6.8.19

Cinquanta


Dissabte vaig fer cinquanta anys. Hi ha tota la frivolitat al voltant de l’edat i l’envelliment, i hi ha també l’eterna consideració sobre el pas del temps i de la vida, tan present en aquestes pàgines. Segurament aquest és el gran tema d’aquests escrits. I hi ha també una tercera reflexió, més generacional. Crec que per a les generacions que ens precedien, els cinquanta anys, i potser també els quaranta o fins i tot els trenta, representaven la maduresa absoluta. La vida era més difícil de guanyar, existien penúries, guerres, indefensió davant la malaltia... Poca broma. Això no vol dir que la vida ara no sigui difícil -segurament fins i tot és més complexa- i persisteixen els problemes econòmics, els estralls de determinades malalties, la lluita per la vida... però tot ha agafat un to més festiu i rosat. I, en conseqüència, crec que es viu amb més lleugeresa. Almenys aquesta és la meva impressió.
I era en aquesta lleugeresa festiva d’un sopar estival de celebració, la d’aquests cinquanta anys, que em va arribar la notícia de la mort d’X. La veritat és que el coneixia molt superficialment, havíem coincidit per feina i ara feia molts anys que no en sabia res. I potser per això, perquè l’última vegada que l’havia vist era un home ple de vida, que em va sorprendre aquella mort, com en el fons, i paradoxalment, ens sorprenen totes les morts. I així en aquell context festiu la tràgica realitat resultava gairebé irreal. I aquella trista coincidència em va fer pensar que, possiblement, la lleugeresa de què parlàvem i una certa irreflexió siguin precisament de les poques armes que tenim al nostre abast per encarar la vida.

Cap comentari: