The Cure i jo

¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú? -preguntava reiteradament Loquillo en la cançó estrella d'un àlbum (EP) injustament oblidat que tenia precisament com a títol aquesta pregunta. Era potser l'àlbum més punk d'un cantant i d'una banda d'origen i estètica rocker que, encertadament, flirtejava amb altres corrents musicals. Quan d'adolescents escoltàvem aquesta cançó, a mitjans dels 80, responíem irònicament que nosaltres l'any 1977, el de l'esclat a Anglaterra del moviment punk, estàvem fent la Primera Comunió. Així que, per edat, no vam poder viure aquella onada musical, que suposava un trencament absolut amb el rock tradicional, a temps real que dirien els cursis. Sí que el vam transitar, però, amb posterioritat. Amb quinze i setze anys escoltàvem Sex Pistols, The Clash, Stranglers, Bowie... En aquella època no existia una globalització cultural i la prova n'és que al poble veí, on cursàvem el batxillerat, tenien uns gustos ben diferents als nostres: els agradaven Iron Maiden, Barón Rojo o Scorpions. Van tenir la mala sort de que en una festa major els van portar el grup heavy Leño i això els va marcar per sempre (ara, als festivals dels nostres pobles i viles hi porten coses pitjors, però no em ficaré en aquest jardí). Així que nosaltres, a més de superar-los en resultats acadèmics, també passàvem la mà per la cara als nostres veïns en gustos musicals. Per no parlar de l'estètica: la nostra confusió pijipunkmod (polos Lacoste amb botes militars, serrells o cabells tallats al dos) era, malgrat tot, millor que aquelles grenyes -no sempre netes-, els pantalons skinny o les jaquetes texanes amb cromos de calaveres. Només empatàvem -a zero- en una cosa: els resultats obtinguts en el sexe oposat. I sí, el nostre punk era façana (érem nois ordenats) i era estrany encabir Hombres G o Los Nikis en aquells gustos radicals, però estàvem al corrent de la movida a través d'uns cassettes que ens gravava l'amic J. quan anava a Vinarós i rèiem molt amb les lletres de Siniestro Total, algunes de les quals han resultat macabrament premonitòries del que vindria dècades després (ayatola, no me toques la pirola).

Però després va aparèixer The Cure a les nostres vides. Bé, The Cure ja havia fet entrada al món quasi una dècada enrere, però, com deia a l'inici, per qüestions d'edat, nosaltres anàvem amb retard. Igual que l'acceleració punk va durar poc, donant lloc a la new have o el postpunk (llavors en dèiem after punk), els nostres gustos van evolucionar també en una línia similar. Vam passar a escoltar els Smiths, Siouxsie i, sobretot, The Cure. L'any 1986 va aparèixer un elapé de recopilació de singles del grup britànic: Standing on the beach. Fou el primer àlbum dels Cure, del qual vaig viure'n la publicació en el mateix moment. No parava llavors d'escoltar-lo, totes les cançons eren immenses. També estava obsessionat amb el grup el meu amic J., que el posava a totes hores. La seva mare, quan sentia la veu, tan personal, de Robert Smith li deia mira, ya está llorando otra vez. Ens feia gràcia això i, de fet, encara me'n fa.

Llavors jo me'n vaig anar, en contra de la meva voluntat, a cursar l'últim curs de batxillerat -COU, a l'època- a una escola de la Barcelona més benestant. Vaig fer un amic que tenia una vespa de color taronja i recorríem amb ella -jo de paquet- els barris pijos de la ciutat. Ell insistia en què ens acostéssim als grups de noies pijas, però jo estava de pas, estudiava i només pensava en tornar els caps de setmana al poble. En tot cas, si alguna cosa m'interessava era algun grupuscle alternatiu: nois i noies esquius que tocaven música, escoltaven precisament els Cure i fumaven substàncies prohibides. Però jo no he fumat mai substàncies prohibides -ni tan sols legals- i aquests individus s'acostaven poc a classe, així que mai vaig entrar en aquells cenacles. Vespa, bàsquet i complir l'expedient fou el resultat d'aquell curs.

Però a partir dels singles de Standing on the beach, vaig estirar el fil de The Cure i vaig anar escoltant -i comprant en la mesura del possible- tots els seus àlbums. La professora de francès va fer-nos llegir L'étranger de Camus, que vaig enllaçar feliçment amb Killing an arab, un títol que ara seria objecte de clamorosa cancel·lació. Pertanyia aquest tema a l'insuperable primer àlbum Three imaginary boys, que després escoltaria una vegada i una altra en un cassette, ara perdut, al cotxe. L'himne Boys don't cry encara em fa vibrar.

Ràpidament vaig recuperar el terreny perdut dels àlbums publicats fins aquell moment: Seventeen seconds, Faith, Pornography, Japanese Wishpers, The top i The head on the door. Dibuixen l'estel·la insuperable del grup a la primera meitat dels 80. Després vindria la primera publicació d'un nou disc que vaig viure, el doble i desigual Kiss me, kiss me, kiss me. Conté un altre himne, Just like heaven, i concessions als aires disco, que ja havia fet la banda en el passat, amb temes com Why can't I be you? o Hot, hot, hot. Tenien, aquestes cançons, l'avantatge que podien ser punxades en les discos de Platja d'Aro i eren com un clau roent al qual ens podíem agafar enmig de les merdes que ens havíem d'empassar en aquelles nits que val més oblidar.

Clausurarien la meva època estudiantil dos elapés més, Disintegration i Wish, la publicació dels quals, no sabria dir per què, no vaig viure amb tanta intensitat, tot i incloure, sobretot el primer, grans cançons. L'ombra de l'edat adulta i la responsabilitat començava a fer aparició, la música passava a un segon terme i li apareixia un enorme competidor que engoliria els meus interessos: la literatura. Als Cure, els dec, tanmateix, la meva primera publicació escrita. Fa pocs dies la vaig recuperar. Era una carta de l'any 1990 a la revista Rock de Lux. La revista havia anat evolucionant amb l'entrada dels 90 i en les seves pàgines s'evidenciava, número rere número, una polèmica encesa entre els columnistes que defensaven aquests canvis i els lectors que volien que la revista es mantingués fidel a les essències indies. En el meu escrit, amb la moderació montaigniania que em caracteritza, afirmava no voler entrar en polèmiques estèrils i em limitava a preguntar quelcom que avui es pot obtenir fàcilment amb un simple clic: la llista de singles publicats per la banda en tota la seva trajectòria. Arqueología curativa, van titular el text que incloïa la meva petició i la resposta que hi donava la revista.

Han passat tres dècades i mitja. La vida ha canviat, els interessos també. I el món. Els cabells crepats de Robert Smith fan una mica de llàstima (els meus no, perquè són inexistents), però la seva veu manté la força i el seu to inconfusible. Conservo com un tresor aquells discos. Sovint, cansat de la ràdio, escolto al cotxe les cançons de The Cure i, empès per la moda actual, faig el que abans no feia: anar als concerts que programen a Barcelona. Em suposen una sensació una mica agredolça, l'evidència d'un temps que passa i resulta inaferrable, encara que ens aferrem al repertori d'aquests concerts, com fèiem abans a aquelles cançons que sonaven esporàdicament en hòrrides discoteques.

***

L'extraordinari elenc de cançons dels Cure fa que puguis anar redescobrint temes i variant les perferències amb el temps. Ara mateix, la meva cançó absolutament favorita és Push, de 1985. Semiinstrumental, la música aguanta més de dos minuts fins que no apareix la veu de Robert Smith, entonant -o plorant- una lletra minimalista. Aquí, en directe al teatre romà d'Orange (amb petita pífia final de Robert Smith):

Notes

Feia molts dies -mesos- que no sortia a mig matí a fer un cafè -un te, en aquest cas-. He fullejat el diari. Com aquell que troba un tresor entre la brossa, un article de J.F. Yvars sobre Monet a Londres. Escriu: La manera pictòrica dels impressionistes dona a la figura la mateixa consistència que a l'aigua, per exemple. I aquesta mena d'indiferència davant dels continguts objectius es pot explicar amb claredat. Els impressionistes no es proposen de reproduir la materialitat dura i palpable del món físic, l'experiència com a costum visual, sinó traslladar a la tela únicament el que es precipita en l'acte visual espontani.

***

Alguns amics són molt escèptics amb la meva creixent inclinació a escoltar pòdcasts. Com en un assaig clínic, jo els sotmetria a l'experiència de tancar-los tres hores al dia en un cotxe -bona part de les quals fent cua- escoltant primer les notícies i tertúlies de diverses emissores de ràdio (passades pel biaix ideològic i/o d'interès políticoempresarial de cadascuna d'elles) i després fer-los escoltar les entrevistes d'algun dels pòdcasts de Javier Aznar o Helena Farré Vallejo, per exemple. A veure quin tractament triarien.

***

Estic fent una relectura -lectura, en algun cas- dels contes de Javier Marías. Lògicament, no m'agraden com les novel·les (i dic, lògicament, perquè, sentint-ho molt, continuo considerant el conte com un gènere menor), però sí que hi ha en molts d'ells l'empremta del gran escriptor, una mena de força que la limitació -d'espai- del conte no pot arribar a contenir. I té interès trobar-hi en algun cas elements embrionaris de les seves novel·les: esbossos d'històries, personatges, obsessions... Llegir aquest recull, Mala índole, és com viatjar per la perifèria, per racons més o menys ocults de l'univers de Marías.

***

Em trobo l'M. al forn i, mentre fem cua per compar el pa i l'esmorzar, em diu que va llegint aquest blog i que, fins i tot, el recomana. Li estic agraït però, alhora, experimento una sensació d'exigència. Sovint publico aquests escrits com qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla, sense tenir gaire clar si arribarà mai a alguna platja habitada. La immediatesa de la publicació en línia -a diferència del procés d'edició i lectura d'un llibre, que té un ritme i una disponibilitatdiferent- té molts avantatges, però aquesta accessibilitat permanent, a tothora i per a tothom, és un desafiament afegit per a l'autor, Tirar al mar aquestes ampolles, arribo a pensar, no deixa de ser un exercici d'inconsciència.

***

És curiós com en alguns escriptors la seva veu fònica (el timbre, l'entonació, l'accent) difereix substancialment de la seva veu literària.

***

Al capdavall, i per molts esforços que fem, tots acabem sent contradictoris i incoherents. Però en aquest món nostre, incoherent per sí mateix, en el qual acaba triomfant qui té més força o habilitat per imposar el seu relat, encara que estigui ple d'incoherències, em pregunto si tenen sentit els sacrificis i renúncies personals per mantenir una certa coherència en les accions i els principis. La consciència és acomodatícia, em deia la meva mare quan era un nen. En moltes persones ni tan sols existeix, penso ara.

***

La bellesa, i en un concepte ampli de bellesa hi incloc la netedat, la cura pel detall, l'harmonia i, fins i tot, el silenci, no és garantia de res, però acostuma a ser una contribució a la civilització. La incúria personal, el desordre, els crits, el soroll, la desídia... en són l'antítesi. 

Apunts

Decideixo premiar els lectors fidels. De vegades, les versions inicials dels textos seran més completes i, portser, agosarades que el que romandrà publicat passades vint-i-quatre hores.

***

Topo amb aquesta cita de T.S. Eliot: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol ser important. Jo li ampliaria la base: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol fer coses (i mostrar-les).

I les xarxes socials són l'aliat perfecte a aquesta perversa agitació humana.

***

Fa dies que reflexiono sobre les conseqüències dels aiguats de València. No em refereixo a les desgràcies que ha patit la gent, ni tan sols a les mancances en la gestió, sinó a les reaccions sociopolítiques que s'han produït. Volia escriure-ho, certament, però les conclusions serien tan negatives que prefereixo estalviar-m'ho.

***

Una de les conclusions sí que la deixo negre sobre blanc, però. I va més enllà d'aquesta situació concreta. Tinc la sensació que els règims autocràtics s'adapten millor que les democràcies a aquest nou món marcat per la sobreinformació, habitualment esbiaixada, i per la polarització. Potser perquè tenen mecanismes que els permeten ignorar o silenciar el soroll ambiental i la sobreexposició que tant fa trontollar els governs occidentals. La prova d'això és que no sóc capaç d'identificar un sol líder dels grans països occidentals que tingui actualment un lideratge clar i indiscutit, tal com passava dècades enrere. Els autòcrates de diferent índole, en canvi, semblen liderar amb més comoditat i solidesa. I aquesta és una mostra més de que no anem pel bon camí.

***

Amb tots els errors que els governs cometen (especialment en aquest cas concret) i tot i les escasses simpaties que pugui tenir cap alguns d'ells, afirmar que els governs ho fan tot malament i que la gent -el poble- és una massa beatífica que ho fa tot bé, em sembla clarament populista. Només el poble salva el poble em sembla un eslògan perillós.

(Reconeixent, tanmateix, la bona fe i les bones intencions (i accions) de tantíssima gent.)

***

La ciutadania, el poble... Millor, les persones.

***

P. m'envia els dos darrers quaderns que ha publicat. Els salvo, gairebé de miracle, de la pluja que cau diàriament i s'infiltra dins de la bústia. Són magnífics, poesia d'una gran puresa de dos autors que desconeixia: Lola Mascarell i Víctor Herrero de Miguel.

Mica en mica, i com qui no vol la cosa, aquesta col·lecció de quaderns de El Mirador va fent forat i recollint el bo i millor de la poesia espanyola contemporània, amb l'afegit de fer-ho en un format d'edició preciós i limitadíssim. I jo tinc la sort de formar part dels escollits que anem rebent, com un regal, aquests petits quaderns.

***

Del poema Un amigo que aguarda, de Víctor Herrero de Miguel, l'evocació dels ocells i altres petits animals que l'acompanyen en un passeig matinal en el instante exacto en que se cruzan la oscuridad y el alba:

Cada ser que me encuentro me parece

un amigo que aguarda justo ahí,

en la rama, en la verja, junto al río,

una presencia plena de vida

hecha a mi pequeñez.

Com acompanyen, certament, aquests ocells que trobem, quan estem sols, de matí, i que són com un miracle de vida i un motiu per estimar-la.

I no gens llunyana d'aquesta visió és la comunió, en aquest cas amb un paisatge, que expressa Lola Mascarell a Montgó:

El paisaje que admiro esta mañana

desde lo alto del cerro

no está fuera de mí,

los dos parpadeamos

en el mismo compás:

mi sombra en esas matas es paisaje

y es paisaje también

mi aliento acelerado,

la pestaña que vuela

de mi ojo hacia el mar

 

***

Quina enveja que fan, els bons poetes. Potser més que els bons prosistes.

***

A mig matí, rebo un missatge de whatsapp: Papa, com es diu la galeria d'art on està la Santa Cena de Leonardo? (les majúscules són meves).

És l'À., que se'n va a Milà amb els amics d'aquí a uns dies. Em fa feliç aquest interès.

(Li passo l'enllaç del convent de Santa Maria delle Grazie però ja no queden entrades per aquell cap de setmana).

***

Els objectes que ens acompanyen i que acumulem, no sé ben bé per què, seguiran aquí quan ja no hi siguem. Els gravats que hem comprat i emmarcat al llarg de la vida, la vaixella que reservem pels moments importants que, o bé ja han passat o bé mai arribaran, fins i tot alguna ampolla de vi que guardem, o tants i tants llibres que hem llegit (o no) i que formen una paret que ens protegeix. Es fa estrany pensar que siguem els més fràgils i provisionals d'aquest món més proper.

Notes

M'explica l'M. que la seva germana, quan arriba la nit del 31 d'octubre, es disfressa de castanyera i, si truquen a casa seva nens celebrant el maleït Halloween, surt i els dóna castanyes. Em sembla molt bona idea, si no fos que les castanyes van cares. Crec que repartir caramels industrials de pur sucre i baix cost s'adiu més amb aquesta celebració importada, banal, gregària i absurda que tant sembla agradar, també, als pares de les criatures.

***

He llegit La convidada, d'Emma Cline, que vaig sentir qualificar com la novel·la de l'estiu. He arribat, doncs, amb uns mesos de retard a aquest llibre, certament estival quant a l'entorn on transcorre la història i que hom identifica, sense que el text ho expliciti, amb els Hamptons o algun indret equiparable d'estiueig benestant de la Costa Est.

La convidada és una novel·la ben travada, gairebé diria que és una bona novel·la. La trama resulta atraient -quasi addictiva-, els personatges -bàsicament la protagonista- estan ben dibuixats, l'argument, tot i tenir algun gir discutible, no cau en la superficialitat i la història té, fins i tot, profunditat psicològica. Però al capdavall no deixa de ser una novel·la. I empro aquí aquest terme no en el sentit estricte de gènere literari -és evident que es tracta d'una novel·la- sinó d'història clarament fictícia, indiscutiblement novel·lesca, si es permet la redundància. Totes les novel·les són ficció, però en alguns casos, i aquestes són per a mi les grans novel·les, la ficció es mimetitza amb la realitat, o crea un món que passa a ser real. Marías com a paradigma.

No nego que La convidada em va entretenir (la vaig llegir en vint-i-quatre hores) i fins i tot em va interessar, però no puc deixar d'apuntar-li un defecte notable: quan fies gran part de l'obra a l'argument deixar un final obert acaba decebent el lector. És, fins i tot, una mica trampós. I una altra puntualització a fer, fruit de la mania personal: crec que es podria haver aprofitat més la geografia de la història, posar noms i cognoms als escenaris, dibuixar el territori, donar-li més protagonisme. L'opció de la inconcreció no acaba de resultar si no es per definir un territori volgudament boirinós o mític. Aquí el paradigma per a mi és la ciutat i el temps, inconcrets però extraordinaris, on Marcos Ordóñez situa la novel·la Detrás del hielo.

***

Seixanta morts a València. I els que, malauradament, vindran. La catàstrofe, les històries esgarrifoses, la destrucció, el dol. Per un altre costat, la malaltia de l'X, un noi de l'edat de l'N., que ens sobrevola aquests dies. Una loteria macabra i sobtada, desoladora, inconcebible. Com a conclusió, només la certesa de la nostra fragilitat i desprotecció, malgrat viure en un món hiperdesenvolupat, ultrasecuritzat i aparentment impermeable al desastre.

***

Pensar, com alguns corrents actuals tendeixen a fer creure, que podem constituir-nos com a individu sense tenir en compte d'on venim és un error i una falsedat. Qui som depèn indiscutiblement dels nostres orígens, ens agradi o no, i abjurar-ne és una opció personal respectable però estèril. M'agrada veure com aquest pensament, que he tingut sempre, és compartit amb Miquel Pairolí, que sap expressar-ho de forma nítida i il·lustrativa, després de descriure els seus orígens:

I bé, vinc d'aquest món, d'aquests orígens pagesos i de la Catalunya vella. Voldria dir-ho amb la màxima objectivitat possible, sense orgull, però tampoc sense amagar-me'n. No pretenc presumir-ne però tampoc oblidar-ho ni dissimular-ho. Avui dia circulen moltes idees interessadament enganyoses sobre la qüestió dels antecedents. És el vent que bufa. El progrés de la genètica com a ciència coincideix amb el menyspreu de l'herència familiar i cultural com a tret que caracteritza la personalitat. Un contrast ben curiós. Alguns afirmen que tant li fa els orígens de cadascú, en la societat democràtica de ciutadans lliures en què vivim. Tots iguals i humans. Sí, la mà ha de ser estesa a tothom. En efecte, tant és a l'hora de relacionar-nos, però no a l'hora de definir-nos, de mirar endins de cadascú, de voler saber com som i per què adoptem algunes actituds que provenen del subconscient o de l'inconscient i que ens retraten. Els orígens compten, de vegades a favor i d'altres en contra, determinen actituds i són la clau que explica algunes relacions que tenim. No és pas veritat que tant sigui tenir uns avantpassats com uns altres, provenir d'un entorn familiar o d'un altre, igual com no és veritat que tenir una infantesa plàcida i ben comportada suposi el mateix que patir-ne una de tempestuosa i difícil. Tot marca i per sempre.

No hi puc estar més d'acord. Xavier Pla, en la seva biografia de Josep Pla, subscriu aquesta mateixa tesi i assenyala que els seus orígens de propietari rural marcaren clarament les actituds i comportaments de l'escriptor. Com ens marquen a tots.

***

Al blog de José Luis García Martín llegeixo que Niceto Alcalá Zamora va publicar, a l'exili, un llibre sobre gramàtica. García Martín cita aquest fragment: El artículo ordena la circulación y clasifica la estadística; el adjetivo es servidor, a la vez sumiso y presuntuoso; el pronombre, tras su vanidad de poder personal, se aviene a ejercer función representativa; el participio, sin firmes convicciones y hostil solo a la división del trabajo, cambia de filiación y sirve para todo; la preposición es aya, dueña o rectora oscurecida y caprichosa… No sé si Alcalá Zamora fou un bon polític -més aviat m'inclino a pensar que no- però no hi ha dubte que el seu estil a l'hora de definir literàriament els components d'una oració és difícilment superable. Em quedo sobretot amb la definició de l'adjectiu: sumís i pressumptuós. I quants adjectius amb forma humana no circulen, doncs, pel món!

Notes

A pocs dies del canvi d'hora, l'alba és ara la més tardana de l'any. Quan obro els finestrons, a tocar de les vuit, encara és fosc. El sol surt pel cantó de la Calma, però curiosament, sobre les muntanyes del Puigfred, més a ponent, s'albira una primera llum, que ressalta la silueta tan característica dels tres pics i tenyeix un fragment de cel de grocs i rosats. Anuncien pluges però el dia s'aixeca clar. No hi ha, com dimecres, boira espessa a les muntanyes. Hi ha, en canvi, en l'aire una certa dolçor de divendres.

***

I ahir la tarda, en la passejada que fem de vegades fins Avencó, el cant virtuós d'alguns ocells que -ai- no sé identificar, tenia, paradoxalment, alguna cosa de primaveral. Era un dolç i metzinós engany. A mig camí se'ns va fer fosc i això sí que era un anunci indiscutible de l'hivern que ve.

***

Si alguna cosa bona té el dolor físic és que situa en segon pla el dolor espiritual.

***

Segurament costa de creure i pot arribar a ser, fins i tot, còmic, però dona molta felicitat entrar al menjador de casa i que vingui un conill a rebre't, saltant d'alegria i donant-te voltes als peus.

***

Molts matins se sent des de casa la remor llunyana de serres elèctriques i altres eines de neteja de bosc. Al pic de l'estiu, ara i amb l'hivern entrat. Em fa pensar en què mai he hagut de fer una feina manual d'aquest tipus per guanyar-me la vida i em pregunto com deu ser haver-se d'enfrontar a un esforç físic continuat, faci fred o calor, amb mal d'esquena, refredat o mal de cap, sense treva. Amb totes les nostres dèries i manies, amb els obstacles que la naturalesa i el contacte humà genera en qualsevol activitat que fem, som, malgrat tot, afortunats.

***

Alguns migdies de dies feiners surto a estirar les cames al parc. M'assec en un banc i menjo alguna cosa: un entrepà. Si tinc temps, llegeixo una mica, també observo. A vegades hi ha nois que fan la classe de gimnàstica corrent per allí, els uns mostren els seus dons atlètics mentre d'altres arrosseguen els peus i panteixen, com ha passat tota la vida. Veig que n'hi ha molts, d'un i altre perfil, que porten la samarreta del Barça.

Fa uns dies, un company benintencionat va demanar-me algunes idees per rellançar i promoure el sentiment i la imatge de l'Espanyol. Benintencionat jo també, vaig pensar i elaborar algunes propostes, que es traslladaran a no sé quin òrgan. Però benintencionat no vol dir il·lús. Amb tot l'ecosistema mediàtic nacional profundament bel·ligerant en contra, sense cap pes en els estaments corruptes que marquen els designis de la competició, enfonsats en la nostra pròpia mediocritat i lligats de mans i peus a una propietat inepta, no hi ha futur possible. Durant anys ens hem acostumat a perdre batalles, però ara hem perdut la guerra. Només ens pot salvar un miracle.

***

-I si -suposem- el teu fill jugués amb el Barça, voldries que guanyés?

-No.

***

Monemvasia, Limeni, Kardamili, Mistra. Els meus ulls miren ara cap allà. Nostàlgia dels viatges que no hem fet, dels llocs on no hem estat.

***

De Montaigne, m'agrada la seva pròpia veu. Em cansen, en canvi, les referències a episodis del món clàssic o històric.

***

Recomanacions del dia:

Aquest article de Jacobo Bergareche, que diu coses molt bàsiques però que ens haurien de fer reflexionar, i aquesta conversa al voltant de l'admirat i no prou reconegut Miquel Pairolí.

***

Arran d'unes declaracions recents, em ve molt de gust escriure una diatriba contra un exdirector d'un prestigiós diari (prestigiós el diari, no ell). Segons van dir-me fa uns anys (és un personatge del qual tothom se'n fot) utilitza molt google per farcir de cites els seus escrits, simulant coneixements inexistents. Seguint el seu mètode en trobo una que s'avé al moment i a la necessitat de deixar-ho córrer. Aparentment és de Churchill: Mai arribaràs al teu destí si et pares a tirar pedres a cada gos que et borda.

Notes

Escolto l'entrevista que Javier Aznar fa a Emma Cline, autora, entre d'altres novel·les, de La invitada, que no trigaré a llegir. Surten a parlar del món on es desenvolupa la història, dels Hamptons concretament, i Cline reflexiona sobre la vida que porten determinades persones d'aquests territoris, físics i socials, tan benestants. Eliminar de la teva vida els problemes quotidians que arrosseguem la resta de mortals, ve a dir Cline, és, en el fons, quedar-te amb una vida buida, llisa, plana. Que després et porta a omplir-la amb artificiositats generalment poc gratificants quan no perilloses, afegiria jo. I potser sí que té raó Cline i som afortunats de tenir les nostres preocupacions i les nostres lluites diàries que sovint tant ens fastiguegen.

***

Dels diaris de Pairolí, aquest fragment que podríem subscriure mot a mot (i que fins i tot potser l'hem escrit, amb altres paraules i tons):

Com que la nostra planeta és viure en la contradicció, un dels desitjos permanents i fondos, més o menys reconeguts, de l'home sedentari és fugir. Imagina que canvia de casa, de paisatge, de poble, de vall. Si viu a muntanya, somia una casa a marina; si viu a la cosa, es deleix per per un paisatge de camps i boscos, fèrtil i frondós. L'home sap, sobretot a partir de certes edats i situacions familiars, que difícilment acomplirà aquest somni i que és fàcil que mori allà on viu. Però li és dolç figurar-se aquells paisatges que no pot albirar i en els quals pensa que estaria més a gust, tot i que, si és lúcid, també sap que la conformació o la incomoditat es duen al cor i que el paisatge hi té poc a veure. Tot són fantasies que crea la rutina, el tedi.

Resignat, quan davalla dels somniejos, de les elucubracions, l'home s'acontenta del que té i si no en sap, pitjor, perquè aleshores pateix i la frustració es torna un rau-rau constant que llima en silenci els dies i hi posa un rajolí d'amargor.

***

Que aquests diaris de Pairolí siguin editats per una editorial petita i perifèrica, mentre tanta morralla és publicada per editorials cèntriques i centrals em sembla inexplicable i diu molt poc del nostre ecosistema (perdó pel terme) cultural.

I, compte! Molt bé per l'editorial, Gavarres en aquest cas. Sort en tenim.

***

Quan surto de la feina, enfilo de pressa el carrer de la Maternitat per arribar al pàrquing on tinc el cotxe. No és un camí gaire agradable: voreres estretes, poca llum, cotxes que passen rabent i, ara, el soroll de les obres magnes d'un camp de futbol. Tot això no obstant, el final del camí em reserva una sorpresa: en el tronc d'un dels arbres que voregen al carrer, i que ara no sabria dir quins arbres són, a l'alçada dels meus ulls, s'enfila un raspinell. M'estranya veure'l allí i m'acosto una mica per comprovar que, efectivament, ho és, però quan nota la meva presència propera s'esmuny tronc amunt. És, tanmateix, una alegria fugaç la visió i la companyia efímera d'aquest raspinell barceloní.

Notes

L'R. em diu que aquest proper cap de setmana se'n va a Londres. Certament, fa enveja, però una enveja sana. S'allotajaran a Chelsea, em diu, prop de la mítica llibreria John Sandoe. I jo ara, per raons que no vénen al cas, trigaré temps a fer una escapada d'aquestes, que abans acostumava a fer prou sovint. Així que, potser per conformar-me, penso en la fugacitat d'aquestes escapades, que passen com un llamp, com una tempesta d'estiu, entre la nostra rutina. Recordo l'última anada a la capital britànica: a les tres de la tarda de dissabte la llum s'esblaimava ja a Richmond. Havíem dinat en un pub, mentre la televisió oferia un partit de futbol entre dos equips anglesos grans, d'aquests que veuen esborrats el seu caràcter i interès per raó del diner i la projecció global. Els carrers eren plens a vessar de gent que s'apressava a agafar el metro fins el centre i jo pensava que no feia ni vint-i-quatre hores que havíem arribat i ja no ens en quedaven ni vint-i-quatre més. Quedaria el record, sí, de Kew i de Richmond i de Frans Hals i de Holbein i de la gentada del Chinatown. Però cada dia aquest record s'aniria entelant una mica i es faria llunyà fins que, potser, l'arribariem a confondre amb altres moments, amb altres hiverns, amb altres mons.

***

El camí de Londres em porta a la pàgina web de l'Anthony Powell Society, una societat literària dedicada a la figura de l'autor d'Una dansa per a la música del temps. Per passar-s'hi hores llegint els butlletins que publiquen, les cròniques, les diferents aproximacions a l'autor i l'obra. Crec que les hi passaré, en comptes de perdre tant de temps en el fangar de l'actualitat.

***

Precisament, llegeixo La Vanguardia en un bar, mentre dino. Crec que un diari pot ser pro-governamental sense necessitat de fer sentir vergonya aliena.

***

Sopar, l'altre dia, amb dos professors de batxillerat i un petit grup de companys -companyes, sobretot- de l'època. Amb algun dels assistents feia gairebé quaranta anys que no ens vèiem. L'ambient és cordial però la sensació no deixa de ser una mica estranya. Toca fer un resum dels anys passats -això que se'n diu posar-se el dia- i jo ho faig a batzegades, desballestadament, mirant de repassar el complex llibre de la vida sense saber posar l'accent on tocaria. Desprès m'adono que em deixo portar massa per l'eufòria del moment i tinc la impressió d'haver viscut uns moments d'una certa irrealitat, com d'haver volgut tornar a viure en aquell passat. L'endemà ho visc amb una certa ressaca.

***

M'apareixen sovint a instagram, per raó dels algoritmes, imatges i vídeos de Grècia. Mars límpids, cases blanques, muntanyes pelades, ciutats de pedra... M'ajuden a somiar. Ara ho faig en el Peloponès, en Mani sobretot, que imagino immune al turisme de masses i als luxes illetrats que han colonitzat altres indrets -illes, básicament- del país. M'he fet ja una projecció de la ruta que seguiria, de les ciutats i pobles on m'aturaria, dels camins que recorreria. És un itinerari imaginari perfecte, ideal, com els gasos que estudiàvem a la facultat i que complien al peu de la lletra totes les lleis físiques amb noms de savis: Gay-Lussac, Boyle-Mariotte... Quan van explicar-nos que els gasos reals no acabaven d'ajustar-se al compliment d'aquestes lleis físiques vam desenganyar-nos i no vam saber veure que allò no deixava de ser un avançament del que ens trobaríem a la realitat: que la vida no s'adaptaria a allò que nosaltres havíem imaginat o desitjat.

***

França, Itàlia, Grècia... i no gaire més.

Apunts

No he querido saber pero he sabido... Així comença Corazón tan blanco i aquest és un dels inicis de novel·la més aclamats, no només de Javier Marías, sinó de la novel·lística contemporània. Doncs bé, ahir vaig experimentar exactament el sentit d'aquesta frase, quasi mítica, el que vol dir saber d'algun fet que hauries preferit no conèixer mai.

***

I justament aquesta setmana s'ha fallat (em pregunto si en aquest premi i en tants d'altres les dues accepcions del verb no s'arriben a confondre) el premi Nobel de literatura d'enguany, el que no va guanyar Marías. I em reitero en què, en aquests últims temps, Modiano i Ishiguro no deixen de ser l'excepció que confirma la regla.

***

La finor de Llop, també en articles com aquest.

(I els pessimistes gairebé sempre tenim raó).

***

Miquel Pairolí escriu a L'enigma sobre la relació entre desig, possessió i record. És a dir, sobre futur, present i passat. Em fa gràcia perquè és un dels temes sobre els quals he escrit també algunes vegades. Pairolí cita Stendhal com a exemple de persona i creador que valorava més el desig -la frisança- que provoca la recerca del plaer (amorós, musical...) que no pas la possessió en sí mateixa. Cita en canvi Kierkegaard, Richter i, fins i tot un personatge de Bassani, com a exemples de qui posa l'accent en el record, en el valor d'allò que hem posseït o viscut i que, per tant, ja ningú no ens podrà prendre. A aquests últims, jo els posaria l'objecció de la nostàlgia que sempre genera el record d'allò que hem viscut i ja no vivim, d'allò que hem tingut i ja no tenim. El desig stendhalià, per contra, és sempre viu i només s'apaga amb la possessió. Paradoxalment, mentre aquesta no tingui lloc ens impulsa i ens dona vida.

Notes

L'opacitat pròpia de l'angoixa impedeix que ens arribi qualsevol raig de llum de l'exterior, genera un tel impermeable als estímuls favorables de la vida, una incapacitat de percebre'ls. L'alleujament final, si tenim la sort de que arribi, deixa el cos en un estat semiletàrgic, amb el cor bategant amb més força i les arrugues de la cara més profundes.

***

Fa uns anys vaig llegir Octubre, l'últim diari que va publicar Miquel Pairolí, un any abans de morir. Em va semblar excel·lent. Pairolí és un planià i això es nota en la manera d'entendre l'escriptura i d'encarar la vida, amb una combinació, que no té per què ser contradictòria, de passió i escepticisme.

Ara -no sé per què no ho havia fet abans- he afrontat la lectura dels seus dos altres diaris Paisatge amb flames i L'enigma. Paisatge en flames m'ha semblat també un gran exercici d'escritura. És profund, tot i que s'hi percep encara la joventut de l'autor. La prova de trobar-se davant d'un gran dietari és la necessitat de citar-lo i, en aqest cas, hom s'ha de contenir per no fer-ho contínuament. Així que em centraré només en una les últimes entrades en què recorda la vivència del dia de la mort de Josep Pla.

Escriu Pairolí que Un tel de tristesa acompanyava la primera convocatòria dels records. I en fa balanç a continuació: les primeres lectures, els seus articles defensant-lo, les omnipresents anècdotes que rodejaven sempre l'escriptor, el projecte d'escriure un llibre sobre la seva figura... Explica que va llegir El quadern gris amb divuit anys i una cama trencada i em fa pensar, en quan vaig llegir-lo jo per primer cop, amb un parell d'anys més i durant els dies de Nadal, amb la despreocupació pròpia de la vacança universitària.

En Pairolí, el record deixa pas aviat al to elegíac propi del moment, en un estil gens allunyat del mestre: Des de la finestra, aturada ja la ràdio, contemplava l'humida frondositat d'abril, el verd jove i vigorós dels camps i els boscos, el país florit, i pensava que Pla acabava d'anar-se'n. Vaig arribar a emocionar-me. Pla m'havia ajudat d'una manera definitiva a estimar la literatura i en els seus textos havia començat a intuir caires de la vida que els anys m'anirien confirmant, de vegades dolorosament. Mestre de l'art i de la vida que només vaig conèixer a través dels llibres, aquell dia de la seva mort vaig deixar transcórrer força hores tot resseguint els racons més estimats dels seus textos, en un excercici poc recomanable que, això no obstant, m'aconhortà. La mort, vaig acabar pensant, al cap i a la fi allibera de la vellesa, magre i incert consol.

***

Encore. Pairolí sobre l'amor. En una primera entrada, després de referir-se als efectes d'una aventura amorosa d'un home ja entrat en anys i de citar Pla dient que les coses sentimentals són, en aquest país, les més doloroses de totes, fa referència a les persones que acaben concedint als afers sentimentals una importància justa. Prefereixen, diu, una berenada a l'ombra d'una morera cap al tard del mes de juny, amb un pa ben crivellat, unes tomates ben sucoses, un oli saborós, un fuet picant i un vi fresc, que no pas les agredolces delícies de l'amor, perllongat amb les seves complicacions o fugaç amb les seves nostàlgies.

Per contra, unes pàgines més enllà relata un episodi amorós propi -Hem passat junts aquesta tarda, tan serena, estimant-nos, jugant com dos cadells, besant-nos, posseint-nos- i acaba reblant que La joia, el gust d'abraçar, de besar un cos tan càlid, tan ple de vida, a res no pot comparar-se.

I crec que, malgrat la contradicció, tant els abstinents del primer text com l'inflamat Pairolí del segon tenen raó.

***

Queda ara pendent només la lectura de L'enigma i la probable relectura d'Octubre.

***

L'escriptor Manuel Vilas en una entrevista al diari: En este mundo, el que no se deprime es un psicópata.

Més enllà de l'exageració -o no- de l'afirmació, sempre m'ha resultat sorprenent com determinats individus són capaços de moure's amb gran confort en les situacions o en els ecosistemes més pútrids i desagradables, com si trobessin allí el seu encaix perfecte. (I no em refereixo, òbviament, a qui treballa en entorns marginals i té precisament una vocació d'ajudar a les persones que viuen en els límits).

Notes

Confesso que, malauradament, tinc molt poc coneixement de la Bíblia. No s'han donat mai les circumstàncies que m'impulsessin a llegir-la. Sí que en tinc, però, coneixements fragmentaris, fruit de l'educació religiosa rebuda. Podríem dir que en recordo alguns hits. Com per exemple, allò de que després de set anys de vaques grasses en venen set de vaques primes, un somni del rei d'Egipte molt més acurat que les previsions dels verborreics economistes mediàtics actuals.

Però sí trec el tema dels set anys de vaques grosses i els set anys de vaques seques és perquè he observat que fins ara la meva vida s'ha dividit també en cicles, any amunt, any avall, de set anys. A set anys més o menys bons, els segueixen set anys no tan bons (i tampoc puc queixar-me, fins ara, dels anys menys bons). No em refereixo, com en el somni del rei, a qüestions estrictament econòmiques, sinó més generals. Segurament això no interessa ningú -com tantes altres coses de les que escric- però no deixa de ser curiós aquest caràcter cíclic i aquest període al voltant dels set anys, emparentat amb el llibre dels llibres.

(PS: El 2025 ha de començar un període bo).

***

En escriure aquest darrer text m'adono de com l'activitat laboral o professional ocupa -ho vulguem o no- l'eix de les nostres vides. Potser hauríem de tornar al Gènesi i a la maledicció de Déu a Adam (et guanyaràs el pa amb la suor del teu front) per trobar-hi l'explicació, però el cert és que fins i tot en la qualificació que fem de la nostra vida global, el pes se l'emporta la manera com ens guanyem la vida.

Llegeixo no recordo on -últimament em falla la memòria o potser llegeixo massa coses d'una forma superficial- que una constant de les persones en els seus últims moments de vida és lamentar-se de no haver passat més temps amb les persones estimades i haver-ne perdut tant dedicant-se a la feina.

***

Algun dissabte de tardor, a mitja tarda, qual el sol baixa vertiginosament, experimento ja una extemporània sensació de diumenge a la tarda.

***

No demano a ningú que se senti motivat per les coses que a mi m'apassionen. Reclamar el mateix als altres, en justa correspondència, sovint no s'acaba d'entendre.

***

De vegades sopo amb gent que ha fet de la feina el centre de la seva vida. Persones que han prosperat, com es deia abans. No són precisament paveros ni res de tot això, però no puc deixar de mirar-los amb ull d'entomòleg.

***

Estimar els fills per damunt de tot, però alhora mirar-los amb un cert esperit crític. Quan sento alguns pares parlar dels seus fills -marrecs que no han vist el món per un forat- amb una reverència tal que hom diria que han guanyat el premi Nobel de física, experimento una certa vergonya aliena.

***

En els diaris d'Àlex Susanna, que he llegit aquest estiu, hi apareixen sovint artistes -majoritàriament plàstics- que viuen en masies, pisos lluminosos, finques senyorials, lofts, tallers habilitats en antigues naus... Molts viuen fora de ciutat però hi mantenen un pied à terre. Encara que sigui de forma elidida, sovint es percep en ells un cert desencantament, tot i la posició social benestant que objectivament ostenten i haver pogut dedicar la vida a l'activitat artística.

Se m'han mostrat com la punta de l'iceberg de l'inconformisme, sovint injustificat, de certes societats benestants, entre les quals crec que la catalana n'és una exemple paradigmàtic. Com també ho és la francesa. Respecte a aquesta última, Sylvain Tesson ha sabut expressar-ho a la perfecció amb una frase que ha fet fortuna: França és un paradís poblat de gent que es creuen a l'infern.

D'una manera semblant ho expressava la meva mare quan jo era un nen i anava a queixar-me-li amargament per qualsevol nimietat que em semblava llavors una profunda injustícia o un motiu d'infelicitat: Qui pogués plorar amb els teus ulls!