De Zagajewski

Em recomanen (de nou l'amic R.) l'escriptor polonès Adam Zagajewski. I començo a llegir-lo per aquesta mena de dietari que és En la belleza ajena (Pre-textos). No és un llibre de lectura i digestió fàcil -més aviat és per prendre'l a petites dosis-, però de seguida apareixen algunes perles. Com quan contraposa la seva figura d'estudiant amb les de la seva dispesera i la servent que l'ajudava:

...esas dos mujeres le eran al mundo más necesarias que yo.¡Ellas eran una mejor inversión para el mundo!, ¡al mundo le compensaba más cuidar de ellas que de un joven estudiante, un cabeza loca! ¿Qué eran mis súbitas revelaciones, mi fascinación por el fuego de la antigua y nueva espiritualidad sino una mecha que ardía ya -débilmente- y que podía, si las circunstancias le fuesen propicias, serpentear hasta la bomba? Y es que yo potencialmente era uno de esos fanáticos que conciben peligrosas utopías, y si no logran ni siquiera iniciarlas, entonces al menos están dispuestos a firmar con los ojos cerrados el manifiesto que llama al mundo a la absoluta perfección, y a considerar que han hecho bien. Esas dos mujeres coléricas no querían ningún cambio radical, y en su modesta porfía, en su poca atractiva guerra por la supervivencia, para que hubiera carbón para el invierno y pastel de semillas de adormidera por Pascua Florida, triunfaba el indefectible instinto de conservación del mundo.

I unes pàgines més enllà, aquesta presa de posició que llegeixo amb un somriure als llavis, imaginant-me protestes severes:

No puedo ser historiador, pero quisiera que la literatura se ocupara consciente y seriamente de la función de escribir la historia, y que para ello se inspirara no en el ejemplo de los historiadores contemporáneos (a menudo tipos insensibles que se pasan la vida en archivos demasiado caldeados y que escriben en una lengua inhumana, fea, como de madera, burocrática, de la que se ha evaporado toda poesía, en una lengua chata como un ciempiés y trivial como el periódico diario), sino que tornara a los ejemplos tempranos, quizá incluso a los griegos, al historiador-poeta, un hombre que o bien vio y experimentó el mismo aquello de lo que escribe, o bien bebió de la viva tradición oral, familiar o tribal, sin avergonzarse del énfasis ni de la emoción, y cuidando al mismo tiempo de la veracidad de su relato.

Atletisme

Tinc la sensació que ara donen molt poc atletisme per la tele. Potser és una visió esbiaixada derivada del desequilibri entre l'ingent volum d'hores passades davant la televisió durant la meva adolescència i la mínima quantitat de temps que hi dedico ara. Però crec que no m'equivoco i així com ara el futbol -o millor dit, el metafutbol, els comentaris i debats inacabables al voltant del futbol- o els anomenats esports de motor acaparen les graelles televisives, quasi mai veig atletisme a la pantalla.
Tot i que mai he estat ni un fidel seguidor ni un bon coneixedor d'aquest esport, sí que tinc records memorables dels grans atletes del anys 80 del segle passat. Malauradament, no he vist córrer el gran mite de l'atletisme Emil Zàtopek, però sí que em vénen al cap noms i episodis que han marcat la història d'aquest esport. Com els enfrontaments entre els dos migfondistes britànics Sebastian Coe i Steve Owett. O el polèmic duel entre la nord-americana Mary Decker i la britànica Zola Budd en la final dels 3.000 metres dels Jocs Olímpics de Los Angeles. O el persistent rècord de Calvin Smith als 100 metres llisos (un 9:93 que no aconseguia batre Carl Lewis, fet que em produïa gran satisfacció, ja que les meves simpaties estaven del costat del primer, molt menys mainstream i gens hipermusculat a diferència dels seus competidors). O alguns enfrontaments històrics en les finals de salt d'alçada femení: em vénen al cap els noms d'Ulrike Meyfarth, alemanya, Tamara Bykova, russa, Stefka Kostadinova, búlgara, i Sara Simeoni, italiana. I uns altres noms que se m'apareixen associats a les seves samarretes grogues i a la seva capacitat competitiva en mig fons: les romaneses Doina Melinte i Maricica Puica. Eren competicions que, a més a més, tenien un rerefons de rivalitat política, fonamentalment entre els Estats Units i el bloc de l'est, amb equips extraordinàriament competitius com els de la Unió Soviètica, la RDA o Romania.
Segurament el pas del temps actua, com sempre, de filtre que idealitza i embelleix el passat, però el cert és que mentre escric aquestes línies, no puc deixar de sentir enyorança per aquest atletisme vintage amb mitjons de ratlles i olor de Reflex.