Cracòvia

Cada dia tinc més por d'asseure'm a escriure. Em veig incapaç d'escriure res que importi realment.

Ho intento, tanmateix. En aquesta tarda plujosa i freda, que anuncia -o avança- la tardor, m'assec a recordar i a mirar de transcriure impressions d'aquest passat més recent, que no deixa, però, de ser passat. Busco en els poemes de Zagajewski alguna espurna que ajudi a engegar el motor de l'evocació, de l'escriptura, però no sé trobar-la. Passen les hores d'aquesta tarda mòrbida. Cracòvia em sembla una vana il·lusió no viscuda, i trobar-la és, com escrivia Leopardi, un van desio del passato. No sé veure els colors, vagament ocres, dels seus carrers ni trobar el silenci que sé segur que existia, amagat entre les cridòries dels turistes que passejaven feliços pels carrers i places principals. Feliços, almenys en aparença. Per un carrer lleugerament apartat d'aquesta desfilada amorfa de persones hi passa un cotxe, a poc a poc, i els seus pneumàtics salten molt lleument sobre les llambordes, fregant-les, i emetent un so agradable, que amaga el ronc del seu motor. El cel, d'un blau intens, es dibuixa com un canal entre les cornises dels edificis de façanes ennegrides, de les quals pengen cables inexplicables que s'introdueixen, seguint un esquema atzarós i indesxifrable, per les finestres. Entro en una llibreria de vell, atret per l'encanteri de les cobertes que s'exposen a l'aparador, i no sé guiar-me entre els títols incomprensibles d'una llengua llunyana i desconeguda. Faig l'esforç de posar-me les antipàtiques ulleres de llegir, símbol d'una edat que mai serà la meva, però ni aquest ajut em fa de brúixola. En surto amb les mans buides. Si almenys fos hivern i pogués aixecar-me les solapes d'un abric, potser podria sentir-me més a to amb aquests carrers secundaris de la ciutat vella, potser la ciutat a qui escau millor aquest qualificatiu de vella. Mentrestant, pel carrer Florianska, la riuada de turistes no s'atura. M'agradaria ser capaç d'entrar en qualsevol de les omnipresents esglésies i agenollar-me a pregar, sense dubtes, com fan aquí persones de totes les edats, sota les voltes barroques i ornamentades, com cels ficticis que avancen el definitiu. Però pujo a un tramvia perquè m'acosti a Kazimierz. Plou suaument, guspireja, mentre camino pels carrers d'aquest antic barri jueu de façanes encara més negres. Els bars s'omplen de gent que riu, mentre va caient la tarda. S'encenen els llums càlids, com veritables flames, que il·luminen els vells fanalets que porten els números de les cases, gairebé com torxes medievals. Mentrestant, en aquesta hora blava, els contorns del edificis es perfilen més nítids sobre el cel. Ressonen passos antics per l'empedrat desigual. Les estrelles de David de façanes i reixats provoquen una esgarrifança històrica. En cada cantonada s'amaga un episodi d'aquest passat fosc. Les fulles dels arbres romanen immòbils en el seu verd apagat que ja tendeix al negre. El Vístula llisca silenciós no gaire lluny d'aquí. Un pescador hi gasta les últimes esperances del dia, a contrallum del sol que es pon. Les agulles de Sant Josep de Podgorze semblen voler esquinçar el cel, però només fereixen, amb la seva bellesa, els ulls de qui perd la mirada per les seves teulades verdes, de coure envellit. La gran plaça d'aquest barri és deserta. A la vora del riu, en canvi, s'arrecera la cridòria, a cobert de la felicitat, un cop més, dels restaurants. S'atura la pluja. Les bicicletes creuen els ponts. Els tramvies blaus avancen pel destí inamovible dels seus rails. Es fa de nit. Un borratxo, que aquí fa pensar en un vell jueu, es resguarda sota un porxo. Busco sense sort Milosz, Szymborska, Zagajewski. Fins i tot, Conrad, que va escriure que en aquesta ciutat va deixar de ser un nen. M'imposo rellegir-los per trobar les empremtes a seguir que ara em manquen. Així que em sento orfe. La geografia i el temps es mesclen, s'entreteixeixen. Aquests carrers porten a la gran plaça o condueixen als anys de joventut? El camí per la ciutat és incert, com tot el nostre destí. Cada pas és un desafiament. Qui és capaç d'assegurar que aquell vell captaire no tindrà el nostre rostre?

Caçadors solitaris a la recerca del temps perdut

Ets un caçador solitari, com el cor de la novel·la de Carson McCullers, m’escriu l’R. quan li dono una determinada notícia, que podria ser considerada un petit èxit, encara que molt menor i més fruit de la constància o de l’oportunitat (o l’oportunisme) que del talent o el mèrit. I crec que aquest, el de caçador solitari, és un dels millors elogis que he rebut mai.
Tant el nom com l’adjectiu em resulten cars. Avui en dia, en aquesta societat melindrosa que hem construït, el caçador té mala fama. Però hi ha moltes maneres de caçar, tant en sentit literal com figurat i, ho vulguem o no, la caça és una activitat inherent a la nostra vida. Els humans mai deixem de caçar, d’una manera o altra. No ens guanyem el pa d'altra manera. I val més ser-ne conscients i fer-ho amb les virtuts i la noblesa propis de l’atavisme d’aquesta pràctica.
D’altra banda, sóc profundament solitari. Nosaltres, els solitaris, escrivia Nietzsche donant carta de naturalesa a quasi un grup humà, a una condició que, no recordo ara on vaig llegir-ho, té poc a veure amb el fet d’estar sol. El solitari pot estar perfectament acompanyat, fins i tot ser un individu sociable, sense deixar de ser un solitari. Ser un solitari és un actitud, una presa de consciència de la necessitat d’afrontar la vida per un mateix, des de la perspectiva personal i des d’un món interior propi, on no hi habita ningú més.
Així que sí, m’agrada ser considerat un caçador solitari.

