Article publicat a El 9 Nou el 5 de gener de 2007
Algunes persones em retreuen que en aquests articles parli cada vegada més de les meves experiències personals. A qui li importen? – em diuen. Potser tenen raó però a mi, per contra, m’interessa molt l’escriptura que explica la pròpia vida. Per això, m’agraden articulistes com Joan de Sagarra o Salvador Sostres. I per això m’apassiona la literatura de dietari d’autors com Josep Pla, Andrés Trapiello o José Jiménez Lozano. M’atreu més la realitat diària i anodina d’un escriptor de província que els arguments més enrevessats d’una novel·la trepidant.
Adverteixo, doncs, que aquest text que llegiu no és ni una història de ficció ni un article periodístic a l’ús; és una experiència personal que potser jutjareu avorrida i sense el més mínim interès. No és més que la història dels Reis viscuda amb el meu fill Àlex, de tres anys. Esteu avisats.
Malgrat el consumisme obsessiu i desenfrenat que les envolta, sempre m’han fascinat les festes de Nadal (si us plau, eviteu l’incorrecte, detestable i cada cop més estès terme els Nadals). És l’única època de l’any en què es trenca la rutina i, en certa manera, retornem a la pàtria perduda de la nostra infantesa. L’olor de la molsa acabada de collir, les tonades meloses de les nadales o el cel estrellat en sortir de la Missa del Gall ens transporten a un passat llunyà, fora del calendari. Fins i tot m’enterneixen els anuncis rancis de la tele (vuelve, a casa vuelve...), l’ambient freak que envolta el sorteig de la loteria de Nadal o el Torneo de Navidad de bàsquet del Real Madrid que no sé si encara es celebra. I de totes les festes nadalenques, la que més m’agrada és la de Reis.
A casa, fa molt temps que parlem dels Reis. Els tenim al pessebre, a primera fila, hem escrit la carta fa dies i ens sentim tot el dia observats pels patges que, des del cingle, controlen les nostres accions i modulen la nostra conducta. Però el tret de sortida de la celebració el vam donar divendres passat. Al matí, amb l’Àlex ens vam abrigar i vam anar a la muntanya a buscar espígol. O barballó, que és com en diem a Aiguafreda. Al nostre poble sempre hem rebut els Reis amb atxes enceses d’espígol que, amb la seva inconfusible olor, omplen de màgia la festa i ens traslladen a altres èpoques. Aquesta és una tradició poc estesa i coneguda i que voldríem que mai es perdés, però malauradament cada vegada costa més de trobar barballó, així que em guardaré de dir on el vam collir. Només em quedo amb la imatge del sol que daurava les pedres d’una masia enrunada, en contrast amb la freda humitat de les obagues, on encara l’aigua dels bassals era glaçada. La collita no va ser ufanosa però suficient i, amb la gana feta, vàrem anar a dinar a casa dels meus pares, on la mare ens havia preparat un arròs magnífic. Enlloc he menjat un arròs com el que fa ella, fruit del seu saber i herència de la seva mare i, encara, de la seva àvia d’Onda, Castelló.
A la tarda, vam emprendre la gran aventura somiada per l’Àlex. Amb la motxilla a l’esquena vam fer cap a l’estació per agafar el tren que ens portaria a Vic. Aquell tren prenia per a nosaltres dimensions mítiques, com un transiberià, un ferrocarril del salvatge oest o un Polar Express que ens portés a un món de màgia. El cert és que el viatge se’ns va fer curt ja que en vint minuts vam ser a Vic. Pel carrer Verdaguer vam enfilar cap a la Plaça, que se’ns va obrir amb tota la seva majestuositat. Per moltes vegades que l’hagi vist, la imatge de la plaça Major de Vic, amb tota la seva grandiositat no deixa mai d’impressionar-me. Em recorda la Piazza del Campo de Siena. No deixaré de repetir-ho.
Després d’empaitar-nos una estona pel mig de la plaça, de passejar sense rumb pels carrerons i de badar mirant els aparadors ben guarnits, vam anar a saludar el nostre amic Josep Costa a la llibreria. Unes figures realment precioses dels tres Reis regnaven a l’aparador. A l’interior, com sempre piles de llibres. Remenant-los, em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Una novel·leta que no coneixia “Gent de muntanya”, de Vicenç Maria de Gibert (Biblioteca Popular de l’Avenç, 1906) ambientada a les nostres terres i que vaig llegir d’una tirada. Si les meves recerques donen fruit, us en prometo un article. Com sempre, vam xerrar una estona, en Pep ens va parlar de la foguera que van encendre a la plaça la Nit de Nadal i ens vàrem desitjar un bon any nou.
S’anava fent fosc i l’Àlex trobava a faltar la seva mare. Així que la vam recollir al despatx i tots tres vam anar a complir una missió d’enorme importància que teníem encomanada. El Patge Reial ja havia instal·lat el seu campament i havíem de lliurar-li la carta per als Reis Mags. Com un Miquel Strogoff enviat pel tsar, l’Àlex portava a la mà el transcendent missatge. Només una cua extraordinàriament llarga de gent s’interposava entre nosaltres i el desitjat objectiu. Sortosament, els patges coberts amb vels (els tapats, segons l’argot del meu fill) que repartien caramels, les fogueres que ens escalfaven i les diferents activitats que es podien fer al campament van fer menys dura l’espera. Finalment vam aconseguir donar la carta a l’enviat reial i tots vam respirar tranquils per la feina feta.
Ara, només ens resta esperar que arribi el dia 5 de gener per anar a rebre els Reis amb tots els honors que es mereixen. Coberts de gorres i bufandes, amb les torxes perfumades d’espígol i ben a prop de les fogueres serem, per un dia, més monàrquics que ningú.
Adverteixo, doncs, que aquest text que llegiu no és ni una història de ficció ni un article periodístic a l’ús; és una experiència personal que potser jutjareu avorrida i sense el més mínim interès. No és més que la història dels Reis viscuda amb el meu fill Àlex, de tres anys. Esteu avisats.
Malgrat el consumisme obsessiu i desenfrenat que les envolta, sempre m’han fascinat les festes de Nadal (si us plau, eviteu l’incorrecte, detestable i cada cop més estès terme els Nadals). És l’única època de l’any en què es trenca la rutina i, en certa manera, retornem a la pàtria perduda de la nostra infantesa. L’olor de la molsa acabada de collir, les tonades meloses de les nadales o el cel estrellat en sortir de la Missa del Gall ens transporten a un passat llunyà, fora del calendari. Fins i tot m’enterneixen els anuncis rancis de la tele (vuelve, a casa vuelve...), l’ambient freak que envolta el sorteig de la loteria de Nadal o el Torneo de Navidad de bàsquet del Real Madrid que no sé si encara es celebra. I de totes les festes nadalenques, la que més m’agrada és la de Reis.
A casa, fa molt temps que parlem dels Reis. Els tenim al pessebre, a primera fila, hem escrit la carta fa dies i ens sentim tot el dia observats pels patges que, des del cingle, controlen les nostres accions i modulen la nostra conducta. Però el tret de sortida de la celebració el vam donar divendres passat. Al matí, amb l’Àlex ens vam abrigar i vam anar a la muntanya a buscar espígol. O barballó, que és com en diem a Aiguafreda. Al nostre poble sempre hem rebut els Reis amb atxes enceses d’espígol que, amb la seva inconfusible olor, omplen de màgia la festa i ens traslladen a altres èpoques. Aquesta és una tradició poc estesa i coneguda i que voldríem que mai es perdés, però malauradament cada vegada costa més de trobar barballó, així que em guardaré de dir on el vam collir. Només em quedo amb la imatge del sol que daurava les pedres d’una masia enrunada, en contrast amb la freda humitat de les obagues, on encara l’aigua dels bassals era glaçada. La collita no va ser ufanosa però suficient i, amb la gana feta, vàrem anar a dinar a casa dels meus pares, on la mare ens havia preparat un arròs magnífic. Enlloc he menjat un arròs com el que fa ella, fruit del seu saber i herència de la seva mare i, encara, de la seva àvia d’Onda, Castelló.
A la tarda, vam emprendre la gran aventura somiada per l’Àlex. Amb la motxilla a l’esquena vam fer cap a l’estació per agafar el tren que ens portaria a Vic. Aquell tren prenia per a nosaltres dimensions mítiques, com un transiberià, un ferrocarril del salvatge oest o un Polar Express que ens portés a un món de màgia. El cert és que el viatge se’ns va fer curt ja que en vint minuts vam ser a Vic. Pel carrer Verdaguer vam enfilar cap a la Plaça, que se’ns va obrir amb tota la seva majestuositat. Per moltes vegades que l’hagi vist, la imatge de la plaça Major de Vic, amb tota la seva grandiositat no deixa mai d’impressionar-me. Em recorda la Piazza del Campo de Siena. No deixaré de repetir-ho.
Després d’empaitar-nos una estona pel mig de la plaça, de passejar sense rumb pels carrerons i de badar mirant els aparadors ben guarnits, vam anar a saludar el nostre amic Josep Costa a la llibreria. Unes figures realment precioses dels tres Reis regnaven a l’aparador. A l’interior, com sempre piles de llibres. Remenant-los, em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Una novel·leta que no coneixia “Gent de muntanya”, de Vicenç Maria de Gibert (Biblioteca Popular de l’Avenç, 1906) ambientada a les nostres terres i que vaig llegir d’una tirada. Si les meves recerques donen fruit, us en prometo un article. Com sempre, vam xerrar una estona, en Pep ens va parlar de la foguera que van encendre a la plaça la Nit de Nadal i ens vàrem desitjar un bon any nou.
S’anava fent fosc i l’Àlex trobava a faltar la seva mare. Així que la vam recollir al despatx i tots tres vam anar a complir una missió d’enorme importància que teníem encomanada. El Patge Reial ja havia instal·lat el seu campament i havíem de lliurar-li la carta per als Reis Mags. Com un Miquel Strogoff enviat pel tsar, l’Àlex portava a la mà el transcendent missatge. Només una cua extraordinàriament llarga de gent s’interposava entre nosaltres i el desitjat objectiu. Sortosament, els patges coberts amb vels (els tapats, segons l’argot del meu fill) que repartien caramels, les fogueres que ens escalfaven i les diferents activitats que es podien fer al campament van fer menys dura l’espera. Finalment vam aconseguir donar la carta a l’enviat reial i tots vam respirar tranquils per la feina feta.
Ara, només ens resta esperar que arribi el dia 5 de gener per anar a rebre els Reis amb tots els honors que es mereixen. Coberts de gorres i bufandes, amb les torxes perfumades d’espígol i ben a prop de les fogueres serem, per un dia, més monàrquics que ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada