Article del Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Darrerament s’està parlant i escrivint molt sobre el llibre electrònic. Com sempre, hi ha els qui s’apunten per sistema a qualsevol novetat tecnològica, sovint sense valorar si realment els aporta quelcom. Després, hi ha un corrent majoritari –crec– que s’espera a veure com evoluciona el nou producte i, finalment, hi ha els escèptics o, directament, els contraris a l’invent. Jo, ho dic ben clarament, em trobo entre aquests últims.
Sense desestimar els beneficis que el nou artefacte pugui tenir –guanys en espai, disminució del consum de paper, disponibilitat immediata dels títols...–, crec que aquests avantatges no contraresten les importants pèrdues que el llibre electrònic ens pot ocasionar.
Ho escrivia no fa gaire Sergio Vila-Sanjuán al suplement cultural de La Vanguardia: la cultura europea ha girat tradicionalment al voltant de les llibreries, tal com avui les entenem. Les llibreries no han estat només punts de venda, com els agrada qualificar-les a alguns professionals del màrqueting. Les llibreries han estat i són espais de trobada, d’intercanvi cultural, de posada al dia del que s’està publicant al món, de creació de projectes. Tradicionalment, els llibreters han estat no només comerciants, sinó assessors, dinamitzadors, mecenes, programadors culturals, editors. Han fet tots els papers de l’auca en el món del llibre i de les cultures, fins i tot el d’alcavota cultural, si se’m permet el terme, posant en contacte persones d’interessos afins. De les llibreries n’han sortit iniciatives d’importància cabdal. Per posar només un exemple: l’Ulisses de Joyce s’edita l’any 1922 gràcies a la tenacitat i visió de Sylvia Beach, propietària de la llibreria Shakespeare and Company de París.
D’altra banda, al voltant del llibre giren tot un seguit de professions que han enriquit el món artístic i cultural europeu durant segles. No només llibreters i editors, sinó tipògrafs, impressors, il·lustradors, enquadernadors. Les nostres biblioteques i museus són plens de joies de cadascun d’aquests oficis. Jo recomanaria a tothom una visita al Museu Plantin-Moretus, seu de l’antiga impremta del mateix nom, a Anvers. La col·lecció que allí es conserva, i que abasta tot el procés d’edició d’un llibre, és una mostra diàfana d’aquest patrimoni.
Segurament els defensors del llibre electrònic em diran que aquest patrimoni no es perdrà, que només evolucionarà, que allò que realment importa és el contingut. Jo en tinc els meus dubtes i sóc poc partidari dels experiments quan hi ha tant a perdre. A més, com deia Juan Ramón Jiménez, en edició diferent els llibres ens diuen coses diferents. Penso que, efectivament, no és el mateix tenir a les mans un llibre pensat, editat, dissenyat i imprès acuradament en un bon paper, que llegir-lo a través d’una pantalla.
D’altra banda, em sorprèn que els creadors no siguin més reticents a aquest fenomen. Enmig de la permanent polèmica que estem vivint al voltant de les descàrregues il·legals i la pirateria en camps com la música o el cinema, em sembla evident que la literatura seguirà el mateix camí. Si no es paga per un disc o per una pel·lícula, algú creu que es pagarà per un llibre? Em sembla que els escriptors ja poden fer-se seva aquella dita castellana sobre posar les barbes en remull.
Jo crec que l’anomenat llibre electrònic conviurà amb el llibre (m’agrada dir-ne així, com s’ha dit sempre i com el que realment és, no amb apel·latius com ara llibre tradicional), com actualment ja conviuen la premsa en paper i la premsa digital, sent ben evident que no és el mateix llegir un diari que consultar-ne la pàgina web. Un diari digital va bé per informar-se, normalment de forma ràpida, o per aprofitar-se dels cercadors o hemeroteques digitals, però, per a mi, llegir un diari serà sempre asseure’s en un banc, en un sofà, al vagó d’un tren o a la taula d’un cafè, desplegar un bon diari i passar els fulls, mentre el món batega en paral·lel al nostre voltant i a les pàgines del diari.
De la mateixa manera, poques coses em fan més il·lusió que sortir d’una llibreria, en la qual he passat una bona estona, amb un llibre ben editat, sabent que tinc a les mans el treball ben fet de bons professionals i la promesa d’unes estones de lectura plaent. I cap espai considero més ben aprofitat que un pany de paret amb unes prestatgeries ben carregades de bons llibres.
22.2.10
Camus i el repòs dels morts
Article publicat avui a El Punt:
Enguany és el cinquantè aniversari de la mort en accident de cotxe de l'escriptor francès Albert Camus. El 4 de gener de 1960 l'automòbil en què anava, conduït per Michel Gallimard, es va estavellar contra un d'aquests admirables plataners que voregen i ennobleixen tantes carreteres de l'estat veí.
Camus, dissident de l'aleshores línia oficial de la intel·lectualitat francesa d'esquerra liderada per Sartre, s'havia volgut distanciar dels cercles capitalins i, amb els diners del premi Nobel de literatura, s'havia comprat una casa a Lormarin. En aquest idíl·lic poble del Leberon, a la Provença, Camus escrivia, passejava, s'asseia a les terrasses dels cafès i es trobava amb l'amic René Char, poeta de la propera població de l'Illa de Sòrga, que li havia descobert la regió.
També, segons expliquen, ajudava l'equip de futbol local, pagant-li les samarretes. No costa imaginar-se Camus, porter en la seva joventut del Racing Universitaire d'Alger i seguidor després del Racing de París, seguint les evolucions dels jugadors del Lormarin amb una cigarreta a la boca. Quan va morir, foren aquests jugadors els que van portar el fèretre del malaguanyat escriptor. Des de llavors, les restes d'Albert Camus descansen sota una austera làpida de pedra al cementiri de Lormarin.
Ara, en el cinquantè aniversari de la seva mort, sembla que per iniciativa del president Sarkozy, es pretén donar glòria a l'escriptor traslladant-ne les despulles al Panteó de París, temple republicà de la memòria col·lectiva francesa on reposen tants homes il·lustres del país.
És de lloar la voluntat política de reconèixer Camus, però no entenc gaire aquesta dèria de moure restes mortals. Respectant totes les opinions i voluntats en una matèria tan delicada com aquesta, em costa trobar una explicació a aquestes decisions. I menys en casos com el de Camus. La marxa d'Albert Camus a Lormarin respon a una determinada situació personal i de l'entorn del moment, i el fet que fos enterrat en aquesta població després del tràgic i inesperat accident és una conseqüència d'aquesta decisió i trajectòria de l'escriptor, i passa a ser, d'alguna manera, il·lustratiu de l'evolució de la seva vida.
Salvant les distàncies, és ben clar que la vida i l'obra d'Antonio Machado no tenen cap mena de relació amb la població de Cotlliure, però el fet que hi morís i hi fos enterrat com a conseqüència de l'èxode de tants espanyols a la fi de la Guerra Civil té un alt valor simbòlic. Segurament fóra més lògic que Machado estigués enterrat, per exemple, a Sòria, però –a banda del debat intrínsec del trasllat de restes mortals– probablement la seva tomba a la ciutat castellana no ens diria el que ens diu al cementiri de Cotlliure.
En el marc del procés obert actualment al nostre país, i no exempt de biaix, sobre la memòria històrica s'estan obrint fosses perquè moltes persones puguin recuperar i traslladar legítimament les restes dels seus familiars, però també hi ha famílies –com és el cas d'alguns descendents de García Lorca– que consideren que, a banda de tot el reconeixement necessari, és millor que les restes romanguin on van quedar, com a homenatge pòstum a les víctimes d'una fi tràgica, bàrbara i absurda, i com la millor explicació possible d'uns fets que no hauríem d'oblidar.
