Fa unes setmanes Javier Marías va dedicar el seu article setmanal al suplement dominical de El País (La breve vida de la posteridad) a la dificultat creixent que tenen els artistes per fer perdurar la seva obra. La seva tesi era que, deixant de banda que moltes vegades l’afany de perdurar és pretenciós, cada vegada tot és més efímer per la mateixa concepció perible que es dóna a la producció artística.
Abans d'ahir, l’article de Marías (Esa cara me suena) tornava a girar sobre el mateix tema, obrint-lo a d’altres àmbits de la societat. Venia a dir que avui en dia només compta el que passa en el mateix moment, que cada vegada oblidem amb més rapidesa. Segurament hi contribueix molt l’excés d’informació a què estem sotmesos, impossible de digerir, i l’excessiu valor que donem a l’actualitat o a la moda, entesa en un sentit ampli.
He de dir que coincideixo força amb la visió de Marías i en el seu plantejament crític envers aquest tractament que es dóna avui en dia a qualsevol creació artística, ja siguin pel·lícules, llibres, àlbums musicals... La gent ja no està interessada en veure pel·lícules, vol veure estrenes. Igualment, sembla que tot radiqui en llegir les novetats editorials. El mateix terme consum cultural em sembla desafortunat.
No crec que l’objectiu d’un artista hagi de ser passar a la posteritat, amb tota la càrrega de petulància que això suposa, però sí que hauríem de pensar que la seva obra no és un iogurt que caduca després de quinze dies exposat a les sales de cinema o a les taules de les llibreries.
1 comentari:
Totalment d'acord. ¿Què vol dir això de "consumir cultura"? Els de l'escola de Frankfurt avui es tallarien les venes.
Publica un comentari a l'entrada