13.4.07

Terrorisme internacional

Hi ha una expressió fantàstica, cada cop més estesa en els mitjans periodístics i polítics, que és la de terrorisme internacional. Aquest terrorisme internacional és el ha colpejat darrerament Algèria i el Marroc, el que es mostra diàriament a l’Iraq i el que va provocar massacres a Nova York, Tel Aviv, Madrid, Londres o Bali. És un terrorisme efectivament internacional perquè afecta molts països però l’origen és sempre el mateix i no entenc perquè s’ha d’amagar amb eufemismes.
Al terrorisme d’ETA ningú el qualifica d’estatal, encara que mati a Madrid, Barcelona o Saragossa i el de l’IRA mai va ser un terrorisme britànic, encara que els seus atemptats s’estenguessin per totes les illes.
El terrorisme internacional no és un terrorisme danès-hondureny-canadenc-neozelandès; és sempre terrorisme islàmic. I-S-L-À-M-I-C. I no volguem enganyar-nos amb eufemismes.

Textos de Josep Pla (I)



El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària (Fragment)
(El meu país, OC Vol. 7)

Em veig a setze o disset anys, a l´època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l´hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d´una d´aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d´escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d´adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d´embadaliment. El vol d´un ocell em feia quedar parat. La contemplació d´uns conreus amb oliveres podia abstreure´m fins a fer-me sentir l´esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.
No era pas que veiés ninfes darrera els arbres. De ninfa, no n´he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d´ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d´abundància que em produien una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d´escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m´enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d´aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d´estats de joia aparent i de desesperançament real, m´emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal.lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg.(...)
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d´aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l´eternitat.

11.4.07

Petit diccionari del món planià II


DESTINO: editorial i revista dirigides per Josep Vergés que fou el seu amic. S´ha escrit molt i controvertidament sobre la relació entre Pla i Vergés a qui s´acusa d´haver forçat Pla a escriure massa i de pagar-li poc. No obstant Edicions Destino va confiar en ell en els moments difícils. L´Obra Completa definitiva editada per Destino és un autèntic monument de la literatura. Els articles de Pla a la revista Destino eren un vent fresc i esperadíssim a la postguerra.

DIPUTAT: encara que costi de creure Pla fou elegit l´any 1921, als 24 anys, diputat a la Mancomunitat de Catalunya per la circumscripció de La Bisbal d´Empordà defensant els colors de la Lliga Nacionalista del Baix Empordà per oposar-se a la Unió Monàrquica Nacional. Se´ns escapa el riure pensant en Pla com a home de política.

EMPORDÀ, EMPORDANET: impossible parlar de Pla sense referir-se al paisatge de l´Empordà o, més concretament, de l´Empordanet o Empordà Petit com ell anomenava la comarca del Baix Empordà. Les pàgines més importants i de sensibilitat més extrema les dedica al seu país. Qui ho posi en dubte que llegeixi "El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària".

ENBERG, ADI: possible esposa de Josep Pla. Malgrat no haver-se aclarit el punt del casament Adi Enberg i Josep Pla van viure una relació que va durar una colla d´anys, des de finals dels anys 20 fins l´any 39. La relació de Pla amb les dones ha estat sempre obscura però sembla clar que Adi fou la dona més important de la seva vida encara que no aparegui a l´Obra Completa. Adi Enberg era, quan Pla la va conèixer a París, una jove noruega alta, bella i independent. Com a detall anecdòtic afegirem aquí que la biografia considerada més important de Pla, la de Cristina Badosa, és més aviat una biografia d´Enberg i, basada en el testimoni d´ella, mostra un gran ressentiment cap a Pla.

FRANÇA: als 23 anys Pla desembarcava a París com a corresponsal de "La Publicidad". París era el món, l´art, la vida i això fou el que Pla va trobar-hi. Va passejar-se per les llibreries de vell, va començar la seva biblioteca i va llegir com un boig: Montaigne, Saint-Simon, Stendhal, Proust, Valéry, ... Va adoptar la cultura francesa com a pròpia i, malgrat les estretors provocades pel seu ofici va quedar fascinat per sempre més per aquest país.

10.4.07

Elogi de la simplicitat

Article publicat a El 9 Nou el 5 d'abril de 2007:
En el seu llibre Elogio de la lentitud, Carl Honoré fa una crítica de la velocitat i el ritme vertiginós que imposa la vida moderna. Honoré, impulsor del moviment Slow life (Vida lenta), ens fa reflexionar sobre els inconvenients d’anar sempre tan de pressa. Explica Honoré que es va replantejar la vida quan es va trobar fullejant un llibre que portava per títol El conte per abans d’anar a dormir que només dura un minut. Llavors va meditar sobre el que suposava racionar d’aquesta manera el temps que dedicava al seu fill i com això era extrapolable a altres aspectes de la seva manera de viure. Encara que mai m’han agradat aquest tipus de llibres, penso que Elogio de la lentitud és interessant i recomanable, tot i que el dia a dia faci molt difícil seguir-ne els postulats. En qualsevol cas, crec que moviments com Slow food (Menjar lent) i Slow cities (Ciutats lentes), nascuts a Itàlia, van fent taca d’oli i tenen un futur esperançador.
Seguint una mica aquesta línia, jo voldria fer un elogi de la simplicitat. M’esgarrifa el grau de complexitat que està adquirint la nostra vida. Posaré un exemple. L’altre dia em comentava una persona que s’havia passat un dia sencer desinstal·lant un Home cinema espatllat i instal·lant-ne un de nou, trafiquejant amb multitud de cables i llegint alhora els inintel·ligibles manuals d’instruccions del televisor, del DVD i del mateix Home cinema. Això em va fer pensar. Evidentment, sempre hi ha hagut persones interessades en la tecnologia, a qui agraden totes aquestes coses però per a la resta dels mortals, val la pena tanta complicació? Francament jo mai em complicaria tant la l’existència per un Home cinema. Si fan alguna cosa que m’interessa per la televisió, fet força inusual, em dono per satisfet amb els altaveus convencionals. Davant la complexitat dels dispositius tecnològics d’última generació, sempre dic que el meu model és la nevera: l’endolles i funciona; fa la seva feina i si s’espatlla truques el tècnic o en compres una de nova. Una nevera no necessita baixar-se actualitzacions ni pateix apagades analògiques ni té el morro tan fi com els seus parents electrònics més evolucionats.
La tecnologia és un àmbit paradigmàtic de la complexitat que ens envolta, però n’hi ha molts més. Posaré un altre exemple. L’opulència de la nostra societat fa que avui en dia sigui molt difícil fer regals. Tothom té de tot. Això fa que el mercat creï productes per cobrir suposades necessitats, que alhora permeten donar resposta a les ànsies de comprar. I això fa que apareguin articles tan sorprenents com ara màquines d’afaitar jerseis, tasses per infusió amb connexió USB a l’ordinador, guies de cases encantades del món, sillons per a telèfons mòbils,... Personalment, prefereixo que em regalin un dibuix, una samarreta per l’hivern, un poema, una llonganissa, un bon dinar o uns mitjons.
El teixit productiu se sustenta també i es retroalimenta d’aquesta complexitat. Cada vegada menys negocis es basen en cobrir les necessitats bàsiques de les persones. Tenim cada cop feines més estranyes i, des del punt de vista de la realitat (autèntica no fictícia), menys útils. Prefereixo no citar exemples, només cal que hi pensem.
L’activitat laboral diària està sotmesa també a aquesta creixent complexitat. Cada vegada hi ha més especialistes en àrees més i més concretes i fins i tot es fa la broma que si es continua incrementant el nivell de coneixement dels experts i es va reduint el seu camp d’actuació aviat tindrem especialistes que ho sabran tot sobre res. Tot això fa que avui en dia, en l’àmbit laboral, a una persona li resulti molt difícil resoldre per si sola un problema. Necessitem interaccionar contínuament, necessitem eines complexes que ens ajudin, creem circuits de treball molt enrevessats.
Segurament tot això és un efecte secundari del progrés i un signe de l’alt nivell d’evolució que ha adquirit la nostra societat però tot plegat ens fa el dia a dia bastant difícil. No sóc partidari de la involució ni tinc vel·leïtats neohippies però de vegades penso que viuríem més feliços si no ens compliquéssim tant la vida. Davant de situacions com ara intentar escollir la tarifa de telèfon mòbil més adequada a les pròpies necessitats, enyoro la simplicitat d’altres temps.

2.4.07

Petit diccionari del món planià

L’any 1997, amb motiu del centenari del naixement de Josep Pla, vaig publicar a l’efímera i alternativa revista Vertigen un text que tenia com a objectiu explicar, a grans trets, i difondre la figura de l’escriptor empordanès. Aquests papers estaven estructurats en forma de petit diccionari i, sense cap ànim de ser exhaustius, pretenien acostar Pla al màxim de gent.
10 anys després, i atesa l’escassa difusió que van tenir llavors, em permeto publicar de nou aquest Petit diccionari del món planià, amb l’esperança que algú hi pugui trobar un cert interès. Com que es tracta d’un text força llarg i la seva estructura ho permet, l’aniré publicant per parts, alternant-lo també amb textos del mateix Pla. Serà el petit homenatge d’aquest Bloc a l’escriptor de Palafrugell en complir-se 110 anys del seu naixement.

PETIT DICCIONARI DEL MÓN PLANIÀ:

ADJECTIU: l´estil de Pla busca en tot moment la claredat i la precisió per tal de ser intel.ligible. L´adjectivació és doncs una de les seves obsessions fins al punt de considerar l´escriptura com una simple combinació de substantius i adjectius. Per a Pla, en els moments de dificultat, la millor manera de trobar l´adjectiu més adequat era fumar lentament una cigarreta.