El debat sobre el trasllat de les despulles de Camus dista molt d'aquests darrers casos, però no deixa de ser polèmic que es torni a la capital qui va voler allunyar-se'n i que se situï al Panteó qui sempre va voler estar al marge de l'oficialitat. A més, no se m'acut una forma millor de recordar Camus que amb una senzilla pedra amb el seu nom, ni una manera més agradable de descansar eternament que sota el cel blau de Lormarin, envoltat de xiprers i lavanda.
Enguany és el cinquantè aniversari de la mort en accident de cotxe de l'escriptor francès Albert Camus. El 4 de gener de 1960 l'automòbil en què anava, conduït per Michel Gallimard, es va estavellar contra un d'aquests admirables plataners que voregen i ennobleixen tantes carreteres de l'estat veí.
Camus, dissident de l'aleshores línia oficial de la intel·lectualitat francesa d'esquerra liderada per Sartre, s'havia volgut distanciar dels cercles capitalins i, amb els diners del premi Nobel de literatura, s'havia comprat una casa a Lormarin. En aquest idíl·lic poble del Leberon, a la Provença, Camus escrivia, passejava, s'asseia a les terrasses dels cafès i es trobava amb l'amic René Char, poeta de la propera població de l'Illa de Sòrga, que li havia descobert la regió.
També, segons expliquen, ajudava l'equip de futbol local, pagant-li les samarretes. No costa imaginar-se Camus, porter en la seva joventut del Racing Universitaire d'Alger i seguidor després del Racing de París, seguint les evolucions dels jugadors del Lormarin amb una cigarreta a la boca. Quan va morir, foren aquests jugadors els que van portar el fèretre del malaguanyat escriptor. Des de llavors, les restes d'Albert Camus descansen sota una austera làpida de pedra al cementiri de Lormarin.
Ara, en el cinquantè aniversari de la seva mort, sembla que per iniciativa del president Sarkozy, es pretén donar glòria a l'escriptor traslladant-ne les despulles al Panteó de París, temple republicà de la memòria col·lectiva francesa on reposen tants homes il·lustres del país.
És de lloar la voluntat política de reconèixer Camus, però no entenc gaire aquesta dèria de moure restes mortals. Respectant totes les opinions i voluntats en una matèria tan delicada com aquesta, em costa trobar una explicació a aquestes decisions. I menys en casos com el de Camus. La marxa d'Albert Camus a Lormarin respon a una determinada situació personal i de l'entorn del moment, i el fet que fos enterrat en aquesta població després del tràgic i inesperat accident és una conseqüència d'aquesta decisió i trajectòria de l'escriptor, i passa a ser, d'alguna manera, il·lustratiu de l'evolució de la seva vida.
Salvant les distàncies, és ben clar que la vida i l'obra d'Antonio Machado no tenen cap mena de relació amb la població de Cotlliure, però el fet que hi morís i hi fos enterrat com a conseqüència de l'èxode de tants espanyols a la fi de la Guerra Civil té un alt valor simbòlic. Segurament fóra més lògic que Machado estigués enterrat, per exemple, a Sòria, però –a banda del debat intrínsec del trasllat de restes mortals– probablement la seva tomba a la ciutat castellana no ens diria el que ens diu al cementiri de Cotlliure.
En el marc del procés obert actualment al nostre país, i no exempt de biaix, sobre la memòria històrica s'estan obrint fosses perquè moltes persones puguin recuperar i traslladar legítimament les restes dels seus familiars, però també hi ha famílies –com és el cas d'alguns descendents de García Lorca– que consideren que, a banda de tot el reconeixement necessari, és millor que les restes romanguin on van quedar, com a homenatge pòstum a les víctimes d'una fi tràgica, bàrbara i absurda, i com la millor explicació possible d'uns fets que no hauríem d'oblidar.
El debat sobre el trasllat de les despulles de Camus dista molt d'aquests darrers casos, però no deixa de ser polèmic que es torni a la capital qui va voler allunyar-se'n i que se situï al Panteó qui sempre va voler estar al marge de l'oficialitat. A més, no se m'acut una forma millor de recordar Camus que amb una senzilla pedra amb el seu nom, ni una manera més agradable de descansar eternament que sota el cel blau de Lormarin, envoltat de xiprers i lavanda.
