Sant Joan

El matí de Sant Joan ens arribem a l'ermita homònima, entre Tona i Taradell, que veiem tants cops mentre circulem per l'autovia. És l'únic dia de l'any que l'obren, ens van dir, per celebrar-hi una missa en celebració de la diada del sant patró. La carretera per arribar-hi és estreta i sinuosa: un vell camí, ara asfaltat, que zigzagueja entre els camps de cereal, ja enrossits per la bonança del temps, i els monticles de terra grisa, característics d'aquesta plana. És un paisatge que admiraríem amb emoció si es trobés, per exemple, al centre d'Itàlia. La familiaritat no ens deixa apreciar-ne prou la bellesa. Cert és que la presència excessivament visible de la modernitat -les torres elèctriques, alguna nau industrial, la remor de l'autovia- no ajuden a poetitzar l'indret, però la proximitat acostuma a ser sembre un obstacle per a les efusions de la idealització lírica. Malgrat això, aquests camps de cereal, que s'ondulen al ritme de l'aire, em fan pensar sempre en el mar; un oceà de terra endins, de secà, allà on, precisament, com cantava Sabina, el mar mai podria concebir-se.

Ens acostem a la petita ermita, on es congreguen ja algunes persones, majoritàriament grans. Són habituals: parlen en grup, es coneixen. Nosaltres saludem i ens saluden, però no podem deixar de sentir-nos una mica estranys. Abans que comenci la missa, entrem a la capella per admirar l'altar barroc, presidit per Sant Joan i acompanyat, segons sento explicar, per les imatges, més petites, de les santes Llúcia i Teresa. Un noi jove es descalça per enfilar-se a l'altar i encendre els ciris que il·luminaran l'ermita. No hi ha llum elèctrica. És un misteri com deuria sobreviure aquest altar a la fúria revolucionària de la darrera guerra. Segurament, amagat pels mateixos propietaris, avantpassats dels qui ara reben els visitants. Els assistents van ben vestits, especialment els que exerceixen d'amfitrions, que oficien el paper amb amabilitat. Hom se sent ben acollit. El sol escalfa, però l'aire té un punt de frescor, allunyat de canícules d'estius anteriors. És també un aire elegant. El lloc, el moment, les persones, el seu parlar em fan pensar en un país, malauradament, desaparegut. O a punt de desaparèixer.

A l'atri de l'església, en aquesta bella terrassa de pedra, a redós del xiprer i d'una petita olivera, experimento una il·luminació planiana. Potser és a causa de la immersió en aquesta biografia excessiva. Però des d'allí, veig els campanars de les esglésies de Malla i Tona, la del castell de Tona dalt del turó; i a la meva esquena, la petita capella de Sant Joan. I tot i que no en veig els cementiris, em sento també, com Pla a Sant Sebastià, unit a aquesta terra amb lligams immortals.

Apunts

Ha mort Anouk Aimée. Fa uns anys la vam veure a Peralada amb Gerard Depardieu, en una obra epistolar. No en guardo cap record especial, però donada la meva escassa propensió a assistir a espectacles, consigno aquest fet: jo vaig veure actuar Anouk Aimée.

***

I la setmana passada va morir Françoise Hardy. Va ser aquell dia fred i tardoral, paradoxalment crepuscular en plena primavera, de què parlàvem fa uns dies. Els cursis dirien que la primavera plorava la seva mort. Potser tindrien raó.

***

Constato que de vegades es ven ideologia com qui ven droga. Per fer negoci a costa de les nostres febleses.

***

Rellegeixo Dublinesos. Joyce, quin mestre dels ambients!

***

Per fer temps, volto pel Corte Inglés de la Diagonal. Fa vint-i-cinc anys hi anava sovint, als migdies, també per fer temps, quan es feien horaris partits. Han canviat poques coses en aquesta mena d'oasi temporal, a banda dels preus. Segurament molts productes que abans estaven a l'abast de les classes mitjanes, ara ja no ho estan. Però el que em fa pensar, sobretot, són aquest anys transcorreguts. Sento que no ha passat tant de temps, que he canviat poc, però si faig una projecció equivalent cap endavant, em veig amb vuitanta anys. I no, no és pessimisme, són matemàtiques.

***

Entro en un cafè del barri de les Corts, on he quedat per una trobada. Hi ha força gent, però hi regna un silenci absolut, que em sobta. La meva satisfacció inicial s'entela quan m'adono que no es tracta d'un silenci introspectiu sinó d'un silenci estrictament tecnològic: cada persona està connectada i abduïda per la seva màquina respectiva.

***

Dilluns i dimarts tinc sengles entrevistes d'una certa transcendència, en àmbits diferents.

- Estàs nerviós?- em pregunta la G.

- No, només em posen nerviós les coses importants - contesto. Com el partit de diumenge.

Notes

Des del jardí de casa veig passar un conegut del meu pare, més jove que ell però ara ja gran, gairebé aferrat al seu exemplar de La Vanguardia, com si fos un puntal. És una imatge simbòlica del que ha representat aquest diari per a diverses generacions. Fa anys ja me'n parlà l'amic X amb un punt de distància, o més ben dit, de crítica: per als meus pares, deia amb to irònic, allò que publica La Vanguardia esdevé una veritat absoluta. Certament, fou per a la gent d'una certa edat i medi social gairebé un oracle. Llavors, jo encara creia en el pluralisme i el to centrat del mitjà. Han hagut de passar anys -dècades- per adonar-me que el seu pluralisme és certament real, però no deixa de ser un pluralisme successiu; és a dir, una successió de viratges per orientar el rumb de la nau al del govern, o governs, de torn.

En la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla s'explica com el tàndem Manuel Aznar-Josep Pla que havien assumit la direcció del diari tot just acabada la Guerra, van ser ràpidament substituïts per un periodista -Galinsoga- més afí a les estructures del règim. No sembla que la noble propietat s'hi oposés gaire, com no s'ha oposat a alguns altres viratges editorials -loopings- inaudits. De fet, Pla, que també féu loopings notables al llarg de la seva carrera periodística, degué quedar tan marcat per la jugada que mai més va escriure, ni va fer cap aproximació, a un diari on semblaria que hagués pogut sentir-se proper i, segurament, adquirir una certa confortabilitat econòmica. Fou un acte de dignitat.

***

Estar intranquil tot un diumenge, perdre'l del tot, per un partit de futbol que s'ha de jugar a la tarda és, objectivament, absurd. Però és una absurditat tan real i evident, que mereix ser registrada.

(I el més greu és que tota una setmana pot esdevenir un parèntesi fins un proper diumenge, que encara serà pitjor).

***

Aquesta biografia de Pla que em té ocupat tantes hores -no en va són mil sis-centes pàgines- té aspectes (l'estructura bàsicament) que no em convencen del tot però, en canvi, m'ajuda molt a acabar d'entendre el personatge i a sentir grans complicitats cap a ell. Combrego amb moltes de les seves decisions i maneres d'actuar i amb les seves motivacions, com ara el conservadurisme inherent a la seva intrahistòria familiar o la inquietud ingovernable del seu caràcter. Si se'm permet l'atreviment, puc arribar a saber perquè fa allò que fa.

***

Flaubert, a causa de l'epilèpsia que patia i de les conseqüències que la malaltia implicava en aquells temps, va quedar descarregat de fer carrera. No carrera acadèmica, sinó carrera en sentit ampli: prosperar, guanyar-se bé la vida, ser algú. Llavors va poder sentir-se alliberat: va dedicar-se a escriure i visqué de rendes. Ho explica (crec recordar que ho vaig llegir allí) Lluís Maria Todó en el seu magnífic assaig sobre Stendhal, Proust i Flaubert.

Aquest alliberament de Flaubert, que comprenc a la perfecció, no hauria estat possible sense la malaltia, però tampoc sense les rendes. Pla no tingué cap de les dues coses i, tot i posseir la inquietud, l'ambició, el talent i la diabòlica mania d'escriure, estigué sotmès tota la vida als condicionants econòmics.

Faulkner va escriure que l'escriptor no necessita llibertat econòmica, només un llapis i un paper, i que només la mort altera un bon escriptor. Com a boutade està bé, però la realitat ens exposa els casos de Flaubert i de Pla, autèntics.

***

Guanyar diners, i no em refereixo a guanyar molts diners sinó simplement a guanyar-se la vida, requereix una sèrie d'habilitats, entre elles un cert sentit pràctic. Però hi ha també un element essencial, a voltes difícil de posseir o capturar: l'interès. No sempre la necessitat pot suplir l'interès.

***

Dimecres de meitat de juny. Pluja i fred. Persianes tancades i llum morta. Un meravellós dia de novembre, quiet i trist, a tocar de l'estiu. Meravellós perquè, a diferència del que passa a la tardor, sabem que aquesta foscor tindrà una vida curta.

Notes

Robert Graves: Wimbledon, 1895 - Deià, 1985. Encertar-la plenament en el lloc on néixer i on morir.

***

El bon articulista, com el bon cuiner, sap fer la seva obra -l'article, el plat- amb els quatre ingredients que té a mà. És important que aquests ingredients siguin bons -el que no vol dir que siguin cars o exclusius, simplement que siguin de bona qualitat-, però allò fonamental és saber elaborar-los, cohesionar-los, arrodonir-los. Amb traça, senzillesa i sense afectacions.

***

Xavier Pla, després d'haver-lo estudiat de dalt a baix i d'haver-lo mirat des de tots els angles, crec que té presa la mida a un personatge tan difícil com Josep Pla. Tot i que crec que intenta evitar-lo, en la seva mastodòntica biografia transmet aquesta visió des d'una perspectiva acadèmica. En canvi, quan el sense explicar-se verbalment, relaxa algunes de les exigències del treball acadèmic -i fins i tot del registre escrit- i l'explicació del personatge acaba resultant més eficaç. El Pla inquiet, insatisfet, hiperactiu, fins i tot vampíric en el sentit picassià del terme ,es dibuixa amb gran vivesa. També el Pla conservador, arrelat a la terra -i a la llengua- pel pes de desenes de generacions. El Pla que, tot i el seu caràcter polifacètic i les seves profundes i evidents contradiccions, podria definir-se amb aquestes dues frases, de les més recordades de la seva obra i que potser més ens ajuden a entendre'l:

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida. (El quadern gris).

Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat. (El meu poble).

***

La nit, que mai m'ha agradat, té tanmateix un gran avantatge: la baixa concentració humana. Caminar sol de nit, per la ciutat, després d'haver sopat, begut i enraonat, és un plaer enorme. Els engranatges del pensament, i del sentiment, s'activen vivament: hom se sent capaç de tot, ple d'energia. Els neons acompanyen mentre les idees flueixen. Els passos ressonen, els cotxes llisquen. Mires els ulls de les persones amb qui et creues i, gairebé, hi saps veure el seu destí. Vius en un parèntesi, el temps no corre, els edificis són un gran decorat. Són uns instants, però semblen eterns; l'endemà no existeix.

***

El temps que perdem llegint llibres, bàsicament novel·les, que sabem del cert que no ens donaran res. Algun dia passarem comptes i ens en penedirem profundament.

***

Al barri antic de la ciutat, veig, des de la finestra d'una sala on m'he de passar uns matins, la façana ocre d'un edifici amb finestrals de fusta, de llibre, de color verd oliva. En tinc prou per pensar que sóc a Florència.

***

Ser jove és tenir uns ulls que punxen.

***

Darrerament, la lectura de poesia em resulta més profitosa i eficaç que la d'altres gèneres, especialment els de ficció. L'impacte sincer de les seves pinzellades em resulta més profund que l'artifici que sovint percebo en les històries.

***

L'eco de Pla i un cert lligam amb la sea inquietud innata: el terror a quedar-se quiet, abandonat enmig de la mediocritat pròpia i aliena.