Del Montseny

Diuen que en coses de família és difícil ser objectiu. Intentaré ser-ho, tot i que segurament el pòsit de l'estimació acabarà sortint i impregnant aquest escrit; és inevitable. Ramon Figueras ha publicat un petit diari, Del Montseny, que recull un conjunt de vivències que tenen com a protagonista central aquest racó de la Vall del Congost on la nostra família, gens procliu a l'aventura i al nomadisme, viu des de fa generacions.
Diria que el gran mèrit d'aquesta obra és explicar sense artificis una forma de vida, la de l'autor, allunyada del que és comú avui en dia. No una forma de vida al marge de les normes, els convencionalismes o els hàbits socials, sinó una manera de viure que es fonamenta i gira en tot moment al voltant d'un eix, la natura, entesa en un sentit ampli. Entesa com a paisatge, com a patrimoni d'una valor incalculable, com a terreny de joc on es practiquen activitats humanes atàviques -la caça, la recol·lecció...-  però també com a refugi, com a reivindicació de costums ancestrals, com a espai de llibertat, com a oposició a la ciutat, com a antònim de massificació, com a contestació a allò que no agrada del món actual... Ho exemplifica l'autor fent seva una cita de Delibes -yo soy un cazador que escribe- i que fa seva dient que ell és un caçador que encara no sap ben bé què farà. Però jo crec que la caça, element central de l'obra, és només l'excusa o l'instrument a través del qual es canalitza una passió més àmplia, gairebé oceànica. Perquè quan no hi ha caça, hi ha els bolets i, si no, els simples passeigs pel bosc. També és cert que de vegades costa d'entendre, per als qui tenim una visió més contemplativa i horaciana del paisatge natural, aquesta obsessió per la caça, per la persecució de la becada, animal que esdevé quasi mític, per orografies absolutament inhòspites. Davant la possibilitat de gaudir dels majestuosos paisatges del pla de la Calma, escoltar els seus silencis en horitzons oberts, no deixa de resultar estrany que algú prefereixi aventurar-se en torrenteres humides i viure el neguit d'aquest permanent desafiament entre l'home i l'animal. Segurament totes les passions costen d'entendre per a l'espectador que no les viu o no les sap viure. Passa amb tantes coses de la vida!
En qualsevol cas, Del Montseny és el retrat d'una passió, és l'esbós -no és un llibre llarg- de la vida d'un jove que escapa de les tedioses classes de la universitat per trepitjar la neu immaculada del poble, que rep les ensenyances d'un avi que sap que està acabant el seu camí per la vida, que coneix com ningú al país els secrets de les becades, que professa un amor descomunal cap al seu gos, la Nuca, una altra de les protagonistes de l'obra. Per als que vivim, coneixem i estimem aquest racó de Catalunya, la lectura de Del Montseny resulta fonamental per viure'l, conèixer-lo i estimar-lo encara més.

De Shakespeare a Woolf

Déu em guardi de teoritzar o fer revisions crítiques amb un escrit tan breu com aquest. Expresso ara, a boca de canó i amb una pinzellada superficial, la sensació de qui empalma dues lectures tan dispars com Shakespeare i Virginia Woolf, Romeu i Julieta i Al far.
Mentre llegia el primer, la impressió era de que no hi havia ni un vers ni un passatge sobrer en tota l'obra. Tot s'aprofitava, tot tocava alguna tecla que activava els nostres mecanismes interns, ja fos amb ironia fina, bellesa formal, sentiment profund, humor trangressor... La factura era perfecta, en el seu conjunt i en cada detall. Com en un quadre de Vermeer o de Velázquez.
Woolf, com Joyce, és una altra cosa. Si Shakespeare, crec, té sempre en ment el lector, Woolf, com Joyce, parteix sempre d'ella mateixa. Shakespare porta el lector pel camí que ell traça, el condueix sàbiament fins l'últim racó perquè el coneix bé i sap què ha de fer per tocar-lo. Fins i tot coneix els seus lectors del futur, de cinc-cents anys després. Woolf, en canvi, exigeix al lector que s'adapti a la seva realitat, al torrent que brolla del seu sentiment i del seu pensament. Un torrent que, en el fons, també és el del lector, pensa ella. I no s'equivoca. Però pot passar que les aigües sí que siguin les mateixes, però que brollin per un curs diferent. I és llavors quan sorgeixen els obstacles i les dificultats per al lector, a qui de vegades costa reconèixe's en tolls d'aigües profundes. Passa amb Woolf, passa amb Joyce i segurament passa amb tots els grans renovadors de la literatura. Succeix també en les arts plàstiques.
I ara entraríem en un dels grans debats sobre l'art i la creació, que no seria la voluntat d'aquest modest escrit. Simplement es tracta de constatar que situar el creador com a centre de l'obra genera dificultats. Dificultats però també moments d'especial bellesa, com quan entre el curs cabalós de la prosa de Virginia Woolf el lector troba el confort d'un racó que li és propi, un gorg d'aigües calmes.

