Reprodueixo l'encertadíssim article d'en Miquel Colomer publicat avui al blog d'en Salvador Sostres. Estic absolutament d'acord amb el seu punt de vista sobre l'anomentat oci nocturn. Un dia d'aquests donaré també la meva visió sobre aquesta qüestió.
Feixisme de l'entreteniment
Visc en un pis llogat, i cada mes em costa un ull de la cara . Més o menys vaig tirant, més aviat menys que més, però bé, arribo a final de mes. I m’he d’estar de coses, m’he d’estar moltes vegades d’anar al Tirsa per tal de no desequilibrar el pressupost, per exemple. O bé m’estic d’anar als restaurants. I no passa res. I dic això perquè és clar que els pisos són cars, i tant li fa que compris o que lloguis. Són cars. Sempre ho han estat. Representen allò que paguem per ser independents, són el preu del repte de tenir i de disposar del teu propi espai. Doncs bé, no hi ha hagut ningú, al llarg de la recent campanya electoral que s’hagi referit a un factor que contribueix a fer-los encara més cars: l’anomenada indústria de l’oci juvenil i el mal que fa aquest sector econòmic, el parany monstruós que suposa per a una majoria de joves que a penes poden passar un sol cap de setmana sense això que en diuen “anar de festa” (expressió horrorosa en si mateixa i buida de significat perquè és impossible que cada setmana hi hagi coses a celebrar). Els tenen ben atrapats i aquests joves a penes tenen armes per defensar-se’n i arriben a pensar-se que més enllà no hi ha vida. I així l’oci nocturn mal entès s’ha convertit en una cosa normal i a cap edat molts nois i noies ja exigeixen que se’ls deixi sortir i, fins i tot, s’ha instal·lat en la ment de molts pares aquesta fatalitat de no saber i de no voler impedir que ho facin. I aquestes sortides representen al capdavall molts diners. De tal manera, posem per cas, que si només sortissin un de cada quatre caps de setmana, al cap de l’any s’haurien estalviat la despesa de 36 sortides. I passar de tenir aquests diners a no tenir-los explica, en part, perquè sembla que avui comprar-se o llogar un pis sigui més car que vint o trenta anys enrere. Quants d’aquests que es manifesten exigint el dret de tenir una casa han estalviat mai en sa vida?.“Anar de festa” generalment és llençar diners, gairebé mai no aporta res, tret d’una tristesa i una buidor posteriors. I, evidentment, allunya la possibilitat d’accedir a l’habitatge.
I cap polític, deia, no ha parlat ni tan sols de la possibilitat de canviar els horaris d’aquests locals. Bé, si, han parlat d’allargar-los per tal d’adaptar-los als del transport públic. Sembla increïble la falta d’imaginació dels dirigents. Aquesta tarda (dimecres) he assistit, per deferència del diputat Benet Maimí, al Ple del Parlament i he sentit la resposta de Montilla a una pregunta d’Artur Mas en relació a l’abstenció. A Montilla no se li ha ocorregut res més sinó dir que si a les properes eleccions tothom treu més vots, això voldrà dir que l’abstenció haurà disminuït. Aquesta és la mesura de la intel·ligència del govern. La senyora Mayol parla de feminitzar Barcelona i d’adaptar els horaris a no sé quines necessitats de les dones. Escolti, posem-nos d’una vegada amb tot aquest escàndol dels locals nocturns i els seus empresaris, que tenen atrapats en la seva xarxa una parti mportant dels nostres joves i els fan malbé la ment i l’esperit i els lleven, poc a poc, com una gota malaia, tota esperança pel demà, tota il·lusió. Aquesta gent fan que tota cosa aparegui com a virtual a ulls del joves, els fan creure que no cal esforçar-se, els lleven la voluntat, els estupiditzen. Són els feixistes de l’entreteniment. No són els únics, és clar, però per alguna cosa s’ha de començar. Perquè, com fas entendre, després, a aquest tipus de joves, que a classe no s’hi pot anar amb banyador, samarreta imperi i xancletes, si es pensen que tenen dret a tot i que res no és important?
I segurament m’he fet un embolic. He escrit tot això, ho reconec, massa de pressa i corrents.
Miquel Colomer
www.salvadorsostres.com
31.5.07
30.5.07
Petit diccionari del món planià IV
OBRA COMPLETA: l´Obra Completa definitiva de Pla editada per Edicions Destino a partir de 1966 és impressionant: 47 volums, més de 30.000 pàgines. Aquesta obra és pròpia d´un grafòman, una persona amb la mania de l´escriptura i no inclou tot el que va escriure, alguns articles periodístics i llibres n´han quedat fora. Cal dir que no tots els volums estan al mateix nivell i potser s´hauria d´haver triat més a l´hora d´editar-los. Pla és un memorialista, un home que ha volgut escriure la memòria d´un país i d´una època. Ha deixat un autèntic monument literari que permet conèixer el què ha estat i és Catalunya.
PAGÈS: el que més agradava a Pla era fer el pagès. Apareixia mal vestit, amb la boina i deia: "Escolti, jo no sé res, no he fet res d´important, sóc insignificant. Hauria d´haver fet de pagès com els meus avantpassats". Sota aquesta disfressa s´amagava el gran escriptor cultíssim i, això sí, d´origen pagès. El llibre "Els pagesos" (1952) demostra el seu coneixement d´aquest grup social.
