Notes

Passo per la plaça Sant Agustí Vell de Barcelona i sento una conversa entre una parella. Ella es prepara per asseure's en una taula de la terrassa d'un bar i ell se'n va a demanar. El noi parla en castellà amb accent anglès. A la distància interroga la noia sobre si demanar vi blanc o negre, copes o una ampolla. Al final, ell li pregunta com li agrada el vi blanc i ella acaba responent:
- Mira, te confieso que no tengo ni idea de vinos.
Quan torno a creuar la plaça, passada una horeta, continuen asseguts.

***
Més enllà, al carrer de les Basses de Sant Pere, una noia en fotografia una altra, després d'una intensa preparació, davant d'una font. L'era d'instagram.

***
Escolto a la ràdio una mena de reportatge-debat sobre aquells establiments que a les ciutats, o on sigui, han desaparegut per deixar pas a noves realitats comercials. Les llibreries que s'han convertit en McDonalds, els cafès que han deixat pas a franquícies de roba. Citen la cançó de Sabina que diu y en lugar de tu bar me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano i es pregunten si fa més mal la desaparició del lloc en si mateixa o veure allò que l'ha substituït. Si ens fereix més la pèrdua de la llibreria, o que l'hagi substituït el McDonalds. Penso que passa el mateix amb les parelles que es trenquen: dol més el trencament o l'aparició del substitut?
En tot cas, en el programa en qüestió, el filòsof Manuel Delgado assenyala que cadascú de nosaltres -i cada generació- té uns referents i que a algú pot semblar-li nefasta la instal·lació d'un carrefour on hi havia el bar de la seva joventut, però que en aquell nou carrefour seguiran passant coses per altres persones. I afegeix que el veritable desastre el trobem quan els llocs són substituïts pel no-res. I penso que això és el que pot passar amb l'actual canvi de model comercial, en què tot ho volem a casa: comprar per internet i que ens ho portin a casa, demanar menjar i que ens el portin a casa. Potser el veritable canvi serà que els establiments físics, els llocs reals deixaran pas a la virtualitat.

***
Sento a la ràdio, novament la ràdio, que un grup de música mainstream ha decidit no efectuar una gira mundial per estalviar els efectes nocius que tindria sobre el planeta. Penso que és una molt bona decisió. Tots hi guanyem. Hi guanya el planeta -aparentment-, hi guanya el grup que pot seguir dibuixant-se una imatge friendly tant d'acord amb la seva naturalesa i hi guanyem nosaltres, que no els haurem de sentir.

***
A la ràdio -again- sento que un productor local de ratafia ha decidit doblar aquest divendres el preu dels seus productes i donar els beneficis d'aquest increment a alguna iniciativa solidària. Anomena a la iniciativa Fuck friday i és una protesta a la hipertròfia del Black friday, que considera una iniciativa aliena i una promoció de la compra compulsiva i irracional.
M'agrada, aquesta iniciativa, perquè, a diferència de l'anterior que deixa portar-se per les aigües plàcides de la correcció, neda a contracorrent.

***
Assisteixo a una mena de vernissage. La persona amb qui havia d'anar-hi ha tingut un problema d'última hora, així que hi vaig sol. Només conec l'amfitriona, amb qui parlo una estona. De seguida, però, em quedo sol. El lloc és molt agradable, toca un trio de jazz, que m'agrada, serveixen un cava excel·lent. La gent sembla amable, interessant. És un entorn cinematogràfic: l'escena d'un film. No se m'acudiria un lloc millor per ser, a la ciutat, en aquell precís moment. Observo, bado. Però al cap de poca estona, m'acomiado i me'n vaig. La pressió social de la solitud.

***
Va caure'm el mòbil a terra i se'm va trencar la pantalla. Durant vint-i-quatre hores vaig portar a la butxaca de l'abric un telèfon esquerdat, que anava deixant caure petites estelles de vidre. Se me'n va clavar una al dit, fent-me un petit tall, quasi inapreciable, però que encara percebo. Penso que Rilke, avui, potser moriria d'això, en comptes de la punxada amb una espina de rosa.

***
Llegeixo La javanesa, aquesta història inèdita de desamor que Joan-Daniel Bezsonoff publica en el recull Les set vides d'un gat rus. Malgrat algun episodi dibuixat, amb la distància del temps, amb una certa comicitat, la història em resulta commovedora. S'hi percep encara el dolor, l'impacte causat. Hi ha la gran veritat de l'experiència viscuda amb intensitat, sense cap fre.
Annie Ernaux explica a Passion simple- també tot just acabat de llegir- un altre tipus de passió amorosa. En aquest cas, una passió consumada, però també amb fortes limitacions: el caràcter inevitablement temporal de la relació i el desequilibri entre el nivell d'entrega de les parts.
Veig ara una sèrie de televisió -el títol de la qual em nego a confessar- que versa també sobre una gran passió amorosa, una passió estranya. És una història simple i superficial, un entreteniment. Però se suma a aquestes altres històries llegides que porten els protagonistes a conduir-se per la vida d'una  forma irracional, que podria resultar inexplicable, però que generen una absoluta complicitat en el lector.