18.2.10
Tres dies amb la família
Una pel·lícula molt recomanable, amb bons actors (grandíssim Ramon Fontserè) interpretant personatges ben dibuixats. Una prova que el cinema català pot generar obres de qualitat. I una gran alegria que una noia jove pugui dedicar-se a fer pel·licules com aquesta.
12.2.10
Un país de butxaca
Joan-Daniel Bezsonoff és un dels autors catalans actuals que més interès em desperten. Ara treu nou llibre. El llegirem.
10.2.10
La candelera i la marmota
Article publicat a El Punt:
Difícilment trobarem un dia que ens permeti constatar tan bé l'evolució dels nostres referents culturals com el 2 de febrer. En aquesta data hem passat de la Candelera al dia de la marmota.
Recordo –i tampoc sóc tan vell– que de petits per la Candelera ens portaven a l'església del poble a celebrar aquesta festivitat. Deixar unes hores el col·legi per anar a missa a encendre aquelles espelmes vermelles, llargues i primes era un trencament en la nostra rutina escolar que no deixàvem de valorar. Amb el pas dels anys de la transició vam anar canviant les sortides de la Candelera i el dimecres de Cendra per les més festives de Sant Jordi i el carnestoltes.
A casa, fidels seguidors de les tradicions com érem, desmuntàvem el pessebre per la Candelera, que és quan toca fer-ho. Ara costaria trobar algú que mantingui el pessebre fins quaranta dies després de Nadal. Segurament en els nostres dies, i independentment de les creences religioses, poques persones es recorden d'aquesta festivitat. En canvi, cada vegada es parla més del dia de la marmota.
Aquesta tradició nord-americana és coneguda aquí fonamentalment gràcies a la pel·lícula Groundhog day (traduïda al nostre país com Atrapat en el temps), protagonitzada pel gran Bill Murray. Aquest film, que conté escenes memorables com ara la del cop de puny del malcarat meteoròleg que encarna Murray a un antic company d'escola, recrea el costum del poble de Punxsutawney (Pennsilvània), on cada 2 de febrer la marmota Phil surt del seu amagatall per predir si l'hivern ja és a les acaballes o, per contra, encara durarà unes setmanes més. Sembla que si el dia és assolellat i Phil veu la seva ombra se'n torna al cau, i això vol dir que l'hivern durarà sis setmanes més. Això és el que ha passat enguany. En canvi, si Phil no veu la seva ombra, l'hivern està en plena agonia.
Salvant totes les distàncies entre la nostra solemne Candelera i els jocs de la marmota, a Catalunya tampoc no estem tan lluny de la tradició americana. La dita estipula que si la candelera riu (sol i ombra per a en Phil), l'hivern és viu. En canvi, si la candelera plora (en Phil no té ombra), l'hivern és fora. Segurament, però, els americans no arribaran mai al grau de sofisticació i de curar-se en salut dels catalans, ja que, com és sabut: tant si riu com si plora, l'hivern és fora, i tant si plora com si riu, l'hivern és viu. Aquesta capacitat d'anar endavant i endarrere, endarrere i endavant sembla una especialitat dels catalans, com molt bé ha demostrat aquests darrers dies un moviment polític del nostre país.
Difícilment trobarem un dia que ens permeti constatar tan bé l'evolució dels nostres referents culturals com el 2 de febrer. En aquesta data hem passat de la Candelera al dia de la marmota.
Recordo –i tampoc sóc tan vell– que de petits per la Candelera ens portaven a l'església del poble a celebrar aquesta festivitat. Deixar unes hores el col·legi per anar a missa a encendre aquelles espelmes vermelles, llargues i primes era un trencament en la nostra rutina escolar que no deixàvem de valorar. Amb el pas dels anys de la transició vam anar canviant les sortides de la Candelera i el dimecres de Cendra per les més festives de Sant Jordi i el carnestoltes.
A casa, fidels seguidors de les tradicions com érem, desmuntàvem el pessebre per la Candelera, que és quan toca fer-ho. Ara costaria trobar algú que mantingui el pessebre fins quaranta dies després de Nadal. Segurament en els nostres dies, i independentment de les creences religioses, poques persones es recorden d'aquesta festivitat. En canvi, cada vegada es parla més del dia de la marmota.
Aquesta tradició nord-americana és coneguda aquí fonamentalment gràcies a la pel·lícula Groundhog day (traduïda al nostre país com Atrapat en el temps), protagonitzada pel gran Bill Murray. Aquest film, que conté escenes memorables com ara la del cop de puny del malcarat meteoròleg que encarna Murray a un antic company d'escola, recrea el costum del poble de Punxsutawney (Pennsilvània), on cada 2 de febrer la marmota Phil surt del seu amagatall per predir si l'hivern ja és a les acaballes o, per contra, encara durarà unes setmanes més. Sembla que si el dia és assolellat i Phil veu la seva ombra se'n torna al cau, i això vol dir que l'hivern durarà sis setmanes més. Això és el que ha passat enguany. En canvi, si Phil no veu la seva ombra, l'hivern està en plena agonia.
Salvant totes les distàncies entre la nostra solemne Candelera i els jocs de la marmota, a Catalunya tampoc no estem tan lluny de la tradició americana. La dita estipula que si la candelera riu (sol i ombra per a en Phil), l'hivern és viu. En canvi, si la candelera plora (en Phil no té ombra), l'hivern és fora. Segurament, però, els americans no arribaran mai al grau de sofisticació i de curar-se en salut dels catalans, ja que, com és sabut: tant si riu com si plora, l'hivern és fora, i tant si plora com si riu, l'hivern és viu. Aquesta capacitat d'anar endavant i endarrere, endarrere i endavant sembla una especialitat dels catalans, com molt bé ha demostrat aquests darrers dies un moviment polític del nostre país.
4.2.10
El Cabanyal i la façana marítima de Sitges
Bloc de notes dóna suport a dues iniciatives conservacionistes que, tot i no tenir res a veure entre sí, coincideixen en l’amenaça a un patrimoni arquitectònic que podríem qualificar de popular.
D’una banda, em sembla absolutament antiestètic i fora de lloc el projecte de reforma d’una de les parts més emblemàtiques de la façana marítima de Sitges. Malgrat tenir una informació gairebé nul·la de la motivació del projecte, conceptualment i estètica el trobo absolutament fora de lloc. Segurament, hi deu haver una plataforma oficial de rebuig però jo us adreço a aquest bloc, on trobareu informació i imatges que parlen per si soles.
D’altra banda, existeix des de fa anys una contesa a tots nivells –polític, judicial, mediàtic- per tractar de salvar el barri del Cabanyal, a València. Segurament és molt senzill defensar el pintoresquisme i el caràcter popular d’aquest barri des de fora, lluny del dia a dia de la degradació que pateix, però estic convençut que hi ha maneres de rehabilitar-lo que no passin per la demolició. Us adreço també a un altre bloc personal sobre urbanisme, que recull informació i fotografies que testimonien el valor de moltes edificacions.
D’una banda, em sembla absolutament antiestètic i fora de lloc el projecte de reforma d’una de les parts més emblemàtiques de la façana marítima de Sitges. Malgrat tenir una informació gairebé nul·la de la motivació del projecte, conceptualment i estètica el trobo absolutament fora de lloc. Segurament, hi deu haver una plataforma oficial de rebuig però jo us adreço a aquest bloc, on trobareu informació i imatges que parlen per si soles.
D’altra banda, existeix des de fa anys una contesa a tots nivells –polític, judicial, mediàtic- per tractar de salvar el barri del Cabanyal, a València. Segurament és molt senzill defensar el pintoresquisme i el caràcter popular d’aquest barri des de fora, lluny del dia a dia de la degradació que pateix, però estic convençut que hi ha maneres de rehabilitar-lo que no passin per la demolició. Us adreço també a un altre bloc personal sobre urbanisme, que recull informació i fotografies que testimonien el valor de moltes edificacions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)