Notes

Primer dia de calor autèntica. És sorprenent com oblidem les sensacions desagradables més bàsiques, com si mai haguessin de tornar.

***

Baixem a la tarda a fer un encàrrec a Barcelona. Les terrasses de la rambla de Catalunya són plenes de gent. De barcelonins, però. És una mena de recuperació de la ciutat. Tinc la sensació de que ens hem acostumat a quedar-nos en el nostre hàbitat natural.

***

Ajudo l'À. a fer resums d'història de la filosofia. És curiós, aprenc ara el que no vaig aprendre quan tocava. I arribo a pensar que l'estudi d'aquesta matèria faria més profit a qui té la meva edat que als joves que l'han d'estudiar -superar, més aviat- com una imposició i des d'una relativa immaduresa.

***

Igual que ens explicaven -no sé si encara és així- que a Suïssa el servei militar es feia una setmana l'any durant gairebé tota la vida (malgrat no haver participat en cap guerra), potser l'estudi, en lloc de concentrar-se en els primers anys de vida, hauria de seguir una pauta semblant. Em refereixo a l'estudi transversal, humanístic, no a l'estudi pràctic i especialitzat de la professió de cadascú.

***

Em passa l'R. aquest article de Francesc-Marc Àlvaro. El trobo encertat, bonic, però també molt trist en les seves premonicions.

***

Em desperto d'hora, vinc a escriure. Veig que el dia és gris i quasi me n'alegro. Ahir van caure unes gotes beatífiques. Temo que la calor arribi massa aviat, com ens va anunciar ahir.

***

No tinc cap dubte -valgui el joc de paraules- de que el dubte és més enriquidor que la certesa. Però tenir molts dubtes fa difícil la vida.

***

Sempre he pensat -i he escrit- que el mercat de la vida regula a la perfecció el preu dels béns més valuosos. Així, la llibertat, per exemple, té un preu altíssim.

Tal com evoluciona el mon, crec que el bé que més puja és la seguretat. Inabastable. I tant que el voldríem.

***

M'he anotat mentalment aquests dies apunts que voldria haver escrit aquí. Els he oblidat tots. Defintivament, tinc un problema metodològic.

Exterior

Avui, quan m'he llevat, he vist que ja entrava el sol per la finestra del bany. He obert el finestral de bat a bat i he tancat el llum, per dutxar-me només amb la llum del sol. El moment m'ha fet pensar en aquelles dutxes exteriors que surten a les revistes de decoració i a les fotografies d'instagram. Sempre m'ha resultat desagradable dutxar-me tancat: aquelles cortines de plàstic i aquelles mampares que acumulen negritud a les cantonades. Cal dutxar-se en obert, i en exterior, a ser possible. He pensat també en Grècia: la llum, la pedra, la calç, el sol, l'aigua, l'aire... La vida lliure, a l'aire lliure. Ahir vaig sortir a passejar a l'horabaixa: el sol encara cremava, però l'aire ja refrescava. Els camps de cereals, aquells petits camps que queden prop de l'Aregall, comencen a canviar el verd per un ros molt lleuger, gairebé inapreciable, una mica vayredià. Em vaig ficar per uns racons per veure les velles parets de pedra seca que es conserven encara, les antigues feixes colonitzades pel bosc: construccions arcaiques obra de mans destres. El sol, el vent, la llum. La vida és aquí. Podem tancar-nos a llegir, a treballar, a protegir-nos... però la vida és fora. Sóc molt partidari de Pascal, però Bernard-Henry Lévy diu que cal entendre'l bé: per Pascal, estar-se quiet a l'habitació no era una sinecura, sinó una ascesi, una prova, una experiència metafísica dolorosa, gairebé insuportable, perquè ens confronta amb la nostra finitud.
Per això ha estat tan dolorós estar-nos tancats, encara que ens hi hàgim acostumat o hi hàgim arribat a atribuir virtuts. Dolorós i perillós. La vida és fora, on corre l'aire i on les feines es fan amb les mans. Pedra i fil. Llum i aire.

