No sé per què vaig deixar de llegir-lo. Potser per cansament, encara que els bons autors difícilment cansen. Potser perquè algun dels seus últims llibres no em va convèncer. No ho recordo bé. El cert és que fa anys -disset, divuit- em vaig empassar els seus llibres l'un darrere l'altre. Els comprava a la Central del carrer Mallorca, quan encara els embossaven en aquells sobres blancs, o a les llibreries de vell del carrer Aribau, on podies trobar els volums grocs d'Anagrama més bé de preu. I així em vaig anar llegint joies con Dama de Porto Pim, Réquiem, Sostiene Pereira o Pequeños equívocos sin importancia. I vaig començar a escriure llavors també contes que bevien notòriament, i segurament excessivament, de l'escriptor italo-portuguès. Aquelles atmosferes, aquells personatges... Amb alguna història d'aquelles fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi (recordo unes inesperades cent mil pessetones que em vaig embutxacar), i així el meu deute amb Tabucchi és quasi econòmic i tot.
Divendres em vaig trobar en una llibreria amb la novel·la publicada pòstumament Para Isabel, i tampoc sense saber ben bé per què, me la vaig endur a casa. Havia llegit que en realitat era la seva primera novel.la i que mai va arribar a publicar-la. Costa d'entendre, perquè Para Isabel em sembla també una obra esplèndida, molt propera a la joia que és Réquiem. Personatges perduts però propers, un fil que enllaça realitat i quasi somni, una Lisboa omniprsent... són ingredients comuns a les dues històries. I aquí ho deixo, perquè encara em queden unes quantes pàgines per llegir, és més de mitja nit i es fa tard.
Nota: fotografia que il.lustra prou bé la devoció tabucchiana de qui escriu aquestes línies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada