Nota

Diuen que la memòria és selectiva i jo tinc la sensació de que aquests dies ens està envaint una mena d'amnèsia. És una amnèsia purament defensiva, un instrument de supervivència que ens impulsa a creure que el que hem viscut aquests mesos era una mena de malson. Veiem casa ensorrades, carrers aixecats, però el blitz ha cessat, ja no veiem els avions, només sentim el seu brunzit llunyà. I com sol passar en situacions així, la vida emergeix de cop.

Certament, això no deixa de sorprendre'm. La nova normalitat orwelliana i el seu símbol més visible -la mascareta- em resulten francament desagradables. Tinc la sensació que en aquesta nova realitat la vida segueix -i som afortunats els que ho podem viure- però sense els elements que la fan plena: les abraçades, la confiança, la despreocupació, la improvisació, la llibertat al capdavall. Llegia l'altre dia una entrevista a Rafael Argullol en què afirmava que si el fessin escollir entre vida i llibertat triaria la segona, perquè la vida sense llibertat no és vivència, és supervivència. No crec que haguem arribat a aquests límits, però, ara per ara, no trobo els elements que em permetin gaudir dels suposats avantatges que aquesta mena de transició ens està portant. Em sorprèn enormement veure la gent fer-se fotos amb mascareta o les botigues de roba publicitant-les com un element de moda més, quan jo les veig com un símbol d'amputació d'allò que som.

Tant de bo aquesta transició sigui realment això, una transició, però no puc deixar de pensar en aquesta etapa en una mena de treva, una hora del pati per menjar l'entrepà, quan les classes més pesades i els professors més durs estan per venir. I sí, de vegades, a l'hora del pati ens ho passàvem molt bé i oblidàvem l'examen de llatí que venia després.

 

Pla, grip, coronavirus i llibertat

Seguint els esbossos que vam publicar fa un parell de mesos, quan ja es veia a venir l'esclat de la pandèmia, vaig escriure un article per a Clarín, amb el títol una mica pompós de Josep Pla y la gripe española, el coronavirus y nosotros. No era més que un retorn als orígens de l'escriptura de Pla, fonamentalment de El quadern gris però també d'altres textos, que es va veure esperonada pel període d'ociositat que va viure l'escriptor a causa del tancament universitari forçat per la terrible grip espanyola. En el text, feia un paral·lelisme entre aquella situació i la que estàvem llavors a punt de viure -ara ja vivint de ple- i la possibilitat de que nasqués en els més joves un estímul creatiu fruit d'una estranya llibertat amenaçada per la mort.
Més enllà de les qüestions relatives a la gènesi de l'obra de Pla, el text em sembla ara una mica naïf. Els condicionants socials actuals -superpoblació, estructura social complexa, major coneixement científic, hiperinformació, mobilitat, capacitat d'acció dels governs i les administracions- han acabat provocant l'efecte contrari al de l'any 18: una clara restricció de les llibertats. Una restricció inevitable -un mal menor-, però restricció a la fi, i amb alguns indicis de l'existència d'una voluntat de perpetuar-la amb vocació protectora. Més enllà d'aquest debat, necessari, el terreny de la creació no s'ha pogut nodrir de passeigs inspiradors com els de Pla per la carretera de Sant Sebastià. Segurament la creativitat s'haurà expressat per altres vies. I no em refereixo precisament als balcons.
Clarín 146.

L'hort

Vaig a mirar l'hort i m'adono que hem d'ampliar el perímetre de seguretat. Les males herbes van envaint el terreny quan ens descuidem i les hem de fer recular. Costa enormement arrencar-les, especialment les maleïdes gramínies: tan fràgils que semblen i tenen unes arrels fortes i tossudes. Fa vint-i-cinc anys que no les arrenca ningú i s'han fet fortes, ho han envaït tot. Però malgrat l'aixadell precari que tenim, mica en mica, les anem arrencant, les fem retrocedir. Després d'una bona estona de cavar, sota el sol suau del matí i amb l'aire encara fresc, em sento com un camperol de Millet, satisfet i agraït, amb ganes fins i tot de resar l'àngelus. Però no em distrec en la meva lluita contra un enemic silent i batallador. Insisteixo fins que se m'aixeca la pell de les mans, vergonyoses mans d'oficinista.
- Aquesta guerra, la guanyarem- li dic, però, a l'À. Per tres motius. Perquè som tenaços en la nostra lluita. Perquè som els bons, com els anglesos. I, sobretot, perquè la història l'escrivim nosaltres.
I penso llavors en les atrocitats que cometen també els bons i els vencedors, sempre mig ocultes sota el vel de la justificació: Hiroshima, Dresde, Katyn... (bé, en aquest darrer cas serien simplement vencedors). I recordo llavors que tinc l'assignatura pendent de llegir Sebald i encarrego per wallapop Sobre la historia natural de la destrucción.

Brevíssims

Les festes infantils mai m'han agradat, ni quan era un nen. Li dic a la G. i em diu que a ella, tampoc.

***

Em sorprèn la gent que es fa fotos amb mascareta. Jo faré una foto el dia que les pugui cremar. Una foto i una festa. Fins i tot, infantil.