Notes

Llegeixo a The Spectator que una escola anglesa ha decidit, per votació dels seus alumnes, retirar el nom de Samuel Pepys a un dels seus edificis pel tracte abusiu que l'autor dels famosos diaris donava a les dones. Es tracta de Hinchingbrooke Scool, a Cambridgeshire, que fins fa poc mostrava amb orgull la seva vinculació amb el prolífic diarista, que hi havia estudiat. Es dona el cas que aquesta escola segueix donant als seus edificis el nom de personatges il·lustres, com per exemple Oliver Cromwell. Es veu que tallar caps i torturar rivals religiosos no deu estar tan mal vist pels nous inquisidors.

La incapacitat dels promotors de la cultura de la cancel·lació per entendre que les grans figures de les arts o de les ciències no són éssers beatífics i que els valors imperants en els diferents moments històrics difereixen dels actuals sembla fora de tota discussió. Com també ho hauria de ser el fet que el reconeixement a l'obra de determinats personatges no implica una acceptació cega del comportament de l'individu. Aquests dos són els eixos fonamentals, expressats reiteradament, d'un debat que ja hauria d'estar superat. No caldria repetir-se més. Però en aquest cas, la polèmica m'interessa especialment perquè se centra en el camp de la diarística. Aquest tracte inapropiat, reprobable, en alguns casos repulsiu, que Pepys dona a alguns dels seus congèneres, especialment a les dones, es coneix i es fa evident pel propi testimoni de l'autor en els seus diaris. En les edicions victorianes s'havian esporgat alguns d'aquests fragments controvertits, que en les últimes dècades s'han anat recuperant. I el que ajuda ara a definir l'obscuritat de la persona, revaloritza en canvi la transparència del diarista. He citat moltes vegades un fragment de El quadern gris on Josep Pla identifica amb claretat els condicionants de l'escriptor memorialista: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència... Són els límits a la sinceritat que Pepys traspassa a bastament, fet que li passen factura fins i tot passats quatre segles. No puc deixar de pensar en l'editora que va dir-me que als meus escrits els faltava sinceritat. Segurament tenia raó. Pepys explica les seves fantasies poc edificants. Però, com diu Joanna Williams, autora de l'article de The Spectator, qui, avui en dia, voldria retre comptes de les seves fantasies privades?

Aquest debat sobre la intimitat dels diaris sempre m'ha interessat, per raons òbvies, però no acaben aquí les reflexions d'interès de Joanna Williams arran d'aquest fet. La més òbvia: realment els alumnes han pogut escollir lliurement o ho han fet, cito textualment, només després d'haver-los omplert el cap de biaix i propaganda. I encara, relacionant-ho amb la declaració de 2026 con l'any nacional de la lectura: Els adults culpem immediatament les xarxes socials de l'aversió dels nens cap als llibres. Però potser la nostra incapacitat de celebrar el passat i la nostra desesperada necessitat de transformar els llibres en històries morals sobre el present són també profundament desencoratjadores per als joves lectors.

***

Segurament algú podria dir-me que el que és vàlid per a Pepys també ho és per Gil de Biedma. Però, en primer lloc, em sembla que ningú ha cancel·lat Gil de Biedma. I, en segon lloc, el moment històric, i per tant moral, dels diaris de Gil de Biedma està bastan proper i és pràcticament homologable a l'actual. A més, allò que hi compta col·lisiona amb una ètica i uns valors que transcendeixen les èpoques.

***

Llegeixo també una entrevista -de fa cinc anys- a Óscar Tusquets. Em fa gràcia la frase final, que ja es veu que té ganes de dir-la, perquè no ve gaire a tomb: El arte del toreo tiene algo bueno, que es que, si eres un absoluto farsante, te coge el toro. A un fraude como el de Koons o el de Hirst, los coge el toro al primer pase. Yo no conozco otro arte así.

Jo tinc dubtes sobre si torejar és un art -més aviat diria que no- però coincideixo amb ell amb la qualificació que dona a aquests dos artistes i, sobretot, amb l'afirmació de que posar-se davant d'un toro és una prova indiscutible de competència que no té parangó en l'art contemporani. Bé, potser sí, potser el toro de l'art contemporani és la construcció del propi personatge. És a dir, un antitoro.

***

M'ha passat una mica desapercebuda aquesta tendència de les xarxes socials de recuperar fotos de fa deu anys, del 2016. Però n'he vist els últims estertors i he estat temptat, jo també, de publicar alguna foto d'aquell any. Per a mi fou un any que podríem qualificar de feliç, tot i que d'una manera una mica boja i estranya. Però a la fi he pensat que, en realitat, l'any que jo desitjo viure és el 2036.

***

La pederàstia practicada per individus que haurien de resultar protectors -pares, capellans, professors- resulta especialment repulsiva per l'agreujant que suposa aquesta traïció repugnant a la funció protectora, aquest aprofitament execrable de la confiança.

Salvant totes les distàncies, la utilització interessada dels mitjans de comunicació seriosos, la flexibilització de la veritat amb un interès de part que porta a terme sovint el periodisme prestigiat suposa un agreujant de la mateixa índole.

Cap de setmana

Divendres a la nit miro un partit de futbol. O el que queda del partit de futbol, després de ser trinxat per un arbitratge infame. A mesura que avança el partit, em ve al cap una idea per una sèrie truculenta d'aquestes que agraden tant a les plataformes: la història d'un assassí en sèrie d'àrbitres corruptes. El cedeixo gratuïtament la idea si em reserven, a canvi, el paper protagonista.

***

Dissabte em llevo malhumorat, conseqüència encara del maleït partit. El dia no ajuda gaire a capgirar la situació. Amb la G. anem a comprar, després cuino un arròs i havent dinat, llegeixo sol al menjador aquestes històries de pintors holandesos recollides a El mundo del revés, de Benjamin Moser. La tarda cau acompanyada d'un silenci que només trenca el so de la pluja. Les gotes d'aigua cauen rímicament sobre el plàstic de l'hivernacle: cloc, cloc, cloc.... Al final, com la tarda i la pluja, jo caic també, però dolçament, en braços de Morfeu. Després parlo per telèfon amb l'amic X. De Proust, del qual n'és especialista, d'escriptors de diaris i de les dificultats que alguns tenim per publicar.

***

Torno a dormir malament. Potser perquè l'À. és fora i penso en les carreteres molles. Sento caure la pluja, que va i ve. Em llevo d'hora i, malgrat el dia plujós i tèrbol, ho faig d'un humor excel·lent. Al final, vivim guiats per la neuroquímica, que és inescrutable. Surto a comprar el pa, la frescor del dia em resulta agradable. Tot és moll, el verd de la molsa envaeix qualsevol racó, les branques dels arbres regalimen. Els ocells estan esverats; la gent en canvi està tancada a casa, ningú circula pels carrers. El que més m'agrada del poble són els arbres dels jardins i les teulades velles, que són el testimoni mut del pas del temps. D'elles, n'emergeixen xemeneies arcaiques que fumegen. El fum s'acaba confonent amb la boira i amb la grisor del cel. Passa un cotxe pel carrer i trenca el silenci, l'encanteri d'arbres, cases i ocells. Arribo a casa i em preparo un te. Me'l bec feliç mentre miro per la finestra de la cuina una merla que, impertorbable, entoma la pluja.

***

La història d'aquests pintors holandesos (Rembrandt,Vermeer, De Hooch, Hals, Avercamp, Fabritius, Saenredam...) és fascinant. Carregats de fills, molts dels quals morien amb pocs anys, sempre endeutats, envoltats d'epidèmies i guerres, foren capaços de crear, cadascun d'ells en el seu estil propi, una obra extraordinària. Majoritàriament moriren joves, menys Frans Hals, el que més deutes tenia i que superà els vuitanta anys, un fet absolutament excepcional a l'època. Avercamp era sordmut, Hals estava carregat de deutes, Fabritius morí per l'explosió d'un polvorí, els fills de Steen acabaren en un orfanat, Vermeer  n'hagué de mantenir onze pintant només, al llarg de la vida, una cinquantena de quadres, Rembrandt era, segons Moser, impertinente, grosero y quisquilloso; fue cruel con sus amantes. Després ho rebla citant l'historiador de l'art Gary Schwartz: Rembrandt tenía un temperamento despreciable y un carácter indigno de confianza.

Tingueren vides difícils, carregades de problemes i, majoritàriament, curtes. Vermeer morí amb quaranta-tres anys, Fabritius amb trenta-dos, Potter amb vint-i-vuit, Metsu amb trenta-vuit, Avercamp amb quaranta-nou... Steen, Ter Borch, De Hooch, Rembrandt i, sobretot, Hals visqueren més, però en entorns difícls. Costa trobar adjectius al nivell del seu llegat.

Repasso mentalment la llista dels màxims exponents de l'art contemporani i penso que, més enllà de la seva indiscutible capacitat d'épater, potser el confort, la placidesa i el benestar propis de la nostra època acaben sent antitètics a l'exigència i a l'expressió del talent.

Apunts

Just acabo de donar per tancada, i enviada a l'editorial, la revisió del llibre sobre ciutats que em topo amb una cita de Proust que encaixa a la perfecció amb l'ànima del llibre, expressada en el pròleg. Potser encara seré a temps d'incloure-la, en alguna revisió posterior, perquè ajudaria a tancar la idea de viatge que pretenc transmetre-hi. Escriu Proust a La prisionnière:

Le seul véritable voyage, le seul bain de Jouvence, ce ne serait pas d’aller vers de nouveaux paysages, mais d’avoir d’autres yeux, de voir l’univers avec les yeux d’un autre, de cent autres, de voir les cent univers que chacun d’eux voit, que chacun d’eux est ; et cela, nous le pouvons avec un Elstir, avec un Vinteuil ; avec leurs pareils, nous volons vraiment d’étoiles en étoiles.

Elstir i Vinteuil són els artistes, que ens ajuden a veure-hi amb aquests altres ulls. Però el que m'interessa més i enllaça amb el que vaig escriure jo -i espero que els lectors puguin llegir aviat- és el fet que per poder viatjar cal, en el fons, poder ser un altre.

***

Defensar les víctimes no hauria d'estar renyit amb respectar la pressumpció d'innocència, que és un dels principis fonamentals d'un estat de dret. Per jutjar hi ha els òrgans judicials, que haurien de ser, això sí, més ràpids, i no els mitjans de comunicació, cada cop més infectats per interessos aliens a la seva funció informativa.

***

El accidente és una novel·la curta de Blanca Lacasa que es llegeix en una tarda. És admirable la capacitat de l'autora per descriure les sensacions i els altibaixos de l'enamorament. Ha estat una de les últimes -i escasses- experiències lectores satisfactòries.

***

Els lectors de diaris tendim a pensar, amb evident ingenuïtat, que arribarà a agradar-nos qualsevol diari que caigui a les nostres mans, només pel fet de pertànyer a aquest gènere. És un pensament absurd: mai faríem el mateix raonament respecte a la novel·la o la poesia. Però amb els diaris, no sé per què, el fem. Potser perquè arribem a creure que els escriptors i lectors de diaris constituïm una minoria -una meravellosa minoria- amb una sèrie de trets comuns que veurem reflectits en les pàgines de qualsevol dietari i que teixirem sempre, autor i lectors, una sòlida xarxa de complicitats. Per anys que passin ens costa adonar-nos de que la realitat dista molt de ser aquesta. Amb la recent lectura fallida de dos dietaris, en català l'un i en castellà l'altra, he quedat definitivament convençut de que en la diarística cal aplicar el mateix grau d'escepticisme selectiu que en la resta de gèneres literaris.

 

Notes

Avui, quan he sortit ha comprar el pa, he experimentat la sorpresa del color. Tot estava tenyit d'una coloració estranya. La gespa era d'un groc punyent i l'atmosfera estava enterbolida i densa. La boira s'adheria, com sempre, a les fondalades de les muntanyes però estava impregnada d'un violeta pàl·lid. L'aire tenia un color d'infusió de camamilla, com si el dia estigués malalt o convalescent. Quan he sortit del jardí i he començat a caminar pel carrer, he vist que a llevant, sobre la Calma, el cel estava tenyit de vermell i que aquesta era la causa de la particular projecció de colors: la llum del sol travessava aquesta cortina vermella i es projectava sobre les coses amb una estranya simfonia de tonalitats. He recordat que la meva mare, quan el cel mostrava una especial bellesa o espectacularitat deia que si allò ho pintaves no s'ho creia ningú. Segurament si eres Turner, Monet, Constable o Modest Urgell, sí.

Al forn no hi havia ningú. No sé per què, potser erquè no es pensin que sóc un antipàtic, he iniciat una conversa sobre el temps:

- Avui ja no fa tan fred- he dit.

- Sí, però el dia està com vermell -ha respost la noia que despatxava, que ha sortit amb mi a mirar-se'l. Cel rogent, pluja o vent, diuen- ha afegit. I de vent ja n'hem tingut- ha reblat.

- Sí, i de pluja també- he tancat mentre m'acomiadava, pensant en els inacabables dies grisos de les últimes setmanes.

De tornada, he vist que començaven a fer unes obres al carrer: hi ha tanques, excavadores i marques de pintura rosa a les voreres. En alguns punts, ja les han aixecat. De seguida he pensat que en qualsevol moment saltarà la llum o ens quedarem sense aigua. Ens hem saludat amb un dels homes de l'obra. Poc a poc, la coloració del cel s'ha difuminat, fins que s'ha esvaït del tot. El rellotge fregava les vuit i ja era ben clar.

***

De totes les ensenyances que he rebut dels meus pares, una de les que considero més valuoses és la reverència pel menjar: no des de la perspectiva gastronòmica, tot al contrari, sinó pel valor intrínsec de l'aliment. Això fa que no deixi mai res al plat i que no suporti haver de llançar menjar, encara que sigui un grapat d'arròs blanc o quatre patates bullides sobreres que han quedat guardades durant dies en un tàper a la nevera. El malbaratament em posa malalt, i tot i que sóc de menjar molt, tampoc m'acaba d'agradar la sobreabundància excessiva. Aquesta visió quasi sagrada del menjar, sentit com un do, deu venir segurament de la carestia que visqueren els meus pares durant la guerra. Tot i que nosaltres hem tingut la sort de no viure-la mai, els fills hem heredat aquest sentiment i l'hem fet nostre. No sé si d'aquí deu venir també la meva aversió personal al barroquisme culinari i a aquesta ridiculesa dels cuiners pseudoartistes. El cuiner el veig com un artesà, amb uns coneixements valuosíssims i envejables, però mai com un artista inflat o infulat. He utilitzat el terme barroquisme per referir-me a les pràctiques d'aquests cuiners artistes, però és curiós com els seus artificis no s'expressen de forma xurrigueresca, sinó tot el contrari, amb el resultat d'un minimalisme gairebé nòrdic, de pinzellada pollockiana i dimensions jibaritzades, fruit de coccions impossibles, reaccions de quimicefa i manipulacions pròpies d'un forense. Potser estaré equivocat, però conceptualment percebo aquestes pràctiques com l'antítesi, i no l'evolució, de la cuina honesta d'àvies, mares, cuiners i cuineres, que és fruit de la saviesa, el coneixement, l'experiència i la dedicació, que juga amb els ingredients disponibles en cada moment -en funció del que dóna la terra- i no necessita anar a buscar-los a l'altra punta del món, i que alimenta oferint un plaer sa a qui sap donar les gràcies pel que ha rebut i que pensa que potser no sempre serà tan afortunat.

***

Ana Iris Simón, en l'article Vicente "El Comunista" escrit a la mort del seu pare: En herencia no has dejado joyas ni relojes, no has dejado tapices ni jarrones, sino algo mucho mejor: la conciencia de que nada de eso es importante.

***

Anar al metge quan tens la certesa, o potser només la percepció, de que no tens res greu, pot arribar a procurar un cert plaer, lleuger i ocult. És la sensació de sentir-se cuidat, de poder deixar-se anar per un moment, de sentir-se acompanyat i bressolat, de poder ser obertament fràgil. Quan vaig tenir l'accident, a banda del dolor, les ferides i hemorràgies, tenia por, no sabia que m'havia arribat a passar. Ajagut a la llitera, al passadís d'urgències, estava molt nerviós. Recordo que la metgessa que em va atendre -una noia jove, rotundament eficient, guapa amb les seves ulleres de pasta negra- em va dir: tranquil, tu deixa't portar. Aquestes paraules, que tenien també un punt d'amonestació, em van fer reaccionar i em van confortar. Per qui tendeix a voler agafar sempre el timó amb puny ferm, està bé deixar-se portar.

Notes

La pluja i el fred han deixat pas al vent. Ha bufat amb força tota la nit. El sentia des del llit, inquiet. El nostre no és país de vent, i el vent ens inquieta. El trobo malastruc; quan bufa penso que passarà alguna desgràcia. Ha assecat la humitat de tots aquests dies. Si sortia algun bolet -algun fredeluc-, que no ho sé, les gelades i el vent ho hauran acabat. El que fa un parell de dies era blanc, ara és negre: els jardins, els camps, els pins. Des de la finestra veig els núvols, esfilagarsats com un sucre de fira, moure's a tota velocitat. El cel és d'un blau esblaimat. La lluna, un semicercle perfecte, penja avui de més amunt. Avui no surto de casa, la veig des de la finestra del menjador. Després de molts dies, avui estaré sol a casa.

***

El millor indicador per mesurar el conservadurisme d'una persona (conservadurisme de caràcter, no polític) és la seva actitud davant les nevades. De jove, jo n'era un grandíssim partidari, mentre el meu pare n'era absolutament reaci, un autèntic hater de la neu. M'adono que amb els anys vaig canviant, progressivament, de bàndol: la practicitat s'imposa al romanticisme.

***

Una constatació d'aquest fet. Miro una sèrie policíaca escandinava amb escenaris permanentment nevats. Només de veure aquells paisatges -bellíssims, tanmateix- m'agafa fred.

***

Definitivament, sembla que això de Venezuela anava de petroli, no de llibertat. Continua la tirania, consentida a canvi d'uns quants barrils. Quin desengany!

Deixaran anar, tanmateix, alguns presos polítics. Seran ells els legitimats per dir si ha valgut la pena, més que els voyeurs d'occident que ens ho mirem des dels nostres còmodes sofàs parlant de llibertat, amb majúscula, o del dret internacional, imprès en llibrets de paper de fumar. 

Matí

En contra del que deien les previsions, no ha nevat cap dia. Sí que fa, però, un fred intens. Avui és el dia que en fa més. He sortit a comprar el pa i l'esmorzar quan les campanes tocaven les vuit. El mòbil em deia que estàvem a cinc sota zero, però ves a saber. El dia encara no s'havia aixecat del tot. La lluna surava, com una nau aturada, damunt del cingle: tres quarts de lluna ben nítida, n'he pogut veure els mars i els cràters, perfectament dibuixats. No m'he fixat en el color del cel, me l'imagino encara una mica obscur, atenuant-se a mesura que s'acostava a l'horitzó, al perfil de les muntanyes. La gespa estava coberta per una capa de glaç, igual que els xiprers retallats i les teulades. També estaven ben blancs els cotxes aparcats al carrer. Els seus amos necessitaran avui temps i paciència per poder posar-se en marxa. Alguns estaven protegits amb una manta o amb cartrons. M'he fixat bé per on posava els peus, per no tenir cap sorpresa, però les voreres estaven ben seques. Anava abrigat amb l'anorac més gruixut, els guants i el gorro de llana. De tenir-lo tancat en una caixa i no portar-lo mai, fa una mica de pudor de florit, força desagradable. L'hauré de treure al sol, a ventilar-se. Per sort, no m'ha impregnat el cap d'aquesta olor. Arribat a casa, he posat l'aigua a bullir per fer un te, que m'he begut acompanyat d'una trena. No tenien croissants. Mentrestant, he pensat que aquesta vida, aquests costums simples, podrien considerar-se propis de la felicitat. Objectivament seria així. També he pensat que demà començaré a fer vida normal: baixaré a Barcelona. Després he trucat a l'hospital: una veu automàtica m'ha dit que estava a la posició número vint-i-cinc esperant per ser atès. He aprofitat per començar a escriure. Ara ja estic a la posició dos. La veu em dona gràcies per la paciència. De res, el temps no s'ha perdut i ja m'han atès. Continuo escrivint. Ja és ben bé de dia i fa sol. Des de la finestra veig les copes verdes d'uns pins i el cel, ben blau. S'hi enfila el fum que surt d'una xemeneia. Hem començat l'any i els dies ja creixen. Encara que faci tan fred, el camí porta a la primavera, a una llum que aquests dies quasi no hem vist. Deixem enrere l'excés, tan estrany i impropi, i torna la rutina, que jo no he acabat d'abandonar. Esbosso noves il·lusions, nous horitzons, amb més prevencions que mai: l'edició dels llibres, tan encallada, l'exposició de Hammershoi, la lectura de l'Ulisses, potser alguna escapada a França... No són propòstits d'any nou, que mai es compleixen, sinó més aviat combustible per mantenir encès el foc, per no deixar apagar-lo, perquè la cendra és inert, grisa i trista.

Notes

A Estocolm, on va anar a recollir el premi Nobel de literatura, Albert Camus va fer una de les seves declaracions més controvertides. Preguntat insisistenment per l'onada de violència que saccejava Algèria durant el seu procés d'alliberament i que causava nombroses víctimes entre la població civil, Camus, fatigat, va respondre el següent: Sempre he condemnat el terror. He de condemnar també un terrorisme que s'exerceix cegament, als carrers d'Alger per exemple, i que un dia pot colpejar la meva mare i la meva família. Crec en la justícia, però defensaré sempre la meva mare abans que la justícia.

Sovint, s'ha citat aquesta resposta de manera inexacta i apòcrifa: Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare. No és això el que va dir Camus, tot i que el sentit de l'expressió no hi difereix massa.

Aquesta declaració de Camus m'ha vingut al cap arran del succeït fa un parell de dies a Venezuela. Lluny de sentir-me Camus, i sense tenir cap vincle emocional amb el país, podria dir que entre el dret internacional i els presos polítics torturats a les presons chavistes, sempre triaré els presos torturats. I més quan el dret internacional, que no és ni tan sols un concepte tan immaculat com la justícia, està en mans d'un consell de seguretat de les Nacions Unides on tenen dret a veto estats tan democràtics com Rússia o la Xina.

***

Quina mandra escriure sobre això. Però més mandra em fa callar.

Dit això, aquest debat sembla clarament estèril quan el país continua governat pels oligarques de la tirania.

***

Tornant a Camus, cal recordar com Sartre i els sartrians li buscaven insistentment la palla a l'ull, quan ells tenien la biga de l'estalinisme i del gulag en l'ull propi.

He trobat aquest post que conté la traducció d'un text de Bernard-Henri Lévy que parla justament d'això.

Notes

Aprofitant la millor hora d'aquest diumenge d'hivern, surto a prendre el sol. M'instal·lo a la terrassa. La meva intenció és llegir una mica de poesia. Però just en el moment de seure i obrir el quadern, com si en lloc d'un llibre hagués obert la caixa de Pandora, començo a sentir uns sorolls estridents: una música pulsàtil a tot volum, acompanyada d'uns crits amplificats per un micròfon. És un acompanyament totalment incompatible amb la poesia, així que tanco el quadern i els ulls, i em limito a rebre la llum beatífica del sol. Mentrestant em pregunto per què avui en dia qualsevol activitat social, festiva o esportiva, ha d'anar acompanyada de música a tot volum. És certament desagradable, no només per l'oïda, sinó per l'equilibri mental. A què tenim por? Al silenci? A la reflexió? A la conversa? Preferim el ritme frenètic i hipnòtic d'aquestes músiques al ritme plàcid, però inequívoc, del pas del temps?

Quan anàvem amb el meu pare al vell camp de Sarrià, sempre arribàvem molt d'hora, per poder aparcar el cotxe. A les quatre de la tarda, l'estadi encara era ben buit. Recordo aquell silenci, que semblava amplificar-se amb el ciment de les grades. Ressonaven només, de tant en tant, el so d'alguna trompeta que esquinçava aquella calma i les converses fragmentàries de la gent que anava arribant. Ara, mentre no corre la pilota, el buit dels estadis de futbol s'omple amb músiques a tot volum. Una desfilada inacabable i insaciable de hits. Hi ha qui balla, esperant que l'enfoquin pels marcadors: un minut de glòria d'una tristesa infinita. Aquesta moda imparable ha envaït fins i tot les pistes on se celebren torneigs de tennis, fins ara reducte d'una certa civilització. Ara, també en aquestes grades s'hi veuen balls i banderes, acompanyades de músiques a tot drap i, en algnns casos, jocs de llums. Potser Wimbledon se'n salva, però no hi posaria la mà al foc.

***

Les memòries de James Salter tenen algun llambreig de brillantor, que m'atreu, i són una mostra de talent narratiu, tal com correspon a un gran escriptor, però les històries que s'hi expliquen em resulten alienes, llunyanes, mancades d'interès. Molt d'or, massa, i encara no sé si és autèntic o de fireta Als dos terços del llibre, abandono.

***

De vegades els millors escriptors no escriuen llibres. És el cas de B. (inicial del seu perfil d'instagram), que acompanya les imatges de les seves publicacions amb uns textos destres i precisos, poètics i irònics, crítics i malenconiosos. En pocs llibres hi trobo una escriptura així.

***

Quan obro els finestrals a aquest dijous, em trobo amb un dia del tot hivernal, gairebé nòrdic o escocès. Per l'escletxa de la finestra es cola un aire fred, desagradable, les muntanyes s'han fet invisibles darrere d'un mar de boira que s'arrepenja sobre les teulades. El terra és moll, la gespa té un color verd trist i malalt, dels cables de l'electricitat s'hi despengen regalims d'aigua. És un dia per no moure's del costat del foc. O del radiador. La sort de vegades neix de l'infortuni: no poder ni haver de moure's.

***

Curiosament, a migdia surt el sol. Feia dies que no el vèiem i ha aparegut quan menys ho esperàvem. Havent dinat, doncs, surto al jardí i aprofito per amarar-me'n. Camino una mica amunt i avall. Em recolzo a la paret i tanco els ulls. Res, són només deu minuts, suficients per sentir el miracle del sol d'hivern.

Notes

Em decep la lectura de Amigos de paso de Christopher Isherwood. És una llàstima, perquè les seves històries de Berlín m'havien agradat molt. Però, a aquestes alçades de la vida, si hi ha una cosa que em costa de suportar és l'excentricitat.

***

Malgrat l'etimologia del terme, l'excentricitat no és l'antítesi del gregarisme. Ben al contrari, moltes vegades el gregarisme provoca comportaments excèntrics i de difícil justificació (només cal mirar una mica les xarxes socials). És la independència de criteri, fonamentada en el sentit comú i el sentit crític, la que facilita esquivar el mimetisme social.

***

Em faig creus de veure com determinats llibres poden trobar-se, perfectament editats (alguns d'ells per editorials prestigioses), als taulells i lleixes de les llibreries. En contraposició, i malgrat tots els seus defectes, l'esport -i el futbol com a exemple més paradigmàtic- té una gran virtut. Mai veurem un jugador dolent alineat en un equip de primera divisió. I si, per algun atzar estrany, el veiem, hi serà per un període molt curt, fins que doni mostres de la seva ineptitud. En la competició esportiva encara mana la meritocràcia. (Altra cosa és com els diners permeten als clubs disposar dels millors esportistes).

***

No sé si havia explicat mai com vaig començar a escriure. Quan tenia vint anys no havia llegit res, més enllà de quatre lectures de joventut. Era un ignorant absolut. El meu cap -i uso aquest terme des d'una perspectiva estrictament anatòmica- estava orientat a altres qüestions. Els únics papers que llegia -i memoritzava- eren els meus apunts de farmacognòsia, farmacodinàmia, farmacocinètica o biofarmàcia (per citar només algunes matèries que m'ocupaven). El meu objectiu era anar aprovant els diferents exàmens, que, com en una cursa d'obstacles, m'anava trobant pel camí i així poder anar eliminant de la meva vida totes aquestes matèries, com si fossin soldats enemics passats per la baioneta. Sense ser immodest i des de la pura objectivitat, puc afirmar que vaig assolir un alt grau d'eficàcia en la superació d'aquestes proves. Les hores d'estudi, tanmateix, em van fer avorrir la lletra impresa. En l'oci, vaig preferir sempre apartar els ulls de qualsevol mena de paper. Fins que, no sé ben bé com, va caure'm a les mans algun volum de Josep Pla. Crec que això sí que ho explicat. Està relacionat amb alguna febrada i l'obligació d'estar-me al llit. Després d'aquest primer volum en vingué un altre i un altre i, finalment, El quadern gris, en l'edició vermella de l'obra completa. Com Sant Pau, vaig caure del cavall. I la meva fe fou la dels conversos, apassionada i despietada. Amb la ingenuïtat pròpia de l'edat -vint-i-un, potser- vaig creure que jo també podia ser un Josep Pla i escriure com aquell jovenet que es passejava per l'Ateneu i tenia una capacitat d'observació i d'expressió tan fines. Poc sabia, pobre de mi, que aquell jove que escrivia el seu dietari era en realitat un home de més de cinquanta anys que havia reescrit les seves notes de joventut. Així que, temerari, vaig llançar-me, jo també a escriure. Primer algunes notes, en un quadern d'espiral que havia comprat expressament i que tenia unes cobertes il·lustrades amb un mapamundi. Després, il·lús, els primers capítols d'una novel·la de forta empremta autobiogràfica, que escrivia a raig en unes quartilles plegades. No m'hi posava per poc. No tinc forces per rellegir ara aquells textos, que encara guardo; només de recordar-los envermelleixo. Però al mateix temps sento admiració cap aquell temperament, a mig camí entre la ingenuïtat, el desvergonyiment i la valentia, que m'impulsà a escriure aquells papers.

Si en aquell camí, com era evident, no es va guanyar cap escriptor, sí que almenys no es va perdre un lector. Les lectures incipients van anar guanyant terreny, poc a poc, edificant fins al dia d'avui, una construcció modesta però sòlida. I de l'escriptor, què se'n va fer? No li va caldre gaire temps per adonar-se que aquell no podia ser, lamentablement, el seu futur. La seva audàcia inicial quedà frenada per les limitacions pròpies i per la temença. No va voler fer mai el salt al buit. Començà, això sí, a publicar articles modestos en premsa. Ningú sabia qui era. Entrà per la porta del servei, sense soroll, i en sortí per la mateixa, sense convicció. Publicà papers aquí i allà, variables i capriciosos, sense un relat propi, que dirien avui. Es barallà -o ni això- amb editors, sempre atabalats i sovint displicents. No li interessaren les capelletes ni les empentes, encara que fossin per bé. Aquella fe dels conversos es convertí en escepticisme, potser en agnosticisme i tot. Creà, això sí, aquest refugi, on, estranyament, s'atrinxerà, constant i persistent. Aviat farà vint anys.

Diaris i memòries

Sempre he preferit els diaris a les memòries. En primer lloc, perquè les memòries semblen estar reservades a personatges importants, a gent que ha fet coses a la vida. El diari, en canvi, està obert a la quotidianitat, a la nimietat més absoluta. Això no vol dir que el diari sigui un gènere de pràctica més fàcil que les memòries. En absolut. Perquè el diari funcioni cal una mirada (perdó pel terme) determinada i un cert pòsit -uns fonaments- sobre el qual bastir l'edifici. El seu caràcter democràtic (perdó, altra vegada) és, doncs, enganyós, però d'entrada el té, això és innegable.

Les memòries tenen també menys graus de llibertat que els dietaris, estan més encotillades. Acostumen a seguir un fil conductor cronològic lineal. Majoritàriament, no s'escapen de l'esquema vital humà: orígens familiars - infantesa- joventut - plenitud - maduresa. Perquè és a la maduresa, o fins i tot a la vellesa, quan s'acostumen a escriure les memòries, a mode de balanç. Respecte d'això, seré una mica brusc. A no ser que es tracti d'un autor molt ben dotat, capaç de transmetre els fets i impressions amb una sensibilitat o virtuosisme especial (Proust, per exemple, encara que no siguin unes memòries), no m'interessa la infantesa de ningú. Allò que per a l'autor -i puc incloure'm aquí jo també- pot tenir una significació especial, a la resta ens acostuma a deixar indiferents i avorrits. Enid Blyton ja la vaig llegir quan tocava i Gerald Durrell m'explica unes històries determinades, no m'explica una infantesa globalment. Així que oblideu-vos d'episodis de pantalons curts i pastissos de maduixa. Amb la joventut em passa, amb perdó, tres quarts del mateix, fins que no s'arriba a tocar el primer dels grans arguments de la vida: l'amor. És en aquest moment quan comença a dibuixar-se l'interès de l'individu. Però fins arribar aquí, alguns potser ja haurem abandonat (especialment si pel mig hi ha experiències militars).

