L'hort

Vaig a mirar l'hort i m'adono que hem d'ampliar el perímetre de seguretat. Les males herbes van envaint el terreny quan ens descuidem i les hem de fer recular. Costa enormement arrencar-les, especialment les maleïdes gramínies: tan fràgils que semblen i tenen unes arrels fortes i tossudes. Fa vint-i-cinc anys que no les arrenca ningú i s'han fet fortes, ho han envaït tot. Però malgrat l'aixadell precari que tenim, mica en mica, les anem arrencant, les fem retrocedir. Després d'una bona estona de cavar, sota el sol suau del matí i amb l'aire encara fresc, em sento com un camperol de Millet, satisfet i agraït, amb ganes fins i tot de resar l'àngelus. Però no em distrec en la meva lluita contra un enemic silent i batallador. Insisteixo fins que se m'aixeca la pell de les mans, vergonyoses mans d'oficinista.
- Aquesta guerra, la guanyarem- li dic, però, a l'À. Per tres motius. Perquè som tenaços en la nostra lluita. Perquè som els bons, com els anglesos. I, sobretot, perquè la història l'escrivim nosaltres.
I penso llavors en les atrocitats que cometen també els bons i els vencedors, sempre mig ocultes sota el vel de la justificació: Hiroshima, Dresde, Katyn... (bé, en aquest darrer cas serien simplement vencedors). I recordo llavors que tinc l'assignatura pendent de llegir Sebald i encarrego per wallapop Sobre la historia natural de la destrucción.