16.11.06

El mòbil

Article publicat a El 9 Nou el 6 de novembre de 2006
Fins fa uns quants anys un mòbil era una mena d’artilugi que es penjava al sostre de les habitacions dels nens amb finalitat lúdica i decorativa. També, quan algú parlava de el mòbil s’acostumava a referir a la motivació d’un crim. Avui en dia no conec ningú que no associï de forma immediata el terme mòbil a un telèfon. Fins i tot el meu fill de dos anys quan veu un aparell telefònic, sigui del tipus que sigui, diu mira, un “mòlil”.
Doncs bé, per aquelles absurditats que ens acostuma a procurar la dictadura tecnològica, avui en dia un mòbil és cada cop menys un telèfon. Fins ara no me n’havia adonat però fa uns dies vaig tenir ocasió de constatar aquest fet. Tot va començar quan vaig perdre la cobertura del meu telèfon mòbil. Inicialment ho vaig atribuir a algun problema en les antenes de l’operador telefònic, però després de fer una consulta al seu servei d’atenció al client (si su consulta es sobre el teléfono desde el que llama, diga este teléfono; si el motivo de su consulta es otro, diga otras consultas), vaig arribar a la conclusió que es tractava d’una avaria del meu aparell. Súbitament vaig notar una suor freda i em va envair una sensació de pànic: m’hauria d’estar unes hores, potser un dies, sense mòbil, aïllat del món i desplaçat per la societat. He de confessar, però, que vaig passar uns dies molt tranquil. Malgrat això, vaig decidir posar remei al meu aïllament. Ni se’m va passar pel cap arreglar el meu aparell. Un Nokia amb tres anys d’antiguitat és com una nevera Super Ser de l’any 71. O com l’ordinador Spectrum de 48K de memòria que encara conservo en algun armari. Arreglar un telèfon mòbil! Tothom s’hauria mofat de mi. Un mòbil és avui en dia gairebé com un kleenex: usar i llençar. I resulta que els punts Vodafone, com els de la targeta de crèdit, serveixen per alguna cosa més que per conèixer-ne mensualment el saldo.
Així doncs, revestit de l’autoritat que m’atorgaven els meus 1.000 punts, em vaig adreçar a una botiga especialitzada i allí va ser on vaig veure la llum. Il·lús de mi, volia un telèfon per telefonar, però ràpidament em van fer notar la meva gran equivocació. Resulta que els telèfons serveixen per fer fotos, enregistrar vídeos, gravar missatges de veu, escoltar la ràdio, jugar al pinball, reproduir música (en mp3, of course), comunicar-se per videoconferència i moltes altres coses que ja se m’han oblidat. Jo el que desitjava era telefonar però ràpidament termes com 3G, MMS o bluetooth van passar a formar part del meu vocabulari més habitual. En poques hores vaig fer una immersió en el mon de la telefonia no telefònica a través del catàleg de The Phone House.
Estalviaré detalls sobre el surrealista procés de compra, que es va allargar durant més d’una hora gràcies als avantatges de la tecnologia (ordinadors que es pengen, enviaments i reenviaments de missatges amb codis i més codis, petició reiterada de dades personals, lectors de targetes que no saben llegir,...). Com a resultat ara tinc un nou telèfon amb un meravellós manual explicatiu de 130 pàgines. Esperava que fos el típic llibret multilingüe (sense la versió catalana, això seria demanar massa) i que tot plegat quedés reduït a les 20-30 pàgines de rigor, però no, resulta que és tot en espanyol. Realment sento decebre la confiança que l’empresa Sharp diposita en els seus clients, però si es pensen que m’empassaré aquest totxo il·legible d’instruccions, amb la gran quantitat de llibres interessants que hi ha al món per llegir, és que estan sonats. Així doncs, tal com em passa amb molts altres aparells, i crec que no estic sol al món, ara tinc un pseudotelèfon que aprofitaré només en un 10% de les seves potencialitats. Trucar i poca cosa més.
No sóc un tecnòfob, però crec que ens hauríem de plantejar els suposats beneficis que ens aporta la vertiginosa evolució tecnològica. Realment, hi ha avenços innegablement molt útils. No cal esmentar-los de tan evidents com són. Però, d’altra banda, s’estan creant suposades necessitats, absolutament supèrflues, amb finalitats únicament econòmiques. Jo no sé a vostès, però a mi, que em soni el telèfon amb la musiqueta de l’últim èxit de La oreja de Van Gogh no m’aporta res. Tampoc tinc per costum mirar la tele en una pantalleta de 5x3 cm, encara que facin programes tan interessants com El diario de Patricia. Fer videoconferència amb la meva dona per dir-li que sortiré tard de la feina em sembla un xic excessiu. I poder passar-me fotos i vídeos d’un minut de durada del telèfon a l’ordinador i de l’ordinador al telèfon no m’ajuda a ser més feliç. No ho sé, potser és que sóc una mica estrany.

1 comentari:

Alex ha dit...

Gairebé un mes i mig sense escriure res comença a ser massa, no?...
Actualització, actualització!!