Tornant a la diferenciació entre els dos gèneres, crec que ja he escrit alguna vegada que m'interessen més els dies que els anys. Un dia ben explicat és una meravella; un any, un lustre, una dècada, difícilment es poden copsar. En aquest sentit, les memòries són un gènere més narratiu, més novelístic fins i tot, mentre que els diaris poden acostar-se més a la poesia. (Faig un parèntesi: en contraposició al que escrivia abans, la poesia amb ressò d'infantesa, inclús d'experiència infantil, sí que m'acostuma a semblar valuosa, perquè neix d'una impressió vaga, d'una pinzellada de realitat). Una reflexió, un aforisme, la descripcions d'un paisatge o d'un passeig són elements definitoris del gènere diarístic, que el distancien de la narrativa pura i l'acosten més a la lírica o a la metafísica. Pictòricament, les memòries són més figuratives, mentre que els diaris són impressionistes. Si uns i altres cauen en l'abstracció, malament rai, però això ho penso ja en un sentit literari i artístic més ampli.

Tot això no treu que no hi hagi memòries excel·lents -Sagarra com a paradigma- ja sigui per la capacitat de l'autor o per l'interès de la vida del personatge. Però al memorialista ens el mirem sempre des de baix, amb el cap alçat envers el seu pedestal, mentre que el bon dietarista és un amic, un germà, que ens acompanya i ens dona la mà mentre passegem per la vida.

Totes aquestes reflexions, una mica aventurades, escrites a raig, sense filtres ni paracaigudes i, evidentment, sense cap ànim de teoritzar ni de ser exhausiu, em sorgeixen de la lectura de Quemar los días, les memòries de James Salter. Salter és un escriptor de raça, extraordinari, que sorgeix en qualsevol moment del text amb tota la seva plenitud. Les seves novel·les són excel·lents. Ara bé, des del meu modest punt de vista, crec que en aquestes memòries sovint es perd en històries, de la milícia per exemple, que em resulten d'escàs interès. En aquests casos, ni la seva enorme capacitat em pot rescatar del tedi. Tanmateix, en la meva lectura encara sense finalitzar, estic entrant ja en àmbitd de la vida que em semblen més reals -o potser més propers- on emergeix el gran Salter. L'episodi dels seus amors amb una noia novaiorquesa a qui apenas la había besado, però per la qual es desviu durant anys és, en la seva brevetat (tres o quatre pàgines) una lliçó d'exercici de la literatura de l'experiència viscuda. És un text farcit de frases d'una gran contundència, d'imatges impecables i implacables. Quan va a buscar-la a una casa de camp: Las estrechas señales pasan como exhalaciones, la hora de las sombras y la última luz espectacular. Ella espera en un porche umbrío, sola en la casa. Yo vuelo por la carretera secundaria, exultante de vida. Por supuesto, no salió como yo preveía.  Després va a veure-la un dia quan ja s'havien casat. El marit era de viatge i surten a sopar: Llevaba un vestido azul de seda. El mismo pelo oscuro, la piel de la blancura del abedul, los labios carnosos, los dientes impolutos. El mismo cuerpo de diosa. Bebimos, hablamos como en otros tiempos, pero ya no era lo mismo, aquello se había agotado. Pasamos la velada en armonía, como dos bailarines veteranos, reunidos pero ya sin brillo. Els anys passen i acaba sabent que la noia -casada amb un segon marit i amb quaranta anys, hermosa e inalcanzada hasta el final-  ha mort i ell escriu: En las ventiscas de Nueva Inglaterra donde la veo, la nieve, las casas viejas escondidas debajo, las cálidas luces en las ventanas. En invierno atravieso en coche su pueblo: los robledales, el cielo claro, un cobertizo de piedras para barcas, evocaciones. Me acuerdo de su madre, la vida de su madre, cuando trajo a sus hijos a vivir al Este, ¿o su madre se quedó en California y los envió a casa de unos tíos a West Newton? Da igual, ahí sigue el estanque, gris y helado, y el puente del ferrocarril que ella cruzaba en sus paseos, en su infancia, en su juventud y perfección ya lejanas.