Llàgrimes per Denise i Élisabeth

He acabat de llegir Suite francesa, de l’escriptora russa de família jueva Irène Némirovsky. El volum està format per dues novel·les, independents però relacionades, sobre l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. M’ha semblat un llibre ben escrit, amb històries plenes d’interès i que posa de manifest el paper que va tenir França, més aviat galdós, durant aquesta guerra.
Però el que realment m’ha emocionat de Suite francesa ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de Suite francesa.

Apunt sobre el Maestrat

Hem passat uns dies al Maestrat, al límit entre les províncies de Castelló i Teruel. Quina bellesa tenen aquests pobles adustos i austers! I quina sonoritat tenen els seus noms: Cantavieja, Mirambel, Tronchón, Iglesuela del Cid.
El paisatge és dur, sec, agrest. Hi ha pocs arbres: algunes alzines centenàries, ametllers encara nus, comptats roures majestuosos i petits bosquets de pins. Regnen, en canvi, les mates baixes i llenyoses, com l’espígol i la farigola, que desprenen amb generositat el seu aroma mediterrani. Per tot arreu, infinits murs de pedra seca, fruit de l’esforç de generacions llunyanes, llueixen daurats al sol. El cel és blau, pur, límpid. Queda una mica de neu a les muntanyes, una neu també seca, que més que fondre’s s’esmicola.
Els pobles són bells; no han patit les agressions de la construcció moderna (qui diu moderna vol dir dels últims cinquanta anys). Possiblement la pobresa i l’abandonament els hagin salvat. És ben trist que la bellesa hagi d'anar unida a la pobresa.
El país està despoblat. Que llunyana sembla la nostra Catalunya urbana i densa. Són dos móns diferents. Aquí seríem feliços? – ens preguntem. Ens agradaria aquesta vida? – afegim. Preguntes de difícil resposta. La literatura està plena de referències a la felicitat aliena, en contraposició a la pròpia. Andrés Trapiello sempre veu la felicitat en formes de vida allunyades de la seva, més simples i més pures, i Pessoa ens deixà uns versos d’una gran contundència:

A l’esquerra, més enrera, el casalot, modest, més que modest.
Allà la vida hi deu ser feliç, només perquè no és la meva.

No sé si seríem més feliços a Mirambel que a Barcelona, a Cantavieja que a Aiguafreda. No sé si, acostumats a la nostra forma de vida, podríem viure plàcidament en aquest racó del Maestrat. Però el que sí que tinc clar és que en aquests pobles oblidats tot ha de ser més simple, més clar, menys complicat. Amb això no vull dir que la vida hagi de ser més fàcil; ben al contrari, estic segur que la vida en aquestes terres és difícil i requereix lluita. Però aquí la vida ha de ser també més simple, més allunyada de les complicacions absurdes que constitueixen el nostre dia a dia.

La crisi de les caricatures i el paraigua de Chamberlain

El primer ministre britànic Neville Chamberlain i el seu paraigua han passat a la història com a l'exponent del fracàs de la política tova i conciliadora davant del règim genocida de Hitler.
Ara, gran part del pensament i de l'opinió pública occidental adopta les mateixes posicions que Chamberlain davant d'una nova amenaça totalitària i liberticida: l'islamisme radical. Això passa també entre els polítics i la mostra més evident és l'article escrit a quatre mans entre els premiers espanyol i turc, Rodríguez Zapatero i Erdogan.
Jo crec que situacions com la crisi de les caricatures, el triomf de Hamas a Palestina o l'escalada nuclear d'Iran no s'han de prendre en broma. Ara més que mai, cal una política ferma de defensa dels valors de la civilització occidental. Ara, no s'hi valen mitges tintes. És el moment dels churchills i no dels chamberlains.