Contrast

Qui em coneix sap del meu escàs gust per les multituds, siguin organitzades o desorganitzades. I no puc evitar que condicionin la meva percepció de determinats indrets. És més, crec que poden arribar a modular o, fins i tot, alterar la realitat. Així, considero que no és exagerat afirmar que la Mona Lisa, per citar un exemple paradigmàtic, ha deixat de ser, des de fa molts anys, el que era quan va ser creada. La Mona Lisa ja no existeix. Encara que requi als apòstols de l'avantguardisme, han fet molt més per alterar-la les multituds de japonesos que l'assetgen diàriament amb les seves Nikkon que Duchamp i els seus bigotis.
Em vénen el cap aquestes reflexions després de passejar-me -és un dir- un dilluns de Pasqua pels carrerons de la cité de Carcassona. M'explicava un dia T. que, després d'un involuntari dia de compres, va escriure un sms als seus fills que deia el següent: Fills meus, l'infern existeix: es diu La Roca Village. Jo podria subscriure una afirmació similar després d'haver recorregut, amb milers de persones més, aquells carrers estrets pseudomedievals plens de restaurants, gelateries i botigues de souvenirs. I és una llàstima, perquè la cité de Carcassona és un bell decorat. Només cal sortir fora de la ciutat emmurallada, encerclar aquelles parets i, des d'una altra perspectiva -acompanyada d'una relativa solitud-, gaudir de la indiscutible bellesa de la creació romàntica que va fer Viollet-le-Duc.

Potser, per contrast, em ve al cap el record d'un poble de la Gascunya que vam recórrer el dia abans: Terraube. Plovia. Pels carrers -o potser hauríem de dir només carrer- no hi corria ni una ànima. Els colors de les flors -rosers, lilàs- ressaltaven encara més en la grisor del dia plujós. Els finestrals de fusta composaven una harmonia de tonalitats de gris i blau. La pedra molla, elegant, era omnipresent. En un dels extrems del poble, una imatge d'una Mare de Déu presidia el jardí verge d'un antic convent. A l'altra punta, l'imponent castell, amb la noblesa dels seus cedres centenaris i els inacabables pendents verds de gespa immaculada, eren els silents testimonis de vells llinatges que han perdurat fins avui. La França eterna. Bellesa simple, indiscutible. Harmonia en la calma i la solitud.

 

Fotos: Diumenge de Pasqua plujós a Terraube.

Foc

Haver de preocupar-se per allò que habitualment donem per fet, encara que només sigui mantenir un foc encès per escalfar la casa ens acosta a allò que som i tenim oblidat.

Quaranta nits (o força menys) amb Montaigne

Molt recomanable la lectura d'aquest petit volum, concebut per a un programa de ràdio, en què en quaranta capítols breus, Antoine Compagnon recull en forma de píndoles -per utilitzar un terme mèdic que segurament hauria desplagut Montaigne- reflexions, opinions, pensaments... procedents dels Assaigs sobre temes tan diversos com la mort, l'amistat, els llibres, la malaltia, les olors...
Tot i que l'autor, especialista en Montaigne, aconsella la lectura d'un capítol per dia -o nit- és difícil fer-li cas i no deixar-se endur per la lectura d'aquests textos construïts amb destresa al voltant de les cites del savi -malgré lui- francès. Per això, segurament les quaranta nits quedaran en menys.
Per obrir boca, aquest fragment sobre l'art de la conquesta i la impaciència inherent al sexe masculí: Qui només obté fruïció en la fruïció, qui només guanya quan assoleix la fita màxima, qui només s'ho passa bé caçant quan captura una presa, no té dret a barrejar-se en la nostra escola. Com més esglaons i nivells hi ha, més altura i honor hi ha al tron final. Ens hauríem de complaure a ser conduïts, com es fa als palaus magnífics, a través de pòrtics i passatges varis, galeries llargues i agradables, i diversos revolts [...] Sense esperança i sense desig no anem enlloc que pagui la pena.