Instagram té sorpreses inesperades. Per exemple, trobar-se sobtadament, entre les fotografies de gent desconeguda que segueixes sense saber ben bé per què, les d'una noia d'una bellesa tan extraordinàriament punyent que resulta aclaparadora, no per la seva perfecció, sinó per la seva força, gairebé duresa. Un rostre marmori, pàl·lid, amb uns ulls blaus absolutament profunds i lluminosos, i un cabell d'una negritud brillant i insuperable. Segurament hi havia també el mèrit de la fotògrafa, que és a qui jo seguia. Aquelles imatges em van fer pensar en la incapacitat de les paraules -almenys les meves- per descriure tota aquella bellesa i per expressar tot el seu poder.
Curiosament, hores després, llegint la biografia de Virginia Woolf escrita pel seu nebot Quentin Bell, vaig topar-me amb una de les seves avantpassades, Sarah Prinsep, que acollia a la seva granja de Little Holland House a artistes i escriptors com Burne-Jones o Ruskin. Precisament, Ruskin parlava d'ella i de la seva germana com ciertamente dos de las mujeres más bellas en el sentido elevado de la palabra -los mármoles de Elgin con ojos oscuros- que uno puede encontrar en la vida moderna. Bellesa en un sentit elevat i marbres d'Elgin: segurament serien elements vàlids per descriure aquella bellesa d'instagram.
17.12.19
12.12.19
Notes
Tornant de Barcelona, assegut al vagó d'un tren de dos pisos -que em resulten profundament incòmodes- veig una imatge que em reconforta. Així com a l'anada m'he trobat individus mal educats fent sonar altaveus amb música reggaeton (un oxímoron) a tot drap, deixant una bicicleta obturant el pas a les portes o ocupant tres seients amb la cama estirada (no sé si això és manspreading o simplement badly behaving), ara veig una noia jove d'esquena amb uns auriculars posats, seguint amb gran atenció una partitura de música, en la qual pren anotacions. Als profans, les partitures musicals -i aquesta sembla especialment complexa- se'ns mostren com un món ignot, un oceà profund i inabastable, en el qual seríem incapaços de navegar. Per això, ens genera -almenys a mi- profunda admiració el coneixement d'aquest art, i m'agrada ser testimoni d'aquesta escena, en la qual hi percebo coneixement, constància i voluntat de superació.
A igual edat i escenari, la partitura i el reggaeton.
***
Una imatge magistral al final del tercer volum -Otoño- de Una danza para la música del tiempo d'Anthony Powell, que algun dia haurem de publicar en català. S'acaba la Segona Guerra Mundial, que ha ocupat durant sis anys, amb sorts ben diverses, la vida dels protagonistes. És el final d'una etapa intensa i l'alegria per la supervivència i la fi d'un infern -amb diferents graus de duresa, però infern a la fi- no és incompatible amb una certa buidor i alhora vertigen davant l'abisme d'una vida civil que cal reprendre amb tota les incògnites. Powell sap dibuixar aquesta estranya amargor situant el protagonista, Nicholas Jenkins, en una mena de botiga on els oficials llicenciats poden escollir un conjunt de vestimenta civil.
Colgador tras colgador, hasta donde alcanzaba la vista, exhibían pantalones de franela y chaquetas de tweed, deslustradas gabardinas y trajes grises con rayita blanca. Si aquello no era una tienda..., ¿qué podía ser? Tal vez la última escena que habías estado representando discurría en una tienda de ropa, donde te tocaba hacer el papel de comprador: elegías, te la probabas, la pagabas...y después salías del teatro dejando para siempre la escena y buscando cualquier cosa por hacer.
I aquesta escena on els personatges, com el mateix protagonita dábamos vueltas por el local como hombres sonámbulos, tanca el volum amb l'encontre amb un personatge secundari d'una altra època, un home una mica gris i ridícul -el recambio par excellence a disposición de cualquier anfitriona que lo necesitara en balls i festes ja anacrònics- que ajudar a marcar el final d'una època, el teló que cau com una llosa.
***
Sí, hi ha èpoques en la vida que acaben -més o menys bé- i n'obren de noves, que no deixen de ser, d'entrada, un abisme com el del final d'una guerra i acaben sent un oceà difícilment navegable, com el de les composicions musicals. T'adones llavors que la successió de mons no és només una qüestió temporal -la guerra que s'acaba dibuixada al·legòricament per Powell com una estranya botiga de roba i una etapa de pau que comença-, sinó que moltes vegades es tracta d'àmbits que conviuen els uns amb els altres sense gairebé solució de continuïtat. Territoris que transites i habites amb la màxima intensitat i, sobtadament, et resulten llunyans i inaccessibles.
A igual edat i escenari, la partitura i el reggaeton.
***
Una imatge magistral al final del tercer volum -Otoño- de Una danza para la música del tiempo d'Anthony Powell, que algun dia haurem de publicar en català. S'acaba la Segona Guerra Mundial, que ha ocupat durant sis anys, amb sorts ben diverses, la vida dels protagonistes. És el final d'una etapa intensa i l'alegria per la supervivència i la fi d'un infern -amb diferents graus de duresa, però infern a la fi- no és incompatible amb una certa buidor i alhora vertigen davant l'abisme d'una vida civil que cal reprendre amb tota les incògnites. Powell sap dibuixar aquesta estranya amargor situant el protagonista, Nicholas Jenkins, en una mena de botiga on els oficials llicenciats poden escollir un conjunt de vestimenta civil.
Colgador tras colgador, hasta donde alcanzaba la vista, exhibían pantalones de franela y chaquetas de tweed, deslustradas gabardinas y trajes grises con rayita blanca. Si aquello no era una tienda..., ¿qué podía ser? Tal vez la última escena que habías estado representando discurría en una tienda de ropa, donde te tocaba hacer el papel de comprador: elegías, te la probabas, la pagabas...y después salías del teatro dejando para siempre la escena y buscando cualquier cosa por hacer.
I aquesta escena on els personatges, com el mateix protagonita dábamos vueltas por el local como hombres sonámbulos, tanca el volum amb l'encontre amb un personatge secundari d'una altra època, un home una mica gris i ridícul -el recambio par excellence a disposición de cualquier anfitriona que lo necesitara en balls i festes ja anacrònics- que ajudar a marcar el final d'una època, el teló que cau com una llosa.
***
Sí, hi ha èpoques en la vida que acaben -més o menys bé- i n'obren de noves, que no deixen de ser, d'entrada, un abisme com el del final d'una guerra i acaben sent un oceà difícilment navegable, com el de les composicions musicals. T'adones llavors que la successió de mons no és només una qüestió temporal -la guerra que s'acaba dibuixada al·legòricament per Powell com una estranya botiga de roba i una etapa de pau que comença-, sinó que moltes vegades es tracta d'àmbits que conviuen els uns amb els altres sense gairebé solució de continuïtat. Territoris que transites i habites amb la màxima intensitat i, sobtadament, et resulten llunyans i inaccessibles.
6.12.19
Cercles
S'atribueixen moltes sentències divertides al genial, excèntric i poc pragmàtic futbolista britànic George Best. Una de les més celebrades és aquella que, sembla, va pronunciar amb la perspectiva dels anys viscuts: He gastat la meitat de la meva fortuna en dones i alcohol, la resta, l'he malgastada.
Jo no vull fer com Best, així que sempre que puc gasto els meus ingressos -poc comparables als seus- en llibres i viatges. És la millor manera de no malgastar-los.
Faig tants viatges -o escapades o sortides- com puc, i de vegades fins i tot n'organitzo que mai s'arriben a efectuar. L'altre dia em va arribar una facècia d'aquestes que corren per whatsapp que deia alguna cosa com ara: Quines ganes tinc de passar tot el mes de desembre a Nova York com l'any passat.. (que també en tenia ganes però tampoc hi vaig anar). Doncs això.
Recordo que fa anys vaig estar mirant de fer una escapada a un petit poble de Picardia, Gerberoy, via l'aeroport de Paris Beauvais on vola -o volava- Ryanair des de Girona. No sé com vaig descobrir aquest indret, però em va semblar un lloc fascinant, quasi encantat. Les fotografies el mostren com allunyat del temps, ple de roses i heures. Poètic i boirós. Passejant-hi virtualment, vaig trobar que alberga la casa-taller-jardí del qui fou pintor post-impressionista Henri le Sidaner. L'indret recorda una mica el Giverny de Monet. No coneixia le Sidaner, però vaig veure que la seva obra tenia també un aire boirinós, els seus plein air incloïen una capa més d'humitat -o de foscor- que els dels impressionistes tradicionals. No per això van deixar d'agradar-me.
Aquella escapada a Gerberoy mai es va arribar a fer, i crec que no havia vist mai tampoc al natural cap le Sidaner. Fins dilluns passat, quan a l'exposició d'obres al pastel de la Fundació Mapfre de Barcelona, vaig topar-me a una de les seves obres, una imatge hivernal d'una casa de poble, amb les finestres il·luminades que em va transportar a l'ocult Gerberoy. Hi ha moments en què els cercles semblen tancar-se.
Jo no vull fer com Best, així que sempre que puc gasto els meus ingressos -poc comparables als seus- en llibres i viatges. És la millor manera de no malgastar-los.
Faig tants viatges -o escapades o sortides- com puc, i de vegades fins i tot n'organitzo que mai s'arriben a efectuar. L'altre dia em va arribar una facècia d'aquestes que corren per whatsapp que deia alguna cosa com ara: Quines ganes tinc de passar tot el mes de desembre a Nova York com l'any passat.. (que també en tenia ganes però tampoc hi vaig anar). Doncs això.
Recordo que fa anys vaig estar mirant de fer una escapada a un petit poble de Picardia, Gerberoy, via l'aeroport de Paris Beauvais on vola -o volava- Ryanair des de Girona. No sé com vaig descobrir aquest indret, però em va semblar un lloc fascinant, quasi encantat. Les fotografies el mostren com allunyat del temps, ple de roses i heures. Poètic i boirós. Passejant-hi virtualment, vaig trobar que alberga la casa-taller-jardí del qui fou pintor post-impressionista Henri le Sidaner. L'indret recorda una mica el Giverny de Monet. No coneixia le Sidaner, però vaig veure que la seva obra tenia també un aire boirinós, els seus plein air incloïen una capa més d'humitat -o de foscor- que els dels impressionistes tradicionals. No per això van deixar d'agradar-me.
Aquella escapada a Gerberoy mai es va arribar a fer, i crec que no havia vist mai tampoc al natural cap le Sidaner. Fins dilluns passat, quan a l'exposició d'obres al pastel de la Fundació Mapfre de Barcelona, vaig topar-me a una de les seves obres, una imatge hivernal d'una casa de poble, amb les finestres il·luminades que em va transportar a l'ocult Gerberoy. Hi ha moments en què els cercles semblen tancar-se.
1.12.19
A contravent
L'altre dia vaig assistir a una sessió sobre escriptura de continguts (concepte de per si odiós) a internet. S'explicava allí, segurament amb tota càrrega de raó, que a internet, d'entrada, no es llegeix, sinó que es fa una mena de scanning dels textos per veure si allò que es té al davant ens resulta d'algun tipus d'interès. Si els resultat és afirmatiu, després es llegirà, més o menys, el conjunt del text.
En conseqüència, l'escriptura d'aquests continguts acostuma a buscar una construcció simple, amb paràgrafs curts, escasses o nul·les subordinades, estructura esquemàtica, paraules destacades en negreta i no massa llargària. Em temo que aquest tipus de text es va estenent també en altres àmbits.
En l'últim número de l'edició espanyola de Vanity Fair, que, em sembla a mi darrerament ha baixat una mica la qualitat dels seus articles, llegeixo un reportatge sobre Mary-Kay Wilmers, editora des de 1992 de la prestigiosa London Review of Books. En l'article s'explica que la publicació ven de mitjana 75.000 exemplars cada quinzena en més de 140 països malgrat tractar-se de artículos muy largos sobre temas no precisamente ligeros y que no usan fotografías ni en la portada. Un logro en la era de la inmediatez y en plena crisis de la prensa y del papel.
M'agrada llegir això i pensar que cal seguir presentant combat. Tot i que hi ha moments en què la lògica empeny cap a la lleugeresa i la superficialitat, cal seguir remant en aigües profundes com fa la LRB. Sostenella y no enmendalla. Bàsicament perquè no hi ha res a esmenar.
***
En un prestatge de la llibreria trobo un petit volum d'Anagrama: Hammerklavier, de Yasmina Reza. Recordo haver-lo comprat de segona mà. Sempre que trobo llibres que no he llegit d'Anagrama d'autors que m'interessen, els compro. Així que, en aquest dissabte plàcid de tardor, li arriba el moment. És un llibret breu, inclassificable, construït amb textos molts diversos. Alguns m'interessen més que altres. El llegeixo entre el sofà, quan es fa fosc, i una hamaca d'estiu exposada al sol d'hivern, quan aquest encara no s'ha amagat darrera el cingle. És precisament en aquesta fase que llegeixo el text que porta per nom Treinta segundos de silencio. Explica una conversa entre l'autora i un tal José María F. (Flotats, I presume) en una vieja calle de Barcelona, un domingo de diciembre. Explica F. un episodi ocorregut al festival de cinema d'Avinyó, cuando él tenía dieciséis años i era un joven catalán enamorado del teatro. L'episodi consisteix en què al final d'una representació memorable trancorren treinta segundos, por lo menos treinta segundos, sin que nadie diga una sola palabra ni se mueva, un silencio absoluto en todo el Palacio de los Papas. Després el públic s'aixeca i comença a aplaudir. Això dóna lloc a la següent reflexió de Reza: ¡Qué suerte!, me digo, ¡qué suerte!, no por haber visto ese espectáculo (...) ¡qué suerte haber conocido a ese público! ¡Qué dicha haber conocido esa época bendita de la no participación! Una época en la que sólo se trataba de recibir, simpe y honestamente -quizás la actitud más noble-, una época en la que no se trataba de explicarse, de demostrar, de ser un ego ruidoso y aparente. I continua contraposant aquell silenci amb l'actitud de: Rápido, aplausos. Rápido, manifestarse, rápido participar, opinar algo, proclamar su tan importante veredicto. Llegeixo amb sorpresa que el llibre de Reza es va publicar a França el 1997 i em pregunto què escriuria ara!
A contravent, novament.
En conseqüència, l'escriptura d'aquests continguts acostuma a buscar una construcció simple, amb paràgrafs curts, escasses o nul·les subordinades, estructura esquemàtica, paraules destacades en negreta i no massa llargària. Em temo que aquest tipus de text es va estenent també en altres àmbits.
En l'últim número de l'edició espanyola de Vanity Fair, que, em sembla a mi darrerament ha baixat una mica la qualitat dels seus articles, llegeixo un reportatge sobre Mary-Kay Wilmers, editora des de 1992 de la prestigiosa London Review of Books. En l'article s'explica que la publicació ven de mitjana 75.000 exemplars cada quinzena en més de 140 països malgrat tractar-se de artículos muy largos sobre temas no precisamente ligeros y que no usan fotografías ni en la portada. Un logro en la era de la inmediatez y en plena crisis de la prensa y del papel.
M'agrada llegir això i pensar que cal seguir presentant combat. Tot i que hi ha moments en què la lògica empeny cap a la lleugeresa i la superficialitat, cal seguir remant en aigües profundes com fa la LRB. Sostenella y no enmendalla. Bàsicament perquè no hi ha res a esmenar.
***
En un prestatge de la llibreria trobo un petit volum d'Anagrama: Hammerklavier, de Yasmina Reza. Recordo haver-lo comprat de segona mà. Sempre que trobo llibres que no he llegit d'Anagrama d'autors que m'interessen, els compro. Així que, en aquest dissabte plàcid de tardor, li arriba el moment. És un llibret breu, inclassificable, construït amb textos molts diversos. Alguns m'interessen més que altres. El llegeixo entre el sofà, quan es fa fosc, i una hamaca d'estiu exposada al sol d'hivern, quan aquest encara no s'ha amagat darrera el cingle. És precisament en aquesta fase que llegeixo el text que porta per nom Treinta segundos de silencio. Explica una conversa entre l'autora i un tal José María F. (Flotats, I presume) en una vieja calle de Barcelona, un domingo de diciembre. Explica F. un episodi ocorregut al festival de cinema d'Avinyó, cuando él tenía dieciséis años i era un joven catalán enamorado del teatro. L'episodi consisteix en què al final d'una representació memorable trancorren treinta segundos, por lo menos treinta segundos, sin que nadie diga una sola palabra ni se mueva, un silencio absoluto en todo el Palacio de los Papas. Després el públic s'aixeca i comença a aplaudir. Això dóna lloc a la següent reflexió de Reza: ¡Qué suerte!, me digo, ¡qué suerte!, no por haber visto ese espectáculo (...) ¡qué suerte haber conocido a ese público! ¡Qué dicha haber conocido esa época bendita de la no participación! Una época en la que sólo se trataba de recibir, simpe y honestamente -quizás la actitud más noble-, una época en la que no se trataba de explicarse, de demostrar, de ser un ego ruidoso y aparente. I continua contraposant aquell silenci amb l'actitud de: Rápido, aplausos. Rápido, manifestarse, rápido participar, opinar algo, proclamar su tan importante veredicto. Llegeixo amb sorpresa que el llibre de Reza es va publicar a França el 1997 i em pregunto què escriuria ara!
A contravent, novament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)