Des del jardí de casa veig passar un conegut del meu pare, més jove que ell però ara ja gran, gairebé aferrat al seu exemplar de La Vanguardia, com si fos un puntal. És una imatge simbòlica del que ha representat aquest diari per a diverses generacions. Fa anys ja me'n parlà l'amic X amb un punt de distància, o més ben dit, de crítica: per als meus pares, deia amb to irònic, allò que publica La Vanguardia esdevé una veritat absoluta. Certament, fou per a la gent d'una certa edat i medi social gairebé un oracle. Llavors, jo encara creia en el pluralisme i el to centrat del mitjà. Han hagut de passar anys -dècades- per adonar-me que el seu pluralisme és certament real, però no deixa de ser un pluralisme successiu; és a dir, una successió de viratges per orientar el rumb de la nau al del govern, o governs, de torn.
En la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla s'explica com el tàndem Manuel Aznar-Josep Pla que havien assumit la direcció del diari tot just acabada la Guerra, van ser ràpidament substituïts per un periodista -Galinsoga- més afí a les estructures del règim. No sembla que la noble propietat s'hi oposés gaire, com no s'ha oposat a alguns altres viratges editorials -loopings- inaudits. De fet, Pla, que també féu loopings notables al llarg de la seva carrera periodística, degué quedar tan marcat per la jugada que mai més va escriure, ni va fer cap aproximació, a un diari on semblaria que hagués pogut sentir-se proper i, segurament, adquirir una certa confortabilitat econòmica. Fou un acte de dignitat.
***
Estar intranquil tot un diumenge, perdre'l del tot, per un partit de futbol que s'ha de jugar a la tarda és, objectivament, absurd. Però és una absurditat tan real i evident, que mereix ser registrada.
(I el més greu és que tota una setmana pot esdevenir un parèntesi fins un proper diumenge, que encara serà pitjor).
***
Aquesta biografia de Pla que em té ocupat tantes hores -no en va són mil sis-centes pàgines- té aspectes (l'estructura bàsicament) que no em convencen del tot però, en canvi, m'ajuda molt a acabar d'entendre el personatge i a sentir grans complicitats cap a ell. Combrego amb moltes de les seves decisions i maneres d'actuar i amb les seves motivacions, com ara el conservadurisme inherent a la seva intrahistòria familiar o la inquietud ingovernable del seu caràcter. Si se'm permet l'atreviment, puc arribar a saber perquè fa allò que fa.
***
Flaubert, a causa de l'epilèpsia que patia i de les conseqüències que la malaltia implicava en aquells temps, va quedar descarregat de fer carrera. No carrera acadèmica, sinó carrera en sentit ampli: prosperar, guanyar-se bé la vida, ser algú. Llavors va poder sentir-se alliberat: va dedicar-se a escriure i visqué de rendes. Ho explica (crec recordar que ho vaig llegir allí) Lluís Maria Todó en el seu magnífic assaig sobre Stendhal, Proust i Flaubert.
Aquest alliberament de Flaubert, que comprenc a la perfecció, no hauria estat possible sense la malaltia, però tampoc sense les rendes. Pla no tingué cap de les dues coses i, tot i posseir la inquietud, l'ambició, el talent i la diabòlica mania d'escriure, estigué sotmès tota la vida als condicionants econòmics.
Faulkner va escriure que l'escriptor no necessita llibertat econòmica, només un llapis i un paper, i que només la mort altera un bon escriptor. Com a boutade està bé, però la realitat ens exposa els casos de Flaubert i de Pla, autèntics.
***
Guanyar diners, i no em refereixo a guanyar molts diners sinó simplement a guanyar-se la vida, requereix una sèrie d'habilitats, entre elles un cert sentit pràctic. Però hi ha també un element essencial, a voltes difícil de posseir o capturar: l'interès. No sempre la necessitat pot suplir l'interès.
***
Dimecres de meitat de juny. Pluja i fred. Persianes tancades i llum morta. Un meravellós dia de novembre, quiet i trist, a tocar de l'estiu. Meravellós perquè, a diferència del que passa a la tardor, sabem que aquesta foscor tindrà una vida curta.
