Notes

És un diari d'una gran pluralitat: ha abraçat gairebé totes les tendències polítiques. Sempre i quan ostentessin el poder, és clar.

***

Si les empreses dedicades a fer enquestes o estudis sociològics coneguessin X. podrien reduir els seus costos de forma dràstica. És la mostra perfecta per conèixer la percepció social majoritària quant a gustos, modes, tendències, formes de pensar i d'actuar... És un Oregon unipersonal.

***

Mai deixarà de sorprendre'm el que es pot arribar a aconseguir fent una cosa darrere l'altra, sense pausa ni soroll, amb paciència i tenacitat. És una autèntica lliçó de vida.

***

Llegeixo no sé on que la percepció de la pròpia mediocritat és precisament un signe de que no existeix tal mediocritat. M'alleuja.

***

Hi ha gent que gasta grans quantitats de diners per menjar en els restaurants més laureats. Que facin el que vulguin, és clar. Però penso que estem clarament davant d'un cas que respon al comportament d'una funció asimptòtica en què, arribats a un punt, per molt que augmenti la X (inversió econòmica), la Y (qualitat dels plats) ja no pot créixer més. La parafernàlia i el guarniment, això sí, poden créixer fins l'infinit.

D'altra banda, ni la cuina és un art ni els cuiners són artistes, per molt que alguns d'ells es comportin com a tals. La cuina és un ofici, extraordinàriament lloable i valuós, però un ofici. Per cert, aquest ofici l'han exercit fonamentalment dones, de forma extraordinària i anònima, durant generacions sense reconeixements (ni tan sols econòmics) ni escarafalls.

(PD: enlloc menjo tan bé com a casa la meva sogra).

***

Per completar l'anotació anterior. Apreciar l'art, la literatura, la música... requereix un esforç continuat i difícilment es poden aparentar coneixements en aquests camps si no es tenen. Segurament, a la seva manera, la gastronomia també ho requereix. Però en aquest cas l'aparença és extraordinàriament fàcil i això el fa un camp especialment procliu al diletantisme més superficial.

***

Yasmina Reza em sembla una autora d'una gran subtilesa. Sempre trobo en les seves obres, que a més acostumen a ser breus (una gran virtut), elements de sensibilitat, intel·ligència i punch. Sovint, fins i tot, pot arribar a incomodar amb els seus retrats individuals i socials, on podem arribar a veure'ns reflectits, i no gaire ben parats.

A Adam Haberberg, la seva darrera novel·la, retrata descarnadament el personatge d'un escriptor socialment benestant però d'escàs èxit, amb una vida familiar nefasta, qui, al seu temps, menysprea la vida i l'entorn -social i geogràfic- d'una antiga companya d'escola que es troba per casualitat en un parc de París. La història no configura un gran quadre, però hi ha, en els detalls, pinzellades de mestra.

***

En la solapa del llibre, la foto de Yasmina Reza està triada per desdibuixar els signes del pas del temps. No apareix tampoc, com és costum, l'any de naixement de l'escriptora. Es nota que Reza s'amaga del temps, que la fereix. Pot semblar un signe de frivolitat, però crec que ho és de sensibilitat -una sensibilitat vulnerable- i, també, d'intel·ligència.

***

Allò tan citat de Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents. M'arriba la plaquette de Francisco Sánchez Bellón Umbral o labios. Rellegeixo aquests poemes, en aquest bell quadern, al sol suau d'aquesta primavera incipient, i se m'apareixen amb tota la seva força i bellesa. Com aquest Sueño:

No se sacía el deseo de tu piel:

dormido o desbocado,

despierto o calmo.

Fuego que no desmaya,

sueño que no se alcanza.

***

Per cert, diu molt poc del nostre sistema de difusió literari que en cap llibreria de Barcelona hagi vist el seu poemari Siete palabras editat a la col·lecció La Veleta.

***

Gràcies a l'escriptura d'aquest blog vaig conèixer l'R., que és ara un gran amic. També vaig iniciar per aquí una bona amistat, amb F., amb qui, curiosament, encara no ens hem vist mai. I, en certa part, també va néixer per aquí l'amistat amb D. Ara he sabut que B., a qui no conec, em llegeix des de València i ho aprecio molt.

Sovint inventariem frustracions o percepcions d'injustícia que, com la palla, agafen un gran volum, però el pes d'aquestes recompenses extraordinàries, denses com l'acer, decanta la balança.

Apunts

En certes entrevistes s'acostuma a preguntar pel títol d'un llibre preferit. Resulta relativament fàcil descobrir, per la resposta, qui vol passar per ser una persona il·lustrada i/o sensible.

***

Groucho Marx va passar-se de frenada quan va dir allò, tan celebrat, de que mai voldria ser membre d'un club que l'acceptés com a soci. Jo em quedaria amb què mai voldria ser membre d'un club.

***

Això últim, que no deixa de ser una exageració, respon a la meva aversió pels cenacles de tot tipus, especialment els laborals, sectorials, locals o de determinats segments socials. Sempre m'he sentit molt més proper als versos lliures, encara que de vegades aquests només siguin usats per cimentar les estructures com els tetrasíl·labs que trenquen l'homogeneïtat en les coplas de pie quebrado.

***

Em truca l'R. des de Llofriu i em diu que ha mirat d'acostar-se, pel mig dels camps, al Mas Pla. M'explica que no ho ha aconseguit però que ha collit alguns petits plançons d'olivera dels camps propers. L'endemà me'ls porta i els planto. Em fa una il·lusió pueril tenir algun dia aquestes oliveres planianes.

***

Això em fa pensar en quan vam anar a treure el nas al Mas Pla, ja fa més de tres dècades. Llavors sí que era més o menys accessible als tafaners. Vam intentar no molestar ni agredir la intimitat de ningú, però sí que vam fer-nos algunes fotos, que, ara, em miro amb nostàlgia.

***

Quan algú està desenganyat d'alguna cosa -de la política, de la religió, de l'esport, de la seva activitat professional, de les amistats, de l'amor, de la família... (que cadascú trïi el que li convingui)- tendeix a mirar amb desdeny a qui encara conserva la fe en allò de què ell ha abjurat. És un greu error. Mai s'ha de fer proselitisme de la desil·lusió o del desengany.

Notes

De vegades, en allò que vivim i, per tant, escrivim, s'estableixen connexions inesperades. Escrivíem fa uns dies sobre els ocells del matí i, encara fa menys dies, sobre la cançó de Dutronc que parla del matí parisenc. En aquesta cançó, un dels elements essencials és la flauta travessera, que dóna rèplica a les estrofes cantades. Doncs bé, sembla que aquesta flauta ve a simbolitzar precisament el cant dels ocells matinals que llavors, i possiblement encara ara, podien sentir-se de bon matí a París.

I encara més, l'altra dia m'escriu l'R., feliç de viure on viu, i em diu que aquell matí ha sentit el primer rossinyol de la temporada. Jo, francament, havia arribat a pensar que els meus ocells matinals fossin també rossinyols, sobretot pel seu cant quasi nocturn, però em semblaven massa primerencs i, fins i tot, els hi trobava a faltar un punt de qualitat o, com dirien ara, d'excel·lència en el cant. Lamentablement, la meva ignorància en els coneixements més elementals de la natura, en allò que hauríem d'haver après dels qui ens precediren en el pas per la terra, m'impedeixen treure qualsevol conclusió mínimament fonamentada.

***

I ahir al matí, cap ocell em va rebre. En canvi, una meitat de lluna, tallada mil·límetricament en vertical, flotava sobre el cel del matí.

***

I aquests dies, que ja van allargant-se des de l'alba fins al crepúscul, em regalen també de matí, mentre condueixo cap a la ciutat, unes sortides de sol exuberants, vestides amb els colors més estridents que pugueu imaginar: des dels taronges més atrevits, fins als morats més profunds. Són com els cants de sirena que volien confondre els mariners, però en aquest cas, semblen voler arrossegar els conductors a una mort segura per accident, fent-nos desviar la mirada del gris monòton de la carretera cap a la gamma infinita de colors que el cel, ja sigui sobre la Garriga o sobre la serra de Marina, és capaç d'exhibir.

***

- Aquest conill, quan està en zel, té un comportant estrany i imprevisible- dic.

- Sí, com els humans- em contesten.

***

Encarrego un llibre sobre el Paris de Modiano (Paris dans le pas de Patrick Modiano, de Gilles Schlesser). Quan me'l porta, el llibreter, que és parisenc i descobreix el llibre en aquell mateix moment, em diu que se sent feliç de trobar-hi la ciutat perduda de la seva infantesa. El deixo fullejant el llibre, que conté múltiples fotografies, mentre jo en miro d'altres i em fa feliç, també a mi, aquest moment de reencontre d'una persona amb el seu món passat.

***

Aquest reencontre amb el passat, la seva cerca gairebé obsessiva, és segurament el gran tema de la literatura de Modiano. En la introducció del llibre, Schlesser cita una resposta de Modiano en una entrevista, que parla d'això: Le Paris où j'ai vécu et que j'arpente dans mes livres n'existe plus. Je n'écris que pour le retrouver. Ce n'est pas de la nostalgie, ja ne régrette pas du tout ce qui était avant. C'est simplement que j'ai fait de Paris ma ville intérieure, une cité onirique, intemporelle où les epoques se superposent et où s'incarne ce que Nietzsche appellait l'éternel retour. Il m'est très difficile maintenant de la quitter. Ce c'est qui me donne souvent l'impression, que je n'aime pas, de me répéter, de tourner en rond.

***

De vegades em declaro pascalià, però després m'adono de la pròpia contradicció. Sóc el primer que visc en una inquietud eterna.

***

Sobre aquest fet: quan veig les carreteres més plenes de cotxes que mai, com la vida de les persones es desenvolupa com una mena de formiguer accelerat vist a càmera ràpida, m'adono del fet que res, ni els missatges més apocalíptics destinats a la contenció epidèmica o climàtica, poden contrarrestar la nostra inquietud, aquesta febre genètica i invencible, sovint absurda, pel moviment i l'activitat.

***

Dit això, la llibertat de moviment és una de les llibertats més bàsiques i essencials. Cap causa, per noble que sigui, justifica un tall de carreteres.

***

He decidit que quan parli de persones de la meva edat deixaré de dir un noi o una noia per passar a dir un senyor o una senyora. No només per precisió del llenguatge sinó també per un cert sentit del ridícul.

***

Miguel d'Ors, preguntat en una entrevista sobre la inspiració, respon: Es una especie de petición insistente que nos hace algo que quiere ser escrito por nosotros. Viene sola. Y viene cuando le da la gana, así que no vale la pena llamarla.

Modestament, penso que és exacte.