Una noia molt jove porta la seva àvia de la mà pel carrer. Quan ens creuem, sento que li diu, amb un to brusc:
- Contesta'm! T'estic parlant!
***
A l'encreuament de Diputació i Enric Granados, una nena arrossega un carro de supermercat i va obrint els contenidors. En paral·lel, dues adolescents, tot just una mica més grans, travessen el carrer rient, corrent, despreocupades. El contrast.
***
Al tren, davant meu, una parella. Ell, de la meva edat, o potser una mica més jove, autocomplaent, volgudament vestit de bohemi. Ella, molt jove, amb els grans a la cara senyal de la primera joventut, vestida amb modèstia. Es besen. I, ja ho sé, els camins de l'amor són indesxifrables, però el desequilibri, no tant en edat com en seguretat i anclatge en la vida, em resulta desagradable.
***
Més enllà de tot això, el pols de la ciutat continua sent inabastable per a qualsevol que intenti projectar-lo en un paper. Caminar pels carrers o observar darrera un finestral n'és prova permanent. Ara, a més, les imatges teixeixen una mena de xarxa entre allò que veiem pel carrer i el que ens apareix constantment a la pantalla del mòbil; entre allò que succeeix i allò que escrivim; entre el que veiem amb nitidesa i el que es desdibuixa rere els vidres de les ulleres de llegir. Mentrestant, el dia va tombant i cau el vespre. La gent i els cotxes passen, silenciosos, darrera els vidres del lobby d'aquest hotel elegant, on faig temps, escrivint això i prenent un cafè innecessari. Fins i tot crema un foc en una llar, com si fóssim en una ciutat centreeuropea. Passo les pàgines d'una novel·la on apareixen els versos d'Emily Dickinson, mentre en el mòbil suren ecos de Rilke. Aquells versos francesos:
Sense repòs canvies de vestit,
fins i tot la cabellera;
rere tanta fugida, la teva vida
resta presència pura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada