Coses que no m'han agradat

Una noia molt jove porta la seva àvia de la mà pel carrer. Quan ens creuem, sento que li diu, amb un to brusc:
- Contesta'm! T'estic parlant!

***
A l'encreuament de Diputació i Enric Granados, una nena arrossega un carro de supermercat i va obrint els contenidors. En paral·lel, dues adolescents, tot just una mica més grans, travessen el carrer rient, corrent, despreocupades. El contrast.

***
Al tren, davant meu, una parella. Ell, de la meva edat, o potser una mica més jove, autocomplaent, volgudament vestit de bohemi. Ella, molt jove, amb els grans a la cara senyal de la primera joventut, vestida amb modèstia. Es besen. I, ja ho sé, els camins de l'amor són indesxifrables, però el desequilibri, no tant en edat com en seguretat i anclatge en la vida, em resulta desagradable.

***
Més enllà de tot això, el pols de la ciutat continua sent inabastable per a qualsevol que intenti projectar-lo en un paper. Caminar pels carrers o observar darrera un finestral n'és prova permanent. Ara, a més, les imatges teixeixen una mena de xarxa entre allò que veiem pel carrer i el que ens apareix constantment a la pantalla del mòbil; entre allò que succeeix i allò que escrivim; entre el que veiem amb nitidesa i el que es desdibuixa rere els vidres de les ulleres de llegir. Mentrestant, el dia va tombant i cau el vespre. La gent i els cotxes passen, silenciosos, darrera els vidres del lobby d'aquest hotel elegant, on faig temps, escrivint això i prenent un cafè innecessari. Fins i tot crema un foc en una llar, com si fóssim en una ciutat centreeuropea. Passo les pàgines d'una novel·la on apareixen els versos d'Emily Dickinson, mentre en el mòbil suren ecos de Rilke. Aquells versos francesos:

Sense repòs canvies de vestit,
fins i tot la cabellera;
rere tanta fugida, la teva vida
resta presència pura.

Laura Palmer

Caminant per la Gran Via, he vist de reüll en una gran botiga de roba femenina -crec que era H&M- una samarreta amb la fotografia de Laura Palmer. La idea m'ha agradat: una imatge nostàlgica i alhora icònica. He seguit caminant, pensant en que si veiés una samarreta amb algun personatge d'una sèrie de moda actual, suposant que el reconegués, em semblaria una absoluta xorrada.
Llavors, per què és icònica Laura Palmer? Potser per què representa a una sèrie de culte de David Lynch? No ho crec. Ho és possiblement per a una generació, la nostra, simplement perquè pertany a un passat en què qualsevol fenomen es vivia amb més intensitat. Un partit de bàsquet, una sèrie de televisió, una trobada d'amics, qualsevol cosa. La joventut és això, creure en els fets més ínfims. Sentia l'altre dia per la ràdio el comentari d'uns periodistes que han fet un llibre sobre els derbis futbolístics europeus més intensos. Els de Belgrad, Estambul o Nicòsia, per exemple. Un d'ells deia sentir enveja per la passió amb què es vivien, que aquí hem perdut, com tantes altres coses, en aquest oceà de benestar inestable en què naveguem.
Laura Palmer impacta com a imatge d'una realitat passada molt vívida. Veure-la, mentre avanço entre gent que camina pel centre de la ciutat, em fa pensar en la diferència de perspectiva que dóna el pas dels anys, en com canvia l'enfocament del món des de l'absoluta despreocupació juvenil fins la mirada madura, marcada per un excés de temença i responsabilitat. Laura Palmer se m'apareix com un fantasma -mai més ben dit- d'allò que érem, per recordar-me, com un memento mori, que hem de ser capaços de seguir encarant amb passió la quotidianitat. Laura Palmer, enemiga del desencant.

Notes

Amb tots els matisos que calgui, però de la cancel·lació del congrés de telefonia mòbil a causa de l'epidèmia del coronavirus en podem treure alguna conclusió important. Allò ancestral -la por, la pesta- s'acaba imposant a tota la posmodernitat del món. Allò tradicionalment més valuós -la vida, la salut- té efectivament més valor que els nous tòtems-el negoci, els diners, la tecnologia, les relacions socials. I, finalment, no som tan poderosos com ens creiem.

***
Avui, en obrir la finestra a primera hora del matí, Aiguafreda tenia un aire francès. El verd de l'herba humida. El sol que sortia, tènue. Les velles teulades. Els grumolls de boira que es movien inquiets a les fondalades.

***
Treure de la funda un disc vell de Siouxsie & The Banshees, treure-li la pols amb aquella espongeta de vellut, i posar-lo al tocadiscs. Veure com baixa el braç i l'agulla toca el vinil. Sentir les crepitacions inicials i després la música que comença a sonar. Una petita meravella.

***
Camina pel carrer i torbar-te de cop una cara coneguda sense arribar a saber qui és. Pensar, amb els anys, quantes persones has arribat a conèixer, fugaçment.

***
I d'alguns d'aquests rostres -i el que porten al darrera- saber, amb satisfacció, que no els has de veure mai més.

***
Conduint amb el cotxe, trobar-te de cop amb un autèntic boig, amb aparença d'home respectable. I haver d'iniciar una discussió encesa i absurda, que sobtadament voldries -i podries- acabar amb quatre cops de puny. I no fer-ho per tres motius: per mandra, per civilització i per consciència que el pitjor que té el mal és que t'acaba portant al seu terreny, convertint-te inesperadament en un dels seus soldats.

***
I adonar-te, feliçment, que allò que t'ha deixat un malestar que creus que arrossegaràs tot el dia, s'ha volatilitzat ràpidament.

***
En arribar a casa ben entrada la nit, trobar-te Orion -i Sírius- imponents sobre els cingles, en un lloc inesperat propi de les hores avançades, on quasi mai els veiem. Una imatge molt bella.

Desencant

Em commou la lectura de Espejo de sombras, el llibre de memòries de Felicidad Blanc. El vaig començar amb una certa recança; mai havia volgut veure El desencanto, perquè em semblava una mica pornogràfic recrear-se en la infelicitat i els fantasmes d'una família desgraciada. Però tot i la infelicitat enorme que sura com una constant al llarg del llibre, la bellesa hi aflora en molts passatges, inherent a la mirada de Felicidad Blanc. Malgrat totes les seves renúncies, malgrat totes les desgràcies, malgrat l'aclaparador desencant que pateix i expressa l'autora, sempre acaba emergint una visió neta i esperançada de la realitat, una confiança en què la història pot canviar, fins i tot una felicitat -efímera però valuosa- en determinats moments de la vida.
Els amics -R., À.- que han insistit en què vegi la pel·lícula, parlen de la veu de Felicidad Blanc com un element gairebé hipnòtic, el fil conductor del film. Sense haver-lo vist resulta impossible sentir-se condicionat per aquesta veu, que assenyalen com a molt especial, però curiosament, aquesta veu, entesa ara com a veu narrativa, és el que dóna la força a aquest llibre. La veu de Felicidad Blanc, amb totes les seves fantasies i subjectivitats, ens agafa de la mà i ens fa recórrer aquest camí, ple de sobresalts, perills, incerteses, pors, laments,... però la seva sinceritat i el seu amor -tan estrany, segurament tan poc equilibrat- arriba a semblar que pot vèncer totes les adversitats.
Trobem en la història episodis que ens reconforten -els anys de Londres, de Catalunya-, personatges com el pare metge, que semblen poderosament protectors i invencibles, però en tot moment intuïm -i sabem- que el lent teixir de la desgràcia, que té en el marit i els fills, especialment el mitjà, com a principals protagonistes, acabarà imposant-se.
És, en qualsevol cas, una història que no pot deixar indiferent, un llibre que acabes tancant amb un fort sospir, que et deixa un pes però alhora una ensenyança. I un personatge, el de Felicidad Blanc, que mai més et resultarà indiferent.