Guanyar

En un fragment de l'irregular Tardor, d'Ali Smith (no m'ha convencut malgrat les lloances generalitzades i l'excel·lent treball editorial de Raig Verd), es fa esment a una mena de tertúlia radiofònica política, en què un dels participants diu a l'altre en relació al resultat del referèndum del Brexit (som a Anglaterra): Doncs molt bé. Supereu-ho. Creixeu. El vostre temps ha acabat. És la democràcia. Heu perdut.
És una evidència que en política sempre es vol guanyar: eleccions, referèndums, debats i ara, sobretot, relats. Però una cosa és guanyar per governar, aplicar el programa propi, donar expressió real a uns principis i uns ideals, i l'altra és la idea partidista, frontista, gairebé bèl·lica, de guanyar. I cada vegada s'utilitza més aquest terme des d'aquest vessant, fins i tot, en formacions polítiques que porten el nom de Guanyem. Aquests guanyar, guanyem o guanyarem com a símbol aparentment innocu de cohesió grupal, voluntat col·lectiva, lluita per uns ideals, em resulta una mica inquietant perquè porta sempre implícit un rival, que acostuma a ser una altra fracció social a qui cal derrotar. Guanyem, però guanyem a qui? En democràcia, realment, cal guanyar a algú?
Després de l'esmentada cita radiofònica, Ali Smith escriu: És com si la democràcia fos una ampolla que algú pot amenaçar de trencar per fer uns quants danys. Som en uns temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. Per molt que es parli de diàleg, afegiria jo.
Em sento lluny dels postulats de guanyar, de ser més fort que l'altre, de ser un mes que l'altre. Més que en bàndols, crec en la societat com un sistema de vectors, amb diferents direccions i diferent força en funció del seu suport,en base als quals cal trobar un vector resultant que no serà mai del gust de tots però que serà el que millor ens representarà a tots.

Montpellier, Ernaux

Montpellier bull. Recordo la meva darrera visita a la ciutat, surt narrada a Davant dels camps i de la nit i en algun text publicat a Clarín. Reflecteix una ciutat hivernal, en blanc i negre, d'acord amb el meu estat d'ànim convalescent d'aquell moment. Una ciutat bellíssima, malgrat tot, silent i apagada, de colors parisencs.
Ara, aquest dissabte a la tarda, Montpellier bull de gent i d'activitat. La temperatura és més de maig que de finals d'octubre i el sol -és el darrer dia d'horari d'estiu- dóna color a la ciutat. Les ombres de les branques dels arbres es projecten sobre les façanes elegants, les parelles passegen, les floristeries exposen les seves mercaderies, de sofisticada simplicitat. Dinem tard a recer d'una estàtua de Jaurès, després caminem i badem. La plaça de la Canourgue és, malauradament, en obres i el parc de Peyrou, també. Això no és obstacle per a que la gent s'hi passegi amb aire festiu. El sol es cola pels carrerons del barri de Santa Anna i, arreu, la gent s'arremolina al voltant de les tauletes de les terrasses.
Acabem a Le grain des mots, sòlida llibreria situada en un bulevard ben recuperat per on ara només hi circulen tramvies. Hi passem una estona. M'acabo emportant un llibret d'Annie Ernaux, Passion simple, que em fa pensar, salvant les distàncies, en alguna cosa que vaig escriure i que, literalment, s'ha perdut. M'agrada la sinceritat d'aquesta història curta, que llegeixo en un parell de vespres, i que explica com, a vegades, determinades situacions ens fan posar la vida entre parèntesis.
La història d'Ernaux i Montpellier, el d'ara. I aquell Montpellier d'abans, d'una altra història.

Lodève, Modiano

Lodève és una estranya població del Llenguadoc. Fa anys que hi anem, bàsicament a veure les magnífiques exposicions de pintura que, sorprenentment (la vila té només set mil habitants), programa el seu museu. José Luis García Martín la canta en el seu primigeni Café Arcadia, de 2003, com a sucursal del paraíso, després d'haver passat dècades com un lugar oscuro, olvidado. Diria que darrerament ha recuperat alguna cosa d'aquest caràcter obscur, somnolent, abandonat.
A Lodève, però, ens sorprèn -no tant com el museu però Déu n'hi do- una bona llibreria, Un point, un trait, on comprem, la darrera novel·la que publica Modiano, fidel a la seva cita amb Gallimard i amb els seus lectors. Encre sympathique, que així és titula el llibre, té una de les millors arrencades que he llegit en Modiano, cosa que ja és dir. Parlo de l'arrencada perquè encara no l'he acabada i no puc donar-ne una visió definitiva, però fins ara em sembla una novel·la magnífica, plena de tots els ingredients que han fet gran l'escriptor parisenc. La llegeixo quan el sol de la tarda ja se'n va, ben d'hora en l'horari hivernal, i la nostàlgia enigmàtica dels personatges i els temps perduts que tan magistralment sap recrear Modiano, casa a la perfecció amb la mort de la llum del dia que se'n va. Costa no deixar-se endur per la desesperança i la desídia a mesura que avancen les pàgines i ens preguntem què se n'ha fet de Noëlle Lefebvre. Tots tenim les nostres Noëlles Lefevbre i els nostres Gérards Mourade. Com tenim les nostres geografies que també han desaparegut, esborrades sense que ens n'hàgim adonat. I no puc deixar de preguntar-me com seria llegir aquesta novel·la un haventdinat d'hivern (no se m'acut altra traducció per aquest après-midi francès) a Lodève, rere un finestral enorme, veient els carrerons deserts i sentint, potser, només algun crit llunyà apagat pel bufar del vent que entra gèlid per les escletxes de les portes.