Apunts

Setmana de pluja. Els camps agafen totes les tonalitats de verd possible. A la plana, aquí i allà, hi destaquen les pinzellades de groc dels cultius de colza. Fan bonic, com la lavanda a la Provença, però salvant les distàncies, sense tant glamour. En alguns d'aquests camps, els primers en florir, el groc comença a anar de baixa i es difumina en un verd tendre, humit, quasi florescent. Igual que les fulles més novelles dels arbres, que, amb la pluja, agafen un verd punyent, gairebé irreal. Faig diversos viatges, de xofer: acompanyo l'À. a Vic i l'N. a Sant Julià. M'entretinc mirant aquests paisatges i sentit caure la pluja sobre el cotxe. Apago la ràdio, cada dia més molesta. Em fixo en un parell de cases de pagès que no havia vist mai: són boniques, la pedra molla brilla. Faig balanç de tantes cases belles vistes des del cotxe, tot i que recordo l'axioma que diu que qualsevol casa vista des d'una carretera és, per definició, descartable. M'agraden les cases amagades, llunyanes, alienes al soroll dels motors. Aquestes em sorprenen, tantes vegades recorregut aquest camí i mai vistes. Potser han sortit amb la pluja, com els bolets.

***

Despert, al llit, sento una tórtora. Me'n recordo de quan per aquí no n'hi havia. Viatjàvem a França, ens hostatjàvem en cases d'aquests amagades que m'agraden i ens despertaven. Ens semblaven llavors molt exòtiques. Com els gran arbres que envolten sempre aquests casalots francesos: cedres, castanyers, plàtans de grans dimensions, dopats per l'opulència hídrica d'aquell país. Érem joves. Aquells caps de setmana llargs semblen ara pertànyer a un passat mític. Recordo una nit de divendres: arribàvem a Cahors i érem incapaços de trobar la casa. No existien navegadors ni whatsapps ni internets al mòbil; eren temps feliços. Vam trucar i el senyor de la casa ens va localitzar i ens va dir que l'esperéssim on érem. Va aparèixer al cap de cinc minuts, impecable, vestint un jersei vermell, amb unes ulleres vermelles i conduint un cotxe esportiu vermell. Vàrem passar la nit i ens van despertar les tórtores que ara sento mentre escric aquestes ratlles. Encara que, si fem cas a Heràclit, no deuen ser les mateixes.

***

Surto a comprar l'esmorzar, aprofitant que no plou, i veig una d'aquestes tórtores volant escapada. Llavors m'adono que hi ha un parell de gavines planejant sobre el poble. No n'hi havia vist mai cap. Deuen estar en viatge de reconeixement, previ a la colonització. Encara que les tórtores també són colonitzadores, no són les autòctones. Aquestes són turques, com les sèries i com el genocidi armeni. Això últim està posat aquí amb calçador, però tenia ganes d'escriure-ho. Aquesta setmana, el nou president americà ha reconegut, per primera vegada en un mandatari d'aquell país, aquest genocidi perpetrat fa poc més d'un segle pels otomans. Pocs països ho han fet: la diplomàcia turca, pel que sé, és fèrria i eficaç. Llegeixo ahir un article al diari sobre aquestes matances indiscriminades de la població armènia, realitzades amb voluntat d'extingir-la. Sembla que els nazis van inspirar-s'hi i, segons l'article, hi ha més documentació escrita que corrobora els fets que del propi genocidi nazi. En canvi, hi ha una mena de vel que tapa aquests fets: una injustícia més d'aquest món nostre. No fa ni un any, Turquia, de la maneta de Rússia i amb Azerbaijan de punta de llança, ha continuat instigant i afeblint Armènia, mentre occident es posava de perfil. La pulcritud de la geopolítica.

***

Veure passar els dies -caure els fulls de calendari que diu el tòpic- sense oposar-hi resistència. Omplir-los d'ocupacions banals, de feines que van caient aquí i allà i que recollim com fulles de tardor. Diumenges inerts i abúlics. La reclusió pandèmica ja és més mental que física.