3.7.20

Barcelona

Amb només una setmana de diferència, avui la ciutat m'ha resultat amable i còmoda. El termòmetre marcava vint-i-tres graus, gairebé deu menys que fa vuit dies, i això ha estat un factor determinant. Els núvols cobrien el sol, l'aire era fresc, el passeig resultava agradable. Amb l'americana posada, es podia caminar a bon ritme, pel centre de la ciutat, sense sentir la incomoditat de la transpiració. La Rambla presentava una densitat raonable, el carrer Petritxol era del tot desert. He entrat a la Sala Parés -feia anys que no ho feia- i, després, he badat a la Central. Només algun turista despistat -i valent- recorria els carrers del centre. Fins i tot semblaven més elegants que de costum: dues noies rosses i belles es fotografiaven -incomprensiblement- davant d'una botiga de souvenirs, una parella nòrdica de mitjana edat -ell amb pantalons blancs- passejava, com acabada de sortir d'un telefilm de sobretaula. Uns ionquis, que es barallaven a crits al mig de la Rambla, hi posaven un avís de realitat.
Després, al cotxe, la ràdio advertia de l'empitjorament de la situació sanitària i aquest altre avís de realitat semblava xocar amb aquestes escenes -gairebé decorats- d'una ciutat confortable i aparentment invulnerable. M'he fixat avui en les cares de la gent. La mascareta em donava una falsa sensació d'ocultació, i m'he entretingut a mirar les persones amb més franquesa, menys veladament, com si els volgués llegir els ulls i el pensament. I confesso que no n'he tret cap conclusió: no sé si la gent que passejava, entrava a les botigues o seia a les terrasses, se sentia segura o temorosa, còmoda o tensa, fràgil o dura. Però mirar les cares amb profunditat sí que m'ha servit per veure la ciutat d'una manera diferent. Normalment mirem i ens fixem en els edificis, els carrers, els racons, els arbres, les finestres, els efectes de la llum sobre determinats detalls, el tros de cel que es retalla damunt nostre... També mirem a les persones en el seu conjunt, però gairebé mai els seus rostres, les expressions, els detalls de les mirades, la gestualitat, la postura... Tot això, que tan bé saben mirar els fotògrafs, conforma la realitat de Barcelona. Avui he sentit com si a la ciutat li haguessin tret tot allò que ens distreu i és sobrer, i quedés la seva essència, la seva ànima, la seva vida. És segur una imatge falsa, un autoengany, fruit de l'al·lucinació dels vint-i-tres graus d'un migdia de juliol. Gairebé com beure una copa de xampany glaçat en l'ombratge frescal d'un jardí modernista.

Cap comentari: