setmanes sense descans possible. Però la resta de l'any es vivia francament bé. Us parlo ara dels primers dies de la Setmana Santa: dilluns, dimarts, dimecres... dies que passaven sense més obligació que sentir caure el pas de les hores. Aquell any en concret -potser era el 88, tal vegada el 89- feia un magnífic temps de primavera. La llum del sol entrava a raig per la finestra de la meva habitació, a la mateixa casa on visc ara. Els arbres començaven a treure fulles, tot i que potser ni me n'adonava. Jo era especialment feliç, perquè havia començat a sortir amb la meva nòvia. A la tarda, sortia a buscar-la per anar a passejar, sense altre pla que estar junts. No sé si llavors tenia cotxe. No em calia: la prova és que ni tan sols ho recordo. Mentre era a casa, escoltava discos tot el dia, tancat a l'habitació, i malgrat la joia que m'envaïa, seguia preferint les cançons tristes. De la tristesa n'han sortit sempre les millors creacions. Però, en aquell temps, tampoc era especialment exigent. Relaciono aquells dies d'abril -o potser de març- amb una cançó pop i comercial de Duncan Dhu, plena de tòpics, però que encara m'emociona. Potser pels records que em porta. Parlava d'uns pinzells, de l'adéu d'una dona i, sobre tot, d'una habitació de París on, a diferència de la meva, hay cortinas para que no entre el sol. M'imaginava, evidentment, una habitació amansardada i austera, amb vistes a teulats de zinc sota un cel sempre gris. I m'imaginava que algun dia viuríem la G. i jo, pobres i feliços com Hemingway i Hadley, en unes golfes parisenques com aquelles.
Han passat més de trenta anys i per fi hem pogut dormir en un llit encaixat sota una teulada inclinada, en unes golfes de París: en una antiga chambre de bonne reconvertida en allotjament per turistes (que és el que som encara que no ho vulguem). Hem viscut uns dies en un dels barris més nobles de la capital, a la majestuosa avinguda Foch, que és un dels raigs de sol que convergeixen en l'Étoile. Però no accedíem a la nostra cambra per passadissos nobles, sinó pel camí del servei: un passadís estret per on circulen els enormes tubs de la calefacció central. Trepitjàvem rajoles hexagonals i passàvem portes i portes de cambres que en el passat acollien les minyones fins arribar al nostre niu. Constatàvem així el que era l'up and down britànic, però a la inversa: la part més alta de l'edifici era aquí el territori de les criades. Ara, aquestes cambres s'uneixen de dos en dos o de tres en tres per formar apartaments que, en un barri acomodat com aquest, no deuen estar a l'abast de tothom. És la curiosa evolució dels temps.
En aquesta mansarda, em desperto totes les nits al voltant de les cinc del matí. Potser per l'excitació de ser a París, pel paradoxal efecte que genera el cansament, o simplement pel coixí infernal que té aquest llit. Sento com cau la pluja sobre la teulada de pissarra i imagino l'aigua regalimant pel seu pendent. Em bressolo entre la vigília i el son, mentre intento escriure mentalment -la major part d'aquesta escriptura s'acaba perdent- i percebo els reflexos de la inevitable llum de la nit parisenca entrant pels ulls de bou. La G. dorm al meu costat i l'N. una mica més enllà, al seu llit. La seva presència és la prova més fefaent del pas del temps. Em fa pensar que, més enllà d'aquestes nits puntuals, ja no hi haurà golfes parisenques ni eventuals bohèmies. A una certa edat, ja no compten els somnis d'improbables bohèmies, només els resultats del present. Cap a les sis, comença a cantar un rossinyol, que viu en el pati interior d'un edifici veí, una casa noble custodiada sempre per un guàrdia de seguretat, que roman en una garita. Qui deu viure en aquell edifici? Un ministre? Un ambaixador?. En tot cas, l'acompanya sempre aquest rossinyol, també ciutadà parisenc, i superdotat en el cant. I em sembla que la seva presència és el luxe més gran que hi ha en aquesta avinguda Foch i en aquest opulent XVIème arrondissement. Quan són les set i la llum del primer sol comença a despuntar, em venç la son.

París (I)

De vegades, hi ha segones oportunitats. Fins i tot en les coses més nímies. La primera vegada que entrem a la llibreria L'écume des pages -nom de ressonàncies borisviananes-, en ple Boulevard Saint Germain, just al costat del Flore i de les Deux Magots, m'abstinc de comprar cap llibre. Bé, més que abstenir-me, el verb més precís seria contenir-me. Bàsicament per dos motius: perquè ja tinc prou llibres pendents de llegir i perquè a París, les despeses són, aquestes sí, incontenibles. Però fins i tot l'N., passada una estona, em demana sorprenentment de tornar a la llibreria, on ha vist algun llibre que li interessa i que ja no ha tornat a trobar a les altres llibreries on hem anat. Així que quan un ruixat ens sorprèn prop de l'Odéon, fem cap altra vegada a L'écume des pages, tot i que amb poques esperances de trobar-la oberta, ja que som a França i és diumenge. Però la sort ens somriu i mentre molts turistes segueixen -estranyament- fent cua sota la pluja per accedir al Flore o a les Deux Magots (en aquest últim cafè els col·loquen en un trist envelat annex que, ni per casualitat, ha acollit mai cap existencialista), nosaltres entrem a la llibreria per passar-hi una estona, sense cap pressa, fins que la pluja escampi.

Allí, ressegueixo els noms de sempre a les prestatgeries -Modiano, Giono, Bobin, Camus- i repasso les novetats de les taules, on regnen els colors pàl·lids, suaus i elegants propis de l'edició francesa. M'atreu el Proust, roman familial, de Laure Murat, però finalment m'acabo inclinant per una altra història personal de relació amb un autor: Camus, notre rempart, d'Hubert Védrine. És una sort que no conegui l'autor i no sàpiga que fou un ministre francès d'afers exteriors. Segurament, aquesta relació amb la política m'hauria tirat enrere, però com diu el mateix Védrine en un passatge del text, ell no va conviure amb la política sinó amb el poder. I segurament té raó, tractant-se d'un estat com el francès.

La història de Védrine i del seu enlluernament amb Camus, que neix en plena adolescència, és interessant, i la narració passa per moments d'ingenuïtat i per d'altres, una mica contradictoris, d'una certa exhibició vital. Però el llibre serveix per constatar com la política i els polítics han tingut, en altres moments de la història, una sòlida base intel·lectual, especialment en el país veí. Hi apareix, per exemple, Mitterrand, que mai ha estat sant de la meva devoció, però que aquí surt retratat com un home d'una cultura profunda que el primer que demana a qualsevol persona del seu equip és quin llibre està llegint, que recomana a tothom els diaris de Jules Renard o les novel·les de Jean Giono i que, en una escala a Irkutsk, discuteix amb Chirac discuteixen sobre la ubicació de la tomba de Gengis Khan.

Gràcies a Hubert Védrine, François Mitterrand, l'home de qui s'explica que el mateix dia que es va prohibir a França la caça i el consum dels hortolans, se'n va fer servir uns quants, em resulta ara més respectable. I gràcies a Védrine, es consolida la meva admiració, tenyida d'una certa enveja, cap aquest país on els ensenyaments humanistes segueixen tenint un paper central i on hi ha ministres -o exministres- que escriuen sobre Camus. Mentrestant, aquí en tenim algun que és especialista en l'insult i que dedica el seu equip, pagat amb sous públics, a assenyalar aquells periodistes que l'únic que fan és qualificar objectivament el seu nivell de barbàrie.

(Constati's que l'un i altre -Védrine i el bàrbar- pertanyen paradoxalment a la mateixa família política).