PALAFRUGELL: Pla titula un llibre dedicat a Palafrugell com "El meu poble". Ja està tot dit. Pla va néixer a Palafrugell el 1897, va cursar-hi els estudis primaris i va viure-hi gairebé tota la vida excepte els anys del batxilllerat a Girona, els de la universitat a Barcelona i durant les corresponsalies a l´estranger. Va heretar la concepció irònica del món de les tertúlies palafrugellenques i va adquirir el sentiment de llibertat i la il.lustració que es repirava al poble com a llegat de la prosperitat de l´època del suro.
PERIODISME: Josep Pla va ser tota la seva vida un periodista i va voler, durant tota la seva vida, deixar de ser-ho. Però no va poder per raons econòmiques. Això no vol dir que treballés amb desgana, el seu material periodístic és de gran qualitat i una bona part s´ha recollit a l´Obra Completa. Com ell deia, una bona gasetilla serveix per fer un bon llibre. L´ofici de periodista li va permetre, a més, viatjar per tot el món. Va col.laborar en nombrosos diaris ("La Publicitat", "La Veu de Catalunya", "El Correo Catalán",...) i revistes ("Revista de Catalunya", "D´ací i d´allà", "Destino",...).
PROSA: la pe és la lletra planiana per excel.lència, pe de Pla, de periodista, de pagès, de paisatge, de Palafrugell i, també, de prosa. Ja hem dit que no es pot definir fàcilment el gènere de Pla, per això hem de parlar d´ell com a prosista, el millor prosista català del segle XX. Ell va voler que, per sobre de tot, la seva prosa fos intel.ligible i llegidora per tothom. Ho va aconseguir, però a més a més és una prosa clara, precisa, intel.ligent, viva i amena.
QUADERN GRIS, EL: si hem de destacar una obra planiana escollirem "El quadern gris" (1966). Es tracta d´un dietari de joventut que va de març del 1918 a novembre de 1919 però, com s´ha vist fou reescrit majoritàriament a la vellesa. És un diari que inclou relats, diàlegs, descripcions, retrats, en fi tot el que escriu Pla. És l´obra més ambiciosa i important de l´autor, potser per això és el primer volum de l´Obra Completa. En aquest fals dietari de joventut hi trobem tota la ironia i la sensibilitat de Pla.
PAGÈS: el que més agradava a Pla era fer el pagès. Apareixia mal vestit, amb la boina i deia: "Escolti, jo no sé res, no he fet res d´important, sóc insignificant. Hauria d´haver fet de pagès com els meus avantpassats". Sota aquesta disfressa s´amagava el gran escriptor cultíssim i, això sí, d´origen pagès. El llibre "Els pagesos" (1952) demostra el seu coneixement d´aquest grup social.
PALAFRUGELL: Pla titula un llibre dedicat a Palafrugell com "El meu poble". Ja està tot dit. Pla va néixer a Palafrugell el 1897, va cursar-hi els estudis primaris i va viure-hi gairebé tota la vida excepte els anys del batxilllerat a Girona, els de la universitat a Barcelona i durant les corresponsalies a l´estranger. Va heretar la concepció irònica del món de les tertúlies palafrugellenques i va adquirir el sentiment de llibertat i la il.lustració que es repirava al poble com a llegat de la prosperitat de l´època del suro.
PERIODISME: Josep Pla va ser tota la seva vida un periodista i va voler, durant tota la seva vida, deixar de ser-ho. Però no va poder per raons econòmiques. Això no vol dir que treballés amb desgana, el seu material periodístic és de gran qualitat i una bona part s´ha recollit a l´Obra Completa. Com ell deia, una bona gasetilla serveix per fer un bon llibre. L´ofici de periodista li va permetre, a més, viatjar per tot el món. Va col.laborar en nombrosos diaris ("La Publicitat", "La Veu de Catalunya", "El Correo Catalán",...) i revistes ("Revista de Catalunya", "D´ací i d´allà", "Destino",...).
PROSA: la pe és la lletra planiana per excel.lència, pe de Pla, de periodista, de pagès, de paisatge, de Palafrugell i, també, de prosa. Ja hem dit que no es pot definir fàcilment el gènere de Pla, per això hem de parlar d´ell com a prosista, el millor prosista català del segle XX. Ell va voler que, per sobre de tot, la seva prosa fos intel.ligible i llegidora per tothom. Ho va aconseguir, però a més a més és una prosa clara, precisa, intel.ligent, viva i amena.
QUADERN GRIS, EL: si hem de destacar una obra planiana escollirem "El quadern gris" (1966). Es tracta d´un dietari de joventut que va de març del 1918 a novembre de 1919 però, com s´ha vist fou reescrit majoritàriament a la vellesa. És un diari que inclou relats, diàlegs, descripcions, retrats, en fi tot el que escriu Pla. És l´obra més ambiciosa i important de l´autor, potser per això és el primer volum de l´Obra Completa. En aquest fals dietari de joventut hi trobem tota la ironia i la sensibilitat de Pla.
23.5.07
Els esquirols d'Aiguafreda
Article publicat a El 9 Nou el 21 de maig de 2007
Ja sé que el títol d’aquest article té un punt d’ambigüitat. És buscada. Tot i que vull parlar dels animals de cua llarga i dents esmolades que poblen els nostres boscos i no de treballadors que hagin deixat de fer vaga, parlar d’esquirols, en la seva accepció no zoològica, em permet recordar també la suposada procedència osonenca d’aquest terme. Segons explica Josep Pla a Un senyor de Barcelona, i altres fonts ho corroboren, l’origen del terme es remunta al segle XIX i es deu al fet que, durant una vaga convocada a la fàbrica Puget de Manlleu, uns treballadors de l’Esquirol van substituir als obrers vaguistes de Manlleu. D’aquí naixeria el terme esquirol. Com diuen, se non è vero è ben trovato.