BARCELONA: ciutat clau per al despertar literari de l´autor. Va cursar-hi la carrera de Dret (1914-1919) i va freqüentar la Penya de l´Ateneu on, al costat de gent com Sagarra, Ors, Pujols o Borralleras va rebre la seva autèntica formació. Passada la guerra civil la va defugir i en una entrevista televisiva afirmava que Barcelona era espantosa, d´una qualitat baixíssima. Li dedicà, però, un llibre: "Barcelona (Papers d´un estudiant)" (1956).

BOINA: element més tòpic i inseparable de la figura de Pla. Abans de la guerra acostumava a portar barret però el va substituir per la boina que li escalfava el cap durant els llargs i freds hiverns que passava escrivint al Mas Pla.

CADAQUÉS: població on va viure durant uns anys a la postguerra i on va escriure el primer llibre en català d´aquest període "Cadaqués" (1947), un assaig històric a la manera de Pla en el que hi destaca la descripció d´un paisatge excepcional.

CAMBÓ: polític de la Lliga nascut a Verges (Baix Empordà), figura importantíssima del catalanisme, fou ministre durant el regnat d´Alfons XIII i mecenes d´activitats artístiques i literàries. Home clau de la política del país, se li va retreure que volgués ser el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d´Espanya. Pla, després d´uns anys d´acostament a l´esquerra d´Acció Catalana va fitxar per "La Veu de Catalunya", diari de la Lliga, i es situà sota l´ombra de Cambó. A partir d´aquell moment, la seva trajectòria política anirà sempre paral.lela a la de Cambó.

CRÒNIQUES PARLAMENTÀRIES: gènere periodístic tan oblidat avui com importantíssim en altres temps. Les cròniques planianes són un document cabdal i de primera mà per a conèixer el parlamentarisme espanyol durant la Segona República.

CUINA: un altre dels grans tòpics. Pla fou amant de la cuina empordanesa i catalana més tradicional però també dels vins i plats francesos. No obstant, a la vellesa gairebé no menjava res. El tema de la cuina demostra la dimensió d´un personatge que ha escrit pàgines importantíssimes sobre gastronomia sense els més mínims coneixements pràctics. Ens ho diu ell mateix: "Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m´interessa són els resultats, l´eficàcia".

Crònica de Toulouse II





L'Àlex Pinós, després de reiterades peticions i d'una dilatada experiència com a comentarista d'aquest Bloc, per fi s'estrena amb un text:



Mentre passegem pel centre de Toulouse, ens creuem amb una noia que fa caure d’esquena.
- Què ho fa que les franceses estiguin tan bones? - em pregunta l’Àlex amb certa retòrica.
Com si estigués esperant resposta, li contesto que no ho sé, però que potser ens ho sembla pel sol fet que són franceses, estrangeres, de la mateixa manera que els carrers i les places de Toulouse ens semblen bellíssims segurament només perquè ens resulten exòtics. Perquè som lluny de casa. Diríem que allò que ens és estrany ens atrau pel sol fet de ser-ho, de tal manera que si ho féssim nostre aviat deixaríem de veure-hi la gràcia. Probablement també per això ens agraden els llibres vells: el seu misteriós atractiu rau potser en el fet que pertanyen a un altre temps, a un món que ja no és el nostre, un món capaç de menar dos homes a recórrer tres-cents quilòmetres en cotxe per arribar a una petita fira de llibreters de vell i regirar entre novel·les gastades, tractats de biologia escrits en francès, manuals de caça major, gravats de plantes o revistes d’aviació dels anys 50. I això és el que hi fem: remenem, fullegem, badem. Jo m’hi passejo curiós i una mica perdut mentre l’Àlex, que és l’expert, fa algunes compres. Tot i que després descobreixo que s’hi ha deixat uns quants bitllets, em diu que només ha comprat “quatre tonteries” i que els preus ja no són el que eren. Ho diu resignat, però no decebut: sortim de l’Hôtel Dieu, on se celebra la fira, sense el menor dubte que el viatge està valent la pena. De fet, si som sincers, la fira és només l’excusa, l’esquer de l’excursió. El dinar també n’és una part important i tampoc no defrauda: la brasserie que triem té l’aspecte que a la nostra imaginació han de tenir les brasseries franceses i hi serveixen el menjar que s’hi ha de servir. Amb entusiasme dissimulat, demanem ostres, carn de vedella i vi rosat. Després, amb la panxa plena i el caminar pesat, fem un últim volt per la ciutat i acabem seient a la terrassa d’un bar. Prendre cafè a l’assolellada place Saint-Georges no fa altra cosa que augmentar la nostra sensació d’agradable privilegi, mentre observem, embriagats, els antics cavallets que giren i giren, allà al mig.




Foto Àlex Pinós: Hôtel Dieu Saint Jacques de Toulouse