***

Tres dies abans, a la llibreria Galignani, a tocar del Palais Royal, compro una altra història amb protagonistes pertanyents a la intel·lectualitat i al poder, en aquest cas econòmic, francès: Les monuments de París, de Violaine Huisman. Espero el moment de llegir-lo, però a la tauleta de nit m'acompanya un novel·la, també d'autora francesa i escenari parisenc, aquesta traduïda i editada en castellà: Las leyes de la ascensión, de Céline Curiol. Gairebé mil pàgines de ficció. No sé si seré capaç d'aguantar una dosi tan alta de fabulació.

***

Els jardins del Palais Royal, per cert, han passat a ser el meu racó preferit de París (altra cosa són les absurdes columnes de l'antic pati, tallades a diferents alçades i pintades com si fossin la samarreta de la Juve).

Pels jardins, a mitja tarda d'un dijous laborable, no hi circula gaire gent. Algun flaneûr perdut, parelles que conversen assegudes en les cadires verdes que porten encunyats versos d'Apollinaire o de Breton, homes elegants que passegen gossos igualment elegants i algunes turistes joves que, cobrint-se amb boines acolorides, s'han disfressat de parisenques. Els suportals i galeries laterals són gairebé deserts i mostren tota la seva perspectiva. Entrem en un cafè i ens fem servir una xocolata calenta, negra i esplèndida, sobre una taula llarga de fusta vella. Mirem pels vells finestrals amb vistes al centre del món, mentre imaginem com, en un dels pisos de sobre, Colette treia el cap per la finestra, ja vella i despentinada, observant el cel d'un París en blanc i negre.

Notes

És un diari d'una gran pluralitat: ha abraçat gairebé totes les tendències polítiques. Sempre i quan ostentessin el poder, és clar.

***

Si les empreses dedicades a fer enquestes o estudis sociològics coneguessin X. podrien reduir els seus costos de forma dràstica. És la mostra perfecta per conèixer la percepció social majoritària quant a gustos, modes, tendències, formes de pensar i d'actuar... És un Oregon unipersonal.

***

Mai deixarà de sorprendre'm el que es pot arribar a aconseguir fent una cosa darrere l'altra, sense pausa ni soroll, amb paciència i tenacitat. És una autèntica lliçó de vida.

***

Llegeixo no sé on que la percepció de la pròpia mediocritat és precisament un signe de que no existeix tal mediocritat. M'alleuja.

***

Hi ha gent que gasta grans quantitats de diners per menjar en els restaurants més laureats. Que facin el que vulguin, és clar. Però penso que estem clarament davant d'un cas que respon al comportament d'una funció asimptòtica en què, arribats a un punt, per molt que augmenti la X (inversió econòmica), la Y (qualitat dels plats) ja no pot créixer més. La parafernàlia i el guarniment, això sí, poden créixer fins l'infinit.

D'altra banda, ni la cuina és un art ni els cuiners són artistes, per molt que alguns d'ells es comportin com a tals. La cuina és un ofici, extraordinàriament lloable i valuós, però un ofici. Per cert, aquest ofici l'han exercit fonamentalment dones, de forma extraordinària i anònima, durant generacions sense reconeixements (ni tan sols econòmics) ni escarafalls.

(PD: enlloc menjo tan bé com a casa la meva sogra).

***

Per completar l'anotació anterior. Apreciar l'art, la literatura, la música... requereix un esforç continuat i difícilment es poden aparentar coneixements en aquests camps si no es tenen. Segurament, a la seva manera, la gastronomia també ho requereix. Però en aquest cas l'aparença és extraordinàriament fàcil i això el fa un camp especialment procliu al diletantisme més superficial.

***

Yasmina Reza em sembla una autora d'una gran subtilesa. Sempre trobo en les seves obres, que a més acostumen a ser breus (una gran virtut), elements de sensibilitat, intel·ligència i punch. Sovint, fins i tot, pot arribar a incomodar amb els seus retrats individuals i socials, on podem arribar a veure'ns reflectits, i no gaire ben parats.

