No volia parlar de política en aquest bloc però hi ha moments en què resulta gairebé inevitable.
Ahir els diputats del PNB al Congrés dels Diputats van fer costat al Govern de l’Estat i van votar contra la moció de reprovació a la Ministra Álvarez, recolzada per tots els partits catalans amb l’excepció del PSC. Aquest singular eix Madrid-Bilbao va fer, doncs, que la moció no prosperés.
Des del punt de vista polític, sempre ha existit a Catalunya un cert enlluernament envers el País Basc; un enlluernament que mai he compartit. Des d’ahir, crec que tenim més motius per fer el nostre camí i deixar d’emmirallar-nos en qui és incapaç de mostrar un mínim de solidaritat. Que s’ho facin.
D’altra banda, he llegit a e-notícies un comentari que feia referència a els trens de Renfe com els trens de la bruixa. M’ha fet molta gràcia. Al meu poble, per la Festa Major, encara ve el tren de la bruixa. Recordo que, quan era petit, si aconseguies prendre-li l’escombra a la bruixa, tenies un viatge gratis. Han passat molts anys però, ara, en els trens de rodalies també t’obsequien amb viatges gratis si el tren arriba tard. A la fira, però, veies a la bruixa, t’hi podies encarar i intentar prendre-li l’escombra. A la Renfe, no, és intocable.
22.11.07
Reflexió sobre el país
Una modesta refelxió sobre el país:
Unamuno era un home de grans frases. Una d’elles, pronunciada l’any 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca davant la plana major falangista amb Millán Astray al capdavant, ha quedat gravada com a mostra de la seva valentia i clarividència: Venceréis, pero no convenceréis. Una altra frase, Me duele España, reflexa el sentir d’una generació d’escriptors i pensadors espanyols, la del 98, que van expressar el seu pesar per la decadència espanyola, agreujada per la pèrdua de les darreres colònies a Cuba i Filipines, i la seva voluntat de regenerar el país.
Salvant totes les distàncies, a mi em comença a fer mal Catalunya. Em falta perspectiva històrica per avaluar l’estat actual del país però he sentit parlar ja en diverses ocasions de dolça decadència. No sé qui ha encunyat aquest terme però crec que respon bastant a la realitat del país. Dins d’Espanya, Catalunya ha deixat de ser el gran far econòmic. Cada vegada que surt un estudi, de renda, productivitat o el que sigui, ens veiem superats per Madrid, el País Basc, les Illes Balears o, fins i tot, per Navarra. Madrid s’ha convertit en el destí preferit de les grans empreses, fins i tot d’un sector tradicionalment propi de Catalunya com el farmacèutic, a l’hora de fixar la seva seu. No sé si som ja un dels grans motors d’Europa. Acaba d’aparèixer un estudi de la Fundació Bofill que és doblement preocupant. Primer, perquè ens situa a la cua en ensenyament i, segon, perquè una de les causes d’aquesta posició és l’escàs nivell d’exigència de la nostra economia en matèria de qualitat de l’ocupació. Els llocs de treball que es creen són poc qualificats i no requereixen una gran formació. Tenim, doncs, un cercle viciós negatiu que es tanca.
No crec que haguem de caure en el pessimisme però sí que penso que hauríem de sortir de l’estat d’anestèsia en què ens trobem. Tenim certament una societat una mica anestesiada. I no em refereixo al punt de vista polític. La bonança econòmica, que existeix, és indubtable, genera una situació acomodatícia. Els joves no volen ser empresaris, volen ser funcionaris. Això ho deia un altre estudi i crec que és un exemple prou representatiu. Segurament és una situació comuna a altres països i no és exclusiva de Catalunya. França n’és potser un bon exemple però allí tenen un Sarkozy entossudit en canviar les coses. Ara, els sindicats li han plantejat el primer pols i han paralitzat el país. Ja veurem si se’n surt.
Aquí, per contra, no sabem cap on volem anar. La situació política no ajuda gaire. Catalunya i Espanya estan immerses permanentment en un ambient preelectoral d’enfrontament polític i territorial que no beneficia ningú. Les grans empreses depenen cada vegada més del poder polític i, per contra, el teixit productiu que conforma majoritàriament la petita iniciativa privada sembla cada dia més desencantada amb els dirigents polítics i econòmics del país. Per no parlar del creixent divorci entre polítics i ciutadans que s’evidencia en cada convocatòria electoral amb un increment de l’abstenció. Segurament el sistema electoral de llistes tancades i en què, qui guanya les eleccions no governa, no ajudi gaire a engrescar la gent. Cal canviar moltes coses però falta una presa de consciència general, una responsabilitat comuna i un lideratge sòlid. Cal definir cap on volem anar i penso que aquest és un debat que supera àmpliament el debat identitari i de l’eix dreta-esquerra.
Continuarà la reflexió.
Unamuno era un home de grans frases. Una d’elles, pronunciada l’any 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca davant la plana major falangista amb Millán Astray al capdavant, ha quedat gravada com a mostra de la seva valentia i clarividència: Venceréis, pero no convenceréis. Una altra frase, Me duele España, reflexa el sentir d’una generació d’escriptors i pensadors espanyols, la del 98, que van expressar el seu pesar per la decadència espanyola, agreujada per la pèrdua de les darreres colònies a Cuba i Filipines, i la seva voluntat de regenerar el país.
Salvant totes les distàncies, a mi em comença a fer mal Catalunya. Em falta perspectiva històrica per avaluar l’estat actual del país però he sentit parlar ja en diverses ocasions de dolça decadència. No sé qui ha encunyat aquest terme però crec que respon bastant a la realitat del país. Dins d’Espanya, Catalunya ha deixat de ser el gran far econòmic. Cada vegada que surt un estudi, de renda, productivitat o el que sigui, ens veiem superats per Madrid, el País Basc, les Illes Balears o, fins i tot, per Navarra. Madrid s’ha convertit en el destí preferit de les grans empreses, fins i tot d’un sector tradicionalment propi de Catalunya com el farmacèutic, a l’hora de fixar la seva seu. No sé si som ja un dels grans motors d’Europa. Acaba d’aparèixer un estudi de la Fundació Bofill que és doblement preocupant. Primer, perquè ens situa a la cua en ensenyament i, segon, perquè una de les causes d’aquesta posició és l’escàs nivell d’exigència de la nostra economia en matèria de qualitat de l’ocupació. Els llocs de treball que es creen són poc qualificats i no requereixen una gran formació. Tenim, doncs, un cercle viciós negatiu que es tanca.
No crec que haguem de caure en el pessimisme però sí que penso que hauríem de sortir de l’estat d’anestèsia en què ens trobem. Tenim certament una societat una mica anestesiada. I no em refereixo al punt de vista polític. La bonança econòmica, que existeix, és indubtable, genera una situació acomodatícia. Els joves no volen ser empresaris, volen ser funcionaris. Això ho deia un altre estudi i crec que és un exemple prou representatiu. Segurament és una situació comuna a altres països i no és exclusiva de Catalunya. França n’és potser un bon exemple però allí tenen un Sarkozy entossudit en canviar les coses. Ara, els sindicats li han plantejat el primer pols i han paralitzat el país. Ja veurem si se’n surt.
Aquí, per contra, no sabem cap on volem anar. La situació política no ajuda gaire. Catalunya i Espanya estan immerses permanentment en un ambient preelectoral d’enfrontament polític i territorial que no beneficia ningú. Les grans empreses depenen cada vegada més del poder polític i, per contra, el teixit productiu que conforma majoritàriament la petita iniciativa privada sembla cada dia més desencantada amb els dirigents polítics i econòmics del país. Per no parlar del creixent divorci entre polítics i ciutadans que s’evidencia en cada convocatòria electoral amb un increment de l’abstenció. Segurament el sistema electoral de llistes tancades i en què, qui guanya les eleccions no governa, no ajudi gaire a engrescar la gent. Cal canviar moltes coses però falta una presa de consciència general, una responsabilitat comuna i un lideratge sòlid. Cal definir cap on volem anar i penso que aquest és un debat que supera àmpliament el debat identitari i de l’eix dreta-esquerra.
Continuarà la reflexió.
16.11.07
Te
No m’agrada el cafè. L’he provat de totes maneres però no m’agrada, què voleu que us digui. M’agrada l’aroma del cafè acabat de moldre (no l’alè de cafè amb llet, que és molt desagradable), sóc un apassionat dels vells cafès, crec que els cafès literaris són un patrimoni valuosíssim de la vella Europa, però el cafè, la beguda, no m’agrada gens. Recordo que de petit la meva àvia em feia uns cafès molt i molt diluïts, eren tot aigua ensucrada. Aquells sí que m’agradaven però aquests cafès tan negres, concentrats i forts... No puc amb ells. A més, em fan mal d’estómac. Sóc així d’estrany: no m’agrada el cafè, sóc de l’Espanyol,... És així, com m’agrada a mi, que diu Llach. Així doncs, a l’hivern bec te. Un te suau i calentó, una mica dolcet, és per a mi la contraposició perfecte a un cafè curt i amarg. No és anglofília ni excentricitat ni esnobisme ni tampoc una mariconada, com algú em diu. Simplement, m’agrada. Però beure te té els seus riscos. No és que sigui un sibarita de la beguda però crec que és exigible un mínim de qualitat. I el que et poden arribar a servir en els bars de cantonada quan demanes te és alarmant. Primer, cal analitzar les marques. Twinings? Què diu que què. Hi ha algunes marques que només veure-les ja et generen uns certs dubtes, que queden ràpidament justificats a la vista del líquid obscur i opac a què donen lloc. Després, tenim la temperatura. Voler veure una infusió calenta no és el mateix que voler escaldar-se l’esòfag i això no tothom ho té clar. Una altra qüestió és la barreja de gustos. Hi ha el costum estès de guardar totes les infusions juntes i, és clar, demanes te i té gust de menta o camamilla. Per definició, les infusions es fan de plantes aromàtiques, que, com a tals, desprenen aromes. Els aromes forts, com els de la menta, emmascaren els aromes de plantes més suaus. És ben lògic però no es té en compte. Total per quatre sonats que beuen te. Podríem seguir parlant de caixes de te autènticament colonial, perquè quan el van comprar l’Índia o Sri Lanka encara eren colònies britàniques i quan el serveixen té un bouquet a resclosit que no sé com descriurien els autors dels textos de les ampolles de vi. O de processos de preparació demencials, que et deixen la tassa plena de fulles, etc. Un altre dia en podem seguir parlant.
9.11.07
El vel islàmic a les escoles: una reflexió
Un dels problemes de la nostra societat és que volem trobar solucions a tots els problemes que ens afecten quan de vegades la solució a determinats problemes és precisament que no hi ha solució. Segurament els filòsofs ja deuen haver reflexionat sobre aquestes qüestions. Ho desconec. La meva formació en aquesta matèria és molt limitada.
En qualsevol cas, crec que ens hauríem de fer a l’idea que determinats problemes no tenen solució o, si en tenen, són solucions parcials, imperfectes i possiblement insatisfactòries.
Aquests pensaments em venen al cap en relació a la polèmica sobre l’ús del vel a les escoles per part de nenes de famílies musulmanes. Per motius fàcilment imaginables sóc contrari a l’ús d’aquest vel, que acostuma a ser una imposició. Ara bé, quina és la millor solució davant casos com aquests? No crec que hi hagi una solució ideal. Podem defensar posicions maximalistes de prohibició emparant-nos en el laïcisme o en la discriminació que suposa per a les dones vestir el vel. Però serà aquesta postura la que beneficiarà més aquestes nenes? No ho crec. Per contra, penso que si aquestes nenes poden anar a l’escola, encara que sigui amb vel, i poden tenir accés a una bona formació potser quan siguin grans podran assolir una independència, tan econòmica com de pensament, que els permetrà deixar de portar-lo. Si no poden anar a l’escola, segur que no ho aconseguiran.
Aquesta permissivitat no és una solució perfecta i definitiva però crec que és una solució parcial, potser insatisfacòria des d’un punt de vista de principis però possiblement la menys dolenta davant d’un problema segurament irresoluble.
En qualsevol cas, crec que ens hauríem de fer a l’idea que determinats problemes no tenen solució o, si en tenen, són solucions parcials, imperfectes i possiblement insatisfactòries.
Aquests pensaments em venen al cap en relació a la polèmica sobre l’ús del vel a les escoles per part de nenes de famílies musulmanes. Per motius fàcilment imaginables sóc contrari a l’ús d’aquest vel, que acostuma a ser una imposició. Ara bé, quina és la millor solució davant casos com aquests? No crec que hi hagi una solució ideal. Podem defensar posicions maximalistes de prohibició emparant-nos en el laïcisme o en la discriminació que suposa per a les dones vestir el vel. Però serà aquesta postura la que beneficiarà més aquestes nenes? No ho crec. Per contra, penso que si aquestes nenes poden anar a l’escola, encara que sigui amb vel, i poden tenir accés a una bona formació potser quan siguin grans podran assolir una independència, tan econòmica com de pensament, que els permetrà deixar de portar-lo. Si no poden anar a l’escola, segur que no ho aconseguiran.
Aquesta permissivitat no és una solució perfecta i definitiva però crec que és una solució parcial, potser insatisfacòria des d’un punt de vista de principis però possiblement la menys dolenta davant d’un problema segurament irresoluble.
6.11.07
Extraordinari Marías
Extraordinari el tercer i últim volum de la novel·la Tu rostro mañana de Javier Marías. El cert és que vaig començar aquest tercer volum quasi per fidelitat a l’autor ja que les dues primeres parts (especialment la segona Baile y sueño) m’havien semblat força irregulars, però ara he retrobat el millor Marías.A Veneno y sombra y adiós, que així es titula l’última part, l’autor ens porta a reflexionar sobre la violència, sobre la necessitat de parlar i explicar certes històries o callar i deixar que s’oblidin per sempre, sobre la legitimitat de fer mal per evitar altres mals encara pitjors. És una lectura que atrapa, amb l’estil tan propi que caractertiza Marías ple de digressions que ens allunyen del fil conductor de la novel·la però ens aconsten al fons dels personatges i a la realitat de les angoixes i dubtes que configuren la nostra vida.
En aquest volum l’argument té més força que en els anteriors i, com a mostra, trobem al protagonista Jacobo Deza allunyant-se del pausat professor universitari que fou a Todas las almas i arribant a exercir la violència física.
Podeu trobar més crítiques d’aquest llibre i informació sobre l’autor a la cuidada pàgina web no oficial www.javiermarias.es
5.11.07
Canvis
Per un afer extraordinàriament desagradable he decidit deixar d’escriure a El 9 Nou. Per contra, la setmana passada vaig començar a col·laborar amb el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Estic molt content de poder transmetre les meves modestes opinions a través d’aquest mitjà.
El meu primer article, que reprodueixo a continuació, era una reflexió sobre la poca legitimitat de limitar l’ús dels mitjans de transport privat en un país on el transport públic funciona tan malament.
Transport públic vs transport privat: primer invertir, després restringir
Aquestes ratlles neixen de la reflexió sostinguda de molts anys sent un commuter, és a dir una persona que viu fora de la gran ciutat i s’hi desplaça diàriament per treballar. Amb l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys de combinar transport públic (Renfe concretament) i privat, em resulta evident que, des d’una perspectiva estrictament individual, un bon transport públic és preferible a l’ús del cotxe privat, ja sigui per motius econòmics, de consciència ecològica o per pur confort personal. Qui vol pagar peatges o patir embussos quan pot gaudir d’una bona lectura o relaxar-se mirant el paisatge?
Més enllà dels interessos col·lectius que, evidentment, van també en aquesta línia, en un entorn ideal els usuaris seríem, doncs, els primers interessats en deixar el cotxe a casa. En aquesta situació hipotètica, l’administració estaria perfectament legitimada per implantar mesures per fomentar l’ús del transport públic i, si fos necessari, fins i tot per introduir elements dissuassoris sobre l’ús dels mitjans de transport privats.
Ara bé, què passa quan el transport públic és, en molts casos, ineficaç, insuficient, lent i incòmode? Com hauria d’actuar l’administració pública davant d’aquesta situació? Seguint la lògica elemental del sentit comú, el primer hauria de ser invertir recursos i esforços en millorar tant les infrastructures com la gestió del transport públic, tot el contrari del que ha fet l’Estat a Catalunya durant dècades. I mentre aquestes inversions no donin els seus fruits, des del meu punt de vista, no s’haurien d’imposar ni mesures dissuassòries ni restriccions als usuaris perquè puguin utilitzar mitjans alternatius de desplaçament. El col·lapse de les grans ciutats és ben segur indesitjable però no em sembla just restringir o penalitzar quan no s’ofereixen alternatives sòlides. Per això, iniciatives com el Dia sense cotxes, tot i tenir un component de sensibilització positiu, sempre m’han semblat desconsiderades cap a un segment important de la població. Avui en dia, per posar un exemple, un usuari de la línia de Vic de Rodalies Renfe pot passar-se fins a deu minuts parat en una estació esperant un encreuament per la inexistència de doble via. És just dir-li a aquest senyor que no agafi el cotxe?
Hi ha un altre element a tenir en compte: l’oposició d’interessos entre els qui viuen i treballen a la mateixa ciutat i els qui, vulguin o no, han de venir de fora. Per als primers, resulta idíl·lic viure en un món de bicicletes, àrees verdes d’aparcament, carrers de vianants i absència de fums. Són aspiracions legítimes però tenen també un punt d’egoisme. Viure en una gran ciutat té molts avantatges però té també uns inconvenients inherents que difícilment és poden obviar. Cal dir que els ajuntaments tendeixen a satisfer les demandes d’aquest grup de ciutadans, no en va són els qui els voten i els paguen impostos. Però, i els altres, que no paguen també els impostos astronòmics de la gasolina o els peatges? Que no aporten recursos diàriament a sectors econòmics com els de l’hosteleria o el comerç? Que no contribueixen a la sostenibilitat i al desenvolupament del teixit econòmic de les grans ciutats?
Ara, quan un pilar essencial del transport públic com és el servei ferroviari trontolla més que mai, s’imposen mesures com la limitació de la velocitat a 80 Km/h en bona part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta restricció, a banda de ser tècnicament discutible com han apuntat entitats com el RACC, és un exemple d’alteració de la lògica que hauria de regir les polítiques de mobilitat. Primer invertir per millorar el transport públic i després, com a última mesura, restringir i penalitzar l’ús del vehicle privat. Mai al revés.
El meu primer article, que reprodueixo a continuació, era una reflexió sobre la poca legitimitat de limitar l’ús dels mitjans de transport privat en un país on el transport públic funciona tan malament.
Transport públic vs transport privat: primer invertir, després restringir
Aquestes ratlles neixen de la reflexió sostinguda de molts anys sent un commuter, és a dir una persona que viu fora de la gran ciutat i s’hi desplaça diàriament per treballar. Amb l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys de combinar transport públic (Renfe concretament) i privat, em resulta evident que, des d’una perspectiva estrictament individual, un bon transport públic és preferible a l’ús del cotxe privat, ja sigui per motius econòmics, de consciència ecològica o per pur confort personal. Qui vol pagar peatges o patir embussos quan pot gaudir d’una bona lectura o relaxar-se mirant el paisatge?
Més enllà dels interessos col·lectius que, evidentment, van també en aquesta línia, en un entorn ideal els usuaris seríem, doncs, els primers interessats en deixar el cotxe a casa. En aquesta situació hipotètica, l’administració estaria perfectament legitimada per implantar mesures per fomentar l’ús del transport públic i, si fos necessari, fins i tot per introduir elements dissuassoris sobre l’ús dels mitjans de transport privats.
Ara bé, què passa quan el transport públic és, en molts casos, ineficaç, insuficient, lent i incòmode? Com hauria d’actuar l’administració pública davant d’aquesta situació? Seguint la lògica elemental del sentit comú, el primer hauria de ser invertir recursos i esforços en millorar tant les infrastructures com la gestió del transport públic, tot el contrari del que ha fet l’Estat a Catalunya durant dècades. I mentre aquestes inversions no donin els seus fruits, des del meu punt de vista, no s’haurien d’imposar ni mesures dissuassòries ni restriccions als usuaris perquè puguin utilitzar mitjans alternatius de desplaçament. El col·lapse de les grans ciutats és ben segur indesitjable però no em sembla just restringir o penalitzar quan no s’ofereixen alternatives sòlides. Per això, iniciatives com el Dia sense cotxes, tot i tenir un component de sensibilització positiu, sempre m’han semblat desconsiderades cap a un segment important de la població. Avui en dia, per posar un exemple, un usuari de la línia de Vic de Rodalies Renfe pot passar-se fins a deu minuts parat en una estació esperant un encreuament per la inexistència de doble via. És just dir-li a aquest senyor que no agafi el cotxe?
Hi ha un altre element a tenir en compte: l’oposició d’interessos entre els qui viuen i treballen a la mateixa ciutat i els qui, vulguin o no, han de venir de fora. Per als primers, resulta idíl·lic viure en un món de bicicletes, àrees verdes d’aparcament, carrers de vianants i absència de fums. Són aspiracions legítimes però tenen també un punt d’egoisme. Viure en una gran ciutat té molts avantatges però té també uns inconvenients inherents que difícilment és poden obviar. Cal dir que els ajuntaments tendeixen a satisfer les demandes d’aquest grup de ciutadans, no en va són els qui els voten i els paguen impostos. Però, i els altres, que no paguen també els impostos astronòmics de la gasolina o els peatges? Que no aporten recursos diàriament a sectors econòmics com els de l’hosteleria o el comerç? Que no contribueixen a la sostenibilitat i al desenvolupament del teixit econòmic de les grans ciutats?
Ara, quan un pilar essencial del transport públic com és el servei ferroviari trontolla més que mai, s’imposen mesures com la limitació de la velocitat a 80 Km/h en bona part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta restricció, a banda de ser tècnicament discutible com han apuntat entitats com el RACC, és un exemple d’alteració de la lògica que hauria de regir les polítiques de mobilitat. Primer invertir per millorar el transport públic i després, com a última mesura, restringir i penalitzar l’ús del vehicle privat. Mai al revés.
Crònica d'un viatge amb els trens de la ministra Álvarez
Dilluns dia 8 d’octubre a les set de la tarda. Com faig molts dies, surto de la feina per agafar, a l’estació de Barcelona - Arc del Triomf, el tren regional amb destinació Puigcerdà i hora de pas les 19:04.
En arribar a la lúgubre andana d’aquesta estació, la gran concentració de persones i els avisos de la megafonia indiquen que hi ha problemes en el servei. Al voltant de les 19:05 arriba un tren amb destinació Vic que hauria d’haver passat mitja hora abans. Va tan ple que és impossible entrar-hi. Els passatgers hi viatgen envasats al buit.
Em quedo a l’andana esperant el següent tren. Al sostre hi ha alguns degoters que deixen anar aigua rítmicament. Van passant ferrocarrils: Calella, Manresa, Maçanet, Blanes, Lleida, Mataró i més Mataró, Terrassa, Terrassa i més Terrassa. Vic i Puigcerdà queden excloses d’aquesta repetitiva lliçó de geografia catalana. La megafonia anuncia problemes únicament en els trens amb destinació Martorell. Un noi tatuat comença a fumar, malgrat la prohibició. Aquí tot està permès. Un home encorbatat renya el seu interlocutor telefònic. Els crits ressonen per tota l’estació. El noi que fumava s’apropa a la paperera que hi ha al costat del nostre banc i comença a vomitar-hi. No sembla massa sobri. La noia del meu costat em mira de reüll, amb perplexitat. Al cap d’una estona la paperera comença a regalimar, mullant l’andana. (Em sap greu mortificar al lector amb aquests detalls escabrosos però crec que són necessaris per il·lustrar la sordidesa que pot arribar a tenir un viatge de cada dia).
Continua el degoteig de destinacions alienes, fins que una veu diferent, masculina, anuncia que el tren de Puigcerdà circula amb seixanta-cinc minuts de retard. Quan diu això ja n’havien passat seixanta, o sigui que gairebé és una bona notícia. La noia del costat tem que el tren arribi altre cop ple a vessar. Per sort no és així, el tren és molt llarg i puc seure. De totes formes, m’han tocat uns veïns d’aspecte poc tranquil·litzador. Els pronòstics es compleixen i al cap d’una estona un d’ells comença a cremar alguna substància estupefaent. Un altre treu un instrument de vidre, al qual introdueix un líquid d’aspecte dubtós. El de més enllà dóna puntades a la porta del lavabo. La seva conversa s’omple d’expressions com raya, pico o fumar un chino (sic). L’ambient es pobla de vapors estranys i alguns viatgers optem per retirar-nos a posicions més segures. Evidentment, no apareix cap revisor.
La resta del viatge transcorre amb normalitat i arribo al meu destí, La Garriga, amb prop d’una hora i quart de retard. Ràpidament es forma una cua per recuperar l’import del bitllet, el que s’anomena devolució express. Utilitzar el terme express referit a Renfe és un oxímoron gairebé perfecte. Decideixo que ja he perdut prou temps: passo de la devolució i me’n vaig cap a casa.
Aquesta és la crònica d’un viatge amb els trens de rodalies de Renfe a Barcelona. No sempre és així, logicament. Si no hi ha avaries, si no van en retard, si pots seure, si impera el civisme,... el viatge pot ser força agradable. Però són massa les condicions que s’han de complir i que sovint no es compleixen. El fet descrit no és puntual.
Com és ben sabut, aquests trens de rodalies, com tantes altres infrastructures exemplars (aeroports, línies elèctriques,...), són responsabilitat de la ministra Magdalena Álvarez. La ministra Álvarez és aquella senyora que en un programa televisiu va afirmar que tenia els dits creuats perquè no caigués la Sagrada Família quan es fes el túnel de l’AVE. La ministra Álvarez és també aquella senyora que va dir que ens hauríem de prendre els recurrents incidents dels serveis públics amb humor, com quan ella va quedar tancada en un ascensor en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia. Jo potser no tinc el seu gracejo andalús i més aviat m’acosto a la figura en alça del català emprenyat, però en aquesta història l’humor no el veig per enlloc. Em sembla que més aviat pertany al gènere negre o de terror. No, senyora ministra, qui se’ns apareix en els viatges en els seus trens no és Andreu Buenafuente, és Freddy Krueger.
En arribar a la lúgubre andana d’aquesta estació, la gran concentració de persones i els avisos de la megafonia indiquen que hi ha problemes en el servei. Al voltant de les 19:05 arriba un tren amb destinació Vic que hauria d’haver passat mitja hora abans. Va tan ple que és impossible entrar-hi. Els passatgers hi viatgen envasats al buit.
Em quedo a l’andana esperant el següent tren. Al sostre hi ha alguns degoters que deixen anar aigua rítmicament. Van passant ferrocarrils: Calella, Manresa, Maçanet, Blanes, Lleida, Mataró i més Mataró, Terrassa, Terrassa i més Terrassa. Vic i Puigcerdà queden excloses d’aquesta repetitiva lliçó de geografia catalana. La megafonia anuncia problemes únicament en els trens amb destinació Martorell. Un noi tatuat comença a fumar, malgrat la prohibició. Aquí tot està permès. Un home encorbatat renya el seu interlocutor telefònic. Els crits ressonen per tota l’estació. El noi que fumava s’apropa a la paperera que hi ha al costat del nostre banc i comença a vomitar-hi. No sembla massa sobri. La noia del meu costat em mira de reüll, amb perplexitat. Al cap d’una estona la paperera comença a regalimar, mullant l’andana. (Em sap greu mortificar al lector amb aquests detalls escabrosos però crec que són necessaris per il·lustrar la sordidesa que pot arribar a tenir un viatge de cada dia).
Continua el degoteig de destinacions alienes, fins que una veu diferent, masculina, anuncia que el tren de Puigcerdà circula amb seixanta-cinc minuts de retard. Quan diu això ja n’havien passat seixanta, o sigui que gairebé és una bona notícia. La noia del costat tem que el tren arribi altre cop ple a vessar. Per sort no és així, el tren és molt llarg i puc seure. De totes formes, m’han tocat uns veïns d’aspecte poc tranquil·litzador. Els pronòstics es compleixen i al cap d’una estona un d’ells comença a cremar alguna substància estupefaent. Un altre treu un instrument de vidre, al qual introdueix un líquid d’aspecte dubtós. El de més enllà dóna puntades a la porta del lavabo. La seva conversa s’omple d’expressions com raya, pico o fumar un chino (sic). L’ambient es pobla de vapors estranys i alguns viatgers optem per retirar-nos a posicions més segures. Evidentment, no apareix cap revisor.
La resta del viatge transcorre amb normalitat i arribo al meu destí, La Garriga, amb prop d’una hora i quart de retard. Ràpidament es forma una cua per recuperar l’import del bitllet, el que s’anomena devolució express. Utilitzar el terme express referit a Renfe és un oxímoron gairebé perfecte. Decideixo que ja he perdut prou temps: passo de la devolució i me’n vaig cap a casa.
Aquesta és la crònica d’un viatge amb els trens de rodalies de Renfe a Barcelona. No sempre és així, logicament. Si no hi ha avaries, si no van en retard, si pots seure, si impera el civisme,... el viatge pot ser força agradable. Però són massa les condicions que s’han de complir i que sovint no es compleixen. El fet descrit no és puntual.
Com és ben sabut, aquests trens de rodalies, com tantes altres infrastructures exemplars (aeroports, línies elèctriques,...), són responsabilitat de la ministra Magdalena Álvarez. La ministra Álvarez és aquella senyora que en un programa televisiu va afirmar que tenia els dits creuats perquè no caigués la Sagrada Família quan es fes el túnel de l’AVE. La ministra Álvarez és també aquella senyora que va dir que ens hauríem de prendre els recurrents incidents dels serveis públics amb humor, com quan ella va quedar tancada en un ascensor en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia. Jo potser no tinc el seu gracejo andalús i més aviat m’acosto a la figura en alça del català emprenyat, però en aquesta història l’humor no el veig per enlloc. Em sembla que més aviat pertany al gènere negre o de terror. No, senyora ministra, qui se’ns apareix en els viatges en els seus trens no és Andreu Buenafuente, és Freddy Krueger.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)