L'Espanyol i jo

(Molts lectors podríeu pensar que aquest text no va amb vosaltres però crec, modestament, que us equivocaríeu).  

Quan jo vaig néixer, l'Espanyol acabava de baixar a segona divisió. Ningú va tenir la delicadesa d'informar-me'n en aquell moment -potser per no provocar-me un disgust massa prematur- i me n'he hagut d'assabentar molts anys més tard. Era el segon descens del club en 69 anys d'història. Dues temporades a la segona categoria, que, en la meva infantesa, eren allí, com una màcula en les classificacions de permanència, però que no havia viscut, ni sentit ni patit.

Amb els anys, les coses es van posar a lloc. El meu primer record de la lliga de futbol, de quan tenia quatre o cinc anys, donava la següent classificació quant als quatre primers classificats: Madrid, Barça, Atlètic de Madrid i Espanyol. Un ordre de les coses que, en la meva concepció mental de llavors, em semblava prou lògic i raonable. De fet, m'ho segueix semblant, no entenc gaire què hi fan per aquí els getafes, villarreals, eibars... Durant aquells anys, les coses van anar més o menys així, segurament gràcies a un president, Manuel Meler, que responia a un perfil d'home cabal i seriós, molt allunyat de la majoria de dirigents que porten pel pedregar l'actual món del futbol. Recordo, però, amb un rictus de disgust, un any en què vam acabar catorzens a la lliga, una classificació impròpia, com si en les meves notes d'EGB hi hagués aparegut un suficient (fora de plàstica i gimnàstica, esclar, que, com és lògic, no comptaven).

Amb l'adolescència i la joventut, però, les coses acostumen a torçar-se. És un fet gairebé científic. I encara no entenc com vam passar del millor Espanyol de la història -de la meva història-, el de Xabier Azkargorta, i dels èxits de Clemente -ser tercers a la lliga era una cosa descomunal- al desastre de Novoa i de l'equip dels russos -i d'altres no tan russos que no esmentaré- que ens van portar novament a segona. Van ser dos descensos gairebé consecutius, al voltant de l'any 90, viscuts amb la despreocupació pròpia de l'edat -qui pensa en Korneiev quan tens totes les nits per a tu?- però que van generar un punt d'inflexió en un club que va acostumar-se des de llavors a transitar pel costat salvatge de la vida. Vam passar dels puros de don Manuel Meler a ser una mena de fumadors de marihuana, capaços de ser molt feliços, brillants i enginyosos de manera puntual, però irresponsables a llarg termini. Algú de qui no et pots refiar.

No m'oblido de Leverkusen. Qui vulgui viure-ho com un desastre, allà ell. Per perdre una final, s'ha de jugar, i per jugar-la s'hi ha d'arribar, li dic a l'N. quan perd una final tennística. Leverkusen fou un èxit mal acabat, un final propi d'un club amb esperit atormentat de tragèdia shakespeariana. Però que aixequi la mà el guapo que hagi eliminat el Milan d'Arrigo Sacchi.

La primera maduresa és una època de la vida bastant detestable. Tens trenta anys i et creus un ésser racional i acomodat al món. Tens fills i preocupacions i deixes de banda els sentiments romàntics. L'Espanyol gairebé es va esborrar de la meva vida. Recordo vagament el gol de Coro -no vaig ni seguir aquell partit, confesso que dormia- i lamento no haver viscut ni celebrat amb prou intensitat els dos campionats de copa que ens va donar una generació gloriosa de jugadors tocats per un geni irracional i irregular. L'esperit del gran Tamudo.

Però els fills creixen i cal transmetre'ls allò que és realment important. Cal ser exigent amb un mateix i tolerant amb els altres, va dir-me un dia la meva mare, i crec que és una màxima a seguir, prou sàvia. Del meu pare en vaig extreure altres aprenentatges, gairebé per òsmosi, no li agradava fer discursos. M'agradaria ser capaç de fer el mateix amb els meus fills. I penso que, si tens la sort de ser de l'Espanyol, és un patrimoni que has de ser capaç de transmetre amb perseverança, com qui lliura un salconduit per afrontar la vida des d'una perspectiva crítica, poc acomodatícia, amb un punt d'això que ara s'anomena resiliència. Fuck the winners. També és un carnet per viure una mica al marge. Altre cop take a walk on the wild side.

Curiosament, a la família, no havíem estat socis de l'Espanyol d'una forma regular. Jo he estat el primer. Potser perquè, en el fons, el futbol ens ha interessat poc. Com a espectador, sóc home de tennis, de Tour i d'atletisme. Quan explico que, a mi, el futbol en realitat no m'agrada, es produeixen dos tipus de resposta. La primera és de manual, d'escassa originalitat: esclar, per això ets de l'Espanyol. Hahahà. La segona no s'expressa en paraules sinó en una mirada de desconfiança que ho diu tot: estic davant d'un individu estrany i perillós. Efectivament, entenc poc de futbol i en gaudeixo poc. Podria dir que, en realitat, de bon futbol només n'he fruït en dues ocasions. Amb un futbolista, Diego Armando Maradona, al mundial de Mèxic'86, i amb un equip, la selecció de França de 1982, amb Platini, Tigana, Giresse et allii, apartats del títol per una salvatjada alemanya que, en altres temps, hauria pogut provocar una declaració de guerra.

I, així, el 2009 amb el nou estadi i la mort de Jarque, ens vam fer socis, gairebé per una obligació moral. I hem patit aquesta decadència horrorosa i paral·lela a la decadència global del futbol. Sentir una música atronadora i repugnant a les mitges parts, aparcar el cotxe en llocs inversemblants, suportar actituds xulesques d'àrbitres prims amb clara vocació provocadora, veure com any rere any marxaven els jugadors de referència mentre els intermediaris anaven fent caixa, experimentar la disminució progressiva de públic a les grades (perquè això de la gran afició de l'Espanyol és també un tòpic), perdre pràcticament tots els derbis (segurament no hi ha cap ciutat al món on hi hagi un derbi tan desequilibrat) i aguantar estoicament la uniformització que posa en dubte, d'una manera mendeliana, la nostra existència.

I ara hem baixat a segona. I igual que no sé què pot passar a partir d'ara amb el club i l'equip, perquè les circumstàncies socials són més difícils del que aparentment sembla des d'un punt de vista esportiu, tampoc sé què faré jo. Honestament, no ho sé.