Festa Major

Festa Major d'Aiguafreda, havaneres a la plaça. Gent asseguda en fileres de cadires, d'altres a les taules de la terrassa d'un bar. Nosaltres seiem darrere de tot, en un pedrís del jardí de l'església. Veig córrer la canalla, amunt i avall., com sempre han fet els nens als pobles, en aquestes nits d'estiu, que ara ja s'han escurçat: per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, sentia dir a casa.

Al pis de dalt d'una d'aquestes cases que donen a la plaça, l'oval de la finestra emmarca una escena familiar, il·luminada amb una llum càlida. Un pare bressola un nen petit, a coll, mentre la resta de la família seu a taula. És una imatge intemporal, com ho és, gairebé, la mateixa casa. Penso que allí mateix, en aquella finestra, fa tres-cents anys, un altre nen deuria ser gronxat en braços d'un pare, o una mare, amb la mateixa cura, amb el mateix amor. Penso en tot el que ha vist aquella plaça, en els tres segles i mig de vida d'aquest poble, nascut a recer del camí ral i de les ferreries instal·lades per donar servei als carreters. La crema d'imatges del 36, per exemple, que he vist en alguna foto, o la demolició de la vella església, als anys setanta. També les festes com aquesta, que sempre tenen un deix malenconiós.

Ara, el conjunt deixa per un moment el gènere indià i enfila algunes cançons que ja formen part de l'imaginari col·lectiu. El meu país és tan petit, que quan el sol se'n va dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist. Paraules d'amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys. Amb aquesta última, una parella jove es posa a ballar, ben abraçada, molt suaument. És una imatge d'ara, però que travessa el temps, no pertany a cap època. Podríem ser qualsevol de nosaltres, els que hi som i els que ja no hi són. Em fa feliç veure'ls, en el seu moviment oscil·lant, gairebé marí. Penso, no sé per què, en personatges de novel·la, com els de La plaça del Diamant, i també en els meus pares. Fins que s'apaga la música i es trenca l'encanteri. La gent s'aixeca per anar a buscar un rom cremat, servit en gotets de plàstic. Ens passa pel costat un nen, que també en tasta. Está malísimo, diu.

Notes

Al carrer veig una nena amb el mòbil recolzat en una de les finestres laterals d’un cotxe –el pare és dins- gravant-se mentre balla. No és cap sorpresa; és una escena corrent. Però no deixa d’impressionar-me. Potser és l’excés de calor, que em fa deambular pels carrers de la ciutat com si ho fes per un altre planeta, el que m’ajuda a fer abstracció i extreure l’escena del context del nostre món actual. I des d’aquesta perspectiva aïllada, la imatge és curiosa, distòpica, potser fins i tot preocupant. Però situada de nou en context potser encara ho és més, de preocupant. Perquè que una nena balli i utilitzi un aparell per gravar-se no deixa de ser un joc. Però que aquesta acció respongui no tant a aquest fet lúdic sinó a un mimetisme del que fan els adults sí que genera més inquietud. És un fet que demostra que les persones d’aquestes primeres dècades del segle XXI som –i utilitzo la primera persona- individus exhibicionistes, narcisistes i superficials. Potser la tecnologia no ha fet més que constatar i projectar allò que els homes hem estat sempre i, sent així, no ens hauríem de sorprendre tant. El mòbil, amb la càmera mirant cap a nosaltres fa de mirall. I aquest és el mirall a la vora del camí de què parlava Stendhal.

***
Llegeixo que el nostre Govern vol implantar un sistema de velocitat variable a l'autopista que creua el país. Em sembla una bona notícia però no deixa de ser curiosa. Perquè com a conductor freqüent que sóc no faig altra cosa que aplicar sempre aquest criteri de velocitat variable, adaptada a les circumstàncies. Confesso que faig poc cas dels límits –arbitraris- de velocitat i em guio per les condicions de la carretera, el trànsit, els meteors... A carretera plena, menys velocitat; amb pluja o visibilitat baixa, encara menys. És una qüestió de pur sentit comú. Que el Govern apliqui aquest criteri en els límits de velocitat em sembla un encert absolut. Però no deixa de sorprendre’m que aquests paràmetres hagin d’imposar-se i no siguin els mateixos conductors qui els apliquin de forma natural. És el mateix que passa amb la resta d’estats de la vida. La incapacitat d’autoregular-se i de seguir els criteris més elementals del sentit comú és un evident fracàs de l’individu i de la humanitat.

***
Els diaris de Gil de Biedma. Potser els hauria d’haver deixat de llegir a les primeres pàgines (o llençar-los a les escombraries com fa T.). Simplement per l’abjecció d’alguns episodis que són prou coneguts i que haurien de constituir, per si mateixos, una esmena a la totalitat a l’obra i a la persona. Seguir llegint em fa sentir-me malament, però, malgrat tot, ho faig sense saber ben bé per què. Potser per arribar a veure fins on pot arribar la contradicció humana.

El que està clar és que, si Gil de Biedma tingués un altre tipus de perfil –bàsicament ideològic- la lapidació seria total i permanent.

***
Algú va dir que vivim dues vides i que la primera s’acaba quan ens adonem de que només en tenim una. Està ben pensat. Però jo hi afegiria un element: com vivim a partir d’aquest punt d’inflexió? Des d’una perspectiva hedonista o amb una mirada volgudament transcendent? Segurament ho fem tots des d’una posició intermèdia, però cap on es decanti aquest punt intermedi acaba dient molt de com som.

***
Els Jocs Olímpics són probablement la màxima expressió del nacionalisme esportiu. Sentir Céline Dion cantant meravellosament des de dalt de la torre Eiffel: Je renierais ma patrie, je renierais ma amis, si tu me le demandais no deixa de ser, doncs, paradoxal i, en certa manera, divertit. (Sobretot de pensar que possiblement ningú de l'organització s'ha adonat de la paradoxa o, simplement, els hi ha relliscat).

***
Sense adonar-me’n cada dia tinc comportaments més semblants als del meu pare. Ho percebo en els petits detalls. Com ara, llevar-me el primer els dies de festa i anar al forn a comprar l’esmorzar per tots. Per què es lleva tan d’hora?- em preguntava quan era un jove mandrós i despreocupat mentre sentia des del llit les seves cuites.

La satisfacció que em dona la fresca matinal, el plaer incomparable d’un croissant amb cafè amb llet pres, sol o en companyia, al jardí, i un cert sentit del deure paternal atàvic de procurar vitualles al clan familiar són els motius d’aquesta conducta, que es troba a mig camí entre la generositat i l’autosatisfacció.

***

Casa en flames és una pel·lícula que bascula entre la comèdia i el drama. Perquè, sota l’aparença de la comèdia, s’hi amaga, efectivament, l'innegable drama d’una família i, per extensió, d’una societat malalta de benestar. No vull fer-ne la ressenya ni la crítica, només vull constatar la caricatura crítica –tan repetida avui en dia- del pare que mai ha estat gaire present en la família i, aparentment, sempre ha anat a la seva. Jo estava guanyant diners per tirar endavant la família, argumenta el pare quan se l'acusa, i això sembla no convèncer a una colla de frívols que necessiten els diners com l’aire que respiren i a qui, com aquest aire, sembla que els cauen del cel.

Doncs sí, estic molt a favor dels pares –i les mares- que es dediquen a guanyar diners per tirar endavant les famílies.

***

Volent comprendre, sovint es traspassa la línia de la justificació.