Ciutats clòniques

El que ara descriuré és una percepció absolutament personal i possiblement sense massa solidesa argumental, però alhora molt interioritzada.
Hi ha una sèrie de viles i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona que em resulten absolutament idèntiques. És possible que físicament (si es pot utilitzar aquest terme fent referència a una ciutat) tinguin moltes diferències, però hi ha una sèrie d’elements, potser una mica eteris, que les fan per a mi totalment intercanviables. Un mateix tipus d’urbanització dels carrers, una idèntica tipologia d’edificis (sense massa encant), una absoluta uniformitat en els elements de mobiliari urbà, una forma de senyalització molt característica, una clara repetició en determinats noms dels carrers, una notòria presència de cert tipus de serveis (biblioteques, centres cívics, escoles) molt semblants en el fons i en la forma, etcètera. Tot això dóna a aquestes poblacions una atmosfera comú, que percebo molt nítidament però que se’m fa difícil d’expressar. Segurament a aquest caràcter hi contribueix el fet que aquests municipis hagin estat governats sempre (o gairebé sempre) per un determinat color polític. Sóc conscient que aquest és el punt més feble de la meva teoria, però no puc deixar d’ementar-lo.
Personalment aquestes viles no m’agraden gens. L’altre dia vaig anar a agafar el tren a una d’elles, que no coneixia, i vaig viure un autèntic déjà vu. Altre cop el mateix.
Cal dir que aquestes poblacions, objectivament, han millorat molt en els últims anys. No tenen cap aire suburbial (no penseu que estic parlant de zones degradades) i l’acció pública els ha resultat molt beneficiosa. Me n’alegro molt i segur que la vida hi deu ser còmode, amb tots tipus de serveis oberts a tothom. Cal dit que el desequilibri entre la iniciativa privada i la intervenció pública és molt evident, decantat cap aquesta última. S’hi nota molt la mà de les administracions i tot està ordenat, controlat, políticament correcte. Però jo no m’hi sentiria còmode.
Un dia vaig sentir per la ràdio un activista dels drets dels homosexuals que criticava els qui tenen una visió unívoca de la família. Deia que no totes les famílies han de ser formades per pare, mare, nen, nena i gos. En el seu to es veia que aquell home, més que buscar la igualtat, sentia ràbia cap al tipus de família tradicional. Aquesta suposada perfecció l’incomodava. A mi em passa una mica el mateix amb aquestes ciutats. Tants serveis socials, tanta correcció política, tant reciclatge, tant dirigisme, tanta visibilitat de la res publica m’arriba a carregar. Els individualistes preferim les grans ciutats, difícilment controlables i uniformitzables malgrat els esforços que fan, o els pobles petits, amb poders públics més llunyans o limitats. Pla -sempre Pla- va viure una temporada a la petita cala begurenca de Fornells, on valorava –ho diu a Bodegó amb peixos- que no hi hagués església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació de l’autoritat legal, ni tan sols cementiri.
El que més em preocupa és que l’àrea metropolitana es va estenent i quan veig el meu poble cada vegada més urbanitzat, amb més senyals, amb uns pirulos que han posat per per enganxar-hi cartells, amb una hipertròfia de l’administració local em começo a incomodar. Tinc, però, l’esperança que sempre ens quedaran els pobles del Lluçanès, del Collsacabra, de les valls de la Garrotxa, de l’Empordà, de la Catalunya Nord. O potser no.

(De vegades, en certs escrits, acaba sortint l'àcrata. Què hi farem).