 
***
Després d’algunes lectures poc engrescadores, torno als valors segurs i començo a llegir Aquella mitad de mi tiempo, un recull de textos diversos, tots ells de caràcter memorialístic, de Javier Marías. La primera impressió, en retrobar-me amb la prosa i amb el món de Marías (que també és un solitari), és la sorpresa que em provoca novament la seva desaparició. Potser sorpresa no és la paraula més adequada –sé perfectament que va morir- però igual que en els dies posteriors a la seva mort, em continua resultant difícil d’assumir que l’autor ja no sigui viu; no des d’una perspectiva sentimental (no hi tenia cap més vincle que ser-ne lector), sinó per la sensació de pèrdua que representa la seva desaparició. Potser seria exagerat dir que la seva escriptura el convertia en immortal, però certament era algú que, amb la seva obra i la seva posició, es feia molt present en el món. I potser aquest sentiment de pèrdua és també fruit de l’egoisme de pensar que ja no podrem llegir allò que segurament encara li quedava per escriure. Les morts prematures i inesperades són així: fan més evident la pèrdua. Tornant a l’egoisme dels lectors, precisament, en aquest volum Marías explica que va començar a escriure, amb tretze o catorze anys, per poder llegir més d’allò que li agradava i ja havia esgotat (Dumas, Salgari, Blyton, Crompton...) i va començar a inventar històries com les que escrivien aquests autors. Així doncs, la seva escriptura neix de la necessitat de lectura i, paradoxalment, de l’orfandat del lector davant l’obra finita d’un autor o autors.

***
El primer text d’aquest volum és un fals diari, encarregat a diversos escriptors per l’empresa fabricant de les llibretes Moleskine, on Marías acaba justament reflexionant sobre el record, la transcendència i, fins i tot, la mort. Són textos que cobren una significació especial quan sabem que Marías, efectivament i incomprensiblement, és mort. Per exemple, en un fals apunt del 12 d'octubre de 2001 escriu:

Tampoco puede uno oponerse a ello, ni a nacer, ni a vivir, ni a viajar en el tiempo, mientras no se canse de nosotros el tiempo, y nos expulse al territorio que no discurre.

I ho rebla l'endemà:

O que no transcurre, que viene a ser lo mismo. Si nos da tiempo a decir adiós, bien estará y yo no me quejaré.

Entre els records de què ens parla Marías, o els oblits (zozobras muy vivas de las que no queda rastro en la memòria), se me n’apareixen avui d’impensades: personatges del passat, molt secundaris i oblidats, moments viscuts, aparentment intranscendents, oportunitats perdudes, o fins i tot aprofitades, fotogrames d’instants que em sembla mentida que hagin existit en algun moment i que em fan plantejar si la seva existència, o la seva enyorança en alguns casos, és bona o dolenta en el moment actual, si el fet de que hagin passat i els recordem ara amb nostàlgia ens dona plaer o pau, encara que només siguin ara un record mig esborrat, o, per contra, si la seva pròpia essència de passat, és a dir, la impossibilitat de poder reviure aquells moments, la seva pèrdua definitiva (més enllà de la foto fixa del record), no fa sentir-nos pitjor i ens fa pensar que, tal vegada, hauria estat millor que aquells moments mai no haguessin existit. Potser, com Proust assenyalava, tenim a les mans l’art com a instrument per evitar la pèrdua del temps, per recuperar-lo i tot, però la seva fragilitat davant la realitat del temps és indiscutible. La joventut aliena és la mostra més evident de la impossibilitat de recuperar el temps perdut i de com d’aliè ens pot resultar, fins i tot, el temps actual, que sovint ja no és el nostre.

Notes

Viatjar lleuger d'equipatge, en sentit literal, és un gran guany. Encara que potser sigui també un gran tòpic.

***

Algú llança una ampolla en una platja, o la trenca, i els vidres trencats poden fer molt mal a qui els trepitgi. Però passen els anys i el mar erosiona el fil tallant, l'amoroseix, fins que aquest cristall feridor esdevé una joia preuada que cullen els nens, i ja més tard, un record valuós.

I així, aquest vidre trencat es converteix també en una metàfora d'allò que és perillós, o que fins i tot ens fa mal, i al cap del temps pot ser, més que una cicatriu, un pòsit. O de com les arestes que ara tallen demà ens poden fer més rics.

***

Sentit al tren d'una senyora: cuando lo del covid.

***

La contradicció entre l'omnipresència del canvi climàtic en els discursos i la dèria d'eliminar arbres en un urbaninsme encimentador. (Hi ha també la variant substitutiva: arrencar grans arbres d'ombres majestuoses i plantar mísers tronquets que potser donaran ombra als nostres besnéts. Si no tornen a urbanitzar abans, esclar).

***

Zagajewski assenyala dos defectes en la literatura, que transcric literalment:

Cuando el escritor se ocupa única y exclusivamente de si mismo, de sus debilidades y de su vida, y olvida el mundo objetivo y la búsqueda de la verdad.

Cuando el escritor se ocupa única y exclusicamente de la verdad del mundo, de la tradición objetiva, imparte justicia, juzga al prójimo, censura la época y sus costumbres y se olvida de sí mismo, de sus debilidades y de su propia vida.

I que difícil que és no caure en aquests extrems.