Wisława Szymborska dedica un breu poema a Vermeer:
Mientras esa mujer del Rijksmuseum,
con esa calma y concentración pintada,
siga vertiendo día tras día
leche de la jarra al cuenco
no merecerá el Mundo
el fin del mundo (*).
Aquests versos, exactes i precisos com una fletxa clavada en el centre d'una diana, enllacen ara amb l'actualitat i agafen encara més valor. Si, volent preservar el món, llancem pintura o agredim de qualsevol altra forma les nostres obres d'art, aquest món que pretenem salvar ja no mereix ser salvat. Si, en un negatiu del que escrivia Szymborska, la llet del quadre del Rijksmuseum deixa de vessar-se dia a dia i en les nostres vides ja no existeix calma i concentració, sinó només soroll i histèria, potser sí que el món mereixerà la seva fi.
(*): La versió en castellà procedeix de Poesía completa (Visor), amb traducció d'Abel Murcia, Gerardo Beltrán y Katarzyna Mołoniewicz.
***
Luis Alberto de Cuenca inclou al seu darrer poemari
El secreto del Mago un poema que acaba dient, en el seu últim vers, que
al final solo importan las cosas del principio.
El fin es el principio, que així es diu el poema, cita també Machado (
Estos días azules y este sol de la infancia) i rememora els moments de la infantesa, que són els que conformen allò que som i els que, finalment, acaben important. La infantesa és i serà sempre el nostre món vertader, la nostra pàtria, com ja deien Rilke o Delibes.
Però aquest El fin es el principio em porta també a un altre dels grans poetes espanyols vius, Eloy Sánchez Rosillo, que escriu precisament a Principio y fin sobre el pas fugaç de la vida:
Pero el verano próximo, en verdad, ya ha pasado;
terminaste hace muchos años el libro aquel
en el que ahora trabajas; tu hijo se hizo un hombre
y siguió su camino, lejos de ti. Los días
que vendrán ya vinieron. Y luego cae la noche.
per acabar concloent, en l'últim vers, que Principio y fin habitan en el mismo relámpago. I així és com vivim, en realitat, en aquest llampec de vida. I ho fem, però, sense deixar que l'elegia se'ns acabi emportant del tot, ja que, tornant a de Cuenca (ara a Un día menos con Susana), coincim amb ell en què:
esta certeza no me impide ver,
tocar, gustar el mundo y su belleza,
unas veces enorme y majestuosa
como una catedral o una pirámide,
otras veces pequeña y delicada
como el seno que cabe en una mano.
***
D'un conte de Cortázar, aquesta expressió per descriure l'edat d'unes adolescents: los primeros bailes y los últimos juegos.
L'enveja de poder escriure així, amb aquesta economia i precisió.
***
J., un savi vinyater del Priorat que vam tenir la sort de conèixer dissabte, ens va explicar que, quan va començar a fer vi, li deien que era boig per voler provar de fer un vi monovarietal de garnatxa negra. No hi entenc res de vins i ara no recordo bé quina era l'explicació d'aquesta aparent bogeria, però sí que recordo que ens va dir que, actualment, aquesta pràctica és prou estesa i apreciada i ara, en canvi, el que li retreuen és que no faci tot el vi d'aquesta manera i provi també altres fórmules.
Són les modes que ho envaeixen tot i em fan pensar que també aquesta moda actual per la literatura estrident, expressionista i de colors contrastats, que ho envaeix tot i expulsa el dissident, també passarà avall.
