Apunts

Jules Renard sobre l'escriptura. Crec que ja ho havia llegit i potser fins i tot, citat, en alguna altra ocasió. Tradueixo directament del francès:

El talent és una qüestió de quantitat. El talent no és escriure una pàgina: és escriure'n 300 (sic). No hi ha novel·la que una intel·ligència ordinària no pugui concebre, no hi ha frase, per bonica que sigui, que un debutant no pugui construir. Queda aixecar la ploma, preparar el paper, omplir-lo amb paciència. Els forts no dubten. S'asseuen, suaran. Aniran fins al final. Esgotaran la tinta, usaran el paper. Només això els diferencia, els homes de talent dels covards que no començaran mai. En literatura, només hi ha els bous. Els genis són els més grossos, aquells que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.

Quanta raó. I quin dit acusador.

***

Escriure diaris com Renard, sense embuts, sense màscares, sense preservatiu.

***

L'escriptura, crec jo, és un acte permanent i continu. Posar-se a escriure davant d'un paper no és sinó la culminació del procés. Escriure és la nostra ment girant com un motor, és tot el que pensem i sovint se'ns escapa. Joyce ho sabia bé. Per això, és essencial la disciplina de prendre notes.

***

F. sobre El gris i el verd. Coincideix amb moltes altres crítiques anteriors. I penso que deuen tenir raó. Però sento la dificultat de passar pàgina, de començar de nou, de buscar una nova empresa.

***

La solitud és a vegades una necessitat: poder disposar d'una llibertat transitòria però absoluta. Fins que arribi a ser fins i tot excessiva.

***

Parlant de la llibertat, ara en termes absoluts i definitius: es tracta de quelcom absolutament  indestriable de la independència econòmica. Fer el que no vols ni tens ganes de fer no deixa de ser una forma de vendre's, una negació de la llibertat.

***

Montolieu: una certa decadència, que no ha deixat de ser bella.

***

A Montolieu, tot dinant, en una taula veïna una noia gairebé emula l'escena més coneguda de Meg Ryan mentre menja un fondant au chocolat.

***

Compro una edició vella de Dublinesos en francès, Gens de Dublin. Em resulta estrany, i alhora fascinant, llegir en francès el fragment que més m'agrada del llibre, el final de Els morts. La cadència d'aquest paratge balancejat en llengua francesa:

Il s'était mis à neiger. Il regarda dans un demi-sommeil les flocons argentés ou sombres tomber obliquement contre les réverbères. L'heure était venue de se mettre en voyage pour l'Occident. Oui, les jornaux avaient raison, la neige était générale en toute l'Irlande. Elle tombait sur la plaine centrale et sombre, sur les collines sans arbres, tombait mollement sur la tourbière d'Allen et plus loin, à l'occident, mollement tombait sur les vagues rebelles et sombres du Shannon. Elle tombait aussi dans tous les coins du cimetière isolé, sur la colline où Michel Furey gisait enseveli. Ell s'était amassée sur les croix tordues et les pierres tombales, sur les fers de lance de la petite grille, sur les broussailles dépoulillées. Son âme s'évanouissait peu à peu comme il entendait la neige s'épandre faiblement sur tout l'univers comme à la venue de la dernière heure sur tous les vivants et les morts.

***

Mirem una pel·lícula, de la qual ja he oblidat el nom, que transcorre a la Toscana. Una vil·la que s'ha de restaurar, el record del passat, els paisatges, la joia de viure, un amor que neix... N'hem vist moltes com aquesta, en escenari toscà, i sembla que per sortir-hi Liam Neeson en comptes de Diane Lane, aquesta hauria de ser millor, però no és així. El que em crida més l'atenció és que hi surt Montichiello, petit vilatge prop de Pienza. Hi vam anar sovint a sopar per recomanació de Pinuccia, la nostra hoste. El restaurant donava a la muralla de pedra vermella -o de color marró siena-. Un dia, que m'estava recuperant d'una intoxicació, la propietària -Daria- fins i tot va fer-me un arròs bullit, que em prenia amb desgana mentre mirava de reüll els plats de pici que menjava tothom. La G. estava encinta, en pocs mesos naixeria l'À. Ja ha passat molt temps i Montichiello comença a ser un record difús. Em pregunto si hi tornarem mai i sento una certa nostàlgia d'aquell indret i de tots els llocs on hem viscut moments de plenitud, però alhora experimento també la felicitat d'haver-los viscut. Són instants que han quedat fixats i, d'alguna manera, existeixen encara.

Notes

Després d'unes setmanes passades traduint i revisant El gris i el verd -ara El gris y el verde- em quedo sense capacitat ni ganes d'escriure res. M'obligo, però, a venir aquí, quasi com un acte de disciplina, tot i que se m'han escapat, aquestes setmanes, idees i percepcions d'instants, que no he anotat, per desídia.

