Recordo que quan vaig llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, em va interessar -i trasbalsar- més la tràgica història al voltant de la novel·la, que la novel·la en si. Vaig escriure llavors aquest post sobre la inexplicable i cruel diligència de les autoritats i la policia francesa a l'hora de fer seguidisme dels nazis en la persecució dels jueus de totes les edats.
Ahir, vaig enganxar a La 2 (cal remarcar l'encert d'aquest canal en la seva selecció cinematogràfica, un oasi en l'actual desert televisiu) la pel·lícula La llave de Sarah. Basada en una novel·la de Tatiana de Rosnay -autora per a mi del tot desconeguda-, narra l'angoixant història d'una nena jueva que deixa el seu germà tancat amb clau en un armari, mentre ella i els seus pares són confinats, com la resta de famílies jueves del Marais parisenc, en un velòdrom de la ciutat per ser deportats als camps de concentració. Aquest pla argumental s'alterna amb un altre de contemporani, en què una periodista americana -magnífica com sempre Kristin Scott-Thomas- investiga la història i vida d'aquesta nena, Sarah Starzynski. És una pel·lícula plena de moments commovedors, que indigna i emociona, i ens fa ser ben conscients d'un passat no tan llunyà. Crec que buscaré la novel·la de de Rosnay, ja que no em puc treure del cap la imatge cinematogràfica i simbòlica de Sarah Starzynski.
