El proper 15 d'agost amb l'Avui, El Punt, El 9 Nou... trobareu al Presència una història que parla de càmeres fotogràfiques, del KGB, de pedagogia, de col·leccionisme, de la indústria del règim comunista... També hi treu el cap Pablo Picasso.
Fernando Pessoa va escriure que totes les cartes d'amor són ridícules. Sense arribar a aquest extrem de generalització, jo sí que diria que gran part -no totes però una bona majoria- de les lletres de les cançons de música pop-rock són lamentables. Enmig de la mediocritat, hi ha -això sí- molt notables excepcions: cançons poètiques d'un gran lirisme que posen la pell de gallina. En canvi, no són gens comuns les cançons amb un fil narratiu, que ens expliquin una història i que a sobre ho facin bé. Per això, reconforta trobar lletres narratives com la de L'home que treballa fent de gos, de Els Amics de les arts: una història i uns personatges molt ben explicats només amb unes quantes estrofes.
(Per cert, veig que els amics de Goear colen publicitat en les seves cançons. Demano disculpes).
És curiós veure com quasi tots els homes que valen molt són de maneres senzilles, i que quasi sempre les maneres senzilles són preses com indici de poc valer.
Els homes s'avergonyeixen, no de les injúries que fan, sinó de les que reben. Amb això, per aconseguir que els injuriadors s'avergonyeixin no hi ha altre mitjà que pagar-los amb igual moneda.
El llibre: una edició senzilla i elegant de la col·lecció La Rosa dels Vents, editat el 1937 en el centenari de la mort de l'autor, amb pròleg d'Agustí Esclasans. El meu exemplar, comprat per dos euros, porta també una dedicatòria manuscrita de l'Esclasans.
Moltes vegades llegeixo entrevistes amb editors amb una clara tendència a parlar del mercat, els punts de venda, les divisions editorials... En canvi, va ser reconfortant i de gran interès l’entrevista de L’Hora del lector de divendres passat a Jaume Vallcorba, en què, a més de continguts, vam sentir a parlar de tipografia, impremta, tipus de paper, disseny...