Però, com ja he dit al començament, no volia parlar d’aquest tipus d’esquirols sinó dels que salten de pi en pi i que, segons ens explicaven a l’escola quan érem petits, podien travessar Espanya fent salts d’arbre en arbre de tants boscos com hi havia al país. Avui en dia, vista la proliferació de ciment per tot arreu, dubto que els pobres esquirols puguin arribar gaire lluny. Potser saltant de grua en grua...
Doncs bé, els nostres esquirols, els esquirols d’Aiguafreda, han esdevingut un referent literari europeu gràcies al poeta Tomàs Garcés. Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) va ser un dels principals poetes noucentistes catalans i, segons m’informa la meva amiga Isabel Prat, bibliotecària d’Aiguafreda, va passar algunes temporades en aquest racó de l’Alt Congost. Probablement aquestes estades al poble siguin el motiu pel qual aquests esquirols apareguin en el seu poema Oda a Europa, publicat al volum Escrit a terra (1985), juntament amb altres elements referencials del vell continent. Val a dir que el també poeta i amic de Garcés, Marià Manent destacava el valor d’aquest poema i afegia que Garcés “dibuixa figures, homes i dones d’Europa, i en fa símbol d’una forma de vida”.
Oda a Europa és un poema que ressalta l’esperit del nostre continent i que té més actualitat que mai en uns moments com els que estem vivint en què es posen en dubte contínuament els valors de la civilització occidental i Europa té una certa crisi de personalitat. Confiem que la nova generació de líders europeus (Merkel, Sarkozy,...) sàpiguen donar la empenta, la il·lusió i els valors necessaris al projecte comú europeu.
Però no vull allunyar-me del tema de l’article. Cito el fragment de l’oda que esmenta els esquirols d’Aiguafreda:
I els infants que s’enfilaven
a la reixa del vell casal germànic
més tard s’esllavissaven
per jardins opulents de vora el Sena
en l’embarrat d’un fi castell abstracte.
Els portals de Segòvia es reflectien
en un estany anglès, i els patis d’Oxford,
claustres de cel i flors, ressuscitaven
l’aire de casa meva trenat de sol i sorra.
L’esquirol, flama escàpola sota els pins d’Aiguafreda,
agrisat, a Ginebra, mansament pasturava
fent cruixir pels vials el cascall de la pinya.
Gràcies, doncs, a Tomàs Garcés i als nostres esquirols, Aiguafreda se situa al costat d’Oxford, París, Ginebra o Siena i això no pot deixar d’enorgullir-nos. El que no sé si sabia l’autor de El caçador és que un plat que durant molts anys s’ha menjat a les cases del nostre poble és l’arròs d’esquirol. Segurament això no casa gaire amb l’esperit del poema citat ni amb el to civilitzat de la poesia noucentista però la realitat és aquesta. Personalment sempre m’ha fet una certa angúnia pensar en menjar aquests rosegadors però encara avui, i malgrat les prohibicions de caçar aquests animals, conec algú que en menja. No tinc cap dubte que cal protegir les espècies animals amenaçades, però en un món tan globalitzat i uniforme com l’actual, penso que també s’han de preservar les peculiaritats locals i, en aquest sentit, crec s’han de protegir els consumidors d’esquirols. També són una espècie en perill d’extinció.
Ja sé que el títol d’aquest article té un punt d’ambigüitat. És buscada. Tot i que vull parlar dels animals de cua llarga i dents esmolades que poblen els nostres boscos i no de treballadors que hagin deixat de fer vaga, parlar d’esquirols, en la seva accepció no zoològica, em permet recordar també la suposada procedència osonenca d’aquest terme. Segons explica Josep Pla a Un senyor de Barcelona, i altres fonts ho corroboren, l’origen del terme es remunta al segle XIX i es deu al fet que, durant una vaga convocada a la fàbrica Puget de Manlleu, uns treballadors de l’Esquirol van substituir als obrers vaguistes de Manlleu. D’aquí naixeria el terme esquirol. Com diuen, se non è vero è ben trovato.
Però, com ja he dit al començament, no volia parlar d’aquest tipus d’esquirols sinó dels que salten de pi en pi i que, segons ens explicaven a l’escola quan érem petits, podien travessar Espanya fent salts d’arbre en arbre de tants boscos com hi havia al país. Avui en dia, vista la proliferació de ciment per tot arreu, dubto que els pobres esquirols puguin arribar gaire lluny. Potser saltant de grua en grua...
Doncs bé, els nostres esquirols, els esquirols d’Aiguafreda, han esdevingut un referent literari europeu gràcies al poeta Tomàs Garcés. Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) va ser un dels principals poetes noucentistes catalans i, segons m’informa la meva amiga Isabel Prat, bibliotecària d’Aiguafreda, va passar algunes temporades en aquest racó de l’Alt Congost. Probablement aquestes estades al poble siguin el motiu pel qual aquests esquirols apareguin en el seu poema Oda a Europa, publicat al volum Escrit a terra (1985), juntament amb altres elements referencials del vell continent. Val a dir que el també poeta i amic de Garcés, Marià Manent destacava el valor d’aquest poema i afegia que Garcés “dibuixa figures, homes i dones d’Europa, i en fa símbol d’una forma de vida”.
Oda a Europa és un poema que ressalta l’esperit del nostre continent i que té més actualitat que mai en uns moments com els que estem vivint en què es posen en dubte contínuament els valors de la civilització occidental i Europa té una certa crisi de personalitat. Confiem que la nova generació de líders europeus (Merkel, Sarkozy,...) sàpiguen donar la empenta, la il·lusió i els valors necessaris al projecte comú europeu.
Però no vull allunyar-me del tema de l’article. Cito el fragment de l’oda que esmenta els esquirols d’Aiguafreda:
I els infants que s’enfilaven
a la reixa del vell casal germànic
més tard s’esllavissaven
per jardins opulents de vora el Sena
en l’embarrat d’un fi castell abstracte.
Els portals de Segòvia es reflectien
en un estany anglès, i els patis d’Oxford,
claustres de cel i flors, ressuscitaven
l’aire de casa meva trenat de sol i sorra.
L’esquirol, flama escàpola sota els pins d’Aiguafreda,
agrisat, a Ginebra, mansament pasturava
fent cruixir pels vials el cascall de la pinya.
Gràcies, doncs, a Tomàs Garcés i als nostres esquirols, Aiguafreda se situa al costat d’Oxford, París, Ginebra o Siena i això no pot deixar d’enorgullir-nos. El que no sé si sabia l’autor de El caçador és que un plat que durant molts anys s’ha menjat a les cases del nostre poble és l’arròs d’esquirol. Segurament això no casa gaire amb l’esperit del poema citat ni amb el to civilitzat de la poesia noucentista però la realitat és aquesta. Personalment sempre m’ha fet una certa angúnia pensar en menjar aquests rosegadors però encara avui, i malgrat les prohibicions de caçar aquests animals, conec algú que en menja. No tinc cap dubte que cal protegir les espècies animals amenaçades, però en un món tan globalitzat i uniforme com l’actual, penso que també s’han de preservar les peculiaritats locals i, en aquest sentit, crec s’han de protegir els consumidors d’esquirols. També són una espècie en perill d’extinció.
18.5.07
L'èpica d'un fracàs
Quan et penses haver superat l’afecció al futbol i haver-te salvat dels estralls que pot causar en una persona aparentment assenyada es produeixen fets que t’empenyen irrevocablement a l’abisme.
16 de maig de 2007, final de la Copa de la UEFA. Un instint m'aboca a veure aquest partit al Palau Sant Jordi amb deu mil persones més. Sóc un individualista convençut però hi ha moments a la vida en què és necessari fer volum, ser un element més d’una massa. No m’agrada però és així. Cal fer-ho per responsabilitat. Ho he pensat quan he assistit a alguna manifestació i torno a pensar-ho ara. Els pericos som pocs i mal avinguts però avui cal sumar, cal fer una demostració de força. Hem de sortir de l'armari, deixar-nos veure.
He quedat amb el meu nebot Ramon a la porta del Palau Sant Jordi. Pujo la muntanya de Montjuïc a peu. Fa una fresca agradable. Quan m’acosto a l’estadi començo a sentir alguns càntics. Són favorables al meu equip però els sento molt llunyans. No m’agrada l’estètica que envolta el futbol: ni les cares pintades, ni les perruques, ni la majoria de crits, ni les penyes, ni les trompetes ni les perruques de colors. Porto, això sí, una bandera blanc-i-blava a l’esquena. Me la van comprar al Corte Inglés, d'una peça que es venia a metres, quan devia tenir deu anys. Porta escrita a la seva memòria el record del vell Sarrià, de l’Espanyol d’Azkargorta, de les passades impecables de Lauridsen, de les acrobàcies de Tommy N’Kono, dels gols de Michel Pineda... Porta imprès l’orgull de la UEFA del 88 i els desenganys infantils de tantes tardes de derrotes inconcebibles i d’abúlics empats a zero contra el Racing de Santander, el Betis o el Valladolid. Amb tot aquest pes a l’esquena, pujo la inhòspita muntanya de Montjuïc, sempre mig amagada de Barcelona, com el mateix Espanyol.
Als voltants de l’Estadi es veuen famílies amb nens petits, parelles joves, noies boniques, adolescents cridaners, un noi amb corbata que deu arribar de la feina. També hi ha individus dubtosos, alguns ja borratxos, que riuen, criden, s’insulten. Sempre he pensat que no sé què hi fan als camps de futbol. Em fan ràbia.
Arriba el Ramon amb alguns amics de la Facultat, un dels quals és un estudiant búlgar que parla català i és seguidor acèrrim de l’Espanyol. Em sento estrany, fora de lloc, amb la seriositat dels meus 37 anys. Els dic que havia de venir perquè la propera final ja m’agafarà amb seixanta anys. Riuen. El Ramon porta la històrica bufanda del seu pare que jo havia lluït també de petit. Diu que va portar-la a la final de la Copa de Madrid i que cal repetir els hàbits. Afirma no està massa convençut d’haver vingut. Jo tampoc, però crec que s’havia de fer.
A dins el Palau, el soroll és ensordidor. És curiós comportar-se així davant d’una pantalla. La sensació d’estar fora de lloc és creixent però cal deixar-se endur per l’ambient i tots cridem com autèntiques bèsties. Tot és irracional. Quant surt al camp l’Espanyol els crits són brutals. Contrasten amb la indiferència amb què es respon a l’aparició a la pantalla del príncep Felip i del president Montilla. Trobo a faltar alguns xiulets.
El Sevilla marca aviat, aprofitant un error de col·locació de l’equip, massa llançat a l’atac. La decepció és generalitzada i comença a imposar-se aquell sentiment tan perico de conformitat amb les inclemències del destí, però ben aviat l’esperit de William Wallace es vesteix d’Albert Riera, que empata amb un xut llunyà magnífic.
No és la meva intenció explicar l’evolució del partit. Tothom qui el va veure sap com va anar. Només voldria concloure que malgrat jugar amb deu més de mig partit, malgrat l’impensable gol de Jônatas que ens va abocar a la follia, malgrat la lluita dels jugadors, malgrat la loteria del penals, vam acabar perdent. Una vegada més. Aquests dies es repeteixen els tòpics del coratge, l’entrega, la mala sort. Fins i tot, hi ha amics culés que em diuen haver-se posat al costat de l’Espanyol a mesura que evolucionava el partit vista l’actitud de l’equip. Tot això, a mi, no em serveix de res. Hem perdut altra vegada aquesta maleïda copa i, el que és pitjor, no sabem quan tindrem opcions de tornar a lluitar per aconseguir-la.
Ser de l’Espanyol és això. És aquesta fatalitat permanent. És cert que hem guanyat dues copes del rei en sis anys i que, analitzat fredament, potser no hi ha cap equip a Europa del nostre nivell que hagi arribat fins aquí però sempre acabem patint fins a l’extenuació. Estic cansat de tanta èpica.
16 de maig de 2007, final de la Copa de la UEFA. Un instint m'aboca a veure aquest partit al Palau Sant Jordi amb deu mil persones més. Sóc un individualista convençut però hi ha moments a la vida en què és necessari fer volum, ser un element més d’una massa. No m’agrada però és així. Cal fer-ho per responsabilitat. Ho he pensat quan he assistit a alguna manifestació i torno a pensar-ho ara. Els pericos som pocs i mal avinguts però avui cal sumar, cal fer una demostració de força. Hem de sortir de l'armari, deixar-nos veure.
He quedat amb el meu nebot Ramon a la porta del Palau Sant Jordi. Pujo la muntanya de Montjuïc a peu. Fa una fresca agradable. Quan m’acosto a l’estadi començo a sentir alguns càntics. Són favorables al meu equip però els sento molt llunyans. No m’agrada l’estètica que envolta el futbol: ni les cares pintades, ni les perruques, ni la majoria de crits, ni les penyes, ni les trompetes ni les perruques de colors. Porto, això sí, una bandera blanc-i-blava a l’esquena. Me la van comprar al Corte Inglés, d'una peça que es venia a metres, quan devia tenir deu anys. Porta escrita a la seva memòria el record del vell Sarrià, de l’Espanyol d’Azkargorta, de les passades impecables de Lauridsen, de les acrobàcies de Tommy N’Kono, dels gols de Michel Pineda... Porta imprès l’orgull de la UEFA del 88 i els desenganys infantils de tantes tardes de derrotes inconcebibles i d’abúlics empats a zero contra el Racing de Santander, el Betis o el Valladolid. Amb tot aquest pes a l’esquena, pujo la inhòspita muntanya de Montjuïc, sempre mig amagada de Barcelona, com el mateix Espanyol.
Als voltants de l’Estadi es veuen famílies amb nens petits, parelles joves, noies boniques, adolescents cridaners, un noi amb corbata que deu arribar de la feina. També hi ha individus dubtosos, alguns ja borratxos, que riuen, criden, s’insulten. Sempre he pensat que no sé què hi fan als camps de futbol. Em fan ràbia.
Arriba el Ramon amb alguns amics de la Facultat, un dels quals és un estudiant búlgar que parla català i és seguidor acèrrim de l’Espanyol. Em sento estrany, fora de lloc, amb la seriositat dels meus 37 anys. Els dic que havia de venir perquè la propera final ja m’agafarà amb seixanta anys. Riuen. El Ramon porta la històrica bufanda del seu pare que jo havia lluït també de petit. Diu que va portar-la a la final de la Copa de Madrid i que cal repetir els hàbits. Afirma no està massa convençut d’haver vingut. Jo tampoc, però crec que s’havia de fer.
A dins el Palau, el soroll és ensordidor. És curiós comportar-se així davant d’una pantalla. La sensació d’estar fora de lloc és creixent però cal deixar-se endur per l’ambient i tots cridem com autèntiques bèsties. Tot és irracional. Quant surt al camp l’Espanyol els crits són brutals. Contrasten amb la indiferència amb què es respon a l’aparició a la pantalla del príncep Felip i del president Montilla. Trobo a faltar alguns xiulets.
El Sevilla marca aviat, aprofitant un error de col·locació de l’equip, massa llançat a l’atac. La decepció és generalitzada i comença a imposar-se aquell sentiment tan perico de conformitat amb les inclemències del destí, però ben aviat l’esperit de William Wallace es vesteix d’Albert Riera, que empata amb un xut llunyà magnífic.
No és la meva intenció explicar l’evolució del partit. Tothom qui el va veure sap com va anar. Només voldria concloure que malgrat jugar amb deu més de mig partit, malgrat l’impensable gol de Jônatas que ens va abocar a la follia, malgrat la lluita dels jugadors, malgrat la loteria del penals, vam acabar perdent. Una vegada més. Aquests dies es repeteixen els tòpics del coratge, l’entrega, la mala sort. Fins i tot, hi ha amics culés que em diuen haver-se posat al costat de l’Espanyol a mesura que evolucionava el partit vista l’actitud de l’equip. Tot això, a mi, no em serveix de res. Hem perdut altra vegada aquesta maleïda copa i, el que és pitjor, no sabem quan tindrem opcions de tornar a lluitar per aconseguir-la.
Ser de l’Espanyol és això. És aquesta fatalitat permanent. És cert que hem guanyat dues copes del rei en sis anys i que, analitzat fredament, potser no hi ha cap equip a Europa del nostre nivell que hagi arribat fins aquí però sempre acabem patint fins a l’extenuació. Estic cansat de tanta èpica.
14.5.07
Simenon a Douelle
Per Setmana Santa vàrem fer una d’aquelles escapades per terres franceses que tant gaudeixo i, un cop acabades, enyoro. Van ser quatre dies a la regió de Quercy, que correspon bàsicament a l’actual departament de Lot, una de les zones menys poblades de França i una de les àrees que va votar majoritàriament per Segolène Royal. Què hi farem, ningú no es perfecte!
Durant dues nits ens vam allotjar a Espère, un poble situat a uns 15 quilòmetres de Cahors i proper al Lot, el riu que dóna nom al departament. El Lot és un d’aquells rius francesos amb un bon cabal, amples, plàcids, meandriformes, que tanta riquesa han donat al país. Sempre m’he preguntat d’on prové la diferència entre la històrica opulència del camp francès, que es fa especialment palesa en les seves bellíssimes construccions, i l’endèmica estretor de l’agricultura espanyola. Una explicació que em donen és l’abundància d’aigua que hi ha al país veí. Els entesos en història diuen que la riquesa de França prové de l’aigua i la pobresa mesetària de la sequera. No seré jo qui ho negui. Però no vull perdre’m pels desconeguts viaranys de la història sinó transitar pels camins més propers de la literatura.
A la chambre d’hôtes on ens allotjàvem ens van recomanar un restaurant al poble de Douelle, situat a escassos quilòmetres, ben bé a la riba del Lot. Vàrem arribar-hi al capvespre, quan la nit anava entrant a poc a poc. Vam creuar el riu en cotxe per un pont de ferro (fins i tot el pis era metàl·lic), que no sé per què em va fer pensar en l’ocupació nazi. Em va venir al cap la imatge d’unes motos de l'exèrcit alemany creuant un pont com aquell. Segurament deu ser el pòsit que ha deixat alguna pel·lícula en la meva memòria.
Aquell vespre, Douelle feia pensar indefectiblement en Simenon. El poble era desert. El riu ho dominava tot. L’olor era absolutament fluvial. Feia fresca. A l’hivern deu fer-hi fred; un d’aquells pobles per quedar-se tancat a casa, vora el foc, per escapar de la humitat i l’aire gèlid. Les façanes de les cases eren grises, els finestrons tancats. Algunes embarcacions d’esbarjo estaven atracades ocupant un lloc que, per acabar d’arrodonir l’estampa, correspondria a unes velles gavarres. Però ni aquests petits iots ajudaven a alleugerir l’ambient.
Tal com ens van dir els nostres hostes, l’entrada del restaurant coincidia amb un bar tabac. El tabac en qüestió era també absolutament simenonià. Una dona vella seia darrera la barra i acaronava un gat. Un home d’aspecte dubtós comprava un paquet de cigarretes. Vam travessar el llindar de la porta amb una certa temença. Tenim una taula per vostès, ens va dir la senyora, identificant ràpidament la imatge d’una parella amb un nen petit que devien transmetre-li en fer la reserva. A l’interior, l'escena era la d’un clàssic restaurant de poble, amb una llar de foc encesa que servia per coure la carn i per escalfar les ànimes. A dins, l’atmosfera de les novel·les de Simenon s’havia esvaït però quan vam sortir, ja en plena nit i amb la inquietant massa negra del riu acompanyant-nos amb el seu respirar etern, vam tornar a submergint-nos en aquell ambient opressiu que porta els personatges solitaris del geni belga a cometre accions desesperades.
Durant dues nits ens vam allotjar a Espère, un poble situat a uns 15 quilòmetres de Cahors i proper al Lot, el riu que dóna nom al departament. El Lot és un d’aquells rius francesos amb un bon cabal, amples, plàcids, meandriformes, que tanta riquesa han donat al país. Sempre m’he preguntat d’on prové la diferència entre la històrica opulència del camp francès, que es fa especialment palesa en les seves bellíssimes construccions, i l’endèmica estretor de l’agricultura espanyola. Una explicació que em donen és l’abundància d’aigua que hi ha al país veí. Els entesos en història diuen que la riquesa de França prové de l’aigua i la pobresa mesetària de la sequera. No seré jo qui ho negui. Però no vull perdre’m pels desconeguts viaranys de la història sinó transitar pels camins més propers de la literatura.
A la chambre d’hôtes on ens allotjàvem ens van recomanar un restaurant al poble de Douelle, situat a escassos quilòmetres, ben bé a la riba del Lot. Vàrem arribar-hi al capvespre, quan la nit anava entrant a poc a poc. Vam creuar el riu en cotxe per un pont de ferro (fins i tot el pis era metàl·lic), que no sé per què em va fer pensar en l’ocupació nazi. Em va venir al cap la imatge d’unes motos de l'exèrcit alemany creuant un pont com aquell. Segurament deu ser el pòsit que ha deixat alguna pel·lícula en la meva memòria.
Aquell vespre, Douelle feia pensar indefectiblement en Simenon. El poble era desert. El riu ho dominava tot. L’olor era absolutament fluvial. Feia fresca. A l’hivern deu fer-hi fred; un d’aquells pobles per quedar-se tancat a casa, vora el foc, per escapar de la humitat i l’aire gèlid. Les façanes de les cases eren grises, els finestrons tancats. Algunes embarcacions d’esbarjo estaven atracades ocupant un lloc que, per acabar d’arrodonir l’estampa, correspondria a unes velles gavarres. Però ni aquests petits iots ajudaven a alleugerir l’ambient.
Tal com ens van dir els nostres hostes, l’entrada del restaurant coincidia amb un bar tabac. El tabac en qüestió era també absolutament simenonià. Una dona vella seia darrera la barra i acaronava un gat. Un home d’aspecte dubtós comprava un paquet de cigarretes. Vam travessar el llindar de la porta amb una certa temença. Tenim una taula per vostès, ens va dir la senyora, identificant ràpidament la imatge d’una parella amb un nen petit que devien transmetre-li en fer la reserva. A l’interior, l'escena era la d’un clàssic restaurant de poble, amb una llar de foc encesa que servia per coure la carn i per escalfar les ànimes. A dins, l’atmosfera de les novel·les de Simenon s’havia esvaït però quan vam sortir, ja en plena nit i amb la inquietant massa negra del riu acompanyant-nos amb el seu respirar etern, vam tornar a submergint-nos en aquell ambient opressiu que porta els personatges solitaris del geni belga a cometre accions desesperades.
Fotografies de Douelle: Barbara Van Zanten, copyright de l'autora (www.europaphotogenica.com)
11.5.07
Nostàlgia
Avui m'he aixecat nostàlgic. De Sabino Méndez, Cadillac solitario:
Siempre quise ir a L.A.
dejar un día esta ciudad.
Cruzar el mar en tu compañía.
Pero ya hace tiempo que me has dejado,
y probablemente me habrás olvidado.
No sé que aventuras correré sin ti.
Y ahora estoy aquí sentado
en un viejo Cadillac de segunda mano
junto al Mervellé, a mis pies mi ciudad
y hace un momento que me ha dejado,
aquí en la ladera del Tibidabo,
la última rubia que vino a probar
el asiento de atrás.
Quizás el "martini" me ha hecho recordar
nena, ¨por qué no volviste a llamar?
Creí que podía olvidarte sin más
y aún a ratos, ya ves.
Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.
El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,
junto a las palmeras luce solitario
y dice la gente que ahora eres formal
y yo aquí borracho en el Cadillac
bajo las palmeras luce solitario.
Y no estás tú, nena.
http://www.youtube.com/watch?v=mEAVuYA4X44
Siempre quise ir a L.A.
dejar un día esta ciudad.
Cruzar el mar en tu compañía.
Pero ya hace tiempo que me has dejado,
y probablemente me habrás olvidado.
No sé que aventuras correré sin ti.
Y ahora estoy aquí sentado
en un viejo Cadillac de segunda mano
junto al Mervellé, a mis pies mi ciudad
y hace un momento que me ha dejado,
aquí en la ladera del Tibidabo,
la última rubia que vino a probar
el asiento de atrás.
Quizás el "martini" me ha hecho recordar
nena, ¨por qué no volviste a llamar?
Creí que podía olvidarte sin más
y aún a ratos, ya ves.
Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.
El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,
junto a las palmeras luce solitario
y dice la gente que ahora eres formal
y yo aquí borracho en el Cadillac
bajo las palmeras luce solitario.
Y no estás tú, nena.
http://www.youtube.com/watch?v=mEAVuYA4X44
4.5.07
Petit diccionari del mon planià III
GIRONA: Pla fa el batxillerat a l´Institut de Girona entre els anys 1909 i 1913 i viu a l´internat dels maristes. Aquesta ciutat amb les seves pedres obsessives deixa una empremta inesborrable en el Pla adolescent. La pètria Girona de carrers estrets i porxos baixos serà molt més important per a Pla que la Barcelona quadriculada de l´Eixample. Al llibre "Girona (Un llibre de records)" (1952) hi trobem descripcions excelses de la ciutat immortal.
HOMENOTS: s´ha parlat de Pla com un escriptor sense gènere i, realment la seva obra és com la immensa memòria d´un país, difícil de classificar. Però si hi ha un gènere planià per excel.lència amb denominació pròpia és el dels homenots. Els homenots són una mena de retrats memorialístics que inclouen relats, anècdotes, diàlegs,...La denominació va ser discutida en ser considerada despectiva o vulgar però Pla la va defensar associant-la a personalitats magnes com ara Sagarra, Dalí, Gaudí, Espriu, Prat de la Riba, Nonell,...
HUMOR: Josep Pla no és pròpiament un escriptor humorista. No obstant, l´humor i, sobretot, el sentit de l´humor són sempre presents a la seva obra. Els seus llibres moltes vegades fan riure, o millor encara, somriure. Pla va heretar la ironia dels vells cafès i tertúlies de Palafrugell i va saber cultivar-la. Quantes anècdotes no s´han explicat de Pla?
ITÀLIA: si França va ser un país molt estimat per Pla, l´enamorament per Itàlia fou total. Itàlia fou el seu segon país, un país d´artistes, pensadors, homes intel.ligents malgrat el desordre. Itàlia va ser el país de Maquiavel, de Leopardi, de Piero della Francesca. Va viatjar-hi molt, va escriure cròniques periodístiques vivíssimes i va enamorar-se de les noies italianes que com ell deia, sense tenir ni un cèntim es posaven un vestit senzill i eren més boniques que qualsevol duquessa.
LECTORS: encara que ara es vulgui passar per alt i rebi avui grans reconeixements oficials, durant molts anys a Pla se li va negar el pa i la sal per part dels estaments polítics, culturals i acadèmics del país. Però Pla ha tingut des dels anys 20 un número de lectors importantíssim pel país en què ens trobem i aquesta massa de lectors l´ha empès fins al lloc capdavanter de les lletres catalanes. Una tria personal per a possibles futurs lectors: "El quadern gris", "Aigua de Mar", "Vida de Manolo", "El meu país", "Girona, un llibre de records" i "La vida amarga".
LLOFRIU: veure Mas Pla.
MAS PLA: mas situat a la parròquia de Llofriu, llogarret que pertany al municipi de Palafrugell. El Mas Pla, situat entre la carretera de Palamós a Girona i el ramal que va a Palagrugell és la casa pairal dels Pla, petits propietaris rurals des de l´època del Concili de Trento. És el símbol de l´arrelament de Pla a la terra, al país. És una construcció forta, magnífica on Pla va viure gairebé la meitat de la seva vida dedicat a la lectura i l´escriptura sentint bufar la tramuntana. Un detall, quan va tornar de la seva estada a París, als anys 20, Josep Pla va fer plantar al seu pare uns castanyers d´Índia al camí del mas per recordar els parcs de la capital francesa.
MEDITERRÀNIA: Pla fou un escriptor lligat al país i a la Mediterrània (Itàlia, França, Grècia) de la qual en destacava el paisatge agradabilíssim, el cristianisme i el dret romà. Considerava Catalunya un país romanitzat, sense aristocràcia, amb la propietat molt dividida.
MEMORIALISTA: veure Obra Completa.
MONEDA: si Pla tenia una obsessió era la de l´estabilitat de la moneda. No hi havia conversa en la que no hi sortís aquest tema. Per a ell l´estabilitat d´un país anava lligada indefectiblement a l´estabilitat de la seva moneda. L´origen d´aquesta obsessió que fregava la bogeria venia de la seva estada a Alemanya els anys 1923-24 durant la República de Weimar, quan degut a la pèrdua de la primera guerra mundial, la crisi econòmica havia arribat a extrems en els que Josep Pla, fent broma, enviava al seu germà cinc-cents milions de marcs, el preu d´una cigarreta.
HOMENOTS: s´ha parlat de Pla com un escriptor sense gènere i, realment la seva obra és com la immensa memòria d´un país, difícil de classificar. Però si hi ha un gènere planià per excel.lència amb denominació pròpia és el dels homenots. Els homenots són una mena de retrats memorialístics que inclouen relats, anècdotes, diàlegs,...La denominació va ser discutida en ser considerada despectiva o vulgar però Pla la va defensar associant-la a personalitats magnes com ara Sagarra, Dalí, Gaudí, Espriu, Prat de la Riba, Nonell,...
HUMOR: Josep Pla no és pròpiament un escriptor humorista. No obstant, l´humor i, sobretot, el sentit de l´humor són sempre presents a la seva obra. Els seus llibres moltes vegades fan riure, o millor encara, somriure. Pla va heretar la ironia dels vells cafès i tertúlies de Palafrugell i va saber cultivar-la. Quantes anècdotes no s´han explicat de Pla?
ITÀLIA: si França va ser un país molt estimat per Pla, l´enamorament per Itàlia fou total. Itàlia fou el seu segon país, un país d´artistes, pensadors, homes intel.ligents malgrat el desordre. Itàlia va ser el país de Maquiavel, de Leopardi, de Piero della Francesca. Va viatjar-hi molt, va escriure cròniques periodístiques vivíssimes i va enamorar-se de les noies italianes que com ell deia, sense tenir ni un cèntim es posaven un vestit senzill i eren més boniques que qualsevol duquessa.
LECTORS: encara que ara es vulgui passar per alt i rebi avui grans reconeixements oficials, durant molts anys a Pla se li va negar el pa i la sal per part dels estaments polítics, culturals i acadèmics del país. Però Pla ha tingut des dels anys 20 un número de lectors importantíssim pel país en què ens trobem i aquesta massa de lectors l´ha empès fins al lloc capdavanter de les lletres catalanes. Una tria personal per a possibles futurs lectors: "El quadern gris", "Aigua de Mar", "Vida de Manolo", "El meu país", "Girona, un llibre de records" i "La vida amarga".
LLOFRIU: veure Mas Pla.
MAS PLA: mas situat a la parròquia de Llofriu, llogarret que pertany al municipi de Palafrugell. El Mas Pla, situat entre la carretera de Palamós a Girona i el ramal que va a Palagrugell és la casa pairal dels Pla, petits propietaris rurals des de l´època del Concili de Trento. És el símbol de l´arrelament de Pla a la terra, al país. És una construcció forta, magnífica on Pla va viure gairebé la meitat de la seva vida dedicat a la lectura i l´escriptura sentint bufar la tramuntana. Un detall, quan va tornar de la seva estada a París, als anys 20, Josep Pla va fer plantar al seu pare uns castanyers d´Índia al camí del mas per recordar els parcs de la capital francesa.
MEDITERRÀNIA: Pla fou un escriptor lligat al país i a la Mediterrània (Itàlia, França, Grècia) de la qual en destacava el paisatge agradabilíssim, el cristianisme i el dret romà. Considerava Catalunya un país romanitzat, sense aristocràcia, amb la propietat molt dividida.
MEMORIALISTA: veure Obra Completa.
MONEDA: si Pla tenia una obsessió era la de l´estabilitat de la moneda. No hi havia conversa en la que no hi sortís aquest tema. Per a ell l´estabilitat d´un país anava lligada indefectiblement a l´estabilitat de la seva moneda. L´origen d´aquesta obsessió que fregava la bogeria venia de la seva estada a Alemanya els anys 1923-24 durant la República de Weimar, quan degut a la pèrdua de la primera guerra mundial, la crisi econòmica havia arribat a extrems en els que Josep Pla, fent broma, enviava al seu germà cinc-cents milions de marcs, el preu d´una cigarreta.
MORALISTES: sens dubte a Pla no agradava massa la novel.la ni el que entenem per literatura de ficció i, si en feia, seguia la tècnica de Stendhal de posar un mirall a la realitat. Entre els autors de no ficció va apreciar sobretot els moralistes francesos com Montaigne, Joubert, Saint-Simon, La Bruyère, ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)