A Adam Haberberg, la seva darrera novel·la, retrata descarnadament el personatge d'un escriptor socialment benestant però d'escàs èxit, amb una vida familiar nefasta, qui, al seu temps, menysprea la vida i l'entorn -social i geogràfic- d'una antiga companya d'escola que es troba per casualitat en un parc de París. La història no configura un gran quadre, però hi ha, en els detalls, pinzellades de mestra.

***

En la solapa del llibre, la foto de Yasmina Reza està triada per desdibuixar els signes del pas del temps. No apareix tampoc, com és costum, l'any de naixement de l'escriptora. Es nota que Reza s'amaga del temps, que la fereix. Pot semblar un signe de frivolitat, però crec que ho és de sensibilitat -una sensibilitat vulnerable- i, també, d'intel·ligència.

***

Allò tan citat de Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents. M'arriba la plaquette de Francisco Sánchez Bellón Umbral o labios. Rellegeixo aquests poemes, en aquest bell quadern, al sol suau d'aquesta primavera incipient, i se m'apareixen amb tota la seva força i bellesa. Com aquest Sueño:

No se sacía el deseo de tu piel:

dormido o desbocado,

despierto o calmo.

Fuego que no desmaya,

sueño que no se alcanza.

***

Per cert, diu molt poc del nostre sistema de difusió literari que en cap llibreria de Barcelona hagi vist el seu poemari Siete palabras editat a la col·lecció La Veleta.

***

Gràcies a l'escriptura d'aquest blog vaig conèixer l'R., que és ara un gran amic. També vaig iniciar per aquí una bona amistat, amb F., amb qui, curiosament, encara no ens hem vist mai. I, en certa part, també va néixer per aquí l'amistat amb D. Ara he sabut que B., a qui no conec, em llegeix des de València i ho aprecio molt.

Sovint inventariem frustracions o percepcions d'injustícia que, com la palla, agafen un gran volum, però el pes d'aquestes recompenses extraordinàries, denses com l'acer, decanta la balança.

Apunts

En certes entrevistes s'acostuma a preguntar pel títol d'un llibre preferit. Resulta relativament fàcil descobrir, per la resposta, qui vol passar per ser una persona il·lustrada i/o sensible.

***

Groucho Marx va passar-se de frenada quan va dir allò, tan celebrat, de que mai voldria ser membre d'un club que l'acceptés com a soci. Jo em quedaria amb què mai voldria ser membre d'un club.

***

Això últim, que no deixa de ser una exageració, respon a la meva aversió pels cenacles de tot tipus, especialment els laborals, sectorials, locals o de determinats segments socials. Sempre m'he sentit molt més proper als versos lliures, encara que de vegades aquests només siguin usats per cimentar les estructures com els tetrasíl·labs que trenquen l'homogeneïtat en les coplas de pie quebrado.

***

Em truca l'R. des de Llofriu i em diu que ha mirat d'acostar-se, pel mig dels camps, al Mas Pla. M'explica que no ho ha aconseguit però que ha collit alguns petits plançons d'olivera dels camps propers. L'endemà me'ls porta i els planto. Em fa una il·lusió pueril tenir algun dia aquestes oliveres planianes.

***

Això em fa pensar en quan vam anar a treure el nas al Mas Pla, ja fa més de tres dècades. Llavors sí que era més o menys accessible als tafaners. Vam intentar no molestar ni agredir la intimitat de ningú, però sí que vam fer-nos algunes fotos, que, ara, em miro amb nostàlgia.

***

Quan algú està desenganyat d'alguna cosa -de la política, de la religió, de l'esport, de la seva activitat professional, de les amistats, de l'amor, de la família... (que cadascú trïi el que li convingui)- tendeix a mirar amb desdeny a qui encara conserva la fe en allò de què ell ha abjurat. És un greu error. Mai s'ha de fer proselitisme de la desil·lusió o del desengany.

Notes

De vegades, en allò que vivim i, per tant, escrivim, s'estableixen connexions inesperades. Escrivíem fa uns dies sobre els ocells del matí i, encara fa menys dies, sobre la cançó de Dutronc que parla del matí parisenc. En aquesta cançó, un dels elements essencials és la flauta travessera, que dóna rèplica a les estrofes cantades. Doncs bé, sembla que aquesta flauta ve a simbolitzar precisament el cant dels ocells matinals que llavors, i possiblement encara ara, podien sentir-se de bon matí a París.

I encara més, l'altra dia m'escriu l'R., feliç de viure on viu, i em diu que aquell matí ha sentit el primer rossinyol de la temporada. Jo, francament, havia arribat a pensar que els meus ocells matinals fossin també rossinyols, sobretot pel seu cant quasi nocturn, però em semblaven massa primerencs i, fins i tot, els hi trobava a faltar un punt de qualitat o, com dirien ara, d'excel·lència en el cant. Lamentablement, la meva ignorància en els coneixements més elementals de la natura, en allò que hauríem d'haver après dels qui ens precediren en el pas per la terra, m'impedeixen treure qualsevol conclusió mínimament fonamentada.

***

I ahir al matí, cap ocell em va rebre. En canvi, una meitat de lluna, tallada mil·límetricament en vertical, flotava sobre el cel del matí.

***

I aquests dies, que ja van allargant-se des de l'alba fins al crepúscul, em regalen també de matí, mentre condueixo cap a la ciutat, unes sortides de sol exuberants, vestides amb els colors més estridents que pugueu imaginar: des dels taronges més atrevits, fins als morats més profunds. Són com els cants de sirena que volien confondre els mariners, però en aquest cas, semblen voler arrossegar els conductors a una mort segura per accident, fent-nos desviar la mirada del gris monòton de la carretera cap a la gamma infinita de colors que el cel, ja sigui sobre la Garriga o sobre la serra de Marina, és capaç d'exhibir.

***

- Aquest conill, quan està en zel, té un comportant estrany i imprevisible- dic.

- Sí, com els humans- em contesten.

***

Encarrego un llibre sobre el Paris de Modiano (Paris dans le pas de Patrick Modiano, de Gilles Schlesser). Quan me'l porta, el llibreter, que és parisenc i descobreix el llibre en aquell mateix moment, em diu que se sent feliç de trobar-hi la ciutat perduda de la seva infantesa. El deixo fullejant el llibre, que conté múltiples fotografies, mentre jo en miro d'altres i em fa feliç, també a mi, aquest moment de reencontre d'una persona amb el seu món passat.

***

Aquest reencontre amb el passat, la seva cerca gairebé obsessiva, és segurament el gran tema de la literatura de Modiano. En la introducció del llibre, Schlesser cita una resposta de Modiano en una entrevista, que parla d'això: Le Paris où j'ai vécu et que j'arpente dans mes livres n'existe plus. Je n'écris que pour le retrouver. Ce n'est pas de la nostalgie, ja ne régrette pas du tout ce qui était avant. C'est simplement que j'ai fait de Paris ma ville intérieure, une cité onirique, intemporelle où les epoques se superposent et où s'incarne ce que Nietzsche appellait l'éternel retour. Il m'est très difficile maintenant de la quitter. Ce c'est qui me donne souvent l'impression, que je n'aime pas, de me répéter, de tourner en rond.

***

De vegades em declaro pascalià, però després m'adono de la pròpia contradicció. Sóc el primer que visc en una inquietud eterna.

***

Sobre aquest fet: quan veig les carreteres més plenes de cotxes que mai, com la vida de les persones es desenvolupa com una mena de formiguer accelerat vist a càmera ràpida, m'adono del fet que res, ni els missatges més apocalíptics destinats a la contenció epidèmica o climàtica, poden contrarrestar la nostra inquietud, aquesta febre genètica i invencible, sovint absurda, pel moviment i l'activitat.

***

Dit això, la llibertat de moviment és una de les llibertats més bàsiques i essencials. Cap causa, per noble que sigui, justifica un tall de carreteres.

***

He decidit que quan parli de persones de la meva edat deixaré de dir un noi o una noia per passar a dir un senyor o una senyora. No només per precisió del llenguatge sinó també per un cert sentit del ridícul.

***

Miguel d'Ors, preguntat en una entrevista sobre la inspiració, respon: Es una especie de petición insistente que nos hace algo que quiere ser escrito por nosotros. Viene sola. Y viene cuando le da la gana, así que no vale la pena llamarla.

Modestament, penso que és exacte.

La ciutat

Una de les meves cançons preferides és Paris s'éveille de Jacques Dutronc. Crec que l'he col·locada per aquí més d'una vegada. Més enllà del ritme o de la melodia, el que m'agrada d'aquesta cançó -o tema, que dirien els iniciats- és el seu poder evocatiu, la capacitat de copsar aquell moment, gairebé irreal, en què una ciutat passa de la nit el dia. És un instant en què el temps sembla aturar-se: els noctàmbuls tornen a casa (les travestis vont se raser / les strip-teaseuses sont rhabillées, diu en llenguatge d'una altra època), mentre els treballadors comuns es posen en marxa (les banlieusards sont dans les gares / à la Villette, on tranche le lard / Paris by night, regagne les cars / les boulangers font des bâtards) per concloure precisament que les journaux sont imprimés / les ouvriers sont déprimés / les gens se lèvent, ils sont brimés / c'est l'heure où je vais me coucher. I aquest instant fixat, quan són les cinc del matí, ple de màgia i que jo m'imagino en blanc i negre de la mà d'un Cartier-Bresson, es reflecteix en imatges extraordinàriament poderoses: l'Obélisque est bien dressé / entre la nuit et la journée. O le café est dans les tasses / les cafés nettoient leurs glaces / et sur le boulevard Montparnasse / la gare n'est plus qu'une carcasse. ¿Què és, sinó una carcassa, una estació de tren al bell mig de la ciutat deserta, a les cinc del matí?

Però encara hi ha més coses a Paris s'éveille. Hi ha un món extingit, una ciutat que ja no existeix. A la Villette ja no es talla la cansalada, els diaris amb prou feina s'imprimeixen, els camions no porten llet i no sé si els obrers estan deprimits o més aviat feliços de conservar una ocupació en una societat desindustrialitzada on regna la precarietat. Paris by night, i no parlem del seu equivalent barceloní, diria s'ha difuminat o ha virat cap a dos extrems igualment sòrdids: els ambients marginals i el nourriquisme bling-bling.

Penso en aquest París desaparegut mentre camino pel passeig de Gràcia i em trobo de cara amb una Barcelona postmoderna, que em resulta profundament estranya i inhòspita, poblada per centenars de turistes idiotitzats (no val la pena emprar eufemismes). La ciutat sembla regir-se per unes regles incomprensibles, construïdes d'hipocresies divergents, on qualsevol rastre d'il·lustració és una reminiscència del passat. Fins i tot l'elegància, ara que hi ha més botigues de luxe que mai, ha passat avall a jutjar per l'aspecte dels individus que fan cua, sí, cua!, davant d'aquestes botigues de luxe. Possiblement siguin els meus cànons els que han mort, igual que els boulangers, els balayeurs, els ouvriers o, fins i tot, les streap-teaseuses de la cançó de Dutronc.

Post-scriptum: A la nit, vaig a recollir a l'N. de l'entrenament de tennis a Vic. Al cotxe, poso Dutronc, Piaf, Gainsbourg, Aznavour, Montand, Hardy... Quan arriba a casa es queixa amargament:

- És que aquest home posa una música!

I una mica d'història:

Arbres

Ja vaig escriure-ho l'altre dia, però ara hi voldria aprofundir. Al matí, quan encara no són les set i obro la porta del garatge per treure el cotxe, em rep el cant d'uns ocells que habiten els arbres d'un jardí veí. Tot i que ja apunten les primeres llums, encara no s'ha fet de dia; és fosc i aquest cant no deixa de ser misteriós i privat. És una petita pinzellada de poesia, gairebé secreta, abans d'entrar en la prosa més prosaica (valgui el joc de paraules), de les veus estridents a la ràdio, els embussos a la carretera i, finalment, les feines que ens fan guanyar el nostre pa de cada dia.

Els arbres que aixopluguen aquests ocells, dos o tres jardins més enllà, són prou grans perquè ells s'hi sentin emparats i ocults, invisibles. Contrasten amb els arbres del nostre jardí, plantats tot just fa cinc anys, i petits encara. Hauran de passar dècades perquè es facin grans, però arribarà un dia en què algú es llevarà a primera hora del matí i podrà sentir el cant d'uns ocells que es posaran sobre les branques d'aquests petits arbres: el liquidàmbar vermell, nu a l'hivern, i l'esprimatxat arbre del amor, que espera fins ben entrada la primavera per treure les seves flors liles, inserides en tronc i branques.

Quan arribi aquest dia ja no hi serem, però em fa feliç pensar que, d'alguna manera, sí que hi serem. Hi serem en aquests arbres que hem fet plantar i que, esperem, s'hauran fet grans. I així quan algú es desperti de bon matí i surti de casa per enfrontar-se al seu combat diari, podrà sentir cantar uns ocells ocults però alhora ben presents, que seran, com les branques dels arbres que els acolliran, un testimoni del nostre pas per la vida. I no és que tinguem una dèria per perdurar, però sí que ens agradaria preservar aquests cants, aquests arbres i, fins i tot, una manera de viure pausada, en què el gaudi d'aquests ingredients de la vida -arbres i ocells- sigui cara a qui ocupi el nostre lloc en aquests vells carrers, en aquestes cases construïdes per homes que ens han precedit i que ja han mort, deixant-nos aquest bell llegat.

Apunts

En temps difícils, valors segurs. Això també val per la lectura, especialment quan s'encadenen uns quants fracassos o, simplement, indiferències lectores. I l'avantatge de tenir un bon fons de biblioteca és poder recórrer, a l'instant, a un Modiano pendent de llegir.

***

No hi ha com tenir bons amics. L'E., per telèfon, em diu que l'estil d'algunes descripcions meves li recorda el de Maggie O'Farrell i, entre posar-me vermell o sentir-me immodestament satisfet, trio la segona opció. A banda, se'm desperta l'interès per llegir alguna cosa més de l'escriptora britànica, de qui només he llegit una novel·la.

***

Rebo un correu de l'O., editor. Em diu que no es plantegen publicar els diaris, perquè no els encaixa amb el que fan -i té raó- però em desitja tota la sort, perquè, diu, el llibre s'ho val.

Li agraeixo l'interès i l'educació, tan cares per l'autor i tan estranyes en el sector.

***

Passo per la llibreria Alibri, a Barcelona. En surto satisfet: una llibreria correcta, ben proveïda i sense ínfules. Al contrari del que pensava fa uns anys, ara crec que no cal gaire cosa més.

***

Tenir París a l'horitzó sempre ajuda a ser una mica més feliç.

***

Tanmateix, la polèmica aquesta de la Sala Beckett i el seu comunicat demencial, em genera un malestar profund, potser també irracional i visceral, que em dura dies.

***

Veig a internet molts llibres que compraria, edicions belles i interessants. I sovint trobo també dibuixos, pintures, escultures que m'agraden. I després hi ha els viatges...

Tenir una situació econòmica prou desfogada per abastar-ho tot crec que seria, paradoxalment, negatiu. La renúncia és profundament necessària. I, com és ben sabut, el desig és més satisfactori que la possessió.

***

Quan al matí, abans de les set, obro la porta de casa per anar a treballar, em saluda el cant d'uns ocells matiners i una lluna, com un tall de meló, que descansa sobre el cingle i que sembla voler recollir, com un guant de beisbol, Venus, que brilla com un diamant just sobre seu.