El príncep

Llegeixo que ha mort Henri de Monpezat, rei consort de Dinamarca. O no, perquè la seva esposa mai li va voler donar aquest títol. I sembla que aquest fet, ser només príncep i no rei, a ell li dolia molt i se'n queixava obertament. Diuen que tenia unes quantes excentricitats. Desapareixia i se n'anava a França, el seu país. Publicava poesia. Jo diria que això, estimar França i la poesia, no són excentricitats sinó més aviat mostres de bon gust. En fi. Sembla que en tenia d'altres, però en el fons, quina excentricitat més gran que la reialesa?
Però Henri de Monpezat em cridava l'atenció i potser fins i tot em resultava simpàtic per un altre motiu, per una curiosa coincidència. Fa anys, en una d'aquestes escapades al migdia francès, vam anar a parar a una casa d'hostes prop de Cahors. La casa era àmplia, senyorial, amb la típia torre quercinoise, situada enmig de camps i boscos. Vam ocupar una de les habitacions que llogaven i crec que érem els únics hostes. A l'hora d'esmorzar, que la mestressa servia en una taula llarga al costat d'una gran xemeneia, vaig veure penjat a la paret el retrat de la reina de Dinamarca, acompanyada d'un senyor que vaig deduir que deuria ser el seu home, amb el fons de la bandera danesa. No em vaig saber estar de preguntar a la senyora de la casa el perquè d'aquella fotografia. C'est mon frère, em va dir, tot senyalant el píncep Henri. I així va ser com, de sobte, vam passar a parlar amb la cunyada d'una reina, que ens portava els croissants de mantega amb tota la seva amabilitat. Uns anys després, coincidint amb una Setmana Santa, vam tornar a dormir un parell de dies en aquell Domaine. Llavors ja havia nascut l'À., que tot just caminava, i recordo que el matí de Pasqua,  mentre esmorzàvem, Madame de Monpezat el va agafar de la mà i se'l va endur pel jardí a buscar ous de Pasqua, seguint la tradició del país veí. L'À. va tornar tot feliç amb un conillet de xocolata.
Avui el meu record és per ella: descansi en pau Henri de Monpezat.

Bellesa i ambició

La bellesa és com l'aigua, sempre troba un escletxa per fluir i manifestar-se. Apareix en els llocs més inesperats. Avui, mentre caminava entre solars, descampats i naus industrials, el sol de primera hora il·luminava un arbre modest, vestit només amb les restes dels seus fruits -rodons i daurats- i el dotava d'una bellesa simple però absolutament immaculada i indiscutible. Dissabte, visitant l'extraordinària exposició de Modigilani a la Tate, la bellesa estranya i la sensibilitat extrema ho envaïen tot  i gairebé aclaparaven, però, sense saber ben bé per què, em va cridar l'atenció un petit detall: el plec de l'esquena d'una noia en un dels nus que s'exposaven. Aquell plec sintetitzava tota la capacitat del pintor per expressar la bellesa fins i tot la d'aparença més nímia.

***
En tots els àmbits, i no em refereixo ara a la política, apareixen iniciatives amb graus d'ambició superlatius. Allò de canviar el món, o gairebé. Sempre em miro amb desconfiança aquestes propostes hiperbòliques. Entre els verbs canviar i millorar, triaria el segon. I sóc partidari de les millores fonamentades en passos graduals i modestos. Gairebé amb assegurança a tot risc.