El treball de traducció, i encara més el de revisió, em fatiga enormement. He acabat en un estat quasi letàrgic, sense esma. El resultat no sóc capaç d'avaluar-lo; segueixo creient molt en aquest text, malgrat un parell de negatives rotundes rebudes. No sé si aquesta versió castellana tindrà més sort i acabarà veient la llum, però jo hi mantinc tota la fe.

***

Sí que ha vist la llum el petit volum de poemes, Camins, que l'amic Paco Sánchez Bellón ha editat, en una tirada limitadíssima, en els seus inaugurats Cuadernos del Mirador. Un treball magnífic, de composició, tipografia, impressió i enquadernació, que mai deixaré prou d'agrair. Fins i tot crec que aquests poemes, en aquesta edició arriben a dir alguna cosa més, alguna cosa diferent, tal com considerava Juan Ramón Jiménez. El fet que aquesta edició en català s'hagi fet a Úbeda hi afegeix encara més valor.

***

Hem pujat avui caminant a Sant Segimon. L'N. s'ha queixat una mica, però crec que ha acabat valorant l'excursió, que encara no havia fet mai. Hem collit -i menjat- móres, que creixien com un bé de Déu en mars d'esbarzers. Hem sentit l'olor, aquella olor tan característica del lloc, que jo identifico amb la ginesta, tot i que no estava florida. Hem begut de les fonts que, més que rajar, gotejaven. Sota els faigs s'estava fresc. Aquests boscos ens inspiraven històries septentrionals, mitologia nòrdica i britànica. Aquí i allà creixia algun grèvol, envernissat d'un verd intens. Els núvols corrien de pressa i tenien també un aire anglès, a l'estil de Constable o Boudin.

***

De lectures, començant Bagheria, de Dacia Maraini, una història siciliana evocadora. Acabat fa unes setmanes, abans d'iniciar la voràgine traductora, La fuente del encanto. El millor Trapiello dels últims anys, al meu entendre. Hi he trobat la mirada dels seus primers diaris.

***

He passejat aquests dies, per raons que no vénen al cas, per Pedralbes, de bon matí. L'entorn del monestir, desert, m'ha semblat, si se'm permet el topicàs, un oasi a la ciutat, segurament l'indret més bonic ara mateix de Barcelona. Tots els elements conformen un entorn singular, més rural que no pas urbà: la placeta, l'empedrat, la portalada estreta de la baixada... Hi passàvem sempre amb el cotxe de l'amic J., fa trenta anys, per anar a la facultat. Era com una prova, una temeritat de joventut: els retrovisors quasi fregaven les pedres. Ara hi he passat a peu i m'he fixat  bé en les cases adossades al monestir, les portes, algunes rematades amb capitells, els fanals, que encara feien llum. Tot just començava el dia. Després, ja pels carrers d'aquest barri benestant, he anat trobant algun vianant aïllat: runners, estudiants massa puntuals, camí de la facultat... M'he fixat en els edificis, de diferents èpoques, però tots ells amb alguna característica senyorial. El pendent de l'avinguda de Pedralbes, de baixada, juntament amb la placidesa de l'entorn -la seguretat i el benestar que transmet la riquesa- tenen un efecte euforitzant i hipnòtic: et fan pensar que la vida és fàcil. El suau descens de l'avinguda n'és una metàfora. Més enllà, però, ja gairebé arribant a la Diagonal, la realitat s'imposa. Començo a trobar més gent: estudiants ja més apressats, senyores que van a servir i a qui costa enfilar el camí (el seu fa pujada, literalment i metafòricament), mares amb nens, en la mirada dels quals veig ja un punt d'arrogància... I cotxes i més cotxes que em desperten del meu somni.

***

De tornada, l'autobús em deixa davant de Santa Maria Reina. L'he vista sempre de pas i em sembla un església molt bonica, d'estil clarament florentí. Et transporta a aquella ciutat. Aprofito per entrar als jardins. Un monòlit recorda el genocidi armeni, i em fa pensar en la insensibilitat que ha tingut sempre Occident amb Armènia, rodejada de països que l'han agredit i l'agredeixen. No deu haver-hi petroli. L'església és tancada, però dono un volt pels jardins. Les arcades estan coronades per uns medallons; si fóssim a Florència, serien de della Robbia. Però si fóssim a Florència hi hauria molta gent, i aquí estic ben sol. Només em trobo, amb un cert horror, amb una rata que s'arrossega agonitzant. És ben grossa i no sé si mor per l'acció d'algun verí o d'algun depredador. En tot cas, me'n vaig cap a una altra banda.

***

Fa molts anys que no segueixo el mon de la música pop-rock. Però segueixo pensant que per fer aquesta música cal joventut, esperit lliure, néixer per generació espontània i tenir alguna cosa a dir. I calen ben pocs instruments: guitarra, baix, bateria i poca cosa més. Hi allunyin les trompetes, si us plau (o dediquin-se a altres gèneres, ben nobles). I si tenen seixanta anys (i els cabells crepats) o vuitanta (i els llavis molsuts) i volen seguir guanyant diners -afany també legítim- toquin els seus èxits d'antany.